Viatge al Perú 2024 (25ª): setè dia d'estada meva a Medio Mundo

Diumenge, 14 de juliol, festa nacional francesa, commemorativa de la jornada revolucionària que capgira la història del món nostre, en bon dia 14 de juliol de l’any 1789: l’enderrocament de la monarquia i l’establiment de la República empeny el món sencer a iniciar una etapa nova en defensa de la llibertat, la solidaritat i la igualtat.

Malgrat tots els entrebancs sorgits d'aleshores ençà arreu del Planeta, repassant règims polítics d’avui dia, a diferència d’altres èpoques llunyanes, suara mateix majoritàriament són repúbliques. Tenim comptabilitzats, solament, 43 estats al món amb règim polític d’una monarquia, d’entre els 193 estats membres de les Nacions Unides.

Són 150 repúbliques en front de 43 monarquies! Guanya la República, en front de la Monarquia. Guanya la democràcia, en front del feudalisme. Guanya la humanitat global en front de segments privilegiats. Tot i que no assolim encara, ni prop fer-hi, aquell somni revolucionari de la llibertat, la igualtat i la solidaritat de 1789. 

Encara ens queda moltíssim a fer, i molt de camí a recórrer d’ara endavant, fins arribar a la terra promesa, aquell cel nou i aquella terra nova on impera la justícia i n’exclouen l’ambició. 

Dins la meva cambra, a cals Caravedo Duran,
barri limeny de Los Cedros (Chorrillos)

Des de la finestra de la cambra on escric aquesta crònica diària, trobant-me en l'indret paradisíac de Medio Mundo, també avui tenc la satisfacció immensa de veure i contemplar serenament i assenyada la presència nombrosa de «gallinazos», aus carronyeres peruanes que voletegen per davant la finestra de l'habitació que ocup a «Casa Sofia», enfront de l’oceà Pacífic immens, del qual no veig la fi...

M’hi arriben també sons d’altres aus i aucells que rondinegen per aquestes contrades costaneres del Perú, on s’ha anat formant una llacuna meravellosa que anomenen Albúfera Medio Mundo.

Tenc també la satisfacció immensa de comprovar que m’arriben igualment notícies agradoses, des de l’illa de Mallorca; aquest indret mediterrani que m’estim tant i que jo voldria contribuir d’alguna manera a fer que s’acosti molt més encara a aquest altre indret andí que duc dins del cor: el Perú.

Indrets distints i tan distants, m’agradaria veure’ls tots dos molt més apropats i units encara. Pels llaços d’una coneixença mútua més intensa, d’una col·laboració solidària més ferma, d’un intercanvi personal més freqüent, d’un comerç just més enfortit, d’una cooperació cívica més generalitzada, i d’una implicació política governamental més ajustada als compromisos contrets de paraula, massa sovint incomplerts de fet, en tants d’àmbits.

És un dels motius, entre moltíssims d'altres, que em duu a realitzar enguany el meu somni persistent de fer el «viatge de la meva vida abans de complir 80 anys»: refermar coneixences i relligar col·laboracions, molt concretes i petites.

Estic content de veure que, sense haver demanat ni un cèntim fins ara, per un petit projecte que em proposa el bon amic peruà Manuel Yumbato, dins la selva amazònica peruana de Yurimaguas, ja duc recaptats 750€ dels 2.000€ que ens demana i necessita. 

Gran coneixedor de les ètnies indígenes amazòniques, escriptor i col·leccionador de llibres sobre la matèria, aquesta és la quantitat que em diu que precisa per muntar-se una web que en difongui contenguts i notícies relacionades dins aquest àmbit cultural, social, polític, econòmic i religiós.

Tan sols difonent-ne des del meu blog la breu entrevista  que li faig en un paratge d’ensomni, dins un bosc d’eucaliptus a la riba del riu Huallaga, on ell m’exposa la temàtica, molt pocs dies després ja són tres les persones que s’apunten a enviar-me’n alguna quantitat petita, ingressant-me-la al compte corrent de Colonya Caixa d’Estalvis ES26 2056 0004 4710 0168 7712  amb la sola paraula YURIMAGUAS com a concepte.

Jo estaré ben content si li puc oferir la quantitat total dels 2.000€, abans de sortir de Lima cap a Mallorca a finals del proper mes d’agost. De manera que Manuel pugui començar a elaborar la pàgina web que tant desitja.

De totes les maneres, hi estic molt agraït. Consider que aquest petit projecte d'una web per a les comunitats indígenes amazòniques de Yurimaguas, que presenta Manuel Yubato, és una molt bona aportació que pot continuar fent la gent delitosa d'emprar aquest C/C de Colonya, des d’on he de fer-li la transferència bancària internacional.

Per descomptat que en mantendré informada la gent, i la posaré al corrent, fil per randa, de la utilització concreta, cèntim per cèntim, de totes les aportacions que arribin.

Parlant amb en Manuel, més que enviar-los-hi per separat, em diu que li resulta millor que els ho enviï tots 2.000 plegats per transferència bancària, de cop, quan jo hagi aconseguit d'obtenir-los tots.

Així faig comptes de fer-ho, quan s’hagi assolit la quantitat assenyalada. Gràcies per endavant a qui vulgui aportar-hi res.

Qui s’ha entretengut a obrir-ne el vídeo de més amunt, pot adonar-se de qui és aquest bon amic meu, Manuel Yumbato, de Yurimaguas, resident en plena selva amazònica peruana.

Gran coneixedor de la situació real en què viu la població camperola, riberenca indígena, víctima de polítiques públiques mal implementades des d’una capital tan llunyana com és la ciutat de Lima, viu de prop de quina manera el nivell de pobresa s’aguditza cada cop més en aquesta regió amazònica del Perú, per la gran crisi política i social que travessa el país aquests darrers anys.

Considera que fan falta més suports explícits a projectes productius, encaminats a la millora del ramat, per fer front a l’alt índex d’anèmia que s’incrementa entre la infància amazònica (del 32% al 52% en pocs anys, entre infants menors de 5 anys). Per això, creu que cal millorar la seguretat alimentària de la població camperola. 

Hi manifesta dues ambicions personals: té editats dos llibres, en edició pròpia, sobre història amazònica; i té més de 200 llibres que tracten sobre la cultura amazònica, la identitat amazònica.

Ell voldria recopilar-ho tot en una biblioteca virtual amazònica, que arribi al públic en general, i que el públic especialitzat també hi pugui accedir, per tal de tenir una idea més exacta de la ruta a seguir per conèixer millor la trajectòria d’aquesta cultura amazònica indígena. 

A l’hora d’obtenir aquesta pàgina web, precisa comprar el hosting, el domini i les credencials per configurar-la i pagar els drets respectius de manera que pugui construir-hi una biblioteca virtual amazònica, i socialitzar aquesta gran informació de què disposa personalment i individual. Parla d’uns 2.000 euros, l’equivalent al canvi peruà d’uns 8.000 sols.

Li dic que esper trobar gent que s’apunti a ajudar-lo en aquesta iniciativa que duu dins el cap, des de fa una partida d’anys, i que fins ara no pot dur a terme per manca de recursos econòmics disponibles.

Bassa d'aigua a l'Albufera Medio Mundo

Vuitè i nové dia d’estada meva a Medio Mundo

Amb en Kiko Caravedo, baixam tots dos a l’albufera i recorrem un bon tram vorejant la llacuna, contemplant fauna i flora característiques d’aquest indret, paratge natural de protecció especial.

En bon dia de la festa dedicada a la Verge del Carme, decidim d'avançar el nostre retorn cap a Lima, deixant aquest indret encisador de l’Albúfera Medio Mundo, on m’he passat aquestes darreres 9 jornades de descans, silenci, escriptura, contemplació, conversa i comunicació a la distància amb amistats i familiars mes properes.

9 dies després de venir a Medio Mundo, me'n torn cap a Lima, a Los Cedros de Chorrillos amb la macianera Bel Duran i el seu espòs peruà Kiko Caravedo.  Amb ganes de quedar-m'hi dos dies més, abans de tornar-me’n cap a Los Olivos.

Baixant cap a Lima per la Panamericana Nord, travessam ciutats i pobles costaners, d’entre els quals sobresurt el que s’anomena Chancay. Veig que a  l’actualitat, s’hi estan fent obres molt significatives, que segurament han de beneficiar  la regió i el conjunt del país, si més no en l’àmbit comercial i econòmic. 

Unes obres que, segons tenc entès, s’inicien en temps del president Ollanta Humala, qui en col·loca la primera pedra i inaugura l'etapa primera d'aquest gran complex logístic i portuari de Chancay, on s'està construint l'estació terminal de grans sòlids, líquids i de càrrega amb rodes.

L’aspecte actual és el d’una gran obra faraònica portuària, situada no gaire lluny d'Albúfera Medio Mundo. Sembla que ha de capgirar tota la situació socio-econòmica de la zona, en fer-se realitat la construcció d'aquest  megaport aixecat amb capital xinès.

Em diuen que es tracta de la construcció d’una estació terminal portuària peruana d’alta capacitat, situada a una trentena de km de la ciutat de Lima, on a finals d’enguany està previst que comencin a moure  1 milió de contenidors a l’any, en els 10 molls que opera l’empresa Volcán Compañía Minera.

Hi  podran atracar embarcacions més grans que podran reduir en 15 dies els transport marítim des de Perú fins a la Xina, amb una ruta directa cap al continent asiàtic. L’empresa encarregada de la construcció és una de les empreses públiques més grans de Xina, la Cosco Shipping Ports.   

Construcció de megaport de Chancay, al Perú

En bon dia de la Verge del Carme, també, vull felicitar la meva estimadíssima neboda manxega, Carme Domenech Buele, amb una vídeotrucada per whatsapp que no m’acab de dur bé a terme... Què hi farem! 

Entre la meva gran falta d'ignorància en el maneig correcte d'aquests estris telemàtics, la cobertura irregular en un indret oceànic peruà com aquest i la gran distància física que ens separa de Munera, petit poble d’Albacete en la Península Ibèrica,  només aconseguesc de besllumar-hi en la pantalla petita del meu mòbil rostres difusos de la cunyada Elisa, la neboda Maru i el germà Jaume, em sembla... 

Vull saludar i felicitar na Carme, la meva discapaçadeta estimada   en bon dia de la Verge del Carme, la seva festa onomàstica. Li envio el meu desig: PER MOLTS D'ANYS, NEBODA CARME MOLT ESTIMADA! 🤝🤗👌😘😍🥰 Una altra vegada serà...

A darrera hora del dia llegesc la resposta que m’arriba de la bona amiga Germana de la Caritat, Margalida Colmillo, qui, des de fa molts d’anys, treballa a la barriada propera de Delicias de Villa. Em contesta el missatge amb què li deman si puc anar a veure-la i saludar-la demà mateix...

Em diu que sí. Que avui no és a Delícies i no ha pogut llegir abans el meu missatge. Millor si hi vaig aquest dimecres al matí, i així podré veure els infants a l’escola. Damunt les 11 seria una bona hora. Hi ha de ser tot el matí. Ens hi espera, a tots dos, na Bel Duran i jo...

De Medio Mundo a Los Cedros (Chorrillos-Lima)

Abans de partir cap a Los Cedros (Chorrillos), la baixada  que feim en Kiko i jo fins a la vorera de la llacuna, ens permet d’observar-hi de prop la vegetació que hi creix i algunes de les aus i aucells que s’hi troben.

D’entre les aus que hi podem destriar, mentre feim camí cap a la llacuna, i fins i tot dins la mateixa llacuna, hi veim el que aquí anomenen «Guardacaballo», «Garza estriada», «Golondrinas Santa Rosita» i «Tortolita».

