Cil Buele, a selva amazònica peruana: JAÉN DE BRACAMOROS

De Piura a JAÉN DE BRACAMOROS (Jaén de Pakamuros), per carretera (8 hores seguides)

Durant l’estada meva al Perú, més o manco perllongada, tenc oportunitat de recórrer les tres zones més característiques d’aquest país andí, amazònic i oceànic, situat a les costes del Pacífic.

Primerament em situo a la zona costanera, romanent uns dies a la ciutat de Lima, en indrets, districtes i barris diversos. Seguint la costa cap al nord del país, arrib a Chimbote i m’hi estic uns dies. Pas per Trujillo, on romanc una setmana. M’adreç a Piura, on m’estic més temps que enlloc. Fins i tot pujo a prop de la frontera amb Equador, a la platja tumbesina de Punta Sal.

Però també tenc oportunitat d’arribar fins a la selva amazònica peruana per uns 10 dies, tant al departament de San Martín com al de Loreto: Tarapoto, Chazuta, Yurimaguas i Moyobamba.

M’allotj a cases de la família Moreno Romero que m’hi acullen esplèndidament.

A Moyobamba encara hi viu una de les germanes de la senyora Rosa, la tia María, que puc tornar a veure enguany, després d’haver-ho fet 10 anys enrere juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta.

Torn a visitar una altra de les zones amazòniques de la selva peruana. En aquesta ocasió es tracta de viatjar, avui mateix, fins a la ciutat de Jaén. Hi viu el germà encara viu de la senyora Rosa, - la mare de n’Esther i na Zully que ens atén quan els capellans mallorquins treballam a la dècada dels anys 70 al barri de sant Martí, a Piura -.


Li diuen el tio Salomón Romero Rivera, de 88 anys.

Faig comptes de visitar, doncs, una de les ciutats del departament de Cajamarca que està situada a l’anomenada «ceja de Selva», a la regió nord-oriental del Marañón, denominada la «tierra de los bravos pakamuros», descendents dels inques.

Record haver-hi anat per primera vegada l’any 1977, acompanyant-hi la senyora Rosa amb els seus fills, Esther, Eli, Pepe, Tito i Zully, en el cotxe «Volkswagen» escarabat, de les germanes de la Caritat de San Martín que conduesc jo mateix aleshores.

Tenc entès que es tracta d’una ciutat peruana, capital de la província de Jaén, ubicada al departament de Cajamarca al nord del Perú, Jaén de Bracamoros, li diuen. És la segona ciutat més poblada de Cajamarca. Des del punt de vista jeràrquic de l’església catòlica és la seu del Vicariat Apostòlic de sant Francesc Xavier, també coneguda com a vicariat apostòlic de Jaén.

Em fa ganes de tornar a passar per aquells indrets selvàtics. Més que res, per tornar a agrair a la família piurana Moreno Romero totes les atencions que em dispensen durant tantes dècades seguides de contactes personals sostenguts amb el pas del temps, des d’aquella primera ocasió a l’any 1975 del segle passat fins suara mateix a l’any 2020.


Enguany tenim previst de sortir de Piura a les 21:30 hores, en autocar de dos pisos, de l’agència Turismo Días. Som vuit membres de la família piurana Moreno Romero. Anam a visitar el tío Salomón, germà de la difunta senyora Rosa Romero Rivera. Sortim a les 21:35 hores.

Passam per Chulucanas, Ñaupe (a 5,35 hores de Jaén), Olmos (a 4 hores i mitja), Hualapampa (a 3 hores de la destinació), Pimpingos, Chamaya i arribam a Jaén de Bracamoros a les 5:30 de la matinada.

Tenc oportunitat de conèixer, saludar i abraçar el tio Salomón, un vellet de 88 anys que es conserva molt bé de salut, si no fos per la sordera que el reté aïllat de la resta dels vivents.


Aprofitam la primera jornada per anar a fer compres al mercat, a visitar familiars, a comanar passatges de tornada cap a Piura, a encarregar missa en memòria de la senyora Rosa...

En motocar, i per uns carrerons dels afores de la ciutat de Jaén, miram d’arribar fins al capcurucull d’un dels nombrosos pujols que l’envolten i arribam, amb el risc de caure’n rodolant per avall, a la casa on viu una de les cosines de n’Esther i na Zully, de nom Edelmira Romero Rojas.

Viu al barri El Huayacán, Villasol. Ens convida a tastar «papa a la huancaína, con pollo frito y fresco de gelatina».

Al capvespre visitam el mercat central de Jaén, on adquirim gallines criolles vives, despatxades i comprades ben preparades, iuca, cebada, carn llom de vedella, patates, condiments, sucre, oli, etc.

En bon Dimecres de Cendra 2020, propòs d’arribar fins al districte Las Pírias, lloc de naixement i estada del tio Salomon Romero Rivera «Chalito o Chalico». Allà s’hi llegeix a la dècada dels anys setanta del segle passat la carta que la senyora Rosa envia als capellans de la comarca, amb la qual demana que li facilitin la retrobada amb la família Romero Rivera, després de moltes dècades de no saber-ne res.

És una de les intervencions meves directes que m’omplen de satisfacció: haver aconseguit reunir membres d’una família escampada i dispersa durant moltes dècades...

Tot i haver romàs incomunicada durant tants d’anys, gràcies a la carta llegida per un dels capellans a l’església de Las Pírias, aconseguim aleshores que el tio Salomón se n’assabenti, vagi a cercar-la a Piura i s’hi retrobin de tal manera que la comunicació familiar continua vigent fins al dia d’avui, entre oncle, nebots, cosins, i familiars, com he pogut constatar de manera directa.


No hi arribam a anar, a Las Pírias enguany. El temps passa ràpid. En lloc d’això, aprofitam el capvespre per fer una visita a les tombes dels familiars difunts que es troben a indrets diversos del cementeri de la localitat. Hi depositam rams de flors. En netejam la tomba. Comentam dades biogràfiques. Pregam. I ens alleugerim la calor amb la beguda d’un bon refresc, abans d’emprendre la ruta de retorn cap a casa.

Passats dos dies, hem de sortir de Jaén a les 10 de la nit. Ho feim a les 10:04 hores. N’ocup la butaca 19, de l’autocar, al costat de na Zully que n’ocupa la número 20, després que, com a Moyobamba, veim ploure a les totes, quan decidim anar a cercar les maletes per dur-les des de casa fins a l’agència de transport.

Al moment que l’autocar de la companyia Turismo Días arriba a la població de Chamaya, on hi ha una seu de la comissaria de policia, hi és retengut per repassar-hi la llista dels passatgers durant més d’un quart d’hora. Ningú no en diu ni comenta res. Ningú tampoc no n’informa gens. Es veu que la gent ja hi està avesada, a coses com aquesta, i no passa res.

Arribam a Piura a les 5:30 de la matinada.

Cap comentari: