Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Serra andina sudperuana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Serra andina sudperuana. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 de juny del 2024

Viatge al Perú 2024 (15ª): ruta andina pel sud (c)

Tretzè dia de Ruta pel Sud del Perú: primera jornada a Cuzco

A les 9 del matí sortim de l’hotel Novotel on ens allotjam a la ciutat de Cuzco, conduïts per na Milagros, Mili, com a guia, i amb Diego com a conductor d’un vehicle que duu la matrícula peruana XAI-951. 

Som un grup d’una vintena de turistes, disposats a visitar Sacsahuaman, la gran fortalesa situada a 5 km de la ciutat, on cada any es repeteix la cerimònia espectacular de la celebració de l’Inti Raimi, la Festa del Sol, cada solstici d’hivern, el 24 de juny. 

Amb la presència de visitants nacionals i estrangers, els actuals pobladors dels països andins continuen realitzant aquesta tradició, avui dia considerada d’interès turístic.

Fortalesa de Sacsayhuaman, a prop de Cuzco

Passam el control d’entrada, on lliuram els tiquets turistics que ens permeten de visitar una desena de centres dels voltants de la ciutat de Cuzco. Nosaltres dos els tenim inclosos en la nostra tarifa ja pagada.

No puc evitar-hi el record d’altres visites fetes a aquest indret, en companyia d’altres persones temps enrere. Amb religioses Germanes de la Caritat, amb el bon amic manacorí Joan Riera, amb els amics piurans Mendoza Guerrero, amb la meva esposa difunta Bel Rosselló...

Avui dia, segurament les pedres són les mateixes d’altre temps. Tot i la millora en la seva conservació i l’increment considerable de visitants que hi arriben en nombre força superior, em sorprèn la catifa d’herba verda que ho domina pràcticament tot, a diferència de la memòria que en mantenc d’un espai aleshores més tost sec. Em diuen que, de manera sorprenent per l’època que travessan, fa pocs dies que ha plogut en aquesta zona de la serra andina peruana...   

També ens porten a Qenqo, amfiteatre sagrat, centre d’adoracio al déu Puma, lloc on es feien sacrificis humans. Em crida poderosament l’atenció la presència d’un bosc d’eucaliptus immens que envolta la contrada.

Amfiteatre sagrat, centre d'adoració al déu Puma

La nostra passada per Pucapucará, anomenada la «fortalesa roja» per la tonalitat que tenen les seves roques amb la llum del crepuscle, ens permet de veure-hi restes preincaiques. 

De Tambomachai, a uns 3.765 msnm, guard molt bon record del temple on retien culte a l’aigua les comunitats indígenes d’altres èpoques llunyanes que, sortosament, encara perviuen en aquestes contrades andines ocupades també per exemplars camèlids tan simpàtics com les llames. Les fonts d’aigua que encara ragen avui dia, em fan la impressió que ja no en duen tanta com en anys passats...

Lloc d’allotjament: Cuzco, Novotel
San Agustín, 239

Grup de visitants a Tambomachai, a prop de Cuzco

Catorzè dia de Ruta pel Sud del Perú: de Cuzco a Machupicchu 

En busset de 22 places sortim de l’hotel Novotel en direcció cap a la Vall sagrada dels inques.

Amb Ronald com a guia, visitam els pobles de Pisac, poble mestís colonial. 

Pujam a veure’n les restes arqueològiques, el sector Q’Allaqasa a 3.514 msnm, les marjades preincaiques.

Dinam d’un bon buffet al restaurant Tunupa.

Arribam fins a la població de nom Ollantaytambo, on se situa el parc arqueològic gegantí, un complex agrícola administratiu, social, religiós i militar que tengué moltíssima d’importància en temps del Tahuantinsuyo.

Ens duen fins a l’estació del tren que ens ha de portar, farcit de turistes, fins al poble d’Aguas Calientes, als mateixos peus del mític i místic cim del Machupicchu.

Lloc d’allotjament: Aguas Calientes – Hotel El Mapi by Inkaterra
Av. Pachacutec 109,084

Cada cop més a prop de Machupicchu, Ollantaytambo

Quinzè dia de Ruta pel Sud del Perú: Machupicchu

De bon matí, després de berenar, feim una volta pel poble de Machupicchu, a l’estació d’Aguas Calientes. Visitam l’església situada a la plaça Major.

Després de dirigir-nos a l’estació Puente Ruinas, prenem el busset que ens ha de dur fins a la Ciutat Perduda dels Inques, Machupicchu, l’exemplar més famos de l’arquitectura incaica, descoberta l’any 1911. Gaudim d’una excursió guiada per les edificacions principals del recinte. 

Visitant Machupicchu

Jo, que ja l’he visitat en quatre ocasions anteriors, ja no torn a fer-ne tot el recorregut. M’estim més quedar a prop de l’entrada, i contemplar l’entorn muntanyenc que m’envolta. La meva fillola piurana sí que recorre tot el recinte, en companyia del guia i del grup, passant pel Temple del Còndor i per tots els racons que avui dia poden esser visitats. Amb moltíssimes més restriccions que temps enrere, per mor d’una conservació dels elements que serveix de pretext per establir-hi normes de comportament més estrictes, sempre vigilades de prop pels nombrosíssims guardians que fan vetla i empren el xiurell quan veuen algun incompliment.

Un cop finalitzat el recorregut, prenem el bus de baixada cap a la ciutat d’Aguas Calientes on dinam en un restaurant local. Em ve de nou que, a diferència d’altres temps, ja no presenciam la baixada ràpida d’aquells infants que compareixien a cada revolt de la carretera que va de dalt abaix, a l’espera de rebre una compensació al final del trajecte...

Una mica més tard, sortim en tren amb destinació a Ollantaytambo i d’aquí cap a Cuzco

Per manca de places a l’hotel Novotel, degut a les celebracions multituinàries de la festa del Corpus Christi, amb processon de sortida dels Dotze Sants, quedam instal·lats a la Casa Andina, un altre hotelet més modest, de tres estrelles, també confortable i una mica més cèntric, a molt poques illetes de la plaça Major.

Lloc d’allotjament: Cuzco, Novotel
San Agustín, 239

Machupicchu

Setzè dia de Ruta pel Sud del Perú: llacuna Humantay

Tenim programat de pujar fins a la llacuna Humantay (5.473 msnm), a la regió cuzquenya de Vilcabamba. Per això, passen a recollir-nos per l’hotel a les 5h de la matinada. Arribam a Mollepata a les 7:20. Després d’unes quatre hores de viatge, som a Soraypampa (3.850 msnm), on desdijunam. 

Des d’allà besllumam a l’horitzó els imponents cims nevats de Salkantay i Humantay. Com que les meves cames no donen per fer més passes en aquestes zones tan altes de la serra andina peruana, propòs de separar-me del grup, indicant-los que m’estim més quedar-me abaix i esperar que la resta del grup retorni.

Aleshores aprofit per fer una de les caminades en solitari més agradoses que he fet mai en la meva vida. En bon dia 28 de maig de 2024, gaudesc a les totes de la millor caminada en solitari de la meva vida. 

Així ho manifest a les meves amistats mes properes. Els dic que he recorregut un tram meravellós de la serra andina peruana tot sol (per no entorpir la marxa d'un grup de 14, al meu ritme massa lent...), dins la regió cusquenya de Soraypampa (3.850 msnm).

Pas per davant de «Cabañas Andinas Eco Lodge Mamá Andrea», que fan la impressió de ser llocs d’aixopluc per a gent delitosa de gaudir de la natura a plaer. Per davant d’hotels de muntanya. Per indrets on ofereixen el servei de transport a cavall.  Per davant del parador Soraypampa (3.832 msnm) i d’algun restaurant muntayenc. Per una vall encisadora, coberta de verdor, on pasturen guardes de llames a lloure. 

Cim andí ben nevat

Arrib a un encreuament de camins que porten a indrets tan engrescadors com Soraypampa, el cim nevat Humantay, la llacuna Humantay o el cim nevat Salkantay.

Pel que explica el cartell informatiu, Soraypampa s’està convertint en una gran zona turística a manera de campament base, des d’on surten caminants que s’adrecen a la llacuna d’Humantay i al cim nevat de Salkantay, el pas de muntanya més alt en la ruta cap al Machupicchu.

M’adon que es tracta d’una regió que compta amb zones humides i aigües abundoses. Fa part de l’àrea intangible de l’ACR Choquequirao, rodejada de cims nevats imponents considerats deïtats en la cosmogonia andina. Pertany a la municipalitat distrital de Mollepata. 

La contemplació serena, tranquil.la, silenciosament eloqüent, dels dos apropats cims nevats Salkantay i Humantay em deixa corprès i extasiat, sense dir ni mu davant de tanta grandesa admirable. 

Coronant la muntanya de 7 colors

Tot i que no aconseguesc d'arribar fins a la Laguna Humantay (4.200 msnm), a la qual sí que hi arriba la meva fillola piurana, en qued summament i plenament satisfet del viscut i experimentat d’una manera tan vivencial. 

Déu és més gran encara! Experiment vitalment. Gràcies!

A la baixada de tots, ens disposam a dinar a Soraypampa, i retornam a la ciutat imperial de Cuzco. Ens allotjam al mateix hotel Novotel.

Lloc d’allotjament: Cuzco, Novotel
San Agustín, 239

Pujant dal de la muntanya de 7 colors, a Cuzco

Dessetè dia de Ruta pel Sud del Perú: Maras i Moray

Viatjant a Maras (3.300 msnm), tenim l’oportunitat de presenciar el panorama esvelt de la serralada d’Urubamba i els cims nevats de La Verónica (5.682 msnm) i El Chikón (5.530 msnm). 

Ens diuen que és un dels llocs on van a parar els nobles  incaics despullats dels seus palaus de Cuzco, forçats a establir-se en altres pobles petits com aquest de Maras

Una església construïda amb blocs de fang, típica arquitectura religiosa de poble, conté teles i pintures de l’Escola cuzquenya.

Complex arqueològic de Maras

A  una setena de quilòmetres de Maras, visitam un complex arqueològic únic en el seu genere dins aquesta regió. Un conjunt de depressions o clots naturals gegantins en la superfície del terreny que els antics moradors preincaics utilitzen  per construir als seus entorns terrasses o marges agrícoles amb els respectius canals de rec. 

Prototipus d’hivernacle o d’estació experimental biològica molt avançada per al seu temps que ajuda la població de l’antiguitat a heretar per al conjunt de la humanitat un 60% dels productes vegetals que consumeix; i que la població andina consumesqui un miler i mig de varietats diverses de patates, un centenar i mig de blat de les índies, i moltíssims d’altres productes agrícoles.

Retornam a l’hotel Casa Andina de Cuzco.

Mines de sal, a Moray

Lloc d’allotjament: Cuzco, hotel Casa Andina
Portal Espinar, 142

Devuitè dia de Ruta pel Sud del Perú: muntanya de 7 colors

Ben prestet, de bon matí, a les 4 i 10 minuts passen a recollir-nos per l’hotel Casa Andina de Cuzco per tal d’iniciar el recorregut d’avui dia en direcció a les faldes del cim nevat d’Ausangate. Es tracta d’un camí força costarrut i amb molt de pendent a més de 5.000 msnm.

Muntanyes de colors, a Cuzco

Tant la meva fillola piurana com jo mateix optam per pujar-hi, com molta d’altra gent, «en moto lineal» i de paquet. Es converteix en una de les aventures més arriscades que faig mai en la meva vida, a l’edat de 79 anys, amb els genolls mig desfets: vaig de paquet en una moto conduïda per un jove i expert motorista que, a tota pastilla, ascendeix per viaranys muntanyencs sense asfaltar, plens de pols i de pedres, amb precipicis vertiginosos a la meva dreta, sotracs de tota casta a cada passa que avançam, revolts per on pugen i baixen altres motos... Una experiència única, que queda reservada solament a la gent més intrèpida o, si més no, a la més inconscient...

Lloc d’allotjament: Cuzco, hotel Casa Andina
Portal Espinar, 142

Denouè dia de Ruta pel Sud del Perú: de Cuzco a Lima

Avui és el darrer dia que passam a la ciutat andina de Cuzco. Feim el darrer recorregut pel centre urbà. Miram d’aconseguir-hi algunes petites peces d’or i plata: or de 18 kilats i plata de 9,5, com anuncien quan són posades a la venda. 

Retaule 12 Sants pel Corpus Christi, a Cuzco

Em sent empès a oferir a na Pamela, la filla de la meva fillola piurana, un d’aquells anells d’or de 18 kilats amb pedra semipreciosa prazolita que no val més de 800 dòlars americans. Per molts de motius, trob que es mereix això i molt més encara, després d’haver-nos aconseguit un dels paquets turístics més ben coordinats pel sud del Perú.

Feim una darrera passejada per la ciutat de Cuzco, encara ben endomassada per la celebració de la festa del Corpus Christi, quan s’organitzen les processons de sortida dels Dotze Sants, encapçalades per una espècie de quatre grans retaules de colors i miralls instal·lats a la plaça Major de la ciutat.

Passam per davant l’entrada d’un museu de la «Benemérita Sociedad de Artesanos del Salón Cultural Tupacamaru» amb entrada lliure. Na Zully vol entrar-hi. Ens hi ficam tots dos. De manera sorprenent veig que s’adreça al guàrdia uniformat que vetla l’entrada, com si es coneguessin. Li demana pel nom i llinatges. El guàrdia s’hi adreça anomenant-la pel seu nom, Zully. Resulta que tots dos són tia i nebot, de Piura. Quines coincidències! Quines casualitats més inesperades! 

Encontre de tia i nebot de Piura, a Cuzco

A l’hora assenyalada, vénen a cercar-nos a l’hotel per endur-nos cap a l’aeroport de Cuzco. Hi hem de fer els tràmits pertinents, per tal de facturar les tres maletes que portam entre tots dos i les dues bosses de mà que duim damunt dins la cabina de l’avió.

Hores darreres a la ciutat de Cuzco...


Viatge al Perú 2024 (14ª): ruta andina pel sud (b)

Novè dia de Ruta pel Sud del Perú: Puno-Copacabana (Bolívia)

Ens aixecam a les 6. Berenam i partim a les 7, amb el cotxe de Haward que ens ve a cercar a l’Hotel José Antonio per portar-nos al port de Puno. Ens hi espera la llanxa que ens ha de dur a fer el reccorregut assignat avui dia: navegació en llanxa cap a les illes aimares dels Uros i l’illa Taquile, dels quítxues. 

En visitam dues, d’illes dels Uros. A la primera hi romanem una hora seguida, rebent explicacions per part del guia, Alan, gran coneixedor del món quítxua i ben agermanat amb el món aimara. 

A diferència d’altres vegades anteriors en què tenc ocasió de visitar aquestes illes habitades per una de les ètnies que n’ha perdut la parla originària a finals del segle XX, en aquesta oportunitat m’adon que, malgrat deficiències que encara perduren, han millorat moltíssim l’atenció als turistes visitants. No solament pel que fa als mitjans nàutics disponibles, que superen en molt les llanxetes d’altre temps amb motors fora borda, sinó també pel que té a veure amb les explicacions que ens donen sobre aquest poble en vies d’extinció més que evident.

Casetes a les illes dels Uros, enmig del llac Titikaka

A l’illa Taquile, és la primera vegada que m’hi acost. Malgrat no m’he sentit amb forces per pujar fins a dalt de tot, per l’empinada costa que va des del moll fins a la plaça d’Armes de la població, el fet de quedar a la vora del llac em permet de veure amb els meus ulls i d’enregistrar amb la meva càmera imatges mai vistes per mi, sobre l’arribada a port de dues embarcacions farcides de gent i de productes.

He pogut veure-hi desenes i desenes d’homes i de dones descarregant les embarcacions, traslladant les mercaderies fins a terra, pujar-les per l’empinada costa ben carregades a l’esquena, i duent una marxa impossible de seguir per mi.

Si hagués llegit abans això que llegesc després, segur que m’hagués interessat molt més endinsar-me en la història d’aquesta població quítxua que habita l’illa Taquile, enmig de l’immens llac Titikaka: 

«Els homes vesteixen camisa blanca, pantalons negres, faixa i una gorra chullo, de llana teixida per ells mateixos de diferents colors, semblant a una «barretina». Sembla que al segle XVIII l'illa és comprada per un industrial de Figueres que implanta allà, un taller tèxtil, i a més imposa aquesta vestimenta...»

Dada curiosa que m’hagués agradat ben molt d’arribar a aprofundir una mica més...

Navegant pel Titikaka, visitam l'illa de Taquile

Com que na Zully i jo no pujam fins a dalt de tot, des d’allí ens fan arribar el dinar que queda inclòs dins la tarifa abonada: una exquisida sopa de brou, una «truita de llac» fregida i una «omelette» amb arròs blanc i verdures. En tenim per a tots dos i per compartir-ne amb uns altres dos pobladors que se’ns atansen... 

A les 14:20 retornam d’Isla Taquile cap a Puno, en la mateixa llanxa i els mateixos passatgers. Un d’aquests es vol quedar a passar la nit amb les famílies dels Uros. Em sembla que deu tenir qualque cosa a veure amb missioners de l’Església Adventista del Setè Dia... 

Lloc d’allotjament: Puno - Hotel José Antonio - 
Carretera Puno Desaguadero km 6,5

Desè dia de Ruta pel Sud del Perú: Puno-Copacabana (Bolívia)

El jove conductor Harward es presenta a l’hotel a les 6 del matí en punt. Ens duu fins a l’estació terminal de busos. Sortim amb l'autocar a les 6:45 en direcció cap a Copacabana, al país veí de Bolívia.

Feim la primera aturada per obres, des de les 7:00 fins a les 7:15. Viatjar té això i moltes d'altres males herbes, com trobar-te dins l'autocar amb dues velles que no paren de tossir al teu costat, quasi de manera inintetrompuda.

També pots trobar-te amb una carretera xereca, en molt mal estat, asfalt gastat, clots, pols i terra, etc.

Passam per Ilave, segons anuncien, la capital de la nació Aimara. Són les 8:12 del matí.

Em crida l’atenció veure l’anunci d’un "Balcón filosófico del Altiplano", a la població de Pomata, quan hi passam a les 9:05.

Pas fronterer de Desaguadero, entre Perú i Bolívia

Abans d’arribar a la frontera peruano boliviana, tenim oportunitat de canviar sols peruans amb bitllets bolivians: 1S/ = 2,05B/. Hi canviam 500 S/ ->1.050 B/. Som a Desaguadero, el pas fronterer més important entre Bolívia i Perú, per on transita el 90% del comerç entre tots dos països, tres hores després d’haver sortit de Puno, a les 9:45 h.

Primerament, hem de fer les gestions duaneres per sortir del Perú, en una instal·lació dotada amb els estris del «reconeixement facial». Seguidament, hem de fer unes quantes passes a peu, per arribar fins a dues de les instal·laciones duaneres bolivianes: la policial i la duanera.

Realitzades les operacions en tots els passatgers, l’autocar reprèn la marxa dins territori bolivià durant una quinzena de minuts.

Arribats a Copacabana, ens trobam amb Maria, la guia aimara que ens duu a conèixer el nucli central de la població, presidida pel santuari marià dedicat a la Virgen de la Candalaria.

Lloc d’allotjament: Puno - Hotel José Antonio - 
Carretera Puno Desaguadero km 6,5

A l'altra banda de la frontera bolivianoperuana

Onzè dia de Ruta pel Sud del Perú: Puno-Ruta aimara

Dijous, 23 de maig, desdijunam a l’hotel José Antonio, situat vora el llac Titikaka, a la carretera  Puno Desaguadero km 6,5 de la ciutat de Puno.

Iniciam la Ruta aimara, guiada,  a càrrec de Roger com a guia i de David com a conductor de la minivan. La iniciam a Chucuito «Capital de la Gran Nación Lupaka», «Ciudad de las Cajas Reales». Feim una parada a la plaça Major, on figura una rellotge de sol fet en pedra i l’església amb arcs caractererístics de l’època colonial. Hi visitam el Temple de la Fertilitat anomenat «Inka Uyu». Ens diuen que és ben poca la gent que, arribada a Puno com a turista, s’acosta a aquest indret puneny.

Façana de la municipalitat de Chucuito

Viatjam fins a les Chullpas d’Acora Molloco. Hi podem apreciar torres funeràries de tipus quadrangular i circular, com a hornacines o tombes funeràries admirables.

Realitzada aquesta visita, arribam fins als Warus Warus andins, a uns 15 minuts en cotxe. Hi descobrim i apreciam un autèntic laboratori dels temps preincaics, de l’epoca dels Pukina. Serveix aleshores per a millorar les llavors, els grans andins i tubèrculs en general, com també per a domesticar-hi altres aliments. Els waru warus andins tenen forma circular, amb 5 anelles al voltant d’un centre que anomenen ull de Déu.

El guia ens explica que, des d’aquest centre d’estudis de la patata, se n’arriben a conèixer més de 3.500 castes, de patates, al Perú.

També ens tramet observacions acurades sobre el fet que cal irradiar sempre l’aura bona i positiva de l’amor i del perdó, primerament amb un mateix, i després amb la resta dels humans.

Ens explica que estam travessant llocs d’atracció energètica. Segons la trilogia andina, el cel, aquest món i l’indret més inferior on resideixen els morts. Queden representats per tres animals, el cóndor, el puma i la serp, i per tres elements de la natura, l’aire, la terra i l’aigua.

També fa incidència en el fet que cadascun de nosaltres sóm un ésser únic, amb cervell, cor i columna certebral. Cal donar-hi energia: aire, terra, aigua.

Per mantenir-los bé, cal meditar i refertilitzar-nos recarregant-nos d'energia.

Lloc d’allotjament: Puno - Hotel José Antonio - 
Carretera Puno Desaguadero km 6,5

Fent la ruta aimara

Dotzè dia de Ruta pel Sud del Perú: darrera jornada a Puno

Després de berenar al menjador de l’hotel José Antonio, sortim de Puno en autocar de l’empresa Inka Tours. N’Eduardo fa de guia. Feim un bon grapat de parades: Puno, Juliaca, Pucará, Parcaucollar, etc. 

Visitam el museu lític de Pukarà, cultura desplegada al Perú des dels anys 1.600 aC fins als 400dC. S’hi troben ceràmiques i escultures que representen figures zoomòrfiques. D’entre aquestes, despunta l’escultura famosa del Hatunñaqac, que hom podria traduir pel Suprem Degollador.

Hi compram figuretes dels «Toritos de Pukará» i altres peces de tela de colors diversos, tots molt intensos.

Del museu de Pukarà sortim cap a La Raya, el pas fronterer entre les ciutats de Cuzco i Puno, a més de 4.335 msnm. Amb el nevat anomenat Chimboya, d’on diuen que neix el riu Amazones.

Dinam de bufet al restaurant turístic La Pascana, amb una gamma àmplia de menjua nacional i regional, situat als afores de la ciutat de Sicuani.

Visitam el complex arqueològic de Raqchi (3.450 msnm), conegut també amb el nom de «Temple de Déu», Wiracocha, la deïtat suprema inca. Hi trobam gran quantitat de sitges per al gra, «colcas», i edificacions magnífiques en pedra i fang.

Segons ens indica el guia, no podem visiar la capella d’Andahuaylillas, del segle XVII, coneguda també com la Sixtina dels Andes per la bellesa dels seus murals, degut a les obres reparadores arran del darrer terratrèmol. 

Sí que record d’haver-hi vist, anys abans, quan faig aquest mateix recorregut amb el bon amic manacorí Joan Riera, i el matrimoni piurà Mendoza Guerrero, treballs admirablement  realitzats en pa d’or i pintures de l’escola cuzquenya aixoplugades al seu interior.

Lloc d’allotjament: Cuzco, Novotel -
San Agustín, 239

Indret mític i místic en la ruta aimara per contrades de Puno