De tornada, mentre caminam cap al Mirador, hi veim nombrosos exemplars de «Gallinazo cabeza roja», «Gallinazo cabeza negra» i «Torcaza».

Construint megaport peruà a Chancay, prop de Lima

A la vorera de la llacuna, i a la falda del Mirador, exemplars de «Gallareta», «Polla de agua» i «Garza blanca mayor».

Després de pujar al Mirador de Medio Mundo, dins un petit bosc podem veure-hi exemplars de «colibrí» o «picaflor».

Finalment, abans d'arribar a «Casa Sofía», hi destriam exemplars del que anomenen «Tirano».

En poc temps de caminar, tenim l’oportunitat de gaudir la visió i contemplació d’una gran varietat d’aus i aucells que s’aixopluguen en aquest indret paradisíac de l’Albúfera Medio Mundo, a l’alçada del km 172 de la carretera Panamericana Nord, entre Huacho i Huaura, dins el districte de Végueta, en el departament i regió de Lima. 

De Los Cedros (Chorrillos) a Los Olivos

Tot recordant i esmentant una data tan feresta com aquesta del 18 de juliol, en relació amb l’aixecament militar franquista de l’any 1936 contra el règim republicà espanyol, trobant-me des de fa més de quatre mesos en una de les repúbliques llatinoamericanes, com és el Perú, m’entren ganes de pensar-hi per uns moments i de deixar constància d’aquestes reflexions breus meves, en aquest indret limeny de Los Cedros, en el districte costaner de Chorrillos, a la riba de l’oceà Pacífic.

Ni que sigui solament per homenatjar, senzillament i modesta, l'actuació de tantes dones i de tants d'homes que, en defensa de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, donen la seva vida pel poble.

Davant l'altra notícia que em passa na Margalida Colmillo, quan vaig a visitar-la al barri limeny de Delicias de Villa, sobre la imminent arribada al Perú del bon amic capellà diocesà, mossèn Eugeni Garcia Julià (segons ella em diu, recentment nomenat delegat diocesà de Missions), em pos a fer tots els possibles per pressionar-lo, en el sentit que ens doni la seva col·laboració ineludible, a l’hora d’arribar fins a Jicamarca, on reposen les restes mortals del bon amic santamarier, mossèn Miquel Parets Serra.

Se m’ocorre d’adreçar-me als bons amics Jaume Ribas, Rafel Mas i Tomeu Suau, perquè li recordin, a mossèn Eugeni, l’encàrrec que li faig mesos enrere, sobre aquesta visita. Només ell m’hi pot dur. Només ell sap on és l’indret. Només ell sap com anar-hi. La resta de mallorquins residents al Perú en desconeix el trajecte a recórrer.

Com que, segons na Margalida, n’Eugeni ha d'arribar a Lima el proper dia 26 de juliol, i s’ha d’estar al Perú fins als 26 d’agost, els deman a veure si poden convèncer-lo perquè, abans del 2 d’agost (data en què algun mallorquí viatja cap a Mallorca), s’anima a organitzar una bona cotxada de gent mallorquina, que compartim les moltes ganes d’arribar-hi: Anselm Àlvarez, Maria Quetglas, Bel Duran, Margalida Colmillo, ell i jo. Total, mitja dotzena justa.

Això sí, ho hauríem de saber amb antelació, dos o tres dies abans, per tal de poder programar-nos-ho convenientment.

Personalment, em fa molta d’il·lusió, en aquell indret desolat i envoltat de casetes molt humils i modestes del santuari de Jicamarca, tornar-hi a resar en veu ben alta, com ja faig quatre anys enrere, un altre DAWE WA TWESE URI MW'IJURU (Parenostre en kirundi). 

Tot homenatjant, senzillament i modesta, qui en aquell petit país centre-africà del Burundi és considerat com el missioner estranger que arriba a saber parlar i emprar millor la llengua kirundi, després d’anys de presència entusiasta, fortament engrescadora.

Amb això, com també quatre anys enrere, compliria jo amb l’encàrrec del bon amic mariando Jaume Ribas Molinas, qui em reitera la petició de portar-hi, per segona vegada consecutiva,  un esplèndid ram de roses roges en nom de tantes amistats i familiars mallorquines de mossèn Miquel Parets...

Mossèn Miquel Parets Serra, poc temps abans de morir al Perú

Viatge al Perú 2024 (24ª): del districte limeny de Chorrillos a l'Albúfera Medio Mundo

L'endemà de la festa de Sant Fermí m'arriba la primera gran pipida des que som al Perú. Gairebé 4 mesos després de venir-hi, m'aixec amb una tal afonia, que no puc amollar-ne ni una, de paraula. 

M'he de mocar una vegada i una altra a cada instant. La tossina em compareix a cada instant a fer-me la guitza a les totes. El bon humor se m'esvaeix al llarg del dia. M'acompanya més tost la preocupació de no acabar de veure gens clar com me'n puc arribar a sortir, de la manera millor i més ràpida possible. 

He de recórrer a remeis curatius que em situïn en bon punt de la meva estada en aquest país llatinoamericà. Hi voldria romandre fins al 30 d'agost vinent: me n'hi manquen 53 dies.

Xaropcasolà preparat per combatre el grip

Sortosament, i gràcies a les atencions mèdiques que em dispensa el fill menut de la casa, n’Enrique, puc seguir cap endavant amb més o manco benestar: xarop casolà «antigripal» que denomina «Cortalagripe» (una barreja d’aiguardent, alls, cebes, gengibre, aloe vera, mel d’abella...),  pols per a solució oral «comtrex», caramels per alleugerir la tossina seca persistent, sprai d’eucaliptus, gàrgueres d’aigua amb llimona i bicarbonat, una bona bufanda passada pel coll, caramels multibiòtics, vitapirena amb paracetamol, beverades a les totes abans d’anar a dormir, etc.

No tenc gens ni mica de febre. Me’n vaig al llit, a passar-m’hi hores...

Segon dia d’estada meva a Medio Mundo

De bon matí, quan els estels es ponen, m’aixec del llit una mica millorat. La veu em surt una mica més clara. La tossina no és tan forta. Els mocs no són tan abundants. Port el rostre més somrient. Em sent millor que ahir.

He d’aprofitar per posar-me al dia en l’elaboració de la crònica que vull deixar enllestida i concretada al dia d’avui. Em trob amb problemes a l’hora de penjar fotografies al meu blog. Ho consult amb el meu assessor en aquesta matèria. N’Agustí Baró, des de Mallorca i via whatsapp m’indica que això pot ser degut al meu espai d’emmagatzematge a Google saturat.

Quan li deman com buidar-ho, em diu que és delicat, perquè he de traspassar les imatges per no perdre-les i anar en compte amb les que usi en els blogs o arreu. Puc intentar autoritzar un altre correu de gmail al blog per penjar-hi fotos, sense associar-ho al que estic usant normalment. He d’entrar-hi per blogger...

Després de molts d’intents frustrats, i de passar-m’hi hores i més hores, com que veig que no me n’arrib a sortir, d’aquest embolic en el meu blog, decidesc deixar-ho anar així com està i ja veurem què passa...

Tercer dia d’estada meva a Medio Mundo

En bon dia de Sant Cristòfol, no em puc estar de recordar allò que feim, d’escolanets a la parròquia de la Santíssima Trinitat de Ciutat, un dia com avui.

Encara que hores d’ara pugui semblar mentida, ens passam aleshores gairebé tota la jornada sencera, des de primeres hores del matí fins ben entrada la fosca negre, revestits amb la sotana i el roquet posat,  ajudant el vicari mossèn Arnau Seguí en la seva tasca de «beneir automòbils» a les portes de l’església de Santa Fe al barri palmesà de sa Calatrava. 

Prèviament s’hi han celebrat triduos i completes, amb intervencions musicals del petit grup d’homes cantaires que encapçala un tal Sr. Capó, i amb la presència indefugible de «Les Vermelletes», les menors acollides a la Casa del Temple... 

Hi cantam l’himne de Sant Cristòfol, amb una lletra que sempre m’ha cridat l’atenció, en castellà, per descomptat: «Ya que sois de virtudes portento, desde el cielo que es vuestra mansión: «acorrednos» (sic) en todo momento, San Cristóbal del Sport fiel patrón...»

Com ens ho recorda molt bé, als membres del nostre grup de whatsap, el bon amic i condeixeble burgalès Àngel Sáiz, des de Madrid: «El día 10 de julio es San Cristóbal. Ese día, los seminaristas y monaguillos de la parroquia de la Santísima Trinidad, de Palma, íbamos a la iglesia de Santa Fe, a tocar las campanas a mano toda la mañana, mientras el cura bendecía a los coches de taxistas y particulares pidiendo para ellos la bendición de san Cristóbal (Christum ferens = portador de Cristo). ¡Ah!, y era tradición que el que se bañaba en el mar ese dia corría serio peligro de ahogarse».

Quan pens en coses com aquesta, em ve al cap la idea que tot ha canviat molt en aquest món nostre, d’un temps ençà. Suara mateix, per la finestra de «Casa Sofía» on estic allotjat, en un indret paradisíac situat a la riba de l’oceà Pacífic, la casa pairal dels Caravedo-Duran, una família peruano-mallorquina que m’hi acull, puc gaudir de la panoràmica esplèndida que m’ofereix l’oceà Pacífic, amb una llacuna intermèdia que no arrib a saber ben bé si me’n vol separar o m’hi vol unir...

Els únics sons i músiques que hi sent són els d’animalets de terra que en diuen, de les seves, o les aus i els aucells que volen i passen, sol ponent, deixant-hi melodies naturals encisadores. La imaginació em duu a pensar que qualque altre ser vivent marí també deu moure’s a prop d’aquí on som, en el fons de l’oceà, malgrat no en vegi cap rastre ni petjada.

La vista panoràmica que tenc davant dels ulls, em fa oblidar les molèsties que em provoca la pipida considerable que fa tres dies aglapesc i que encara em dura i perdura. Malgrat els remeis casolans que mir d’aplicar-m’hi dia i nit, la tossina no se’n va. Els mocs continuen regalimant. L’afonia persisteix. Els atxems hi compareixen. A estones, fins i tot els colzes sembla que es queixen per un cert malestar que em deixa malsofrit.

Esper i desig que demà sigui un altre dia i que el sol comparegui de bell nou en aquest indret de la costa peruana on, segons diu la gent nativa, aquests dies fa molt de fred.

Entre d’altres causes, m’imagín que aquesta pipida em pot haver arribat també pel canvi sobtat de llocs i de temperatures en molt poc temps, durant aquest llarg «viatge de la meva vida abans de complir els 80 anys» pel Perú: dels 0º soferts a Puno a l’altiplà andí, passant pels més de 30º a Yurimaguas en plena selva amazònica, i arribant a Lima amb els 14º a la costa de l’oceà Pacífic, el meu organisme quasi octogenari se’n ressent i diu que ja n’hi ha prou.

Pens que també pot ser que m’hagi sobrevengut, com em succeeix a Mallorca en qualque ocasió, després d’haver-me passat cinc hores seguides a l’hospital nacional Cayetano Heredia de Lima, acompanyant-hi na Zully perquè la intervenguin pel braç fracturat.

Sovint, en visitar recintes hospitalaris o clínics, record que el bon amic i analista insigne de Bunyola, Climent Garau, militant fervent del PSM, ens remarca contínuament la necessitat de revisar els protocols de neteja d’aquests indrets on, segons ell, no solament s’hi ha de passar la granera i el pedaç, sinó que calen neteges més intenses i més a fons per tal d’eliminar-hi o de foragitar-ne virus i bactèries que s’hi instal·len a les totes.

Així i tot, encara tenc humor per entretenir-me una estona amb l’ordenació d’una dotzena de vídeos breus  que recullen les salutacions d’altres tantes persones, molt diverses.

Hi apareixem jo, que m’aveng a saludar la gent de la parròquia de Celendín, a instàncies del seu rector, el bon amic mossèn Manuel Álvarez Zerpa. Hi compareix ell, qui vol adreçar també des de la càmera unes paraules a gent mallorquina que coneix. Hi surten altres bons amics, com n’Anselm Álvarez Santamaría des de Lima, o el franciscà Fra Miquel Llompart T.O.R des de Huamachuco. També hi diuen la seva  companys peruans de Yurimaguas i Tarapoto, Manuel Yumbato i Roberto Acuña, o representants de la Cooperativa AllimaCacao de Chazuta. O el líder indígena amazònic de l’ètnia dels shawi, Elmer. O la macianera instal·lada al Perú des de fa dècades, na Bel Duran Fons. Tot plegat constitueix un munt de salutacions breus adreçades a qui vulgui escoltar-les i atendre-les.

Quart dia d’estada meva a Medio Mundo

El primer de tot que faig avui, en aixecar-me de bon matí, és sortir a la terrassa que dóna a la riba de l’oceà Pacífic, per deixar emportar-me i empeltar-me d’aquesta panoràmica tan esplèndida i bella que compareix als meus peus, davant dels meus ulls.

Situat damunt d’una espècie de «penya-segat» arenós, d’un centenar de metres d’altitud per damunt les aigües del llac que s’interposa davant del gran oceà, m’adon que la verdor d’aquesta zona humida protegida contrasta damunt del fons arenós de la contrada i de la mar immensa que avui matí es presenta grisa i emboirada. Com gairebé tots els dies, des que hi som arribat.

També té el seu encant aixecar-se amb boira, en un dia gris i sense sol, com aquests de la costa peruana. Color de plom, em sembla, a mi, aquest dijous del mes de juliol, l’endemà de la festa de Sant Cristòfol, al Perú.

Molt més encara, quan sent picarols i veig el ramat d’ovelles que s’hi acosten, en sentit contrari al que ahir horabaixando veig, conduït pels pastors que les duen a pasturar. Imatge bucòlica, agro-ramadera, pastoril, a poques passes de les aigües enfurismades d’un oceà Pacífic gens pacificat.

Després de berenar, juntament amb en Kiko Caravedo, anam al centre del poble, Medio Mundo, la població que s’aixeca de mica en mica just a la vora de la llacuna salobre de 7 kms de llarg, amb una extensió de 206 hectárees, 67 hectàrees de pantans i torals, formada per filtracions d’origen marí i d’irrigacions terrestres. 

Totes dues corrents creen una gran zona humida, molt extensa  i amb molta de biodiversitat. Em diuen que  en aquesta albufera, hi viuen 41 espècies d’aus residents i 22 d’aus migratòries i altoandines. 

Des de l’any 2007 queda declarada com a àrea de conservació regional. Està situada al districte de Végueta, província de Huaura, en el km 175 de la carretera Panamerica Nord, a 27 km de la ciutat de Huacho. Pertany al departament de Lima.

El motiu de la nostra anada al centre d’aquest nucli urbà és per anar a consultar una de les tres farmàcies que s’hi troben. Avui fa quatre dies que aglapesc una pipida que em deixa malsofrit. Tot i els remeis casolans que prenc, continua fastidiant-me. 

La farmacèutica em demana si som al·lèrgic a qualque medicament i si vull un tractament fort. Li dic que no som al·lèrgic i que sí que vull un remei fort. Que m’agradaria sortir-me’n com més aviat millor.

Em recomana de prendre una dosi conjunta d’un combinat de tres medicaments: Prednisona 20mg, Biobroncol (Cefalexima 500mg + Ambroxol 30mg) i l’antigripal Dayful active. Així ho faig, en arribar a casa.

Repassant els comptes, m’adon que només durant el primer i el darrer mes de la meva estada en aquest país, he aconseguit de cenyir-me més o manco al pressupost elaborat de bon començament des de Mallorca: entre 100 i 150 euros diaris, per tots els conceptes, inclosos transports, allotjament, alimentació, adquisició de records, neteja, imprevists, etc. Els altres dos, me n’estic passant considerablement, anant més enllà del programat... Hauré de fer el cap viu.

Cinquè dia d’estada meva a Medio Mundo

Després d’haver pres la medicació que m’indica ahir la farmacèutica de Medio Mundo, avui m’aixec molt millorat en la pipida aglapida cinc dies enrere a Lima-Chorrillos. Durant la nit passada no tenc tanta de tossina, ni em fa tant de mal la panxa quan em pos a tossir de manera sobtada, ni m’he de mocar tantes de vegades durant la nit, ni faig tants d’atxems. La veu ja em surt bastant més clara i neta. En definitiva, avui em sent molt millor que ahir.

Sembla que l’ha encertada de ple aquesta farmacèutica de Medio Mundo. Em passa pel cap de tornar-hi avui matí i demanar-li si no em convendria continuar el mateix tractament uns dies més.

Després de berenar a «Casa Sofía» en companyia de Maria, Bel i Kiko, me’n vaig tot sol cap a la farmàcia. No hi trob ningú. M’hi esper una estona i hi compareix, en aquest cas, un farmacèutic. Em fa molt bona impressió, de bon començament. Fa cara de bon professional. Li explic la meva situació i la visita d’ahir a aquesta mateixa farmàcia. 

Mira de consultar-ho a l’ordinador. Em recomana de repetir-la avui, corregida i augmentada amb uns sobrets de «Dolalivio antigripal» que  contenen granets per dissoldre dins un tassó amb aigua.

Me’n torn a casa i aprofit per traure algunes fotografies d’aquesta barriada, que veig a mig fer, i que s’està aixecant molt a poc des que hi vénen els primers pobladors anys enrere. 

Segons  m’explica el bon amic Caravedo quan li ho deman, actualment Medio Mundo és un centre poblat menor que es troba a una distància de 16,8 km de Végueta, el Centre poblat capital al qual pertany, dins la província de Huaura, departament de Lima. 

Quan camín pels seus carrers encara sense asfaltar, pas per davant l'edifici de la Municipalitat de Medio Mundo (ajuntament), que encara no té la categoria de districte. Llegesc que quatre anys enrere se n’inicien els tràmits al Congrés de la República amb un Projecte de llei que proposa declarar-ho d’interès nacional i necessitat pública.

Segons el cens nacional de l’any 2017, Medio Mundo compta amb una població de 12.022  habitants. És un centre poblat que viu majoritàriament de la seva llacuna, i que vol fer-la conèixer al món. Té tradicions joves i una història relacionada amb migrants, desplaçats i desarrelats que hi troben un niu on aixoplugar-se, amb un enorme potencial ecoturístic que no rep l’atenció governamental i oficial que es mereix. 

La població de Medio Mundo disposa de diverses fonts de treball instal·lades en empreses diverses del territori: granges avícoles, ramaderia, cerveseria, vivers, agricultura, etc.

Cada dia, al matí i a la tarda, des de la finestra de «Casa Sofía» on estic allotjat, puc veure i conemplar el pas de ramats d’ovelles que se’n van a pasturar o retornen als sestadors, conduïdes pels seus pastors o pastores. 

Segons m’explica detalladament el bon amic Kiko Caravedo, l’any 1992 la Municipalitat Provincial de Huaura crea la Municipalitat Delegada del Centre poblat de Medio Mundo per anar prestant els serveis administratius que requereix la seva població, en la mesura de les seves possibilitats minses.

L’any 2008, la legislació estableix que Medio Mundo ha de comptar amb una estructura organitzativa que respongui a les noves competències adquirides, i l’administració municipal adopta una nova estructura gerencial, pel que fa als serveis d’Educació, de Salut, d’Energia elèctrica, d’Aigua potable i Clavegueram, de Seguretat, de Transport i xarxes vials, etc.

Avui dia romanen a l’espera de la molt desitjada creació de Medio Mundo com un dictricte que, en comptar amb la categoria que correspon a una Municipalitat distrital, pugui desenvolupar-se millor i disposar de més recursos públics per progressar en més bones condicions.

Sisè dia d’estada meva a Medio Mundo

Encara que em sembla mentida, avui fa exactament quatre mesos que surt de Mallorca i m’embarc cap al Perú des de l’aeroport de Son Sant Joan, en vol aeri cap a Lima fent escala a Madrid, el 13 de març de 2024.

Increïble que ja m’hagin passat per damunt quatre mesos aquí on som ara! Em fa la impressió que és ahir mateix! Com vola el temps, sobretot si t’ho passes la mar de bé, com és el meu cas, en aquest «viatge de la meva vida al Perú» abans de complir els 80 anys.

Record i se’m fa present que, tal dia com avui, a l'aeroport de Palma, m'hi acompanya el meu germà Jaume amb el seu cotxe. Les dues maletes de més de 20 kg cadascuna i una motxilla d'una desena, les empaquet al mostrador d'un treballador argentí que em cobra 30€, incloent-hi l'assegurança. 

També record que volar al Perú amb Ibèria enguany no és el mateix que amb Air Europa quatre anys enrere. A Madrid, en aquesta ocasió, m'he d'espavilar per pujar al trenet T4S que m'ha de dur fins a la porta de sortida "S3", d’on surt l’avió cap a Lima... 

En ser el viatge de la meva vida, a l'agència de viatges Kontiki Tramuntana, del carrer de General Riera, de Ciutat, m'he procurat uns bitllets d'avió que no són els més barats ni tampoc els més cars: amb una delícia de seients individuals (1C), amples, tranquils, còmodes, amb refrigeris inclosos, molt ben atès a les mil i una meravelles pel personal de cabina.

Ho record molt bé, quan fa exactament quatre mesos d’haver-ho fet, i quan em trob en un indret tan paradisíac com l’Albúfera Medio Mundo, en el districte de Végueta, província de Huaura, més enllà de Huacho.  

L’Albúfera Medio Mundo realment és un dels paraïsos peruans més encisadors. Conté una llacuna d’aigua salada, separada de l’oceà per una platja. Està considerada com una àrea de conservació regional des de l’any 2007, per a la conservació de la biodiversitat de l’ecosistema de zona humida, alhora que té també altres recursos. 

La fauna i flora són ben conegudes. És lloc de descans per a les aus migratòries en el seu recorregut anual. La seva presència és el fet més remarcable d’aquest entorn natural: 55 espècies d’aus hi rondinegen. 

És el cas de les que aquí anomenen: «Pato Colorado,  pato cuchara, guanay, Garza azul, Cóndor andino, gallinazo de cabeza negra, gaviota peruana, Gaviotín peruano, ostrero común, polla de agua» i molts d’altres.

Una altra casta d’animals que hi trobam, són també algunes espècies de peixos, anomenats aquí «cara chita, echar coba, monnegre liza, bagre». Com també mamífers «zorros costeños», rates; rèptils com «lagartijas» i els famosos corb marins, molt coneguts per la seva alta demanda econòmica.

La llacuna de Medio Mundo té una profunditat de 2 m i compta amb uns 5,75 km de llarg i 500 m d’ample. Està ubicada a la costa peruana de l’oceà Pacífic, a uns 172 kilòmetres al nord de la ciutat de Lima, en el districte de Végueta, província de Huaura, a prop de la ciutat de Huacho.

És un lloc paradisíac, cada cop més turístic, on es poden observar gran varietat d’espècies d’animals, gaudir de l’ambient marí i descansar de la vida rutinària.

Quan ja hi duc sis dies d'estada, rep també les explicacions que em passa el bon amic Kiko Caravedo, l’espòs de la macianera Bel Duran que ja duu prop de 50 anys en aquest país d’Amèrica Llatina.

