Lectura d’un bon llibre (1): presentat a Maria de la Salut

M’he quedat sorprès enormement per l’alt nivell detectat en la presentació d’un llibre d’en Salvador Ribas Mas, en un indret com és ara la vila mallorquina de Maria de la Salut.

Qui m’hi ha convidat, el seu oncle per via paterna, amic meu i condeixeble, company d’estudis eclesiàstics, mossèn Jaume Ribas Molinas, no se’n pot fer una idea del molt que m’ha agradat comparèixer-hi i escoltar-hi les intervencions.

De bon començament, em sent empès a haver de dir i reconèixer que el títol d’aquest llibre, «Directivos sin fronteras», no m'agrada gens ni mica. No m’ha caigut bé. Al final, un cop llegit tot, ja veurem què me n’arrib a quedar, d’aquesta impressió primera...

A primer cop d'ull, el trob summament contradictori: ¿com pot ser que un directiu no tengui cap frontera, si cada dos per tres roman tancat amb pany i clau? No solament físicament dins un despatx, sinó sobretot anímicament: compromès a l’interior d’una entitat que el fa anar per carrils a vegades impertinents, amb objectius ben marcats, mitjans ben delimitats o ritmes de treball imposats. Si més no, per seguir-hi dictats de la llei del mercat que regeix i impulsa models de vida característics de la societat capitalista imperant arreu del planeta. 

Sense fronteres? A punta pala, diria jo que en tenen i se’n troben, tots els qui exerceixen la tasca de directius en qualsevol àmbit: empresarial, associatiu, polític, sindical, sigui quina en sigui l’organització. 

Som dels qui pensen i creuen que li aixequen al davant, tant si vol com si no vol, nombroses i diverses «fronteres» de caire  econòmic, polític, cultural, mental, psicològic, racial, classista, cultural, social, etc.

Vull reiterar que es tracta de la impressió primera que em produeix el "títol" d’aquest llibre, quan els meus ulls es topen per primera vegada amb la seva portada i l’adquiresc, per 22 euros, a l’entrada del Casal de Cultura de la vila marianda. 

Aquest títol no m’agrada gens, de primera impressió.

Més tard, quan arribaria a llegir la pàgina 19, veuria que l’autor explica molt bé el sentit darrer que li vol donar, al títol d’aquest llibre. Entenc que vendria a ser, més tost, com l'objectiu final, la meta a assolir, el cim a conquerir: convertir el lector en directiu sense fronteres «culturals»...

A la pàgina 143 l’autor encara es mostra més explícit. S’adreça directament al lector i li diu que l’ha escrit per procurar-li una eina que l’ajudi a enderrocar barreres culturals pròpies, amb el desig que li resulti útil.

Manifesta que la matèria intercultural és temàtica molt nova a Espanya i Hispanoamèrica, però que està a l’ordre del dia als EUA i al nord d’Europa, on gestionen l’impacte de les diferències culturals.

Aquest llibre de Salvador Ribas Mas conté tres parts i tres annexos al llarg de 232 pàgines. 

A la part primera enuncia algunes qüestions preliminars.

Un capítol primer es dedica a l’impacte que li produeixen, a l’autor, les diferències culturals amb les quals topa als inicis de la seva actuació professional com arquitecte tècnic a terres continentals africanes. Concretament a Kènia. I més concretament en rebre l’encàrrec de dissenyar, licitar i gestionar la construcció d’un hospital nou on atendre gent malalta de la contrada, i haver-hi de seleccionar l’empresa constructora.

Descriu admirablement la seva topada amb un caramull d'errors provocats per aquest xoc cultural, les friccions interculturals produïdes entre maneres diferents de veure les coses i, conseqüentment, entre maneres diferents d'actuar i de comportar-se.

S’adona que no hi resulta suficient mirar d’obrir la seva ment a les totes. Ni fer treballar intensament la seva intuïció. Ni mirar de practicar grans dosis d'empatia o d’exercitar un dia sí i un altre també la virtut de la paciència. Res de tot això no li resulta satisfactori. Li falta qualque cosa més, per reeixir-hi com voldria i caldria.

Tot plegat el duu a considerar com a necessari i imprescindible adquirir més "formació intercultural" que li serveixi de base per a exercir la professió, i li permeti de reconvertir-se en formador i consultor intercultural.

Em sembla que el bassó de tot plegat rau a adonar-se que la supervivència d'una empresa qualsevol, a llarg termini, en gran mesura depèn de l'habilitat que tenguin les persones, «tot i pensar diferent, per esdevenir capaces d’actuar conjuntament».

Al llarg de les seves pàgines, em crida poderosament l’atenció que l’autor hi faci un esment directe, de manera reiterada, si no a cada pàgina, sí a cada capítol unes quantes vegades. Com si volgués convidar el lector a engrescar-se en la tasca de transformar-s’hi, en formador i consultor intercultural.

També trob molt instructiu que, en determinats moments de la lectura d’alguna pàgina, convidi a llegir-ne, abans, una altra, per tal de comprendre-la millor. Passa això al capítol quart, pàgina 41, per exemple.

El capítol segon va destinat a desplegar el concepte de "cultura" que promou i impulsa el llibre. Seguint indicacions de mestres amb els quals se sent més apropat l’autor,  considera la cultura com «la programació mental col•lectiva que distingeix els membres d'un grup, o categoria, dels membres d'un altre grup, o categoria».

I, en abordar què significa i representa la «cultura nacional», no dubta a definir-la com la «programació mental col•lectiva que distingeix persones d'un país de persones d'un altre país».

Des de la meva perspectiva quasi octogenària, totes aquestes observacions tan acurades poden convertir-se en elements molt valuosos, que contribueixin a enriquir presències nostres en altres indrets del planeta, com també presències de gent d’altres contrades de la terra en la nostra realitat illenca mediterrània.

(CONTINUARÀ)

Lectura d’un bon llibre (2): aportacions científiques enriquidores

La part segona del llibre s’endinsa en l’explicació del Model 6-D. I fa aportacions sucoses sobre  societats col·lectivistes (majoritàries al Sud) i individualistes (majoritàries al Nord... cristianitzat).

Explica en què consisteix i com funciona aquest descodificador de cultura anomenat Model 6-D, basant-se en explicacions científiques que surten publicades l’any 2018.

Tracta de desglossar en mitja dotzena de dimensions la cultura nacional de cadascun dels 119 països on han mesurat les diferències culturals, a l’espera de continuar treballant en la descripció de la resta de països del planeta.

Són xifres que surten com a resultat d’una investigació acadèmica rigorosa, basada en dades recollides i analitzades científicament, i que representen 6 xifres o 6 colors bàsics en què es desglossa cada cultura.

El capítol quart descriu de forma admirable l’organigrama horitzontal o vertical que comporta la distància jeràrquica (PDI) entre un enginyer europeu i els membres nadius africans del mateix equip de treball. 

La lectura acurada d’aquest capítol em porta a recordar i reviure en carn pròpia el tractament i la consideració que rep jo, dècades enrere, com a «patiri» a Burundi o com a «padrecito» al Perú.

De manera que m’interessa moltíssim aquesta observació: l’índex de distància jeràrquica (PDI) queda definit per aquell grau en què els membres «amb més poc poder», els membres més humils dins les institucions i organitzacions d’un país, esperen i accepten la desigualtat social, esperen i accepten que el poder estigui distribuït de manera desigual, mal repartit, tant a la família,  com a l’escola, a la comunitat, a les organitzacions, als llocs de treball, etc.

La conclusió que n’extrec és que, amb això, si hom hi para una mica d’esment de manera acurada, es pot arribar a assolir, amb més facilitat i amb garanties majors, el lideratge multicultural amb moltes més grans dosis d’eficàcia.

Per acabar d’arrodonir-ho, a mida que m’endins en la lectura d’aquest llibre tan esplèndid, qued totalment sorprès quan em trob amb aquestes cinc línies que coincideixen quasi paraula per paraula amb un comentari que faig hores abans i que penj al meu blog, sense haver-les vistes prèviament: «Tant de bo que hagués après a gestionar correctament els xocs culturals en l’exercici del meu treball anys enrere, quan vaig sortir d’Espanya per primera vegada. M’hagués estalviat una gran quantitat de temps, de diners i de maldecaps», - diu l’autor mariando a la pàgina 53 d’aquest llibre seu -.

I, poques hores abans de llegir-ho, venia a dir jo en un dels meus blogs: «Tant de bo que m'haguessin arribat dècades enrere (totes aquestes aportacions tan sucoses)! M'haurien estalviat molts d'errors comesos, tant a Àfrica com a Amèrica Llatina, on només vaig fer servir eines tan insuficients com la intuïció, l'empatia o la paciència; en no disposar aleshores de la "formació intercultural" que poden adquirir, amb aquest llibre, generacions actuals més joves.» Sortosament i afortunadament!

Se m’acut d’afegir pel meu compte que, si tots aquells formadors nostres al Seminari diocesà de Mallorca, al marge de la seva presumpta bona voluntat, en lloc d’enflocar-nos pensaments i recomanacions de personatges tan allunyats de la nostra realitat del segle XX, com Teresa de Jesús, Joan d’Àvila, Joan de la Creu o fins i tot Tomàs d’Aquino, ens haguessin pogut obrir les portes a aquestes altres aportacions científiques, enriquidores de la ciència més actualitzada, com la que s’endinsa a aprofundir en la diversitat cultural que caracteritza la humanitat arreu del planeta, ens hauríem estalviat molts d’errors i no poques equivocacions, com també  munió de desencants i de frustracions que, lluny de beneficiar ningú, acaben ocasionant perjudicis d’índole diversa a molts.

Benvinguda sia aquesta aportació científica, sobretot si contribueix eficientment a eliminar errors i a multiplicar encerts en les relacions humanes interculturals: entre Nord i Sud.

El capítol cinquè exposa algunes idees molt interessants sobre individualisme, en contraposició a l’equip, mirant de respondre al dilema segon. 

En parlar de l’Índex d’Individualisme (IDV), l’autor assenyala que qualsevol cultura en aquest món nostre sempre comporta una certa quantitat d’individualisme: molt, poc o regular. Però no n’hi ha cap, de cultura, que pugui escapolir-se d’aquest segon dilema elemental: ¿l’individu per damunt del grup, o el grup per damunt de l’individu?

L’experiència de l’autor com a guia turístic en una agència de viatges d’aventura especialitzada, en un país africà tan ric geogràficament i socialment com Camerun, l’any 2008, l’ajuda a comprendre millor certs aspectes de la vida social, com és ara l’hospitalitat o la responsabilitat comunitària cameruneses. 

El deixen bocabadat. Reconeix que no n’entén res, de res.

D’una banda, veu de prop el que comporta el «col·lectivisme» camerunès, idèntic al que viuen més de tres quartes parts de la població mundial: qualsevol persona, des del seu naixement, queda integrada dins un grup fort i cohesionat que la protegirà sempre, a canvi d’una lleialtat absolutament infrangible, que l’empenyerà a repartir-se els recursos entre tots els membres de la comunitat. 

Senyal clar d’allò que se’n diu la «família estesa», que, a més de pares i germans, inclou oncles, cosins primers, cosins segons o tercers, amics, coneguts i fins i tot veïnats. És a dir, tot el barri.

Aquesta característica familiar xoca de ple amb l’individualisme d’altres societats com les nord-europees, on cadascú es limita a ocupar-se de si mateix o, com a molt, de la família nuclear més propera: cònjuge i fills menors d’edat. I punt.

A les societats col·lectivistes com Camerun és normal i desitjable que les famílies esteses, fins a tres i quatre generacions, visquin sota un mateix sòtil. A diferència de les societats més individualistes, on els fills tenen per costum abandonar la llar familiar en assolir la majoria d’edat.

Seguint ensenyaments del seu professor preferit, l’autor del llibre remarca que en les societats col·lectivistes el fet de viure rodejat de cosins, oncles o padrins, a més de pares i germans, crea una relació de dependència pràctica i psicològica de l’individu respecte del grup. Fins al punt que l’interès del grup arriba a prevaldre per damunt de l’interès de l’individu.

Continua exposant l’autor d’aquest llibre tot una sèrie d’exemples que fan veure les essències de les diferències culturals: una pràctica considerada «corrupta» en certs països «individualistes» pot ser percebuda com una mostra de «lleialtat» en altres països «col·lectivistes».

I a la inversa, un exercici de «transparència» pot ser percebut com una «deslleialtat» inacceptable.

A l’hora de respondre la qüestió de la tria del personal que ha de treballar en la construcció de l’hospital nou a Kènia, l’autor del llibre torna a comptar amb la col·laboració de la seva amiga espanyola, amb molta més experiència que ell al país.

Els consells que li dóna, l’empenyen a comportar-se de manera diferent a la que ell consideraria...

(CONTINUARÀ)

Lectura d’un bon llibre (i 3): dos capítols i algunes qüestions interessants

Pel que explica en aquest llibre, entre els anys 2012 i 2015, l’autor treballa com arquitecte tècnic per a Melià Hotels International, en clara perspectiva d’expansió mundial. Li encomanen la tasca d’analitzar projectes hotelers i determinar-ne la idoneïtat tècnica i arquitectònica.

Una tasca que li permet detectar el contrast d’actituds diferents entre socis potencials del Marroc o d’Alemanya. 

Els europeus el citen a la seu de l’oficina a les 9 del matí i, com a molt, li indiquen un o dos hotels propers on allotjar-se. Resten totalment al marge del que faci fora de l’horari laboral.

Els nord-africans, en canvi, s’encarreguen d’organitzar-li tota la logística, des que aterra al Marroc fins que se n’enlaira. L’única cosa que ha de fer és facilitar-los l’itinerari dels vols aeris...

Algunes observacions, en aquest capítol poden resultar remarcables. Com quan indica i assenyala el paper que comporta, en un país col·lectivista, una bona i sòlida xarxa de contactes. Esdevé un actiu tan valuós que s’ho paga tenir-ne molta cura.

També quan diu que la «comunicació directa o explícita» és més pròpia de les societats individualistes: n’esmenta alguns exemples concrets. I que la «comunicació indirecta o implícita» ho és de les societats col·lectivistes: n’assenyala també alguns altres, d’exemples que viu de prop.

Amb això, el llibre entra en el capítol sisè que serveix per esbrinar detalls del tercer dilema: l’ambició i l’èxit.

En algunes societats, qui les integra se sent motivat a competir i demostrar que és el millor en el seu àmbit d’actuació, mentre que en altres societats resulten molt més motivadors el consens i la cooperació.

En aquest punt del llibre, l’autor fa referència a l’Índex de Motivació cap a l’Ambició i l’Èxit (MAS). El defineix com el grau en què les persones se senten motivades per l’ambició, l’èxit material i la competició; o, per contra, pel consens, la qualitat de vida i la cura dels altres.

És un dilema al qual s’enfronten totes les societats: hi ha gent que s’afanya a treballar per viure, i n’hi ha d’altra que vol viure per treballar.

Al capítol setè, s’endinsa en el quart dilema, sobre allò que es presenta desconegut: a veure si és emocionant o si provoca ansietat. Fa referència a l’Índex de Control de la Incertesa  (UAI), que defineix com la mesura en què els membres d’una societat se senten amenaçats davant situacions desconegudes o incertes.

Ho explica molt bé l’autor, a la pàgina 121, amb una claredat irrefutable. Presenta l’estructura d’aquesta primera edició d’un llibre publicat a Barcelona. Concebuda per a lectors espanyols i hispanoamericans, respon a un raonament deductiu, propi de països amb un índex «alt» de control de la incertesa (UAI): va de la teoria a la pràctica.

En canvi, quan traduesqui aquest llibre a l’anglès, fa comptes d'estructurar-lo a la inversa, anant directament al gra. Com que el Regne Unit i Irlanda tenen un índex «baix» de control de la incertesa (UAI), col·locarà primer les pràctiques i acabarà amb l’exposició dels principis que les avalen: anirà de la pràctica a la teoria.

Entrant a la part tercera d’aquest llibre amb el capítol vuitè, l’autor estableix que, estadísticament, la gran majoria de la gent que viu i creix en un país es comporta d’acord amb la cultura d’aquest país. 

El Model 6-D es basa en l’estadística i la categorització. No és la cultura dels 119 països analitzats, sinó que representa la cultura més precisa que hi ha avui dia al mon. Com si fos un mapa que permet d’avançar la reacció de qualsevol persona davant d’un estímul determinat, depenent de la seva nacionalitat. Com si fos la carta nàutica que permet de solcar les mars dels negocis internacionals.

Per a Salvador Ribas Mas, el professor Geert Hofstede, creador del Model 6-D, posa la cultura en el mapa. Neix als Països Baixos l’any 1928 i mor el 12 de febrer de 2020, a l’edat de 91 anys. 

Enginyer mecànic, pren la decisió de deixar d’emprar màquines industrials per dedicar-se a estudiar a fons les persones que les manegen. S’adona que «persones semblants responen de manera diferent a la mateixa pregunta, depenent de la seva nacionalitat». 

Crea aleshores un mètode que marca la diferència i contribueix efectivament a l’enteniment real entre nacions i corporacions internacionals, baixant a l’àmbit dels negocis i la diplomàcia: el model 6-D. 

Primerament, fitxa pel departament d’investigació de personal d’IBM-Europa l’any 1965, i finalment funda l’ITIM (Institute for Training in Intercultural Management) l’any 1985,  transformat  l’any 2023 en The Culture Factor.

El seu deixeble mariando, l’autor d’aquest llibre, Salvador Ribas Mas, reconeix que té el privilegi immens d’haver-lo conegut personalment i d’haver estat present en una de les darreres conferències que dicta el professor.

En arribar al capítol desè de la pàgina 145, m’atur de fer-hi comentaris. Deix a qui tengui ganes d’endinsar-s’hi, que s’hi apliqui de bon de veres. Són pagines amb moltes i molt bones taules sobre la distància jeràrquica, l’individualisme, l’ambició i l’èxit o el control de la incertesa.

Segueixen 160 pàgines que recullen tres annexos sobre l’home que posa la cultura en el mapa, el professor Geert Hofstede, dels Països Baixos; les fitxes resum per països; la taula de puntuacions per països; la pàgina d’agraïments i la dedicada a la presentació de l’autor, Salvador Ribas Mas (Maria de la Salut, Mallorca, 1981)

Per acabar aquesta aproximació meva, m’agradaria destriar i remarcar aquests pocs i bons consells que apareixen a la pàgina 145 i que consider de valor incalculable:

«Quan tenguis la impressió que el teu interlocutor estranger t’està prenent el pèl, o t’està faltant al respecte, o simplement es comporta amb tu com un maleducat, atura’t a pensar una estona, no t’hi enfadis, ni reaccionis visceralment. 

Poden ser símptomes de trobar-te protagonitzant un xoc cultural.

Això que perceps com una falta de respecte en la teva cultura pròpia, potser no sigui res més que una mostra de respecte profund en la cultura del teu interlocutor.

Atura’t a pensar-ho una estona. Recorda que el teu interlocutor pot estar seguint un codi de conducta diferent al teu».

Mallorca, 2 de gener de 2024

Presentació molt interessant d’un llibre, a Maria de la Salut

Quan el bon amic i condeixeble, antic company d’estudis eclesiàstics, el mariando Jaume Ribas Molinas em convida a assistir a la presentació d’un llibre publicat per un dels seus nebots, Salvador Ribas Mas (1981), m’entren unes ganes immenses d’acudir-hi. N’anot la data i l’hora a la meva agenda, per no oblidar-me’n...

L’acte està programat de fer-se al Casal de Cultura de la vila mallorquina de Maria de la Salut. Just l’endemà de la festa dels Innocents, el 29 de desembre de 2023, a les 19 h.

M’hi present amb la màxima puntualitat. Des del primer moment, m’adon que hi acudeix una gentada, a l’interior d’una sala que podria encabir molt bé un centenar de persones. N’hi ha de totes les edats i condicions: dones, homes, vells, joves, infants, alguns polítics... majoritàriament gent marianda, arianyera i de contrades properes. Les cadires no basten, i un bon nombre d’assistents han de romandre drets.

Comença molt bé en Salvador, agraint la presència de tanta gent i manifestant la seva satisfacció a l’hora de presentar un llibre com aquest en una sala com aquesta: l’escola antiga del temps de la República, bellament reconvertida i condicionada pel consistori municipal en Casal de Cultura per al poble.

Les seves primeres paraules són de records bells i entranyables... Com el d’un llibre que marca la seva trajectòria vital, en sentit contrari... Si l’original conclou que el tresor millor que hom pot trobar, després de trescar món, roman amagat dins el corral de la casa pròpia, Salvador reconeix que, en el seu cas concret i particular, ocorre a l’inrevés: en sortir de la vila, de l’illa, d’Europa, pertot arreu troba tresors de valor incalculable que, entre d’altres, el porten a iniciar la seva carrera professional com arquitecte tècnic, a seguir com a consultor intercultural a The Culture Factor, a treballar a Nacions Unides, Melià Hotels International, Médicos sin Fronteras, Cort Penal Internacional, etc.

Tot plegat el duu a establir-se en països d’Àfrica com Camerun, Kènia, Libèria, Egipte o Mauritània... En aquest sentit, em crida poderosament l’atenció el comentari que em fa prèviament sobre la seva visita als companys missioners mallorquins que treballen a Burundi, l’any 2011, quan ell compta amb una trentena d’anys d’edat.

La presentació de l’edició primera d’aquest llibre (novembre 2023) que porta per títol «Directivos sin fronteras. Las diferencias culturales en los negocios internacionales», es complementa amb les aportacions que hi afegeix el seu cosí coetani Pere Joan Ribas Ribas, i les que hi fa un tercer mariando famós Rafel Jordà Siquier.

Tres homes d’una quarantena d’anys que, a mi personalment, em porten a admirar-ne la capacitat de comunicar-se amb un públic que segueix atentament tots i cadascun dels detalls, les anècdotes, les impressions, opinions o indicacions que emeten. De manera que els seixanta minuts de durada queden curts i passen rapidíssimament.

Faig comptes de llegir aquest llibre de 232 pàgines, de l’editorial  Libros de Cabecera. Temáticos.

En destriar entre la concurrència tantes cares conegudes i apreciades, no em puc estat de donar l’enhorabona al poble de Maria de la Salut, pel fet de comptar amb una gent de tanta vàlua científica, humanística i empresarial.

El llibre "Temps enrere", de Carme Feliu Quadreny

Acudesc a la presentació del llibre "Temps enrere", que es fa al Centre Cultural de sa Nostra, al carrer de la Concepció, de Palma, divendres 13 d'abril de 2018. 

A l'entrada, salut efusivament na Carme Feliu Quadreny, l'autora, filla petita de la família. Hi conec i tract de prop el seu fill Chema Font Feliu. Tenc l'oportunitat de saludar, també, el fill de Pau Feliu (que regenta Son Pont, a Puigpunyent). Ve a saludar-me en Juan Quadreny, (germà de la meva padrina de ses fonts, Maria Lluïsa Quadreny). Hi veig altres membres més joves d'aquesta família mallorquina que, per la relació directa que  temps enrere manté amb mon pare, Andrés Buele, no em resulta gens indiferent.

En posar-me a llegir-ne el llibre, ja des de la mateixa introducció m'adon que se'm presenta l'oportunitat de reviure situacions que em porten a un passat sempre present i mai no oblidat.

El primer nom que hi apareix és el de na Juana María Feliu Quadreny (germana de l'autora), i que record perfectament. D'altres noms que compareixen al principi, també són vius dins ma memòria: Sebastián Feliu de Cabrera Quadreny, en «Tianito» (germà major de l'autora i padrí meu de ses fonts), qui rep en herència de Rafael Feliu Blanes (pare de l'autora) la finca de Son Espases Nou...

Més endavant en surten molts d'altres, de noms coneguts meus. És el cas de l'amo en Bernat, parent de mu mare Maria del Carme Ramis, també natural d'Ariany, qui n'és el majoral. Jacinto Feliu Blanes, "Don Sinto" (oncle de l'autora). Maria Quadreny i Torres «Donya Maria» (mare de l'autora). Petronila Feliu Quadreny «Petica» (germana de l'autora). Maria Feliu Quadreny (germana de l'autora). Luís, Pablo i Rafael Feliu Quadreny «En Rafelet» (germans de l'autora).

Les paraules introductòries del P. Antoni Oliver Montserrat, C.R., la imatge, la veu i l'obra escrita del qual em ve a la memòria, remarquen el paper de na Carme com aquella «fada que introdueix el lector en una excursió inoblidable dins el territori del record i de la fantasia».

Seguesc rellegint el treball i la feinada, que gairebé sempre i pertot arreu exerceix la mare de l'autora, Maria Quadreny, el majoral, la majorala, els missatges de la possessió, el pis i la clastra, un lledoner, el menjador i la cuina dels majorals, etc.

El naixement de na Mariona (neboda de l'autora) al dormitori dels pares, situat a la planta baixa de la finca de Son Espases Nou, devora el jardí, em porta a recordar-ne l'indret moltes vegades visitat per mi, durant la meva infància.

Com també la casa de Palma, al bell mig de la Rambla, on acudim com a mínim un pic a l'any, per «saludar els senyors». Al llibre, llegim com s'hi prepara el betlem, seguint el costum tradicional de les cases mallorquines, senyorials o no senyorials; la xocolatada de matines; l'elaboració del torró d'ametla, de xocolata, de vermell d'ou, les coques de torró, el farcit dolç, la gelatina...

S'hi veu que na Carme, la filla petita dels senyors de Son Espases, manté una relació molt directa i franca amb els majorals de la possessió: són aquella «gent senzilla i agradable que tant estima. Li crida l'atenció que sense que sàpiguen llegir i sense haver pogut anar a l'escola, sàpiguen tantes coses. La cultura l'han après a través de la vida, no dels llibres» (pàg. 96).

També, al llarg del llibre, na Carme no s'està d'anar presentant detalladament certes receptes de cuina i pastisseria mallorquina, apreses de sa mare i de la majorala. Com a mostra, algunes d'aquestes: Farcit dolç (pàg. 40), Torrons: de vermell d'ou,  (pàg. 43), Crespells (pàg. 85), Panades de pèsols (pàg. 86), Panades dolces (pàg. 87), Rubiols (pàg. 88), Bunyols (pàg. 99), Coca de verdura (pàg. 119), Cocarrois dolços (pàg. 121), Coques de quarto (pàg. 132).

La lectura d'aquest llibre ens permet de fer un recorregut ràpid per la vida d'una dona, filla de família benestant, amb casa a Ciutat, la Rambla,  i a fora-vila, Son Espases Nou, que s'atura a pegar-hi una ullada i a recordar-ne moments singularment significatius, per a ella i per al lector que n'hagi compartit ni que sigui solament alguna part.

Infància, adolescència, joventut i maduresa, quatre de les etapes que hi queden reflectides d'una manera força expressiva i gràfica, a través d'escenes que hi sobresurten: el record de les primeres matances del porc a la finca de Son Espases Nou; la festa de Nadal que porta a l'elaboració de torrons i altres pastissos característics; la primera vegada d'anar a cercar caragols i la caragolada subsegüent; la tasca d'anar a collir ametles; els bons records de la caseta situada al bell mig del jardí; el temps de quaresma i el temps de pasqua; l'experiència com a alumna a col·legi religiós; la lliçó paterna impressionant amb motiu de la mort de l'amiga més gran; el tracte que vol mantenir freqüentment amb els majorals de la possessió, l'admiració que sent per ells i l'aprenentatge que en rep, com en el cas de fer bunyols o de veure parir una egua;

Tot plegat fa que na Carme ens vagi comunicant allò que li resulta més viu de cadascuna d'aquestes situacions que ens va descrivint. Més que seguir un ordre cronològic dels esdeveniments, em sembla que fixa la seva atenció sobretot en alguns que tenen molt a veure amb els mesos d'estiu que passa a la finca de Son Espases Nou. O de la primavera. 

Gairebé tot quant conta succeeix a l'estiu. Es veu més clarament quan manifesta i diu que li agrada més viure a Son espases que a la Rambla, malgrat també la casa d'allà sigui molt gran, perquè reconeix que a Son Espases està més dins el seu ambient (pàg. 95).

La filla petita de la família Feliu Quadreny hi apareix molt relacionada amb sa mare, donya Maria, i amb la majorala, madò Catalina. També amb son pare, don Rafel, i amb el majoral, l'amo en Bernat. L'autora, en algunes ocasions, fa al·lusió directa i explícita a les seves germanes i nebodes. Però ben poques vegades hi surten els seus germans mascles, gairebé sempre bastant malparats, per cert. El seu home i els seus fills també hi són esmentats en indrets nombrosos, amb molt d'afecte. 

Apunt aquesta darrera observació, després d'haver seguit detingudament i atenta la intervenció que hi fa  la doctora Carmen Orte durant la presentació del llibre i després d'haver-ho comprovat amb la lectura que n'he fet posteriorment, d'aquest.

A la meva edat més que setantina, quan llegesc i rellegesc les imatges i situacions descrites en aquest llibre de na Carme Feliu, uns pocs mesos més gran que jo, em ve al cap la recordança que, a ben pocs minuts d'aquell indret on viu i passa els estius na Carme i la seva família, els Feliu Quadreny, -això sí, a una distància més que considerable, pel que fa a costums i estil de vida corresponents-, hi estam nosaltres sis, la nostra família, els Buele Ramis. 

Durant algun temps ocupam aleshores una d'aquelles casetes senzilles, situada al punt més baix de la finca de Son Espases Nou, just a la vorera de la carretera de Valldemossa -quan encara està sense asfaltar-, a quatre passes del torrent d'en Barberà. L'anomenen Can Tonet. 

Des d'aquest indret, mon pare davalla a peu cada dia fins a l'antiga Diputació -actual Palau Reial del Consell de Mallorca-; els germans baixam amb el tramvia fins al Colegio Mallorca, situat al carrer de Capità Castells (actual Pablo Iglesias); i mu mare va a treballar cada dia, en tasques domèstiques de neteja d'aquella mateixa possessió dels senyors de Son Espases... on mon pare ja ha estat treballant, dècades enrere, quan arriba a l'illa de Mallorca, provinent de terres de Guinea Equatorial...

Per això, adquireix per a mi molt de significat la dedicatòria que, del seu puny i lletra, em signa na Carme Feliu, el 13 d'abril de 2018, a una de les primeres planes d'aquest llibre seu que porta per títol «Temps enrere»: «A Cil, germà des de sempre amb una abraçada que surt realment del cor. M. Carme Feliu».

Moltes gràcies, Carme estimada!

Temps enrere

Carme Feliu Quadreny

Llibres de la Nostra Terra, 109

Lleonard Muntaner, editor

155 pàgines

Dels Països Catalans a Guinea Equatorial

Des que el bon amic i company de lluites polítiques republicanes a l'àmbit dels Països Catalans, Josep-Lluís Carod-Rovira, director executiu de la Càtedra sobre Diversitat Social a la Universitat Pompeu Fabra, em recomanà fa uns anys la lectura d'aquest llibre Pallassos i monstres d'Albert Sánchez Piñol, no he parat de llegir-ne...

Guinea Equatorial m'interessa moltíssim, ara més que mai. Pentura perquè, com a fill de pare guineà i de mare arianyera, tenc consciència plena de trobar-me molt més lluny del bres que de la tomba...

Aquests darrers mesos me n'he llegit uns quants. I faig comptes de continuar llegint-ne d'altres. Tots els que estiguin al meu abast, sempre que hagin estat escrits en català, per descomptat...

A prop de ca nostra, dispòs d'una llibreria amb unes llibreteres excel·lents, que me'n faciliten l'accés i l'adquisició. Es tracta de la Llibreria Lluna que regenta la bona amiga Maria Barceló. Ella s'encarrega, ben sol·lícita, de fer-me avinent les publicacions que s'hi refereixin.

Gràcies a aquesta col·laboració, ja he pogut llegir:

Malabo i les cendres , de Gemma Freixas;
Palmeres en la neu, de Luz Gabás;
Casino de Santa Isabel , de Gemma Freixas.

I, també, faig comptes d'empassar-me el contengut d'aquesta altres llibres:

Els catalans de Guinea, d'Antoni d’Armengol;
I demà, el paradís, d'Antoni Vives;
Guinea Equatorial, història en blanc i negre, de Gustau Nerín;
Quatre dies a l'Àfrica, d'Antoni Sala Isern;

I d'altres que se'm puguin presentar com a adients, relacionats amb Guinea Equatorial.

Acceptaré de molt bon grat qualsevol indicació que se me'n faci...

Amb el llibre de Carmel Bonnín a les meves mans

El bon amic, veïnat i company de lluites cíviques, Carmel Bonnín, m'acaba d'obsequiar amb un dels seus llibres recent sortit del forn, com aquell/a qui diu.

Li ho agraesc de tot cor, ja que no vaig poder assistir a la presentació que se'n va fer dies enrere.

Faig comptes de llegir-lo amb moltes ganes.

En aquest temps de naufragis que vivim, compartesc el seu desig que cada nàufrag arribi a trobar la seva platja...

Les represàlies de Franco contra militars "poc addictes", a Mallorca

Acab d'assistir a la presentació del llibre de Josep Massot i Muntaner Les represàlies de Franco contra els militars “poc addictes”. La “causa del mando” de 1936 a Mallorca, editat per Lleonard Muntaner, L'ARJAU, 26.

He adquirit aquest llibre de 230 pàgines, signat a Montserrat per Josep Massot i Muntaner, el 8 de setembre de 2011 i presentat al Centre de Cultura de sa Nostra, dimarts, 22 de novembre de 2011, per David Ginard, Sebastià Serra, Miquel Duran, Lleonard Muntaner i el mateix Josep Massot, davant d'una concurrència que quasi n'omple la sala auditori.

El llibe tracta sobre les desavinences entre sectors militars i civils rebel·lats el juliol de 1936 contra el poder legítim de la Segona República, i es refereix expressament al quadre d'una vuitena de militars malvists per Franco i pel sector més dur dels revoltats mallorquins.

L'autor del llibre es basa en el text sencer de dues causes judicials que fins fa poc havien estat tancades i barrades i amagades al jutjat militar de Palma i que li han estat facilitades per Juan Negreira i Lleonard Muntaner.

Tots dos documents aporten una quantitat enorme de documentació nova, que permet a l'autor ressaltar-hi els aspectes que li semblen més importants i donar pistes per aprofundir-hi més en estudis monogràfics.

Els personatges centrals a què fa referència el procediment sumaríssim nº 977 de 1936 són:

• General Francisco Franco
• Comandant militar de les Balears (20-09-1936 - ?-?-1937), Trinidad Benjumeda del Rey (Sevilla, 1879-?)
• Coronel d'Infanteria retirat Ricardo Fernández de Tamarit (1874 - ?)(jutge instructor de judici sumaríssim)
• Coronel, comandant militar Aurelio Díaz de Freijó (acusat)
• Membre de l'Estat Major, Josep Clar Pujol (acusat)
• Membre de l'Estat Major, José Garrido de Oro (acusat)
• Membre de l'Estat Major, Francisco Sánchez Candela (acusat)
• Cap de les forces contra Bayo, Emilio Ramos Unamuno (acusat)
• Capità d'Infanteria retirat Vicenç Calafell Llinàs, secretari
• Tinent de Complement Honorat Sureda Hernández, secretari
• Comandant d'Infanteria Mateu Torres Bestard (Palma, 1891 - ), denunciant (ex-ajudant del general Franco, quan aquest és comandant militar de les Balears)

Els que fan referència al procediment sumaríssim nº 976 de 1936, són els caps de les columnes que fracassen a l'hora de neutralitzar el desembarcament de Bayo i que són castigats per la seva negligència o incompetència.

• Coronel d'Infanteria retirat Ricardo Fernández de Tamarit (1874 - ?)(jutge instructor de judici sumaríssim)
• Tinent de Complement Honorat Sureda Hernández, secretari
• Tinent coronel d'Infanteria Pedro Llompart Ramis (acusat)
• Tinent coronel d'Infanteria Andrés Cifre Munar (acusat)
• Comandant d'Infanteria Hilario Vicente Castro (acusat)

Tots dos documents fan veure la complexitat dels fets que tenen lloc a Mallorca a partir del juliol de 1936 i la diversitat de reaccions que provoquen: l'acusat Díaz de Freijó hi surt engrandit, com a home honest, oposat a les ànsies de repressió i revenja d'altres companys d'armes i de la Falange local; en canvi, Ramos Unamuno hi apareix poc intel·ligent, fanfarró, ineficaç, poc preparat; mentre que Garrido de Oso es mostra profundament anticatalà i té gran pes en la campanya contra el Manifest de solidaritat entre Catalunya i Mallorca l'estiu de 1936 (on tenen paper destacat els germans Miquel i Llorenç Villalonga)...

Faig comptes de llegir-lo amb deteniment...