Cil Buele, a costa peruana (1): PUNTA SAL, balneari famós

Amb dos antics col·legues chimbotans

Carmen Tocón Armas i Roberto López Linares són un matrimoni peruà que tenc oportunitat de conèixer a la dècada dels anys 70, quan m’exercesc com a vicari a la parròquia del Señor Crucificado de Santa, a la prelatura de Chimbote, presidida pel bisbe nord-americà Carlos Santiago Burke, O.P.

Aleshores, tots dos col·laboren intensament en tasques que desplega la Comissió de Justícia Social de la institució eclesiàstica que vetla pels drets humans.

Durant aquestes darreres cinc dècades no ens hem comunicat gaire. Però, tot d’una que saben que tenc projectat de viatjar al Perú, s’ofereixen per allotjar-me a casa seva. Em fan a saber que, quan són a Lima, els mesos de gener i març, viuen a La Molina. El mes de febrer, se’l passen a Punta Sal, una de les platges més espectaculars del nord del Perú, situada a la província de Tumbes, a prop de la frontera amb el país veí d’Equador. Me’n parlen, com d’un balneari molt famós, on grans personalitats del país hi tenen estada estiuenca.




Punta Sal ofereix una sèrie d’activitats. De cada vegada atrauen més turistes locals i estrangers, que, a més de banyar-se a les seves platges, s’apunten a passejar-hi a cavall, a practicar surf, a bussejar, a albirar balenes, etc.

S’està fent famós el complex hoteler Royal Decameron Punta Sal, en règim de tot inclòs, a l’estil de Cancun.

Amb en Roberto i na Carmen ens comunicam per whatsapp. Ells des de Lima, jo des de Mallorca, i programam junts la retrobada, després de tants anys sense veure’ns. Amb les ganes compartides que tot ens surti bé.

En principi, m’hi passaria uns cinc dies, a ca seva. Aprofit la programació del mes de febrer per reservar-me’ls, del 17 al 22.

Na Carme, molt sol·lícita, no deixa de passar-me instruccions i de fer-me indicacions concretes sobre què he de fer a l’hora que decideixi arribar fins a Punta Sal. Anant-hi des de Piura, el balneari està situat abans de la ciutat de Tumbes i poc després de la ciutat de Màncora.

Des de la ciutat de Piura hi ha serveis de transport de bona qualitat: Oltursa, Cruz del Sur i EPPO amb servei directe fins a Màncora. Em convé arribar amb llum diürna, perquè només hi ha «cotxes col·lectius amb seguretat» fins a les 5 del capvespre.


També em diu que, en aquesta època de l’estiu peruà, i per la proximitat a la celebració del Dia de l’Amistat (14 de febrer, Dia dels Enamorats), convé que reservem allotjament a l’hotel amb molta d’anticipació.

Em comenta que porti pantalons curts durant el dia i pantalons llargs a la nit, per mor dels moscards i altres insectes. A l'hora de fer-hi front, cal que m’hi apliqui repel·lent.

Em fa a saber que la seva casa, molt gran, té dues parts: una, reservada a lloguer de famílies que l’ocupen temporalment, i l’altra representa el domicili particular, on em reserven una habitació per a mi tot sol.

Situada a prop del «Portón de la FAP», al costat del campament de les forces aèries del Perú, no es troba gaire lluny de la platja, on poden accedir fàcilment.

El 19 de febrer de 2020, quan són les 10:05 del matí, en un custer de l’agència de transport per carretera SERTUR, de dotze places, a 35 sols peruans cadascuna (uns 10€), ocupant la primera fila darrera del conductor, enfilam carretera Panamericana Nord per amunt, en direcció al país veí d’Equador (a uns 290 quilòmetres de distància), n'Esther, na Zully Moreno i jo.


Per una carretera molt transitada, amb vehicles particulars i de transport de passatgers i de mercaderies, passam, entre d’altres, per les localitats de Curumuy, Sullana (Talara, Salitral, Querecotillo), Mallares, Golondrinas, Tangarará, Tamarindo, Vichayal, Cerro Mocho, Marcavelica, El Alto (playa Cabo Blanco), Ñuro, Órganos, Playa Vichayito, Màncora... Total, uns 204 quilòmetres en unes tres hores i mitja!

Arribam a Punta Sal, on ens esperen na Carmen i en Roberto.

Es veu que el transport públic i els busos turístics no entren fins a l’interior del balneari. S’hi queden, a l’entrada, des d’on hem d’emprar una moto-car per acostar-nos fins a la casa dels bons amics, situada a prop del «Portón de la FAP», al costat del campament de les forces aèries peruanes.

Les meves companyes de viatge, les dues germanes piuranes n’Esther i na Zully Moreno Romero, romanen instal·lades a l’Hotel Bucanero, molt ben situat, que inclou «desayuno continental». Jo romanc allotjat a la casa dels bons amics López Tocón, situada no gaire lluny, que em mantenen reservada una habitació molt gran i confortable.


