Viatge al Perú 2024 (09): de Puente Piedra a Villamaría del Triunfo (Lima)

Dijous, 11 d’abril, com a darrer acte de la meva presència a Puente Piedra, juntament amb na Maria Quetglas retem visita breu i ràpida al col·legi de la Santíssima Trinitat. Hi saludam directores, professores, personal de l’administració, alumnes, etc. Visitam la sala capella, recorrem el pati...

Des de Villamaría del Triunfo, a Lima Sud, m'ha de venir a cercar la família Urrutia Naveros que ja volen que vagi a ca seva fa quatre anys i no puc fer-ho aleshores a causa de l'aparició sobtada de la pandèmia i les mesures dràstiques del confinament forçós que m’obliguen a partir i sortir del país abans del previst.

Abans de deixar l’indrett, amb na Maria Quetglas anam a retre visita al col.legi de primària i de secundària que, des de fa dècades, atén més de 800 alumnes a les nombroses aules que romanen obertes i que resulten insuficients per encabir-hi tota la demanda que s'hi produeix en aquest indret de Lima.

M'arriba l'hora de preparar maleta i motxilla per tornar a partir. Des que arrib al Perú el 14 de març, avui ja són mitja dotzena els llits i les habitacions diverses que ocup, abans de complir-ne la primera mesada. 

No ho puc negar ni amagar. Som un veritable rodamón entossudit!

A les 16:30 Juanita, Simón, Jossy, que arriben en taxi a Puente Piedra conduït per un tal Richard,  sortim tots cinc cap a Villamaría del Triunfo. Servint-nos del mateix vehicle i conductor, ens hi adreçam en sentit invers al que acaben de fer. «Chamba es chamba», sent que comenten els dos homes entre si.

En un trajecte molt llarg, que ens duu a recórrer tot Lima, des de les contrades del nord fins als límits del sud durant més de tres hores seguides, tenc l’oportunitat de tornar a veure amb els meus ulls indrets limenys tan característics com Barrios Altos, Cinco Esquinas, Gamarra, Javier Prado, San Isidro, San Juan, Pamplona, Pamplona Alta i, a la fi, Villamaría del Triunfo.

Ja me’n conec la caseta humil i modesta on viu la família Urrutia Naveros, integrada pel pare, la mare, dues filles (Jossy i Jenny) i un fill (Jeancarlos). Arribam i sopam d’arròs «chaufa aeropuerto», un bon plat d’arròs xinès amb verdures i carn.

Ocup una habitació senzilla i modesta, prou acollidora com per sentir-m’hi molt a gust. Deu ser una de les barriades pobres més poblades de la contrada. La trob ben igual de fa quatre i 10 anys. La filla petita, Jenifer, prepara les seves noces civils amb el seu «chinito» pel mes d’agost i les religioses pel mes de setembre.

La filla major, Jossy, em deixa a punt el mòbil i l’ordinador pel que fa al wifi que m’ha de permetre connectar-me a la xarxa.

Don gràcies a Déu per oferir-me de bell nou l’oportunitat de compartir entre famílies senzilles, modestes i pobres la situació que travessen.

Primer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

És el primer dia que pas en aquest districte de la província de Lima. Creat oficialment l’any 1961, la família Urrutia Naveros s'hi estableix l'any 1985. És una gran ciutat-barriada del sud de Lima que arreplega uns 400 mil habitants. Milers de famílies senzilles, modestes i pobres (un pensionista, si arriba a cobrar, no ultrapassa els 220€ mensuals), es defensen així com poden per sobreviure dignament com a persones i com a col.lectiu humà.

En don moltes de gràcies a Déu, en poder viure-hi i passar-hi uns dies. No tothom té la sort d’arribar a compartir-ho tan properament com intensa. Per segona vegada en ma vida m’hi instal, gràcies a l’acollida esplèndida que em dispensa la família Urrutia Naveros. 

Juanita Naveros Quintana és una serraneta que conec l’any 1975 quan em faig present al Perú per primera vegada. Juntament amb la seva germana ja difunta, na Feli (qepd), fan feina aleshores com a treballadores domèstiques a la casa parroquial de Sant Joan Maria Vianney en règim de «cama dentro».

Casada amb Simon Urrutia, tenen dues filles i un fill. Amb el pas del temps, hem aconseguit de mantenir l’amistat, contactant de tant en tant amb els nostres mòbils, i  mirant de seguir una mica les nostres trajectòries respectives. 

Tant na Juanita com el seu espòs treballen en el mateix hospital de Maria Auxiliadora: en Simón com a cap del personal de seguretat i ella com a tècnica nutricionista responsable de l’alimentació dels pacients. Tots dos són a punt de jubilar-se’n...

En aixecar-me, després de fer la lectura bíblica del dia, no puc més que desitjar que l’Esperit del Senyor Jesús ressuscitat mantengui les comunitats i els individus creients, sempre, ben engrescats en la tasca d’«ensenyar incesantment i anunciar l’Evangeli de Jesús, tant a l’interior del temple com a l’interior de les cases»,  (Fets 5,34-42).

A l’hora de dinar, na Juanita i el seu fill Jeanca (que gaudeix de fer de cuiner) ens preparen per a tots un bon plat de «pollada con papa huairo y ensalada de verdures». Tot ben regadet amb un deliciós «refresco de cocona con membrillo» i un bon suc de papaia.

D’alcohol, res de res, en aquesta casa i en totes les cases on m’he allotjat. Per assaborir-ne una mica, de tant en tant, em faig amb una ampolla exquisita de «Ron Cartavio» del bo (45€), elaborat a Trujillo, que aconseguesc, en un dels pocs establiments de Puente Piedra on en tenen a la venda.

Al capvespre, arribam en taxi fins al cementeri de Pachacamac on reposen les restes de la germana de na Juana Naveros. Són dues de les primeres al·lotes que conec a Lima, tot d’una que arrib al Perú l’any 1975. Totes dues germanes fan feina aleshores a la casa de Sant Joan M. Vianney com a treballadores domèstiques.

«Flores descartables» em diuen que només poden dur-hi, com a mesura preventiva contra la presència del «dengue» al Perú. Pel que diuen, Perú és el país d’Amèrica Llatina amb la taxa de mortalitat més alta, només per darrere de Surinam i Panamà. 

Durant les 8 primeres setmanes d’enguany, s’hi presenten més de 34 mil casos de dengue al Perú, 131% més que durant l’any 2023 en el mateix període de temps.

El dengue és una malaltia viral que es transmet per la picadura d’un moscard (Aedes aegypti), que, quan s’alimenta amb la sang d’una persona malalta de dengue i llavors en pica una altra, li transmet la malaltia a la segona.

El símptoma més freqüent i comú del dengue és la febre acompanyada de nàusees, vòmits, grans a la pell, molèsties i dolors als ulls, a les articulacions o als ossos. Déu faci que no s’estengui més, i que la ciència arribi a trobar la manera millor de combatre’l amb eficàcia.

Segon dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Aquest dissabte, amb na Jenny i en Simon, anam a fer les compres alimentàries al Mercat de San Gabriel Alto. Hi ha de tot i molt. Hi compram peix, marisc, verdures, «ajicitos» que fan poc coents els prebes de cirereta mallorquins, i d’altres productes.

Na Jenny, la filla petita de la casa, ens prepara un d’aquells dinars que, a més d’exquisits, resulten copiosos: «canchita peruana», el blat de les Índies torrat; «parihuela de pescado», parescuda a la caldereta nostra, que la defineixen també com a «levantamuertos»; «cebiche de pescado ‘Perico’», «arroz con marisco arrissotado»...

La veritat és que quedam tots ben plens i jo torn a repetir-los allò que em surt de l’ànima: «els peruans mengen molt, mengen moltes de vegades al dia, i mengen plats molt bons».

Horabaixando arribam en taxi «con aplicación» fins al districte de Barranco. Assaborim els deliciosos «picarones» (bunyols), visitam «el puente de los suspiros», baixam fins a la platja de la Costa Verde, i ens asseim a la taula del restaurant-buffet besat per les aigües de l’oceà Pacífic, el famós «Rústica», on tast un dels còctels més sorprenents que acompanyen la picadeta lleugera que comanam per sopar: «chilcano pirata».

Tercer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Diumenge, 14 d’abril, mentre a Mallorca, i arreu dels Països Catalans, celebren aniversaris republicans, jo, que enguany no puc participar directament en cap, pel fet de trobar-me al Perú, tenc l’oportunitat de tornar a recórrer paratges d’altre temps: La Molina, Tres Marías, Manchay Alto, Cieneguilla, Pachacamac, José Gálvez i San Gabriel Alto, a Villamaría del Triunfo.

Servint-nos del taxi d’un veïnat, feim tot aquest recorregut que iniciam gairebé a les 11 del matí i l’acabam a les 19 hores del capvespre. Pràcticament tot un jornal sencer.

La impressió més forta que em duc, de tot plegat, és que en poc temps «tot ha canviat moltíssim». De manera que em resulta difícil destriar-hi els indrets per on tenc oportunitat de fer-ho quatre anys enrere, l’any 2020: carreteres avui asfaltades que ahir no hi estaven, sinó que els cotxes, en passar-hi, aixecaven una tal polsaguera que no permetia de veure’n clarament la ruta; casetes i més casetes fins a dalt de tot dels pujols, com no n’hi ha abans; absència de religioses mallorquines avui dia, on ahir m’hi trob una bona comunitat; esglésies tancades avui, diumenge, quan temps enrere són emprades com a lloc de culte i de reunió comunitària; no arrib a destriar «la campana» a la façana de l’església de Pachacamac...

El meu capet vola, en passar per Manchay Alto i Pachacamac, cap als moments viscuts dècades enrere amb Germanes de la Caritat i companys capellans que ja no hi són, en aquest món nostre: Magdalena Salleras, Catalina Mas, Toni Mateu, Toni Pons, etc. Els prec que ens ajudin a fer aquí i avui, allò que Déu vol que hi facem, així com Ell desitja...

Després de passar per Pachacamac, retornam cap a casa per un indret que m’és desconegut: inhòspit altre temps, avui s’està transformant en lloc d’estada per a persones «no pitucas», sinó de «las que van creciendo» (pobres!)... A base de granges porcines i vacunes que donen molt bon fruit i atrauen cada cop més gent que s’hi instal·la així com pot.

Abans d’arribar-hi, ens aturam a la plaça d’Armes on s’aixeca la Municipalitat de Villamaría del Triunfo: un bon parc recreatiu, farcit de gent que gaudeix de l’airet del capvespre, ben a prop del Mercat del districte farcit de tota casta de productes.

Quart dia d’estada a Villamaría del Triunfo

En bon tercer dilluns del mes d’abril, a la fi, m’arrib a acostar a les 10.000 passes diàries que duc programades des de Mallorca i que, en cap cas, no les arrib a fer des que som al Perú: menjam i conversam molt, però jo camín molt poc. Gairebé tots els trajectes els feim en taxi, mototaxi, col·lectiu o combi. Encara no m’he pujat a cap microbús, ni a cap metro o tren. Les set modalitats de transport públic (privat, ja que al Perú no hi ha cap empresa de transport públic de caràcter estatal).

El matí el dedic a caminar amb en Simón, fent-hi unes cinc mil passes des de la casa on estic allotjat fins al centre de salut on treballa la seva filla Jossy com a psicòloga.

A l’hora de dinar, en taxi, anam fins al districte de San Isidro. En un restaurant peruà hem assaborim un exquisit buffet peruà.

Tot seguit vull provar d’enviar doblers a Mallorca, i de recollir-ne per a mi en un caixer bancari per primera vegada. La veritat és que no teng cap problema, si no és que m’en cobren comissions elevadíssimes... No hi ha com dur euros damunt... I canviar-los entre famílies que te’n poden arribar a donar més de 4 sols peruans per euro. A les entitats bancàries no passen de 3,6 S/.

Les comissions per enviament són més elevades que a Mallorca on em fan pagar 5 euros. A Lima me’n demanen 20 €, entre comissions i imposts. No són berbes. Mentre n’hi hagi... I, en haver-se’n exhaurit, ja veurem.

Cinquè dia d’estada a Villamaría del Triunfo

Aquest dimarts 16 d’abril, l’aprofitam per visitar el famosíssim «Parque de las Leyendas». Des de Villamaría del Triunfo, tots tres en taxi, arribam fins al districte limeny de San Miguel. Fa anys que no en visit el recinte, des de 2010. L’han transformat moltíssim. No en record gairebé res.

Torna-m’hi torna-hi amb el tracte preferencial envers la gent major! L’entrada general de 4€ només és d’1€ per als majors de 60 anys! Ens hi passam pràcticament tot el migdia, fins després de dinar, contemplant flora i fauna de la serra, la selva i la costa peruana.

Molt bona instal·lació per anar-hi a passar una estona relaxada. En esser dia d’entre setmana, a diferència dels cap de setmana, no hi trobam molta de gent. Algun grupet de gent major o infants d’algun col·legi.

Torn a veure jirafes, cebres, hipopòtams i rinoceronts semblants als de Burundi. Búfals d’aigua com a l’albufera de sa Pobla. Còndors i àguiles i llames i vicunyes i alpaques andines que només poden veure’s en aquestes contrades d’Amèrica llatina. Dofins, caimans, peixos, etc. 

La pena de veure’ls engabiats duu el contrapunt alegre de contemplar-los de prop, just suquinetes.

Retornam cap a Villamaría del Triunfo amb un d’aquells taxistes que circula a tota velocitat per entre el maremàgnum d’un trànsit rodat desbocat, arriscat, fregant el xoc sense pegar-s’hi...

Mentrestant, la mare de família, que no es cansa d’emetre pel mòbil «huaynitos religiosos», m’ensenya les dues paraules quítxues més sonores i breus: Sí=ARI, No= MANAN.

Em crida l’atenció que el pare de família, en comunicar-se pel mòbil amb la seva filla, li endossa: «De acá a un ratito ya estamos aquí!» Quan, en realitat, ens trobam a més de 45’ minuts de casa!

Sisè i darrer dia d’estada a Villamaría del Triunfo

En bon dimecres 17 d'abril, acab la meva estada a la casa de la família Urrutia Naveros, que m’han acollit la mar de bé durant tota aquesta setmana, passada a la ciutat-barriada de Lima, anomenada Villamaría del Triunfo, pel sector de San Gabriel Alto.

