Nadal de 2020 amb covid19

Per Nadal i per Cap d’Any,
tenc costum de saludar
ben de cor i desitjar
a les amistats que enguany
volen mantenir-se fermes:
amb millores al voltant,
fins i tot de lluny estant,
amb durades sempiternes.

Tot i que en diuen pandèmia,
això que ens té ben fermats
i a ca nostra confinats,
sembla més que una epidèmia.

Tenim l’aire enverinat.
Quan penetra pels pulmons,
ens movem com rodamons
en ambient contaminat.

Qui sap quin temps durarà
tota aquesta situació
dins la nostra nació,
I qui sap què ens curarà?

Sembla que van ben perduts,
que ningú no sap què fer.
Desconeixen què convé
governants massa creguts
que no diuen tot quant saben,
ni tot quant diuen és cert:
Sa paraula buida es perd,
posen normes que no valen,
si no són per embullar,
i moltíssim més la troca:
en lloc de plantar una soca,
que convidi a remuntar.

Esperam amb moltes ganes
que ben prest ho puguem veure:
tots complint el nostre deure
portant vides molt més sanes.

Que l’any vint-i-ú vinent,
millor sigui que aquest vint
Que esdevengui, jo desig,
molt pitjor que l’any següent!

Als Reis Màgics d'aquest any,
En mal temps de la «covid»,
Embullat ben molt estic,
De què els hem de demanar. 

Ho tendran molt bo de fer
Enguany amb el toc de queda:
Avui  ja no és com era,
Confinada tanta gent. 

Ells que en saben fer, de màgia,
Que il·luminin governants
Perquè tots els habitants
D'un planeta, sens cap màfia,
Puguem viure en llibertat,
Tenint tot quant ens pertoca:

Que no hi hagi qui badoca,
Als ulls d’altri massa fart! 

Cecili Buele i Ramis
Nit de Matines 2020,
Any de la covid19

Enguany, sense Festa de l’Estendard a Ciutat

Malauradament, ens haurem d’avesar a veure que, en nom i amb l’excusa d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus, les autoritats de qualsevol institució pública s’hi escuden de tal manera, que hi troben motiu més que suficient per deixar de fer tot allò que no els agrada, allò que els cau malament o , simplement, allò que no els ve de gust.

Llegesc que «El coronavirus suspende la Festa de l’Estendard». Solament s’hi mantendrà adornada la façana de Cort com a símbol de la celebració...

Bé. Com a ciutadà de Palma, que es prepara per celebrar els seus 77 anys d’edat, lament profundament que l’Ajuntament hagi suspès tots els actes presencials d’una de les «festes civils més antigues d’Europa». 

Una «festa civil» com poques, que commemora precisament l’ingrés social, polític, econòmic i cultural de Mallorca dins el continent europeu, després d’haver romàs durant segles a l’àmbit islàmic com a territori nord-africà.

Commemora l’arribada del rei en Jaume a Ciutat Mallorca amb les tropes catalano-aragoneses el 31 de desembre de 1229.

Lament moltíssim, sobretot, la suspensió d’allò que constitueix el bassó de la festa: la col·locació de l’Estendard Reial de la Conquesta de Mallorca i de la Cimera del Rei Martí enmig de la plaça de Cort, la senyera amb les quatre barres roges. Cosa que s’ha mantengut fins i tot en temps de la dictadura franquista! 

Molt probablement, per a la majoria dels membres del Consistori, en separar-ne la closca i mirar d’assaborir-ne el bassó, d’aquesta festa «més antiga d’Europa», per un motiu o un altre té un regust molt agre i massa mal d’empassar. Però és el que hi ha. No només fa part de la nostra història catalana. També ens identifica com a poble diferent dins Europa.

Lament que l’Ajuntament de Palma, presidit per batle socialista, s’hagi estimat més «comprovar precedents històrics d’una actuació semblant», que no fer volar una mica més la imaginació i, amb les tecnologies noves de què disposam avui dia, no s’hagi engrescat a celebrar aquesta «festa civil més antiga d’Europa», fins i tot difonent-la fora del terme municipal, de l’illa de Mallorca, de l’arxipèlag balear, de l’estat espanyol i del conjunt d’Europa.

En teníem una gran oportunitat enguany, amb motiu d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus! També, m’imagín, comptam amb els mitjans tècnics més adients per a fer-ho. Vull pensar que, fins i tot entre els components del Consistori actual n’hi deu haver qualcun que en sap molt més que jo, d’aquestes coses.

No m’entra pel cap que no s’hagi volgut aprofitar una circumstància com aquesta, amb motiu d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus, per intensificar els esforços abocats a difondre a tots vuit vents del món i de la bolla, per conductes telemàtics, el bassó d’una festa com aquesta. Ni que s’hi hagin introduït, per aquest motiu, elements recordatoris de la circumstància que patim.

He de reconèixer que tampoc no m’ha sorprès gaire. Atès el poc interès demostrat fins ara, a totes quatre administracions governades per socialistes, a l’hora de valorar positivament i adequadament les peculiaritats de la nostra història com a nació i com a poble diferenciat de la resta de pobles que conformen l’estat espanyol i Europa.

Via fa qui no s’atura
ni camina a l’inrevés,
si desplega a gran altura
i amb moltíssim d’interès
l’estendard de la cultura
i la senyera del progrés.

En homenatge i agraïment a Joana Maria Teresa Vicens Vich

JOANA MARIA TERESA VICENS VICH
(*14-10-1951 - +15-12-2020)

Em demanen que, al funeral de na Joana Maria Vicens Vich, que se celebra a la parròquia de l’Encarnació, de Ciutat, el 18 de desembre de 2020 a les 19 hores, hi digui unes paraules, en nom i representació de les seves amistats més properes.

No crec estar a l’alçada del que es mereixen tantes i tantes persones, amigues de na Joana. Tan nombroses en quantitat, i d’una qualitat tan diversa. Des de catòlics practicants a altres cristians, agnòstics o ateus. Persones dedicades a l’administració pública, o a la pràctica de Tai-Chi Taoista. Humanistes, juristes, economistes, naturistes, etc. 

Però, amb molt de gust, accedesc a dir-hi com amic seu, allò que crec que a ella, li agradaria que s’adreçàs a tota la concurrència, amb QUATRE PARAULES. De manera molt especial a la seva filla ZAHARA. A tota la seva família. Amistats, feligresos, membres de grups parroquials, congregacions religioses, rector de la parròquia, mossèn Guillem Vaquer...

L’AMISTAT

Amb na Joana, uns 7 anys més jove que jo, ens coneguérem de ben petits a la dècada dels anys 50-60. Quan la família Vicens Vich que vivien al carrer de Tomàs Forteza, i la meva família, Buele Ramis, que ens havíem instal·lat no gaire lluny, dins el mateix terme parroquial, acudíem assíduament a la parròquia de la Santíssima Trinitat, aleshores regentada per mossèn Bartomeu Jaume Muntaner a complir amb els deures catòlics d’anar a missa i combregar cada dia, entre moltes altres pràctiques religioses de l’època... 

LA CIUTADANIA

Posteriorment, tornàrem a romandre no gaire lluny una família de l’altra, quan ells anaren a viure a la carretera de Valldemossa i nosaltres a prop de s’Escorxador, dins el mateix barri del Camp Rodó.

LA FEINA

Na Joana Maria i jo ens retrobàrem de bell nou al Parlament de les Illes Balears, durant el quadrienni 1999-2003. Ella com a funcionària exemplar i experta en el maneig escrupolós i respectuós dels doblers públics durant molts anys. Jo com a diputat que vaig tenir la gran sort de trobar en ella una gran ajuda tècnica durant els quatre anys de legislatura. Mai no li ho podré agrair a bastament!

LA VIDA

A una quarta etapa de les nostres dues vides, ens retrobàrem plegats treballant en defensa dels drets humans, fent part d’aquell grup cristià que havia nascut en aquesta mateixa parròquia de l’Encarnació, gràcies a l’empenta de qui en fou el creador, mossèn Josep Antoni Fuster i del seu continuador fervent mossèn Josep Noguera, amb tantíssima d’altra gent que hi col·laborà durant dècades fins fa ben poc. 

Avui celebram que tots tres s’acaben de retrobar de manera definitiva a l’altra vorera d’aquesta mar immensa que constitueix el nostre planeta... també amb tantíssima d’altra gent que han compartit l’existència fugissera damunt la Terra. 

Una terra globalment malmenada aquests dies per això que tant en diuen pandèmia com enverinament global de l’atmosfera... Malmenada des de fa més temps per la contaminació que escampam els humans amb el nostre estil de vida consumista desbocat...

ENS ACOMPANYA I ENGRESCA

Com amic de na Joana, i crec que totes les seves amistats aquí presents poden estar-hi d’acord, estic segur que ella continua, amb més intensitat que mai, acompanyant-nos i engrescant-nos amb el seu somriure, la seva paraula dolça, el seu estil de vida auster, la seva espiritualitat profunda, el seu comportament respectuós amb la natura, la seva fe profunda en Déu, font de Vida, d’Esperança, d’Amor, de Dignitat, d’Honestedat, de Generositat, de Senzillesa...

Que el record i l’exemple de na Joana Maria Vicens Vich, que aquests darrers dies ha sabut acollir d’una manera tan admirable la seva trobada personal amb la mort, ens esperoni tots a viure sempre així: ABRAÇANT-NOS A LA VIDA, AL TREBALL, AL COMPROMÍS CÍVIC i A L’AMISTAT PERDURABLE! Amb l’ajuda de Déu, els creients mantenim la confiança d'aconseguir-ho.

Palma, 18 de desembre de 2020
Parròquia de l’Encarnació

Pensions públiques dignes: als representants parlamentaris illencs

Mallorca, 16 de desembre de 2020

Quan són les 21 hores, adreç aquest escrit als 14 representants parlamentaris amb què compten les Illes Balears i Pitiüses al Congrés dels Diputats i al Senat, a Madrid, amb el prec que parin esment a la defensa d'unes pensions públiques dignes per a la ciutadania.

Ho faig a títol personal, fent suport a la "Plataforma de Mallorca per a la defensa del Sistema Públic de Pensions", tot i tenint present la meva condició d'ex diputat autonòmic de les Illes Balears, que intervengué en ocasions diverses a l'hemicicle espanyol del Congrés i a la seu del Parlament Europeu, tant a Brussel·les com a Estrasburg.

"Il·lustre representant de les Illes Balears i Pitiüses al Parlament espanyol:

A títol personal, com a ciutadà illenc i membre de la «Plataforma de Mallorca per a la Defensa del Sistema Públic de Pensions», adscrita a la «Coordinadora Estatal por la Defensa del Sistema Público de Pensiones», em sent empès a adreçar-te unes retxes, per indicar-te que seguesc de prop, en la mesura de les meves possibilitats minses, els debats parlamentaris que feis i que tenen a veure amb el futur de les pensions a l’estat espanyol.

El teu vot individual, en aquest àmbit institucional, pot resultar molt profitós o molt perjudicial, no només als pensionistes illencs d’avui dia sinó sobretot als pensionistes illencs del futur, i al conjunt del moviment pensionista en general.

Per això, m’atrevesc a demanar-te que hi reflexionis a fons i a consciència, a l’hora que el teu grup parlamentari n’hagi d’emetre el vot, representatiu d’aquestes illes nostres.

Ens hi jugam molt, en la decisió que prengueu cadascun dels catorze representants elegits democràticament a les Illes Balears i Pitiüses.

Com a pensionista jubilat de Mallorca, m’adheresc plenament a la mobilització del proper dia 29 de desembre contra el Pacte de Toledo i la reforma Escrivà, davant del Congrés dels Diputats, la Delegació de Govern i l’Ajuntament de Palma.

Fermament convençut, mantenc vives les ganes de continuar impulsant campanyes intenses de conscienciació sobre el sistema públic de pensions, i de col·laboració i coordinació de mobilitzacions illenques entre associacions i entitats diverses.

Volem aconseguir allò que consideram que és just, que és necessari i que ens mereixem els membres d’una comunitat autònoma que aporta tantíssim a les arques públiques de l’estat, sense obtenir-hi a canvi: ni tan sols unes pensions dignes per al conjunt de pensionistes de les Illes Balears i Pitiüses.

Ho propugnam des de l’àmbit estatal de col·lectius socials diversos. Mantenim l’objectiu de defensar un dels nostres drets històrics, més sensibles i necessaris, per a les famílies treballadores de les nostres illes, a compte d’altri o com a autònoms: l’actual Sistema Públic de Pensions, atacat brutalment per reformes legislatives successives de governs del PSOE i del PP, sempre a benefici primordial de la gran banca i les companyies asseguradores.

Si t’he de ser franc, vull que em deixis demanar-te que reconsideris el teu suport a una proposta tan nefasta i negativa per al futur de les pensions, en aquest redol illenc d’Europa, com la que estau tramitant de votar en seu parlamentària.

Atentament,

Cecili Buele i Ramis,
pensionista jubilat de Mallorca

A la bona amiga Joana Maria Vicens Vich

"Ben conscient d'estar fent
Allò que tu no voldries,
T'ESTIM, Joana Maria,
Fins al punt de dur-te al vent."

Acaba de morir, i d'entrar a l'àmbit de la vida transformada, una de les amigues meves més estimades, des de moltes dècades enrere, na  Joana Maria Vicens Vich . 

La Vida ens dugué a tractar-nos d'infants, tots dos, compartint pertinences a dues famílies catòliques practicants ("de missa i comunió diàries", com deien aleshores, a la parròquia de la Santíssima Trinitat, a Ciutat).

La mateixa Vida ens dugué a retrobar-nos, més adults, al Parlament de les Illes Balears, entre 1999-2003. 

Ella, com a funcionària exigent i  exemplar, que treballava per un ús correcte dels doblers públics. Jo, com a diputat molt estricte en les despeses públiques parlamentàries... (Només ella pot saber fins a quin punt...!) 

Per si això no bastava, la Vida ens dugué a afanyar-nos en la defensa aferrissada dels Drets Humans, a Mallorca i arreu dels Països Catalans i d'aquest Planeta Terra que tots dos ens estimam ben molt. He de reconèixer que ella molt més que jo mateix! 

La darrera vegada que ens vàrem veure... al carrer Blanquerna... quedàrem que ens retrobaríem a prendre un cafè tots dos plegats... 

La Vida ens ha dit que NO! 

Gràcies a la Vida que ens ha donat tant, a ella i a mi. 

El meu viatge al Perú (2 de gener a 13 de març de 2020)

Aquesta sèrie de 32 vídeos domèstics, relacionats amb la meva darrera visita al Perú (del 2 de febrer al 13 de març de 2020), s’inicia amb els enregistrats a la COSTA peruana de l’oceà Pacífic (Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Piura i Punta Sal), recorrent la carretera Panamericana Nord, cap a la frontera amb Equador. 

Segueix amb els gravats a la SERRA andina peruana (Cascas, Contumazá i Cajamarca). 

I acaba amb els enregistrats a la SELVA amazònica peruana nord-oriental (Jaén, Moyobamba, Tarapoto i Yurimaguas). 

Són les tres regions característiques i singulars que conformen el Perú.

Mir de fer-hi aparèixer en NEGRETA els noms i llinatges d’amistats o familiars que hi surten o s’hi refereixen.

Cada vídeo domèstic porta un número d’apartat, amb un enllaç d’accés directe a youtube perquè pugui ser visionat. 

Dins cada apartat, a més a més, hi he posat els noms de les peces musicals que acompanyen el vídeo, els enllaços als escrits meus al blog sobre l’assumpte i als àlbums de les fotos fetes.

1. COSTA PERUANA DEL PACÍFIC

En aquest apartat primer, dedicat a la costa peruana, començ per la ciutat de LIMA, la capital del Perú. Continuo enregistrant vídeos, pujant per la carretera Panamericana Nord cap a HUACHO, CHIMBOTE, TRUJILLO, PIURA i fins a PUNTA SAL, a la regió de TUMBES fronterera amb Equador.

01 DISTRICTES: SAN ISIDRO – MAGDALENA DEL MAR

Em vull moure sobretot en dos districtes de la ciutat de Lima: Magdalena del Mar i San Isidro, els indrets urbans més coneguts per mi. S’hi troba la parròquia de Sant Joan Maria Vianney, el domicili familiar del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, l’hotel on estic allotjat i rep les visites de l’artanenc Mariano Moragues Ribas de Pina i de membres de la família piurana Moreno Romero. La primera jornada acaba amb un dinar al restaurant Puro Perú, assaborint buffet cultural peruà. 

- L’acompanyament musical és d’Eva Ayllon, amb la marinera «Que viva el Perú, Señores!». 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

02 DISTRICTE DE PUENTE PIEDRA

Allotjat i molt ben acollit a ca les monges, religioses terciàries trinitàries, entre les quals la bunyolina sor Maria Quetglas, la menorquina sor Margalida Juanico i altres germanes d’orígens diversos. Celebram aniversaris a la seva casa d’Ancón. Coincidint amb jornada electoral, em trob amb na Doris, antiga treballadora domèstica a la casa rectoral. Visitam la «Casa de Niños Sagrada Familia» que dirigeix l'abnegat Miguel Rodríguez Candía. Particip en celebració eucarística modesta i senzilla, presidida i dirigida per dones, a la capella «Virgen de Guadalupe». 

- L’acompanyament musical: «Parranda número 3 El Cevichelero», amb Roberto Moreno de Voces de Oro; i càntics religiosos en directe.

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

03 DISTRICTE DE LOS OLIVOS – VILLASOL

Amb les famílies peruanes Tullume López, i Pisfil Zarpán, compartesc taula i conversa, alhora que allotjament agradós al seu domicili. Visit la casa de la família López Sirlopu a la barriada, «Asentamiento Humano» Manuel Cox-Ancón. Recorr el balneari d’Ancón, on vaig treballar-hi com a rector de la parròquia a la dècada dels anys 70 del segle passat... Acab aquest vídeo amb el darrer sopar a la ciutat de Lima, abans d’emprendre el vol de retorn a Mallorca. 

- L'acompanyament musical: «Valsecito del ayer», d’Erasmo Díaz Yuijá, amb Pablo Rosales Zamora al piano. I «Alma Mia», amb Ramon Avilés i Oscar Avilés. 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

04 CENTRE DE LIMA

En ocasions diverses tenc oportunitat d’accedir al centre de Lima, la capital del Perú. Hi prenc imatges, mentre m’acompanyen fins a la plaça d’Armes membres de la família piurana Moreno Romero. Altra volta hi torn, presencio la desfilada festiva dominical entorn de la mateixa plaça i visit els llocs sagrats dedicats a santa Rosa de Lima i a sant Martí de Porres, conduït pel bon amic mallorquí, mossèn Eugeni García Julià, gran coneixedor del Perú. 

- L’acompanyament musical és «Limeña», interpretada per Elenita Vargas; peces originals, gravades en directe, de les distintes bandes que hi desfilen; i «Zaña» interpretada per  Los Hermanos Zañartu.

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

05 DISTRICTE VILLA MARÍA DEL TRIUNFO

Pas tres dies molt ben allotjat a la casa de la família peruana Urrutia Naveros, al districte de Villa Maria del Triunfo. Tota la família m’acompanya a recórrer en cotxe alguns altres indrets de Lima: el cementeri de Villa María, on reposen les restes de Feli Naveros, la bona amiga, treballadora domèstica de la parròquia, a la dècada dels anys 70 del segle passat; el cementeri «Nueva Esperanza», considerat el segon més gran del món;  el parc zonal Huáscar, a Villa El Salvador; el «Morro Solar» de Chorrillos; «El Salto del Fraile», espectacle individual a la costa; «El Parque de las Aguas», al districte de Lince amb «El Circuito Mágico del Agua»; la paradeta de menjars casolans preparats per la Mili-Mili; la granja de bous «Sumac Pacha» de Lurín; «La Punta Callao», en viatge amb llanxa inclòs; l’hospital María Auxiliadora, on treballa pare i mare de família. 

- En trec algunes imatges, amb aquest acompanyament musical: Dos cántics religiosos: «Tengo hambre de Ti», de Jaime Ospino, i «Señor, me falta la fe»; Vals peruans «Limeña» i «La Flor de la Canela»; Música peruana andina instrumental; «Que Linda Mi Vaca», de Principe Acollino; i «Fina Estampa» de Chabuca Granda. 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

06 DISTRICTE D’ATE – SALAMANCA

Som molt ben acollit a la casa que els pares franciscans del T.O.R. mantenen oberta al barri limeny de Salamanca, districte d'Ate, on regenten la parròquia «Nuestra Señora de la Esperanza». Amb el superior de la comunitat, el bon amic llubiner P. Miquel Llompart Frontera visit el centre d’espiritualitat de Huachipa; particip a la trobada de Mallorca Missionera; recorrem amb el seu cotxe tot el terme parroquial, retem visita a capelles i indrets diversos; anam fins a l’hospital Sant Joan de Déu... Amb les dues germanes piuranes Moreno Romero, que passen a recollir-m’hi, anam a veure la família del fill de na Zully i nebot de n’Esther, n’Iván, que viuen al barri «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón»... Amb mossèn Eugeni García Julià arribam fins a Jicamarca, l’indret on reposen les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets i Serra.

- L’acompanyament musical: 

«Somos Un Pueblo Que Camina», càntic catòlic; «Vienes y te vas», de William Luna; «Indirimbo z’Abarundi», cançó religiosa del Burundi en la llengua del país centre-africà.

- Escrit al meu blog

- Àlbum 1 de fotos - Àlbum 2 de fotos

07 AEROPORTS PERUANS

Durant el viatge de l’any 2020 al Perú, tenc oportunitat de viatjar per terra, mar i aire. No ho puc fer pels rius, perquè n’és mala època, van molt remoguts. Per aire, a més de Palma i Madrid, toc pista en altres tres aeroports peruans: Lima, Piura i Tarapoto, sempre acompanyat per les dues germanes piuranes Moreno Romero. N’hi trec algunes imatges, recollides en aquest setè i darrer vídeo domèstic dedicat a la capital del Perú, Lima. 

- L’acompanyament musical que hi afegesc: «Evocando la Patria Vieja», de Los Morochucos; «Valsecito piurano: Piura Primera»

08 HUACHO: ALBÚFERA MEDIO MUNDO

Acabat el recull de tots els vídeos domèstics meus sobre la ciutat de Lima, la capital del Perú, continuo enregistrant-ne d’altres imatges i sons, carretera Panamericana Nord amunt. Faig aturada a la ciutat de Huacho. Més concretament, a l’Albúfera Medio Mundo, on ens acull el bon amic peruà Kiko Caravedo, espòs de la  bona amiga macianera, Bel Duran Fons. M’ofereixen la seva casa per allotjar-nos-hi, «Casa Sofía». Tenc oportunitat de recórrer aquest paratge protegit, amb quantitat diversa d’ocells i de vegetació característica d’una de les zones humides més famoses del Perú. A pocs quilòmetres, visitam dues mostres representatives de la civilització Caral, una de les més antigues del món: Áspero i la ciutat sagrada de Caral, amb gran quantitat de restes arqueològiques interessantíssimes. Membres de la família Tullume López també s’hi fan presents, acompanyant Esther i Zully Moreno Romero.

- L’acompanyament musical: «Puerto Supe», de Óscar Aguilés; «Tondero del Agua», Grupo CEMDUC; «Huacho querido», de Zambo Cavero; 

- Escrit al meu blog   

- Àlbums de fotos: - 1 Huacho, a Casa Sofía - 2 Caral, una civilització mil·lenària - 3 Medio Mundo, albúfera

09 CHIMBOTE: Recorregut per la ciutat i el port

Seguint itinerari cap al nord del Perú, per la Panamericana Nord, m’atur uns quants dies a la ciutat de Chimbote. Recorr les poblacions de Santa i de Coishco, on vaig treballar a la parròquia del Señor Crucificado, a la dècada dels anys 70 del segle passat. Acompanyats per Clara Apaza i pel seu espòs Jorge Torres, Koki, visit les instal·lacions pesqueres del port, arrib en llanxa fins a Playa Conchitas, a la Isla Blanca, visit el parc del Viver Forestal, vaig a veure la bona amiga Vicky Salgado a ca seva.  Aprofit l’oportunitat de retrobar-me amb el bon amic alcudienc mossèn Miquel Company Bisbal, participant en la celebració del cinquantè aniversari de la creació de la seva parròquia de sant Pau, al barri del Carme. Assistesc convidat al sopar parroquial de gala i confraternitat. Recorr de nit la ciutat de Nuevo Chimbote, on s’erigeix a l’actualitat la catedral de la diòcesi. Visit la família Ramírez Ávila a la seva tenda comercial, a la casa de na Belma, la germana de la bona amiga piurana Malena Garcés. (Almanco dues de les persones que apareixen al vídeo, pocs mesos després han estat enduites pel covid19: el dominic P. Héctor Herrera i el bon amic Jorge Torres Koki. Que descansin en pau!)

- Acompanyament musical: «El clamor de los humildes», de Jorge Noriega Cardozo; «Virgencita», de Grupo Mestizo; «La nueva sensación» de Banda Orquesta; «Chimbote De Mis Amores», orquestra Son Del Puerto; càntics religiosos en directe.

Escrit al meu blog   

Àlbum de fotos

10 CHIMBOTE: Ballada parroquial commemorativa

Particip en la ballada parroquial, amb motiu de la commemoració del 50è aniversari de la creació de la parròquia de sant Pau, al barri del Carme, per mossèn Miquel Company Bisbal.

11 TRUJILLO

Des de la ciutat de Chimbote, seguint per la carretera Panamericana Nord, m’endins en el departament de La Libertad. Tenc oportunitat d’allotjar-me a la ciutat de Trujillo, a ca les monges franciscanes. En visit el centre urbà. Aprofit per tallar-m’hi els cabells i recórrer el port i platja de Huanchaco. En una segona oportunitat, ajudat per Iván López Moreno, m’instal a la casa que el grup musical «Voces de Oro» hi té molt ben muntada -en conec un dels membres i visit també la seva casa familiar- Roberto Moreno Romero i Rosana Huertas Torres. Acudesc al centre educatiu «El Milagro», situat a l’entorn del gran femer de la ciutat de Trujillo, on les religioses franciscanes atenen infants desprotegits. M’hi duu la inquera sor Catalina Vallespir Llompart, l’encarregada de l’entitat solidària MISOL.

- Acompanyament musical: «Yo soy trujillano», de Lucho Barrios; «Parrandas» de Voces de Oro, amb Roberto Moreno; «Marinera trujillana».

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

12 PIURA: «Virgen Guadalupana», a l’orgue

Abans d’iniciar la sèrie de vídeos domèstics enregistrats a Piura, ciutat costanera del Nord del Perú, en vull gravar un prèviament que serveixi per enllaçar gràficament l’indret meu originari, l’illa de Mallorca, amb l’indret andí que visit en ocasions nombroses. Em sembla adient, tot i les deficiències tècniques notòries, acompanyar-ne les imatges seleccionades amb la interpretació, a l’orgue de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, d’una peça musical sud-americana dedicada a la Verge, que vaig aprendre a cantar amb la guitarra durant la meva etapa d’estudiant al Seminari diocesà de Mallorca. La dedic, amb tot el meu afecte, a totes les meves amistats d’Amèrica Llatina.

13 PIURA: Al barri de Santa Rosa

Durant el meu viatge al Perú l’any 2020, començ la gravació del meu pas per Piura, enregistrant la casa on m’hi pas allotjat més temps. Situada a l’avinguda Chulucanas 431 del barri piurà de Santa Rosa, a la dècada dels anys 70 del segle passat, hi viu «la señora Rosa Romero Rivera». És la dona que s’encarrega cada dia d’anar a ca nostra, juntament amb la seva filla Zully, per fer-hi la neteja, preparar-nos el menjar, netejar-nos la roba, etc. tant a Joan Riera Fullana com a mi mateix, els dos capellans mallorquins del barri de Sant Martí. Avui m’hi trob amb les seves filles, els seus fills, néts i nétes que m’hi acullen la mar de bé. Com si fos ca meva.

- L’acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10, 

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

14 PIURA: Pel barri de Sant Martí

Faig recorregut pel barri de sant Marí, visitant les instal·lacions parroquials d’on vaig ser rector i director de l’escola parroquial mixta «Nuestra Señora del Rosario» a la dècada dels anys 70 del segle passat. Me’n vaig a saludar persones veïnes de la casa on vaig viure. Amics i col·laboradors parroquials, com Juan Mondragón, molt amic de Malena Garcés i Paco Suárez, com també de Manfred Wevers i Socorro Zapata que viuen a Alemanya; li entreg una de les moltes pagesetes artesanals que em regalà l’alcudienca Carme García, perquè les distribuís entre les meves amistats peruanes. Al vespre celebram, a l’església parroquial nova, una missa d’agraïment per la tasca que hi han desplegat les Germanes de la Caritat i els capellans de Mallorca. Tenc oportunitat de saludar famílies conegudes com la del «señor Tocto», o d’antigues professores com Luz María Bruno, o de membres de la família Moreno Romero que s’hi han fet presents.

- Acompanyament musical: «Mis algarrobos», del Cholo Berrocal; càntics religiosos, en directe «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

15 PIURA: Al Saló Comunal, amb Joan Riera Fullana «Mossegat»

Faig imatges d’una trobada molt emotiva amb el bon amic manacorí Joan Riera Fullana i la seva esposa mexicana Nina, a la ciutat de Piura. Quaranta-cinc anys després d'haver-nos-hi trobat per primera vegada, treballant junts al barri de San Martín, de rectors a la parròquia «Nuestra Señora del Rosario», i de directors a la seva escola parroquial. Ens hi retrobam amb antigues professores i personal treballador del centre educatiu, com Magda A. Zapata, Socorro Barreto, Luz María Bruno, Teresa Guerrero, Pancho Vega, Esther Moreno, Zully Moreno, etc., en un acte organitzat per les Juntes Veïnals Comunals de la contrada piurana.

- Acompanyament musical: «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal; càntics religiosos, en directe. 

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

16 PIURA: De Santa Rosa a San Martín

Edit aquest vídeo on es fusionen els tres primers que faig sobre Piura: 1) Al barri de Santa Rosa; 2) Pel barri de Sant Martí; i 3) Al "Saló Comunal", amb Joan Riera Fullana «Mossegat».

- L’acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10; càntics religiosos, en directe; «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

- Acompanyament musical: «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal. 

17 PIURA: Cementeri i Magisteri

Vaig a visitar el cementeri de Piura on reposen les restes de persones ja difuntes, molt amigues, conegudes i estimades, acompanyat com sempre per n’Esther i na Zully Moreno Romero. A les imatges preses en aquell recinte, hi adjunt les que faig a l’antiga Escola de Magisteri on puc veure de prop els detalls d’una jornada electoral "congressal"que coincideix amb la meva estada a Piura.

- Acompanyament musical: «Alma Mia», amb Ramon Avilés i Oscar Avilés

- Escrit al meu blog

- Álbum de fotos

18 PIURA: Festa familiar piurana

El 23 de febrer de 2020, a diferència de 1981 quan en trob a Nicaragua..., particip enguany en una festa familiar piurana, amb motiu de l'aniversari d'un membre emparentat amb la família Moreno Romero que m'ha acollit a casa seva durant el viatge perllongat al Perú. Hi acudeixen les cinc germanes de la família: Esther, Elizabeth, Elba, Zully i Yliana.

- Acompanyament musical: peces ballables enregistrades en directe

19 PIURA: Amb la família Mendoza Guerrero

Imatges de l'arribada a Piura, des de Tarapoto passant per Lima, i de l'estada a la ciutat nordenca de Piura. Visit en dues ocasions la família Mendoza Guerrero. Vaig a rebre Joan Riera i Nina a l'aeroport, on també trob l’antiga professora, bona amiga piurana, Lucha Eggart. Passejam per Castilla. Visitam esglésies de la ciutat de Piura.

- Amb l’acompanyament musical  d'una "marinera norteña"

- Àlbums de fotos

20 PIURA: Amb el doctor Jorge Saldaña

Imatges d’una trobada molt emotiva al domicili familiar del doctor Jorge Saldaña, antic col·laborador entusiasta de la parròquia del PJ San Martín. Un vidu vellet de 90 anys que hores d’ara continua amb les mateixes dèries solidàries de sempre, amb qui compartesc conversa i records. Li entreg un exemplar del llibre «Confesiones de un confesor» de l’amic comú Joan Riera Fullana. Intentam trobar el domicili d’Hugo Linares, gran amic del binissalemer Miquel Bestard Cantó... 

- L’acompanyament musical d’un Tondero.

- Àlbum de fotos

21 PIURA: Visites domiciliàries: Moreno Romero, Eggart Maguiña,  Guerrero Niño

Imatges d'algunes de les visites i trobades domiciliàries que faig a la ciutat de Piura, amb amistats antigues: antigues professores de l’Escola Parroquial Mixta «Ntra. Señora del Rosario» (Magda A. Zapata, Socorro Barreto, Lidia Belupú, Teresa Guerrero, Paco Vega «El Ruso»); membres de les famílies Moreno Romero (vaig a dinar a ca n’Elizabet); amb n’Esther i na Zully, vaig a visitar na Lucha Eggart Maguiña a casa seva, qui des d’allà mateix dirigeix unes paraules, gravades, al bon amic Paco Suárez, sobre gestions fetes amb el llibre de Jaume Santandreu «Operación Tiara»); mantenc dues trobades a la casa familiar de les professores Teresa i Josefina Guerrero Niño, que inclouen paraules incorporades al brindis que queden gravades i enregistrades al vídeo. En una segona visita, ens hi trobam a més a més amb  Joan Riera i Nina, Ana Zapata, etc.

- Acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», d’Harmonia 10, amb Roberto Moreno, veu cantant

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

22 PUNTA SAL: balneari i platja a prop de Màncora

Primera vegada en ma vida que tenc oportunitat d’anar a passar uns dies a aquest balneari nordenc del Perú, un dels més famosos i freqüentats, tant pel turisme local com per l'estranger. Situat a prop de la frontera amb Equador, al departament de Tumbes, hi vaig convidat pels bons amics Carmen Tocón i Roberto López, que vaig conèixer a Chimbote a la dècada dels anys 70 del segle passat. Volen que m’allotgi a ca seva. Hi vaig, com pertot arreu en aquesta ocasió, amb les dues bones amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero que s’allotjgen a un hotel proper a la platja. Recorrem la immensitat de l’arenal de Punta Sal, i ens hi banyam (hi deix perdudes les ulleres i la gorra, per una onada inesperada del Pacífic!). Arribam fins a Màncora, visitam tant de dia com de nit, la localitat turística famosa pels temps dels hippies. Tenc oportunitat d’oferir al matrimoni chimbotà exemplars del llibre d’en Jaume Santandreu «Operación Tiara» que en Paco Suárez ha traduït al castellà d’Amèrica Llatina. Com també el llibre d’aquest, «Al pairo y con poco trapo». Gaudeixen de rebre’ls.

- Música en aquest vídeo: «Tondero piurano» de Así Se Goza; «A qué volviste, mujer», d’Harmonia 10; «Amor querido», de Voces de Oro, amb Roberto Moreno, cantant; El Encanto de Corazón, de Así Se Goza; «Mis algarrobos», de Trovadores del Norte; «Rosal Viviente», de Miguel Ciccia.

- Escrit al meu blog  

- Àlbum de fotos

2. SERRA ANDINA PERUANA

23 DE TRUJILLO A CASCAS, CONTUMAZÁ I CAJAMARCA

Durant el meu viatge al Perú d’aquest any 2020, enregistr imatges de la serra andina peruana que tenc ocasió de visitar, des de Trujillo fins a Cascas, Contumazá i Cajamarca, juntament amb les dues amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero, i el bon amic meu mossèn Manuel Álvarez Zerpa, que vaig conèixer a Cascas a la dècada dels anys 70 del segle passat i que vol que m’hi passi uns dies amb ell. 

- Acompanyament musical: «Himno a Cascas», de Segundo Castillo; «Yaraví Promesa de Cóndor», de Jorge Plasencia Castillo; «Tinkari», música de Cajamarca

- Escrit al meu blog

- Àlbums  de fotos: 1 Àlbum, 2 Àlbum i 3 Àlbum

24 CASCAS

Convidat per la família peruana Álvarez Zerpa i acompanyat per les piuranes Esther i Zully Moreno Romero, torn a trepitjar l'estimada serra "liberteña" de Cascas, on rebem molt bona acollida. La família de mossèn Manuel Álvarez, en aquesta ocasió, sor Carlota i na Chabuca Álvarez, ens acullen molt amablement a casa seva. També altres amistats casquenyes, com Armando Plasencia, ens hi agombolen. Visitam vinyes, bodegues i restaurants d’una contrada on vaig treballar-hi durant un temps a la dècada dels anys 70 del segle passat, quan hi havia de rector l’eivissenc mossèn Vicent Tur, i les religioses agustines de l’Empara, sor Esperança, sor Francisca, sor Puri i sor Maria.

- Acompanyament musical: «Himno a Cascas», de Segundo Castillo.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

25 CONTUMAZÁ

Des de Cascas, ens enfilam cap a Contumazà, conduïts per mossèn Manuel Álvarez que ens hi duu amb el seu cotxe. Juntament amb n’Esther i na Zully Moreno Romero, ens allotjam a la rectoria de la parròquia dedicada a sant Mateu durant dues nits. Recorrem el poble. Visitam indrets. En sortim en direcció a Cajamarca.

- Acompanyament musical: «Yaraví Promesa de Cóndor», de Jorge Plasencia Castillo.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

26 CAJAMARCA 

A Cajamarca, n’Esther i na Zully Moreno Romero, i jo mateix, ens instal·lam al Gran Hotel Guisama, a prop de la plaça d’Armes de la ciutat, al Jr. Amazonas. Mentre mossèn Manuel Álvarez manté reunions amb el clergat de la diòcesi, nosaltres tres visitam les instal·lacions turístiques de Los Baños del Inca. Passejam pel centre de la ciutat. Visitam centre artesanal «Artesanos Don Bosco». Dinam al restaurant «El Rescate». I partim cap a Trujillo, on feim comptes de viatjar fins a Huacho.

- Acompanyament musical: «Música de Cajamarca», de Tinkari

- Escrit al blog

- Àlbum de fotos

3. SELVA AMAZÒNICA PERUANA

27 JAÉN DE BRACAMOROS

Imatges de la visita familiar que faig a la ciutat de Jaén de Bracamoros, situada a la regió anomenada «ceja de selva» amazònica nord-peruana. Hi vaig amb un bon grapat de membres de la família piurana Moreno Romero que hi tenen el tío Salomón Romero Rivera, germà de la señora Rosa Romero Rivera (per a la qual encarregam una missa a la seu catedral de Jaén, en ser la mare ja difunta d’Esther, Elizabet, Elba, Zully, Yliana,  Pepe... Roberto, Norberto, Moisés Moreno Romero). A la dècada dels anys 70 del segle passat, quaranta-cinc anys enrere, arribant-hi en cotxe per primera vegada (1977), tenc la sort de contribuir directament que es retrobin els dos germans després d’haver passat totalment incomunicats durant dècades... 

Amb aquest segon viatge meu a la ciutat amazònica de Jaén, a més de recórrer indrets cèntrics de la ciutat de Jaén, travessada pel riu Marañón, afluent de l’Amazones, també ens feim presents al cementeri on retem visita a les tombes on reposen les restes de familiars.

A més de conèixer i saludar per primera vegada el tio Salomón Romero Rivera, també puc fer el mateix amb els seus fills Edelmira, Alícia i Walter Romero Rojas, els seus nebots Pompeyo i Liliana Villanueva Romero, el seu nét Michel Paredes Romero, sense deixar d’esmentar-ne els nebots piurans que m’acompanyen en el viatge.

- Acompanyament musical: «La flor de café», de Daniel Altamirano; «Carnavales cajamarquinos», d’Strinc Karma; «Jaén, esperanza del Perú», de Daniel Altamirano.

- Escrit al meu blog

- Álbum de fotos

28 JAÉN DE BRACAMOROS

Vet ací el bon record que té, de la meva difunta esposa Isabel Rosselló Girart, una de les seves antigues alumnes a l’Escola Parroquial Mixta «Ntra. Sra. del Rosario» de Piura, la bona amiga Elizabet Moreno Romero, qui, des de Jaén de Bracamoros estant on m’acompanya en el viatge, a la mateixa casa del tio Salomón fa aquestes declaracions personals que queden reproduïdes en aquest vídeo domèstic meu. 

29 MOYOBAMBA 

Amb n'Esther Júlia i na Zully Socorro Moreno Romero, travessant el pont situat damunt del riu Mayo, viatjam des de Yurimaguas fins a Moyobamba,  on les dues germanes piuranes tenen familiars que hi viuen i treballen. Com ja vaig fer 10 anys enrere amb la meva esposa difunta, na Bel Rosselló, en aquesta ocasió de l’any 2020 també vull anar a saludar "la tía María Romero Rivera", germana de l'entranyable senyora Rosa, de Piura, que en pau descansi. Allotjats al districte La Calzada, hostal «La Emboscada», propietat de familiars que ens hi acullen molt amablement, hi conec Salomón Romero Rojas «Lalo», Maria Infante Tarrillo, els seus dos fills Sheiro i Mario, Afranio Romero Rojas, Juan Castillo Romero, Nélida Bravo Romero, i altra gent emparentada

- Acompanyament musical: Pandilla Moyobambina, Sonido Verde, Record Guinnes Moyo

- Escrit al meu blog 

- Àlbum de fotos

30 TARAPOTO 

Vet ací el tràiler de la visita que faig a la Cooperativa AllimaCacao de Tarapoto, finançada amb recursos econòmics del Govern de les Illes Balears, amb la col·laboració de FODESBA i el seu president Antoni Colomar Marí.

- Acompanyament musical: MAC

31 TARAPOTO 

Imatges i sons enregistrats el mes de febrer de 2020 a la ciutat de Tarapoto i voltants del districte de Chazuta, al departament nord-oriental de San Martín, al Perú, on, juntament amb n’Esther i na Zully Moreno Romero, visit diverses parcel·les demostratives de la producció de cacau, contactant amb els seus titulars: Marcelino Zumba Cenepo, Julio Sandoval Ishuiza, Norma Sangama Tenazoa, George Flores Garazatua, Ivonne Panduro Vázquez,  Edwin Tananta. Conduïts pertot arreu, en cotxe que mena Johny Vilchez, pel president executiu d’IDSA, Roberto Acuña Marín; Carlos Angulo González, gerent de la Cooperativa; Marcial Cenepo Meléndez, tècnic de camp, visitam el mòdul de recol·lecció Pasiquihui de la Cooperativa, on s’asseca el bassó del cacau. A la localitat de Chazuta, recorrem les instal·lacions centrals de la Cooperativa i mantenim contacte directe amb l’assemblea de cooperativistes, representants d’uns 379 associats. De retorn a la ciutat de Tarapoto, passam pel districte proper Juan Guerra, on hi ha el projecte de construir-hi un gran centre d’apilament general per a tota la regió. Feim visita turística a la localitat de Lamas.

- Acompanyament musical: «La anaconda», «Solo por el chiquito», de Grupo Pacha; «Parranda Selvática», de Juaneco Y Su Combo; «Danza Shipibo», Inti Luna

- Escrit al meu blog 

- Àlbum de fotos

32 YURIMAGUAS

De Tarapoto, al departament de San Martín, fins a Yurimaguas, al departament de Loreto, viatj amb les dues amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero. Acompanyant Manuel Yumbato Angulo, amic coneixedor de la realitat indígena de Yurimaguas, ens acostam i podem entrar en contacte amb una líder del moviment indigenista, a la seva mateixa casa on viu tota sola enmig de la jungla, Semira Ramírez Huansi, dins la plantació rural de la selva amazònica peruana denominada Apangurayacu, situada a prop de la riba del riu Huallaga i del seu port Nueva Reforma, no gaire lluny del pont sobre el riu Paranapura.

- Acompanyament musical: Música emblemàtica, Huayno i tropical

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

NOTA FINAL:

Amb el desig que aquest escrit meu serveixi qualcú per atansar-se una mica més a prop de la realitat actualitzada d'un país d'Amèrica Llatina que es diu Perú, visitant-ne la costa, la serra i la selva, acab la tasca que em vaig marcar gairebé mig any enrere quan, de manera precipitada i inesperada, vaig haver-hi de trencar la meva estada, prevista més llarga, per mor de les amenaces de tancament d'aeroports espanyols a causa del coronavirus, aquesta maleïda pesta del segle XXI que denominam covid19.

Si se'm permet, a més de dedicar-lo a tota la gent que hi surt reflectida amb noms i llinatges, en un vídeo domèstic meu o un altre, m'agradaria fer-hi menció especial dels dos bons amics alcudiencs que hi varen haver de quedar confinats durant més temps, a la selva amazònica peruana, concretament a Nauta, "la localitat més arcaica de l'Amazonia pertanyent al departament peruà de Loreto".

Va per vosaltres dos, Diego Huertas i Sadith

Cil Buele, a la costa peruana (9): Lima (LOS OLIVOS)

  Al barri limeny de Los Olivos-Villasol

Dos dies després d’haver sortit de Mallorca, el 4 de gener de 2020, en el cotxe de la família piurana Moreno Romero, conduït per «don Fernando del Perú», ens traslladam on viu la filla de la meva bona amiga Zully Moreno Romero. És al barri Los Olivos-Villasol. 

Pamela López Moreno, d’una trentena d’anys d’edat, està casada amb Nilton Jonil Pistu. Tenen una nineta d’uns 3 anys, Rafaelita, i un infant d’un anyet, Nicolás. És una família molt acollidora. A més d’ells quatre, hi trob també la mare de Nilton, la senyora Rosita Yesmi Pis Zarpán, natural de Monsefú, Chiclayo.

A una taulada de mitja dotzena d’adults i dos infants, assaborim exquisits plats peruans casolans, com són ara: «Tortillas con queso, cachanguitas con queso, y café pasadito simple», «Cebiche de cachema con jurel», «Sudado de pescado con arroz y yuca».

L’endemà, vigília de la festa dels Reis, en el cotxe conduït per «don Fernando del Perú» em tornen a dur des de l’hotel fins a Los Olivos, la zona residencial de na Pamela i en Nilson, situada al nord de la ciutat de Lima, propera a l’aeroport. 

M’hi pas tota la jornada menjant i bevent líquids no alcohòlics. Majoritàriament «chicha morada» o sucs naturals de fruites com el «jugo de maracuià» tan exquisit.

En un sol dia i a hores distintes, ens asseim a taula per tastar-hi: «Tortilla de raya con yucas y salsa», un plat característic de Monsefú, província de Chiclayo. «Arroz con pato con salsa criolla y jugo de maracuyá» i «Papa a la huancaína». Tot això afegit al que ja m’he empassat a l’hora del berenar del matí a l’hotel.

Aquesta vuitena vegada que trepitj terra peruana, continuo constatant que, gràcies a aquella primera presència al Perú, s'hi mantenen certes constants que, lluny de minvar i desaparèixer amb el pas del temps i les dècades, es van refermant i consolidant cada cop més.

Per damunt totes, s’hi manté la consolidació profunda d'unes relacions d'amistat que esdevé indestructible amb el pas dels anys. Una amistat sincera, familiar, respectuosa, delicada, atenta, amorosa, desinteressada, profunda, forta, veritable. 

Crec que no hi tenen res a veure aspectes econòmics, ni diversitats culturals, ni nivells educatius, ni l'edat, ni la pràctica del sexe... Ni són producte importat per la beguda o l'alcohol o la droga o les creences religioses.

Es tracta de la consolidació d'unes relacions d'amistat personal compartida, oberta, franca, expressiva, lliure, alegre, farcida de solidaritat i d'afecte veritables.

M'hi sent molt estimat, al Perú, no solament per la gent amiga i coneguda d'altre temps, sinó també per aquesta altra gent nova que les meves amistats antigues em presenten per primera vegada.

Tenc la impressió que hi sintonitzam a les totes i tot d'una, només veure'ns i abraçar-nos efusivament i carinyosa.

És una de les primeres descobertes que hi faig durant els primers dies d'estada meva al Perú aquest any 2020.»

En bon dia dels Reis, que al Perú no és festiu sinó dia laborable, aprofit per anar al balneari d’Ancón, on a la dècada dels anys 70 faig de capellà substitut del puigpunyentí mossèn Bernat Martorell, que en pau descansi.

M’hi duen les dues bones amigues peruanes, Esther i Zully. Des de Los Olivos – Villasol. En un «taxi beat» -comanat, controlat i seguit pel mòbil de na Pamela, la filla de Zully-, arribam fins al «asentamiento humano Manuel Cox-Ancón». 

Hi viu la seva nora Geraldine, esposa del seu fill Iván. Tenen dos infants, Axell Josti i Fabricio Lisandro, de  molt pocs anys, 2 i 3.

Per primera vegada en aquest viatge tenc oportunitat de veure i viure de prop la situació de misèria en què viuen les famílies més modestes i pobres del país. Que en són la majoria, si més no d’aquest redol de la ciutat. 

Tot i la seva gran pobresa, m’acullen a casa seva amb una gran amabilitat. Desfent-se amb atencions, em conviden a entrar-hi, asseure’m i menjar i conversar i empatar la xerrada sobre qualsevol assumpte que ens ve al cap a cada moment.

La casa on viu na Geraldine Sirlopu Mantari és una de les casetes més humils que conec, per defora i per dedins. A l’hora d’accedir-hi, he de pujar per una dotzena d’escalons construïts amb rodes de cotxe emplenades amb fang i ciment... m’hi han de donar la mà per no caure... costa empinada, dalt d’un turonet... casa de fang... sòtil d’uralita... mobles vells... parets de qualsevol manera... trespol de terra... Molt pobra, molt pobra, molt pobra! In-cre-ï-ble-ment molt pobra, a aquestes alçades del segle XXI.

Com aquesta, milers de milers se m’obren al voltant davant dels meus ulls, a cada costat de la carretera Panamericana Nord que hi passa a quatre passes.

Em qued molt sorprès davant del canvi enorme produït en aquest indret dels afores de Lima, que passa per Puente Piedra. Al meu temps, constituint els afores de la ciutat, hi veien extensions immenses de sembrats i conrades de fruites, verdures i hortalisses. 

Avui dia ja no hi ha res de tot això. Tot s’ha convertit en un caramull d’allò que se’n diuen «asentamientos humanos», d’una pobresa tan crua i tan dura que esgarrifa al més pintat. Per la cruesa, la duresa i la immensitat. No se n’hi veu la fi. 

Les famílies ocupen tots els espais possibles i inimaginables. Tant a les planures com a les altures de les muntanyes, que s’aixequen enmig d’arenals immensos, milers i milers de casetes rudimentàries i pobres aixopluguen famílies i més famílies, que hi sobreviuen en unes condicions tan pobres i lamentables que hom no se’n pot fer una idea, fins que no ho toca amb les mans, ho veu amb els ulls, en sent la remor per les orelles, n’ensuma l’olor pel nas, en trepitja la terra amb els peus i n’assaboreix el menjar i beure per la boca.

La madona de la casa del «asentamiento humano» Manuel Cox-Ancón, mare de na Geraldine i sogra de n’Iván, fill de na Zully, ens prepara un bon plat de «Bonito con arroz baleado y papa sancochada con salsa criolla». Regat amb la beguda nacional refrescant «IncaCola». Una delícia de menjar sa i bo, molt coent, a l’interior d’una caseta que, sortosament, rep l’embat d’un airet que mitiga la calor de l’estiu peruà que ens afecta.

Aquesta dona, que no sembla tenir més de 40 anys d’edat, ha parit sis filles i dos fills. Els majors tenen un pare. Els més menuts en tenen un altre. 

Quan hi arribam, trobam i saludam aquest segon. Més tard, emperò, s’hi presenta també l’altre que, en saber que hi som, va a saludar-nos, a veure la seva filla Geraldine i el seu nét Fabricio de dos anyets... 

Ell mateix, a l’hora de partir, ens porta amb la seva moto-taxi fins a la parada del microbús que ens ha de dur des del Puente Villa Estela, fins al balneari d’Ancón.

Ens hi passejam, pel Malecón, vorera de mar, amb l’immens oceà Pacífic davant nostre i una munió de gent que s’hi belluga, en ple estiu peruà.

Mir d’entrar a l’església dedicada a sant Pere. Al seu interior, hi he celebrat no poques misses com a rector, nomenat pel cardenal arquebisbe primat de Lima, Juan Landázuri Rickets, en substitució de mossèn Bernat Martorell, el 15 de març de l’any 1978. 

Un nomenament eclesiàstic que m’arriba a petició del delegat de la O.C.S.H.A. (Organització de Cooperació Sacerdotal Hispano Americana) al Perú, el santamarier mossèn Joan Parets i Serra, aleshores rector de la parròquia de sant Joan Maria Vianney: «De conformidad con los cánones 465 párrafo 4º y 472 del C.I.C. y con la Constitución 70 del XVIII Sínodo Arquidiocesano... con todos los derechos y obligaciones inherentes a dicho cargo ‘ad normam juris’».

Els qui m’acompanyen, crec jo,  no es poden fer una idea d’allò que representa per a mi una visita d’aquestes característiques a un lloc com aquest. Ni de tot quant bull dins el meu cap i dins el meu cor, quan contempl per primera vegada l’edifici esvelt de la parròquia de San Pedro de Ancón! Jo n’he estat rector, d’aquesta parròquia limenya durant uns mesos... 

Se m’entrecreuen sentiments diversos, que em resulta molt difícil explicar...

Pujats i asseguts a l’interior d’una combi -autobús de línia regular que travessa tot Lima- retornam a Los Olivos-Villasol. Juntament amb na Pamela, que domina el maneig d’internet, portàtil i mòbil, organitzam la reserva dels bitllets per als propers viatges que pensam realitzar en autocar i amb avió arreu del país...

Quan són prop de les 12 de mitjanit arrib a l’hotel Dazzler situat a la Javier Prado Oeste. 

No puc deixar de pensar que durant aquests 7 primers dies d’estada al Perú residesc a una zona de Lima que té molt poc a veure amb la de Manuel Cox-Ancón visitada avui capvespre...

Malauradament, així és la vida humana, sobretot en aquest redol d’Amèrica Llatina: farcida de contrasts esfereïdors!

Amb Iván López Moreno, en el seu 32è aniversari

Una mesada després, a migdia de dimarts, 4 de febrer de 2020, em vénen a cercar a la casa dels franciscans d’Ate on estic allotjat, per anar a celebrar l’aniversari de n’Iván López Moreno, fill de la bona amiga piurana Zully Moreno Romero que m’acompanya pertot arreu en aquest viatge al Perú juntament amb la seva germana Esther. 

N’iván compleix 32 anys i ens convida a celebrar-ho a ca seva, allà on viu, al «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón», que ja vam visitar a principis de gener, recent arribat jo al Perú.

Abans de partir i acomiadar-me definitivament de la comunitat franciscana que m’ha acollit tan bé al barri de Salamanca, convid els tres acompanyants a dinar al restaurant «La Ballena Chicharronería» on tastam «pulpo al olivo», «hueveras al ajo» i «ronda marina».

 A la seva caseta, modesta i humil, situada dalt d’un dels nombrosos pujols arenosos de la contrada, ens conviden a dinar de «Pollo con arroz y papa a la huancaína» regat amb una bona cervesa Pilsen Callao.

M’encanta trobar-me en un ambient com aquest. Res a veure amb els que acostum a veure i viure. Molt senzill, molt modest, molt humil, molt rudimentari, molt pobre, molt empinat... Però molt acollidor i amable, t’ho miris com t’ho miris.

És la segona vegada que hi vénc, aquí, a «Manuel Cox». 

En veure aquest entorn, no puc deixar d’establir comparances amb aquell altre indret que visitam plegats, anys enrere, amb la meva esposa Bel Rosselló, situat en un altre redol de Piura, al barri de San Cristóbal. 

És l’any 1992 i aquest jove que avui compleix 32 anys, aleshores només en té 4. Viu amb la família en una caseta de pals, fustes i llaunes, on sa mare, na Zully, els hi agombola així com pot.

Cil Buele, a la costa peruana (8): Piura, de Santa Rosa a Sant Martí

Divendres, 24 de gener de 2020 viatj cap a Piura per primera vegada en aquesta estada meva perllongada al Perú. Surt de la ciutat de Trujillo a les 11:38 h de la nit, en autocar de dos pisos de l’Empresa de Transports Ave Fénix – «EMTRAFESA», disposat a recórrer-hi els 422 quilòmetres de la carretera Panamericana Nord que me’n separen. 

Amb les monges franciscanes a Trujillo

M’hi he passat tres jornades senceres, en aquesta bella  ciutat trujillana, allotjat a ca les monges franciscanes que m’hi han acollit la mar de bé. 

Recorrent la Panamericana Nord, travessam poblacions nombroses i diverses durant la nit fosca, a l’interior de l’autocar que la companyia de transports posa a disposició dels viatgers al preu de 37 sols peruans (no arriben a 10 euros): «La Esperanza», «Chicama», «Chócope» (Casa Grande), «Paiján», «La Arenita», «San Pedro de Lloc», «Pacasmayo», «Jequetepeque», «Chocopán», «Guadalupe», «Chepén», «San José de Moro», «Pacanguilla», «Mocupe», «Reque», «La Victoria», «Chiclayo» (gran ciutat), «Pimentel», «Lambayeque», «Mórrope»...

Noms de localitats que em porten records d’haver-hi passat altres vegades, des de la dècada dels anys setanta del segle passat ençà. Noms que, curiosament, mai no puc oblidar. Tot i que, amb el pas del temps, no arrib a saber-ne situar exactament la localització exacta i correcta. Però els noms no em fugen mai del cap.

Transcorreguts els 422 quilòmetres que la separen de la ciutat de Trujillo, m’adon que l’entrada a la de Piura està molt canviada. Aquesta carretera Panamericana Nord d’avui dia no s’assembla gens ni mica a la d’altre temps. 

Des del darrer pic que hi pas 10 anys enrere, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, hi han construït ponts i carreteres auxiliars que faciliten el transport de camions i autocars, de manera que ja no passen pel centre del gran nucli poblat que conforma la ciutat de Piura.

A la terminal de busos, m’hi espera en Moisés Moreno Romero, germà de n’Esther i na Zully, les dues bones amigues piuranes que m’acompanyen pertot arreu. Amb el seu cotxe, que fa servir de taxi col·lectiu, ens duu fins a l’avinguda Chulucanas 431 de «Santa Rosa» – avui dia amb el nom canviat de Raúl Mata La Cruz -. S’han ofert i em conviden a allotjar-m’hi durant els quatre dies que he de romandre a Piura, en aquesta primera ocasió del meu viatge al Perú 2020. M’hi he de tornar a establir dues vegades més abans de tornar cap a Mallorca.

Des de l’A.H. de «Santa Rosa», districte 26 d’Octubre de Piura, on estic allotjat, juntament amb els germans Pepe i Zully, anam a recórrer alguns carrers del veí A.H. «San Martín», avui dia pertanyent al mateix districte piurà. 

Davant la porta de l'Escola Parroquial, a Sant Martí

Just passant a l’altra banda de l’avinguda Chulucanas, ja som allà mateix on, a la dècada dels anys 70 del segle passat, faig feina pastoral, juntament amb el condeixeble manacorí Joan Riera Fullana. 

Aleshores anomenat «Pueblo Joven», avui dia «Asentamiento Humano» San Martín, és el barri perifèric de la ciutat de Piura on es troba la parròquia «Ntra. Sra. del Rosario», d’on som nomenat rector i director de l’Escola parroquial mixta l’any 1975 per l’arquebisbe monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.

 

A diferència del barri de «Santa Rosa», on es nota un cert progrés urbanístic de millora en les condicions materials de vida de la població, m’adon que al barri de «San Martín», en canvi, no sembla que se n’hi hagin produït tants, de canvis. 

Em fa la impressió que avui dia, en aquest barri, tot continua igual com estava 10 anys enrere quan, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, hi retem la nostra darrera visita.

Amb la seva amabilitat característica, en Moisés em duu a passar per davant l’església nova, l’església vella, l’escola parroquial, el local comunal, el dispensari i altres indrets de la barriada que em resulten força coneguts i molt familiars.

A la dècada dels anys 70, davant ca nostra, MA13 L13

M’emociona tornar a passar per davant la casa que ocupam, com a pobladors residents en aquesta barriada, a la «Manzana A13 Lote 13» a la dècada dels anys setanta del segle passat. M’emociona també trobar-hi la senyora Margarita, la nostra veïnada del costat esquerre, que continua habitant-hi; i la senyora Yolanda, que encara se’n recorda de la nostra estada al seu costat. 

Tots tres ens feim una foto commemorativa d’una trobada tan emotiva, després de tantes dècades.

Tenc oportunitat de saludar la família Carhuacoma, que actualment ocupa la casa on vivíem els «padrecitos». Molt amablement em permeten de fer-hi unes fotos que em serveixen de remembrança d’aquells temps llunyans, viscuts, gaudits i patits, a l’interior d’aquelles quatre parets d’un nucli poblat que em resulta tan familiar.

Un cop fotografiats al lloc i amb la gent de l’entorn, continuam fent ruta pel barri. Passam per la casa de  la professora Socorro Barreto, que dècades enrere fa de mestra a l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario», del P.J. «San Martín» de Piura.

L'any 2020 davant la mateixa casa MA13 L13

Em diuen que ja no hi viu. Des que s’ha jubilat, s’ha mudat a un altre indret. Me’n passen el número de telèfon. M’hi pos en contacte. Quedam que ens retrobarem dilluns vinent a les cinc del capvespre amb altres professores de l’antiga Escola Parroquial.

M’encanta recórrer els carrers i les places d’un barri que m’estim molt, com si fos el meu. Malgrat només hi visc i residesc uns dos anys, dels quatre que pas al Perú des de l’any 1975. Malgrat el seu estat deplorable, per les condicions materials de vida que encara hi porten els pobladors. Malgrat la persistent arena, els carrers sense asfaltar plens de clots i de pols, malgrat la calor que hi cau damunt amb una quarantena de graus a l’ombra, malgrat tot això, m’encanta retrobar-m’hi, respirar-ne els aires, saludar la gent, fixar-me en detalls, recordar fetes i dites passades...

M’impressiona i m’arriba molt endins la visita que no vull ni puc deixar de fer al bon amic i col·laborador parroquial «Juancito Mondragón». Una de les persones més senzilles i humanes que conec, lliurat a tasques en benefici del conjunt de la població, a l’actualitat molt poqueta cosa poc fer. Des de fa uns anys ha perdut la vista. Ja no em veu, però em sent la veu i me la reconeix. 

Tots dos, juntament amb la seva família, hi passam una estona agradosa en aquella caseta tan senzilla i tan modesta. L’hi port una de les pagesetes artesanes mallorquines que m’ha fabricat expressament la bona amiga alcudienca Carme García (qui no em vol cobrar ni un cèntim per la trentena de peces que m’ofereix perquè les repartesqui pel Perú).

També pas per davant del «Salón Comunal» situat al mateix carrer de la parròquia, totalment renovat i molt ben disposat per a encontres socials de tota casta... N’hi hem de tenir un, pocs dies després.

Aquesta jornada piurana acaba amb una notícia que m’omple d’alegria i satisfacció: aconseguesc de parlar pel mòbil amb l’antiga bona amiga peruana, Magda A. Zapata Luyo, qui, a la dècada dels anys 70, col·labora intensament en les tasques de direcció de l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario». Pràcticament n’és l’ànima i la fa avançar cap endavant, amb esforços titànics que li brosten d’una vocació magisterial profundament arrelada al seu interior.

Magda Amparo Zapata Luyo, ex directora Escola Parroquial

És una de les dones que em fa més il·lusió poder saludar i abraçar. Des que deix el Perú per primera vegada l’any 1979, m’hi comunic des de Mallorca en ocasions diverses, sempre per carta, correu o darrerament per whatsapp. Algunes poques vegades hem tengut ocasió de retrobar-nos físicament amb motiu d’algun dels meus vuit viatges realitzats a terres peruanes. Sempre que hi he viatjat, he mirat de fer-ho. 

En aquesta ocasió, em diu que ella continua activa dins l’àmbit de l’educació privada, tot i que ja s’ha jubilat de la pública. Li desig molta de sort, i que puguem tornar a veure’ns i abraçar-nos. Ho desig de bon de veres.

Piura és la ciutat del Perú que més m’atreu i m’encanta. A més de ser el lloc on treball més intensament a la dècada dels anys setanta del segle passat, també és l’indret on enguany m’hi estic més dies i perllong l’estada, molt més que a cap altre punt del Perú. M’hi faig present tres o quatre vegades en aquesta ocasió.

El darrer diumenge del mes de gener de 2020, visc de prop la celebració d’unes eleccions peruanes al Congrés. Pel que em diuen, es tracta d’una jornada electoral una mica atípica. Tothom em parla de l’absurd que consideren que resulta haver d’elegir uns congressistes que només s’hi han d’exercir durant el període breu d’un any i mig...

Tenc oportunitat d’accedir a un dels col·legis electorals propers a la casa on estic allotjat. Veig de prop com està organitzat el procés electoral. Amb gran cura formal, pel que fa a les llistes electorals, d’electors i d’elegibles; als centres o col·legis on depositar la papereta electoral; a l’obligatorietat d’anar a votar, sota la penalització d’una multa si no s’hi acudeix (80 sols peruans, uns 20 euros aproximadament); al tràmit d’enregistrament com a votant i la constatació per múltiples vies d’haver votat: a la llista de la mesa electoral, al document nacional d’identitat, a les empremtes digitals amb tinta indeleble; etc.

M’alegra poder tornar a entrar dins el recinte on, dècades enrere em vaig exercir com a capellà de l’Escola Superior de Magisteri «Almirante Miguel Grau», succeint en la tasca el bon amic i condeixeble Joan Riera Fullana. Convertit aquest diumenge en centre electoral.

A més d’acudir a col·legi electoral, també arrib fins al cementeri de Piura on reposen les restes mortals de la senyora Rosa Romero, mare de la família que m’acull i del seu espòs; la seva néta Karlyta, filla de na Zully que morí a l’edat de 17 anys víctima d’hidrocefàlia; i el bon amic capellà peruà difunt, mossèn Josep Seminario, a qui vaig preparar en tasques pastorals a la meva parròquia durant el darrer any d’estudis seus al Seminari diocesà, per indicació de l’arquebisbe monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.

Al cementeri de Piura hi ha un recinte singular destinat als bisbes i capellans de l’arxidiòcesi. N’hi reposen plegades les restes. Hi deix tres rams de mitja dotzena de roses roges: per a na Karlyta, la senyora Rosa i en Pepe Seminario.

Dissabte, dia 15 de febrer n’és la segona vegada. Arrib a Piura amb en avió des de la ciutat de Lima, amb vint minuts d’antelació sobre l’horari previst, les 19:43. 

Ja fa fosca. Són les 19:30. Cerc les maletes a la terminal de busos «MobilBus». I cap a casa s’ha dit. Altra volta a l’avinguda Chulucanas de l’A.H. «Santa Rosa».

Amb quatre germanes Moreno Romero

Una de les coses que em duu més de capoll durant aquest viatge al Perú és la utilització d’internet, el mòbil i el portàtil que duc allà on vaig. Abans de sortir de Mallorca em consider un bon coneixedor del seu maneig. 

Durant aquest viatge, emperò, m’adon que no en sé res de res. Comparant-ho amb el que sap la gent d’aquí, sobretot la més jove, que domina aquest àmbit, en coneix tot l’entrellat, sap què fer amb les aplicacions, combina estris i té molts més recursos mentals i manuals per esbrinar-hi el que sia.

Una de les coses que més em sorprèn és la capacitat que tenen de connectar-se al «waifai» - wifi – d’una manera tan prodigiosa que arrib a saber, per exemple, que no necessit que n’hi hagi, si mantenc obert el meu mòbil a prop de l’ordinador portàtil i utilitz el «bluetooth»... 

Me’n qued meravellat!

Allò que encara no he aconseguit de fer correctament són les transferències bancàries amb la targeta «visa» que duc damunt. Ni des d’un caixer automàtic, ni per internet des del meu ordinador. Em demanen tal quantitat de dades que hi renuncio. Que si l’Iban del banc del beneficiari. Que si el bic swift...

Això sí, des de no sé on m’adverteixen, al mòbil, que hi han detectat accessos des d’un lloc no habitual, assenyalant-me’n hora, minuts, dia, mes i any de les operacions. I em demanen si reconec l’activitat. Cosa que em fa veure que això no són verbes,  quan es tracta de protegir recursos dels clients.

L’endemà, diumenge, m’aixec amb moltes ganes de retrobar-me altre cop a Piura amb el bon amic manacorí Joan Riera Fullana "Mossegat", qui m’ha fet a saber que es troba a Lima, juntament amb la seva esposa mexicana, Nina, decidits a arribar fins a Piura.

A l'arribada de Joan Riera i Nina a l'aeroport de Piura

L’any 1975 ens hi trobam per primera vegada, a  aquesta mateixa ciutat peruana. Ell aleshores és el rector de la parròquia Verge del Rosari al PJ San Martín. Hi treballa tot sol des de fa un grapat d’anys, més de mitja dotzena.

Jo hi som enviat pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, monsenyor Teodor Úbeda, per ajudar-lo en les tasques pastorals que hi realitza, com a bons seguidors del felanitxer mossèn Bartomeu Vaquer, el fundadors i creador de la parróquia, que molta gent encara recorda amb gran estimació.

Quaranta-cinc anys després d’haver-nos trobat per primera vegada a Piura, en Joan Riera Fullana i jo mateix, tornam a tenir l’oportunitat de fer-ho avui, dia 16 de febrer de 2020, al mateix aeroport piurà on aterram aleshores.

Jo, que en aquesta ocasió em trob al Perú des del proppassat dia 2 de gener, en faig coincidir l’estada perquè puguem retrobar-nos-hi, abans de continuar trajecte amunt, cap a «Máncora», en direcció a Equador. Mir de tornar a passar per aquells mateixos indrets on, anys enrere, recorrem plegats la meva esposa difunta, la manacorina Bel Rosselló, que en pau descans!

Ell, en Joan Riera, arriba a l’aeroport de Piura des de Mèxic, juntament amb la seva esposa mexicana Nina, on resideixen tots dos plegats des de fa dècades. 

Un grapat d’amics i familiars de Piura anam a esperar-los a l’aeroport. La trobada és molt emotiva. Tots dos ens hem vist diverses vegades a indrets distints. Però aquí a Piura és la primera vegada que ho feim, des d’aquell ja llunyà any 1975 en què m’hi faig present per primera vegada.

Aleshores em pertoca haver de fer el paper que correspon al «darrer capellà mallorquí» que segueix les passes d’altres capellans mallorquins que s’encarreguen de la parròquia Verge del Rosari, al PJ Sant Martí de Piura.

Davant l'antiga capelleta del barri de sant Martí

N’inicien la presència mallorquina mossèn Bartomeu Vaquer i mossèn Jaume Santandreu. Són els dos primers. Amb posterioritat s’hi presenten Joan Riera, Paco Suárez, Pere Barceló, Mariano Moragues, Mateu Ramis, Joan Parets i jo mateix a qui correspon tancar tot el cicle. 

L’any 1976 deix la parròquia piurana per anar a treballar a la chimbotana del Señor Crucificado de «Santa», juntament amb Anselm Álvarez i Tomeu Morey. Romanent a prop de mossèn Miquel Company i mossèn Miquel Mulet, que en pau descans.

El temps passat a Piura m’és del tot inoblidable. Per a la meva vida eclesiàstica hi ha un abans i un després d’aquella estada piurana. Aleshores és un temps de feina pastoral molt intensa que em capgira moltes categories amb què em faig present al Perú, desitjant-hi aportar, ensenyar, donar, evangelitzar, enriquir, compartir, etc. Tal com m’han ensenyat durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte al Seminari de Mallorca... i, molt més intensament encara, a l’interior de l’IAJS – Institut Apostòlic Juníper Serra! -

De mica en mica m’adon que el contacte directe amb el poble més pobre del Perú, en lloc d’aportar-hi res, em comporta rebre’n molt; més que ensenyar-hi qualque cosa, n’he d’aprendre moltes més; més que donar d’allò que és meu, he d’afanyar-me a recollir allò que m’ofereixen; més que evangelitzar la població, n’he de ser evangelitzat per les capes més pobres, destinatàries predilectes de la Bona Nova de Jesús; més que enriquir els altres amb conceptes i categories apreses a Europa, me n’he d’enriquir jo mateix amb els mateixos elements autòctons, indígenes, diferents, impensables, insòlits, increïbles, inaudits...

Gràcies a l’ajut personal que rep del bon amic Joan Riera, arrib a fer un tomb molt gros en la meva concepció i pràctica pròpies d’un clergue catòlic. Un d’aquells que, per damunt tot, vol continuar sent seguidor de Jesús de Natzaret. Qui neix pobre en una cova. Viu amb austeritat durant uns anys. Mor clavat en una creu, despullat de tota mostra de poder i de privilegi, identificant-se plenament amb el més pobre de tots els pobres que hom es pugui imaginar...

La descoberta del valor suprem de la pobresa com a opció preferencial per als creients em deixa marca inesborrable i em porta a romandre sempre en la seva defensa i lluitant al seu costat.

Per això, em resulta molt emotiva aquesta trobada piurana de dos condeixebles mallorquins que, seguint camins diversos, coincidim en tants aspectes de les nostres vides, fins al punt que continuam considerant-nos amics de bon de veres.

Amb Joan Riera al Saló Comunal del barri de sant Martí

Més encara quan em diu que, des de les Juntes Veïnals Comunals de la contrada li han organitzat una trobada al «Salón Comunal de San Martín», perquè hi intervengui amb el format d’una conferència internacional sobre «Valors i desenvolupament humà».

Ho faig a saber a les amistats més properes, que s’hi atansen com a públic oient de les paraules que hi vol adreçar Joan Riera Fullana, convidant-los a mantenir-se ferms en la lluita per unes millors condicions de vida de la població.

La tercera i definitiva vegada que som a Piura, i que em serveix per acomiadar-me de la gent més coneguda i estimada, es produeix a finals del mes de febrer, quan, després de passar dos dies a la ciutat de Jaén, «ceja de selva» on anam a visitar el «tío Salomón» germà de la senyora Rosa Romero que encara hi viu, ja em prepar les maletes per viatjar definitivament a Lima.

Abans, emperò, vull dur a terme una de les accions més significatives que m’ha duit a fer aquest viatge perllongat al Perú: oferir una missa,  a la parròquia Nuestra Señora del Rosario, del barri de Sant Martí de Piura, en memòria de totes les Germanes de la Caritat i de tots els capellans mallorquins que hi hem treballat.

Tant na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, com jo mateix, ens hem passat alguns anys de les nostres vides dedicant-nos a animar la comunitat parroquial d’aquest barri marginal de sant Martí, a la ciutat de Piura.

Per això,  tenc la intenció d’encarregar al responsable actual de la parròquia Verge del Rosari on vaig ser rector a la dècada dels anys setanta del segle passat, la celebració d’una pregària d’agraïment col·lectiu per la tasca desplegada en aquesta parròquia a càrrec de tots els agents pastorals mallorquins que hi hem col·laborat durant alguns anys.

Església parroquial del barri de sant Martí, a l'actualitat

Parl amb el P. Martín Chero Nieves, capellà diocesà peruà, que la regenta avui dia. Li explic que em fa ganes que a la missa de diumenge, 1 de març, vulgui aixecar una pregària d’agraïment a Déu, tot recordant religioses mallorquines Germanes de la Caritat i capellans mallorquins que hi hem treballat.

Casualment, la data coincideix amb la celebració del Dia de les Illes Balears, l’1 de març de 2020. Per afegitó, es tracta del primer diumenge de Quaresma!

Sortosament, n’Esther Moreno, l’amiga peruana que m’acompanya pertot arreu juntament amb la seva germana Zully, durant molts d’anys ha col·laborat estretament amb la parròquia, sobretot com ajudant de sor Catalina Mas al dispensari i com a secretària de l’escola parroquial mixta.

Increïblement manté ben viu el record de tots i cadascun dels que hi han passat. Cosa que li permet de facilitar al capellà, per escrit, la llista completa perquè n’hi esmenti els noms i llinatges:

«Celebración Eucarística 

para las Hermanas de la Caridad de San Vicente de Paúl 

y los sacerdotes mallorquines

que estuvieron por Piura – Perú 

y que dejaron muy buenas huellas.

Celebración Eucarística «De Salud»:

 

Cecilio Buele Ramis

Jaime Santandreu, 

Juan Riera Fullana, 

Mariano Moragues Ribas de Pina, 

Pedro Barceló, 

Francisco Suárez Riera, 

Mateo Ramis Cañellas, 

Juan Parets 

Antonia Mas Barceló, 

Juana Mas,

Antonia Vaquero Martos, 

Sagrario Delgado Tous,

Margarita Ferrer, 

Carmen Cerrón, 

Catalina Nicolau, 

María Pizá Cañellas, 

Antonia Barceló

 

Celebración Eucarística «En Memoria»  

Catalina Mas Mestre, 

Padre Bartolomé Vaquer Vidal,

fundador de esta Parroquia Nuestra Señora del Rosario,

Sebastián Franch,

Julia García Hernández, 

Margarita Ramón, 

María Llull Llull, 

Rita Sastre Palmer,

Isabel Rosselló Girart,

Bárbara Pastor, 

Juana Calderón, 

Margarita Martínez Monserrat, 

María Magdalena Salleras Torres, 

Amparo Císcar Estupiñá.

Al temple del barri de sant Martí, amb antigues professores

Veig que és costum de la casa abonar 5 sols peruans per cadascuna de les intencions. N’hi aportam dos-cents...

L’endemà mateix, me’n vaig cap a Lima. M’emociona moltíssim sortir de Piura en avió, en direcció a la capital del Perú, qui sap si per darrera vegada en ma vida. Me n’hi vaig molt content d’haver-hi pogut tornar. I me n’hi vaig força entristit per la separació física de tan bones amistats que hi deix, a la meva molt estimada ciutat de Piura.

Prec Déu que ens beneeixi, a tots!