Al districte limeny de Puente Piedra
En haver passat 7 dies i 7 nits allotjat a l’hotel Dazzler del distrinte limeny de San Isidro, em pertoca d’arribar fins a Puente Piedra, a menys d’una quarantena de quilòmetres del centre de Lima.
Hi dec haver estat més de vuit vegades, al numero 500 de l’Avenida Buenos Aires, on les religioses trinitàries mallorquines funden casa i s’hi estableixen dècades enrere.
Aquí, hi conec i tract de prop, amb amistat profunda, la granadina sor Dolores Fernández Ramos, que mor molt jove, massa jove, per la gran tasca que hi desplega. Feim feina junts, abans, quan som vicari de la parròquia de sant Nicolau, a Ciutat, dins del terme de la qual es troba el col·legi de nines del carrer de la Concepció. Hi organitzam trobades, reunions, dies de convivència a Son Bono, etc.
També tenc oportunitat de conèixer, aleshores, a la dècada dels anys 70 del segle passat, altres religioses trinitàries com sor Maria Quetglas Riera, o sor Rosa Amengual, o sor Llucia Ferrer, o sor Francisca Binimelis, etc. etc.
Hores d’ara, només n’hi queden dues, d’illenques, acompanyades d’altres germanes peruanes: Sor Maria Quetglas i Sor Margalida Juanico.
Aquest divendres, en el cotxe conduït per «Don Fernando del Perú», en companyia de les dues amigues piuranes, n’Esther i na Zully, hi arribam amb fosca negra. Les monges ens hi reben molt bé. M’instal·len en una de les cambres senzilles construïdes a l’interior del jardí de la casa.
Justament avui, pocs moments abans d’arribar-hi nosaltres, ha caigut per avall una de les branques enormes d’un pi alt i gros... Una espècie de borino ros també gros ha entrat dins la sala on estam reunits... I el canot guardià del recinte, durant la nit, em sorprèn dins la meva cambra, llepant-me les cames...
Abans, he hagut d’abandonar l’hotel Dazzler després de pagar despeses extra ocasionades al restaurant, a la bugaderia i a la cambra, uns 18 € diaris.
 |
| Façana de l'hotel DAZZLER BY WINDHAM, situat a l'Av. Javier Prado Oeste, de Lima |
Un cop abandonat l’hotel, amb membres de la família piurana resident a Lima, la Moreno Romero, anam a dinar a un dels indrets on em fa moltes ganes arribar. Me’l fa conèixer 10 anys enrere el bon piurà ja difunt Pedro Mendoza, molt amic dels capellans mallorquins que hem treballat a la parròquia de la Verge del Rosari, al PJ San Martín de Porres, a Piura.
Ens convida aleshores a dinar al restaurant «Puro Perú» situat al districte de Barranco, en un bufet criollo on hi ha de tot i molt i que assaborim amb molt de gust na Bel Rosselló la meva dona i jo, 10 anys enrere.
 |
| Davant la façana del restaurant PURO PERÚ, amb membres de la família MORENO ROMERO |
Hi podem assaborir plats i begudes de tanta varietat com: «Cóctel de algarrobina», «Papitas andinas», «Mero Perico (llampuga) y Mero Mero (anfós)», «Seco con frejoles y arroz», «Yuca frita», «Mondonguito», «Rocoto relleno», «Ají de gallina», «Chifles», «Pisco sour, normal, no Catedral», «Jugo de carambola», etc.
Aprofitam la tarda per conèixer una mica més la ciutat de Lima, abans que em duguin en cotxe fins a la casa de les religioses trinitàries, que viuen al districte limeny de Puente Piedra.
Hi arribam quan ja fa fosca...
«Comunidad de Niños Sagrada Familia»
L’endemà matí, després de berenar, Sor Maria Quetglas, religiosa trinitària de Bunyola, que duu dècades de feina intensa al Perú i que, als seus 87 anys d’edat continua fent-n’hi moltíssima a les totes, em duu, conduint ella el seu cotxe, fins a un indret desconegut per mi i que em crida poderosament l’atenció.
 |
| A la "Comunidad de Niños Sagrada Família", amb sor MARIA QUETGLAS i MIGUEL RODRÍGUEZ |
Sortint de Puente Piedra per la Panamericana Norte cap al nord, passam més enllà de Ventanilla i arribam a un lloc que es diu «Comunidad de Niños Sagrada Familia», fundada l’any 1989 i dirigida fins a l’actualitat per Miguel «a secas». Així se’m presenta, aquest home en bon dissabte 11 de gener.