En bon primer dia, dinam i sopam junts, tots cinc, a dos restaurants de la contrada: El Bucanero, on podem gaudir de la piscina de l’hotel, abans d’anar-nos cap a la platja, i al Restaurante Willy a la nit.

Aquí, a Punta Sal, na Carme m’explica per què s’ha de demanar sempre «la boleta», en fer compres o transaccions comercials. La factura és cosa de les empreses. «La boleta» ve a ser el tiquet de compra per als particulars. Cal reclamar-la sempre. Segons em diu, per cada 20 sols, dels imposts que es paguen, la Superintendència Nacional d’Administració Tributària cobreix un berenar escolar.

Punta Sal és un balneari situat al departament de Tumbes, amb unes platges immenses a la vora de l’oceà Pacífic. Veig que, durant la marea alta, les aigües de la mar arriben fins a les cases, mentre que en la marea baixa s’hi gaudeix d’unes platges d’arena molt fina.

Avesat com estic a les aigües calmades de la Mar Mediterrània, m’adon que l’oceà Pacífic no és ben bé igual. Al contrari, les ones que s’estavellen abans d’arribar a la platja duen molta força i són força pronunciades.


Fins al punt que, en anar-hi a nedar al migdia, una d’aquestes ones, que n’augmenten l’embalum a cada minut que passa, m’hi fa perdre les ulleres i la gorra que duc passada pel cap... A pesar dels advertiments del bon amic Roberto, que m’arriben massa tard... Allà s’hi queden... per a sempre, ulleres i gorra del mallorquí...

Veig també que aquest balneari de Punta Sal té una certa infraestructura hotelera que, pel que em diuen, s’està incrementant cada dia més. M’assenyalen que a un dels indrets, s’hi aixeca «la presó de turistes», com defineix el meu amic peruà. Es tracta del complex hoteler «amb tot inclòs», Royal Decameron Punta Sal, a l’estil de Cancun.

Conversa breu amb José María Rojo, del IEME

A la seva casa de Punta Sal, situada a la regió peruana nordenca de Tumbes – que fa frontera amb el país veïnat d’Equador - compartesc taula i conversa amb els bons amics Carmen i Roberto, que conec a Chimbote a la dècada dels anys setanta com a membres de la Comissió de Justícia Social de la Prelatura que presideix el bisbe nord-americà monsenyor Santiago Burke, OP.

En un moment donat, m’esmenten el nom i llinatges d’un capellà del IEME amb el qual mantenen una relació d’amistat sincera i profunda des de fa temps. Jo no ho sabia, ni m’ho hagués imaginat mai.

Tenen el seu telèfon. Me’n passen les dades, perquè m’hi pugui comunicar. Es tracta, ni més ni pus, que del col·lega capellà que s’ha exercit com a director de l’Institut Espanyol per a Missions Estrangeres – IEME – el capellà lleonès José María Rojo García.


Tot d’una que puc, m’hi pos en contacte. S’hi posa a la primera. Parlam una bona estona. Li esment el nom del bon amic meu burgalès, company d’estudis eclesiàstics a Mallorca, n’Ángel Sáiz Pérez, qui me n’ha parlat molt de la seva tasca desplegada al Perú.

Em fa avinent que amb anterioritat ja ens hem comunicat tots dos per via del correu electrònic, abans que es faci present al Perú el mes de novembre de l’any 2018. Em diu que viu i treballa a Villa María del Triunfo!

No m’ho puc creure! Si precisament és el barri on he anat a passar uns dies a la casa de la família Urrutia Naveros! I jo sense saber-ne res, d’aquesta presència seva en aquella barriada marginal del sud de Lima! Quedam que, en haver-hi de tornar abans d’anar-me’n cap a Europa, miraré de trobar-lo i prendre junts unes cerveses.

Li dic que m’encantaria retrobar-nos i mantenir una bona conversa, parlant de tot i molt. Ell em diu que se sent molt atret pel Perú. Jo li dic que compartesc aquesta mateixa atracció i que m’entren ganes de quedar-m’hi un temps més llarg. Tot i que enguany ja dispòs d’una data concreta de retorn a Europa prefixada per al 23 de març.

Quan tanc la conversa telefònica, em qued molt content d’haver sentit la veu i d’haver compartit sentiments amb aquest bon company capellà, que no defalleix en la lluita per una església més lliurada a la defensa dels sectors més pobres de les nostres societats tan desigualment maltractades pel model econòmic i polític de caire capitalista que se’ns imposa.

Efectivament,  record que fa alguns anys, tres o quatre, ens intercanviam correus electrònics tots dos, recordant-me que ell coneix el menorquí Joan Riera, qui treballava a Huacho, i els companys de la Prelatura de Chimbote, Tomeu Morey, Miquel Mulet, Anselm Álvarez, Miquel Company, etc.

També em ve al cap que parlam sobre terratrèmols viscuts i passats, experiències envoltades de pànic i de sortides precipitades de la gent als carrers de les ciutats...

Allò que més record d’en José María Rojo és que coincidim tots dos treballant a Chimbote. Ell a la parròquia del Señor de los Milagros (1976) i jo a la parròquia del Señor Crucificado, a Santa. Posteriorment se’n va a la parròquia de la Sagrada Família, a Nuevo Chimbote, on treballa amb en Marcelino i en Carlos López.

Quan jo ja no hi som, l’any 1981, el bisbe Bambarén expulsa els sis membres del IEME que treballen a Chimbote, després d’un procés de «negociació» molt dolorós, farcit de falsedats i de mentides diàries...

Per a José M. Rojo és fonamental el seu pas per Chimbote i aquella església tan fortament laical, en el sentit millor de la paraula, i molt compromesa en la causa i la defensa dels sectors més empobrits de la societat chimbotana.

Em diu que continua mantenint molt bona comunicació amb un bon grapat de persones d’aquella època, algunes traslladades a Lima i altres continuant a Chimbote. També amb el dominic ordenat aleshores i que ens succeeix en la direcció de CINCOS - Centro de InterComunicación Social -, el P. Héctor Herrera.


Sé de molt bona font que J.M. Rojo té una trajectòria llarga i extensa. Treballa durant més de 7 anys seguits a Juliaca. Durant cinc anys s’exerceix com a director general del IEME – Institut Espanyol de Missions Estrangeres -, a Madrid. Treballa 10 anys seguits a Ica. Durant dos anys estudia Comunicació a Bogotà, la capital de Colòmbia, i vuit anys a Lima Sur. És elegit director general de l’IEME (2013 – 2018) i decideix tornar al Perú, mentre el cos aguanti...

Amb l’anada a Punta Sal, gràcies als bons amics Carmen i Roberto, m’assabent que J.M. Rojo està treballant a Villa María del Triunfo, una de les barriades més modestes, pobres i més poblades, del sud de la capital del Perú, Lima, precisament on la família peruana Urrutia Naveros em convida i me n’hi vaig a passar-hi uns dies...

I jo sense saber que J.M. Rojo hi és ben present!

No me’n puc avenir. És amb ell, amb qui compartesc experiències viscudes. Com quan li dic que el record de temps passats, més enllà del sentiment i la melangia que ens pugui produir, també pot contribuir a fer reviure certes experiències personals que ens deixen petjades inesborrables, profundament marcades en les nostres vides.

Ell sap, perquè així li ho he dit, que jo sempre he hagut de reconèixer que, després d’haver estudiat tretze anys seguits al Seminari diocesà de Mallorca – Humanitats, Filosofia i Teologia , d’haver-me exercit com a capellà durant tretze anys més – 4 a Burundi (Àfrica Central), 4 al Perú (Amèrica Llatina) i 5 a Mallorca (Europa), i després d’haver pres la decisió de casar-me – una cosa que el Codi de Dret Canònic té prohibit a capellans i religiosos de l’església catòlica occidental -, lamentablement per dues vegades consecutives, em sent realment com un ser veritablement privilegiat, estimat per Déu, qui m’ha donat tantíssimes oportunitats de viure en profunditat aquest do d’haver estat capaç de creure, d’esperar i d’estimar sense límits... Totes dues esposes m’han ajudat moltíssim a mantenir la meva fidelitat al que vaig descobrint a l’Evangeli de Jesús, sobretot pel que fa referència al compromís personal i col·lectiu amb els sectors menys afavorits de la nostra societat; a un estil de vida auster que em porti, no tant a aconseguir moltes riqueses, sinó sobretot a lluitar per disposar del mínim indispensable que ens permeti poder viure amb certes dosis de dignitat; i a mantenir viva la flama de la fe en Jesús de Natzaret...


En J.M. Rojo sap tot això, perquè li ho he dit per correu electrònic. Com també que, amb la meva segona esposa, na Bel Rosselló, hem tengut l’oportunitat de viatjar diverses vegades a tots i cadascun dels països d’Amèrica Llatina, on continuo mantenint contacte amb moltes d’amistats, sobretot peruanes i més concretament piuranes, les quals sempre m'acullen amb molta d’amabilitat i ganes de posar-se a la meva disposició en tot quant calgui.

A més de tot això, la meva estada en aquest lloc d’ensomni, que es diu Punta Sal, em permet, entre d’altres coses, presenciar l’espectacle encisador d’unes postes de sol increïblement meravelloses. Amb unes tonalitats de vermells, de grocs, de carabassa que et deixen bocabadat. Més encara, quan pots veure reflectit l’astre solar a les esteles d’aigua que l’oceà Pacífic deixa ben marcades a cada onada que arriba fins a la riba arenosa de la platja. Tothom s’hi queda embambat, embadalit!

Mir de donar gràcies al Déu creador de tanta bellesa natural que, per mor de l’acció esbojarrada d’éssers humans irresponsables, s’està fent malbé a causa de l’afany desmesurat i insadollable d’enriquir-se, com sigui, a costa del medi ambient.

Quina llàstima!

Cap comentari: