A l'actualitat som més d'un centenar els capellans mallorquins que ens hem casat, secularitzat i deixat d'exercir com a sacerdots. Cada cas és cada cas. I els quatre casos que apareixen a la pàgina d'Última Hora així ho fan palès.
M'arriba la notícia d'aquesta publicació local, via whatsapp, i tot d'una mir de trobar l'exemplar periodístic pertinent... M'alegra ben molt comprovar que hi surt aquest tema, damunt d'un mitjà de comunicació local, ja que ben poques vegades s'hi tracta un assumpte com aquest.
No fa ni una setmana que, jo mateix, al·ludia a això precisament, en un programa radiofònic,
Ona Mediterrània, dirigit pel jove
Joan Farrés Vidal (sobre capellans catòlics mallorquins casats: minuts 22:50 - 31:45).
Parlava d'allò que se'n diuen «capellans catòlics casats», «capellans mallorquins secularitzats», «que han penjat els hàbits», «han plegat de capellà», «han abandonat el sacerdoci»,«han deixat de dir missa», «s'han mostrat infeels», «han abandonat el clergat», etc. Sempre en termes que comporten certes connotacions eminentment negatives.
En front d'aquesta visió, jo hi volia remarcar d'altres aspectes que consider que s'esdevenen molt més positius, al meu modest mode de veure, davant d'una decisió tan personal com aquesta.
Fins i tot, aquella notícia recent de la visita del
papa Francesc a un col·lectiu de capellans catòlics casats, als afores de la ciutat de Roma, em portava a fer-hi la proposta d'ampliar-ne el tractament, d'aquest assumpte.
Hi manifestava que, amb el temps, m'agradaria molt arribar a poder fer un bon programa radiofònic -«Dèries i lluites», per exemple- sobre l'existència i el comportament d'un col·lectiu tan petit a l'àmbit religiós, que no sol sortir gaire als mitjans de comunicació, però que, sens dubte, té molt a dir i a aportar, a l'hora de contribuir positivament en la construcció d'una societat illenca que pugui veure'n millorat el nivell de benestar -social, cultural, ètic, polític, econòmic, ecològic, religiós, etc.-.
Perquè, de bon principi preparats durant un temps llarg per exercir-nos com a sacerdots -sigui diocesans, sigui religiosos-, un bon dia optam per trencar en la dinàmica prefixada, adoptam un altre estil de vida, iniciam una etapa nova en la nostra vida, trobam altres formes de treballar, formam una família, ens casam, etc.
És cert, hi deia, que no tots els companys secularitzats ens prenem l'assumpte de la mateixa manera. Cadascú elegeix el seu propi estil i àmbit de vida, bé sigui a la Roqueta, bé sigui fora de Mallorca; bé sigui associant-se amb altres, bé sigui actuant pel seu compte; bé sigui mantenint-se en la pràctica religiosa, bé sigui allunyant-se'n cada cop més...
I que, un cop casats, ens hem mogut en àmbits diversos... com ho pot reflectir, per exemple, la nombrosa i diversa
producció literària d'alguns de nosaltres... per no al·ludir a altres àmbits d'actuació pública que, d'una manera o una altra, incideixen en la marxa de la nostra societat... i de la nostra església.