Però internet no falla. I des de la xarxa arrib a esbrinar que es tracta d’un empresari jove peruà, Miguel Rodríguez Candia, capaç de fer rebrostar moltes esperances enmig d’un arenal immens on neixen, creixen i moren, massa prest i massa sovint, innombrables infants de famílies pobres que no disposen dels mitjans necessaris per a sustentar-los com cal.
Tot és degut a un esdeveniment tràgic que sobtadament li canvia la vida de cap a peus.
Amb l’arribada del seu tercer fill, que degut a una insuficiència cardíaca mor d’un infart quan el duu a l’Hospital del Niño, a Lima, aquell capvespre surt d’emergències amb l’infant en braços i li diu a Jesús «M’has fet una gran putada!»
Però tot seguit veu dos infants del carrer ferits, que no poden ser atesos al servei d’emergències perquè no duen damunt els dos sols (0,70 cèntims d’euro) que se’ls reclama. S’hi queda, els paga i espera que en surtin atesos.
L’endemà mateix, ell i la seva esposa acudeixen a la plaça Sanmartín, on s’hi passen hores i més hores, a dur-los menjar. Ho continuen fent, ja no solament per als dos infants del carrer coneguts sinó també per a la vintena, trentena o quarantena que s’hi arriben a arreplegar cada dia.
En certa ocasió, un d’aquests infants li diu que se’n vol anar amb ell, i el seu germà i dos amics més. D’acord amb la seva esposa, decideixen acollir-los a casa seva, on mantenen els seus dos fills.
És l’inici d’una iniciativa solidària sense precedents. Admirable cent per cent!
Al seu apartament del districte de Breña hi arriben a aixoplugar tants infants, que els veïnats se’n queixen davant del rector de la parròquia de la Visitació, el P. Luciano Ciciarelli.
El capellà nomena Miguel director de la llar d’infants Sagrada Família, i els ofereix un gran solar en un lloc inhòspit aleshores, un arenal immens totalment despoblat situat al costat de la carretera Panamericana Norte, a l’alçada del districte de Ventanilla.
 |
| Interior de les cuines de la "Comunidad de Niños", integrada per uns 1.500 infants de 0 a 17 anys |
És aquest l’indret on, amb sor Maria Quetglas, visitam avui aquesta comunitat infantil. És una gran i enorme institució que alberga més de 1.500 infants en circumstàncies especialment difícils, infants del carrer, abandonats moralment i material.
Hi són rebuts des del seu primer mes de vida, fins que conclouen una professió o un ofici. Se’ls presta un servei encaminat a cuidar i protegir infants en risc, a donar-los una formació i educació sòlides en valors que els permeti de viure en la societat, prenent com a base i fonament de les actuacions l’ensenyament de l’amic Jesús de Natzaret.
Molt en la línia de la Teologia de l’Alliberament, aquesta iniciativa social dóna carn i os al que podria ser vist i considerat com un caramull de teories idealistes i utòpiques, que no toquen de peus a terra.
Aquí s’hi concreten, materialment i visiblement, les conseqüències indiscutiblement positives d’unes conviccions profundes que porten a realitzacions eficients a l’àmbit de l’atenció a la infància més desfavorida. De pensaments i de paraules, s’hi passa a fets molt concrets.
Ho podem comprovar directament, quan na Maria Quetglas i jo ens endinsam en les instal·lacions que, justament, avui no romanen com gairebé sempre farcides de gent, d’infants i monitors i professors i instructors que converteixen l’indret en un oasi d’activitat educativa molt intensa.
És temps d’estiu, de vacances, de buidada d’unes instal·lacions que, així i tot, encara aixopluguen centenars d’infants allotjats.
Li agraesc profundament a na Maria Quetglas que m’hagi donat l’oportunitat de veure de prop una de les iniciatives socials més riques i enriquidores des del punt de vista moral i espiritual, que jo no conec ni he vist mai en ma vida setantina.
A més de la presència d’una antiga cooperant francesa que hi duu molt de maneig, na Lily, també em diu que hi ha gent de Mallorca que sovint s’hi atansa a col·laborar-hi voluntàriament.
Em parla de Lluís Verger i Bel Miró, Rafa Martorell, Jaume, Toni, etc. com a col·laboradors assidus d’aquesta comunitat d’infants Sagrada Família, a Puente Piedra, Lima.
Que sigui per molts d’anys! Crec que s’ho paga fer-ho!
Concelebració eucarística, presidida i dirigida per dones
Aquest diumenge segon d’estada meva al Perú, 12 de gener de 2020, em resulta del tot enriquidor. La religiosa trinitària mallorquina, la bunyolina Maria Quetglas Riera, em duu en el seu cotxe fins a un dels barris més pobres de Puente Piedra, anomenat Bellavista.
