75è Aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, a Palma

Aquest diumenge, 10 de desembre de 2023, es compleixen les noces de platí de la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada per l’Assemblea General de l’Organització de Nacions Unides a París l’any 1948. 

Jo tenc aleshores quatre anys i sis dies!

Precisament enguany, l’any 2023, fa quaranta-quatre anys que, juntament amb el solleric Toni Castañer, introduïm a Palma la Secció Local d’Amnesty Internacional, amb la seva primera seu a les instal·lacions parroquials de l’Encarnació.

En dia tan assenyalat, com mir de fer cada any que puc, vull sumar-me als actes programats per avui a Ciutat. Gràcies al bon amic i activista incombustible d’AI, Carlos Martín Ciscar, arrib a saber que enguany es fa al Parc de les Estacions.

Me n'hi vaig i m’hi trob molta de gent. Alguna coneguda, que puc saludar després d’anys sense veure’ns. D’altres, bastant més joves que jo, m’ajuden a entendre que encara queda gent lluitadora que s’afanya a defensar la gent que s’ho passa més malament arreu del món: empresonada per les seves idees, o per les seves creences, o per no seguir els dictats ni les normes establertes per governants sense escrúpols. 

En defensa dels presos de consciència, en deim altre temps...

Un dia com avui em serveix, ni que sigui ràpidament, per repassar mentalment la meva trajectòria, la meva relació, la meva dedicació personal i directa amb Amnesty International, durant cinc anys seguits a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat. I de quina manera!

És clar que, si l’any 2023 existeix a Mallorca aquesta organització humanitària fundada per l’advocat britànic Peter Benenson l’any 1961, sens dubte es deu primordialment a l’entrega i dedicació de la munió d’activistes que avui dia són membres de l’organització. Per descomptat!

Però pens que no s'ha d'oblidar que, en bona part, també es deu a la feina desplegada prèviament per dos mallorquins «il·lusos», que miram d’introduir-la a la nostra illa amb ganes de defensar-hi drets humans, intentant seguir el més fidelment possible les directrius emanades de la seu central...

De fet, Amnesty International arriba a Mallorca per primera vegada gràcies als esforços abnegats d’una dona, de nacionalitat sueca, que hi implanta aquesta organització humanitària poc temps després d’haver estat creada. Li diuen Margarita Stradman.

Davant la manca de col·laboració i la poca participació de la gent illenca, després d’haver funcionat uns anys, decideix dissoldre’n el Grup Local. En remet tota la documentació al Secretariat Internacional, amb seu a la ciutat de Londres, i AI deixa de funcionar a Mallorca per un temps.

18 anys després d’haver nascut AI damunt del planeta Terra, l’any 1979, Toni Castañer – un bon solleric que manté un grau de consciència humanista altíssim – i jo mateix, desplegam i intensificam  les nostres accions, per tal que hi sigui reintroduïda, després d’anys d’inoperància.

Tots dos, en Toni Catañer i jo mateix, engrescats en la tasca d'implantar i organitzar una entitat de tan alt prestigi internacional, en poc temps aconseguim que 122 persones associades constituïm el primer Grup Local de Palma d’Amnesty International. 

Durant tot el que duim de segle XXI, no passa any que Amnesty International no celebri el 10 de desembre algun acte públic a la plaça Major de Ciutat, commemoratiu de la data històrica. I jo mir d’acudir-hi sempre que puc.

He de dir que guard molt bons records de la meva dedicació a AI durant tot el temps que em permeten de ser-ne membre. Fins que me n’expulsen, per haver defensat públicament la guerrilla salvadorenca com a «única esperança alliberadora del poble salvadorenc» maltractat per la dictadura...

No me’n penedesc el més mínim. Ho tornaria a fer. Malauradament, les normes reglamentàries de grans organitzacions, massa sovint, en lloc d’ajudar els membres a viure amb més plenitud, serveixen i són emprades per retallar les ales de qui pretén volar una mica més amunt...