Quan li deman sobre el nom d’aquest nucli poblat a la vora de l’oceà Pacífic, em parla dels esments que s’hi relacionen, cap enllà l’any 1930 quan realitzen unes fotografies aèries de la zona i l’anomenen les  "Pampas de Medio Mundo".

També em fa avinent el nom que el famós Antonio Raymondi hi dóna, alguns anys enrere, en referir-s’hi com «Albúfera de Medio Mundo». I un tercer testimoni més directe, el d’una pobladora de prop de 90 anys, nascuda en un poblet de la zona de Huaraz, mama Macu, afirma que de nina ve a recollir sal aquí baix, a l’«Albúfera Medio Mundo».

Aquest Centre Poblat de Medio Mundo, sobretot, es va consolidant després del terratrèmol que pateix Yungai, a la serra de Huaraz, l’any 1970. Un primer gruix de la població huaracina s’estableix a la zona de Paramonga, on aleshores ja hi ha constituït un nucli poblat. Un altre grup fixa la seva residència a Barranca, que també ja compta aleshores amb zona poblada. I un tercer grup s’acosta fins als voltants de  Medio Mundo, on aleshores només hi ha un «tambo» o tendeta destinada a guardar-hi materials i aixoplugar-hi els treballadors que construeixen la Panamericana Nord, cap enllà els anys 1950-60.

Sembla que la primera empresa productiva de Medio Mundo, va destinada a la producció de gallines i aus de ploma, a càrrec d’un poblador que llança l’Avícola Atahuampa a principis dels anys 70.

Als anys 90 i 92 s’hi produeix la major explosió demogràfica amb la irrigació de San Andrés que duu les aigües del riu Huaura a les pampes de Medio Mundo.

Em crida l’atenció la gran viarietat de canyíssos que produeix aquesta albufera de Medio Mundo. Hi puc veure, entre d’altres, el que denominen «caña brava, bambú, totora, junco, caña chancada, carrizo...»

Ben enmig de la plaça Major del nucli poblat, hi destrio una estàtua que presideix el recinte elevat situat ben al centre. Quan deman a un transeünt qui passa per enllà, si em pot dir a qui representa aquella escultura d'un home que porta un sac a l'esquena, ben ufanós em respon: «Junquero que va cargando su junco, por ahí». 

Encara ara puc veure, des de la finestra de «Casa Sofía» ,treballadors dedicats a tallar els joncs de l’albufera, que miren d’assecar estesos damunt l’arena, exposats a la llum i la calor d’un sol que, en aquesta època de l’any, no sol comparèixer més que una poca estona durant tota la jornada diürna.

Demà diumenge, a més de ser la festa nacional francesa que commemora la jornada revolucionària parisina amb la presa de La Bastilla el 14 de juliol de 1789, també fa quatre mesos justs que arrib al Perú, amb l’afany de dur-hi a terme «el viatge de la meva avida, abans de complir els 80 anys».

Fort i no et moguis, la bona amiga Bel Duran vol que ho celebrem a les totes, aquí on som ara, a l’Albúfera Medio Mundo. Per això mateix, hi ha d’haver i ens prepara festa grossa.

Mentre en parlam, asseguts a taula després d’un dinar exquisitament preparat per na Be i na Maria, em demanen si no he comptat mai quants de llits he ocupat durant aquestes quatre mesades anteriors, a l’hora d’anar a dormir o desansar. 

Efectivament m’hi pos, a fer-ho, i, en aquell moment precís, n’arrib a comptar prop de dues dotzenes, d’indrets on m’he allotjat, hi he passat la nit i m’hi he quedat a dormir. Prop de dues dotzenes de llits en quatre mesos, són poques dotzenes però molts de llits! De tota casta i confortabilitat, en hotels o cases particulars, sense comptar les butaques d’avió ni els seients d’autocar (que també n’he hagut d’emprar en algun moment de la meva gira aventurera, com a rodamon entossudit).

Si no vaig errat de comptes, durant aquests quatre primers mesos d’estada meva al Perú, he tengut l’oportunitat de dormir en 23 llits distints, situats en indrets tan diversos com:

Lima-Miraflores (Hotel Madisson, 3 nits), Cajamarca-Celendín (Casa rectoral, 11 nits), Cajamarca-Cajamarca (Hotel Guisama, 3 nits), Lima-Los Olivos (Casa de Pamela, 20 nits), Lima-Puente Piedra (Casa de Trinitàries, 11 nis), Lima-Villamaría del Triunfo (Casa de Juanita, 7 nits), Lima-Magdalena del Mar (Casa d’Anselm, 9 nits), La Libertad-Huamachuco (Casa de Franciscans, 7 nits), Lima-Chorrillos (Casa d’Isabel, 7 nits), Ica-Paracas (Hotel, 1 nit), Ica-Ica (Hotel, 1 nit), Nazca-Nazca (Hotel, 1 nit), Arequipa-Arequipa (Hotel, 3 nits), Arequipa-Cañón del Colca (Hotel, 2 nits), Puno (Hotel, 4 nits), Cuzco-Cuzco (Hotel, 6 nits), Cuzco-Aguas Verdes (Hotel, 1 nit), Piura-Santa Rosa (Casa Zully, 5 nits), Cajamarca-Jaén (Casa de Tío Salomón, 2 nits), San Martín-Moyobamba (Hostal Calzada, 6 nits), Loreto-Yurimaguas (Hotel, 3 nits), San Martín-Tarapoto (Hotel, 3 nits) i Lima-Medio Mundo (Casa Sofía, 7 nits).

Gràcies a Déu, puc dir que he tengut la bona sort de topar bé, sempre i pertot arreu. Tant en cases particulars, com en els hotels que na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully, ens ha sabut reservar per a tots dos prèviament, ocupant sempre dos llits individuals en la mateixa cambra. 

Viatge al Perú 2024 (23ª): de bell nou a la ciutat de Lima

Devuitè dia d’estada meva a los Olivos (Lima)

«Quiso tapar el sol con un dedo y no se puede», sent a dir al meu voltant, quan torn a sortir al carrer del barri limeny de Los Olivos, on vénc a passar-m’hi la devuitena jornada d’aquest viatge meu d’enguany al Perú. Em top amb qualcú que parla de situacions xereques que no vol veure. Però que ha de reconèixer, «velis nolis». Les coses són com són, per molt que vulguis amagar-ho, dissimular-ho o ignorar-ho.

El Seguro Integral de Salud, en Perú

Quan veig na Zully amb el braç embenat, per la caiguda patida dins la cuina del districte de Calzada, a Moyobamba, una setmana abans d'arribar a Lima, on som ara, a la capital del Perú, li deman, a ella, si compta amb qualque casta d’assegurança em matèria d’atenció sanitària. Em diu que sí, que està assegurada des de fa dècades al SIS, però que gairebé no l’ha hagut d’emprar mai, més que en la primera ocasió, dècades enrere.

No n’he sentit a parlar mai, d’això, en tot el temps que duc en aquest país d’Amèrica Llatina. Veig que es tracta d'una Institució Administradora de Fons d'Assegurances en Salut, des d’on miren de protegir la població peruana que no compta amb cap casta d'assegurança, prioritzant-ne la més vulnerable, la que es troba en situació de pobresa i/o de pobresa extrema.

Després d’haver visitat «el sobador» de Calzada, «la sobadora» de Yurimaguas, en lloc de provar d’anar a un altre «sobador», en aquest cas a Tarapoto, pens que seria molt millor avançar el nostre viatge aeri de retorn a Lima i mirar de rebre l’atenció acurada d'algun professional en qualque centre mèdic o hospital on puguin prestar-li el servei que cal i necessita.

En taxi «con aplicativo», contractat per na Pamela, me’n duc na Zully perquè sigui atesa al servei públic de salut avui mateix. Acompanyant-nos la seva filla, començam el nostre recorregut acudint al centre de salut més proper, per tal consultar amb un «metge amic» que ens ajudi a saber del cert què ens cal fer en una situació tan inesperada com aquesta.

Li mostram la radiografia feta a Tarapoto, i coincideix a confirmar el diagnòstic del radiòleg, en el sentit de veure-hi una fractura òssia molt complexa que requereix la intervenció d’un bon traumatòleg professional. 

Recomana que, d’ara endavant, no expliquem a ningú més res de res sobre la data ni l’indret on es produeix la caiguda. Que diguem que fou ahir mateix, aquí mateix, a Los Olivos. Que no mostrem enlloc la radiografia feta. Que ens presentem a la secció d’Emergència de l’Hospital Nacional Cayetano Heredia. I que no en sortim fins que no ens hagi atès algun traumatòleg i radiòleg.

Amb això, aquest matí, visc de prop una de les experiències més intenses, relacionada amb l'atenció sanitària pública que dispensen en aquest país tan "empobrit" que anomenam Perú. 

Les primeres impressions que en trec són que no ens resulta gaire difícil entrar-hi i passar pel primer control, a la porta d’entrada de la instal·lació hospitalària immensa que dóna a quatre carrers de la via pública: na Zully duu el braç embenat per la «sobadora» de Yurimaguas. I això sempre impressiona!

Però bé, només pot ser-hi acompanyada per una persona. Na Pamela s'estima més que hi entri jo, ja que ella avui té feina com a psicòloga i se li acosta l’hora d’iniciar-la en el centre de salut on treballa.

Davant meu, es presenten davant dels meus ulls unes instal·lacions molt senzilles i modestes, molt pobres, aparentment poc recomanables, farcides de gent que fan coa i que espera de ser atesa pels professionals sanitaris. Són unes instal·lacions molt envellides, immenses, amb nombrosos pavellons reservats a les especialitats diverses d’atenció mèdica.

A mida que m'hi endins, vaig quedant més i més sorprès de l'alt grau d'eficiència pràctica que mostra un hospital d’aquestes característiques: de l'admissió, on només precisam de donar-hi el número del DNI (document que, per error, s’ha quedat na Pamela, fora del recinte) ens dirigeixen al triatge, d'aquí a la secció de radiografia, d'aquí a traumatologia, d'aquí a farmàcia. Hi recollim la major part de la medicació prescrita, sense haver de pagar ni un cèntim, solament mostrant els documents que ens han lliurat prèviament.

Quan tornam a traumatologia, m’envien a cercar uns altres dos medicaments fora del recinte hospitalari. Perquè no entren dins la llista dels que queden coberts pel SIS. Són uns 7€.

Amb tota la paperassa i la medicació obtenguda, ingressen na Zully a la secció de traumatologia perquè hi sigui intervenguda, no sé ben bé de què ni com. Jo no puc entrar-hi, ni acompanyar-la-hi. Em sap greu. M’he de quedar fora, al pati on esperen tots els acompanyants dels pacients.

N’hi ha de tota casta. Som a la secció d’Emergència, on no paren d’arribar casos i més casos de gent que precisa de ser atesa urgentment. Uns, efectivament, evidencien ben a les clares que passen per una situació que precisa de tractament mèdic immediat. 

D’altres, en canvi, fan la impressió que només miren de ser-hi atesos, sia com sia. Com aquell qui pega crits a les totes per un petit tall produït al braç per la fregada lleugera d’un vehicle, el conductor del qual no dubta a recordar-li que no l’ha deixat abandonat, sinó que s’ha ofert voluntàriament a acompanyar-lo fins al mateix hospital... Hores després aquest accidentat encara el veuríem reclamant a les totes més i més atencions mèdiques per aquell petit accident, incloses radiografies i altres intervencions que no vénen al cas...

Mentrestant esper que na Zully surti  de la secció de traumatologia. No arrib a saber ben bé què li han de fer: Enguixar? Operar? Ingressar? La paperassa obtenguda només fa referència a la medicació requerida... Que no és poca: injectables, gasses, pastilles, xeringues, benes, guix, etc.

