Arreu de l'Europa del segle XXI, vivim uns temps de convulsions profundes, que rebroten de manera més virulenta que mai a partir de l'any 2007, ara fa cinc anys, quan presideix el Parlament de les Illes Balears Maria Antònia Munar.
Des de l'any 1983 ençà, en el decurs de vuit legislatures, 9 persones n'han exercit la Presidència:
Antoni Cirerol Thomàs (AP-PDP-UL, 1983-1987);
Jeroni Albertí i Picornell (UM, 1987-1991);
Cristòfol Soler Cladera (PP, 1991-1995);
Joan Huguet i Rotger (PP, 1995-1999 );
Antoni Josep Diéguez i Seguí (PSOE, 1999);
Maximilià Morales i Gómez (UM, 1999-2003);
Pere Rotger i Llabrés (PP, 2003-2007);
Maria Antònia Munar i Riutort (UM, 2007-2010);
Aina Rado Ferrando (PSOE, 2010-2011);
Pere Rotger i Llabrés (PP, 2011-2012).
La manca de regularitat s'hi detecta a primer cop d'ull. En pot ser la mostra primera que s'hi exhibeix. Manca de regularitat. Anormalitat, si més no, pel que fa a la durada de cadascuna de les legislatures, fixada, en principi, en quatre anys.
Aquest termini s'arriba a assolir plenament i pràcticament només durant les dues primeres legislatures, a les Illes Balears.
Manca de regularitat, anormalitat, que porta a tenir dos presidents durant la cinquena, dues presidentes durant la setena i un mateix president durant la sisena i la vuitena!
La anormalitat esmentada podria esdevenir irrellevant, si no anàs acompanyada d'altres mostres d'anormalitat més preocupant, des del punt de vista democràtic.
Vull fixar-me en una. Aquesta: de les QUATRE darreres persones que han ocupat la Presidència del Parlament de les Illes Balears, TRES han estat imputades pels Tribunals de Justícia, en qüestions relacionades amb casos de corrupció. De quatre, tres! Quasi res!
Qualque cosa greu i seriosa deu haver passat en aquestes illes nostres quan, davant situacions com aquesta, s'han arribat a veure compensades amb vots considerables a les urnes, precisament, les dues formacions polítiques dins les quals s'integren aquestes tres persones:
Maximilià Morales, d'UM, pel cas Son Oms; Maria Antònia Munar, d'UM, pel cas Son Oms, pel cas Can Domenge, pel cas Maquillatge...; i Pere Rotger , del PP, pel cas Over Marketing.
Estam parlant del Parlament de les Illes Balears, sense ficar-nos, ni prop fer-hi, amb els membres del Govern!
La dimissió recent del president del Parlament, entre d'altres elements, pot comportar certes valoracions que pretenguin desacreditar institucions tan valuoses com la parlamentària. Una excusa i un motiu més per fer-hi retallades, al mapa de les autonomies tan malparides a l'Estat espanyol...
He viscut ben de prop el que és i comporta un Parlament. Vaig ser-ne diputat durant tota la legislatura cinquena, quan s'hi exerciren com a presidents Diéguez i Morales.
Acabava de conèixer el que és i comporta una acció de govern: l'exercida com a conseller de Cultura al Consell de Mallorca. I l'acció de l'oposició: l'exercida com a regidor a l'Ajuntament de Palma.
Crec saber-ne, una miqueta de què estic parlant!
He de dir, clar i català, que no tota la gent que es dedica a la política ho fa amb les mateixes intencions. Ni amb la mateixa intensitat. Ni amb els mateixos objectius. Ni se serveix dels mateixos mitjans per a exercir-ne la tasca. Sortosament, la diversitat n'és una bona marca.
N'hi ha que som així. Ens ficam en política sense anar a cercar de fer-nos més rics, ni aspirant a aconseguir el major nombre possible de guanys econòmics, materials o patrimonials. Fins i tot n'hem pogut haver sortit perdent, en aquest àmbit...
Però hem tengut sempre ben clar, i així hem mirat de comportar-nos, com qui aspira, només, a comptar amb el mínim imprescindible per sobreviure amb certes dosis de dignitat.
He de dir que no resulta gens ni mica fàcil! Sobretot, quan veus passar per davant dels teus ulls oportunitats úniques d'embutxacar-te doblers, amb certa facilitat, si més no aparentment innòcua. Amb mil i una excuses i pretextos que ho poguessin justificar...
Tampoc no resulta gaire fàcil manifestar-te disconforme amb certes decisions que s'adopten en aquest àmbit i que, des del punt de vista propi, consideres que no són les més adequades per romandre al servei del poble, tot evitant de servir-se'n en profit propi.
Malgrat tot, en defensa d'institucions públiques com la parlamentària, a aquestes alçades del segle XXI, som dels qui pensen i creuen que mai no serà retallant o escapçant espais de democràcia, per esquifida que pugui semblar a primera vista, que se'n reforçarà i es consolidarà més fermament la democràcia veritable.
Això sí, a més democràcia, cal més transparència, més honestedat, més “comptes clars”, més exigència... amb totes les reformes, autocrítiques i millores que calguin.
