Cil Buele, a la Costa Peruana Nord (2): TRUJILLO

A la costa peruana nordenca: TRUJILLO

La ciutat nordenca de Trujillo, després de Piura i Lima, deu ser la tercera ciutat on durant aquest viatge meu al Perú he estat més temps o hi he passat més vegades.

Dia 21 de gener m’hi qued uns dies abans de seguir camí cap a Piura.

Hi torn a passar, per Trujillo, dimarts dia 2 de març, abans de pujar a la serra andina peruana, Cascas, Contumazà i Cajamarca. De rebot, no faig comptes de romandre-hi, a Trujillo, però no em queda més remei que demanar aixopluc i passar-hi la nit, atès que no puc pujar a la serra fins l’endemà matí, en l’autocar de línia.

Finalment torn a passar per la ciutat de Trujillo dia 9 de març, atès que, de forma inesperada i indesitjable, no puc trobar autocar que em dugui directament de Cajamarca fins a Huacho. Torn a no poder evitar de romandre-hi, en haver-hi de fer escala forçada, a la ciutat de Trujillo, quan retorn de la serra cajamarquina.

La ciutat de Trujillo m’ha encantat totes tres vegades! És una ciutat molt agradosa. Té un port meravellós. I la gent d’aquesta ciutat peruana em tracta a les mil meravelles.


Mentre em prepar per emprendre la ruta en autocar des de Chimbote fins a la ciutat de Trujillo, per la carretera Panamericana Nord, m’arriba l’escrit de resposta que el bon amic selvatgí Jordi Solivellas Perelló m’envia des de Brasil estant.

S’hi passa dècades de la seva vida, des que hi arriba l’any 1962. I continua vivint-hi.

Li dic que m'encanta tota la seva història personal, de lluita i esforç, amb l'afany sempre present d'esdevenir servidor del Crist i del poble més pobre amb el qual Ell més s'identifica i s'hi fa present "vere, realiter et substantialiter", com se'ns diu temps enrere d'altres presències més clericals que no evangèliques.

Li tramet una abraçada tan andina com mallorquina, des de la ciutat peruana de Chimbote on em trob, camí de la ciutat de Trujillo.

Per respecte a l’escrit original, em sembla adient reproduir-lo tal qual, en l’idioma i el text que em fa arribar:

«A pedido de Cecili Buele encamino esta reseña de actividades realizadas en mi función sacerdotal. Disculpen la narrativa en castellano. En mallorquín llevaría tiempo, pues en los 60 años del Brasil me dediqué plenamente al portugués.

60  A Ñ O S   D E   S A C E R D O T E. Me ordené en 1960 en El Colegio Mayor Teológico Hispanoamericano - Campus Universidad Complutense - Madrid.

De regreso a Mallorca me mandaron dos años de vicario a la parroquia de la Soledad, Palma,  siendo rector don Damián Vidal.

Día 11 de febrero de 1962 llegué al Brasil para inaugurar y dirigir el Seminario Diocesano de Sete Lagoas- Minas Gerais. La filosofía pastoral del grupo era total abertura a las personas de las parroquias de la capital y pueblos del interior. Los seminaristas tenían libertad de ir y venir y participar en las actividades pastorales.
El obispo diocesano Don José de Almeida Batista Pereira, aprobaba el trabajo pastoral, reflejo de la acción social del gobierno del Presidente João Goulart - PTB- , partido de los trabajadores- incentivando reformas de base.

En 3 años se hizo una revolución pacífica en la ciudad y pueblos de la región. Esa acción despertó la ira de los ricos y conservadores exigiendo la intromisión de los militares que dieron el golpe militar del 31/03/ 1964.

Días después el obispo Don José fue removido para la diócesis de Guaxupé, lejos de Sete Lagoas. El dia 17 de abril a las 02, 45 el ejército con carros de combate invadieron el Seminario y llevaron preso a Jorge Solivellas, ante el lloro y desespero de los pequeños seminaristas. (O Cristo do povo. M. (Moreira Alves, Editora Sabiá, 1968, pp.111-115).

Motivo de la prisión: Organizar movimientos sindicales de campesinos, de las domésticas y los funcionarios del municipio que recibían poco y atrasado. La organización del grupo de jóvenes Gente Nova y el periódico del mismo nombre que divulgaba ideas de las reformas y de movimientos populares.