Realment ha estat una veritable delícia compartir aquests dies amb una família tan modesta, tan senzilla, tan treballadora, tan acollidora, tan bona gent. Els estic molt agraït, que m’hagin permès d’endinsar-me en les seves intimitats domèstiques. Convivint amb els pares de família, Juanita i Simón; amb les dues filles i el fill, Jossy, Jeni i Jeanca. El seu canet Ramon i el seu moixet Pelada. Els seus conillets de rata, ànneres i gallines molt ben nodrides. En una casa de tres plantes, a les faldes d’una de les muntanyes més facides de «casetes i finestres» que hi guaiten dia i nit.

Amics com són dels «padrecitos» mallorquins que passen per la parròquia de Sant Joan M. Vianney dècades enrere, s’alegren ben molt d’haver pogut contactar via «whatsapp» amb mossèn Pere Fons i mossèn Pere Fiol. El primer, per considerar-lo amic i familiar. El segon per haver presidit la seva celebració matrimonial per l’església catòlica a la dècada dels anys 80 del segle passat. En tenen molt bon record de tots dos. En veure’ls i sentir-los per videotrucada instantània, troben que s’han envellit molt...

Una de les alegries més grans que em proporciona la prema peruana el dia d’avui fa referència al missatge emotiu que el papa Francesc adreça als membress de la «comunidad campesina de Catacaos (Piura, Perú)», mitjançant un vídeo gravat des de la residència de Santa Marta, al Vaticà.

Hi manifesta el seu suport a les comunitats afectades pel robatori de terres i l’assetjament judicial perpetrat per una organització que s’empara en l’església catòlica amb el nom de Sodalicio de Vida Cristiana.

Després de destiuir l’arquebisbe de Piura, el papa Francesc exhorta les comunitats «campesines» a continuar defensant les seves terres i a no deixar que els robin allò que els pertany: «Sé el que vos passa. Defensau la terra, no la vos deixeu robar. Gràcies per tot quant feis».

En reconèixer l’esforç i la valentia d’aquestes comunitats davant la situació difícil amb la qual s’enfronten, els diu: 

«Des d’aquí (el Vaticà) prec per vosaltres i n’estic proper. Amb molt de gust vos don la meva benedicció en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Per favor, no vos oblideu de pregar per mi. Coratge i endavant!». 

Deu ser la primera vegada que un papa es posa obertament al costat dels pagesos pobres que lluiten per la seva terra, i en contra d'una jerarquia eclesiàstica que pretén d'explotar-los descaradament.

Viatge al Perú 2024 (08): de Los Olivos a Puente Piedra

Cinquè dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Avui és el darrer dia que pas al districte limeny de Los Olivos, a la casa on m’acull na Pamela López Moreno, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero. 

La comunitat de religioses trinitàries mallorquines, que des de fa dècades viuen a Puente Piedra, em conviden a passar-hi uns dies. Tan esplèndidament com sempre, gràcies, sobretot, a la coneixença i al tracte que mantenc amb la bona amiga bunyolina Maria Quetglas.

Mentrestant, m’hi arriba des de Mallorca una comunicació whatsappera interessant, del bon amic Toni Vidal. M’envia una informació relacionada amb la jerarquia eclesiàstica de l’arxidiòcesis de Piura-Tumbes, aquí al Perú. Li n’agraesc el detall: «El papa fulmina l’arquebisbe de Piura, després d’una investigació del Vaticà al Sodalici de Vida Cristiana». 

M’adon que, gràcies a Déu, comptam amb un papa que, coneixent a la perfecció la situació eclesiàstica d’Amèrica llatina, pel fet de ser argentí, no dubta a aplicar les tissores on i quan considera que s’ha de fer, en vistes a adaptar millor les actuacions jeràrquiques d’avui dia a les propostes evangèliques que des de sempre planteja Jesús de Natzaret.

El papa Francesc, sense rues a la llengua ni cap mostra de paràlisi cerebral, encomana a dos investigadors del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe que estudiïn acuradament les acusacions que afecten el Sodalici peruà: abusos sexuals físics i psicològics, barrejats amb trames de tràfic de terres a mans d’una organització criminal denominada «La Gran Cruz»...

Em dol profundament veure que, des de fa anys, grups de camperols i comuners peruans vénen denunciant pràctiques extorsionadores d’empreses vinculades al Sodalici, perquè aquestes cerquen de comprar-los terres on crear-hi grans latifundis amb finalitats empresarials.

Tant de bo que l’Església catòlica del segle XXI, amb la conducció ferma i clarificadora del papa Francesc, es posi de bon de veres a fer passes enrere per tal d’assemblar-se cada cop més a les comunitats cristianes primigènies; que s’allunyi de l’enriquiment amb béns i propietats materials, i que s’abraci més fermament a les condicions en què viuen les grans masses més pobres de la població d’Amèrica Llatina i del món sencer.

Ni si fos per contrapartida, tenc oportunitat de veure una altra informació relacionada amb actuacions governamentals peruanes que, des d’instàncies públiques, promouen i impulsen el que denominen «Techo Propio». És un programa adreçat a famílies, amb ingressos familiars mensuals inferiors a un valor determinat, que són ajudades a l'hora de comprar i construir o millorar-ne la vivenda: amb serveis bàsics de llum, aigua i clavegueram...

Sé d’alguna família que ja duu anys engrescada en l’obtenció d’una d’aquestes cases familiars. Les coses, pel que compten, solen acabar bé. Allò que no se sap mai és quan ni quin temps haurà de transcórrer fins assolir-ho totalment. Per un motiu o un altre, els terminis acostumen a perllongar-se un mes i un altre, i un any i un altre. Fins que hi pertoqui el torn... 

Precisament, hi ha molta de preocupació entre les famílies sol·licitants, que ja han iniciat el procés, però que no l’han completat encara. El gran escàndol de la Presidència de la República, sotmesa aquests dies a mocions de censura, per mor de l’adquisició  de rellotges Rolex i altres objectes de luxe no declarats, podria afectar-hi negativament... 

Famílies modestes romanen a l’espera del que pugui passar amb un possible canvi de govern que els perjudicaria enormement. Tenen ganes de completar i acabar el procés, de manera que en poques setmanes aconseguesquin l’objectiu d’una casa parada i construïda al terreny adquirit en propietat.

Sisè dia d’estada a Lima, de Los Olivos a Puente Piedra

Gairebé una setmana després d’arribar a Lima per segona vegada, faig un altre canvi de residència: sense sortir del límit urbà de la ciutat de Lima, la capital del Perú, em dirigesc cap al districte de Puente Piedra.

Són només unes desenes de quilòmetres per una carretera Panamericana Nord farcida de camions, busos, taxis, col·lectius, mototaxis i vehicles de tota casta. Sempre que viatj al Perú en èpoques passades, hi conec i tract de prop, sobretot i entre d’altres religioses, na Maria Quetglas Riera, de Bunyola, i na Dolores Fernández Ramos (qepd), de Granada. Mir d’allotjar-m’hi i de passar-hi uns dies, ben acollit per la comunitat, hores d’ara reduïda a la mínima expressió de tres velletes...

Després d’una conversa amistosa, els meus acompanyants se’n tornen cap a Los Olivos i jo m’instal en una de les cambres de què disposa el convent-escola. Situat al segon pis, no hi manca res d’allò que ofereix un establiment hoteler de categoria mitjana: tres cambres amb armaris, quatre llits,  taula rodona envoltada de cadires i butaques, cuina, bugaderia i bany amb tots els estris a punt. 

Primer dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Mir d’aixecar-me prest. Tot d’una després dels exercicis físics quotidians, em don una bona dutxa, d’aigua tan calenta que no puc suportar-ne la calentor. 

Seguidament, davall a la capella situada a la planta baixa de l’edifici. Cinc persones hi feim plegats la pregària matutina: Maria, Margalida, Flora, Chantal (que són germanes terciàries trinitàries) i jo (que hi som present com a Padre Cecilio). Seguim les pautes que ens dóna la gravació d’una veu femenina que desconec i que emet comentaris sobre la lectura evangèlica de la pesca miraculosa de Jesús de Natzaret, que correspon a aquest divendres de l’Octava de Pasqua, Jn 21,1-14.

Acabada la pregària, anam a berenar al menjador. M’empàs un panet amb formatge i una bona tassa de cafè amb llet. Mentre les germanes trinitàries assaboreixen la bona sobrassada que el bon amic Jaume Santandreu els lliura, de fabricació pròpia, feta i elaborada a Can Gazà, la valoren com a molt exquisita.

Puj a l’habitació del segon pis i em pos a redactar la crònica diària, a passar comptes dels dies anteriors encara no enregistrats, a contestar missatges de whatsapp que  m’arriben des de la Roqueta i a ampliar coneixements sobre la realitat peruana dins la qual visc immers aquests dies.

Segon dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Començ aquest dissabte del mes d’abril amb ganes de presenciar, a les 15 hores (horari peruà) la final de la Copa del Rei que disputen a Sevilla el Mallorca i l’Athletic Club de Bilbao a les 22 hores (horari espanyol). Tenc moltes ganes de veure que se l’enduguin cap a la Roqueta els milers i milers d’aficionats mallorquinistes que hi han viatjat.

De bon matí, també mir de comunicar-me amb l’antiga delegada de Missions de la diòcesi mallorquina, l’actual directora general de Cooperació i Immigració del Govern de les Illes Balears, la bona amiga Cati Albertí Victory. Li envio fotografies preses a Puente Piedra, en companyia de na Maria Quetglas, que ella coneix, a veure si endevina on som tots dos...

Coincideixen aquestes bones notícies amb altres que no ho són tant. És el cas del meu cunyat Eugenio Domenech Rodríguez que, des de fa una temporada llarga, va de metges i d’hospitals per Albacete. Li desig de tot cor una ràpida i efectiva recuperació, fins al punt que torni a ser l’Eugenio de sempre, amb el bon humor de sempre i les ganes de viure de sempre.

Acab la jornada sabatina, amb la notícia de la derrota del Mallorca davant l’Athlètic a Sevilla. Ha aconseguit d’empatar 1-1 durant els primers 90 minuts. També ha mantengut l’empat durant la pròrroga de mitja hora. Però ha fallat més penaltis que l’Athlètic i aquest se n’ha enduit la copa. 

Què hi farem! Només n’hi ha un, d’equip de futbol entre tots els que hi ha a Espanya, capaç de quedar-hi segon: el Mallorca! Visca! Visca! Visca!

Tercer dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Mir de seguir avui les activitats programades a Ciutat per la Federació d’Associacions de Veïns de Palma al Castell de Bellver, amb motiu de la celebració festiva i popular del Diumenge de l’Àngel...

Veig que la presidenta de la Federació, la bona amiga de Son Rapinya Maribel Alcázar, subratlla als mitjans de comunicació que aquesta celebració és una tradició arrelada a Palma, amb un caràcter festiu i popular, allunyat del mercantilisme, i que fomenta la participació i la creativitat dels ciutadans.

M’alegra ben molt veure, malgrat l’enorme distància física que ens separa, que enguany hi recuperen la 'diada castellera'. Senyal clar i més que evident de la nostra pertinença illenca, real i efectiva als Països Catalans.

Coincidint amb aquesta Festa de l’Àngel a Palma, el Diumenge de «Pancaritat» arreu de Mallorca, acompany les germanes trinitàries en la celebració eucarística que acostumen a fer els diumenges a l’interior de la capelleta dedicada a la Verge de Guadalupe, en ple barri marginal de Bellavista.

Sé que es tracta d’una celebració, senzilla i molt llarga, que acostumen a realitzar sense cap capellà, formant comunitat cristiana  laica presidida i animada gairebé en exclusiva per un bon grapat de dones creients, durant dues bones hores.

Quatre anys després d’haver-ho pogut presenciar i assaborir per primera vegada, repetesc la jugada i em faig present en aquesta celebració eucarística, dins el cor mateix del barri marginal de Bellavista, com un feligrès més. 

La celebració eucarística comença a les 10h. Precedida per la primera sessió de catequesi que un grup de tres catequistes adrecen a les famílies dels infants que han de fer la Primera Comunió l’any que ve: un matrimoni jove integrat per Ingrid (qui espera el seu primer infant) i Edgard (qui és de Chacas, l’indret d’Ancash on s’instal·la definitivament i treballa el sacerdot salesià, P. Ugo De Censi); i la jove Victòria (fillola de Maria Quetglas). 

Aquesta religiosa trinitària presenta l’acte i encoratja a participar-hi tots els assistents que ultrapassen el centenar. Una altra dona jove, de nom Giuliana anima i instrueix la concurrència, a més de llegir el text «Tú eres Pasqua» (de Florentino Ulibarri). Hi participen amb els cants un grup de joves engrescats per Benjamín. Fa la lectura del comentari evangèlic (amb text del teòleg José Antonio Pagola) un altre jove, de nom Dimas. Presideix la celebració eucarística, amb fervor i vivència admirables, la mateixa dona de quatre anys enrere, na Cecília. 

Fetes les lectures, entonats els cants, elevades les pregàries, recollides les aportacions de cadascú, la presidenta Cecília inicia l’acció de gràcies, convidant tothom a mostrar-se agraït a l’amor de Déu envers tots nosaltres.

Amb la pregària fervent del Pare Nostre i l’abraçada entranyable entre tots, desitjant la pau, la presidenta Cecília procedeix al repartiment del «pa con-sagrat» (portat en capseta senzilla des de la parròquia) entre tots els assistents: «Preneu i menjau-ne tots! Si no en menjau, no tendreu vida en vosaltres!», hi proclama claríssimament i enèrgica.

Em demanen de dir-hi unes paraules. Des del mateix banc on particip com un feligrès més, mir de comunicar-los l’alegria que sent en trobar-me de bell nou a l’interior d’aquesta modesta i senzilla comunitat de creients: 

«Feliços tots nosaltres, que creim en Jesús de Natzaret, sense haver-lo vist mai en carn i os, com  sí que el veu i pot arribar a palpar amb les seves mans Tomàs, l’incrèdul... Mirem d’afanyar-nos a mostrar la nostra fe en Jesús procurant esser la millor comunitat cristiana seguidora del Crist, de manera que també siguem la millor comunitat humana servidora del poble de Bellavista».

Quart dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

M’aixec tard, passades les 8:30 del matí. Després de dutxar-me, amb una aigua que crema a les  totes i que no arrib a saber ben bé com regular-la, baix per les escales cap al menjador, a berenar. Les germanes trinitàries m’hi han deixat preparat damunt la taula una bona tassa de cafè amb llet, panets a rompre, confitura, mantequilla, embotits, formatges, etc.

Amb la panxa plena, em dedic a recórrer els carrers principals de Puente Piedra. Degut al sol tan calent que em cau damunt del cap pelat que passeig, mir de trobar una gorra de tela que me’l cobresqui i protegesqui. En trob  una que m’agrada, tot i la seva conformació nordamericana: són 20 S/ (5€)...

També vull adquirir un desodorant, i dues ampolles grans d’aigua mineral sense gas. Pel primer, em demanen i aport 4,60€. Per les dues ampolles de 2,5 litres cadascuna, en pag 2€. 

Abans de pujar a la cambra del carrer Saenz Peña on estic allotjat, m’atur a prendre un «cafè affogato» a la Cafeteria 90, situada a la planta baixa del mateix edifici: són 4,10€ que pag en caixa. Amb números rodons, aquest matí de dilluns m’hi gast un total de 15,70€.

Cinquè dia d’estada a Puente Piedra (Lima)

Les germanes trinitàries m’ofereixen la rentadora de què disposen per rentar-me’n la roba. Els ho agraesc de tot cor. Duc una setmana sense fer-ho. I ja em fa una mica de falta. Sortosament aquests dies fa un sol de mil dimonis a Puente Piedra, i això ens ha de permetre rentar-la i assecar-la en poques hores.

Entrevista improvisada a Maria Quetglas. El bon amic i president de l’Associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, el bunyolí Domingo Mateu Conti, em demana que obtengui unes paraules escrites per la bona amiga bunyolina Maria Quetglas, trinitària i missionera al Perú des de fa dècades. Aquests dies visc amb les germanes trinitàries al districte limeny de Puente Piedra. 

Ella compta amb 92 anys d’edat. En lloc de paraules escrites, s’estima més adreçar-hi quatre mots de la veritat. Els enregistr amb el mòbil i els transcric en format pdf. L’envio tot a Domingo Mateu i en queda meravellat: 

«Vull agrair-vos de tot cor, a tu i a María Quetglas, la increīble meravella d'aquesta excel·lent entrevista improvisada que tot just m'acaba d'arribar. No s'ho creuran els companys del Consell de Redacció ni els de la Junta Directiva. Us ho agraeix especialment de part seva. Jo estic que no me'n sé avenir: haver aconseguit en unes hores una preciosa entrevista des del Perú que sé del cert que encantarà als nostres lectors pel destacat i exemplar testimoni viu de l'estimada bunyolina i per l'excepcional avinentesa de poder-lo difondre com a agraīt suport a la Diada de sincer reconeixement a la tasca missionera dels nostres illencs a l'entorn del Santuari de Lluc. No sé com agrair-t'ho, Cil.»

El Mercat de Huamantanga. La satisfacció d’haver complert d’alguna manera amb el desig del president i amic Domingo, em duu a sortir de casa i anar a fer passes pels voltants d’on estic allotjat aquests dies. Enfil cap al mercat a mitjan matí. M’aconsellen d’arribar fins al de Huamantanga, a l’altra banda de la carretera Panamericana Nord.

No me’n puc avenir, ni de la gentada que hi trob, ni de la diversitat de productes que s’hi venen, ni de la immensitat d’unes instal·lacions que semblen no tenir fi. Deu ser un dels mercats populars més grans que he vist mai en la meva vida: «Megamercado HUAMANTANGA. De todo para todos al más bajo precio».

Compta amb nombroses entrades i sortides que faciliten el trànsit dels «caseritos»  o compradors convidats a comprar-hi de tot: «hable, caserito, qué desea», sent a dir, a cada passa que faig.

Venc a cercar-hi tres productes concrets: una dotzena de mocadors de mocar (7,50), un joc de 100 torcaboques de paper (2,50€), i alguna fruita que adquiresc per  2,25€: 9 figues de moro o «tunas» . Total, m’hi deix 12,25€.

Casa d’Infants Sagrada Família. Al capvespre tenc la sort immensa de tornar a arribar, sempre conduït per Maria Quetglas, fins a la «Casa de Niños Sagrada Familia» que, des de fa més de 30 anys, té muntada un personatge que admir molt, per la seva gran capacitat d’estimar la infància més maltractada i/o abandonada. Li diuen simplement «Miguel» . 

El conec i tract de prop fa quatre anys. El seu nom complet és Miguel Rodríguez Candía. Per a mi, un home excepcional. Un veritable laic sant, en ple segle XXI (segur que no serà canonitzat pel Vaticà!).

És tanta la feinada que hi fa, que requeriria capítols i més capítols d’aquesta crònica meva. Basti assenyalar que, actualment, acull 1.200 infants en aquesta casa de Ventanilla. I que en té més de 3.000 a la selva peruana de Pucallpa. 

La sola visita ja comporta l’entrada en un altre món, en el centre del qual se situen els infants: hi reben educació, alimentació, cures, feines, entreteniments, contacte amb la natura i els animals, etc.

Darrerament compta amb una instal·lació recent per a l’obtenció d’aigua del subsòl que no solament serveix per a la Comunitat, sinó que també és posada a la venda amb totes les garanties de salubritat: «El agua se comparte. Sagrada Familia. El agua que limpia la tierra. Agua ozonizada. Sin gas. Gotas de esperanza. Envasado por Comunidad de Niños Sagrada Familia».

Una altra de les novetats que hi trob, respecte de fa quatre anys, és que el veig engrescat en el projecte de construir cases de fusta a la selva amazònica peruana de Pucallpa, per lliurar a les persones majors, velles desemparades que no compten amb res per sobreviure. L’hi veig molt entusiasmat...

"Kure y'amaso si kure y'umutima", diuen al Burundi. "Lluny dels ulls no vol dir lluny del cor".

Així ho estic experimentant davant la notícia trista de la mort del meu estimat cunyat manxec, n'EUGENIO DOMENECH RODRÍGUEZ que enterren al cementeri de Munera. Cosa que jo  només puc seguir a la distància, des del Perú estant...

Desitjo que descansi en pau, juntament amb la seva esposa i germana meva molt estimada Mª Ana

Al meu estimat cunyat manxec, Eugenio Domenech Rodríguez

Em deman quan deu ser la primera vegada que tenc notícies d’aquest jove manxec anomenat Eugenio Domenech Rodríguez que, segons diuen, festeja la meva germana Mª Ana? No en sabria indicar la data exacta, però ha de ser a principis de la dècada dels anys 70 del segle passat. Si no una mica abans...

Record que la meva germana Mª Ana, a més dels estudis de batxillerat elemental, es prepara professionalment per exercir la tasca d'auxiliar de Clínica a l’Hospital universitari de Son Dureta. Hi treballa durant dècades, juntament amb el seu espòs Eugenio Domenech, qui s’hi exerceix com a excel·lent zelador, de tarannà profundament vocacional: d’aquells que, davant d’una persona malalta, es desvetllen per atendre-la de la manera millor que saben i poden. Molt bon zelador!

El cert és que, des del primer moment que ens tractam tots dos, mantenim molt bones vibracions mútues, compartim idees i plantejaments de vida, passam estones conversant i intercanviant opinions, ens sentim membres d’una mateixa família. Fins al punt de passar-nos l’un a l’altre confidències personals de les més íntimes. A més de cunyats, som molt bons amics.

A l’interior de la família Buele Ramis, n’Eugenio hi entra amb molt bon peu. Tant pel que fa als meus pares, que s’atansen a anar-hi a viure més a prop. Com pel que té a veure amb els meus germans i jo mateix que el consideram bon cunyat, feiner com el que més, treballador infatigable, amant de la família i lliurat en cos i ànima a procurar el màxim benestar possible per als seus.

Mentre ja tenc preparades les maletes per emprendre el meu primer vol transoceànic cap al Perú per primera vegada, em ve molt just poder assistir a la celebració matrimonial del jove manxec Eugenio Domenech Rodríguez i la mallorquina Mª Ana Buele Ramis. 

En presidesc la cerimònia religiosa com a capellà, el 5 de maig de 1975, a l’esglesieta de la parròquia de Son Roca. El mateix dia que la meva germana compleix 25 anys d’edat. 

Mentre som al Perú, continuo mantenint la relació epistolar que ens permet de seguir connectats d’alguna manera, d’acord amb els mitjans disponibles aleshores (res a veure amb els d’avui dia).

Quan torn a Mallorca, amb n’Eugenio ens feim molt. Tant és així que el record present en moltíssimes d’eixides meves! Quan sortim en vol transoceànic cap a Amèrica Llatina i Central l’any 1981, el metge Miquel Barceló, la farmacèutica Aina Salom i jo, un dels que acudeix a acomiadar-nos a l'aeroport de Son Sant Joan, precisament és ell, juntament amb ma mare i el meu germà Andreu (que tots tres descansin en pau).

Tant amb la meva primera esposa, Lina Company, com amb la segona, Isabel Rosselló Girart, s’hi duen tan bé, que no record cap casta de discussió, d’enfrontament o desavinença. Sempre fent pinya.

N’Eugenio i na Mª Ana arriben a tenir quatre filles: Maru, Nani, Carme i Berni. Tots quatre esdeveniments familiars ocorren a la dècada dels anys 70 del segle passat, mentre jo em trob fora de la Roqueta, exercint-me com a missioner al Burundi, primer, i al Perú, després.

El 10 del 10 del 01, esdevé un dels dies més fatídics dins la nostra família. Fortament empesa per depressions profundes, la meva germana es precipita al carrer des del setè pis de casa seva, i ja no torna a ser pus mai més la mateixa que havia estat abans. Es queda "en coma vegetatiu" durant gairebé dues dècades seguides...

És precisament llavors quan surt a relluir molt més el tarannà i la manera de ser del meu cunyat Eugenio. Mai no he trobat enlloc cap home que es mostri tan enamorat de la seva dona i que l’estimi amb tanta intensitat com ell. De manera pràctica i efectiva.

«Los amantes de Teruel» queden petits davant n’Eugenio i na Mª Ana. Ell fa el que no està escrit enlloc, per procurar-li, a ella, el major benestar possible, tot i les grandíssimes dificultats amb què topa contínuament. Res no l’impedeix d’aconseguir allò que es proposa, per tal de tenir la seva dona en les millors condicions i la millor qualitat de vida possible.

S’estima més tractar-la directament i personal a ca seva, abans de deixar-la en mans externes a l’hospital. Com a bon professional, sap molt bé com tractar-la. Ho puc comprovar amb els meus ulls cada vegada que m’hi atans, tant a Palma com a Munera (Albacete): gràcies a la presència curosa i atenta d’espòs i filles, la meva germana Mª Ana es passa al llit, durant dues dècades seguides, sense haver tengut ni patit mai cap llaga ni una! 

El mes de juliol de l’any 2016, un dos mesos després de la mort de la meva esposa Isabel Roselló, a instàncies del meu cunyat Eugenio, me’n vaig a passar uns dies a la seva casa de Munera. Hi viuen ell, la meva germana Mª Ana i les seves filles Carme i Berni. Es tracta d’un poblet castellà manxec de la província d’Albacete. Un lloc mesetari encantador, amb gent i població de tracte molt familiar.

Amb això, esper rebre’n l’ajut que necessit per suportar amb més fermesa i major fortalesa d’ànim la situació personal que estic travessant, després de la mort de la meva estimadíssima esposa, la manacorina Isabel Rosselló Girart ocorreguda l’anterior 18 de maig.

Ho aconsegueixen. Com sempre, m’hi acullen la mar de bé. I, entre d’altres detalls, em fan avinent que estic residint a «Munera, terra de toros i de toreros». Mai com llavors he assistit a cap «corrida en plaza de toros», farcida a rebentar «en la zona d’ombra». Després de prendre uns vins amb els amics del meu cunyat Eugenio, entesos en totes dues matèries: no només pel que fa als toros a la península Ibèrica, sinó també al Perú...

El 7 de maig de 2021, a les 18:30 hores, la meva única germana Mª Ana Buele Ramis deixa d’alenar i mor al seu domicili de Munera (Albacete). És la meva germana petita. M’ho comunica pel mòbil el seu espòs i cunyat meu, Eugenio Domenech Rodríguez, aquell mateix dia. 

Els confinaments que imposa la pandèmia no m’aconsellen de fer-m’hi present. I ho lament moltíssim.

L’aturada cardio-respiratòria que pateix acaba amb la seva vida, després de prop de vint anys seguits d’haver romàs en estat de coma vegetatiu. La major part d’aquest temps perllongat, se’l passa a la vila albacetenya de Munera. Sempre molt ben tractada i sempre molt ben acompanyada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru.

Un dissabte, el 9 d’octubre d’aquell any, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebram una missa d’acció de gràcies per la vida d’aquesta gran germana meva Mª Ana, amb la presència del seu espòs, les seves filles, els familiars i les amistats més properes.

Avui, 2 anys i mig després, mentre duen n’Eugenio al Cementeri de Munera, des del Perú estant deman per whatsapp al rector de la mateixa parròquia, mossèn Ramon Lladó, que vulgui aplicar-hi la missa de les 12 del migdia diumenge que ve. 

Tot d’una em contesta de manera afirmativa: «Amb moltíssim de gust, com si hi fossis, li oferirem la missa de les 12». És tot quant crec que puc fer, suara mateix, des d’aquí on som, per aquest cunyat meu manxec amb qui he compartit tantes vivències, com a dos bons amics.

Descansa en pau, Eugenio! Gaudeix de la Vida que  no s’acaba mai!

Viatge al Perú 2024 (07): som a Lima

Primer dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dissabte, 30 de març
A la fi arrib a comunicar-me amb el bon amic franciscà de Huamachuco, el llubiner Miquel Llompart, qui em fa una videotrucada que m’arriba quan em dispòs a volar cap a Lima. Em diu que m’hi espera, quan jo vulgui anar-hi. I que, a l’hora de concretar-ne dates, tengui en compte que entre el 15 de maig i el 10 de juliol ha de ser a Europa. Quedam que seguirem comunicant-nos, via whatsapp.

A les 10:50 deix l'hotel Guisama, després de pagar-hi els 100€ pels dos dies que hi he romàs allotjat, amb el berenar inclòs. Me'n vaig cap a l'aeroport en taxi 3,85€. L'avió té programada la sortida cap a Lima, per a les 12:43. La meva maleta pesa 26,8 kg, uns 3,8 kg més del permès. N'he de pagar per l'excés 27,50€.

Mentre som a punt de pujar a l’avió, a la sala d’espera, em telefonen de l'hotel per fer-me a saber que, sense voler, me’n dec haver duit la clau de l'habitació. M'indiquen que puc deixar-la a la Sala Vip de l'aeroport, a mans de la senyoreta Yolanda. La hi deix, a les mans de Rosita, l'encarregada de torn que treballa a les ordres de Yoli. 

Sortim de abans d'hora a les 12:40 i arribam a Lima a les 13:30 , 25 minuts abans de les 13:55 l'hora prefixada. 

Torn a volar amb la companyia aèria JetSmart, que fa la competència a Latam i d’altres. Pel preu de 125 € (487,59) faig amb manco d’una hora el trajecte que, per carretera em comportaria haver de recòrrer 825 km amb autocar durant 15 hores. Això sí, tres vegades més barat, només a 40 € el passatge.

Sobrevolant el territori, m'adon de la gran sequera que ho domina tot: corrents d'aigua que ja no en porten, muntanyes andines sense gens de neu als cims, paratges cada cop més desèrtics i menys verds, extensions arenoses  immenses, entre la serra andina i l'oceà Pacífic, travessant el departament de La Libertad. 

A l’aeroport de Lima vénen a esperar-me la meva fillola Zully i la seva filla Pamela, que contracten un taxi que ens duu des de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, fins al districte de Los Olivos, on resideixen.

M’han preparat per menjar un bon «encebollado de res con frejoles y arrocito». Menjua exquisita.

Des que arrib al Perú, estic subscrit a la companyia Bitel per al manteniment i ús del meu mòbil. Amb el canvi de ship que faig per tres mesos, em correspon de fer-hi el segon pagament mensual, 7,8 € (28,32 S/). Cosa que, no sé com, realitza na Pamela, amb el seu mòbil...

La consogra de na Zully, membre actiu de la «Iglesia Alianza Cristiana y Misionera de Los Olivos», em convida a assistir al teatre que hi organitza el pastor Fernando Hidalgo. Hi anam tots els membres de la família, que som cinc. De molt bon gust particip durant més de dues hores seguides en una sala, semblant a teatre,  farcida de gent, tant a les butaques de baix com a l’amfiteatre, i de nombrosos actors i actrius hàbilment vestits damunt l’escenari, que representen escenes bíbliques de la vida de Jesús. 

M’hi deix voluntàriament 50€: a la bacina del pastor i a la butxaca de donya Rossy, per les despeses efectuades en el transport de tots sis membres.

Segon dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Diumenge, 31 de març
M’agrada anar arreplegant frases i dites que sent a dir a la gent, de tant en tant: «Con el corazón en la boca», «El que puede puede, y el que no, que aplauda», «El espejo no mira», «Ojo de loca no se equivoca», «Lo que se hereda no se hurta»...

Faig el primer berenar a ca na Pamela. Consisteix en una bona «hamburguesa de chicharrón», de bon matí.

A l’hora de dinar, anam i passam una bona estona de sobretaula a la casa d’una amiga i companya de treball de na Pamela. Treballa com a infermera al centre de salut de l’ex Fundo Naranjal. També ha fet feina d’infermera al «Hogar Canevaro», adscrit a la Societat de Beneficència de Lima Metropolitana, al districte del Rímac. 

El seu espòs nom Jorge i és comandant de l'exèrcit de terra. Tenen dos fills, d’entre 13 i 9 anys. El pare de família, que ens fa de cuiner. ens prepara un bon «Estofado de pollo con papa y arrocito».

De retorn a ca na Pamela, a Los Olivos, sopam d’un bon plat de «Frejol de palo», plat característic de la serra andina d’Ayabaca.

Tercer dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dilluns, 01 d’abril
Com que m’agrada respondre totes i cadascuna de les més d’un centenar de comunicacions que m’arriben al whatsapp, aprofit per fer-ho quan em despert per anar a orinar, damunt les 4 hores de la matinada (les 11 del mati a Mallorca).

Això em duu a tornar a dormir-me fins passades les 9 del matí. Berén de dues hamburgeses, una d’alvocat i l’altra amb confitura de codony cajamarquina, preparada per na Zully. Els dos infants, Rafaela i Nicolás, ja han partit cap a l’escola. S’hi estan fins passat migdia.

Quart dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dimarts, 2 d’abril
Coincidint amb el dia en què es reuneixen els veïnats de la finca on visc, al carrer Rovira i Virgili de Ciutat, per tractar-hi conjuntament entre tots 7 els assumptes relacionats directament amb l’administració que porta la immobiliària, continuo romanent a la casa de Pamela, la filla de la meva fillola peruana Zully Socorro, on puc veure de prop situacions familiars, malauradament massa freqüents, en aquest país d’Amèrica Llatina.

Són moltes les famílies que travessen situacions semblants. El pare de família, enduit per la monotonia d’una vida familiar cada cop més inestable, les pressions que exerceix una vida laboral que s’esmuny cada dos per tres, hàbits i costums patriarcals introduïts des de temps enrere, etc... per aquests i d’altres motius, el fet és que de matrimonis duradors se n’hi veuen ben pocs.

Per un motiu o un altre, s’hi trenca la convivència matrimonial, molt més enllà fins i tot del que poden representar les telenovel·les  televisives llatinoamericanes més conegudes a Europa. A 9 de cada 10 cases, s’hi donen característiques semblants. La mare de família ha de fer front, tota sola, a la cura dels infants, l’educació, l’alimentació, el vestit, la salut, l’oci. Tot recau en mans d’unes dones que, en molts casos, no gaudeixen de situació laboral estable, ni de recursos econòmics suficients, ni d’educació o estudis superiors.

Visc de molt aprop situacions lamentables, en què el pare de família, no solament no en vol saber res, dels fills que ha engendrat, sinó que fins i tot s’atreveix a abusar-ne per al seu gaudi i plaer sexual. Sense parar gens ni mica d’esment a les conseqüències que se’n poden derivar en el futur per a les seves criatures hores d’ara indefenses.

M’arriben ben endins els laments d’aquelles famílies que pateixen les conseqüències d’unes males relacions internes que duen a haver de recórrer a la defensa jurídica per aconseguir que el pare de família s’avengui a aportar el que li correspon per al manteniment dels seus fills.

Veig de prop fins a quin punt això que en diuen «xarxes socials», en aquest indret d’Amèrica Llatina, tenen un gran paper dins les relacions familiars més íntimes. El domini que en tenen, fins i tot els infants més menuts, porten a ser emprades com a eina d’informació, de comunicació o de consum, però també com a instrument de control, d’observació i de seguiment de l’altri, fins a límits que, per a mi, resulten del tot sorprenents increïbles.

M’adon de la meva gran ingenuïtat, a l’hora d’emprar xarxes socials com els blogs, youtube, instagram, facebook, etc. Creient que, com a titular, en mantenc absolutament tot el control. Quan, de fet, hi ha mil i una maneres de poder fer-ne el que un vol, al marge de la meva coneixença i experiència personal.

Conversant amb la meva bona amiga, la filla de la meva fillola peruana, veig fins on pot arribar a utilitzar tots els seus coneixements en aquesta matèria, de manera que pot assabentar-se pràcticament de tot quant vulgui i desitgi, en pocs segons, fins al més mínim detall personal o col·lectiu, amb imatges, textos, converses, correus, missatges, etc.

D’ara endavant, si més no, hauré d’aprendre a seleccionar les meves publicacions, de manera que només puguin ser manipulades aquelles dades que m’interessa, i deixar de penjar-hi les que consideri d’un ús més restringit a l’àmbit familiar o de les amistats més properes...

Viatge al Perú 2024 (06): de la serra andina cap a Lima

Acab de celebrar el Tridu pasqual, molt ben viscut, a la serra andina

Vénc al Perú amb ganes de viure de prop la celebració de la Setmana Santa. I la visc intensament ajudant el rector de la parròquia, en les seves tasques pastorals. Un sacerdot peruà molt amic meu des de fa dècades, des que arrib al Perú per primera vegada l'any 1975.

Acabada la Setmana Santa, s'acaba també aquesta comunicació meva dels dijous, que he anat fent pública en el meu blog, sobre les vivències personals més profundes que experiment durant el meu pas per aquest redol d'Amèrica Llatina que anomenam Perú.

D'ara endavant, només quedarà reduïda a l'àmbit familiar més estricte i al de les amistats més properes que vulguin comunicar-se directament amb mi.

Ara i aquí agraesc profundament i de tot cor l'atenció que he rebut fins ara, durant aquestes tres primeres setmanes d'estada meva al Perú, per part de tantíssima de gent que em manifesta les seves ganes de seguir-me les passes.

Esper i desig que els hagi fet molt bon profit, a tots.

Que Déu ens acompanyi sempre i pertot arreu, en el nostre caminar per aquest món, en ple segle XXI.

Desig que ens engresqui a comportar-nos sempre com a bons seguidors de Jesús de Natzaret, alhora que com els millors servidors del nostre poble.

Mantenc sempre ben present allò que no es cansa de repetir, per pa i per sal, el meu bon amic capellà peruà: "La fe, més que pel cap o pel cor, entra per les mans i pels peus". Venint a dir que la fe, sense obres ben concretes que no acabin arribant a tots els col·lectius més desfavorits, tendrà ben poqueta cosa de "cristiana".

Salut i coratge!
Força i empenta!
Déu i ajuda!
Jesús ha ressuscitat!
Jesús viu entre nosaltres!
BONES FESTES DE PASQUA!

El meu viatge al Perú 2024 (1): preparatius

A l’agència de viatges KONTIKI TRAMUNTANA, del carrer General Riera de Ciutat, m’hi atèn molt amablement les bones amigues Mónica, Raquel i Irene, que m'acaben de perfilar els darrers detalls dels bitllets aeris que m’ha preparat.

Un cop confirmada la meva sortida de Mallorca per al dimecres vinent dia 13 de març, em pos a comunicar-ho a les meves amistats més properes.

Em qued espantat de veure les respostes que m’arriben. Em deixen bocabadat. N’hi ha per a tots els gusts. Gairebé totes coincideixen a dir-me això: 

Tothom n’està ben content. M’agraeixen que els hagi fet arribar la comunicació del meu viatge imminent al Perú. Consideren que no només m’ho meresc, sinó que m’ha d’ajudar a sentir-me millor.

Ho consideren molt bona notícia. Em desitgen molt bon viatge, i una bona estada al Perú. Que m’ho passi super bé i estupendament en aquesta aventura nova, fascinant, gaudint amb la participació tan directa en una Setmana Santa tan especial, i que sigui una experiència gratificant i esperançadora. Que tot sia en bé del Regne, em diu qualcú! Em desitgen molta sort, salut, bona i profitosa estada.

S’alegren de veure que puc fer aquest viatge al Perú, on desitgen que m’hi trobi bé i pugui refrescar els temps passats, viscuts en aquest país tan estimat. Em donen l’enhorabona per anar a un país d’Amèrica llatina on podré exercir-me com a capellà que som, he estat i seré sempre. Insisteixen a recomanar-me que aprofiti una oportunitat com aquesta. Qualcú s’interessa per saber si em podrà veure celebrar la Setmana Santa cajamarquina, i si hi ha d’haver cap possibilitat que ens hi gravin... La veritat és que no ho sé, hores d’ara, des de Mallorca estant...

Volen que retorni a la Roqueta, si més no per tenir el goig de sentir les meves vivències i compartir-hi sentiments, després de passar una bona Setmana Santa, pelegrinant per terres tan santes com les cajamarquines...

També volen saber-ne notícies, que els en digui coses, mentrestant, quines impressions vaig rebent, amb aquestes il·lusions tan grans que tenc.

Qui més qui manco em considera venturós, en poder dur a terme aquest viatge que em porta a retrobar-me amb antics feligresos meus peruans. Consideren que, aprofitant les tecnologies noves, hem de continuar en contacte, malgrat la distància geogràfica que ens pugui mantenir allunyats. 

A l’espera que jo continuï comunicant-me com sempre, esperen que els vagi passant dades de la meva estada al Perú, i fins i tot em donen l’enhorabona per una convidada que em pot obrir camins que suara mateix mantenc tancats. 

N’hi ha que ho consideren una aventura admirable, en la qual tenc il·lusió i que m’ha de fer gaudir. Mentre d’altres incideixen en el fet que em fa molta d’il·lusió i que ho he de gaudir a les totes.

Qualcú m’apunta que, en no indicar bitllet de tornada, manté dubtes seriosos sobre el meu retorn efectiu a la Roqueta, mentre d’altres intueixen que me n’hi vaig per quedar-m’hi una temporada llarga...

La majoria de les respostes, en desitjar-me bon viatge i estança feliç al Perú, em fan veure que s’alegren ben molt que me n’hi vagi a reviure records antics, i que m’ho passi la mar de bé gaudint-hi de moltíssimes alegries. Em manifesten la seguretat que hi puc fer molt bona feina.

Gairebé tothom coincideix a desitjar-me que ho gaudeixi a plaer i que en faci gaudir d’altres. Com també que hi faci fotos i les compartesqui, des de la llunyania geogràfica estant. Sobretot, algun mitjà de comunicació local em demana que hi obri bé els ulls i gaudeixi de l’estada, enviant-n’hi imatges que puguin il·lustrar publicacions possibles.

M’arriben molt endins, sobretot, els comentaris que em trameten companys i companyes amb qui hem compartit, anys enrere, tasques relacionades amb la nostra presència física en països del Sud. També amb familiars de qui s’ha passat anys fent de missioner/a en altres contrades d’Amèrica Llatina. Comparteixen amb mi l’alegria de tornar al Perú, podent entendre molt millor el significat profund, d’una anada i d’un goig personal com el meu. Alhora que dubten que m’hi estigui poc temps, atesa l’atracció que exercerix damunt qui té l’oportunitat de conèixer una realitat tan encisadora com la peruana. Esperen que en gaudeixi molt, d’aquest viatge, mentre alguns desitgen que em donin l’oportunitat de tornar a exercir de prevere (tasca que mai no he deixat de valorar com «la meva pròpia»!)

D’una manera molt especial, m’arriba molt endins la resposta que em fa arribar el bon amic menorquí, bisbe de Mallorca, monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada. Li agraesc de tot cor les paraules que m’adreça en uns moments com aquests: «Benvolgut Cecili, et desig molt bon viatge al Perú i molt bona estança. Que et sigui molt profitós. Ja contaràs moltes coses. Compta amb la meva pregària. Una abraçada!»

No em puc estar d’agrair-li-ho: 

«Gràcies, bon amic Sebastià, per aqueixes paraules teves, les més valuoses que m’arriben aquest matí de dilluns... Esper poder comptar sempre, mentre sigui al Perú, amb la teva pregària fervent i el teu «suport institucional» si em calgués... 

Anar-hi pel meu compte i risc, no és ben bé el mateix que anar-hi sota l’aixopluc de la Santa Mare Església, com pots suposar. 

Me n’hi vaig amb les ganes immenses de poder fer-hi, allà, allò que aquí em resulta més difícil de fer-hi: exercir-me com a capellà, seguidor de Jesús, servidor del poble, a l’àmbit dels més pobres. Salut i coratge! Pregaré per tu. Prega tu per mi, bon amic Sebastià».