Sóc un rodamón: Serra andina

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Serra andina. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 d’agost del 2025

Ara fa un any, des del Perú estant!

En complir-se el primer any des que acab «el viatge de la meva vida al Perú», on romanc mig any seguit (març-setembre 2024) pel meu compte i risc, m’entren ganes d’agrair tots els suports rebuts, més d’una vintena, a la senzilla i modesta iniciativa de finançar mitja dotzena de Petits Projectes Personals Peruans (PPPP) que hi propòs.

Darrer sopar andí...

Amb ganes de tornar a posar-hi els peus, si Déu ho vol, a passar-hi les properes festes de Nadal i de Cap d’Any 2025, em passa pel cap la idea d’informar-ne. Sobre l’estat en què es troben suara mateix tots i cadascun d’aquells microprojectes de col·laboració mallorquina llançats, per tal d’aconseguir més suports fins a completar-ne tota la sèrie proposada.

En aquests moments, dels 6 microprojectes programats -a la selva, la serra i la costa del Perú-, 2 ja han estat iniciats i completats; uns altres 2 han estat iniciats i encara no s’han completat; mentre que en queden 2 sense haver-se’n iniciat encara l'enviament de cap ajut.

He de dir que n’estic més que satisfet, d’haver aconseguit tot això en aquest primer any transcorregut d’aleshores ençà. Per això mateix, vull agrair-ho públicament, alhora que hi deman més ajuda i col·laboració per part d’altra gent que també pugui estar interessada a acostar aquests dos indrets tan distints i tan distants, com són Mallorca i Perú.

Vet ací el quadre de la situació actual:

Vull recordar que avui dia, amb els mitjans tecnològics que disposam, qui desitja aportar-hi res, ho té molt fàcil: via WESTERNUNION! Una modalitat tan ràpida com instantània, tan segura com fiable, legalment reconeguda pel Banc d’Espanya, solament amb 5/6€ de comissió per cada enviament, sigui quina en sigui la quantitat.

Basta fer-se present a qualsevol oficina de Correus, o a qualsevol Locutori, amb el carnet d’identitat propi i la quantitat d’euros que hi vulgui aportar qualcú (des de 20€, com han fet alguns, fins a 50, 100 o 500 com ha fet qualcú), i els depositi, per exxemple, a nom de:

ROBERTO ACUÑA MARÍN
DNI 01106130
TARAPOTO (PERÚ)
+051 986881364

Això sí, cal demanar-ne el JUSTIFICANT, i passar-me’n la FOTO, a MI (tràmit imprescindible per mantenir-ne el control).

Un altre mitjà, que no em resulta tan desitjable, evidentment, és que m’ho faci arribar per bizum...

Tenint ben present que, com he fet sempre, faig comptes d’informar-ne detalladament cadascun dels donants voluntaris que hi vulguin contribuir: sobre l’estat dels comptes i la situació actualitzada del projecte.

Des d’aquí mateix, amb aquests dos vídeos que hi adjunt, es pot comprovar l’estat en què es troben els dos microprojectes ja finançats completament a la selva amazònica peruana. Cosa que esper poder fer aviat amb la resta dels que encara romanen pendents de finalitzar, tant a la selva com a la costa o la serra andina.

Precisament, coincidint amb el primer aniversari del meu retorn a Mallorca, un cop acabat el meu darrer viatge de 6 mesos al Perú l'1 de setembre de 2024, m'arriba una bona notícia, la més esperada de totes: a Mèxic m'acaben de publicar el llibre "Cròniques meves peruanes" , en català.

Ja acordàrem que un percentatge dels beneficis que n'obtengui l'editorial mexicana, van destinats a algun d'aquests sis microprojectes de col·laboració voluntària amb el Perú.

Bona data per a l'inici d'una etapa nova en aquest àmbit de la col·laboració solidària!
Tant de bo que arribin a ser-ne molts, els ulls que s'ho llegesquin.