La iglesia oficial mandó un obispo diferente de Don José. El Seminario se cerró y yo fui a trabajar en la parroquia de Santa Luzia, donde era rector mi compañero Saturnino Pesquero, juntos continuamos nuestro trabajo pastoral, haciendo movimientos de catequesis de niños, de jóvenes y  adultos y construyendo dos escuelas para el pueblo de la periferia y acabando la construcción del templo parroquial.


En 1967 regresé a mi diócesis – Mallorca - para reflexionar. Me mandaron a la parroquia del Arenal, donde trabajaba con los turistas durante 3 meses.

Con permiso de mis superiores me fui a Madrid para estudiar en la universidad Complutense.

En febrero de 1968, a mi pedido, me mandaron a la arquidiócesis de São Paulo donde fundé la parroquia Cristo Jovem y la de Cristo Redentor en el barrio Lapa de Baixo que se convirtió en el refugio de los brasileiros resistentes al golpe militar con el apoyo del obispo Dom José Thurler.

Formamos un movimiento de contestación con más de 100 sacerdotes y religiosos. El movimiento era dirigido por Dom Helder Câmara que cada quince días venía de Recife para encuentros en el convento de los dominicanos de São Paulo.

Dia 15 de mayo de 1971, en la misa dominical anuncio que dejaba  la función oficial de sacerdote. El 24 del mismo año me casé con Nilce Macedo.

Trabajé en la Pontificia Universidad Católica de Minas durante 37 años, siempre en la rectoría inaugurando varias universidades en ciudades de Minas. Mi trabajo era relacionar trabajo y educación. Este objetivo dirige mi acción hasta hoy. Esta actividad ha sido publicada en tres libros de mi autoría, además de cientos de artículos en el periódico local Jornal Centro de Minas. 

En 2005 me jubilé y fui a vivir en Sete Lagoas con la intención de continuar la misión que me hizo escoger esta ciudad. El obispo y sacerdotes me convidan para actividades pastorales. Nunca he dejado de sentirme sacerdote, dando sacramentos y celebrando misas siempre que me pedían y yo quería.

Sete Lagoas, 16 de enero de 2020. Jorge Solivellas Perelló.»

Fortament impactat per la informació que em passa el bon amic selvatgí Jordi Solivellas Perelló, sobre la seva experiència personal de vida tan intensament desplegada al Brasil, m’arriba l’hora d’emprendre el viatge de tres hores en autocar des de la ciutat de Chimbote fins a la de Trujillo.

Deix l’hotel Ivansino Inn del Jr José Pardo de Chimbote i m’encamín cap a l’estació terminal dels busos, situada a l’entrada sud de la carretera Panamericana Nord, des d’on opera EMTRAFESA, l’Empresa de Transports Ave Fénix S.A.


El preu del tiquet és de 35 sols peruans (no arriben a 10€) per un tram  superior als 130 km de carretera. Mantenim reservades les butaques 11 per a mi i 12 per a na Zully, qui m’acompanya juntament amb la seva germana Esther que n’ocupa la 23.

Sortim a les 11:40 del migdia. L’autocar va gairebé ple de gent. Travessam tota la ciutat de Chimbote, passam el túnel situat abans d’arribar al nucli poblat anomenat Coishco. Tornam a veure cases i carrers de Santa, la parròquia on vaig treballar a la dècada dels anys 70 del segle passat. Passam per damunt del riu Santa. Recorrem quilòmetres de la Vall del Santa i Lacramarca. Fins a Guadalupito, Chao, Virú, Salaverry, Moche i, finalment, Trujillo.

Hi arribam  a les 14:30. Tot d’una que baix de l’autocar ja besllum a la mateixa porta de la terminal de busos la presència inconfusible de na Catalina Vallespir Llompart, religiosa franciscana mallorquina que ens hi ve a esperar. És la primera vegada que ens veim. Sintonitzam tot d’una. Sembla que ens coneguéssim des de sempre! És el que em dóna aquest viatge al Perú, quan em trob amb la gent que visit.

Col·locam les maletes a la furgoneta que ella maneja. N’Esther i na Zully se’n van a romandre a la casa familiar on viu la família del seu germà Roberto Moreno Romero, l’esposa d’aquest, Rossana Huertas Torres, i el fill de na Zully, n’Iván López Moreno, qui també ens surt a l’encontre.


