Adéu, Decret 100, barra 1990!

Llegesc avui, amb grans dosis d'indignació i repugnància, que el president Bauzà, amic impulsor de costums forasters a ca nostra, és a punt de derogar el Decret 100/1990, de 29 de novembre, al qual sempre m'he sentit profundament agraït i en defensa del qual m'he mostrat durant aquestes dues darreres dècades molt sovint:

Menyspreus infligits a la llengua catalana, Any 2000

Decret 100/1990

Un bon dia de novembre,
L'any noranta al segle vint,
Vint-i-nou jornades fetes,
Per no perdre mai el fil,

Besllumant ja l'any dos mil,

Decidiren promulgar-hi
Un decret amb molt més pes
Que un dictat parlamentari
Mai per mai encara pres.

A tothom va ser remès:

“Es fa sebre a nostra gent:
Mantenim la llengua pròpia,
Escampem-la als quatre vents,
Defensem-la com pertoca”.

Amb les ungles, dents i solfes.

És la llengua catalana
que parlam pertot arreu
de la nostra Part Forana,
tant si ho creus

com si no ho creus.

És la llengua catalana
Que parlava en altre temps
Pels carrers vilans de Palma
Una munió de gent.

Hi bufaven altres vents.

Volen baixos aquests tords,
Sonen fluixes eixes cordes,
Omplen l'illa d'arbres bords.
Més que fer allò que pertoca,

S'hi embulla més la troca…

Amb un Pacte de Progrés
Governant les nostres illes,
Hem de fer encara molt més,
per Ciutat i Foravila,

tionant sia com sia.

Una llengua com la nostra,
Que ha passat tants d'entrebancs,
És un bon motó de mostra
Que el futur es fa lluitant

Amb coratges incessants.

Escampem la nostra llengua
Cap a tots vuit vents del món,
Que hi romangui falaguera,
Amb l'orgull de ser qui som.

No ho dubteu: siau qui sou!

Si és cert el que es publica avui (DdB, 02-01-2012), ni tan sols un quart de segle haurà aconseguit de mantenir-se vigent en aquesta terra nostra una norma com aquesta! Gràcies a la tasca de “lingüicides” tan forassenyats com el president Bauzà.

No li serveix de res que hagi estat signat pel seu antecessor en el càrrec, Gabriel Canellas i Fons, del seu mateix partit polític. Ni que l'hagi impulsat qui va ser-ne col·laboradora assídua, la consellera Maria Antònia Munar i Riutort.

Amb un cop sec de ploma, el president de les Illes Balears, successor indigne de tots els altres presidents, -que com a mínim s'han mostrat una mica més respectuosos amb la llengua catalana, l'única llengua pròpia d'aquestes illes-, pretén esborrar del mapa la protecció minsa que comporta un decret que es limita a fixar el català com a llengua d'ús normal dels membres del Govern...

Això sí, arriba a certs detalls que, pel que es veu, deixen massa malparada la sensibilitat lingüística dels actuals cappares del Govern municipal, insular, estatal i europeu, del Partit Popular.

No m'estranya gens ni mica. Des que guanyaren les eleccions, era previsible que s'atrevissin a fer això i molt més que encara ens queda per veure.

Som dels qui pensen i creuen, emperò, que cometen un error molt greu, de dimensions històriques, si, en nom d'una majoria absoluta aconseguida a les urnes, es creuen amb tot el dret del món a cometre qualsevol barrabassada que els passi pel cap.

Malauradament, després, ja no hi haurà res a fer. I s'haurà d'apel·lar, com sempre, a la dita que els nostres avantpassats acostumaven a repetir per pa i per sal: “Déu ens guard d'un ja està fet!”

Només se m'acut de dir-hi que, pel bé d'una democràcia una mica més enfortida entre nosaltres, no estaria gens ni mica malament, i m'agradaria ben molt arribar a veure, que qualque dia, per llei i sentència dels tribunals de Justícia, també els “lingüicides” van a parar a la presó.

D'aquí que toquin hores!

Nota electoral, política i dretana, de la Conferència Episcopal Espanyola

Molts catòlics practicants d'arreu dels Països Catalans no ens sentim gens ni mica representats pels bisbes que componen la 221a Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola.

Hem de denunciar públicament l'engany que comporten tots i cadascun dels 10 punts de la "Nota ante las elecciones generales de 2011", que ha llegit i publicat en castellà, divendres 21 d'octubre, una mesada abans de les eleccions generals al Congrés i al Senat, el bisbe auxiliar de Madrid i secretari general i portaveu de la CEE, monsenyor Juan Antonio Martínez Camino, S.J.

Esdevé un insult a la intel·ligència humana la pretensió episcopal espanyola de fer-nos creure que ens volen ajudar a exercir amb responsabilitat el DEURE de votar, sense entrar en opcions de partit i sense pretendre imposar a ningú cap programa polític (conservador i dretà), quan criden l'atenció sobre el perill que suposen determinades opcions legislatives (nacionalistes i d'esquerres).

La Comissió Permanent de la Comissió Episcopal Espanyola, com gairebé sempre, sobretot en períodes preelectorals, torna a mostrar el llautó...

Més li valdria que s'aplicàs, a ella mateixa, allò que entaferra a altres en el punt 4: de la Nota

"...no actúan de modo conforme con la verdadera libertad quienes creyéndose dioses, piensan no tener necesidad de más raíces y cimientos que ellos mismos; desearían decidir por sí solos lo que es verdad o no, lo que es bueno o malo, lo justo o lo injusto...”.

Dissabte,15 'octubre, la revolució tranquil·la arreu del Planeta

Dia 15 d'octubre de 2011, data rellevant a l'àmbit de les mogudes cíviques arreu del Planeta, ha estat declarat com el Dia de la Revolució Mundial.

El 15 d'octubre la citutadania d'arreu del món surt als carrers per expressar la seva indignació, en veure que els nostres drets són trepitjats per l'aliança entre polítics i grans corporacions. Des de “Democràcia Reial Ara” es convida a participar en aquesta protesta pacífica... És hora d'alçar la nostra veu. El nostre futur està en joc, i res no pot aturar el poder de milions de persones quan s'uneixen amb un objectiu comú.

Amb el lema "No som béns en mans de polítics i banquers", milers de persones van sortir als carrers el 15 de maig per exigir una democràcia més participativa, rebutjar la corrupció al sistema polític espanyol i mostrar l'oposició a l'austeritat de les mesures que ens imposen.

Després de l'èxit d'aquella primera manifestació, han sorgit moviments diversos. Acampades que han donat origen a les assemblees populars, on els ciutadans donen forma als seus objectius... El moviment del 15-M aviat es va estendre més enllà de les fronteres espanyoles, amb accions inspirades a nombroses ciutats de tot el món...

Pressionats pels poders financers, els nostres líders polítics treballen per al benefici d'uns pocs, sense importar-los el cost social, humà o ambiental que això pot causar. Promovent guerres amb finalitats de lucre que empobreixen poblacions senceres, les nostres classes dominants ens priven del nostre dret a una societat lliure i justa.

Per això es convida tothom a unir-se a aquesta lluita pacífica, i difondre el missatge que junts tenim la capacitat de canviar aquesta situació intolerable.

Aquesta cançó de Chris De Burg anima a sortir al carrer el 15 d'octubre.

És hora que ens escoltin! Units pel canvi global farem sentir la nostra veu!

"Hi ha una Revolució tranquil·la avançant,
Com un foc a cada racó del món,
I amics que has conegut des de fa molts anys,
estan parlant amb una nova llum interior,
Parlant amb claredat als seus ulls;

Hi ha converses tranquil·les avançant,
Mentre la gent parla sobre el que ha vist,
I a tot arreu el sentiment s’està fent més fort,
Que aviat hi haurà un canvi a les nostres vides,
Des de mil anys ençà mirant el cel,

Alguna cosa està ara arribant, 
alguna cosa està ara arribant;

Tu ho creuràs quan,
Tu ho creuràs,
Quan la llum arribi penetrant-ho tot,
Tu ho creuràs quan,
Tu ho creuràs,
Quan brilli bé sobre tu;

Hi ha celebracions tranquil·les avançant,
N’hi ha molts que han estat esperant tant de temps,
Per veure el món sencer despertant d’un somni,
I trobar una nova dimensió al seu interior.
Mira una revelació en el nostre temps,

Alguna cosa està ara arribant,
Alguna cosa està ara arribant.

Tu ho creuràs quan,
Tu ho creuràs,
Quan la llum arribi penetrant-ho tot,
Tu ho creuràs quan,
Tu ho creuràs,
Quan brilli bé sobre tu;

Hem d’estar en guàrdia contra l’enemic,
Ens poden ajudar o bé ens poden trair dins la nit,
Cal no parlar, no parlar, però aquesta tranquil·la revolució
pot destruir l’home de la fosca amb la llum;

Tu ho creuràs quan,
Tu ho creuràs,
Quan la llum arribi penetrant-ho tot,
Tu ho creuràs quan,
Tu ho creuràs,
Quan brilli bé sobre tu;

Brillant sobre tu, brillant sobre tu ..."

El cas dels catalans, a Westminster

El 14 de juliol de l'any 2010, catorze diputats al Parlament de Westminster representants dels pobles del País de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra, van presentar una moció perquè el Parlament britànic aprovés un acord de suport al dret de Catalunya de decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure entre els pobles lliures de la terra.

Com a mostra de reconeixement i d'estima s'ha impulsat una campanya de recollida d'adhesions que s'han fet arribar personalment als diputats britànics.

Una vuitantena de persones, el proppassat dilluns 13 de juny de 2011, varen participar a la recepció muntada al Palau de Westminster.

Durant l'acte es va fer el lliurament simbòlic de les dotze mil signatures dels adherits a la iniciativa "El cas dels catalans" juntament amb un dossier amb el contingut i els objectius de la campanya.

També se'ls lliurà unes figures de ceràmica  artesanal simbolitzant una parella catalana, així com de l'estelada que va acompanyar un grup dels assistents a la Manifestació per la Independència del proppassat 10 de juliol de 2010.

Es va acordar de treballar per a presentar una moció al Parlament de Catalunya  amb l'objecte de manifestar l'agraïment dels nostres representants polítics en nom del poble català als diputats per la moció presentada al Parlament de Westminster i convidar  una representació dels diputats britànics  a una recepció al nostre Parlament.

S'ho paga agrair especialment als diputats Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, del Playd Cymru i al diputat Pete Wishart de l'Scottish National Party,  així com també al diputat Antoni Strubell del Parlament de Catalunya, per la seva implicació més intensa.

A fi i efecte de donar la possibilitat a la majoria de catalans d'adherir-se a la Campanya, el proper 24 de juny, dia de Sant Joan i festa nacional catalana, s'iniciarà la segona fase de la campanya amb la recollida presencial de signatures d'adhesió arreu del territori (a més a més de les adhesions per Internet) i per la qual cosa es compta amb la col·laboració de les persones i de les entitats ja adherides.

Així ho manifesten Pere Vinyeta i Agustí Soler, per la Comissió Organitzadora.

Carta a qualsevol diputada o diputat del Parlament de Catalunya, des de Mallorca

T'he vist per la tele, mirant d'explicar-te, clar i català, amb gent exaltada enmig del carrer.

M'he solidaritzat amb tu i, també, amb la gent exaltada que, segurament, ni tan sols es devia trobar en les condicions més aptes per escoltar-te i atendre't...

Esper i desig que puguis estar en condicions mínimament aptes per a rebre-les amb la intenció sana en què te les he volgut fer arribar. Vull que sàpigues que m'han agradat molt, gairebé sempre, les teves intervencions, des de Mallorca estant (i sé que hi ha d'altra gent que també les valora molt positivament).

Començ reconeixent que m'hagués agradat més que el Parlament de Catalunya no hagués hagut d'empassar-se el mal tràngol d'avui. Però també t'he de dir que celebr que sigui precisament aquest Parlament, -un dels cinc implantats als Països Catalans, sens dubte el més important i significatiu-, el primer de l'Estat espanyol a rebre els efectes de la indignació i l'exaltació ciutadana d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure.

Consider que deu ser el més ben preparat perquè, diputades i diputats de 2011, us adoneu que ja hem començat a viure en una altra època... Que possiblement encara no heu vist res d'allò que us pertocarà haver de veure més endavant... Que ja no sou com aquells "mira'm-i-no-em-tocs" d'èpoques passades de la nostra història més recent... Que arreu dels Països Catalans s'ha iniciat l'era de la indignació al poder... Que cada cop hi ha més gent tan maltractada pel sistema que fins i tot s'identifica més amb la gent que vos maltracta que no amb vosaltres maltractats... Que us cal prendre llum de na Pintora i aprendre a emprar d'altres eines parlamentàries més eficients en la construcció democràtica de la nostra nació catalana, del nostre país sencer... En definitiva, que les valentes accions policials violentes s'han d'emprendre, efectivament, no tant contra les víctimes d'un model econòmic i polític caducat, sinó sobretot contra els botxins que fabriquen víctimes... No contra la gent indignada que es passa dies a les places públiques en les condicions que tothom ha pogut veure; sinó contra la gent indigna i indignant que ocupa vergonyosament i durant unes poques hores, gairebé d'amagat, despatxos luxosos d'entitats bancàries i financeres, empresarials o sindicals, privades o institucionals, manejant els fils d'una situació que se'ns escapa de les mans, a marxes forçades, a tots plegats.

T'he de dir que em sent molt solidari de la gent que en aquests moments de crisi econòmica, financera i social considera que cal paralitzar qualsevol iniciativa parlamentària que s'orienta, precisament, a donar cobertura legal a unes mesures que han d'engrandir encara més l'abisme que separa la gent poderosa de la impotent; la gent pobra, de la gent rica; la gent ben assegurada, de la gent que no té futur; la gent ben acomodada, de la que n'ha perdut el sostre; la gent treballadora, de la que roman a l'atur sense poder sortir-se'n...

També t'he de dir que som totalment contrari a l'ús d'eines violentes per aconseguir objectius marcats; als excessos que es poden produir durant qualsevol manifestació pública a les places i carrers de Barcelona, per part d'alguns sectors minoritaris; a les mostres evidents de fatxenderia rebutjable... Però tampoc no crec que se les hagi d'engrandir fins al punt de considerar-les com els elements "centrals" per a no dir els "únics" d'aquesta jornada. Hi ha hagut, també, mostres del contrari...

Gràcies, en qualsevol cas, per l'atenció que m'hagis volgut dispensar.

Compta amb tot el meu suport personal a la teva tasca com a diputada/diputat al Parlament de Catalunya, que m'imagín que és molta i molt bona.

Mira de no defallir en l'afany de consolidar-hi una democràcia que va mostrant massa el llautó, per massa bandes i massa crulls, davant la situació crítica que patim a Europa, dominada per les forces dretanes cada cop més implantades.

Salutacions, des de Mallorca, amb una abraçada entranyable

Cil Buele

Afirmació!

Heus ací aquesta ANOTACIÓ summament interessant que acab de descobrir a FACEBOOK:

AFIRMACIÓ

per la Magda González Crespí el diumenge, 12 / juny / 2011 a les 14:48

Des d'una profunda tristesa, d'aquelles que enforteixen més encara les conviccions i l'esperit de lluita, el meu infinit agraïment al Cor i l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i al Cor Jove i Cor de Noies de l’Orfeó Català pel seu entusiasme i convicció: sou l’esperança del nostre poble; als directors i col•laboradors més propers pel que han patit i lluitat amb mi; a les més de 400 Institucions i personalitats del món cultural, cívic i polític d’arreu dels Països Catalans que ens han donat suport en tot moment;  a Tomeu Mestre per desvetllar, el 2008, una ignomínia, que 40 anys després continua vigent i finalment...als "Millors":

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern present la futura brotada.
No em dolgueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el seu pit a la brega.
Jo també toparé amb les altres muralles;
sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.
                                              Joana Raspall

Comunicat oficial: concert d'homenatge a Pau Casals... a Barcelona (en lloc de Nova York)

Fa pocs dies que els màxims responsables de l'Institut Ramon Llull feien unes declaracions públiques que no resultaven gens ni mica clarificadores, sobre l'acte d'homenatge a Pau Casals a la seu de l'ONU enguany.

Segons aquestes manifestacions públiques “als pressuposts de l'Institut Ramon Llull no hi ha cap partida específica per a aquest concert d'homenatge a Pau Casals a les Nacions Unides”; i també, “si el suport institucional (de l'ONU), si aquesta benedicció institucional, amb compromís, de les Nacions Unides no es produeix, llavors haurem de dissenyar una commemoració d'una altra naturalesa, potser més local, més próxima...”.

Finalment dimecres, dia 8 de juny de 2011, es produeix una reunió de les diverses institucions implicades en el projecte i se n'emet un comunicat conjunt que ho deixa tot ben aclarit....

Casualment aquest comunicat es fa públic, precisament, el mateix dia que es compleixen exactament 7 mesos, des que el Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya encomanassin a l'Institut Ramon Llull (el 10 de l'11 del 10) l'inici de “ les gestions necessàries perquè els cors de l’Orfeó Català i l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans puguin interpretar, a Nova York, el 24 d’octubre del 2011, l’himne de les Nacions Unides que Pau Casals —música— i Wystan Hugh Auden —lletra— van compondre ara fa 40 anys...:

Set mesos justs després d'haver-ne rebut l'encàrrec, i quan només falten 4 mesos i mig per a l'esdeveniment, s'emet aquest comunicat oficial:

“Ahir dimecres, dia 8 de juny, es van reunir a la seu de l’Institut Ramon Llull (IRL) a Barcelona les diverses institucions implicades en el projecte de commemoració del 40è aniversari de la interpretació de l’Himne a les Nacions Unides a la seu de l’ONU a Nova York, el 24 d’octubre del 1971.

A la reunió, convocada per l’IRL, hi van participar també representants de la Fundació Pau Casals, Orfeó Català–Palau de la Música i el Fòrum Musicae.

Aquesta darrera entitat ha estat la promotora d’una iniciativa que tenia per objectiu la commemoració del 40è aniversari de la interpretació de l’Himne a les Nacions Unides a la seu de l’ONU a Nova York, que pogués conduir a un reconeixement oficial de la composició de Pau Casals amb lletra del poeta W.H.Auden com a himne de les Nacions Unides.

Totes les institucions presents en la reunió van coincidir en la impossibilitat de dur a terme l’esmentat concert commemoratiu a la seu de les Nacions Unides a Nova York el 24 d’octubre del 2011, entre altres coses per raons de calendari.

A més, van acordar continuar treballant des de tots els àmbits per tal de fer possible el reconeixement de l’himne de Pau Casals com a himne oficial de les Nacions Unides i per dur a terme una commemoració institucional de l’acte on es va estrenar, amb la màxima implicació de les Nacions Unides.

En el curs de la reunió es va informar també de l’organització d’un concert d’Homenatge a Pau Casals al Palau de la Música el proper 14 de setembre, organitzat per la Fundació Pau Casals.

En aquest concert commemoratiu, s’interpretarà el repertori que Pau Casals va tocar a la Casa Blanca el 1961 així com l’Himne a les Nacions Unides interpretat a l’ONU el 1971, i es recordaran les famoses paraules del mestre en aquell acte.

L’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OIJPC) i el Cor Jove  i Cor de Noies de l’Orfeó Català han estat formalment convidats a participar en aquest esdeveniment, duent a terme la interpretació de l’himne.

A la reunió hi van assistir el director general de la Fundació Pau Casals, Josep Maria Carreté; la presidenta i director general de l’Orfeó Català-Palau de la Música, Mariona Carulla i Joan Oller, respectivament; Magdalena González, presidenta del Fòrum Musicae; Salvador Brotons, director de la OJIPC; i finalment, per part de l’IRL, el director de la institució, Vicenç Villatoro, el director adjunt, Àlex Susanna, i el gerent, Josep Marcé.”

Tant de bo que allò que l'Institut Ramon Llull no ha fet durant aquests darrers set mesos, per dur a la realitat el concert commemoratiu de Pau Casals, a la mateixa seu de Nacions Unides el proper 24 d'octubre, comenci a fer-ho de debò, tan bon punt s'hagi celebrat a Barcelona el proper 14 de setembre.

De manera que no es pugui tornar a publicar a cap altre mitjà dels Països Catalans que:

• Fracassa l'intent d'homenatjar Casals a l'ONU
  
• Pau Casals queda sense homenatge a Nova York
• El futur de l'homenatge de Pau Casals a l'ONU es decidirà dimecres
• L'Homenatge a Pau Casals perilla
• L'Homenatge a Pau Casals, un camí sense horitzó que passa per Madrid
• L'Homenatge a Pau Casals que mai no arriba
• L'homenatge a Pau Casals a l'ONU, en stand by

L'endemà de mai més, a Esquerra Republicana de Catalunya

El 5 del 6 de l'11, mal diumenge del mes de juny de 2011! Per a mi, la data de l'endemà de mai més, per a Esquerra Republicana de Catalunya, el partit on milit des de l'any 2003.

És l'endemà que Josep-Lluís Carod-Rovira, expresident d'ERC i exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, -qui ha aconseguit el màxim d'escons parlamentaris en tota la història del partit, des de la República ençà,- anuncia la seva partida, es dóna de baixa de la nostra formació política i deixa ERC.

Me n'assabent ben prest. A primeres hores de la matinada de dissabte (04-06-2011 - 00:17). Mitjançant SMS rebut al mòbil. Tot d'una hi responc: “Gràcies, Josep-Lluís, per haver-m'ho volgut comunicar! Tens massa motius per fer-ho... Et desig molta de sort en tots els teus projectes de futur! Salut. Cil.”

Per molt que mir de “googlejar” a aquelles altes hores de la matinada, no som capaç de trobar-hi cap referència explícita ni implícita... Sí que me n'assabent poques hores després, de certs detalls, quan la notícia ja s'està convertint en titular a molts mitjans de comunicació d'arreu dels Països Catalans i d'arreu de l'Estat espanyol...

Fins i tot, ja apareix el mateix dia a la Viquipèdia i, ai las, se'n reprodueix el text íntegre, al cap de molt poques hores.

Fins a les 16:00 hores no he estat capaç de trobar res més que reprodueixi públicament l'opinió d'Esquerra Republicana de Catalunya sobre aquesta notícia: ERC lamenta que Carod-Rovira abandoni el partit.

El diari ARA, que es mostra com a primera font originària (a les 03:02 hores de dissabte), informa que, l'expresident d'Esquerra Republicana de Catalunya durant més d'una dotzena d'anys seguits (1996-2008), s'ha donat de baixa mitjançant una carta de dos fulls, signada i datada a Tarragona, i lliurada a la seu del partit pel company Rafael Niubó.

1. Diari ARA (04-06-11 – 13:54)
   Carod: "N'hi ha que s'han dedicat a obtenir el control orgànic d'ERC per apartar-me de la direcció" L'ARA publica íntegrament la carta, de dues pàgines, que líder històric dels republicans ha fet arribar a Puigcercós i Ridao. No s'estalvia els retrets i anuncia que vol continuar treballant per "una esquerra nacional plural"
2. Diari ARA (04-06-11 – 03:02)
   Carod-Rovira es dóna de baixa d'Esquerra Crisi a ERC. L'exlíder s'havia mostrat crític amb el rumb del partit
3. Nació Digital (04-06-11 – 08:49)
   Carod-Rovira estripa el carnet L'expresident d'Esquerra Republicana ja li ho ha comunicat per carta a Joan Puigcercós
4. Diari AVUI (04-06-11 – 09:08)
   Carod-Rovira es dóna de baixa d'ERC L'exlíder d'Esquerra ho ha comunicat aquest divendres a la nit per carta a Joan Puigcercós i Joan Ridao
5. AVUI (04-06-11 – 09:08)
   Carod-Rovira es dóna de baixa d'ERC L'exlíder d'Esquerra ho ha comunicat aquest divendres a la nit per carta a Joan Puigcercós i Joan Ridao. Assegura que ho fa per no “interferir” en el procés congressual del partit. Acusa l'actual direcció de la davallada electoral i els recorda que amb ell la formació va aconseguir els millors resultats des de la República
6. El Periódico (04-06-11 – 09:54)
   Carod-Rovira se da de baja de Esquerra
   El 'exvicepresident' del Govern comunica su renuncia a través de una carta a Puigcercós y Ridao
7. ABC(04-06-11 - 10:42)
   Carod-Rovira se da de baja de ERC En una carta entregada al presidente del partido, Joan Puigcercòs, asegura que continuará trabajando para hacer «una izquierda nacional plural”
8. Racó Català (04-06-11 – 13:00)
   Carod-Rovira abandona Esquerra Republicana de Catalunya S'espolsa la responsabilitat de la crisi actual del partit i afirma que la baixada en suport electoral és només atribuïble a l'actual direcció d'ERC · Diu que es dóna de baixa ara per no interferir ni les eleccions ni el procés congressual del partit
9. La Razón (04-06-11)
   Carod-Rovira se da de baja de ERC por carta El ex presidente de Esquerra Republicana de Cataluña entre los años 1996 y 2008, Josep Lluís Carod-Rovira, se ha dado de baja a través de una carta en la que indica que toma ahora la decisión para no interferir en el proceso congresual de esta formación, han informado a Efe fuentes de ERC.
10. Europa Press (04-06-11)
    Carod-Rovira se da de baja de ERC Militantes y dirigentes de ERC inundan las redes con mensajes de apoyo y algunas críticas
11. Levante (04-06-11)
    Carod-Rovira abandona ERC Crisis interna. El ex presidente de la formación dice elegir este momento para no "interferir" en los procesos electorales
12. Cadena SER (04-06-11)
    Carod-Rovira se da de baja de ERC En una carta entregada la noche de este viernes al presidente del partido, Joan Puigcercòs, y al secretario general, Joan Ridao, Carod explica que ha escogido este momento porque no quería "interferir" en los procesos electorales
13. La Opinión de Málaga (04-06-11 – 11:36))
    Carod-Rovira abandona ERC Crisis interna. El ex presidente de la formación dice elegir este momento para no "interferir" en los procesos electorales
14. El Correo (04-06-11 - 11:40)
    Carod-Rovira abandona ERC Tras 24 años afiliado. El político catalán ha comunicado su decisión en una carta en la que achaca a los actuales dirigentes del partido los malos resultados electorales
15. Faro de Vigo (04-06-11 – 11:35)
    Carod-Rovira abandona ERC Crisis interna. El ex presidente de la formación dice elegir este momento para no "interferir" en los procesos electorales
16. Ideal.es – Jaén (04-06-11 – 11:41) EFE Barcelona
    Carod-Rovira abandona ERC Tras 24 años afiliado. El político catalán ha comunicado su decisión en una carta en la que achaca a los actuales dirigentes del partido los malos resultados electorales

Impressions de l'endemà mateix

Vull passar per damunt de la darrera jornada electoral, quant a la consideració estricta de gran espectacle publicitari, on protagonistes, -polítics que encapçalen candidatures i periodistes que n'informen-, no només se situen al centre d'atenció dels mitjans de comunicació sinó de gairebé tots els àmbits de la societat, amb desplegaments publicitaris sense precedents.

Vull parar esment, així, al fet que s'hi han produït uns resultats que, no per increïbles, es veien venir de temps enrere, anunciats des dels mitjans i que han arribar a superar fins i tot l'enquesta del CIS d'enguany (PP 32-33; PSOE 22-23; PSM-IV-EXM 3; IU 1), en relació amb l'arrasada de la dreta conservadora del Partit Popular, pertot arreu; i amb la desfeta socialista espanyola sense cap altre precedent conegut.

La victòria aclaparadora del Partit Popular a totes les institucions públiques de les Illes Balears i Pitiüses no hauria d'haver sorprès ningú. Una victòria anunciada a bombo i platerets per tots els mitjans de comunicació, les enquestes d'opinió i les opinions publicades.

Ja l'any 2007, amb la creació d'allò que s'anomenà Bloc per Mallorca, s'hi començava a fer palesa la primera passa cap a l'establiment (encara no definitiu?) del bipartidisme a les Illes, representat pel PP+PSOE; enfront d'un ventall de formacions polítiques diverses des dels inicis de la democràcia tan mal parida que patim.

Per a certs sectors crítics, aquell invent no servia per a res més que per facilitar-hi voluntàriament i decididament l'engolida d'aquelles formacions polítiques que l'integraven.

Enguany s'ha pogut veure que només la pervivència del PSM-IV-EXM al Parlament, al Consell de Mallorca i a l'Ajuntament de Palma, n'ha evitat l'arribada aquest any 2011... gràcies, també, a la derrota més que desastrosa que ha patit el PSIB-PSOE.

També s'ha pogut veure que la corrupció política mallorquina, lluny de fer predre escons a les institucions públiques, en dóna molts més encara. Cosa que em fa veure ben a les clares, un cop més, que allò que veritablement lleva vots a l'esquerra és el fet d'haver-se dedicat a fer polítiques de dretes, algunes tan barroeres que ni la mateixa dreta conservadora no està disposada a realitzar...

Allò que sí m'ha sorprès enormement, a mi personalment, ha estat la desfeta insòlita i l'enfonsament inimaginable que ha patit pertot arreu el Partit Socialista. S'ho hauran de fer mirar molt bé els seus responsables màxims. Caldrà que esbrinin on rauen els errors i les responsabilitats polítiques de tot plegat. Sobretot pel que fa al seguidisme d'instruccions centralitzadores, des de Madrid i cap a Madrid.

Quant a Esquerra Unida, Lliga Regionalista, Convergència per les Illes, Esquerra Republicana i d'altres formacions polítiques que aspiraven al Parlament, al Consell de Mallorca i a ajuntaments mallorquins, era més que previsible que resultàs difícil, per a no dir impossible, aconseguir-ne l'objectiu.

Esquerra Republicana, amb més d'una dotzena de càrrecs públics institucionals a les Illes Balears i Pitiüses, l'any 2007 manifestava haver aconseguit entrar i fer-se present al Consell de Mallorca i a vuit municipis mallorquins (Artà, Binissalem, Bunyola, Felanitx, Manacor, Sineu, Sóller i Son Servera...).

Enguany n'ha perdut la presència a dos d'aquells ajuntaments (Sineu i Sóller), i n'ha obtengut representació a quatre nous: Alaró, Banyalbufar, Pollença i Santanyí.

En resum, idò, els resultats electorals d'ERC a les autonòmiques i municipals de 2011 han estat aquests: 11 regidors a 10 ajuntaments, amb un total de 5.157 vots emesos favorablement (1.545 a Palma i 3.612 a la Part Forana de Mallorca).

És a dir, que s'han aconseguit tres regidors i dos ajuntaments més que fa quatre anys; i que no s'ha obtengut cap representació mallorquina ni al Parlament ni al Consell:

REGIDORS I REGIDORA D'ESQUERRA REPUBLICANA ANY 2011:

01. Biel Far Florit, Alaró
02. Gabriel Joan Seguí Albertí, Banyalbufar
03. Pere Daniel Pol Creus, Binissalem
04. Andreu Bujosa Bestard, Bunyola
05. Agustina Vilaret González, Bunyola
06. Pere Mestre Manzanares, Felanitx
07. Joan Llodrà Gayà, Manacor
08. Miquel Àngel Sureda Massanet, Pollença
09. Jaume Amengual Bonet, Santanyí
10. Rafel Àngel Valls Pascual, Son Servera
11. Jaume Jaume Roig, Vilafranca

Com se sol dir, qui no es conforma és perquè no vol. En aquest cas, n'hi ha que poden valorar positivament aquests resultats aconseguits. Fixen l'atenció preferent en el petit increment de la presència municipal d'Esquerra Republicana a Mallorca.

En canvi, d'altres s'hi volen mostrar molt més crítics, tot recordant que s'ha perdut la presència institucional al Consell i no s'ha aconseguit presència mallorquina al Parlament.

Aquest sector crític no pot passar per alt que, fa quatre anys, ERC es va integrar dins d'un Bloc -amb certes resistències crítiques internes que s'hi mostraven contràries, totalment desateses per la direcció del partit-. I que enguany aquest s'ha hagut de presentar en solitari, -forçat per les circumstàncies, ja que els mateixos components del Bloc antic li han negat l'entrada-, després de quatre anys d'estar i no estar dins petites àrees del Govern, del Consell i de l'Ajuntament de Palma.

Recorden aquelles propostes que l'any 2007 reclamaven de fer voluntàriament i a les bones això mateix que enguany s'han vist obligats a haver de fer a les males: presentar-se en solitari.

Entre d'altres motius, per avançar-se a conèixer amb quatre anys d'antelació els suports i resultats veritables -que no s'han sabut fins enguany mateix.-

Caldrà analitzar amb seny asserenat i amb serenor assenyada aquests resultats d'enguany, amb tots els ets i uts que els acompanyen, i esbrinar-ne les responsabilitats polítiques inherents.

Unes responsabilitats polítiques que, si més no per a certs membres del sector crític, se situen originàriament en la decisió presa per part de la candidatura guanyadora al 25è Congrés nacional del mes de juny de 2008, al recinte barceloní del Fòrum de les Cultures:

Només amb un 37,22% dels vots de la militància favorables a triar Puigcercós com a president del partit, aquest va voler seguir el camí pràctic d'arraconar dràsticament dels òrgans de decisió i representació del partit tots els representants de les altres tres candidatures (Carretero, 27,56%; Benach, 26,68% i Renyer, 8,10%)...

Per a aques sector crític, no es pot consolidar ni enfortir un partit, actuant d'una manera tan prepotent i tan creguda!

El fet que Esquerra Republicana s'hagi presentat en solitari a Mallorca -massa tard, segons el parer d'aquest darrer sector-, si més no, ha servit per aclarir d'una vegada per totes amb quants vots favorables compta hores d'ara la formació política -cosa que hauria d'haver succeït l'any 2007, en comptes d'ajuntar-se a un Bloc que l'ha duita a la situació lamentable en què ara es troba-:

5.157 vots municipals
5.318 vots al Consell de Mallorca
5.323 vots al Parlament de les Illes Balears

Amb això compta ERC hores d'ara a Mallorca. Ni més ni manco! Justament quan el partit compleix 80 anys de vida i existència tan significatives!

Dins aquest sector crític d'Esquerra Republicana a Mallorca, n'hi ha que comparteixen plenament el que manifesta l'expresident d'aquesta formació política, Josep-Lluís Carod-Rovira, quan diu i escriu que cal fer un pensament:

“L'esquerra catalana no pot continuar badant. El sobiranisme no serà mai majoritari si no és també atractiu, útil i il·lusionador. El país ho necessita. I per què no intentar-ho ja a les eleccions a Madrid, amb un gran reagrupament catalanista i de progrés, superador de la dinàmica tradicional de sigles i amb il·lusió mobilitzadora?”

A mi, em sembla molt bé, Josep-Lluís! La qüestió és: qui gosarà fer-hi la passa primera o posar-hi la primera pedra?

Frases escrites a la "plaça d'Islàndia", a Palma

El bon company de lluites socials i cíviques, Guillem Ramis Moneny em fa arribar un recull que m'afany a reproduir en aquest blog meu.

Es tracta de frases que han estat escrites durant l'estada de la gent INDIGNADA a la plaça d'Espanya, a Palma, rebatiada amb el nom de "Plaça d'Islàndia"...

FRASES ESCRITES A LA “PLAÇA D’ISLÀNDIA”, a Ciutat de Mallorca – Maig de 2011

Jo no vot corrupció. Jo vot en consciència..
Targeta vermella a aquesta democràcia.
Democràcia no és votar cada quatre anys.
La vostra corrupció és la nostra crisi. ¡Basta ja!
Ningú no vol les multinacionals. El seu botí és la nostra crisi.
En què es gasten els nostres doblers els polítics i els banquers?
Volem banca pública.
Tornau ja, tots els doblers que heu robat!
La guerra és un negoci.
Ni bloqueig, ni ocupació. Judici als criminals. Gaza. Aturem la massacra del poble palestí.
Recolzem el canvi per un món millor.
No més sous vitalicis.
La revolució no arriba, s’organitza.
La revolució és feminista. Lluitem unides.
Aquesta és la plaça del poble. Per què la bandera d’Islàndia? Plaça d’Islàndia.
De la primavera aràbiga a l’estiu europeu. // De la primavera arábica al verano europeo. // From the Arabic spring to the European summer // Vom arabische Frühling zum europäischen Sommer.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

• ¿Pasas por el aro? El secreto está en la masa. Renace, atrévete a pensar y reacciona.
• Ningún partido nos representa. Bienvenido a la República Independiente de la Plaza.
• Por un país libre de corrupción, de políticos que nos han llevado a la ruina. Por una nación libre de mentiras, por una ciudad por y para la ciudadanía. Esta es también tu lucha. Revolución.
• Basta de producir, trabajar e hiperconsumir. Queremos trabajar para uno mismo y para la comunidad, producir según las necesidades y vivir con menos.
• Informamos a los políticos que el pueblo declara ilegal la junta electoral. Ahora manda el pueblo.
• Sin perpectiva de género no hay democracia. Sin las mujeres no hay revolución.
• Apaga la tele. Que todos los días sean jornadas de reflexión.
• Desde el sofá de tu casa no vas a cambiar nada. Sin protestas no hay futuro.
• La voz del pueblo grita: ¡Basta ya!, ¡Basta ya!, ¡Basta ya!, ...
• Tu consumo irresponsable sólo beneficia a los de siempre: bancos y multinacionales.
• Ni guerra que nos destruya, ni paz que nos oprima.
• Nuestros sueños no caben en sus urnas.
• ¿Somos ciudadanos o productos del mercado?
• No vamos a apagar vuestra crisis. Somos una generación pre—“parada”.
• Se vende “político”; se vende “sociedad capitalista”.
• Nosotros somos el sistema. El sistema es anti—nosotros.
• Tú nunca has vivido en una democracia. El bipartidismo es dictadura.
• Únete y diviértete.
• Parado ¿no estás indignado?
• Vivo en un país en el que se puede acampar para ver a Justin Bieber, pero no para defender tus derechos.
• No somos mercancía de políticos ni de banqueros.
• Mientras haya una mujer que no sea libre, ninguna lo será.
• Las creencias se logran con vivencias.
• Yo soy otro tú.
• Tú mismo eres la revolución, ¡despierta! Despierta; te están mirando.
• European Revolution. – Revolución Europea - Ellada kai Ispania antistaqeite.

S'alcen veus força ben preparades, contra polítiques i governs convencionals!

Han torbat sis anys a sorgir, però, a la fi, aquests dies s'estan aixecant moltes i molt diverses veus -majoritàriament joves, però també de gent que s'ho està passant molt malament- que es mostren contràries a continuar construint aquesta democràcia europea, putrefacta, que ja no es pot continuar suportant més.

Els partits polítics i els governs convencionals de la majoria dels estats europeus, amb motiu de l'aprovació barroera d'un fals Tractat per a la Unió Europea, l'any 2005, s'afanyaren a imposar-nos-la de molt mala manera.

Tot i l'oposició d'aquella altra gent que érem capaços de presentar fins a una quinzena de motius a favor del NO a aquella Europa que se'ns proposava.

Tres generacions de gent lluitadora mallorquina
Han hagut de transcórrer sis anys.
Però aquests dies, entre aquells sectors dissidents, gaudim la immensa satisfacció de poder comprovar que ja no som només uns quants de nosaltres, sinó milers i milers de persones d'arreu dels Països Catalans, de l'Estat espanyol -i ja es veurà si això queda així o si s'escampa també arreu d'aquesta Europa tan malmenada i mal manada- les que aixequen les seves veus contra les polítiques i els governs convencionals que ens han portat a aquesta situació política, econòmica i social tan crítica i desastrosa!

Tant de bo que, aprenent del Maig del 68, la gent més ben preparada del Maig del 2011 arribi a tenir la capacitat de fer-hi front, d'una manera bastant més eficaç i eficient.

Alegra veure que ja no és només a Madrid i Barcelona, o a les grans ciutats peninsulars.
També a Mallorca, als peus de l'estàtua del Rei en Jaume, s'hi arrepleguen durant dies seguits una munió de gent delitosa de provocar un canvi de bon de veres!

Eleccions? Per presentar iniciatives parlamentàries, tan inútils com estèrils, al Senat d'Espanya! (4)

Avui faig la quarta (i darrera?) passa en la ruta que vaig recorrent en aquest blog meu, la qual em porta a veure i mirar una mica més de prop què s'ha fet al Senat d'Espanya, en relació amb la commemoració del 40è aniversari de l'Himne de la Pau, de Pau Casals, a la mateixa seu de Nacions Unides, una iniciativa cultural que impulsa des de fa dos anys l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magdalena González i Crespí.

M'estic referint, clar i català, a la inutilitat i esterilitat de presentar certes iniciatives parlamentàries que, pel que es veu, no condueixen enlloc més que a perdre-hi miserablement el temps... i les esperances profundament democràtiques que hom pugui mantenir encara una mica vives...

Primer de tot, vaig voler fixar l'atenció en el que s'havia fet al Parlament de les Illes Balears; llavors al Parlament de Catalunya; i després al Congrés dels Diputats...

Ara pertoca d'arribar fins al Senat d'Espanya i, més concretament, a les iniciatives que va presentar el senador autonòmic balear, Pere Sampol i Mas, del PSM-Entesa Nacionalista, portaveu del Grup Mixt.

Al principi de tota la seva actuació, s'hi situa la Pregunta parlamentària que hi formula el senador autonòmic el 2 de desembre de 2008, sobre les causes per les quals es va modificar el programa de la inauguració solemne de la cúpula de la Sala dels Drets Humans de la seu de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) a Ginebra (Suïssa) i s'hi va suprimir la interpretació de l'Himne de l'organització esmentada.”.

Quatre mesos després, en resposta oral expressada el 23 d'abril de 2009, el ministre Miguel Ángel Moratinos es va comprometre a realitzar gestions davant del secretari general de les Nacions Unides, per tal d'intentar oficialitzar l'Himne esmentat.

El 22 de febrer de 2011 el senador autonòmic balear tornava a insistir en el tema. Tot recordant que “enguany coincideix amb el 40è aniversari de l'estrena de l'Himne a la seu de Nova York; amb motiu d'aquest esdeveniment hi ha una iniciativa, recolzada pels governs de Catalunya i les Illes Balears, presentada per una entitat mallorquina, Forum Musicae, amb la col·laboració del Palau de la Música Catalana, per celebrar un concert commemoratiu d'aquesta efemèride a la mateixa seu de les Nacions Unides”, el senador autonòmic balear hi formulava una altra pregunta parlamentària, amb sol·licitud de resposta escrita, tot demanant si, d'aleshores ençà, “hi havia constància d'alguna actuació ministerial realitzada, si no s'hi considerava oportú realitzar alguna altra gestió oficial davant del secretari general de l'ONU a fi de promoure el reconeixement oficial de l'Himne de les Nacions Unides de Pau Casals i Winstan Hugh Auden, i si el ministeri no estaria disposat a donar suport a la commemoració i a realitzar les gestions necessàries per a la celebració d'aquest concert commemoratiu.”

Aquesta Pregunta amb sol·licitud de resposta escrita, adreçada al Govern espanyol pel senador Pere Sampol el 22 de febrer de 2011, i que, d'acord amb el Reglament de la Cambra, havia de ser contestada abans del 5 d'abril de 2011, encara ara (15 de maig de 2011) no ha rebut cap casta de resposta escrita...

Tot i els esforços realitzats pel senador autonòmic balear, que s'ha volgut implicar en l'assumpte, les seves intervencions al Senat d'Espanya no fan res més que afegir-se a la llista d'iniciatives parlamentàries sobre aquest mateix assumpte, que han estat presentades a quatre cambres parlamentàries de l'Estat espanyol (quatre!), amb les quals no s'ha arribat a aconseguir res de res a cap de les quatre!

En què ha quedat tot? Sembla que en no res!
Què més se n'ha fet després de la seva tramitació al Senat? No se'n sap que se n'hagi fet públic res de res!
Quins efectes ha produït una iniciativa parlamentària com aquesta? A l'opinió pública i publicada, fins ara cap ni un!

Hom no té més remei que haver de romandre a l'espera d'uns resultats que no sembla que puguin ser positius en aquest àmbit... Més tost sembla que esdevé tan inútil com estèril la presentació d'iniciatives parlamentàries d'aquesta casta que, pel que es veu hores d'ara, no porten enlloc... més que a perdre miserablement el temps... i les esperances profundament democràtiques que hom pugui mantenir una mica enceses... encara!

Mentre hom roman a l'espera de notícies que puguin ser més satisfactòries... totes quantes formacions polítiques han intervengut en aquest assumpte s'afanyen a realitzar, com si res no hagués passat, una campanya electoral per continuar fent-hi el mateix de sempre... inútilment i estèril...

Eleccions? Per presentar iniciatives parlamentàries, tan inútils com estèrils, al Congrés dels Diputats! (3)

La tercera passa que faig avui, centrant-me en el Congrés dels Diputats, és una passa més en el camí encetat en aquest mateix blog, quan vaig fixar l'atenció en el Parlament de les Illes Balears i en el Parlament de Catalunya, fent al·lusió a la inutilitat i esterilitat de presentar-hi certes iniciatives parlamentàries que no condueixen enlloc.

M'estic referint, clar i català, a la commemoració del 40è aniversari de l'Himne de la Pau, de Pau Casals, a la mateixa seu de Nacions Unides, una iniciativa cultural impulsada des de fa dos anys per l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magdalena González i Crespí.

Em vull referir avui expressament al Congrés dels Diputats, a Madrid, on també han arribat certes propostes en aquest sentit, però que no se sap molt bé en quina situació es troben.

Es tracta d'unes propostes semblants, formulades de manera diversa a quatre parlaments de l'Estat espanyol, al Parlament de les Illes Balears (1), al Parlament de Catalunya (2), al Congrés dels Diputats (3) i al Senat d'Espanya (4)! Ni més ni pus que a quatre!

Pel que fa al Congrés dels Diputats, s'ha de dir que el 30 de gener de 2011, a iniciativa del diputat Joan Tardà i Coma, el grup parlamentari d'Esquerra Republicana-Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds, presentava al Palau del Congrés dels Diputats una Proposició no de Llei sobre l'impuls de l'adopció de l'Himne de les Nacions Unides de Pau Casals com a Himne oficial de l'ONU, perquè es debatés a la Comissió de Cultura.

Precedits de l'exposició de motius, s'hi assenyalaven quatre punts, relacionats estretament amb el tema.
El text de la PNDLL anava signat pels diputats Joan Tardà i Coma i Joan Ridao i Martín (portaveu del Grup Parlamentari).

El 22 de febrer s'hi va dur a terme el debat que introduïa certes esmenes, amb les quals aquella iniciativa parlamentària s'aprovava per unanimitat de tots els grups parlamentaris integrants de la Comissió de Cultura.

Presidint aquella sessió la diputada Clementina Diez de Baldeón García, del Grup Socialista, hi intervingueren el diputat Joan Tardà i Coma, d'Esquerra Republicana de Catalunya; la diputada Dolors Nadal i Aymerich, del Partit Popular; el diputat José Antonio Pérez Tapias, del Partit Socialista; i la diputada Montserrat Surroca i Comas, de Convergència i Unió.

Totes les intervencions es mostraren favorables a la proposta de quatre punts que reflectia la Proposició no de Llei esmenada, que fou aprovada per unanimitat.

Les preguntes que es poden fer, i que de fet es fan, des d'una part de la ciutadania que ha seguit de prop i amb molt d'interès aquest procés relacionat amb la commemoració del 40è aniversari de la creació, composició, interpretació i direcció de l'Himne de la Pau de Nacions Unides, a càrrec del músic català Pau Casals, sorgeixen sobretot posteriorment a aquests esdeveniments.

Un bon grapat de preguntes, que fins ara no tenen cap casta de resposta (quan ja han transcorregut tres mesos i només en queden cinc per a la commemoració), queden reflectides en aquest resum que ha estat enviat als parlamentaris, tot fent-los a saber que l'entitat mallorquina Forum Musicae que impulsa el projecte, presidida per Magdalena González Crespí, en aquestes alçades de l'any, no ha rebut cap casta d'informació fidedigna, des que s'hi posà a treballar-hi fa dos anys.

D'acord amb els quatre punts esmentats a la Proposició no de Llei, hom vol saber si ja es pot comptar amb alguna notícia relacionada amb qualque actuació certa del Govern espanyol, pel que fa a cadascuna de les VUIT ACCIONS CONCRETES que s'hi assenyalen:

1. Quins plantejaments ha fet hores d'ara el Govern espanyol relatius a la celebració del quadragèsim aniversari del concert de Pau Casals a la seu de l'Assemblea General de Nacions Unides
2. Quines propostes ha fet al dia d'avui el Govern espanyol de l'Himne a les Nacions Unides, en la versió simfònica o en la versió per a violoncel del “Cant dels Ocells”
3. Quines invitacions ha adreçat el Govern espanyol a l'ONU per commemorar el 40è aniversari del concert de Pau Casals amb actes encaminats a enaltir la pau i la llibertat:
4. Quines ofertes de col·laboració ha fet el Govern d'Espanya, en cooperació amb la Generalitat de Catalunya;
5. Quines informacions ha aportat el Govern d'Espanya sobre aquesta qüestió a la Comissió de Cultura del Congrés
6. Quines mostres concretes de col·laboració més intensa ha desplegat el Govern espanyol amb organismes i institucions que promouen la figura i obra de Pau Casals
7. Què hi ha fet el Govern espanyol amb els festivals que es fan, actualitzant-ne l'obra i mantenint-ne viu el record
8. Què hi ha fet el Govern espanyol especialment amb la iniciativa promoguda per l'entitat Forum Musicae impulsora de l'organització d'un concert commemoratiu el 24 d'octubre de l'executat per Casals a Nacions Unides, a càrrec de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i els Cors de l'Orfeó Català.

En què ha quedat tot això? Sembla que en no res! Què més se n'ha fet després de la seva aprovació? No se'n sap que se n'hagi fet públic res de res! Quins efectes ha produït una iniciativa parlamentària com aquesta? A l'opinió pública i publicada, fins ara cap ni un!

Hom roman a l'espera de veure si no esdevendrà tan inútil com estèril la presentació d'aquesta casta d'iniciatives parlamentàries que, pel que sembla hores d'ara, no porten enlloc... més que a perdre miserablement el temps... i les esperances més profundament democràtiques!

Com queda reflectit en aquest vídeo oficial del Palau del Congrés dels Diputats, on es poden seguir les intervencions dels representants de tots els grups parlamentaris que l'aproven per unanimitat: s'hi fa un esment especial a “col·laborar amb la iniciativa promoguda per l'entitat Forum Musicae impulsora de l'organització d'un concert commemoratiu el 24 d'octubre de 2011 de l'executat per Casals a Nacions Unides, a càrrec de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i dels Cors de l'Orfeó Català.”(sic)

I l'entitat cultural mallorquina Forum Musicae, que presideix Magdalena González i Crespí, continua sense saber-ne res de res... malgrat els nombrosos i diversos suports cívics, culturals i polítics que va rebent cada dia!

Eleccions? Per presentar iniciatives parlamentàries, tan inútils com estèrils, a les Illes Balears! (1)

Massa sovint diputades i diputats del nostre entorn més immediat, durant quatre anys seguits s'omplen la boca, i s'afanyen a dir als mitjans de comunicació o a representants d'entitats que els ho demanen, que, complint amb els seus deures i amb la seva tasca dins la Cambra, hi han presentat una iniciativa parlamentària...

Òbviament mai no acostumen a dir que, al final, això arriba a quedar en no res. I s'hi queda, malauradament i lamentable, en no res!

És el cas d'allò que anomenen “proposicions no de llei”.

Una Proposició no de Llei ve a ser com la formulació d'una proposta que presenta algun/s grup/s parlamentari/s sobre alguna iniciativa amb la qual s'insta el Govern o alguna institució pública a realitzar alguna acció concreta.

Ve a ser com una casta d'iniciativa parlamentària que pot servir per quedar bé davant la ciutadania, però que, en general, no porta enlloc ni produeix cap efecte concret.

Per pròpia experiència puc dir que, fins i tot, mirant de fer-ne un seguiment acurat en la meva condició de diputat (1999-2003), com que cap PNDLL no obliga per llei, pot arribar a fer-ne cas omís el Govern de torn sempre que vulgui.
Ara fixa't tu, si, un cop presentada, debatuda, aprovada i publicada, ja no se'n torna a fer res pus! Se'n va a parar directament a la paperera més propera, sense cap casta de dubte!

Veig un cas ben concret en la iniciativa presentada al Parlament de les Illes Balears (1), al Parlament de Catalunya (2), al Congrés dels Diputats (3) i al Senat d'Espanya (4), per conductes diversos: La commemoració del 40è aniversari de l'Himne de la Pau, de Pau Casals, a la mateixa seu de Nacions Unides, iniciativa cultural impulsada per l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magdalena González i Crespí.

La mateixa iniciativa, formulada de manera diversa a les quatre cambres esmentades, al final, sembla que arriba a quedar en no res a totes quatre institucions parlamentàries! A quatre parlaments de l'Estat espanyol!

Començaré per esbrinar el succeït al Parlament de les Illes Balears:

Fa més de dos anys, dia 11 de febrer de 2009, el grup parlamentari constituït per Bloc per Mallorca i PSM-Verds presenta una Proposició no de Llei que es debat i s'aprova per unanimitat dia 8 d'abril de 2009, fent-se'n pública la Resolució dia 24 d'abril de 2009, aprovada per unanimitat al Ple, amb aquests termes:

"El Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de Nacions Unides al restabliment solemne de l'himne oficial de la institució. En el mateix sentit insta el Govern de l'Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l'himne i per reparar el greuge comès contra els autors."

Ho signaven el secretari, Josep Melià i Ques, i la presidenta, Francina Armengol i Socias, de la Comissió d'Assumptes Institucionals i Generals del Parlament de les Illes Balears, dia 21 d'abril de 2009.

En què ha quedat tot això? En no res!

Què més se n'ha fet després de la seva aprovació? Res de res!

Quins efectes ha produït una iniciativa parlamentària com aquesta? Cap ni un!

Quina resposta s'ha obtengut de la Secretaria General de Nacions Unides? Que se sàpiga, cap ni una!

Quines gestions diplomàtiques ha duit a terme el Govern de l'Estat espanyol a favor de l'Himne? No se'n sap de cap!

Quines altres actuacions posteriors han fet els diputats de la Comissió d'Assumptes Institucionals i Generals del Parlament de les Illes Balears, des del 21 d'abril de 2009 ençà? No se'n sap cap!

Quines actuacions posteriors referides a aquest assumpte han fet els diputats del grup parlamentari Bloc per Mallorca i PSM-Verds? No se'n té cap constància ni una!

I ara, en ple procés electoral, ens volen fer a saber que tornen a presentar-se per continuar actuant d'aquesta manera tan gandula al Parlament de les Illes Balears?

No crec que sigui gens ni mica exagerat arribar a la conclusió que no n'hi ha cap que es mereixi el més mínim suport electoral, per part d'una ciutadania tan mal atesa pels membres dels grups parlamentaris que actuen d'aquesta manera tan poc seriosa!
En aquest assumpte... i en molts d'altres...

S'ha d'haver acabat, amb tot això!

El bon company de lluites cíviques, Toni Ramis, em passa una sèrie de dades que resulten summament interessants, sobre certes situacions de privilegi que afecten determinada gent que es dedica a la política -diputats i senadors estatals-.

En uns moments de crisi com els que travessam, tots aquests privilegis esdevenen galtada social, bufetada antidemocràtica a les galtes de la ciutadania.

Per això, s'hi diu que d'ara endavant i periòdicament s'aniran escampant missatges que denunciaran aquest cúmul de privilegis escandalosos, com és el cas d'aquests quatre primers que comencen a circular:

1.- Jubilacions: Per quines cinc-centes un diputat només necessita 7 anys d'exercici per poder optar la jubilació, amb tots els seus drets, i un treballador normal i corrent en necessita 35 (o més!)?

2.- Pensions: Per quines cinc-centes un ciutadà només pot optar a una pensió màxima de 32.000 euros anuals, mentre certs polítics mantenen pensions vitalícies que superen els 74.000 euros? Per quines cinc-centes aquestes pensions tan altes són compatibles amb altres sous de l'Administració o amb altres activitats econòmiques?

3.- Retencions: Per quines cinc-centes les retencions de les nòmines de diputats i senadors només són del 4,5 %, quan les que s'apliquen a la resta de la ciutadania, com a mínim, són cinc vegades més altes?

4.- Vacances: Per quines cinc-centes la ciutadania espanyola ha de pagar les vacances del president del Govern, amb càrrec als pressuposts de l'Estat, acompanyat d'un centenar de persones?

(CONTINUARÀ)

Esquerra Republicana de Catalunya compleix 80 anys

El 19 de març de 2011 Esquerra Republicana de Catalunya compleix 80 anys. Ho commemora, entre d'altres, amb un acte de celebració que s'organitza al mateix lloc on es va fundar el partit: a l'antic Foment Republicà de Sants (carrer Cros 7, Barcelona).

Ho recorda, amb imatges i paraules d'arreu dels Països Catalans, aquest vídeo nou amb el títol A espatlles de gegants...

Pot ser bo i profitós, amb aquesta avinentesa, fer un repàs de la trajectòria d'ERC al servei dels Països Catalans al llarg d'aquests 80 anys d'història... incloent-hi relacions culturals, socials i polítiques amb l'espai comú que conformen tots i cadascun dels territoris....

També pot ser bo i profitós, amb aquesta avinentesa, asseure's a analitzar, amb seny asserenat i amb serenor assenyada, el moment present d'ERC... incloent-hi encerts i errors detectats a tots i a cadascun dels territoris...

I, és clar, pot ser bo i profitós, també, engrescar-se en el projecte de futur que cal bastir, sobretot per a les generacions més joves... incloent-hi la realitat nacional sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer...

Som dels qui pensen i creuen que, com a ciutadanes i ciutadans amants de la República, l'Esquerra i els Països Catalans, no tenim cap dret ni un a continuar afegint més temps al temps perdut...

Si durant aquests 80 anys d'història haguéssim après a sumar i multiplicar, només; i ens hi haguéssim aplicat de debò, deixant a una banda qualsevol casta d'actuació que pogués tenir a veure amb operacions tan poc productives com són ara restar i dividir... quina nació catalana no tendríem ara molt més consolidada, reconeguda i valorada!

El 80è aniversari d'Esquerra Republicana de Catalunya, al meu parer, pot servir-nos per retrobar les fites veritables del camí marcat per aquesta colla de “gegants” de la política nacional catalana que ha fet possible esdevenir octogenària.

Atenent i valorant les veus que puguin alçar-se al nostre entorn més democràtic. Com és clar. Però, sobretot, atenent i valorant les veus pròpies, les d'una militància amarada del delit que l'empeny a treballar en la construcció d'un nou estat europeu, l'Estat Català, a l'interior de l'Europa del segle XXI.

Cecili Buele i Ramis
Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, a Mallorca

Tres moments de contacte amb Fèlix Pons

Aquest dies que es lamenta la mort de Fèlix Pons Irazazábal, em ve al cap el record de certs moments compartits, en àmbits ben diversos: com a creient catòlic, dins el Moviment Escolta de Mallorca; com a polític d'esquerres, presidint del Congrés dels Diputats durant 9 anys seguits; i com a ciutadà actiu, albirant la construcció d'una nova Mallorca, més mestissa i barrejada.

Tots tres moments en resulten força enriquidors, per a mi.

• El primer

Es produeix a la dècada dels anys 70, quan el pare de família n'acompanya les criatures a l'Agrupament Verge de Lluc, adscrit a la Parròquia de l'Encarnació, d'on som consiliari.

El seu gran interès a donar i rebre educació integral, compromesa amb el país, la defensa de la natura, la igualtat de nins i nines, o els valors de la transcendència, en fan un ciutadà creient practicant excepcional.
Exemple admirable per a molta de gent (sobretot per a qui no acaba d'entendre que un home que es diu d'esquerres també es declari i miri de comportar-se com a cristià).

• El segon

Quan vaig anar a donar el darrer adéu a Fèlix Pons, al cementeri de Palma, entre d'altres, vaig topar-me amb els dos germans López Nadal. Una topada fortuïta que em dugué a la memòria el record d'un escrit que m'havia enviat en Juan Manuel, quan era assessor del president del Congrés dels Diputats, l'any 1988.
Vint-i-dos anys abans!

Em feia a saber que el senyor Pons li havia encarregat d'interessar-se per la demanda que jo li havia fet i de contestar a la meva petició d'informació.

Feia poc que s'havia mort la meva dona, na Lina Company... Com a empleat públic de la comunitat autònoma de les Illes Balears, m'havien entrat ganes de participar als concursos de selecció de funcionaris comunitaris a la Comissió i al Parlament Europeu.

Amb aquell detall tan valuós per a mi, m'obrí les portes de la Delegació de la Comissió de les Comunitats Europees, del carrer Serano, 41, a Madrid, on vaig poder consultar tot quant vaig voler amb la senyora Berta Lasuen...

• I el tercer

Encara record, amb molta d'emoció, la telefonada que em va fer Fèlix Pons a ca meva, ell mateix, setmanes abans que pronunciàs -mentre l'estava preparant- el Pregó de la Festa de l'Estendard a la plaça de Cort el 29 de desembre de 2006.

Bon cavaller a l'àmbit de la política institucional i cívica, em demanava parer sobre algunes al·lusions que havia pensat de fer a la persona de mumpare ja difunt, del qual, -em deia- continuava guardant molt bons records...

Sempre li agrairé totes aquestes, i d'altres, deferències!

M'imagín que deu ser de veure i d'escoltar, allà on són ara tots dos junts, els comentaris que hi fan dos polítics socialistes mallorquins, tan admirables per a mi: n'Emili Darder Cànaves i en Fèlix Pons Irazazábal!

Tots dos, polítics d'esquerres. Tots dos creients practicants. Tots dos ciutadans actius d'aquesta terra nostra.

Que en gaudeixin per a sempre i a plaer!

Cecili Buele i Ramis

Quina unitat del nacionalisme progressista!

Amb un titular ben descafeïnat -sense cap esment de l'esquerra, la república, la nació, el socialisme, la sobirania, el país, el poble, la independència, l'anticapitalisme, la revolució...!- el senador per la comunitat autònoma de les Illes Balears -adscrit durant tota aquesta legislatura al Grup Parlamentari Mixt del Senat d'Espanya-, el montuïrer Pere Sampol Mas (PSM), consider que s'ha lluït a les totes al Diari de Balears (28-05-2010).

M'agradaria fer-hi algunes puntualitzacions i aportacions que em surten de l'ànima!

“Com es nota que està a punt
el moment electoral!
Tothom cerca més amunt,
volent fer partit conjunt
i aixecar més la moral...”

Fent al·lusió al millor resultat electoral en tota la història del que anomena “nacionalisme”, -l'irrepetible any 1995-, el senador autonòmic Pere Sampol, a l'escrit que signa i publica a la premsa, passa per alt el motiu principal d'aquell creixement insòlit. M'imagín que no ho deu haver fet a posta.

També passa per alt el motiu principal de la davallada de vots immediatament subsegüent: després d'una campanya electoral basada en el tancament de la incineradora de Son Reus, quan arriba a governar el “nacionalisme progressista”, no solament no la tanca, sinó que la inaugura!

Vaja quin bon exemple d'honestedat política que n'escampa!

Per si això no bastava, el senador autonòmic continua analitzant de manera tan esbiaixada l'espai polític “nacionalista” a les Illes Balears i Pitiüses, que sembla voler fer creure que tota la política institucional illenca hagi girat sempre entorn d'uns únics perns, Mallorca i el PSM.

Passa per alt la diversitat d'opcions existents a les Illes durant tot el segle XX, tant a l'àmbit municipal, com l'insular, com el parlamentari, com del Govern. Mai no hi ha hagut enlloc solament tres partits polítics a les institucions diverses! Pertot sempre n'hi ha hagut més! Des que es va reprendre el període democràtic; i, no en parlem, abans de la dictadura franquista (quan el PSM encara no existia!)

Vaja quin bon exemple de simplificació de l'espai nacionalista progressista!

D'on trau això el senador, quan s'atreveix a amollar que “en pocs anys hem passat d’una única formació política amb representació parlamentària dins l’espai nacionalista, a sis formacions...” El nivell d'al·lucinació m'està arribant al paroxisme!

Però és que, fins i tot si fos així, lluny de provocar-hi el fre a l'afiliació política, -com diu el senador autonòmic- o la desmotivació de la participació, o la dispersió de candidatures municipals, unes ofertes tan diverses, en qualsevol cas, n'haurien fet més fàcils els camins...

I encara més: on deu esser i trobar-se aquesta “radicalització del discurs de tots que allunya de la majoria social”?, com afirma el senador. O no va ser la radicalització del PSM, precisament, l'element que li comportà més vots que mai, l'any 1995?

Em deman si, un fet tan constatable com és ara la manca de radicalitat política en què s'ha capbussat el PSM des de l'any 1999 ençà, comandat precisament pel senador autonòmic, no té res a veure amb la pèrdua de pes i de presència institucional del “nacionalisme progressista”, ni amb el rearmament ideològic del nacionalisme espanyol més ranci -a què fa referència explícita el senador-.

Una manca de radicalitat, amb el pretext d'aconseguir i de mantenir més espais de poder institucional, indubtablement comporta beneficis certs, però també provoca certes pèrdues irreparables: com és ara la minva en els nivells de credibilitat als ulls de la ciutadania.

“Quina llebre montuïrera,
corre i corre pels sembrats!
Corre i salta ben lleugera:
fora de sa lloriguera,
hi destrossa massa camps.”

Jo no sé si l'escrit signat i publicat al Diari de Balears pel senador montuïrer ha sortit de la seva mà íntegrament. Ni ho sé ni m'importa. Hi veig, això sí, massa tufs de ponsèties del Raiguer!

I arrib a destriar-hi que la conclusió a la qual arriba no pot ser ja més errònia: proposa simplificar l'espai nacionalista progressista en una sola organització política... (lògicament deu ser el PSM, o no?!) No és aquesta la unitat del nacionalisme progressista que planteja!?

Crec de debò, com diu el senador autonòmic montuïrer, que “una opció unitària del nacionalisme progressista i ecologista pot engrescar, de bell nou, moltes persones i candidatures municipals a tots els municipis de les Illes Balears.” Certament.

Segur, emperò, que no devem coincidir ni poc ni gens ni una mica en la seva concreció pràctica.

Per a mi, no hi ha cap casta de dubte: davant d'un nacionalisme progressista tan descafeïnat com el que s'ha mantengut a les Illes en aquesta dècada darrera, l'opció política d'esquerres i republicana que, des de fa 80 anys, treballa en la construcció d'uns Països Catalans sòlidament establerts com a nació a l'Europa del segle XXI, és la que més convé, també, a les Illes Balears i Pitiüses.

Com diu el senador, “és hora del patriotisme de país i no del patriotisme de partit”... Sempre que es tracti, crec jo, del país sencer i que afecti sobretot la militància d'un partit com el PSM, on roman adscrit el senador que fa la proposta.

Conclusió. La lectura atenta de l'escrit del senador Sampol m'empeny a suggerir-li dues preguntes:

Els qui creim de debò en els Països Catalans com a nació política, -de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer-, no tenim cap dret ni un a existir a les Illes Balears i Pitiüses, com a formació política sobirana?
Només hi pot tenir cabuda la perspectiva política que els defensa purament com a nació cultural?

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 29 de maig de 2010

Les esquerres polítiques a les Illes

L'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, va rebre una petició, per la qual se li demanava de reunir-se, amb la finalitat única d'escoltar les explicacions que hi volia aportar el fins fa pocs dies coordinador d'Esquerra Unida i Alternativa a les Illes, el company David Abril.

He de dir que avui capvespre m'ha semblat haver retrocedit dècades enrere en el temps!

He assistit a una d'aquelles reunions que m'ha fet la impressió d'haver quedat estancat en la dècada dels anys 70 i d'haver avançat ben poc en l'àmbit de les esquerres polítiques a les nostres Illes.

Certs representants de l'Esquerra autodenominada Unida, aquests dies, miren d'acostar-se als moviments socials. Tenen moltes ganes d'explicar-hi la darrera de les escissions i divisions produïdes recentment... Hi cerquen comprensions i complicitats...

Com hem vist que s'ha fet sempre, sobretot en acostar-se processos electorals, des que aquests es varen reprendre a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat.

Al final, -posats a retrocedir en el temps- he arribat a la conclusió que, si de mi depenia, com a jubilat que som, em quedaria únicament amb els DOS partits polítics que s'autodefineixen d'esquerres i que fa més de 65 anys que treballen als Països Catalans...

I de la resta de formacions polítiques més recents, què?

Doncs, moltes gràcies!

I a integrar-s'hi s'ha dit, de bon de veres!

Companyes i company presidents

Companyes i company que presidiu les tres institucions públiques més emblemàtiques, amb seu a l'illa de Mallorca:

Els que encara mantenim ben viu el record d'aquell 21 d'abril de 1979, quan s'iniciava a Palma el primer govern municipal d'esquerres -que s'aconseguia després de la dictadura franquista i que era presidit pel batle socialista Ramon Aguiló-, no ens podem avenir d'haver de conformar-nos a continuar patint una democràcia tan magra com aquesta que tenim hores d'ara a Mallorca.

L'espectacle que ens oferiu, des d'aqueixes institucions públiques, almanco als ulls de certa gent que hem volgut seguir de prop les vostres passes, ja no pot ser més llastimós i lamentable.

En detriment de la credibilitat democràtica, naturalment.
I en detriment, també, de la vostra pròpia credibilitat com a governants d'aquest bocí de país nostre que, cada cop més clarament, fa la impressió que navega a la deriva, sense nord ni cap rumb fixat.

Li passa, també, com a certes esquerres que es veuen naufragar dins l'Europa del segle XXI que entre tots anam aixecant!

Massa gent d'aquestes contrades nostres ja començam a estar-ne farts, de tanta comèdia mal muntada al si d'aquestes institucions públiques que presidiu!

No ens serveixen els Plans E imposats des de Madrid, per intentar pal·liar els efectes d'una crisi que fa trontollar i que sacseja fortament els fonaments damunt dels quals es construeix el model capitalista.

No ens serveixen, ni molt manco, les vostres paraules, ni tampoc els vostres gests, quan permeteu que tanta pràctica corrupta romangui, s'instal·li i aixoplugui a l'interior d'aqueixes institucions públiques que presidiu.

Estam farts de veure que mentre les dretes s'hi estufen les esquerres s'hi arrufen!

I això, vos ho hem de dir així de clar i català, porta els que esperàvem de les esquerres unes altres mires i unes ambicions més altes, a sentir-nos molt més que orfes i a veure que perdem les messions davant dretes que s'implanten, que s'estufen com a paons i que tenen cuc de tornar a prendre les regnes del Govern un cop en sigueu fora...

I això ens dol! Ens deixa l'ànima marcada i malferida, quan esperàvem, aspiràvem i desitjàvem tenir accés, amb tots vosaltres, a la rampa d'un món nou a construir.

Ho havíem expressat de manera ben massiva pels carrers i places de Ciutat, abans que començàssiu a governar.

El vídeo de MallorcaWeb sobre la manifestació "Salvem Mallorca" del 17 de març de 2007, ja feia veure clarament la moltíssima gent que reclamava: Prou destrucció! Salvem Mallorca! Més de 50.000 persones ens manifestàvem per la protecció del territori!

Un cop arribats vosaltres al poder, emperò, res de res! Gens ni mica de cas, de part de la gestió vostra!

Tot d'una mateix que hi accedíreu, ja ens mostràreu el llautó. Vos haguérem de demanar que, per coherència, vos n'anàssiu a ca vostra: havíeu començat a perdre la credibilitat davant dels nostres ulls, en no defensar els valors de l’esquerra, i en incomplir les vostres promeses electorals relatives a l'Hospital de Son Espases.

Quina altra cosa podíem esperar d'aquell acord d'estabilitat política i pel futur sostenible de les Illes Balears, signat el 25 de juny de 2007 pel PSIB-PSOE, Bloc per Mallorca, PSM-Verds de Menorca, UM, PSOE-ExC, que no s'esdevengués un veritable galimaties?

N'hi havia que, malgrat tot, continuàvem esperant el vostre posicionament clar i català davant d'una Directiva europea de vergonya per a les nostres Illes, com era la Bolkestein. Però res!

N'hi havia que, malgrat tot, crèiem que consideraríeu primordial la implantació de la renda bàsica universal com una de les mesures més urgents a prendre, davant dels efectes nefasts d'una crisi que, en lloc d'anar minvant, ha anat engreixant a les totes amb el pas del temps des del mes d'agost de 2007. Però res!

N'hi havia que, malgrat tot, valoràvem la vostra capacitat de fer front amb dignitat a les exigències que comportava la recuperació de la Memòria Històrica i que tendríeu la valentia d'enderrocar monuments tan vergonyosos com el monòlit erigit per la dreta al mateix centre d'un espai públic com és ara sa Feixina, a Palma. Però res!

N'hi havia que, malgrat tot, volíem que IB3 es convertís, amb tots vosaltres, en la ràdio i la televisió pública de qualitat que requereix el nostre àmbit pluriinsular, amb el català com a única llengua pròpia, evitant de contribuir-hi a una més que previsible reducció dràstica de l'oferta audiovisual en català amb l'arribada imminent de la TDT. Però res!

N'hi havia que, malgrat tot, havíem depositat les nostres esperances en la gestió pública i política de la solidaritat amb la resta del món. Vos vèiem més solidaris amb la causa del poble palestí, o del poble sahrauí... Però res de res de tot això!

N'hi havia que volíem molta més gosadia, de part vostra. Vos volíem veure governar i administrar de la millor manera possible les nostres institucions públiques. No que vos conformàssiu a anar passant els dies, fos com fos, sense parar mica d'esment a un empitjorament de la situació que requeria l'adopció de mesures molt més valentes i agosarades.

No ho heu fet fins ara. Ni sabem tampoc si ho fareu en el futur, quan manquen quasi dos anys per a la convocatòria electoral ordinària.

Mentrestant, van sorgint certs titulars que ens fan empegueir i no arribam a saber què provoquen entre vosaltres:

• La Policía acusa a Munar de 'prevaricar de forma clamorosa y flagrante'
• UM debe salir del Ayuntamiento de Palma
• Matas tenía más dinero negro que “La Paca”
• La rocambolesca historia de los televisores del ex president Matas
• Unió Mallorquina apuesta por salvar el Pacto, pero no acepta imposiciones de los socialistas
• El PSOE decide romper con UM y habrá elecciones si no logra estabilidad

Companyes i company que presidiu les institucions públiques amb seu a l'illa de Mallorca: què pensau fer d'ara endavant, d'aquí que toquin hores, per redreçar una situació que ja no hauria d'empitjorar gaire més d'així com està ara?

Teniu cuc de fer-ho, sí o no?