Salut i coratge!

Per continuar col·laborant amb el Sud global, ni que sia mitjançant unes formes tan senzilles i modestes com aquestes tres que acab de suggerir i proposar!

dilluns, 12 d’agost del 2024

Viatge al Perú 2024 (28ª): A la serra andina piurana d’Ayabaca

Ayabaca és una de les vuit províncies que conformen el departament de Piura, al nord del Perú. No hi som estat mai, des que conec el Perú. Sí que en sent a parlar molt, quan treball a la parròquia Ntra. Sra. del Rosario a la dècada dels anys 70 del segle passat, i m’arriba a les orelles el nom d’Ayabaca.

A més d’algun dirigent veïnal del barri de Sant Martí on visc, que, segons diuen, ha estat membre de la «guerrilla ayabaquina», també el «guachimán» o guardià de les instal·lacions parroquials és un vell ayabaquí de nom Modesto Tocto Rivera. «Don Llantabaja», li posen de malnom els infants, en veure’l que coixeja d’una cama...

Té família al barri de San Martín. Hi mantenc aleshores una relació molt estreta. Sovint em parla del seu lloc d’origen serrà i, sobretot, del Señor Cautivo de Ayabaca, una imatge sagrada que aconsegueix d’arreplegar-hi milers i milers de pelegrins, sobretot cada 12 d’octubre.

Imatge de personatge ayabaquí, capell posat

Hores d’ara i des de fa un any, entre d’altres capellans, en el santuari ayabaquí treballa el bon amic lleonès de l’IEME (Institut Espanyol de Missions Estrangeres) mossèn José M. Rojo García. El conec i tract per primera vegada a Chimbote, quan col·laboram amb el prelat nord-americà monsenyor Santiago Burke, O.P.

Ens convida a anar-hi, a Ayabaca. Posa a la nostra disposició dues habitacions en el mateix santuari, una per a la meva fillola piurana, Zully Socorro, i una altra per a mi.

Som a dilluns 5 d’agost. Sortim de Piura cap a Ayabaca a les 15:00 h en punt, en una furgoneta 4x4 conduïda per Elmer. De bon acomençament, em diu, necessitarem unes 4 hores per arribar-hi... A les 18:30 ja hi som.

Després de 3 hores i mitja rodant, al principi, per una carretera en bon estat, però que, més o manco a la meitat del trajecte, es torna infernal durant els darrers 52 quilòmetres: sense asfalt, amb clots i pedres i pols i revolts i vehicles que circulen en tots dos sentits...

Això sí, tenc oportunitat de presenciar vistes panoràmiques admirables, les pròpies del pla i de la serra, les de les altures i les de les valls. Belles i ben diverses, pel que fa a la flora i a la fauna.

Ho enregistr tot amb la càmera «Sony 4K» i amb el mòbil «Honor». Fotos i vídeos que vaig prenent des del seient davanter, al costat del conductor, on puc aglapir imatges i escenes interessants, sobre petits incidents que ocorren a la pista o a les voreres de la carretera, per on transiten camions i mototaxis, camionetes o vianants, porcs o bous, ramats de cabres o de gallines, etc.

Paisatge característic del pla de Piura

Travessam nuclis poblats, alguns amb molt poques casetes construïdes, d’altres convertits en poblacions urbanes més habitades. Assus suaixí, arbres i més arbres pels voltants de la carretera que discorre pel pla.

De cop sec, rere un revolt, iniciam l’ascens a muntanyes altíssimes que conformen una serralada imponent. Sempre que puc, i hi arrib a temps, mir d’enregistrar el rètol d’algun nucli poblat per on passam, a fi de tenir-ne una idea més aproximada amb posterioritat.

No hi manca la publicitat de les més diverses ofertes comercials, com és el cas de «Claro», una de les empreses peruanes que ofereix el servei de la comunicació digitalitzada arreu del país (jo l’empr quatre anys enrere, tot i que enguany me n’han encolomat una altra, «Bitel», que li fa competència).

Amb mossèn José M. Rojo,
a l'interior de l'església parroquial de la Verge del Pilar

Quan arribam a Ayabaca, el primer de tot que feim és adreçar-nos a l’església parroquial de la Verge del Pilar, on esperam trobar mossèn José M. Rojo. Efectivament. Ens hi feim presents horabaixando, quan és a punt d’iniciar-hi la missa de les 7 del capvespre. Ens rep a la sagristia. Ens hi quedam, i participam en la missa. Un cop acabada, rebem les claus de les instal·lacions parroquials, per tal de poder pujar a les nostres cambres respectives, situades a la tercera planta del santuari.

Em sorprèn la gran quantitat de fidels presents a l’interior del temple. Es tracta d’un indret on acudeix molta de gent en pelegrinatge des de tots els racons del país. Li tenen molta de devoció pertot arreu.

Com a gairebé totes les misses d’arreu del paś, sempre s’acaba amb la benedicció que el celebrant escampa amb aigua beneïda, banc per banc, a tota la concurrència que la rep profundament convençuda del seu efecte beneficiós.

En tractar-se del santuari dedicat a «El Señor Cautivo de Ayabaca», també hi organitzen ordenadament la visita, pujant per les escales que porten al seu cambril (com al santuari de Lluc amb la Moreneta!). Amb un silenci profund i una gran veneració per part de tots els participants.

M’impressiona fortament veure-hi integrada, dins el grup de la gent més fervorosa, la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero, profundament recollida, en actitud d’adoració, com qui manté conversa íntima amb el Senyor... Què li deu comunicar? Què li deu demanar? Què en deu esperar, de la seva voluntat benigna? Me’n sorgeixen espntàniament certes mostres de gran respecte...

Zully Socorro Moreno Romero,
davant la imatge del "Señor Cautivo de Ayabaca"

Acabada la missa, mossèn José M. Rojo ens duu a sopar, a un dels restaurants de la ciutat, on assaborim un exquisit plat de «caldo de gallina criolla».

Hi passam la primera nit, a Ayabaca. Cadascú a l’interior de la seva cambra individual, amb la fredor característica de la serra andina, ben tapats per les flassades que en Carlos (l’ajudant del santuari) posa a la nostra disposició en nombre de tres per home...

Aprofitam el primer dia d’estada nostra a Ayabaca per fer un passeig a peu per les contrades urbanes més properes.

Tornam a retre visita al temple del «Cautivito de Ayabaca» (on encara roman col·locada en lloc preferent la bandera del Perú, amb motiu de la celebració recent de les «Fiestas Patrias»).

Tot i les amenaces de pluja, recorrem a peu alguns dels carrers dedicats a mercadets de productes agrícoles de la regió. Pujam dalt d’un mirador des d’on podem contemplar el panorama gairebé complet de la ciutat serrana. Baixam fins a la plaça d’Armes on, a més de l’església parroquial, també hi podem veure l’edifici de la Municipalitat.

Panoràmica d'Ayabaca, des del Mirador

Em crida poderosament l’atenció un anunci publicitari que presenta el complex arqueològic d’Aypate. Diuen que seria un centre administratiu i l’únic vestigi inca trobat a la regió de Piura, fent part del Camí de l’Inca.

Aprofitam la passejada, també, per fer algunes compres a l’entorn de la parròquia: una imatge del Señor Cautivo, una bufanda, una medalla, un ponxo, una casaca, uns calçoncillos, unes aigües minerals, una almoina a una indigent, etc.

Mossèn José M. Rojo ens duu a dinar a un restaurant «mig rural» situat en el centre de la ciutat d’Ayabaca. Es diu «Cabaña Rústica». Hi prenem un suculent «sudado de mero».

No podem faltar a la missa vespertina que torna a presidir mossèn José M. En aquesta ocasió, emperò, concelebra amb un altre capellà «de ritus oriental» que l’acompanya... Pel que diu aquest, es tracta d’un antic diaca d'aquesta parròquia que avui ja és capellà.

Mossèn José M. em convida a concelebrar amb ell. Li dic que jo hi estic ben disposat, i que m’encantaria fer-ho. Però també m’afany a explicar-li la situació lamentabilíssima en què es troba qui fou rector de la parròquia cajamarquina de Celendín, pel simple fet d’haver-me convidat a fer-ho...

Li dic que, en bé seu, crec que no li convé traure’n imatges a les xarxes, d’una concelebració seva amb mi. Em diu que, com que retransmeten tota la missa per FB, pentura seria millor que ho facem exactament igual com ahir, amb la meva presència al banc dels feligresos...

En gairebé totes les celebracions eucarístiques en què particip, una de les coses que més em sorprenen i que no acab d’entendre, és la llista enorme d’intencions que fan públiques en començar les misses.

Avui i aquí, per exemple, durant més de 5 minuts s’han llegit noms i llinatges de persones o entitats, pregant per la salut i la recuperació; i durant més de 7 minuts, pel descans etern de difunts...

M’adon que alguns d'aquests es repeteixen un dia i un altre... Em deman si no serà per les moltes ganes de figurar, i de fer que ressonin aquests noms i llinatges, no únicament a l’interior del temple, sinó també i sobretot per «facebook» o per l’emissora de ràdio que retransmet la missa a tots vuit vents del món i de la bolla»..

Al segon dia d’estada a Ayabaca, mossèn José M. ens duu a passejar per la serra andina, «al campo», ens diu. Es tracta, ni més ni pus que del «Bosque de Cuyas» i les «Cataratas de Cumaccha».

Abans, emperò, visitant l’oficina de Turisme situada a la plaça d’Armes, compram una ampolla de rom de maracuià i una bufanda per protegir-nos del fred. L’al·lota que ens atén, ens demana per favor que signem en el llibre de visites. Cosa que feim amb molt de gust, deixant-hi enregistrats noms i llinatges, procedència, document d’identitat i signatura personal.

Guiats pel bon amic espanyol, el capellà de Lleó, mossèn José M. Rojo García, qui duu mig segle al Perú i suara mateix treballa en aquesta parròquia de la Virgen del Pilar de Ayabaca, el santuari dedicat al Señor Cautivo, "El Cautivito", conduïts per López, qui maneja furgoneta Toyota, visitam el Bosque de Cuyas, i arribam fins a les Cataratas de Cumaccha. Dos indrets idíl·lics d'Ayabaca.

Dinant en paratge idíl·lic
a prop de les catarates de Cumaccha

Circulant per paratges serrans, característics de zones agrícoles i ramaderes, més de dues vegades ens topam amb exemplars de bous i de vaques, de gallines o de someres, que pasturen per les mateixes pistes per on ha de passar el nostre cotxe. Cosa que obliga el conductor a haver de prendre mesures de precaució per evitar-hi accidents més que probables.

Passam per l’àrea de conservació privada de la comunitat de Cuyas Cuchayo, de 102 ha que equival a 6.500 m2 . Aquí i allà veim indicacions referides a la protecció d’aquest indret: «Los bosques son más que madera, cuidalos. Los bosques son vida, protégelos».

Després d’arribar fins a un dels boscs més admirables d’aquesta contrada ayabaquina i de recórrer-ne alguns trams, enfilam per amunt cap a les catarates que la fan famosa. Davant la primera que presenciam, hi quedam extasiats. En segueixen més. Fins a 7, diuen que n’hi ha. Nosaltres només en podem veure les tres primeres. Més enllà, el camí en aquesta època de l’any no està transitable.

Mossèn José M. Rojo amb Zully Socorro Moreno,
al peu de la catarata tercera

Passam un guster de fer-nos fotos i de prendre’n imatges.

Dinam en un paratge d’ensomni.

La tornada cap a la furgoneta es converteix per a mi en una de les odisees més rabents que he fet mai. Per un caminoi en descens, a estones en forma d’escaleta, en altres moments amb pedrolins llenegadissos, el fet és que he de recórrer a l’ajuda del nostre guia per tal de poder avançar sense caure, ni llenegar, ni fer-me malbé.

Faig un alè quan m’adon que ja em trob a molt poques passes de l’indret on hem deixat aparcada la furgoneta...

A la nit, mossèn José M. Rojo ens duu a sopar en un altre restaurant anomenat «El Chalàn Ayabaquino». Esperant prendre-hi només un cafè, ens sorprenen amb una exquisida «tortilla española de patatas». Pel que es veu, els ayabaquins que el regenten s’han passat més de dues dècades seguides a Madrid..

Al tercer dia d’estada nostra a Ayabaca, després d’adquirir alguns productes característics de la regió, en el mercadet situat a prop del santuari, allà mateix d’on surten les furgonetes que porten passatgers cap a Piura, «bocadillos», «alfañiques», «calaveras», «emolientes», «tortas de canela», «sporade», etc. n’ocupam un que ens hi duu, en manco de tres hores i mitja.

Mossèn José M. Rojo celebrant missa
al santuari del "Señor Cautivo de Ayabaca"

diumenge, 31 de març del 2024

Viatge al Perú 2024 (6ª): de la serra andina cap a Lima

Acab de celebrar el Tridu pasqual, molt ben viscut, a la serra andina

Vénc al Perú amb ganes de viure de prop la celebració de la Setmana Santa. I la visc intensament ajudant el rector de la parròquia, en les seves tasques pastorals. Un sacerdot peruà molt amic meu des de fa dècades, des que arrib al Perú per primera vegada l'any 1975.

Acabada la Setmana Santa, s'acaba també aquesta comunicació meva dels dijous, que he anat fent pública en el meu blog, sobre les vivències personals més profundes que experiment durant el meu pas per aquest redol d'Amèrica Llatina que anomenam Perú.

D'ara endavant, només quedarà reduïda a l'àmbit familiar més estricte i al de les amistats més properes que vulguin comunicar-se directament amb mi.

Ara i aquí agraesc profundament i de tot cor l'atenció que he rebut fins ara, durant aquestes tres primeres setmanes d'estada meva al Perú, per part de tantíssima de gent que em manifesta les seves ganes de seguir-me les passes.

Esper i desig que els hagi fet molt bon profit, a tots.

Que Déu ens acompanyi sempre i pertot arreu, en el nostre caminar per aquest món, en ple segle XXI.

Desig que ens engresqui a comportar-nos sempre com a bons seguidors de Jesús de Natzaret, alhora que com els millors servidors del nostre poble.

Mantenc sempre ben present allò que no es cansa de repetir, per pa i per sal, el meu bon amic capellà peruà: "La fe, més que pel cap o pel cor, entra per les mans i pels peus". Venint a dir que la fe, sense obres ben concretes que no acabin arribant a tots els col·lectius més desfavorits, tendrà ben poqueta cosa de "cristiana".

Salut i coratge!
Força i empenta!
Déu i ajuda!
Jesús ha ressuscitat!
Jesús viu entre nosaltres!
BONES FESTES DE PASQUA!

dimecres, 20 de març del 2024

Viatge al Perú 2024 (4ª): estic en una parròquia andina

Primer dia a la serra andina, diumenge 17 de març

Arrib a la ciutat andina, des de l’aeroport, en un «col.lectiu» contractat per un bon amic del mossèn que hi passa a recollir-me pocs minuts després d’aterrar-hi. Li diuen Máximo.

En manco de tres hores, recorrem el trajecte d’uns 101,6 km entre els «paraderos», per paratges muntanyencs coberts de verdor i farcits de volts i revolts.

Estic a punt de marejar-me i de vomitar, sobretot quan arribam al capcurucull de l’Abra Comullca (3.776 m). Sortosament, arrib la mar de bé a la ciutat andina d’arrels colonials, fundada l’any 1796 per colons espanyols, gallecs i portuguesos. Es troba a uns 2.645 m d’altura i actualment té una població que supera els 27.000 habitants «shilicos», com acostumen a ser reconeguts i anomenats.

El Mossèn, de 67 anys, és el rector de la parròquia Nuestra Señora del Carmen, des de fa uns dos anys. M’ofereix una habitació senzilla i confortable, amb tots els serveis domèstics habilitats (bany, cuina, menjador, etc.) i wifi amb contrasenya.

Duu una trajectòria de dedicació intensa a l’església catòlica, primer a la mateixa Catedral on coneix "el darrer canonge" de la història... El bisbe José Antonio Dammert Bellido (Lima, 1917- 2008) el nomena vicari general i vicari de Pastoral. Tasques que hi exerceix durant desset anys. Nomenat posteriorment rector d'una altra parròquia més acostada de la ciutat de Trujillo, suara mateix s'exerceix com a rector. Em diu que s’hi troba molt a gust entre els "shilicos".

El veig molt abocat a limpulsar i promoure el Oratorio Mato Grosso. En sé ben poca cosa, del sacerdot i artista italo-peruà, membre de la Congregació Salesiana, el P. Ugo de Censi Scarafoni (Polaggia, Itàlia, 1924 – Lima, Perú, 2018). Fou rector del poble peruà de Chacas (1976-2018), i és el fundador i conductor d’aquest moviment juvenil d’ajuda social, creat a Itàlia l’any 1967.

Acudesc a la missa dominical que el mossèn celebra a l’església parroquial Nuestra Señora del Carmen, plena a vessar de gent que hi participa activament, amb els cants, les pregàries, els silencis, els gestos.

A l’inici de la celebració eucarística, em saluda públicament, des del presbiteri, i fa saber a tots que jo som allà, assegut al segon banc de l’església. Al final de l’acte religiós, em convida a pujar-hi a dir unes paraules. Li n’agraesc i el detall i la bona acollida de toda la comunitat parroquial en bon primer dia d’estada meva a la ciutat.

Després de la missa, l’acompany a compartir el condol amb una de les famílies de la parròquia. Passen per un mal moment, en haver perdut un fill de 19 anys, ofegat a les aigües braves de l’oceà Pacífic. Ens hi passam més d’una hora seguida, intercanviant intervencions... Ben entrades les 11 de la nit, ens conviden a sopar, a la taula parada per la padrina: hamburguesa amb cafè americà i «queso mantecoso...

Segon dia d’estada a la serra andina, dilluns 18 de març

Descans fins a mitjan matí. Tot i que la major part del dia no disposam d’aigua corrent (només durant tres hores diàries) i que el corrent elèctric també ens fuig durant tres hores al dia, ens enginyam per emprar instal·lacions i estris, d’acord amb les nostres necessitats.

Aprofit la cambra de la casa rectoral, per escriure la meva «crònica peruana» en la «laptop» (ordinador portàtil). Contest missatges enviats de contrades mallorquines i peruanes. I mir de posar ordre als meus comptes.

Gràcies a les instruccions que em dóna Mafer (Maria Fernanda), neboda del mossèn i néta de la seva germana Chabuca, aprenc a configurar per primera vegada l’escriptura per veu als whatsapp.

Contact amb el P. Miquel Llompart, franciscà del TOR a Huamachuco. Li dic que som al Perú amb el mossèn. M’agradaria conèixer l’indret dels franciscans mallorquins. Hi duc salutacions de part de les nebodes del P. Gabriel Genovart Mestre, filles de la meva estimada cosina arianyera Barita Genovart Ramis (qepd). I també de la neboda del Pare Oliver, del TOR, n’Antònia Oliver Marco.

En Miquel, amb qui compartesc tasques de consiliaris diocesans del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a la dècada dels anys 70, em contesta tot d’una i em diu: «Cil, benvingut al Perú. A Huamachuco seràs benvingut».

No em puc estar de pensar-hi una vegada i una altra, i de donar-hi moltes voltes: per què serà que no vivim així, a terres d’Europa, tan francs, oberts i hospitalaris com a terres del Sud!? Suara mateix puc recórrer aquest país immens, Perú, botant de casa en casa, de poble en poble, de província en província, de departament en departament, rebent-hi l’acollida fervent de tantíssima de gent!

En don moltes de gràcies a la Vida, al Déu i Senyor de l’Univers! Li’n vull donar, també, per l’oportunitat que em dóna de veure i viure de prop la realitat d’un «caserío» andí: San José de Pilco. Avui celebren la vigília del patró amb una missa a la capelleta de sant Josep (qui porta un bon capell passat pel cap!)

Hi anam, el mossèn i jo amb el cotxe de Reynaldo, qui anima les celebracions fent sonar magistralment la guitarra i emprant-hi una veu extraordinària.

Aquest «caserío shilico», apropat de la ciutat, a uns 10 minuts en cotxe, no deu tenir més de 80 habitants. Na Blanca, la jove catequista que s’encarrega de mantenir-hi encesa la flama de la fe dins la comunitat, ho té tot a punt. D’altres s’encarreguen de cuinar, mentre uns joves preparen l’escenari per a l'actuació de tres grups musicals.

Celebració eucarística molt senzilla, feta amb paraules planeres per qui la presideix, el mossèn. Després de la qual som convidats a tastar un plat de brou de gallina amb arròs...

Tercer dia d’estada a la serra andina, dimarts 19 de març

És la festa de Sant Josep, patró de Pilco. Berenam junts al menjador de la casa rectoral, el mossèn, la seva neboda Mafer i jo, abans que ella partesqui cap a Lima, a la seva residència habitual.

Tots dos assaboreixen la sobrassada exquisita, de Can Gazà, lliurada pel bon amic Jaume Santandreu. Jo prenc una bona tassa de cafè amb llet, amb un panet local (de forma triangular!) i una truita amb xampinyons.

Aquest matí hi anam amb la furgoneta del mossèn, a Pilco, per una altra carretera distinta a la d’ahir capvespre, a celebrar la missa festiva de sant Josep a les 11 del matí. Passam per Molino Pampa, un indret bellíssim, vall immensa coberta de verdor, amb plantacions de blat de les Índies i una munió d’eucaliptus vells, com jo no n’havia vist mai, ni al Burundi: tan grans i grossos, tan envellits!

El mossèn, que divendres passat ha complit els 67 anys, m’explica el seu procés personal d’acostament al sacerdoci, trencant de jove amb els estudis d’Agronomia que la família li reservava i ingressant al Seminari diocesà, dirigit aleshores pel santamarier mossèn Miquel Parets.

La seva relació amb capellans i religioses de Mallorca s’inicia d’infant i s’enforteix amb el pas dels anys a la seva població natal. L’eivissenc Vicent Tur, també, hi té molt a veure. I el menorquí Joan Riera, igualment. Per damunt tots, despunta indubtablement el binissalemer mossèn Jaume Pons.

Les religioses agustines de l’Empar incideixen en la seva vida, i en la de la seva família, de manera singular sor Purificació Millans. La seva germana Carlota ingressa en la Congregació i s’hi manté fins al dia d’avui.

Sempre m’hi he trobat molt a gust, al costat d’aquest mossèn peruà, una dotzena d’anys més jove que jo. Coneix Europa, realitza estudis superiors de Catequètica i de Ciències de la Comunicació a Madrid. Visita Burundi, en una ocasió. Viatja a Mallorca. En reconeix molts d’indrets i gairebé tots els capellans mallorquins que passen pel Perú.

Els pocs dies que duc a la ciutat em serveixen per copsar, encara més acuradament, la personalitat peculiar, tan valuosa d’aquest capellà peruà.

La nostra segona pujada al llogaret de San José de Pilco em resulta molt més enriquidora que la d’ahir. Captivat per l’espontaneïtat amb què hi desplega les seves intervencions, el líder espiritual d’una comunitat camperola i ramadera petita, tan sols amb una vuitantena de persones.

Hi treballa intensament la feina catequètica que mira de posar cada cop més a càrrec de laics joves, lliurats al servei de la comunitat, fruit d’una fe que no neix del cap ni de l’intel·lecte, segons diu, sinó de les mans i dels peus. Seguint les pautes del que acostuma a anomenar l’Oratori...

dissabte, 29 d’agost del 2020

El meu viatge al Perú (2 de gener a 13 de març de 2020)

Aquesta sèrie de 32 vídeos domèstics, relacionats amb la meva darrera visita al Perú (del 2 de febrer al 13 de març de 2020), s’inicia amb els enregistrats a la COSTA peruana de l’oceà Pacífic (Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Piura i Punta Sal), recorrent la carretera Panamericana Nord, cap a la frontera amb Equador.

Segueix amb els gravats a la SERRA andina peruana (Cascas, Contumazá i Cajamarca).

I acaba amb els enregistrats a la SELVA amazònica peruana nord-oriental (Jaén, Moyobamba, Tarapoto i Yurimaguas).

Són les tres regions característiques i singulars que conformen el Perú.

Mir de fer-hi aparèixer en NEGRETA els noms i llinatges d’amistats o familiars que hi surten o s’hi refereixen.

Cada vídeo domèstic porta un número d’apartat, amb un enllaç d’accés directe a youtube perquè pugui ser visionat.

Dins cada apartat, a més a més, hi he posat els noms de les peces musicals que acompanyen el vídeo, els enllaços als escrits meus al blog sobre l’assumpte i als àlbums de les fotos fetes.

1. COSTA PERUANA DEL PACÍFIC

En aquest apartat primer, dedicat a la costa peruana, començ per la ciutat de LIMA, la capital del Perú. Continuo enregistrant vídeos, pujant per la carretera Panamericana Nord cap a HUACHO, CHIMBOTE, TRUJILLO, PIURA i fins a PUNTA SAL, a la regió de TUMBES fronterera amb Equador.

01 DISTRICTES: SAN ISIDRO – MAGDALENA DEL MAR

Em vull moure sobretot en dos districtes de la ciutat de Lima: Magdalena del Mar i San Isidro, els indrets urbans més coneguts per mi. S’hi troba la parròquia de Sant Joan Maria Vianney, el domicili familiar del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, l’hotel on estic allotjat i rep les visites de l’artanenc Mariano Moragues Ribas de Pina i de membres de la família piurana Moreno Romero. La primera jornada acaba amb un dinar al restaurant Puro Perú, assaborint buffet cultural peruà.

- L’acompanyament musical és d’Eva Ayllon, amb la marinera «Que viva el Perú, Señores!».

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

02 DISTRICTE DE PUENTE PIEDRA

Allotjat i molt ben acollit a ca les monges, religioses terciàries trinitàries, entre les quals la bunyolina sor Maria Quetglas, la menorquina sor Margalida Juanico i altres germanes d’orígens diversos. Celebram aniversaris a la seva casa d’Ancón. Coincidint amb jornada electoral, em trob amb na Doris, antiga treballadora domèstica a la casa rectoral. Visitam la «Casa de Niños Sagrada Familia» que dirigeix l'abnegat Miguel Rodríguez Candía. Particip en celebració eucarística modesta i senzilla, presidida i dirigida per dones, a la capella «Virgen de Guadalupe».

- L’acompanyament musical: «Parranda número 3 El Cevichelero», amb Roberto Moreno de Voces de Oro; i càntics religiosos en directe.