Conduït per na Catalina, la furgoneta em porta fins al convent de les monges franciscanes, situat al barri de Los Álamos, a La Alameda del Cortijo «después del mol y antes del cementerio», com em comunica per whatsap... M’hi instal, en una habitació molt senzilla i confortable, on no hi manca res de l’imprescindible: llit, taula, cadira, bany, wifi... Dinam. Descans. I em pos a escriure notes per a la «mini-crònica peruana meva» de cada dia...

Dimecres, 22 de gener, em trob a la ciutat de Trujillo, allotjat a ca les religioses Franciscanes Filles de la Misericòrdia, en una casa espaiosa i molt acollidora. Dedic el dia a fer-me present en cinc indrets diferents d’aquesta ciutat nord-peruana.

Primer indret: La casa de les monges franciscanes. N’ocup una, de les moltes cambres de què disposa la casa. Amb dos llits d’una plaça. Dutxa, vàter, armari i sala d’entrada, amb taula cadires, penjador... Tot molt ben decorat amb imatges de tots els colors i formats variats.

Només asseure’m a taula, ja hi descobresc el paperet que m’indica la clau precisa per utilitzar el wifi. Cosa que mir d’actualitzar, tant al mòbil com a l’ordinador portàtil. Em va a les mil meravelles, des dels mateixos inicis.

Als matins quan m’aixec, sempre trob preparat un berenar senzill a la sala menjador: panets, tomàtigues, formatge, cafè, llet, suc de fruites.

Hi viuen cinc religioses: dues mallorquines i tres peruanes. Na Catalina, na Conchi, na  Justa, na Marta i na Santos.

M’hi sent molt ben acollit, en aquest convent franciscà, gràcies a les presentacions prèvies que els en fa, de mi mateix, el bon amic mallorquí Rafel Mas Tous, qui em recomana i suggereix que durant la meva estada a Trujillo no deixi de visitar el col·legi situat al femer de la ciutat, El Milagro.


Segon indret: Seguint les indicacions d’en Rafel, així ho feim avui, conduïts per la inquera na Catalina Vallespir. Ens hi duu amb la furgoneta que condueix ella mateixa, amb mestria de conductora peruana experta. Podem veure la gran feinada educativa que hi fan, a l’interior mateix del gran femer que recull totes les deixalles de la ciutat de Trujillo.

Hi són acollits i tractats amb molta cura centenars d’infants de famílies dedicades a seleccionar i destriar els fems de la ciutat.

Ara no hi són aquests infants, perquè és l’estiu i gaudeixen del temps de vacances. Però ja es veu que, per les instal·lacions que ens mostren, hi fan una tasca educativa força encomiable. Sempre amb el suport que els arriba de famílies mallorquines que, des de fa catorze anys, s’hi estan abocant en cos i ànima, amb aportacions econòmiques considerables.


Tercer  indret: La platja de Huanchaco just a la vora del port que porta aquest nom, és zona eminentment turística, farcida de restaurants i llocs d’esbarjo per a la gent que s’hi atansa. En són característics els «cavallets de totora» que avui dia serveixen d’embarcacions recreatives i altre temps esdevenen mitjans de transport i de comunicació entre poblacions indígenes allunyades.

Puc comprovar que l’oceà Pacífic, en té poc, d’això, de pacífic. A un moment donat, una onada imprevista, que prové des de tres fronts distints, envesteix banyistes i hamaques i para-sols i tot quant troba a la platja, per arrasar amb gairebé tot l’espai que ocupen venedors i comerciants de la contrada...


Quart indret: La casa d’assaig del grup musical Voces de Oro, del qual el germà de n’Esther i na Zully, Roberto Moreno Romero, n’és el cantant, d’aquest grup musical, famós en tot el país i també a l’estranger amb el nom de «Harmonía 10». Avui dia es coneix amb el nom prestigiós de «Voces de Oro».

Tenen moltes gravacions fetes i realitzen gires internacionals, tant a Amèrica Llatina com a Europa. Avui precisament surten cap a Xile on tenen projectat d’actuar a un escenari de la ciutat capital, Santiago.


Cinquè indret: La casa del germà de n’Esther i na Zully, en Roberto Moreno Romero, és àmplia i espaiosa. Fins al punt que té la capacitat d’encabir-hi tots els membres de l’orquestra, una dotzena i mitja, a l’hora de fer-hi assajos i de romandre-hi a passar la nit, si cal.

Edifici de tres plantes peruanes – dues espanyoles – té moltes habitacions individuals, banys a les plantes, sales d’estar i una cambra on enregistren gravacions i assajos, amb tot l’instrumental que s’hi precisa.

Passats aquests dies, divendres dia 24 de gener ens arriba l’hora d’haver de sortir de la ciutat de Trujillo per adreçar-nos a la de Piura, quilòmetres més amunt de la carretera Panamericana Nord, en direcció cap al país veí, Equador.

A les 11:38 h de la nit sortim de la ciutat de Trujillo cap a Piura, en autocar de dos pisos de l’Empresa de Transports Ave Fénix – EMTRAFESA -. M’hi he passat tres jornades senceres a ca les monges franciscanes que m’han acollit la mar de bé al seu convent.

Quan hi contact per primera vegada via telefònica, no les conec, ni sé qui són, ni què nomen. Me’n facilita el contacte a Mallorca, abans de partir cap al Perú, el bon amic Rafel Mas, qui coordina amb elles tasques relacionades amb MISOL, una organització franciscana humanitària que treballa amb gent que s’ho passa molt malament en aquest indret del Perú.

Ho puc comprovar directament quan acudesc a les instal·lacions que mantenen a El Milagro.


M’arriba l’hora d’haver de partir de Trujillo. Travessam poblacions nombroses i diverses durant la nit fosca, a l’interior d’un autocar de dos pisos que la companyia «Empresa de Transportes Ave Fénix S.A.» - EMTRAFESA – posa a disposició dels viatgers al preu de 37 sols peruans: La Esperanza, Chicama, Chócope (Casa Grande), Paiján, La Arenita, San Pedro de Lloc, Pacasmayo, Jequetepeque, Chocopán, Guadalupe, Chepén, San José de Moro, Pacanguilla, Mocupe, Reque, La Victoria, Chiclayo (gran ciutat), Pimentel, Lambayeque, Mórrope...

Una quarantena de dies després, concretament dimarts dia 2 de marc, he de tornar a fer-me present a la ciutat de Trujillo per segona vegada, provenint de la ciutat de Piura. Motiu? Tenc programat d’arribar fins a Cascas, Contumazá i Cajamarca, a la serra andina peruana, i els autocars de línia surten de la ciutat de Trujillo.

L’1 de marc, després de la missa matinal que, en bon diumenge i coincidint amb el Dia de les Illes Balears, oferim a la parròquia Nuestra Señora del Rosario, al Asentamiento Humano San Martín de Porres, en memòria de totes les Germanes de la Caritat i de tots els capellans mallorquins que hi han treballat, a les 11 de la nit d’aquest diumenge, enfilam rumb cap a la ciutat de Trujillo, amb ganes d’arribar fins a Cascas i Contumazà, a la serra andina «liberteña» on ha viscut i treballat tanta gent mallorquina.

Via whatsapp em comunic amb Carlota i Manuel Álvarez Zerpa, fills de don Fernando Álvarez i donya Aleja Zerpa, i els dic que ja estam a punt de sortir de Piura. Els deman que m’indiquin què hem de fer i on hem d’anar els tres passatgers que volem arribar fins a Cascas.

A les 11 de la nit en punt sortim de la terminal de busos de l’empresa Línea. Ens ofereixen una bosseta amb menjua i una pel·lícula per la pantalla: Godzila rei dels monstres.

L’aire condicionat va a tota pastilla. Fa un fred de mil dimonis. Gràcies a la tovallola que m’arramba na Zully, ho puc suportar millor. Viatjam a la planta baixa d’un autocar de dos pisos. Molt confortable, tret del fred que hi fa.

Al cap d’unes tres hores de viatjar, m’adon que cadascun dels passatgers disposa d’una flassada ben calenteta per protegir-nos del fred. No me n’he assabentat abans. Encara me’n queden quatre, d’hores de trajecte. D’aquesta manera, ara sí, m’hi sent molt millor, dins l’autocar.

Arribam a la ciutat de Trujillo prop de les 6 del matí. Volem empaquetar i facturar maletes i paquets cap a Lima, per no haver-ho de dur tot per la serra andina de Cascas i Contumazá.

Veim que l’oficina no obre fins a les 7. No ens queda més remei que haver d’esperar d’asseguts...


La tercera vegada que em faig present a la ciutat de Trujillo és dilluns, dia 9 de març. Hi arrib des de la ciutat de Cajamarca, situada a la serra andina peruana, amb ganes de viatjar fins a la ciutat costanera de Huacho, situada a prop de Lima, la capital del Perú

Des de Mallorca estant, em propòs, i també propòs a la bona amiga macianera Bel Duran Fons, que resideix al Perú des de fa dècades, passar uns dies a la caseta que ella m’ofereix, situada al barri anomenat Medio Mundo, prop de la ciutat de Huacho.

En principi, em propòs de romandre-hi 10 dies, del 6 al 16 de març, aprofitant la tranquil·litat i les panoràmiques idíl·liques d’aquest indret costaner construït al costat dret de la carretera Panamericana Nord, una vintena de quilòmetres abans de la ciutat de Huaura i una trentena de quilòmetres després de la ciutat de Pativilca, anant-hi des de Trujillo.

Mai no m’hagués imaginat que ens resultàs tan difícil arribar-hi, des de la ciutat serrana de Cajamarca on estam allotjats, ocupant dues cambres al Gran Hotel Guisama situat al Jr. Amazonas, prop de la plaça d’Armes cajamarquina.

De bon principi, quan anam a reservar els tres passatges per anar de Cajamarca fins a Huacho, no hi trobam cap empresa de transports que en faci el trajecte directament. Hem de viatjar, doncs, de Cajamarca fins a Trujillo, i d’allà pujar a un altre vehicle que ens hi dugui.

Després de berenar a l'hotel Guisama, de cafè amb llet, suc variat de papaia, pinya i plàtan, dos ous estrellats i un panet, sortim de Cajamarca a les 10:35 en direcció cap a Trujillo, en autocar de 42 places confortables de l'agència Transportes Línea.

La idea és arribar fins a Huacho, des de Trujillo. Ens informam sobre les possibilitats diverses que se'ns presenten. En principi, tenim per davant 307 quilòmetres, teòricament unes cinc hores i mitja d'autocar...

Deixant enrere l'admirable ciutat serrana de Cajamarca (a 2.750 msnm), abans d'arribar a la ciutat costanera de Trujillo (al mateix nivell de l'oceà Pacífic), la carretera ens duu a passar per les localitats de: Callao, San Juan, Choropampa, Huana Huana, Magdalena, Chilete, Case la Mónica, Salitre, Puente Huachén, (a Chuwimango baixam per dinar de chicharrones con frejoles y arroz, durant tres quarts d'hora), Quinden, El Pongo, Pampa Larga, Tembladera, Represa de Gallito Ciego, El Huabal, Limoncarro, Ciudad de Dios, San José, Mazanca, Chocolán, San Pablo, Jequetepeque, Pacasmayo, San Pedro de Lloc, La Arenita, Paiján, Chocope, Sintuco, Chiclín, Chicama, Huanchaco, Trujillo...

Teòricament són cinc hores i mitja d’autocar. El fet és que arribam a Trujillo 7 hores i 45 minuts després d'haver sortit de Cajamarca! Són les 18:15 hores i ja comença a fosquejar.


No ens queda més remei que haver d’optar per quedar-nos a romandre i passar la nit a la casa de Roberto Moreno, el germà músic de n’Esther i na Zully. Ens hi acull molt gustosament. Demà matí mirarem de trobar autocar que ens porti fins a Huacho.

Però la cosa no resulta tan simple com això! A l’oficina de l’empresa de transports ens diuen que, des de Trujillo, no hi ha cap línia d’autocar que s’aturi a Huacho. Només s’aturen a Chimbote i al final del trajecte, a Lima, la Gran Estació Terminal Plaza Norte.

No ens queda cap altra alternativa que viatjar fins a Lima, doncs, passant de llis inexplicablement per davant Huacho, la nostra destinació desitjada!

Així ho feim. Incomprensiblement, el trajecte de Trujillo fins a Lima, en aquest cas nostre, dura més de 10 hores i mitja! De les 8 del matí fins a les 18:35 hores, quan arribam a la capital peruana!

Més temps que l’emprat per anar de Madrid a Lima en avió! Però hi hem arribat, a la capital del Perú, des de la ciutat de Trujillo!

Cap comentari: