Devuitè dia d’estada meva a los Olivos (Lima)
«Quiso tapar el sol con un dedo y no se puede», sent a dir al meu voltant, quan torn a sortir al carrer del barri limeny de Los Olivos, on vénc a passar-m’hi la devuitena jornada d’aquest viatge meu d’enguany al Perú. Em top amb qualcú que parla de situacions xereques que no vol veure. Però que ha de reconèixer, «velis nolis». Les coses són com són, per molt que vulguis amagar-ho, dissimular-ho o ignorar-ho.
 |
| El Seguro Integral de Salud, en Perú |
Quan veig na Zully amb el braç embenat, per la caiguda patida dins la cuina del districte de Calzada, a Moyobamba, una setmana abans d'arribar a Lima, on som ara, a la capital del Perú, li deman, a ella, si compta amb qualque casta d’assegurança em matèria d’atenció sanitària. Em diu que sí, que està assegurada des de fa dècades al SIS, però que gairebé no l’ha hagut d’emprar mai, més que en la primera ocasió, dècades enrere.
No n’he sentit a parlar mai, d’això, en tot el temps que duc en aquest país d’Amèrica Llatina. Veig que es tracta d'una Institució Administradora de Fons d'Assegurances en Salut, des d’on miren de protegir la població peruana que no compta amb cap casta d'assegurança, prioritzant-ne la més vulnerable, la que es troba en situació de pobresa i/o de pobresa extrema.
Després d’haver visitat «el sobador» de Calzada, «la sobadora» de Yurimaguas, en lloc de provar d’anar a un altre «sobador», en aquest cas a Tarapoto, pens que seria molt millor avançar el nostre viatge aeri de retorn a Lima i mirar de rebre l’atenció acurada d'algun professional en qualque centre mèdic o hospital on puguin prestar-li el servei que cal i necessita.
En taxi «con aplicativo», contractat per na Pamela, me’n duc na Zully perquè sigui atesa al servei públic de salut avui mateix. Acompanyant-nos la seva filla, començam el nostre recorregut acudint al centre de salut més proper, per tal consultar amb un «metge amic» que ens ajudi a saber del cert què ens cal fer en una situació tan inesperada com aquesta.
Li mostram la radiografia feta a Tarapoto, i coincideix a confirmar el diagnòstic del radiòleg, en el sentit de veure-hi una fractura òssia molt complexa que requereix la intervenció d’un bon traumatòleg professional.
Recomana que, d’ara endavant, no expliquem a ningú més res de res sobre la data ni l’indret on es produeix la caiguda. Que diguem que fou ahir mateix, aquí mateix, a Los Olivos. Que no mostrem enlloc la radiografia feta. Que ens presentem a la secció d’Emergència de l’Hospital Nacional Cayetano Heredia. I que no en sortim fins que no ens hagi atès algun traumatòleg i radiòleg.
Amb això, aquest matí, visc de prop una de les experiències més intenses, relacionada amb l'atenció sanitària pública que dispensen en aquest país tan "empobrit" que anomenam Perú.
Les primeres impressions que en trec són que no ens resulta gaire difícil entrar-hi i passar pel primer control, a la porta d’entrada de la instal·lació hospitalària immensa que dóna a quatre carrers de la via pública: na Zully duu el braç embenat per la «sobadora» de Yurimaguas. I això sempre impressiona!
Però bé, només pot ser-hi acompanyada per una persona. Na Pamela s'estima més que hi entri jo, ja que ella avui té feina com a psicòloga i se li acosta l’hora d’iniciar-la en el centre de salut on treballa.
Davant meu, es presenten davant dels meus ulls unes instal·lacions molt senzilles i modestes, molt pobres, aparentment poc recomanables, farcides de gent que fan coa i que espera de ser atesa pels professionals sanitaris. Són unes instal·lacions molt envellides, immenses, amb nombrosos pavellons reservats a les especialitats diverses d’atenció mèdica.
A mida que m'hi endins, vaig quedant més i més sorprès de l'alt grau d'eficiència pràctica que mostra un hospital d’aquestes característiques: de l'admissió, on només precisam de donar-hi el número del DNI (document que, per error, s’ha quedat na Pamela, fora del recinte) ens dirigeixen al triatge, d'aquí a la secció de radiografia, d'aquí a traumatologia, d'aquí a farmàcia. Hi recollim la major part de la medicació prescrita, sense haver de pagar ni un cèntim, solament mostrant els documents que ens han lliurat prèviament.
Quan tornam a traumatologia, m’envien a cercar uns altres dos medicaments fora del recinte hospitalari. Perquè no entren dins la llista dels que queden coberts pel SIS. Són uns 7€.
Amb tota la paperassa i la medicació obtenguda, ingressen na Zully a la secció de traumatologia perquè hi sigui intervenguda, no sé ben bé de què ni com. Jo no puc entrar-hi, ni acompanyar-la-hi. Em sap greu. M’he de quedar fora, al pati on esperen tots els acompanyants dels pacients.
N’hi ha de tota casta. Som a la secció d’Emergència, on no paren d’arribar casos i més casos de gent que precisa de ser atesa urgentment. Uns, efectivament, evidencien ben a les clares que passen per una situació que precisa de tractament mèdic immediat.
D’altres, en canvi, fan la impressió que només miren de ser-hi atesos, sia com sia. Com aquell qui pega crits a les totes per un petit tall produït al braç per la fregada lleugera d’un vehicle, el conductor del qual no dubta a recordar-li que no l’ha deixat abandonat, sinó que s’ha ofert voluntàriament a acompanyar-lo fins al mateix hospital... Hores després aquest accidentat encara el veuríem reclamant a les totes més i més atencions mèdiques per aquell petit accident, incloses radiografies i altres intervencions que no vénen al cas...
Mentrestant esper que na Zully surti de la secció de traumatologia. No arrib a saber ben bé què li han de fer: Enguixar? Operar? Ingressar? La paperassa obtenguda només fa referència a la medicació requerida... Que no és poca: injectables, gasses, pastilles, xeringues, benes, guix, etc.
Durant l’espera en el pati, que se’m fa eterna, tenc oportunitat de veure-hi de tot, en aquell recinte hospitalari del Cayetano Heredia: cotxes de la policia que arriben a tota pastilla portant algun ferit; qualque malalt que surt mig nuu, amb ganes de fugir-ne correntsos i que el personal de seguretat s’afanya a aglapir sigui com sigui; alguns familiars que surten plorant, davant la notícia feresta que acaben de rebre sobre la mort d’algun parent pròxim; metgesses que intenten calmar-hi els ànims a l’hora d’haver-ne d’informar; accidentats amb el cap esclafat, fent sang a les totes; vellets amb rostre cadavèric emportats en cadira de rodes...
És la secció d’Emergència d’un hospital públic peruà a la capital del país, Lima.
De sobte, els pèls se’m posen de punta! La pell de gallina! No pot ser que els crits horrorosos que estic sentint sien els de na Zully! No pot ser. Són espantosos! Crits i laments demanant més anestèsia! Ais i més ais esfereïdors. Vull pensar i creure que no són de la meva estimadíssima fillola piurana! Però jo juraria que sí que és ella la que està patint i cridant d’una manera tan esfereïdora.
Mir d’aconseguir entrar-hi. Em diuen que no puc. Només hi poden entrar els pacients. M’hi present com «el padrí» que hi té la seva «fillola». Quan em demanen que els digui el nom i els llinatges, em diuen que na Zully no figura a la llista de la gent que hi és atesa, en aquell pavelló. Que me’n vagi a mirar en altres entrades. Me n’hi vaig, a la de l’altra banda del pati. Miren i repassen la llista, em diuen que na Zully tampoc no hi és allà, que ha de ser allà deçà on m’han dit que no hi era. Me n’hi torn, amb ganes d’aconseguir de ficar-m’hi sigui com sigui...
Quan els mostr el paper que duc on figuren noms, llinatges, edat i característiques de na Zully, em demanen nom i llinatges meus, DNI meu, edat meva (unes dades que ja hi han estat escrites hores abans en aquell mateix full)... A la fi, m’autoritzen a passar per endins.
Sense saber ben bé on anar, per un passadís farcit de gent malalta, en llitera, asseguda, dreta, amb tubs i altres estris hospitalaris damunt dels seus cossos, em sembla veure el rostre demacrat de na Zully damunt d’una d'aquelles lliteres, a l’interior d’una de les primeres cambres petites que tenc a la meva esquerra.
Efectivament, és ella. Mig condormida. No sé si per l’anestèsia. Per l’esgotament i la fatiga. O per la son protectora en els pitjors moments viscuts. El fet és que mir de tranquil·litzar-la, amb la meva presència, mentre els doctors li van enguixant el braç esquerre, amb molt bon tacte i professionalitat: «No hi ha col·laborat gaire, aquesta senyora, en la nostra feina...», eslimita a dir-me el metge que té l’aparença del doctor més expert.
«Lament moltíssim no haver pogut entrar - li dic -, com a padrí que en som, d’ella. M’hagués agradat moltíssim esser-hi per ajudar-la...»
Al cap d'unes dues hores, na Zully en surt enguixada...
Val a dir que me'n duc una opinió molt positiva de l'atenció que li dispensen. Ràpida i sense gaires complicacions. Hi entram a les 10 del matí, i en sortim atesos damunt les 14 hores.
En comentar-ho a na Pamela, em diu que això només passa així, si et presentes per Emergència, si hi dius allò que cal dir-hi, i si tens algun contacte que t'hi faciliti l'accés. Quan hi manca algun d'aquests tres elements, les coses poden complicar-se moltíssim més...
Sortosament, na Zully ha sabut presentar-se a Emergència com cal, hi ha sabut dir allò que li han aconsellat que hi digui, i ha tengut el suport de contactes professionals amics de la seva filla Pamela...
Amb això, tenc oportunitat de veure de prop els molts i variats recursos que empra la gent per fer-s'hi atendre, "velis nolis": des de pegar crits i mirar d'espantar el personal, fins a embenar-se a les totes, presentar-se amb cabestrell, o crosses, o cadira de rodes (sense haver-ho de mester)...
Allò que importa és aconseguir rebre l'atenció volguda: "No en surtis, fins que no t'hi hagi atès el traumatòleg! Digues que vares caure ahir mateix a Los Olivos... No parlis d'haver anat a cap sobador/a fora de Lima... No mostris a ningú la radiografia que ja t'han fet... No expliquis cap llenegada a la cuina de Moyobamba..."
Amb tots aquests consells pràctics i recomanacions amigables, a les 14:00 hores sortim de l'Hospital Nacional Cayetano Heredia de Lima, amb na Zully atesa per Emergència.
Hi quedam a dinar. En un dels nombrosos restaurants petits que es troben obers dins del recinte: bo i sà, i molt ben preparat.
Mentre estic esperant que atenguin na Zully, aprofit per contactar amb el bon amic de Tarapoto, Roberto Acuña. Li dic que m’he posat en contacte amb amics de la PIMEM (Petita i Mitjana Empresa de Mallorca), perquè em diguin de quina manera consideren que podrien col·laborar amb la Cooperativa AllimaCacao de Chazuta. Li dic que veuen oberta alguna porta possible, sempre que puguem documentar exhaustivament productes i subproductes, amb imatges i documentació pertinents. Intentaran veure’n les possibilitats des de l’àmbit empresarial mallorquí. Tant de bo que puguem aportar tot aquest material com més aviat millor...
De Los Olivos-Enrique Milla a Puente Piedra
Aquest divendres, des de Mallorca, el bon amic periodista David Oliver em demana si pot fer-me una entrevista radiofònica per a IB3 Ràdio. Estic encantat de correspondre-hi. Em trob al districte limeny de Los Olivos, poques hores abans d’anarme’n cap al districte limeny de Puente Piedra on faig comptes de passar aquest cap de setmana amb les religioses Trinitàries mallorquines que sempre m’hi acullen la mar de bé.
Hi dispòs, quan vull anar-hi, d’una cambra confortable i tranquil·la. Puc descansar-hi i redactar serenament i asserenada la crònica diària que elabor des que arrib al Perú. Tenc a la meva disposició una bona connexió de wifi que em permet d’emprar la xarxa d’internet amb relativa comoditat.
Gràcies a l’enllaç que em passa aquest bon amic periodista d’IB3 Ràdio, abans d’intervenir-hi puc seguir fil per randa, des de Lima estant, les notícies que emeten «online». Romanc així al corrent d’esdeveniments recents que ocorren a l’altra banda dels oceans, enmig de la Mar Mediterrània: celebració de festes a Pina, disturbis veïnals al barri de Son Oliva, comportament inadequat de l’amo d’uns cans al barri del Rafal, imatge del bon amic advocat Carles Portalo en el judici per Pau Rigo, iniciativa esportiva de capficos a benefici d’Aspanob a la piscina des Mercadal...
A mitjan matí, David Oliver em telefona i em demana si crec que avui podrien entrevistar-me a les 20:30, hora de Mallorca, amb una telefonada per wtsp. Li dic que podem provar-ho, ara que som a Lima i serien les 13:30, hora de dinar peruà, més o manco. Quedam que es posarà a preparar una mica de guió i que me’n passarà algunes preguntes abans...
Mentre som a l’espera que em telefoni, mir de seguir les informacions que passen per IB3... Com que tenc temps disponible, m’hi entretenc... M’alegra aquest bon amic periodista sempre que em telefona per convidar-me a participar en algun dels seus programes radiofònics. M’encanta anar-hi. Pas molt de gust que em faci preguntes, les que ell considera les més adients, a les quals mir de donar la resposta que em sembla la més adequada en cada circumstància.
M’agrada disposar d’un micro per on emetre les meves opinions, o suggeriments, o recomanacions o simplement converses amigables sobre assumptes que ens interessen a tots dos. I que compartim plegats a través de les ones.
Veig que s’acosta l’hora fixada, i que no me n’arriba cap indicació. No dispòs encara de cap qüestionari ni pregunta prèvia a la qual respondre. N’hauré d’improvisar la resposta? A vegades em va millor així. Depèn de l’estat d’ànim en què em trob. Altres vegades, em va bé ajudar-me d’algunes paraules escrites que m’orienten en un sentit o un altre.
El fet de la comunicació radiofònica, quan només et senten però que no et veuen per la pantalla, segons com, ajuda a desenvolupar millor la conversa i ationa els ànims; en altres ocasions, esclafa i atordeix de tal manera que resulta difícil emetre sons i pronunciar les paraules que voldries...
Intervenir per la ràdio em duu a pensar en aquell sembrador de paraules que surt a sembrar-ne on sia. Algunes no serveixen per a res, ningú no les escolta, o les escolta però no hi fa gens ni mica de cas. D’altres aconsegueixen que qualcú hi pari una mica d’esment, però només per una estona breu. Finalment n’hi ha que calen més endins i aconsegueixen de ser recordades durant més temps.
Com que n’hi ha que diuen i assenyalen que les «paraules se les enduu el vent», mir de deixar-ne constància escrita perquè n’hi quedi una mica més de constància perdurable...
Em fa la impressió que tampoc no serà avui quan puguem compartir conversa radiofònica. Només manquen dos minuts per a les 13:30, l’hora peruana assenyalada... Ja ho intentam per primera vegada a finals del mes de juny, quan ens trobam a Yurimaguas, en plena selva amazònica peruana des d’on no puc arribar a temps de contactar-hi...
Avui emperò, quan arriba l’hora exacta, una telefonada d’origen desconegut m’informa que són a punt de connectar amb mi des dels estudis d’IB3 Ràdio... Hauré d’improvisar... Ja veurem què n’arriba a sortir...
Durant alguns minuts, prop d’un quart d’hora, mir de respondre les preguntes que em fan, des d’IB3 Ràdio, per al programa radiofònic «Entre avui i demà» que condueixen n’Araceli Bosch i en David Oliver.
Ambientat amb música andina, a les 8:39 del capvespre comença la connexió amb un qui està fent «el viatge de la seva vida» abans de complir els 80 anys. Comencen i recorden que estic a punt d’anar a dinar, mentre en trob a Lima. Em demanen on som i amb qui som... si sé de què dinaré... per què aquest viatge és tan important per a mi... en ser un viatge llarg, veuen que m’estic movent molt... amb quins mitjans de transport m’he mogut... un cop entrat a la selva amazònica, com és aquesta experiència... com viuen, com és la forma de viure d’aquests pobles... com està Perú avui dia... si tornaré a Mallorca... Acab esmentant que tenc preparada una carta dirigida al papa Francesc sobre els capellans secularitzats que ens hem casat públicament i els capellans no secularitzats que mantenen parella i família, clandestinament, d'amagat...
Qued molt content d’aquesta conversa mantenguda a la distància, mentre em trob dins la cambra d’una caseta molt humil i modesta, al barri limeny de Los Olivos, amb els dos bons amics periodistes mallorquins que m’entrevisten per a IB3 Ràdio. Els estic molt agraït.
Aquest divendres me’n vaig a Puente Piedra. Qued així amb na Maria Quetglas, la bona amiga trinitària de Bunyola, qui em diu i m’assegura que sempre hi trobaré les portes ben obertes. Me n’hi vaig després d’haver dinat a Los Olivos.
A l’hora d’anar cap al districte limeny de Puente Piedra, m’adon que no sempre resulta fàcil trobar taxi "con aplicativo". En aquesta ocasiò, com que na Pamela avui està superocupadíssima, he de recórrer a la bona amiga macianera establerta a Lima ja fa algunes dècades, na Bel Duran qui, amb prou feines i després de molts tràmits, n'aconsegueix un...:
"Fué para reír y llorar. Al final funcionó la descripción de uds. Un señor mayor mulato, alto y gordito y una sra muy flaca. El sr. suele llevar sombrero. De pronto una gran exclamación "ya los encontré!"
Hi arrib més tard del que m’havia proposat, a Puente Piedra. Obtenir taxi «con aplicativo», en bon «Dia del Maestro», no m'ha resultar gens fàcil. A la fi, quan ja comença a enfosquir, arrib a l’avinguda Buenos Aires 500 de la municipalitat de Puente Piedra.
Com que el taxista, que vol cobrar 47 S/ per la carrera feta des de Los Olivos, em diu que no porta «sencillo», no duu menuts per al canvi del bitllet de 100 S/ que jo li present, mir d’anar-ne a cercar al «Olivar». Es tracta d’un restaurant que ja conec. Hi coman dos quarts de pollastre «a la leña» i me’n retornen 53 S/ pel canvi.
Trob les germanes trinitàries a punt d’anar a sopar: Maria, Margalida, Flor, Chantal i Sílvia. Juntament amb la cuinera Hermelinda.
Els dic que jo ja he sopat i necessit anar a descansar. Em donen les claus de l’habitació i m’enfil per les escales que m’hi duen. La trob com l’havia deixada algunes setmanes enrere, en condicions perfectes. M’hi pas la desena nit d’enguany...
Desè dia d’estada meva a Puente Piedra
Torn a trepitjar els carrers de Puente Piedra. En aquesta ocasió, vénc a passar-hi només dos dies, abans de partir cap a Medio Mundo amb els amics Isabel i Kiko, on feim comptes de passar plegats tota la setmana.
Aprofit el matí per sortir a berenar al carrer, d'un bon "combo" (tamalito, ajicito, hamburguesa, cafè, jugo de papaya) a la Cafetería90, situada als baixos d'aquest mateix edifici on estic allotjat.
També arrib fins a la meva entitat bancària per traure quatre doblerets que em permetin d'anar passant aquest mes de juliol. És el mes de les "Fiestas Patrias" al Perú, que coincideixen amb la festa de Santa Catalina Thomàs a Mallorca, el 28 de juliol.
Igualment dedic un temps a elaborar i confegir les meves cròniques peruanes que vaig enviant a la família i amistats més properes, informant-los d'aquest que m'agradaria que fos "el viatge de la meva vida" abans de complir els 80 anys.
De Puente Piedra a Chorrillos
Avui és la festa de Sant Fermí, al País Basc i Navarra, sobretot. Per aquí on som ara, simplement és el primer diumenge del mes de juliol d’enguany. Me l’estic passant a Puente Piedra, a ca les monges religioses trinitàries de Mallorca que, com sempre, m’hi acullen la mar de bé.
En ser diumenge, torn a tenir l’oportunitat de prendre part en la celebració eucarística dominical que presideixen i dirigeixen dones catequistes a la capelleta del barri de Bellavista, dedicada a la Verge de Guadalupe.
En lloc de na Cecília, avui la presideix na Giovana, ajudada per un bon grapat de dones que fan les lectures, dirigeixen els comentaris, eleven les pregàries i mantenen l’atenció i la participació sempre activa del centenar d’assistents que hi acudeixen.
Aprofit l’estada en aquest indret tan ben condicionat per enllestir les cròniques que tenc una mica abandonades, des que vaig sortir de Jaén de Bracamoros, en plena selva amazònica nord-oriental peruana.
Amb l’ambient de tranquil·litat que regna dins aquestl recinte conventual trinitari, puc penjar-ne tres, de cròniques peruanes, al meu blog: la 20ª, 21ª i 22ª, corresponents a l’estada meva diària a Moyobamba, Yurimaguas i Tarapoto.
Després de dinar, amb la motxilla i la maleta ben preparades, mir d’aconseguir una «taxi con aplicativo» que em dugui des de Puente Piedra fins a Chorrillos.
He d’anar a passar la nit a cals amics Kiko i Bel que m’hi esperen, per dirigir-nos l’endemà mateix fins a l’Albufera Medio Mundo, que es troba a uns 150 km de distància de la ciutat de Lima, entre Huacho i Huaura.