Durant l’espera en el pati, que se’m fa eterna, tenc oportunitat de veure-hi de tot, en aquell recinte hospitalari del Cayetano Heredia: cotxes de la policia que arriben a tota pastilla portant algun ferit; qualque malalt que surt mig nuu, amb ganes de fugir-ne correntsos i que el personal de seguretat s’afanya a aglapir sigui com sigui; alguns familiars que surten plorant, davant la notícia feresta que acaben de rebre sobre la mort d’algun parent pròxim; metgesses que intenten calmar-hi els ànims a l’hora d’haver-ne d’informar; accidentats amb el cap esclafat, fent sang a les totes; vellets amb rostre cadavèric emportats en cadira de rodes... 

És la secció d’Emergència d’un hospital públic peruà a la capital del país, Lima.

De sobte, els pèls se’m posen de punta! La pell de gallina! No pot ser que els crits horrorosos que estic sentint sien els de na Zully! No pot ser. Són espantosos! Crits i laments demanant més anestèsia! Ais i més ais esfereïdors. Vull pensar i creure que no són de la meva estimadíssima fillola piurana! Però jo juraria que sí que és ella la que està patint i cridant d’una manera tan esfereïdora.

Mir d’aconseguir entrar-hi. Em diuen que no puc. Només hi poden entrar els pacients. M’hi present com «el padrí» que hi té la seva «fillola». Quan em demanen que els digui el  nom i els  llinatges, em diuen que na Zully no figura a la llista de la gent que hi és atesa, en aquell pavelló. Que me’n vagi a mirar en altres entrades. Me n’hi vaig, a la de l’altra banda del pati. Miren i repassen la llista, em diuen que na Zully tampoc no hi és allà, que ha de ser allà deçà on m’han dit que no hi era.  Me n’hi torn, amb ganes d’aconseguir de ficar-m’hi sigui com sigui...

Quan els mostr el paper que duc on figuren noms, llinatges, edat i característiques de na Zully, em demanen nom i llinatges meus, DNI meu, edat meva (unes dades que ja hi han estat escrites hores abans en aquell mateix full)... A la fi, m’autoritzen a passar per endins.

Sense saber ben bé on anar, per un passadís farcit de gent malalta, en llitera, asseguda, dreta, amb tubs i altres estris hospitalaris damunt dels seus cossos, em sembla veure el rostre demacrat de na Zully damunt d’una d'aquelles lliteres, a l’interior d’una de les primeres cambres petites que tenc a la meva esquerra.

Efectivament, és ella. Mig condormida. No sé si per l’anestèsia. Per l’esgotament i la fatiga. O per la son protectora en els pitjors moments viscuts. El fet és que mir de tranquil·litzar-la, amb la meva presència, mentre els doctors li van enguixant el braç esquerre, amb molt bon tacte i professionalitat: «No hi ha col·laborat gaire, aquesta senyora, en la nostra feina...», eslimita a dir-me el metge que té l’aparença del doctor més expert.

«Lament moltíssim no haver pogut entrar - li dic -, com a padrí que en som, d’ella. M’hagués agradat moltíssim esser-hi per ajudar-la...»

Al cap d'unes dues hores, na Zully en surt enguixada... 

Val a dir que me'n duc una opinió molt positiva de l'atenció que li dispensen. Ràpida i sense gaires complicacions. Hi entram a les 10 del matí, i en sortim atesos damunt les 14 hores.

En comentar-ho a na Pamela, em diu que això només passa així, si et presentes per Emergència, si hi dius allò que cal dir-hi, i si tens algun contacte que t'hi faciliti l'accés. Quan hi manca algun d'aquests tres elements, les coses poden complicar-se moltíssim més... 

Sortosament, na Zully ha sabut presentar-se a Emergència com cal, hi ha sabut dir allò que li han aconsellat que hi digui, i ha tengut el suport de contactes professionals amics de la seva filla Pamela... 

Amb això, tenc oportunitat de veure de prop els molts i variats recursos que empra la gent per fer-s'hi atendre, "velis nolis": des de pegar crits i mirar d'espantar el personal, fins a embenar-se a les totes, presentar-se amb cabestrell, o crosses, o cadira de rodes (sense haver-ho de mester)... 

Allò que importa és aconseguir rebre l'atenció volguda: "No en surtis, fins que no t'hi hagi atès el traumatòleg! Digues que vares caure ahir mateix a Los Olivos... No parlis d'haver anat a cap sobador/a fora de Lima... No mostris a ningú la radiografia que ja t'han fet... No expliquis cap llenegada a la cuina de Moyobamba..." 

Amb tots aquests consells pràctics i recomanacions amigables, a les 14:00 hores sortim de l'Hospital Nacional Cayetano Heredia de Lima, amb na Zully atesa per Emergència. 

Hi quedam a dinar. En un dels nombrosos restaurants petits que es troben obers dins del recinte: bo i sà, i molt ben preparat.

Mentre estic esperant que atenguin na Zully, aprofit per contactar amb el bon amic de Tarapoto, Roberto Acuña. Li dic que m’he posat en contacte amb amics de la PIMEM (Petita i Mitjana Empresa de Mallorca), perquè em diguin de quina manera consideren que podrien col·laborar amb la Cooperativa AllimaCacao de Chazuta. Li dic que veuen oberta alguna porta possible, sempre que puguem documentar exhaustivament productes i subproductes, amb imatges i documentació pertinents. Intentaran veure’n les possibilitats des de l’àmbit empresarial mallorquí. Tant de bo que puguem aportar tot aquest material com més aviat millor...

De Los Olivos-Enrique Milla a Puente Piedra

Aquest divendres, des de Mallorca, el bon amic periodista David Oliver em demana si pot fer-me una entrevista radiofònica per a IB3 Ràdio. Estic encantat de correspondre-hi. Em trob al districte limeny de Los Olivos, poques hores abans d’anarme’n cap al districte limeny de Puente Piedra on faig comptes de passar aquest cap de setmana amb les religioses Trinitàries mallorquines que sempre m’hi acullen la mar de bé. 

Hi dispòs, quan vull anar-hi, d’una cambra confortable i tranquil·la. Puc descansar-hi i redactar serenament i asserenada la crònica diària que elabor des que arrib al Perú. Tenc a la meva disposició una bona connexió de wifi que em permet d’emprar la xarxa d’internet amb relativa comoditat.

Gràcies a l’enllaç que em passa aquest bon amic periodista d’IB3 Ràdio, abans d’intervenir-hi puc seguir fil per randa, des de Lima estant, les notícies que emeten «online». Romanc així al corrent d’esdeveniments recents que ocorren a l’altra banda dels oceans, enmig de la Mar Mediterrània: celebració de festes a Pina, disturbis veïnals al barri de Son Oliva, comportament inadequat de l’amo d’uns cans al barri del Rafal, imatge del bon amic advocat Carles Portalo en el judici per Pau Rigo, iniciativa esportiva de capficos a benefici d’Aspanob a la piscina des Mercadal... 

A mitjan matí, David Oliver em telefona i em demana si crec que avui podrien entrevistar-me a les 20:30, hora de Mallorca, amb una telefonada per wtsp. Li dic que podem provar-ho, ara que som a Lima i serien les 13:30, hora de dinar peruà, més o manco. Quedam que es posarà a preparar una mica de guió i que me’n passarà algunes preguntes abans...

Mentre som a l’espera que em telefoni, mir de seguir les informacions que passen per IB3... Com que tenc temps disponible, m’hi entretenc... M’alegra aquest bon amic periodista sempre que em telefona per convidar-me a participar en algun dels seus programes radiofònics. M’encanta anar-hi. Pas molt de gust que em faci preguntes, les que ell considera les més adients, a les quals mir de donar la resposta que em sembla la més adequada en cada circumstància.

M’agrada disposar d’un micro per on emetre les meves opinions, o suggeriments, o recomanacions o simplement converses amigables sobre assumptes que ens interessen a tots dos. I que compartim plegats a través de les ones.

Veig que s’acosta l’hora fixada, i que no me n’arriba cap indicació. No dispòs encara de cap qüestionari ni pregunta prèvia a la qual respondre. N’hauré d’improvisar la resposta? A vegades em va millor així. Depèn de l’estat d’ànim en què em trob. Altres vegades, em va bé ajudar-me d’algunes paraules escrites que m’orienten en un sentit o un altre.

El fet de la comunicació radiofònica, quan només et senten però que no et veuen per la pantalla, segons com, ajuda a desenvolupar millor la conversa i ationa els ànims; en altres ocasions, esclafa i atordeix de tal manera que resulta difícil emetre sons i pronunciar les paraules que voldries...

Intervenir per la ràdio em duu a pensar en aquell sembrador de paraules que surt a sembrar-ne on sia. Algunes no serveixen per a res, ningú no les escolta, o les escolta però no hi fa gens ni mica de cas. D’altres aconsegueixen que qualcú hi pari una mica d’esment, però només per una estona breu. Finalment n’hi ha que calen més endins i aconsegueixen de ser recordades durant més temps. 

Com que n’hi ha que diuen i assenyalen que les «paraules se les enduu el vent», mir de deixar-ne constància escrita perquè n’hi quedi una mica més de constància perdurable...

Em fa la impressió que tampoc no serà avui quan puguem compartir conversa radiofònica. Només manquen dos minuts per a les 13:30, l’hora peruana assenyalada... Ja ho intentam per primera vegada a finals del mes de juny, quan ens trobam a Yurimaguas, en plena selva amazònica peruana des d’on no puc arribar a temps de contactar-hi...

Avui emperò, quan arriba l’hora exacta, una telefonada d’origen desconegut m’informa que són a punt de connectar amb mi des dels estudis d’IB3 Ràdio... Hauré d’improvisar... Ja veurem què n’arriba a sortir...

Durant alguns minuts, prop d’un quart d’hora, mir de respondre les preguntes que em fan, des d’IB3 Ràdio, per al programa radiofònic «Entre avui i demà» que condueixen n’Araceli Bosch i en David Oliver.

Ambientat amb música andina, a les 8:39 del capvespre comença la connexió amb un qui està fent «el viatge de la seva vida» abans de complir els 80 anys. Comencen i recorden que estic a punt d’anar a dinar, mentre en trob a Lima. Em demanen on som i amb qui som... si sé de què dinaré... per què aquest viatge és tan important per a mi... en ser un viatge llarg, veuen que m’estic movent molt... amb quins mitjans de transport m’he mogut... un cop entrat a la selva amazònica, com és aquesta experiència... com viuen, com és la forma de viure d’aquests pobles... com està Perú avui dia... si tornaré a Mallorca...  Acab esmentant que tenc preparada una carta dirigida al papa Francesc sobre els capellans secularitzats que ens hem casat públicament i els capellans no secularitzats que mantenen parella i família, clandestinament, d'amagat... 

Qued molt content d’aquesta conversa mantenguda a la distància, mentre em trob dins la cambra d’una caseta molt humil i modesta, al barri limeny de Los Olivos, amb els dos bons amics periodistes mallorquins que m’entrevisten per a IB3 Ràdio. Els estic molt agraït. 

Aquest divendres me’n vaig a Puente Piedra. Qued així amb na Maria Quetglas, la bona amiga trinitària de Bunyola, qui em diu i m’assegura que sempre hi trobaré les portes ben obertes. Me n’hi vaig després d’haver dinat a Los Olivos.

A l’hora d’anar cap al districte limeny de Puente Piedra, m’adon que no sempre resulta fàcil trobar taxi "con aplicativo". En aquesta ocasiò, com que na Pamela avui està superocupadíssima, he de recórrer a la bona amiga macianera establerta a Lima ja fa algunes dècades, na Bel Duran qui, amb prou feines i després de molts tràmits, n'aconsegueix un...: 

"Fué para reír y llorar. Al final funcionó la descripción de uds. Un señor mayor mulato, alto y gordito y una sra muy flaca. El sr. suele llevar sombrero. De pronto una gran exclamación "ya los encontré!"

Hi arrib més tard del que m’havia proposat, a Puente Piedra. Obtenir taxi «con aplicativo», en bon «Dia del Maestro», no m'ha resultar gens fàcil. A la fi, quan ja comença a enfosquir, arrib a l’avinguda Buenos Aires 500 de la municipalitat de Puente Piedra. 

Com que el taxista, que vol cobrar 47 S/ per la carrera feta des de Los Olivos, em diu que no porta «sencillo», no duu menuts per al canvi del bitllet de 100 S/ que jo li present, mir d’anar-ne a cercar al «Olivar». Es tracta d’un restaurant que ja conec. Hi coman dos quarts de pollastre «a la leña» i me’n retornen 53 S/ pel canvi.

Trob les germanes trinitàries a punt d’anar a sopar: Maria, Margalida, Flor, Chantal i Sílvia. Juntament amb la cuinera Hermelinda.

Els dic que jo ja he sopat i necessit anar a descansar. Em donen les claus de l’habitació i m’enfil per les escales que m’hi duen. La trob com l’havia deixada algunes setmanes enrere, en condicions perfectes. M’hi pas la desena nit d’enguany...

Desè dia d’estada meva a Puente Piedra

Torn a trepitjar els carrers de Puente Piedra. En aquesta ocasió, vénc a passar-hi només dos dies, abans de partir cap a Medio Mundo amb els amics Isabel i Kiko, on feim comptes de passar plegats tota la setmana.

Aprofit el matí per sortir a berenar al carrer, d'un bon "combo" (tamalito, ajicito, hamburguesa, cafè, jugo de papaya) a la Cafetería90, situada als baixos d'aquest mateix edifici on estic allotjat.

També arrib fins a la meva entitat bancària per traure quatre doblerets que em permetin d'anar passant aquest mes de juliol. És el mes de les "Fiestas Patrias" al Perú, que coincideixen amb la festa de Santa Catalina Thomàs a Mallorca, el 28 de juliol.

Igualment dedic un temps a elaborar i confegir les meves cròniques peruanes que vaig enviant a la família i amistats més properes, informant-los d'aquest que m'agradaria que fos "el viatge de la meva vida" abans de complir els 80 anys.

De Puente Piedra a Chorrillos

Avui és la festa de Sant Fermí, al País Basc i Navarra, sobretot. Per aquí on som ara, simplement és el primer diumenge del mes de juliol d’enguany. Me l’estic passant a Puente Piedra, a ca les monges religioses trinitàries de Mallorca que, com sempre, m’hi acullen la mar de bé.

En ser diumenge, torn a tenir l’oportunitat de prendre part en la celebració eucarística dominical que presideixen i dirigeixen dones catequistes a la capelleta del barri de Bellavista, dedicada a la Verge de Guadalupe. 

En lloc de na Cecília, avui la presideix na Giovana, ajudada per un bon grapat de dones que fan les lectures, dirigeixen els comentaris, eleven les pregàries i mantenen l’atenció i la participació sempre activa del centenar d’assistents que hi acudeixen.

Aprofit l’estada en aquest indret tan ben condicionat per enllestir les cròniques que tenc una mica abandonades, des que vaig sortir de Jaén de Bracamoros, en plena selva amazònica nord-oriental peruana. 

Amb l’ambient de tranquil·litat que regna dins aquestl recinte conventual trinitari, puc penjar-ne tres, de cròniques peruanes, al meu blog: la 20ª, 21ª i 22ª, corresponents a l’estada meva diària a Moyobamba, Yurimaguas i Tarapoto.

Després de dinar, amb la motxilla i la maleta ben preparades, mir d’aconseguir una «taxi con aplicativo» que em dugui des de Puente Piedra fins a Chorrillos. 

He d’anar a passar la nit a cals amics Kiko i Bel que m’hi esperen, per dirigir-nos l’endemà mateix fins a l’Albufera Medio Mundo, que es troba a uns 150 km de distància de la ciutat de Lima, entre Huacho i Huaura.

Cil Buele, a la costa peruana (4): HUACHO / MEDIO MUNDO

De Cajamarca a Huacho, tot una odissea

Pel viatge obligat que feim diumenge, dia 8 de març de 2020, des de la ciutat de Trujillo fins a Lima, amb l’objectiu de tornar enrere per la carretera Panamericana Nord i arribar fins a Huacho -hi hem passat, per davant, en l’autocar, però no ens hi han deixat baixar...-, hem hagut de tornar a optar per quedar-nos-hi a romandre i passar la nit, a Lima.


En aquesta ocasió, al barri de Los Molinos, Villasol, on viu na Pamela López Moreno la filla de na Zully, amb el seu espòs Nilton Tullume Pisfil, i els seus fills Nicolás i Rafaela, de 2 i 4 anys respectivament.

Hi duim totes les nostres maletes i bolics del viatge. Ens hi instal·lam. Passam la nit així com podem i, al matí següent, enfilam ruta tornant enrere altra vegada cap a Huacho, esperant d’arribar-hi tots plegats, 2 menuts i 5  adults, abans de dinar.

Però es veu que això de les distàncies i la rapidesa a recórrer-les és molt relatiu!

El fet és que, l’autocar de l'empresa de transports San Martín de Porres, de 46 places, programat per sortir de la gran terminal plaza Norte a les 11:30 cap a Huacho, surt amb mitja hora de retard. Cosa que ens afecta, als set membres de la família limenya Tullume López, emparentada directament amb la família piurana Moreno Romero.

En arribar a Huacho, el taxista que ens envia el bon amic Kiko, Enrique Caravedo Pimentel, l’espòs de na Bel Duran Fons, la bona amiga macianera, ens duu fins a Medio Mundo. Passam per Huaura, Mazo, Primavera, Végueta, San Felipe, La Villa, Tres Piedras, Santa Cruz i arribam, a la fi, a Medio Mundo.

Es tracta d’un nucli de població situat a una trentena de quilòmetres de Pativilca (indret famós on encara ressonen i retronen les prèdiques del bon amic missioner manacorí mossèn Miquel Febrer Rosselló, cosí de la meva esposa difunta Bel Rosselló Girart...)

A la fi, arribam a la meta que ens hem marcat fa tres dies des de Cajamarca!

No sembla creïble. Però, en aquesta ocasió, hem hagut de romandre moltes més hores que les pensades, dins tres autocars diferents. I hem hagut de recórrer molts més quilòmetres que els existents entre Cajamarca i Huacho directament.

Però hi hem arribat. Ja som a Medio Mundo! Contents de poder assaborir el dinar que a les 16 hores tastam, gràcies a la gentilesa i preparació que n’ha fet el bon amic Kiko.

Després de dinar tots plegats, els sis membres de la família Tullume López se’n tornen cap a Lima. I quedam a Medio Mundo en Kiko i jo, tots dos tot sols.

M’indica que dispòs d’una cambra àmplia situada al primer pis de l’edifici, amb dues portes de sortida. Una dóna a l’interior del recinte enjardinat, baixant per una escala amb arrambadors de fusta molt ben col·locada i treballada. L’altra dóna a la immensitat esplèndida de l’oceà Pacífic, precedida d’una zona humida que, a més de càrritx, joncs i «totores», conté una llacuna que es perllonga durant uns set quilòmetres de llargària.

Segons em conta, hi vénen a passar la nit més d’una vintena d’espècies d’aus encantadores.
Indret d’ensomni, a la vora de l’oceà! Amb postes de sol esplèndides i encisadores. Amb aus que voletegen per damunt dels nostres caps i que van a reposar al fons de l’espai natural protegit que tenc als meus peus.

En Kiko, expert en qüestions relacionades amb la protecció i defensa de les zones humides arreu del país, després que anam al mercat a cercar menjar, preparar la taula, dinar i fer una estona de descans, em duu a caminar dues hores seguides fins al mirador que sobresurt per damunt d’una espècie d’espadat arenós amb aspecte de veritable amfiteatre natural.

Les panoràmiques són d’allò més captivadores. Em sorprèn moltíssim el paratge. Les imatges que puc contemplar no me les havia imaginades mai. Tenc la immensa sort de veure com la gent de la contrada treballen els joncs, els porten als assecadors, els col·loquen damunt l’arena... els cremen...

Mai no m’hagués pensat que hi hagués tot això per aquí! N’estic ben content, d’haver-hi vengut.

Àrea protegida de Medio Mundo

L’Albufera Medio Mundo, considerada com una Àrea de Conservació Regional des de l’any 2007, està situada a una de les localitats del districte de Végueta, a uns 25 quilòmetres al nord de la ciutat de Huacho i a uns 175 km de la ciutat de Lima, dins la província de Huaura.

Constitueix una llacuna separada de la mar per uns 250 metres i una part pantanosa, segons m’explica en Kiko, que és producte de les filtracions que provoca la irrigació de plantacions properes.

Volen conservar-hi la biodiversitat de l’ecosistema de la zona humida i la qualitat dels recursos que proporciona.

En Kiko, Enrique Caravedo Pimentel, presideix el Comitè de Gestió de l’Àrea de Conservació Regional de la Albufera de Medio Mundo

És un espai ideal per a la pràctica de l’observació d’aus, gràcies a la gran i diversa varietat que se n’hi presenten. Em duu el record viu de la visita que feim l’any 2010 als Pantans de Villa, prop de Chorrillos, a la  ciutat de Lima, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, i les bones amigues Malena i Lupe.

Pel que em diu en Kiko, deduesc que ell també en aquest altre indret hi té qualque cosa a veure. A més de viure-hi molt a prop, s’hi ha compromès força.

De bon matí, tots dos ens posam a baixar la rampa empinada que, per un dels nombrosos caminois de cabres que s’hi destrien, ens duu fins abaix de tot de la zona humida de Medio Mundo.

En Kiko, com a bon expert, m’indica per on he de caminar i posar els peus, sense caure en el perill de travelar i rodolar per avall, mentre baixam la muntanya d’arena característica d’una zona desèrtica, com és tota la costa peruana que dóna a l’oceà Pacífic.

L’albufera de Medio Mundo, segons m’explica en Kiko, no és res més que un oasi en ple desert peruà. S’hi poden destriar diverses plantes que hi creixen: joncs, «totores» i herbes baixes, juntament amb alguns pocs arbres o arbusts característics.

També hi despunta la presència d’aigua, molt mineralitzada, que s’hi acumula després d’haver-se infiltrat baix terra, provenint de les altures andines nevades i recorrent quilòmetres de muntanyes i de planures immenses.

En algun indret s’hi acaramulla de tal manera que forma com a petits llacs d’aigua fresca i transparent, on la gent es pot banyar. En un d’aquests, mir de pegar un capfico i m’hi qued extasiat davant l’agradosa presència de l’aigua que m’envolta, mentre puc escoltar tranquil·lament el cant d’aucells tan diversos que se’m fa difícil destriar-ne l’origen i la procedència.

Veig gent que treballa, tallant joncs i canyes enmig de l’albufera. A mida que fan feixos, els escampen i estenen a la vorera arenosa, de manera que arriben a assecar-se amb un mètode tan natural com és ara la calor del sol.

M’explica en Kiko que els joncs romanen escampats durant la nit, sense que se’ls retiri d’allà on passen el dia. Així no s’endureixen ni es trenquen, sinó que mantenen l’elasticitat necessària per poder ser treballats artesanalment en la confecció de canastres, senalles i altres productes útils.

El fet que sigui una zona on mai no hi plou, permet de seguir aquest tractament tan natural com eficient.

Pel que fa als ocells, gaudesc moltíssim d’escoltar-ne els cants, de veure’n ben de prop, d’extasiar-me davant tanta varietat de colors, comportaments, etxura, petjades, sons, plomatge, vols...

En Kiko m’ajuda a descobrir-ne avui prop d’una vintena, amb els noms característics que reben en aquesta zona humida del Perú: cuculí, chibillo, turtapilín, garza estriada, triguero, garza, tórtola, espiguero, saltapalito, lechuza, huanchaco, tordo-guardacaballo, playerito, garza cuca, gallareta, santarrosita, cormorán, garza bueyera, gallinazo cabeza roja (emparentat amb l’ànnera), minero, gallinazo cabeza negra (emparentat amb el voltor).

Seguint el camí de retorn a casa, i culminant aquesta jornada de reconeixement de l’albufera, arribam a un dels indrets paradisíacs que em captiven més l’atenció. Contempl un esbart de corbs marins (cormoranes) que romanen sense moure’s fins que no ens hi acostam molt a prop. Aleshores, emprenen el vol i es fiquen dins la llacuna.

Quin espectacle tan encisador!

Retornam a casa per un altre camí, ran d’un mirador que domina la llacuna, per un d’aquells viaranys que m’obliga a girar la ullada cap a l’esquerra perquè el precipici de la dreta no em provoqui els efectes del vertigen...

Mentrestant, rebem la notícia agradosa de l’arribada a Medio Mundo de les dues germanes Moreno Romero, n’Esther i na Zully, que han passat aquests dos darrers dies a Lima, amb la família Tullume López al barri de Los Olivos.

Em causa una gran alegria aquesta notícia que m’arriba via whatsapp. M’indiquen l’hora de sortida de Lima, l’hora prevista de l’arribada a Huacho i la ubicació simultània, a l’instant, amb una aplicació.

Efectivament, en manco de dues hores són a Medio Mundo totes dues viatgeres. Els indic que ens esperin a la plaça d’Armes, davant l’edifici de la Municipalitat on acudirà en Kiko a cercar-les i conduir-les fins a Casa Sofía, l’edifici on romanem allotjats, gràcies a l’acollida amable de la bona amiga macianera Bel Durán i el seu espòs peruà Kiko Caravedo, que en són els titulars i propietaris.

Avui em pertoca, a mi, de preparar una truita espanyola per dinar, acompanyada d’una ensalada. Qualsevol individu de les nostres contrades mallorquines diria que no m’ha sortit ben bé això, però tothom n’ha menjat i no n’ha sobrat gens ni mica...

Aprofitam el capvespre per anar a recórrer el nucli poblat de Medio Mundo, situat just a la vorera de la carretera Panamericana Nord que el separa, a l’altra banda, d’una immensa zona rural dedicada al cultiu de verdures i hortalisses, que des de fa uns anys esdevé una de les zones agrícoles productores d’una de les millors llets del Perú, Leche Gloria.

Pel que ens diuen, es tracta d’unes terres convertides en propietat enrevessada i privada de Keiko Fujimori, mitjançant el seu representant de llinatge Melgar...

Mentre recorrem el poblat, en Kiko ens explica l’origen i les circumstàncies que envolten la constitució d’aquest nucli urbà que neix a la dècada dels anys setanta, amb motiu del terratrèmol que destrossa la ciutat serrana andina de Yungay, al peu del Huascarán, a prop de la ciutat de Huaraz.

Moltes de les famílies afectades aleshores davallen a la costa, s’hi estableixen, construeixen les seves primeres casetes amb estores, i n’eixamplen el territori ocupant-hi terres que amb posterioritat venen al comprador més interessat...

Des de dalt de la muntanya, podem contemplar perfectament l’aplicació pràctica de les explicacions que ens fa prèviament el professor: carretera Panamericana que separa els dos sectors, l’urbà i el rural. Extensions immenses de terres cultivades a una banda, i carrers cada cop més nombrosos i amplis a l’altra. Al fons, la mar immensa que constitueix l’oceà Pacífic, amb una llengua de terra arenosa d’uns dos-cents metres que el separa del mirall de la llacuna de Medio Mundo, davant la qual destriam la zona humida, amb l’albufera farcida de joncs, canyes i «totores» verdes.

Sopam d’una exquisida sopa de fideus amb mongetes, que ens prepara n’Esther i ens anam a descansar, amb ganes de visitar demà de bon matí un altre indret emblemàtic i desconegut per mi: la ciutat sagrada de Caral.

Contacte amb la civilització Caral, la més antiga del món

Romandre al costat d’un bon mestre, com és ara el bon amic Kiko Caravedo Pimentel, espòs de la bona amiga macianera Bel Duran, qui presideix el Comitè de Gestió de l’Àrea de Conservació Regional de la Albufera de Medio Mundo, t’ajuda a entendre millor la història d’un gran país d’Amèrica Llatina com és el Perú.

En sap un bon raig! Amb gran entusiasme, m’engresca a endinsar-me en el coneixement d’una de les civilitzacions desconegudes per mi i que alguns consideren com la més antiga del món, en qualsevol cas semblant a la mesopotàmica i abans de l’egípcia: LA CIVILITZACIÓ CARAL!

No tenc record d’haver-ne sentit a parlar mai, d’aquesta civilització tan antiga.

Quan parlam del Perú, qui més qui manco es remunta fins a l’època dels inques, l’època imperial, immediatament anterior a la colonització espanyola que ve seguida de la independència republicana.

Però, de fet, l’imperi incaic, com aquell qui diu, només té dos dies, és del segle XV, fa uns sis-cents anys!

La civilització Caral, en canvi, segons els darrers estudis científics realitzats, es remunta a 5.000 anys d’història coneguda i cada cop més ben estudiada.

Avui precisament, en bon segon dimecres del mes de març de 2020, tenc oportunitat de visitar dos dels indrets més representatius d’aquesta civilització cinc vegades mil·lenària.

El primer que visitam és en àmbit pesquer i costaner, a la vora de l’oceà Pacífic. Es tracta d’Áspero, la ciutat pesquera de la civilització caral, lloc arqueològic situat a l’entrada del districte de Supe Puerto, província de Barranca-Lima.

Em resulten del tot impressionants les explicacions que ens tramet el guia turístic, un jove molt ben preparat professionalment, coneixedor de la matèria i de la història d’aquest lloc arqueològic tan singularment significatiu per a la història de la humanitat.

Ens diu que l’any 2005 l’arqueòloga Ruth Shady i Daniel Cáceda firmen un conveni de cooperació interinstitucional amb la Municipalidad de Supe. Hi aporten maquinàries amb les quals s’eliminen 8.400 tones de fems moderns acumulats durant una trentena d’anys seguits. Cosa que permet d’iniciar-hi treballs d’investigació, conservació i valoració del lloc arqueològic.

A Europa, els estudis històrics que jo he pogut dur a terme, seguint sobretot com eclesiàstic els relacionats més directament amb la Bíblia, en estudiar la Sagrada Escriptura, sempre ens parlen de la civilització mesopotàmica a l’Orient, com la més antiga de les conegudes fins ara a l’àmbit mundial. Tot seguit ja passen a la civilització egípcia, a Àfrica...

Però els estudis realitzats en aquesta zona del Perú porten a considerar que la CIVILITZACIÓ CARAL és la segona més antiga, sinó la primera superant en antiguitat fins i tot la mesopotàmica.

Un cop visitat Áspero, ens dirigim al poble i CIUDAD SAGRADA DE CARAL, situada a més d’una hora de camí en cotxe, a la mateixa vall del riu Supe, on es troben les instal·lacions més emblemàtiques d’aquesta antiga civilització.

El conductor ens duu fins «el puente», un lloc més enllà del qual s’ha de seguir fent camí a peu durant una mitja hora. Són les 12 del migdia i cau un sol de mil dimonis! Desistim d’arribar-hi.

Aleshores, el jove conductor de la combi ens indica que, si afegim tres sols per hom, als set que li hem pagat inicialment en sortir de la parada de Supe, pot mirar de dur-nos fins al recinte arqueològic fent un revolt per un altre indret, si el cabal del riu li ho permet.

Hi assentim.

En arribar-hi, em sembla que hi corre tanta d’aigua que no ha de resultar factible passar a l’altra banda del riu. El jove conductor baixa del cotxe, mira i torna a mirar i accelera de tal manera que s’endinsa dins el corrent de les aigües fluvials que baixen cap a la mar amb força considerable.
Sense cap casta d’entrebanc, tret de les pedres rodones que conformen el llit del riu i que sorteja de manera eficient, aconseguim de travessar el riu i passar a l’altra banda on, a pocs quilòmetres de distància ens topam amb el centre arqueològic que porta la denominació de Ciudad Sagrada de Caral.

Ubicat a la província de Barranca, Regió Lima, se’ns diu que esdevé la manifestació més antiga de la civilització al Perú i al continent americà. Qui sap si al món! Són més de cinc mil anys d’antiguitat!

Inscrit a la llista de Patrimoni Mundial l’any 2009, està conformat per més d’una trentena de monuments que anomenen piràmides, edificis cerimonials, sectors residencials de gent de rang social distint, temples menors, tallers per a la producció, etc.

Tot plegat expressa la complexitat i el desenvolupament d’una organització social, política i econòmica en aquesta petita vall fèrtil de la costa central peruana que em sembla del tot admirable.

Visitada la Ciudad Sagrada de Caral, ens tornam cap a Supe on, en un dels restaurants populars de la localitat, assaborim una sopa de brou casolana i un suculent «pollo punto cuy», acompanyat d’un suc de maracuià.

Medio Mundo ens espera. Hi tornam a fer noneta...

Primer ensurt pel coronavirus

Els mitjans de comunicació informen a dojo sobre aquesta pandèmia del segle XXI que anomenen coronavirus. Sembla que no hi hagi res més sobre què parlar. Malgrat el nombre de víctimes és molt reduït, hores d’ara, se’n parla moltíssim més que de les morts per tuberculosi, pel dengue, per la fam, per la desnutrició, per la violència masclista, per les condicions de misèria estructural i mediambiental que anam creant els humans arreu del Planeta.

El fet és que, quan per primera vegada em pos en contacte amb l’agència de viatges mallorquina, que em gestiona la tramitació dels bitllets d’avió d’anada i tornada, des de Palma cap a Madrid i Lima, demanant-los si em cal fer-hi res, ara que em manquen uns quinze dies per emprendre el vol cap a Mallorca, em diuen que «en principi els vols segueixen igual i que no s’ha de fer res més».

Les notícies que m’arriben, emperò, des del Perú estant, és que a Europa hi ha problemes als aeroports, sobretot d’Itàlia i d’Espanya!

Valga’m déus!

Així m’ho adverteix la bona amiga Pamela, filla de la bona amiga piurana Zully, qui m’ha donat una mà sempre que l’he haguda de mester, a l’hora de fer gestions concretes amb companyies aèries. Em diu que convé informar-me’n més detalladament.

En entrar dins la web d’Air Europa, em diu que ha vist un comunicat, el contengut del qual convé consultar aquests dies. Fa referència als passatgers amb origen Amèrica i destinació Madrid.

Diu que Air Europa autoritza per a aquests passatgers i amb data de vol compresa entre el 01 de març i el 30 d’abril, a canviar de data sense penalització ni diferència de tarifa fins al 30 de novembre; i a guardar l’import del bitllet per emprar-lo com «voucher» en una compra futura abans del 31 de desembre.

Com que indiquen que aquests clients es poden posar en contacte amb Air Europa a través dels perfils socials a Facebook i Twitter, i d’uns telèfons concrets d’Espanya, Itàlia i Israel, la bona amiga Pamela em diu que no em preocupi i que ella mateixa s’encarregarà de posar-s’hi en contacte, per veure quina resposta li donen des de l’aerolínia, pel que fa al meu viatge previst per abans del mes d’abril de 2020, concretament per al dia 23 de març...

A esperar s’ha dit, idò, el que em puguin dir des d’Air Europa i des de la meva agència de viatges palmesana.

De Huacho, a l’aeroport internacional Jorge Chávez, de Lima

Dijous, 12 de març, mentre em trob gaudint de l’ambient meravellós que m’envolta, en aquest indret peruà de la costa de l’oceà Pacífic que s’anomena Medio Mundo, de manera inesperada i indesitjada, no em queda cap altra alternativa que haver de prendre una decisió.

El motiu del canvi en la programació de la meva estada al Perú es deu al fet que m’arriben notícies relacionades amb mesures dràstiques que són a punt d’adoptar-se, segons em diuen, als aeroports espanyols de destinació. Segons sembla, n’han de tancar d’un dia per l’altre, a causa de la maleïda pandèmia denominada avui dia «coronavirus», o «covid-19».

M’arriben indicacions de gent amiga resident a Perpinyà que em diu: «Ei Cil! Espero que no se t'acudeixi tornar a Europa! Aquí no és segur! Una forta abraçada, estimat Cil! No tornis, que  aquí tenim el coronavirus! I a l'estat espanyol el combaten amb la constitució. Han aplicat un 155. Una abraçada i molts petons».

Però del bon amic manacorí resident a Palma, Paco Suárez, m’arriba a les cinc de la matinada, hora peruana, una altra advertència en sentit contrari. La vull tenir en compte, tractant-se del millor amic que tenc des de fa dècades.

En una de les seves poques comunicacions que m’envia al Perú des del Secar de la Real on resideix des de fa dècades, em diu: «Pens que hauries de fer un pensament i tornar el més aviat possible. En el Perú no tens cobertura de salut i per altra banda les possibilitats de contagi són més. Tu estàs en el grup de risc, ets estranger europeu i enfora de la teva família... Tu mateix, no és la meva intenció ficar-me on no em toca, emperò ten en compte que hi ha tendència a tancar fronteres i operativitat de línies aèries. T’exposes a quedar aïllat forçosament «sine die».

Davant d’una advertència com aquesta, que m’arriba a les 5 de la matinada hora peruana, mentre estic allotjat a Casa Sofia, en un paratge d’ensomni que s’anomena L’albufera Medio Mundo, a prop de la ciutat de Huacho, a la costa peruana, mir de pensar-m’ho una estona i decidesc de posar fil a l’agulla tot d’una, posant-me en contacte amb l’agència de viatges mallorquina que em gestiona els passatges aeris.

En un primer moment, el bon amic David m’indica que els vols segueixen igual, tal com tenc previst. Potser, m’assenyala, tres dies abans del 23 de març els podem revisar i veure si hem de fer res...

Tranquil, idò. Però li pas còpia del comunicat que m’ha fet arribar na Pamela, la filla de na Zully, que l’ha vist penjat a la web d’Air Europa... Davant això en David m’aclareix que és per al «covid19»: ofereixen l’opció de no viatjar i res. Ha mirat els meus vols i, en principi, tot segueix confirmat. Però no se sap mai, em diu...

Mir de passar-li també el suggeriment del meu bon amic, Paco Suárez, davant del qual en David em comunica que s’ho mirarà més detingudament.

Quan li deman què em pot costar la reserva d’un altre vol anterior al dia 23, em diu que n’ha trobat un per 170€ per al dia 16, una setmana abans del programat inicialment. Li dic que m’ho reservi, que li passaré les dades de la meva Visa o que m’assenyali on puc fer-ne la transferència bancària...

Quan ja em sembla que la cosa queda més o manco aclarida, m’escomet: «Cil, jo tornaria abans, em fa por que tanquin Madrid. Des de Xile ja han cancel·lat tots els vols a Madrid. Pots tornar demà mateix, per avui no hi ha res. No sé, no et vull condicionar».

Li dic que provi de fer-ho per demà, idò, divendres 13. Són les 6 de la matinada hora peruana de dijous 12 de març.

Em contesta tot seguit. Em comunica que ja ha reservat els vols de divendres 13 de Lima a Madrid per a les 11:25h/05:10h+1, i 14/03 Madrid Palma 08:30h, arribada 09:55h.

Tot queda confirmat a les 6:04 de la matinada de dijous. Me n’envia els bitllets via whatsapp, amb les targetes d’embarcament incloses i el codi d’escanejada corresponent.

Em recomana que vagi a l’aeroport amb molta d’antelació i que estigui alerta per devers Madrid, l’indret d’Espanya on hi ha més casos de covid19.

Li agraesc la gestió feta amb tanta celeritat i eficiència. Ho comunic a la meva família resident a Mallorca, perquè n’estiguin assabentats, amb videotrucada als whatsapp del meu germà Jaume, la meva cunyada Elisa i la meva neboda Maru...

Divendres, 13 de març, som davant la porta d’embarcament núm. 22 de l’aeroport internacional Jorge Chávez «de la provincia constitucional del Callao, a quince minutos de Lima». Estic esperant que anunciïn la sortida del vol UX 176, amb vol confirmat per a les 12:25 -una hora de retard sobre l’horari indicat a la tarja d’embarcament-. Hi tenc assignada la butaca núm. 46H.

Aprofit per posar-me a elaborar la meva darrera mini-crònica peruana, iniciada al principi de la meva estada perllongada al Perú el 2 de gener proppassat, quan tenia programat de romandre-hi fins al 23 de març -10 dies més dels que puc en realitat-.

Ja veurem com acaba tot! A les instal·lacions aeroportuàries peruanes, de moment, la normalitat és absoluta, tret d’alguns passatgers que porten careta protectora, molts pocs, passada per davant la boca i el nas.

Són les 11:49 de divendres 13 de març de 2020.

Encara duc el gust amarg d’un adéu al Perú tan precipitat. En poc més de vint-i-quatre hores m’he hagut de traslladar des de Medio Mundo, província de Huacho, fins a l’aeroport de Lima, després d’haver passat la nit a la casa de na Pamela, la filla de na Zully, situada al districte limeny de Los Olivos.

He hagut de suspendre les meves estades previstes a Puente Piedra, on les religioses trinitàries em reserven allotjament confortable per alguns d’aquests darrers dies. A Delicias de Villa, on les Germanes de la Caritat també em conviden a anar-hi a passar-hi alguns dies. A Villa Maria del Triunfo, on la família peruana Urrutia Naveros m’està esperant per passar-hi uns quants dies. A La Molina, on quedàrem amb la família peruana López Tocón que ens tornaríem a trobar, després d’aquells dies passats junts a la platja Punta Sal...

També m’hagués agradat acomiadar-me de n’Anselm Álvarez i n’Elvira Calmet, que viuen al districte limeny de Magdalena del Mar. O del franciscà P. Miquel Llompart que m’acollí a la seva casa de Salamanca. O de la religiosa agustina de l’Empara, sor Antònia Rosselló. O, sobretot, de la bona amiga macianera Bel Duran que no he arribat a veure en tot el temps que he romàs al Perú, degut a la intervenció quirúrgica a què ha estat sotmesa. Esper i desig que se’n vagi recuperant com més aviat millor.

Tampoc no he aconseguit realitzar algunes de les visites que em propòs des de Mallorca estant. És el cas de la trobada fallida i no mantenguda mai amb el bon amic teòleg de l’alliberament Gustavo Gutiérrez o amb el bon company de treball eclesiàstic alliberador mossèn Jorge Álvarez Calderón.

Ho he deixat per al final. I aquest final s’ha precipitat de tal manera que no m’ha permès d’acostar-m’hi i retrobar-los, a cap dels dos. Ho lament moltíssim! Me’n sap molt, de greu!

També m’he reservat per al final les darreres gestions encaminades a la publicació del llibre d’en Jaume Santandreu «Operación Tiara». He mantengut converses amb alguna gent, sobre l’assumpte, sí, però no he arribat a concretar-ne cap actuació ferma. Veurem què puc fer en aquest àmbit des de Mallorca estant.

Em sap molt de greu haver hagut de partir del Perú tan precipitadament. Però la vida és així. No sempre se’ns presenta com voldríem que es presentàs. I, en aquest cas, per a mi ha estat d’una manera totalment inesperada.

Tenc el consol d’haver-me pogut comunicar amb molta d’aquesta gent, abans de sortir del Perú, bé sia a través del correu electrònic, o del whatsapp, o del messenger, per telèfon o per internet...

També tenc la satisfacció personal immensa d’haver pogut comptar, durant gairebé tot el temps de la meva estada al Perú, amb la companyia presencial, directa i propera, sempre atenta i acurada de les dues bones amigues piuranes, n’Esther i na Zully Moreno Romero que he pogut tenir, sempre que he volgut, al meu costat.

Els estic molt agraït, a totes dues. Mai no els podré retornar el gran favor que m’han fet!

Sobretot a na Zully. Puc dir que m’he vist tractat per ella amb molta cura i gran estimació, més que paleses. La nina de 14 anys que conec al PJ San Martín de Piura, quan acompanya sa mare, la senyora Rosa, en les tasques domèstiques que realitza cada dia a la casa dels «padrecitos», avui dia ja és una padrina respectable. Té 59 anys, dos fills i quatre néts. Els estima amb deliri! I jo també me’ls estim ben molt, a tots set!

Na Zully Moreno Romero sempre s’ha mostrat molt respectuosa amb mi, amable, delicada, franca, afable, simpàtica i molt atenta a qualsevol cosa que jo hagués de mester en qualsevol moment. M’hi he sentit molt estimat, de bon de veres.

Tractant-me sempre de vostè, com és costum peruà força arrelat, no ha parat d’advertir-me sempre que ha calgut sobre determinats perills en què jo podia caure, com a estranger recent arribat al Perú, davant d’un comportament meu massa distret, i massa poc atent a actuacions alienes indesitjables...

Procurant-me el manteniment de la roba sempre ben neta, o l’allotjament més confortable possible, o la presa dels medicaments, o l’alimentació més convenient, o els elements de neteja  higiènica més adients.

Cada dia, abans d’anar-me’n a dormir i descansar, s’ha fet present a la meva cambra per fer-me aquelles «frotaciones» que ens aconsellen a la selva amazònica peruana, amb l’objectiu de fer front al mal de genolls i de turmells de què estic afectat des de fa anys.

«El cocachado» fa miracles. Ho he pogut comprovar en carn pròpia. Seguint les indicacions d’un «sobador» de Moyobamba que m’inicia fregues als genolls i als turmells, d’aquelles que et fan veure les estrelles, na Zully fica dins una ampolla un bon manat de fulles de coca recollides i conrades per famílies de Chazuta, a prop de Tarapoto. Les barreja amb aiguardent i en fa una emulsió que serveix per donar-me’n massatges durant una mitja hora seguida cada vespre...

D’aleshores ençà, i amb la baixada d’una mitja dotzena de quilos de pes corporal, vaig i em moc molt més àgil i lleuger que abans, a l’hora de caminar, pujar o baixar escales.

No trob paraules per agrair-li, a la meva bona amiga piurana, la inoblidable Zully, tota l’ajuda inestimable que m’ha prestat durant els setanta dies que he romàs al seu costat. Gràcies a ella, he pogut superar alguns dels mals moments viscuts. Prendre decisions més encertades. Mantenir grans dosis d’equilibri i serenor. Viure cada cop més feliç i content. Sentir-me estimat intensament per ella.

I, puc dir-ho de bon de veres, jo també l’estim molt més intensament que abans!

Que Déu ens beneeixi, com diuen pel Perú!