Al bon amic gallec, Xosé Beiras (1): Beiras i Buele

Tenc i mantenc un record molt viu de Xosé Manuel Beiras. És de l’època en què m’exercesc com a polític, diputat del PSM-Entesa Nacionalista al Parlament de les Illes Balears. Aleshores, represent el PSM-Nacionalistes de Mallorca no solament en territori illenc, sinó també en altres contrades: la del Congrés dels Diputats, a Madrid, o la del Parlament Europeu, a Brussel·les, per exemple.

Tract de prop, entre molts d’altres polítics europeus, Xosé Manuel Hixinio Beiras Torrado (Santiago de Compostel·la, 07-04-1936). Sé que és germà d’uns altres vuit; fill d’una mare molt culta, pianista, i d’un pare treballador del comerç, membre del Partit Galleguista.

Amb Xosé Beiras compartim idees i projectes polítics que tenen molt a veure l’un amb l’altre. Fins al punt que el mes de maig de l’any 2000 ho feim a Brussel·les, a la seu del Parlament Europeu. 

Quasi un quart de segle després, encara en record perfectament la trobada.

Més d’una trentena de batles dels Països Catalans, l'any 2000, lliuren un manifest al Parlament Europeu on demanen per a la llengua catalana el mateix nivell de reconeixement que reben altres llengües oficials de la Unió Europea.

La col·laboració intensa que hi presta el secretari de grup mallorquí, Jaume Garau, esdevé peça fonamental, tant  per a la realització d’aquesta visita d’alcaldes a Brussel·les, com per a la meva assistència a l’encontre econacionalista, de tres dies de durada a la seu del Parlament Europeu.

Particip en les reunions que mantenen representants dels partits polítics que conformen el Partit Democràtic dels Pobles d’Europa (PDPE), amb eurodiputats que s’integren dins el Grup Parlamentari Aliança Lliure Europea (ALE).

El PSM vol fer-ne part. Hi assistesc, hi particip i hi som molt ben acollit. Amb la meva presència, impulsam l’inici d’una etapa nova per al PSM, primerament com a partit observador de l’Aliança Lliure Europea. 

Això ha de permetre un acostament més directe, amb el qual arribar a sol·licitar-hi l’adscripció de la nostra formació política com a partit observador, durant un any seguit. Un cop enfortits els lligams de col·laboració i coneixença mútues, arribaríem a ser-hi considerats defiitivament com a membres de ple dret.  Amb la capacitat i el poder d'integrar-hi temàtiques del tot rellevants, en relació amb les Illes Balears i Pitiúses.

Les intervencions, del tot favorables, que hi fa aleshores Xosé Beiras, el fan veure com una d’aquelles persones que, quan obre la boca, es fa escoltar per tothom. Diu coses tan senzilles i tan de sentit comú, que no pots deixar d’estar-hi d’acord. Bon economista, coneix a la perfecció els mecanismes que mouen els fils de les nostres societats, tan abocades a nodrir el model capitalissta com a ser-hi engolides...

Hi manté propostes polítiques d’alliberament dels pobles, que facilitin i procurin de debò la sobirania veritable.

Mitja dotzena d’anys després, ens tornam a trobar, Xosé i jo. En altres ambients, a Reus o a Manresa, per altres assumptes... 

Tots dos participam en les jornades de L’Opinió Catalana, una associació catalana que promou la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans, fomentant i debatent en profunditat idees que es basen en la democràcia, el pluralisme, els drets humans, el progrés i la justícia social.

Record molt bé que Xosé intervé a l’acte inaugural de la jornada realitzada a Reus, dedicada a “Noves formes de participació política i fet nacional”. Ell hi parla de manera magistral sobre “Mobilitzacions ciutadanes i identitat nacional a Galícia”.

(CONTINUARÀ)

Al bon amic menorquí, Joan F. López Casasnovas

El mateix any que jo entrava a treballar com auxiliar administratiu a la Secretaria general tècnica del primer Govern de les Illes Balears, presidit per Gabriel Cañellas, l’any 1983, dos bons amics menorquins entraven al Parlament com a diputats: Ramon Orfila Pons i Joan F. López Casasnovas, 7 anys i vuit mesos més jove que jo, escriptor, filòleg, professor, poeta i polític compromès en la transformació radical de les nostres societats capitalistes.

Els meus primers records d’aquell duo parlamentari inseparable es belluguen entre dos recintes diferents: d’una banda el Celler Pagès, on acostumàvem a anar a dinar... i la cambra parlamentària, instal·lada al "Círculo Mallorquín" on tots dos intervenien de manera magistral.

Més de dues vegades, vaig interrompre la meva tasca com a transcriptor d’aquelles primeres sessions parlamentàries que havien de quedar ben reflectides al BOPIB, per anar a escoltar, des de la balconada del primer pis, les intervencions oratòries de Joan F. López Casasnovas (per a mi, el diputat més brillant de tots quants han passat pel Parlament de les Illes Balears, que he tengut ocasió d’escoltar, sense cap dubte).

S’hi va desplegar durant més de dues legislatures...

Adesiara ens hem anat comunicant. La seva mort m’ha arribat molt endins: 7 anys i 8 mesos més jove que jo, i amb tantes dèries de tants àmbits tan diversos: l’escriptura, la docència, la investigació filològica, la praxi política, la solidaritat internacional, la cultura en general, la lluita per una societat igualitària, etc.

Guard un record molt emotiu de quan aquest bon amic menorquí i company de lluites esquerranes republicanes, Joan Francesc López Casasnovas, amb motiu de la festa de Nadal de l’any 2009, m’envià una glosa nadalenca que, provinent de tan bon agnòstic, ja llavors i sobretot ara, em sembla, senzillament, sensacional.

No me’n puc estar de difondre-la, a tots vuit vents del món i de la bolla.

Deia així:

«Deis que ve i que ja és aquí.
Tornem-hi, idò, que hem fet bo!
Som Nadal i el que és a jo
no m’entusiasma ni

ignor que ha estat sempre així:
que tothom fa açò i allò
per demostrar el seu bon cor
(però ningú es pot pair!)

Duis l’aigua al vostre molí
i encara d’ell són les rodes
amb què, crèduls, combregau.

Món sense-seny i mesquí:
premiau el rei Herodes
amb el Nobel de la Pau!

(Glosa nadalenca, 2009)

Dos anys després, compartírem la defensa de la Pau i la Democràcia al País Basc, quan un bon grapat de persones de sensibilitats distintes es reuniren i debateren al voltant dels escenaris nous que s'estaven vivint al País Basc. Ens aplegava la voluntat de contribuir a la consolidació d'un procés que es vivia amb esperança.

Per aquest motiu redactaren una Declaració per la Pau i la Democràcia, mantenint la voluntat d'aconseguir el suport més ampli possible.

Dins el grup promotor d'aquella iniciativa social i política, apareixien noms i llinatges ben coneguts arreu dels Països Catalans: Antoni Batista, August Gil Matamala, Gemma Calvet, Jordi Porta, Roser Ràfols, Arcadi Oliveres, Gabriela Serra, Jordi Muñoz, Josep-Lluís Carod-Rovira...

En bon dimecres, 30 de març de 2011, es presentava a Barcelona, al Col·legi de Periodistes, el manifest “Per la pau i la democràcia al País Basc”, reclamant la legalització de l'esquerra abertzale.

Entre les 172 adhesions primeres d'arreu dels Països Catalans, hi apareixien una dotzena de persones de les Illes Balears i Pitiüses: Antoni Ramis Caldentey, psicòleg social; Bernat Joan, escriptor; Cecili Buele, promotor cultural; Climent Garau, promotor cultural; Esperança Marí, diputada al Parlament Balear; Francesca Tur, historiadora; Jaume Mateu i Martí, escriptor; Joan Carrero, moviment pacifista; M. Antònia Font, professora; Magdalena González, pedagoga musical; Sebastià Alzamora, periodista i escriptor...

Lògicament,  no hi podia faltar la signatura i el suport de JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS, filòleg.

Als dies següents s’hi varen sumar moltes d'altres adhesions que feien veure i sentir el crit equànime de la gent demòcrata dels Països Catalans. Exigint i reclamant del Govern espanyol el màxim respecte a la llibertat d'expressió, de manifestació i de participació política sense cap casta de restricció, per tal que es restablís d'una vegada per totes la normalitat democràtica al País Basc.

I encara mantenc viu el record d'un tercer episodi dels nostres encontres. Es dóna el mes d’abril de 2011, quan Forum Musicae, l’entitat mallorquina que presidia Magda González i Crespí, impulsà i promogué la reestrena de l’Himne de la Pau, de Pau Casals, a la seu de l’ONU.

Havia de ser-hi interpretat per l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, el Cor Jove dels Països Catalans, el Cor de Noies i el Cor Jove de l’Orfeó Català, dirigits pel mestre Salvador Brotons, a la mateixa seu de l’ONU, el 24 d’octubre de 2011, amb la finalitat de commemorar-ne el 40è aniversari...

L’entitat mallorquina dugué a terme una campanya de captació de suports, tan institucionals com individuals, que permetessin fer realitat aquell somni.

Més d'una cinquantena d'entitats i més de tres-centes cinquanta persones, a títol individual, hi van fer suport arreu dels Països Catalans. Entre aquestes, hi apareixia la participació entusiasta de JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS.

Com a creient que som en l'altra dimensió desconeguda, (digau-li Déu, cel, eternitat, paradís, vida eterna, etc.), desig de bon de veres que descansi en pau aquest bon amic menorquí, gran lluitador en defensa de les causes més nobles per les quals s’ho paga engrescar-se: la llibertat, la igualtat i la solidaritat entre persones, pobles i nacions.

Parlament de les Illes Balears, contrari a judicialitzar el procés sobiranista a Catalunya, fa suport a la democràcia

Aquest dimarts, 21 de febrer de 2017, he passat un guster d'assistir a la sessió plenària del Parlament de les Illes Balears: m'interessaven especialment dues iniciatives parlamentàries. Figuraven als dos darrers punts de l'ordre del dia. M'hi he fet present a les 12:30 i me n'he sortit a les 15:30 h.

La diputada de Podem Illes Balears, Laura Camargo,
defensa la proposició no de llei i en demana el suport

He pogut seguir de prop la primera iniciativa, presentada pel grup parlamentari Podem Illes Balears. Fa referència directa i explícita a la santa mare església catòlica apostòlica i romana, en el seu vessant més visible com a propietària titular de béns patrimonials...

Presentada per la diputada Laura Camargo, s'hi reclama «la titularitat del domini  o d'altres drets reals «immatriculats» a favor de l'Església catòlica a les Illes Balears». 

M'ha servit, si més no, per aprendre i conèixer el significat d'aquest mot -desconegut per mi fins a aquell moment-: el fenomen de les «immatriculacions», una pràctica de l’església catòlica que en els últims anys li ha permès d'inscriure al seu nom, de manera estranya, més de 4.500 immobles en tot el territori de l’Estat..., segons informacions derivades de preguntes adreçades al Govern espanyol, des del Senat. 

A la cambra balear, el debat s'ha perllongat durant una hora i mitja, aproximadament. Sortint-ne aprovada aquesta proposició no de llei, presentada pel grup parlamentari Podem Illes Balears.

La diputada de Més per Mallorca, Margalida Capellà,
defensa la proposició no de llei, reclamant-ne el suport

Més o manco com ha succeït amb la segona, que ha estat plantejada pel grup parlamentari Més per Mallorca. 

Es tracta d'una proposició no de llei presentada per la diputada Margalida Capellà, amb la finalitat d'obtenir l'aprovació majoritària dels grups parlamentaris, fent suport explícit a la democràcia i mostrant-se obertament contraris a la judicialització del procés sobiranista de Catalunya.

Per 35 vots a favor i 20 en contra (PP-Ciudadanos) se n'ha aprovat la proposta, consensuada amb la resta de grups parlamentaris (Més per Mallorca, Més per Menorca, Podem Illes Balears, PSOE, El Pi).

Tot i que m'ha sorprès el nombre d'absències (4), entre les quals la presidenta del Govern, Francina Armengol, m'ha alegrat ben molt veure que, amb una majoria considerable, el Parlament de les Illes Balears fa suport explícit al procés sobiranista català i es declara contrari al tractament que comporta, per part del Govern espanyol, la judicialització d'una iniciativa tan democràtica, com és ara la celebració d'un referèndum perquè Catalunya decideixi el seu futur com a nació.

També resulta satisfactori poder veure que, a les cadires reservades per al públic assistent a la sessió plenària del Parlament, membres d'organitzacions, com són ara l'Assemblea Sobiranista de Mallorca o també Esquerra Republicana Mallorca, hi són presents, seguint amb deteniment cadascuna de les intervencions parlamentàries.

Tant les que surten dictades pel seny asserenat i la serenor assenyada, com les que provenen visceralment de ments tan ofuscades que es mostren incapaces de besllumar el més petit bri positiu d'una iniciativa parlamentària tan clara i catalana com aquesta.

El Parlament de les Illes Balears, a l'ull de l'huracà

Arreu de l'Europa del segle XXI, vivim uns temps de convulsions profundes, que rebroten de manera més virulenta que mai a partir de l'any 2007, ara fa cinc anys, quan presideix el Parlament de les Illes Balears Maria Antònia Munar.

Des de l'any 1983 ençà, en el decurs de vuit legislatures, 9 persones n'han exercit la Presidència:

Antoni Cirerol Thomàs (AP-PDP-UL, 1983-1987);
Jeroni Albertí i Picornell (UM, 1987-1991);
Cristòfol Soler Cladera (PP, 1991-1995);
Joan Huguet i Rotger (PP, 1995-1999 );
Antoni Josep Diéguez i Seguí (PSOE, 1999);
Maximilià Morales i Gómez (UM, 1999-2003);
Pere Rotger i Llabrés (PP, 2003-2007);
Maria Antònia Munar i Riutort (UM, 2007-2010);
Aina Rado Ferrando (PSOE, 2010-2011);
Pere Rotger i Llabrés (PP, 2011-2012).

La manca de regularitat s'hi detecta a primer cop d'ull. En pot ser la mostra primera que s'hi exhibeix. Manca de regularitat. Anormalitat, si més no, pel que fa a la durada de cadascuna de les legislatures, fixada, en principi, en quatre anys.

Aquest termini s'arriba a assolir plenament i pràcticament només durant les dues primeres legislatures, a les Illes Balears.

Manca de regularitat, anormalitat, que porta a tenir dos presidents durant la cinquena, dues presidentes durant la setena i un mateix president durant la sisena i la vuitena!

La anormalitat esmentada podria esdevenir irrellevant, si no anàs acompanyada d'altres mostres d'anormalitat més preocupant, des del punt de vista democràtic.

Vull fixar-me en una. Aquesta: de les QUATRE darreres persones que han ocupat la Presidència del Parlament de les Illes Balears, TRES han estat imputades pels Tribunals de Justícia, en qüestions relacionades amb casos de corrupció. De quatre, tres! Quasi res!

Qualque cosa greu i seriosa deu haver passat en aquestes illes nostres quan, davant situacions com aquesta, s'han arribat a veure compensades amb vots considerables a les urnes, precisament, les dues formacions polítiques dins les quals s'integren aquestes tres persones:

Maximilià Morales, d'UM, pel cas Son Oms; Maria Antònia Munar, d'UM, pel cas Son Oms, pel cas Can Domenge, pel cas Maquillatge...; i Pere Rotger , del PP, pel cas Over Marketing.

Estam parlant del Parlament de les Illes Balears, sense ficar-nos, ni prop fer-hi, amb els membres del Govern!

La dimissió recent del president del Parlament, entre d'altres elements, pot comportar certes valoracions que pretenguin desacreditar institucions tan valuoses com la parlamentària. Una excusa i un motiu més per fer-hi retallades, al mapa de les autonomies tan malparides a l'Estat espanyol...

He viscut ben de prop el que és i comporta un Parlament. Vaig ser-ne diputat durant tota la legislatura cinquena, quan s'hi exerciren com a presidents Diéguez i Morales.

Acabava de conèixer el que és i comporta una acció de govern: l'exercida com a conseller de Cultura al Consell de Mallorca. I l'acció de l'oposició: l'exercida com a regidor a l'Ajuntament de Palma.

Crec saber-ne, una miqueta de què estic parlant!

He de dir, clar i català, que no tota la gent que es dedica a la política ho fa amb les mateixes intencions. Ni amb la mateixa intensitat. Ni amb els mateixos objectius. Ni se serveix dels mateixos mitjans per a exercir-ne la tasca. Sortosament, la diversitat n'és una bona marca.

N'hi ha que som així. Ens ficam en política sense anar a cercar de fer-nos més rics, ni aspirant a aconseguir el major nombre possible de guanys econòmics, materials o patrimonials. Fins i tot n'hem pogut haver sortit perdent, en aquest àmbit...

Però hem tengut sempre ben clar, i així hem mirat de comportar-nos, com qui aspira, només, a comptar amb el mínim imprescindible per sobreviure amb certes dosis de dignitat.

He de dir que no resulta gens ni mica fàcil! Sobretot, quan veus passar per davant dels teus ulls oportunitats úniques d'embutxacar-te doblers, amb certa facilitat, si més no aparentment innòcua. Amb mil i una excuses i pretextos que ho poguessin justificar...

Tampoc no resulta gaire fàcil manifestar-te disconforme amb certes decisions que s'adopten en aquest àmbit i que, des del punt de vista propi, consideres que no són les més adequades per romandre al servei del poble, tot evitant de servir-se'n en profit propi.

Malgrat tot, en defensa d'institucions públiques com la parlamentària, a aquestes alçades del segle XXI, som dels qui pensen i creuen que mai no serà retallant o escapçant espais de democràcia, per esquifida que pugui semblar a primera vista, que se'n reforçarà i es consolidarà més fermament la democràcia veritable.

Això sí, a més democràcia, cal més transparència, més honestedat, més “comptes clars”, més exigència... amb totes les reformes, autocrítiques i millores que calguin.