Amb un total de 220 reflexions de 220 paraules cadascuna, Jaume Santandreu ofereix 220 sonets en prosa que fan pensar molt. Moltíssim.
Durant el recital que se n'ha fet a la nau del Taller Marginàlia, s'ha pogut comprovar això molt clarament. El darrer dia del mes de març de 2019, hi acudesc a fer el seguiment d'algunes d'aquestes reflexions profundes que han estat escollides. I a enregistrar-ne imatges i sons.
Ben acompanyades per la bona música interpretada al piano per Aina Maria Bosch Santandreu, amb peces de repertori clàssic i fragments improvisats; alhora que molt ben declamades pels rapsodes Albert Martínez Artiaga i Bàrbara Galmés Nicolau.
S'hi han fet present desenes de persones que, en bon segon dia de recital, han acudit a la nau del Taller Marginàlia molt ben condicionat per a l'esdeveniment.
A mi, particularment m'ha arribat molt endins la reflexió que porta el número 166, i que apareix a la pàgina 137 del llibre "Déu meu" de Jaume Santandreu. Dins el capítol X «Home públic, capellà, polític i predicaire» hi figura la «Lamentació d'un escorxat».
M'ha ferit l'ànima. M'ha arribat molt endins. M'ha impressionat moltíssim. Així li ho he fet a saber, al bon amic i company de lluites de tota casta, el síndic major de Can Gazà, en Jaume Santandreu, qui ha tengut a bé d'obsequiar-me amb unes llengonises tan saboroses com les que acostumen a elaborar-se en aquell recinte acollidor de persones marginades dins la nostra societat benestant...
Qui vulgui veure i escoltar tot quant s'hi ha desplegat durant uns 50 minuts, ho pot fer des d'ací mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada