Una nit qualsevol, llibre de Miquel López Crespí

Seguint la seva dèria literària d’escriure sobre lluites per la llibertat de la classe treballadora i sobre la defensa de la llengua i la cultura catalanes, l’escriptor pobler Miquel López Crespí, en la seva edat més madura, ens ofereix aquesta altra producció que fa part de la Col·lecció Aliorna-65 de Lleonard Muntaner Editor, amb el títol Una nit qualsevol.

Portada del llibre

Tot al llarg de les seves 144 pàgines, el novel·lista, assagista i poeta mallorquí, ens ofereix, en aquest llibre editat a Mallorca l’any 2025, un caramull ben muntat de relats farcits d’històries que competeixen en la captura de l’interès per part de qui s’hi endinsa amb la curiositat de llegir-ne tot el contengut.

Miquel López Crespí, des de fa dècades, no deixa de ser un bon company de lluites i dèries en la batalla persistent i indefugible de contribuir personalment i col·lectiva en la tasca gegantina de construir un món més just i solidari.

No deixa de fer-ho, tot i trobant-se avui dia davant tantíssims de fronts bèl·lics oberts en tants indrets del planeta Terra. Si més no a primer cop d’ull, sembla que no contribueixen a fer-hi res més que tot el contrari del que proposa l’autor.

En compartir plenament son plantejament farcit d’una vitalitat inesgotable, som un dels qui pensen i creuen que s’ho paga endinsar-se en la lectura d’aquests 16 relats interessantíssims. Sobretot per a qui comparteixi la necessitat d’assolir una visió transformadora de la realitat que ens ha pertocat viure i patir.

A mesura que ens hi endinsam, hi trobam espais ben coneguts per la gent que, d’una forma o una altra, es dedica a la literatura d’aquest estil i contengut, com és el cas del Restaurant Diplomàtic, en el darrer relat; o l’històric casal menorquí, construït en temps de la dominació britànica de l’illa, on es refugia qui s’endinsa en la inexhaurible febre creativa del relat quinzè; o la casa de camp que els pares de l’advocat laboralista li han regalat; o el despatx des d’on elaboren la història del moviment obrer; les places públiques on els herois de les lluites més revolucionàries mai no troben ni tenen cap monument en bronze; l’aeroport buid durant un hivern sense turistes, amb motiu del retorn de l’exili llarg de qui consideren alguns com «el darrer resistent»; l’Escola de Magisteri on estudien junts alguns protagonistes de l’obra; el tren barat que els porta des del cap i casal de Catalunya fins a París; la munió de cases abandonades, de palaus ensorrats, d’estacions desertes, com si servissin de crònica del moviment obrer, el relat d’una relació exhaustiva de derrotes incomptables.

Hi compareixen personatges nombrosos que, a criteri de l’autor, han contribuït de manera molt significativa i intensa a mantenir infatigablement i incessant la lluita per un món més igualitari i lliure.

Així com comença amb unes reflexions entorn de l’assassinat dels ecologistes Petra Kelly i Gerd Bastian, acaba amb una tertúlia literària en un dels millors restaurants de Ciutat. Entre i entre, s’hi despleguen uns altres 14 relats. Tant uns com els altres competeixen en qualitat descriptiva, que se suma a les valiosíssimes aportacions de riquesa literàra incalculable que s’hi afegeixen. Tot plegat mena qui tengui interès a llegir-ho cap a un grau molt alt de fruïment gojós.

No de bades, ni per casualitat, la publicació d’aquest llibre coincideix amb la celebració a bombo i platerets del 80è aniversari del final de la segona guerra mundial, en determinats àmbits de la geografia planetària.

De fet, coincideix amb una trobada tan significativa com la produïda amb la presència dels cappares polítics russos, nord-coreans, indis, iranians, xinesos, etc. Sens dubte els més clarament representatius dels països que, d’una forma o una altra, s’enfronten als EUA i a la UE.

Aquest llibre de l’escriptor pobler Miquel López Crespí, amb un títol tan cridaner com aquest, Una nit qualsevol, bé sigui a través de cartes, o de monòlegs, o de converses, bé sigui emprant cartelleres de cinema, transporta el lector cap a l’observança i el record d’una Europa tacada de sang a mitjan segle XX. 

Molt oportuna, doncs, l’edició i publicació d’una peça literària com aquesta, en uns moments en què grans i enormes onades de feixisme atroç tornen a irrompre de bell nou en gairebé totes les contrades i racons del nostre entorn capitalista, cada cop més depredador, més desbocat, més salvatge.

Vos he de dir que estic molt content de trobar-me aquí, a Muro, a ca s’Artiller, convidat una altra vegada pel bon amic i activista cultural inigualable, en Jordi Cloquell Noceras: «Figura molt coneguda en l’àmbit cultural del poble, encarregat de dinamitzar i programar les activitats del centre, que és el cor de la vida cultural de Muro» (IA xinesa dixit!).

Juntament amb el bon amic llorità Felip Munar, venim a presentar un llibre d’un altre bon amic, pobler en aquest cas, que li diuen Miquel López Crespí, autor de desenes i desenes de títols elaborats en català de Mallorca (superant-ne el centenar).

M’heu de pemetre que comenci fent una referència explícita i directa a la darrera vegada que m’hi vaig fer present, aquí, a ca s’Artiller, amb en Miquel. Ens hi acompanyava aleshores un altre bon amic, concarrí per més senyes, que ja no és en aquest món entre nosaltres, el bon amic Jaume Obrador Soler. Que en pau descans!

Era el 27 de maig de l’any 2018 – 7 anys, 3 mesos i 17 dies enrere –. Ens hi dedicàrem una bona estona, a presentar dues de les moltes novel·les d’aquest mateix autor pobler. Les que porten per títol «Joc d’escacs» i «Allò que el vent no s’endugué». Record que era un diumenge, i que ho férem a les 19:30 hores d’un capvespre primaveral.

Vàrem comptar aleshores, i també comptam avui, amb la col·laboració tècnica d’un professional de la comunicació, tan ben qualificat com és ara n’Agustí Baró i Bauló. S’encarregà d’enregistrar les imatges, els sons i les veus de la trobada, per tal que tothom que en tengués interès, pogués disposar de la informació requerida. Esper que en aquesta ocasió també faci el mateix, com només ell sap fer.

També m’heu de pemetre que vulgui fer una referència explícita i directa a la primera vegada que vaig contactar amb l’escriptor pobler Miquel López Crespí. 

La primera vegada que vaig llegir un article seu, fa més de cinquanta anys. Era a finals de l’any 1971. Pocs dies abans que jo emprengués el vol cap a l’Àfrica Central, com a missioner al Burundi, ell havia publicat al Diario de Mallorca un escrit que duia per títol una sola paraula «Fanon». Vos he de dir que aquell escrit m’ajudà ben molt a entendre què havia de fer jo, un «home del Nord opressor», a l’hora d’acompanyar «gent del Sud oprimida».

Entre aquella primera vegada i aquesta darrera d’avui aquí, a Muro, ha transcorregut molt de temps. Tots dos hem anat envellint. I tots dos, durant aquestes darreres dècades, hem anat presentant llibres seus en indrets distintints de Mallorca.

Record molt bé que, en presentar aquí les dues novel·les seves ja esmentades, 7 anys enrere, a l’hora de fer-ne la presentació, se’m va ocórrer de formular-li, a l’autor, prop d’una dotzena de preguntes, perquè me les anàs contestant adreçant-se a la concurrència.

Avui faig comptes de fer el mateix, si m’ho permeteu. Lògicament, no hi repetiré les mateixes preguntes, perquè ja foren contestades aleshores per l’autor. A més a més, varen quedar molt ben reproduïdes en les xarxes de la intercomunicació planetària, dins d’un dels meus blogs que podeu consultar quan vulgueu. 

Dedicatòria del llibre

Començ, idò, demanant-li, a Miquel López Crespí:

1) Des de fa dècades, som veïnats. El nostres dos domicilis familiars estan situats en dues barriades palmesanes veïnes, Bons Aires i Camp Rodó. Sé que aquests darrers 50 anys has publicat una quinzena de llibres de narracions, a més de les teves aportacions nombroses al teatre, la poesia, la novel·la o l’assaig...
M’agradaria que ens diguessis d’on et surt aquesta dèria literària teva tan admirable? 

2)   Sempre he pensat que aquella primera topada amb el teu escrit sobre Fannon, és la que m’ha duit a col·laborar en la presentació de tants dels teus llibres, en llocs tan diversos. Sovint parles d’allò que anomenes la «narrativa experimental».
Ens pots explicar què vols dir exactament amb una definició com aquesta? 

3)   Com saps molt bé, m’acaben de publicar, a mi, un llibre en català i en castellà, que duu per títol «Cròniques meves peruanes». Saps que ho ha fet una editorial mexicana que l’ha penjat a internet, difós i escampat per Amazon, tant en digital com en paper.
Tu acostumes a escriure gairebé sempre i majoritàriament en català. Si hi ha una cosa que m’admira de la teva tasca, és que deus ser un dels pocs escriptors que pot dir i assegurar que «n’ha viscut, d’escriure», cosa que no abunda entre nosaltres.
Ens pots dir com t’ho has fet, per poder «viure d’escriure», durant tants d’anys?

4)   Així com, a mi, em va influir el que escrigueres sobre Fanon, i, 54 anys després encara mir de parar-hi esment, ens pots aclarir quin és l’escriptor, o grup d’escriptors,  que consideres que més ha influït en tu, perquè t’hagis dedicat a escriure tant?

5)   El fet d’acompanyar-te en moltes de les presentacions dels teus llibres, m’ha fet veure que t’han atorgat i has rebut molts de premis literaris al llarg de la teva extensa i intensa vida, tan activa dins l’àmbit de la literatura.
Ens pots explicar quin paper tenen els premis literaris en el teu ofici d’escriptor?

6) Sempre m’he demanat si el títol d’aquest llibre «Una nit qualsevol» és una queixa o lamentació que fas cap a l’exterior, o és la constatació escrita de la teva realitat vivencial, la d’un escriptor compromès en la tasca de transformar la societat, que vols que quedi reflectida damunt paper.
Ens ho pots aclarir, això: queixa/lamentació, constatació d’algunes realitats viscudes o res a veure amb cap de les dues?

7) Conec companys que cada dia escriuen una mica sobre allò que han fet, han vist, han escoltat, han visitat, etc. S’apunten a fer-ne un dietari personal històric.
Aquest llibre teu té qualque cosa a veure amb això, o ni tan sols t’ha passat pel cap fer-ho així?

8) I finalment, què recomanaries a les generacions més joves sobre el cultiu de l’art d’escriure. Pel seu compte, i no tant servint-se del que avui en diuen «intel·ligència artificial»? 
Aquest estri tecnològic que té més d’artificial que d’intel·ligent: es limita a arreplegar dades d’altri, sense valorar-ne ni la qualitat, ni la veracitat, ni l’originalitat, ni la intencionalitat manifesta de confondre.
Quines recomanacions faries al jove que prengués la decisió de fer-se escriptor?

Contraportada del llibre

Amb això està tot dit, sobre el que jo volia demanar-te. Gràcies per respondre. 
Gràcies, també, a l'atenció dispensada per la concurrència aquí present.