Esper i desig que les noves generacions d’activistes aconsegueixin de fer-ho millor que jo. 

Salut i coratge!

Palma, 10 de desembre de 2023
Setanta-cinquè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, per l’Assemblea General de l’ONU

«Morir pels drets», programa televisiu recomanable

Diumenge 11 de desembre, l’endemà del 74è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de l’Assemblea general de l’ONU, seguesc amb molt d’interès, des de Mallorca, el programa televisiu 30 Minuts, de TV3, «Morir pels drets».

Trob que es tracta d’una iniciativa admirable. Amb la col·laboració de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, un equip del "30 minuts" acompanya durant nou mesos seguits quatre joves amenaçats de mort pel seu compromís en la defensa dels drets que tenen els pobles indígenes i camperols de Colòmbia i Mèxic.

Amb imatges preses a territori llatinoamericà, hi apareixen activistes que pertanyen a col·lectius diversos, greument amenaçats per la seva tasca en defensa dels drets humans: Miller Correa (+), Katherin Arias, César Galarza, Lilia Prado, Diana Martínez.... Inclouen àmbits com els de defensa de la terra i el territori de pobles indígenes, el dret a la justícia, la denúncia de desaparicions forçades, crims d'estat, etc.

Gràcies al Programa Català de Protecció de Persones Defensores dels Drets Humans, tots quatre tenen l’oportunitat de fer-se presents al Principat de Catalunya, on participen en trobades i encontres diversos. 

Em serveix per reviure de bell nou lluites compartides al Perú, tant a Piura com a Chimbote, a la dècada dels anys 70 del segle passa: l’assassinat del jove líder estudiantil Genaro Rojas Bardales («Cual Cristo crucificado en el calvario de la lucha proletaria, dió su vida por el pueblo!»), em fa veure que, malauradament, no han deixat de ser necessàries, encara ara, les lluites populars perquè siguin respectats com cal tots els drets de tota persona i de tot col·lectiu humà.

M’impressiona moltíssim la figura del jove comunicador colombià César Galarza qui, amb la càmera a la mà, ens informa sobre les actuacions dels líders de les poblacions colombianes del Cauca. S’enfronta, així, a les grans empreses productores de notícies, sempre i de manera desvergonyida favorables a actuacions i comportaments dels estaments més poderosos d’Amèrica Llatina.

Valor com a molt positiva la presentació que hi fan de la guàrdia camperola, amb la vara de comandament a les mans, com a única arma d’intervenció en els conflictes. 

Sobretot, aplaudesc la divulgació de les lluites indígenes per evitar la desforestació de l’amazonia colombiana, i per aconseguir l’exercici pràctic i concret de l’autodeterminació de les comunitats indígenes.

De Mèxic, particularment l’Estat de Michoacán, de tan bons records per la visita realitzada a la dècada dels anys 80 del segle passat, m’agrada veure-hi la defensa d’usos i costums dels pobles indígenes o el paper de la ronda comunitària. 

De manera singular, els processos d’autodeterminació per l’autonomia indígena que traspuen les realitats de Nahuatzen i Chetan.

El paper dels líders socials ambientalistes resulta del tot impressionant, a l’hora de protegir i defensar els boscos tal malmenats.

«Morir pels drets», un programa televisiu que consider força recomanable per a tota persona que tengui un cert interès en la situació que travessa Amèrica Llatina, a l’actualitat. I, sobretot, les capes i els sectors més populars que propugnen un respecte major per la seva realitat.

Drets Humans de Mallorca, entre dos moments significatius

Podem veure que els quaranta anys de vida d'aquesta entitat que anomenam “Drets Humans de Mallorca”, discorre entre dos moments summament significatius dins la història més recent de Mallorca.

Neix l'any 1973, -quan continua ben activa la repressió militar i dictatorial franquista-, i perdura fins ara mateix, l'any 2013, -quan s'han implantat retallades insòlites i insolidàries a l'estat espanyol, tant per part de governants del PSOE com del PP,- amb mesures que afecten de manera més que preocupant l'àmbit dels drets i les llibertats de la ciutadania.

Són dos moments tan significatius en la història més recent d'aquesta terra nostra, que poden ajudar-nos a veure més clarament la necessitat de continuar lluitant, amb la mateixa fermesa de sempre, pels drets i les llibertats de la ciutadania, tant a l'àmbit individual com a l'àmbit col·lectiu, en ser persones, membres vius i actius d'un poble que viu a l'illa de Mallorca, fent part inestroncable dels Països Catalans!

Per molt que, amb grans dosis del cinisme polític més oiós, alguns governants ho vulguin dissimular i fins i tot pretenguin negar-ho, tant l'una -la repressió brutal franquista- com les altres -les retallades cruels del PSOE i, sobretot, les darreres més recents del PP- recauen de manera més brutal, més dura i més crua damunt la gent que pertany als sectors més vulnerables de la nostra societat:

• -la que no pot dur una vida mínimament digna, perquè no té accés als mitjans que s'hi precisen;
• -la que no obté ingressos suficients per arribar a final de mes, i ha d'acudir a cercar-se el menjar diari allà on se'n pot trobar de franc (contenidors enmig del carrer, esglésies i associacions, o serveis socials públics)
• -la que fa que no pugui aparèixer damunt del mapa de l'Europa del segle XXI una Mallorca sense fam;
• -la que malviu com pot, al marge del comú dels mortals, dormint al ras fins i tot en les nits d'hivern més dures i més crues;
• -la que ve de fora de Mallorca amb les mans damunt del cap, sovint enlluernat per un benestar que s'esdevé inexistent;
• -la que cerca feina, d'un cap a l'altre de la nostra terra, i no n'arriba a trobar cap mai enlloc;
• -la que s'ofereix a anar a tomar ametlles o garroves que tanmateix no s'han de collir, a veure si aconsegueix recursos, ni que siguin minsos, i no troba cap finca on acudir-hi;
• -la que no es pot pagar els medicaments ni les atencions mèdiques que necessita per curar-ne les malalties;
• -la que no es pot pagar una vivenda, ni de lloguer ni en propietat;
• -la que viu sotmesa a les càrregues feixugues d'hipoteques insostenibles per poder tirar endavant;
• -la que ha tengut l'oportunitat de viure una situació més o manco sostenible, i ha de veure que aquesta cau en picat, com aquell qui diu, de cop sec, d'un dia per l'altre;
• -la que roman subjecta a capricis de governants prepotents que administren i representen tan pèssimament la ciutadania, com és el cas de la comunitat educativa: ensenyants i docents, alumnes, pares i mares d'alumnes;
• -la que ha de romandre subjecta al finançament pèssim d'unes lleis tan mal girbades com la de la dependència, que es veu forçada a haver de romandre dependent per motiu doble;
• -la gent jove que, per molt que s'afanyi a estudiar, no arriba a trobar mai aquella sortida professional que desitja trobar;
• -la gent malalta que no troba l'atenció mèdica que necessita per superar la tuberculosi que el duu a la mort...

De totes aquestes persones i situacions, se'n fa ressò, explícitament i directament, la Declaració Universal dels Drets Humans de l'any 1948.

És ben cert que, a primer cop d'ull, el text de la declaració pot semblar obsolet, sobretot pel que fa a aquells aspectes més nous i recents que, per lògica pura, no hi queden contemplats.

Però no deixa de ser cert, també, que avui dia tenen i mantenen més validesa que mai aquells aspectes als quals para esment la Declaració Universal.

Tant si ja l'heu feta, com si no ho heu fet mai, vos convid a fer-ne una lectura, reposada, atenta, diligent... De tots i cadascun dels 30 articles que proclamen els drets i les llibertats de la ciutadania arreu del Planeta Terra.

En podem tenir una oportunitat, nova i bona, amb motiu de la celebració del 65è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, el 10 de desembre de 1948 (tenia jo quatre anys i una setmana!)

Que aquest acte i aquesta trobada en aquesta església de Sant Felip Neri ens engresqui més encara, a continuar lluitant, cada cop més enèrgicament, cada cop més fermament a favor dels drets i les llibertats de la ciutadania, de què feim part!

Salut i coratge!

Declaració Universal dels Drets Humans: 65è aniversari, a Mallorca

Molt content de tornar a tenir l'oportunitat de dir públicament allò que en pens, d'un assumpte que m'interessa ben molt: com veig la situació dels drets humans a Mallorca, avui dia!
Es tracta de l'acte que anualment s'organitza a l'església de Sant Felip Neri, a Ciutat, el 10 de desembre, a les 20:30 hores.

Enguany compleix seixanta-cinc anys!
El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, aprova i proclama la Declaració Universal dels Drets Humans.

Un document de trenta articles que subratllen els drets humans considerats bàsics, aplicables sense cap excepció a tots els éssers humans.
S'esdevé el més bàsic d'una sèrie de tractats que es redacten l'any 1966 i que completen la Carta Internacional de Drets Humans, que, després de ser sotmesa a votació el 1976, es converteix en llei internacional.

Aquesta Declaració Universal d'ara fa 65 anys provoca i produeix iniciatives innombrables arreu del Planeta. Entre d'altres, i ben a prop de nosaltres, la que sorgeix a Mallorca l'any 1973 -trenta anys enrere-:

A la parròquia de l'Encarnació, de Ciutat, es crea el “Grup Cristià de Drets Humans”, que avui dia actua i es coneix amb el nom de “Drets Humans de Mallorca”, entitat presidida per Bernat Vicens Vich, un dels seus fundadors (juntament amb mossèn Josep Antoni Fuster Segura, que en va ser l'ànima mentre va viure entre nosaltres...):

“Férem una passejada pastoral per parròquies i entitats de l'Església de Barcelona, que eren capdavanteres en l'aplicació del Concili Vaticà II dins un compromís més profètic dins la societat actual.
Des d'aquí, i des dels trepitjaments constants que el règim franquista seguia cometent, sorgí la necessitat que un grup d'adults cristians agafàs cada vegada més una nova línia de compromís eclesial en la transformació de la societat espanyola, denunciant, defensant i promocionant els Drets Humans, amb unió amb els grups socials que també ho manifestaven, moltes vegades fins i tot il·legalment...
Així, des de la reflexió seriosa en grup de la realitat social, des de l'empenta alliberadora de la constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II, des d'una comunitat acollidora i encoratjadora del canvi, es crea en 1974 com una comissió parroquial de “Justícia i Pau” -sols es podia fer així-: “per a persones interessades a cercar i trobar una resposta cristiana als problemes reals de la nostra societat, a la defensa i promoció dels drets humans. Més tard aquesta comissió pren el nom de “Grup Cristià de Drets Humans”, ja que a Barcelona així s'anomenen els grups parroquials d'aquest tipus...” (manifesta mossèn Fuster a L'ENCARNACIÓ 1962-1996, pàg. 50)”

Se m'ocorre de remarcar-ne aquests aspectes, valuosos aleshores i pentura fins i tot més valuosos avui dia, a la vista de la situació que vivim aquests dos darrers anys a Mallora:

• -Trepitjades constants del règim, contra drets humans fonamentals, de persones i col·lectius humans
• -Empenta alliberadora de la constitució conciliar “Gaudium et Spes”
• -Passejada pastoral per parròquies barcelonines, capdavanteres en l'aplicació del concili Vaticà II.
• -Reflexions serioses en grup sobre la realitat social
• -Persones interessades a cercar i trobar respostes cristianes als problemes reals de la societat
• -Amb unió de grups socials que s'hi manifesten
• -Per un compromís profètic dins la societat mallorquina actual: assumir noves línies de compromís eclesial en la transformació de la societat espanyola
• -Denúncia, defensa i promoció dels drets humans
• -Comunitats acollidores i encoratjadores del canvi