Un espai reduït serveix de capella molt modesta i senzilla, dedicada a la Mare de Déu de Guadalupe. Quan hi arribam, hi trobam un homenet que ens explica que el veïnat ha aixecat una paret que es menja un bon bocí del recinte...
A poc a poc, arriba més gent que s’asseu a les cadires col·locades en cercle, en torn de l’altar. N’hi arriba a acudir una trentena.
Des de l’inici fins al final, la celebració roman majoritàriament presidida i dirigida per unes dones, creients fins al moll dels ossos, que duen a terme la pregària col·lectiva molt participada per tots els assistents. No solament amb lectures, i cants, i pregàries, sinó també amb la seva aportació personal directa, compartint la paraula i manifestant públicament allò que se’n deriva, i compartint el pa de l’acció de gràcies cristiana.
Maria Quetglas els ha preparat un full orientatiu, redactat pel teòleg J. Antonio Pagola, que tothom té a les mans, llegeix amb ganes i comenta en públic.
Avui pertoca llegir el fragment evangèlic de Mateu 3,13-17, que recull el baptisme que Joan no vol donar a Jesús i que aquest el convenç de fer-ho, perquè «així és com ens pertoca a tots dos de complir tota justícia».
Experiències personals segueixen la proclamació efectuada per la dona que presideix la celebració eucarística, d’acció de gràcies dominical. Cadascú hi diu la seva i aporta també el seu granet d’arena a la bacina que recol·lecta allò que hi posen.
Segueix el repartiment del pa eucarístic.
Tot s’acaba amb la benedicció que s’implora i un cant festiu, el darrer de tota una sèrie que se n’han anat fent al llarg de la celebració, entonats i acompanyats per un quartet acompanyat de guitarra i tambor.
 |
| A la capella de la "Virgen de guadalupe", entre sor MARIA QUETGLAS i la presidenta de l'assemblea eucarística |
Jo, assegut al mateix redol, mir de presentar-m’hi com aquell humil creient que vol agrair a Déu l’oportunitat que em dóna de compartir, ara i aquí, la fe que tenim depositada en Jesús de Natzaret.
Els dic que els veig, a tots, com una gent que, com fa Joan Baptista, m’assenyala la presència viva i activa d’un Jesús que fa coa a la vora del riu amb els més pobres. Perquè siguem alliberats de l’opressió que pretén llevar-nos vida. I per ser enriquits cada cop més amb la consciència de pertànyer a la família de Déu mateix, com a veritables filles i fills. Amb vincles i lligams molt més forts i duradors que els de la sang.
En contrast amb la visió que, hores més tard, m’ofereix la imatge de l’església parroquial de Puente Piedra, oficial, consuetudinària, de rutina, amb moltíssima més gent que omple de bat a bat el recinte sagrat, he de manifestar que, al barri de Bellavista, hi he presenciat l’acció de l’Esperit amb molta més nitidesa i claredat.
Al balneari d’Ancón
Al migdia, anam a dinar a la casa que les religioses trinitàries mantenen al balneari d’Ancón. Al mateix indret d’on el cardenal primat del Perú, l’arquebisbe de Lima, monsenyor Juan Landázuri Rickets me’n nomena rector substitut de mossèn Bernat Martorell l’any 1978.
 |
| Religioses trinitàries a la casa d'ANCÓN |
M’hi sent molt a gust, amb totes aquestes germanes que treballen al Perú, Bolívia o Guatemala i que avui dia duen a terme una trobada, presidida per la superiora general de la congregació, la germana Doris, una religiosa peruana del districte nordenc de Pueblo Nuevo.
 |
| Amb na DORIS, davant ca seva, a ANCÓN |
No m’ho puc creure! Aleshores compta amb 26 anys d’edat. Hores d’ara en té 66. Ens reconeixem tot d’una mútuament. El seu record i la trobada d’avui m’omplen d’emoció, quaranta-un anys després.
Sobretot, quan em diu que, un cop partits els capellans mallorquins, els nostres successors peruans ja no la volen mantenir contractada a la parròquia... Li diuen que «els capellans estrangers reben més doblers...»
A l’actualitat la bona amiga Doris, segons em diu, viu en una caseta de fusta, que s’ha construït al corralet de la casa ben moblada que s’ha fet aixecar un germà seu. Aquest viu pràcticament tot l’any als EUA, i vol mantenir l’edifici totalment per a ell, en exclusiva...
Sor Rosa Maria ens fa una foto. La guard amb una gran estimació!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada