Una molt bona notícia pels amants d’Amèrica Llatina és la presa de possessió per tercera vegada de Luiz Inácio Lula da Silvacom a president del Brasil, en bon primer dia d’aquest Any Nou.
LUIZ INÁCIO LULA DA SILVA, president del Brasil
Tant de bo que, amb aquesta tercera oportunitat que té de presidir el Brasil, arribi a fer passes considerables cap a l’objectiu que tothom desitja: fer desaparèixer la fam que pateixen 30 milions de persones al seu país!
Que tothom pugui menjar tres pics al dia! Pot semblar que no és demanar massa, però, de fet, és demanar moltíssim.
Una altra de les bones notícies que s’estan escampant arreu del món, des del primer dia d’aquest Any Nou 2023, és la represa de les negociacions entre la guerrilla i el Govern de Colòmbia.
Tant de bo que arribin a bon port!
GUSTAVO PETRO, president de Colòmbia
M’interessa remarcar-hi que, a diferència del Perú on, pel que sembla, l’assessorament que ha rebut el president Pedro Castillo no ha estat dels més adequats, en canvi a Colòmbia, el president de la República Gustavo Petro s’ha sabut envoltar d’assessors que no solament l’han duit a la Presidència, sinó que l’estan ajudant, i molt, a fer passes concretes cap a un dels objectius marcats durant la campanya electoral: la pacificació del país.
PEDRO CASTILLO, president del Perú
M’alegra ben molt veure que pot comptar, entre d’altres, amb la col·laboració de bons amics catalans que, des de Bogotà estant, hi fan suport i l’assessoren.
Després de més de quatre anys sense cap casta de diàleg entre la guerrilla i el Govern de Colòmbia, tenen previst de reprendre aquest dilluns mateix les negociacions de pau. Sembla que ho han de fer a Caracas, la capital de Veneçuela.
Tant de bo que la violència quedi totalment desterrada d'unes terres regades amb massa sang aquestes darreres dècades.
D’entre les moltes publicacions que miren d’explicar la situació actual que viuen al Perú, n’hi ha una que m’arriba molt endins, amb la qual m’identific més que no amb cap altra.
La signa a Lima, la capital del Perú, Hugo Cabieses. A mi, m'arriba des d’Alemanya el 27 de desembre de 2022. Redactada en castellà, m’interessa tant, que m’afany a publicar-la en català.
Pel que puc saber, es tracta d’un economista peruà que coordina l’àrea de desenvolupament sostenible, canvi climàtic i drets indígenes del Centre d’Investigació de Drogues i Drets Humans (CIDDH). L’any 2011 fou nomenat pel president Ollanta Humala viceministre de Desenvolupament estratègic dels Recursos Naturals del Ministeri de l’Ambient (MINAM).
L'economista peruàHUGO CABIESES
Diu i escriu aquest economista peruà que la ingerència del Govern dels Estats Units (EUA) i de la CIA en la caiguda del president Pedro Castillo i en l’assumpció del poder per part de Dina Boluarte, ha estat i continua sent un factor important en la crisi d’Estat que viu el Perú.
A la vista de les mobilitzacions socials que no aturen arreu del país, molta de gent, sobretot de Lima i dels àmbits més alts del poder, es demana per quines cinc-centes tanta de gent continua mobilitzant-se.
L’economista s’atreveix a oferir-hi algunes respostes que poden explicar per què NO es rendeixen NI ES RENDIRAN mai:
- Perquè Lima no comprèn les províncies ni les entén,
- La ciuat no entén el món rural,
- Els criollos i blancs no entenen els indis «de color modest»,
- La cultura occidental menysprea la cultura indígena,
- La gent rica s’enriqueix a costa dels de baix i dels de l’interior del país,
- Des de fa dècades els ciutadans benestants critiquen els informals, però no fan res per potenciar-ne la formalització,
- Els més poderosos destrossen els recursos naturals amb la finalitat de guanyar més doblers i els indis defensen el seu mitjà de vida, des de la informalitat i la delinqüència,
- Els prohibeixen d’organitzar-se solidàriament, pretenent que esdevenguin individus sense drets,
- La violència institucional s’exerceix sempre i solament contra els pobres, els indis i els joves,
- La corrupció s’ha tornat institucional, primordialment entre polítics i empresaris, mentre que els indis n’hi són perseguits,
- Per primera vegada en els darrers 200 anys s’han vist reflectits en el rostre i el capell d’un president semblant a ells, però aquest no ha estat reconegut pels poders fàctics corruptes i autoritaris,
- La gent de baix i la gent d’endins no volen que la gent de dalt i la gent de fora (EUA i OEA) fiquin el nas en els assumptes propis, però els de dalt en sol·liciten la intervenció,
- La Constitució actual no té en compte els seus drets, que són reconeguts internacionalment,
- Perquè hi ha centenars d’altres raons que empenyen a continuar lluitant pel Ben Estar i pel Ben Viure, dins un Perú «de totes les sangs» i de la pau definitiva per a tots i totes...
És l’opinió d’Hugo Cabieses, Lima 27 de desembre de 2022.
Quinze dies després de la destitució i l’empresonament provisional del president Pedro Castillo, continuen les lluites populars arreu del Perú, sobretot a determinades regions del país.
Les masses enrabiades continuen reclamant les tres peticions inicialment presentades: convocatòria d’eleccions constituents, com més aviat millor; renúncia de tots els congressistes, tancament del Congrés, que se’n vagin tots a casa seva; i alliberament immediat de Pedro Castillo, el president de la República elegit democràticament a les urnes.
Són dues setmanes seguides de repressió, exercida per part de les forces armades i policials del Perú, que fan front a les manifestacions nombroses convocades per entitats i organitzacions populars de tota casta.
El fet de sortir multitudinàriament a carrers i places de les ciutats produeix enfrontaments tan durs que provoquen la mort de nombrosos participants. Quinze dies després de la destitució del president, les informacions oficials parlen de vint-i-sis morts totalment identificats, com a resultat de les actuacions repressives de les forces de l’ordre, enviades per les autoritats que presideix Dina Boluarte.
Volent seguir una mica més de prop la situació que s’està donant actualment al Perú, mir de contactar amb amistats i gent coneguda que hi viu. M’interessa ben molt saber-ne i rebre’n opinions. Les que siguin. Sé que no poden ser mai coincidents. La visió i opinió que em puguin passar depèn molt, entre d’altres aspectes, de la ubicació material, social, política o religiosa en què es troba cada interlocutor/a.
Així i tot, encara me’n puc fer una idea més cabal quan, després de demanar-los que em vulguin passar enllaços a mitjans de comunicació que consideren els més adients, i que em puguin resultar més útils a l’hora d’obtenir una informació el més objectiva possible, n’arrib a poder establir una llarga sèrie summament interessant.
Per ordre d’importància, d’acord amb els criteris que consider que s’adiuen més amb la perspectiva que estic assumint, des de lluny estant suara mateix, en destrio aquesta mitja dotzena d'entre molts d'altres que m'arriben:
1. NO HAY DERECHO (un dels programes radiofònics que em diuen que es dels més complets)
2. LA ENCERRONA (Marco Sifuentes, de tendència centrista, em diuen)
3. DILO FUERTE (puja contengut interessant de cada esdeveniment a instagram)
4. WAYKA (per a mi, una de les presentacions més expressives i impactants)
6.INTY NOTICIAS (programa obertament favorable a Pedro Castillo i contrari a Dina Boluarte)
Poc o molt, durant aquests dies he anat entrant a veure què hi diuen, com ho comenten, què proposen, els diversos mitjans radiofònics o televisius. Gairebé tots digitalitzats a les grans xarxes com instagram, facebook o youtube. Cosa que permet d’entrar-hi amb molta facilitat.
Pel fet que avui mateix, 21 de desembre, el primer dia de l’hivern europeu, es produeix a Lima, en ple estiu peruà, un fet que pot marcar un abans i un després en la situació política peruana, m’hi he volgut centrar una mica.
Per primera vegada he accedit a INTY NOTICIAS: m’he assabentat que l’esposa i els dos fills menors d’edat del president Pedro Castillo (qui continua en presó preventiva) han sortit de l’aeroport Jorge Chavez de Lima i han viatjat a Mèxic on han rebut l’asil polític que havien sol·licitat.
S’ho paga seguir tot quant s’hi presenta, per adonar-se que, des d’aquest mitjà:
* El president del Perú continua sent Pedro Castillo, tot i que hagi estat empresonat; * La presidenta Dina Boluarte no és més que una impostora, que els militars han portat a la Presidència de la República per protegir els interessos de les famílies més benestants del Perú; * Els congressistes, a més de ser uns aprofitats que esperen traure tallada de les concessions multimilionàries que s’han de renovar l’any 2023, pretenen fer reformes constitucionals que impedeixin que pugui tornar a sortir elegit mai més cap altre president que provengui dels sectors més populars del Perú.
Davant la reacció governamental peruana de declarar «persona non grata» l’ambaixador de Mèxic a Lima, per haver concedit l'asil polític a la família del president Castillo destituït, s’ho paga seguir de prop les declaracions que efectua el president mexicà AMLO (Andrés Manuel López Obrador), sobre la situació política al Perú (amb certes recomanacions que serien aplicables també al procés independentista català).
Per si això no bastava, aquest mateix dia tenc oportunitat d'escoltar per primera vegada un dels comentaristes peruans més prestigiosos, segons em diuen, César Hildebrandt, qui, de manera clara i explícita, critica durament l'actitud del president de Colòmbia, Gustavo Petro, qui es nega a reconèixer com a presidenta del Perú Dina Boluarte i fa suport clar al destituït Pedro Castillo.
M'ha semblat oportú recollir-ne aquí mateix els tres minuts que dura la seva intervenció:
El pas, insòlit i inesperat, d’un mestre rural de províncies serranes, per la Presidència de la República del Perú, cosa mai vista fins fa poc, i la seva actuació presidencial, permesa durant 16 mesos seguits per les forces polítiques presents al Congrés, entre d’altres aspectes, fa veure cada cop més clarament la divergència d’opinions.
No solament entre els seus mateixos votants, sinó també entre les esquerres peruanes diverses.
L’arriben a situar al capdavant del bordell polític en què s’ha convertit tot plegat, considerant-lo un inepte rodejat d’ineptes. Creuen que la seva curtor ha estat aprofitada pels poderosos de torn, i constaten que els mitjans de comunicació, totalment en mans de la dreta, s’han posat obertament contra Castillo i les protestes populars.
Descomptant-ne algunes excepcions (com pot ser Marco Sifuentes a LA ENCERRONA), gairebé totes les versions que donen premsa i teles hi van dirigides directament.
Recomanable canal de televisió, sobre situació actual al Perú
Des de posicions d’esquerres, adverses a Pedro Castillo, que als inicis el veien com una certa alternativa al fujimorisme de dretes, hores d’ara ja no el volen com a president. El rebutgen a les totes.
Consideren que ha destruït totes i cadascuna de les institucions... que dirigeix una banda criminal saquejadora de l’Estat durant el seu mandat... i que ha abandonat el poble amb la seva ineptitud i amb la corrupció de les persones que ha posat al seu càrrec.
Opinen que ha de romandre a la presó i deixar de destruir el país. Li critiquen que no dubtàs a aliar-se al Congrés per destruir l’Educació, el Ministeri de la Dona, o per marginar els agricultors, per canviar 80 ministres durant tan poc temps, o per nomenar com a darrera ministra de Cultura una odontòloga.
En definitiva, per no haver fet res d’allò que va prometre, sinó per haver-se dedicat només a robar, a ficar-hi ineptes i a destrossar ministeris que funcionaven més o manco bé.
Ja no volen Castillo. Mai no el varen volen. Només pensaren que podia representar una alternativa millor al fujimorisme. Però han vist que, de fet, ni representa els més pobres, ni els defensa, ni fa res de bo per ells: només enriquir amb concessions milionàries la seva família i la seva gent més propera.
Opinen que el Congrés se n’ha d’anar, i que se n’anirà. Però Castillo també. Ha enfonsat totes les esperances de l’esquerra. El consideren un veritable delinqüent.
Reconeixen que sap fer-se la víctima, però que, mentrestant, el país s’està dessagnant per mor d’ell.
Conferència episcopal peruana convoca a pregària per la pau al país
A la vista de la convocatòria de certes concentracions fetes a Europa, com la realitzada a Palma el proppassat dia 16 de desembre, consideren lamentable que, des de l’estranger, les coses no s’arribin a veure així com són...
Si alguna lliçó he après dels meus contactes directes amb gent del Perú, és que cada peruà/peruana acaramulla tanta experiència vital i tanta vivència experta, que mai no arrib a aprofundir-hi del tot, fins al fons.
No en parlem, quan es tracta de contactar-hi col·lectivament. En general, des de l’infant més petit fins a la persona més vella, mantenen una capacitat, força enriquidora, no solament per analitzar a fons les realitats que fan del Perú un país tan complex i tan divers, sinó també per entaular discussions i debats fructífers al més alt nivell. Fins i tot, en assemblees improvisades, en qualsevol moment o circumstància.
Per això, davant d’una situació com la que pateix actualment la major part de la població peruana, amb motiu de l’empresonament «provisional» del president elegit democràticament, Pedro Castillo, i davant les mesures adoptades per la seva successora en el càrrec, Dina Boluarte, em permet d’esbrinar què en pensen, què n’opinen, què senten o com ho veuen, algunes de les meves amistats peruanes més properes, de confiança major.
Un cop m’arriben les respostes, puc adonar-me que n’hi ha per a tots els gusts.
Des dels nivells més populars, gent que aparentment no sap llegir ni escriure correctament «en espanyol», que no disposa de recursos econòmics suficients, però que manté una claredat d’idees, de pensament o de criteris d’actuació extraordinàriament vius i audaços, sobre allò que necessita el país...
Fins a aquella altra gent, que es considera a si mateixa com la més ben preparada intel·lectualment, que disposa de majors recursos econòmics i que està acostumada a desplegar la seva vida en àmbits luxosos, considerant-se l’hereua genuïna del poder i l’administració del país.
Per sort o per desgràcia, en la meva relació directa amb el Perú, arrib a tenir oportunitat de tractar de prop tots dos extrems de la població peruana: la que viu en assentaments humans situats a la perifèria de les grans ciutats, la població majoritària, la més empobrida; i la que se sent senyora única d’altres indrets urbans més privilegiats, fins i tot ocupant en exclusiva balnearis de més relleu i renom...
Lògicament, no tothom viu, i veu les mateixes coses, de la mateixa manera.
Mentre n’hi ha que, posant-se al costat del president, en defensen la permanència i la continuïtat, en considerar-lo «un dels nostres», els més pobres; d’altres s’afanyen a fer tots els possibles perquè sigui destituït un que «NO és dels nostres», de manera que n’ocupi la presidència qui defensi els interessos dels més rics, emprant els mitjans que calgui, sense parar esment a les conseqüències que se’n puguin derivar.
Intervenció meva durant l'acte de solidaritat amb el poble peruà realitzat a Palma
Ho puc comprovar claríssimament, amb les respostes que m’arriben, quan hi planteig la qüestió.
El país pateix un desbordament popular. Des de totes les regions s’aixequen veus cridaneres de protesta que exigeixen que s’acabi d’una vegada per totes amb la xacra de la corrupció i s’advoqui per la capacitat de l’Estat a atendre les demandes de canvi, sense exclusions.
Aquestes veus exigeixen que s’accelerin els processos per garantir Referèndum i Noves Eleccions Generals Immediates per a l’any vinent 2023.
Aleshores, em resulta molt curiosa la resposta que m’arriba des d’àmbits més benestants.
En agrair-me molt educadament la preocupació que els exprés pel seu país al meu escrit, em conten com veuen la situació actual i allò que hi està passant. Em diuen que, davant les evidències de corrupció i la moció de censura imminent, el president decideix per si mateix tancar el Congrés i fer una cop d’estat, però no rep el suport de ningú. Conseqüentment, el detenen i nomenen la vicepresidenta del seu mateix partit perquè ocupi el càrrec de presidenta del país. Em diuen que esperen que ella sí que posarà ordre al país.
Quant a les veus que s’aixequen reclamant noves eleccions generals immediates per a l’any 2023, m’assenyalen que «aparentment és un requeriment per la democràcia, però que cal romandre-hi molt atents, perquè darrere de peticions com aquesta hi ha grups que no cerquen altra cosa que modificar la Constitució per assolir la continuïtat de la Presidència, a l’estil Veneçuela».
I ja hi som, a la parada de les cebes! No m’ho diuen, però ho veig ben clar: els fa por, tenen por!
Tenen por que s’arribi a modificar una Constitució que consideren que els protegeix.
Tenen por que torni a assolir la Presidència de la República del Perú algun altre personatge que vulgui implantar al país andí l’estil presidencial de Veneçuela.
En definitiva, tenen por de perdre la seva situació de privilegi, a l’interior d’un país on la majoria de la població ha de viure dins la pobresa més extrema.
En contactar amb persones i col·lectius del Perú, trob a la boca de tothom la paraula maldita «CORRUPCIÓ». Mir d’esbrinar-ne en què es fonamenten i, sobretot, a què consideren que es deu una situació tan increïble i insòlita com l’actual.
Reflexions que m'ajuden a prendre part i intervenir a l'acte cívic de suport al poble peruà, que organitza a la plaça d'Espanya, de Palma, el col·lectiu de Peruans a Mallorca.
Tothom coincideix a reconèixer que la corrupció s’esdevé un dels problemes principals amb què s’enfronta el Perú. T’ho diuen membres de famílies de les classes més populars, ho explicita gent de les classes mitjanes, ho diuen sense embuts membres de famílies benestants i ho reconeixen les més altes instàncies de la nació.
La perceben com a tolerada, permesa o fins i tot necessària, la corrupció, a l’hora de subsistir o de progressar dins la societat peruana. Si no hi ha corrupció, no hi ha serveis ni atencions ni pujades d’escalafó. A tots els àmbits institucionals.
Ho reconeix fins i tot la mateixa Procuradoria Pública Especialitzada en Delictes de Corrupció, a l’informe que emet l’any 2015: el 92 % dels alcaldes al Perú estan investigats per corrupció!
No és gens estrany, doncs, constatar que aquests darrers 22 anys, d'una desena de presidents de la República del Perú, gairebé tots han anat a parar a la presó, per motius que tenen a veure amb la corrupció: abans de ser detengut Pedro Castillo (2001-2002), hi són conduïts Martín Vizcarra (2018-2020), Pedro Pablo Kucynzski (2016-2018), Ollanta Humala (2011-2016), Alan García (2006-2011), Alejandro Toledo (2001-2006) i Alberto Fujimori (1990-2000). Quasi res!
Com s’explica tot això? M’arriben opinions per a tots els gusts. Em qued amb aquestes que, al meu modest mode de veure, són les que s’ajusten més a la que compartesc des de fa dècades.
Companyes i companys del Perú consideren que la crisi que viu el país a l’actualitat fa paleses moltes de les enormes mancances de la societat peruana. Es refereixen a tot allò que no s’ha fet durant massa anys: «no hem après a viure junts, amb respecte mutu, tot reconeixent dins cadascú les necessitats que hem de satisfer com a Estat i com a Govern», em diuen.
Em sembla un bon punt de partida inicial, a l’hora d’esbrinar què està passant al Perú, des dels inicis del segle XXI: «no hem après a viure junts, amb respecte mutu...»
Me’n concreten una mica més detalladament allò que volen dir quan amollen una expressió tan generalista com aquesta.
Reconeixen que són membres d’una societat profundament fragmentada, dividida, que no reconeix a tothom el dret a viure amb dignitat, amb les mateixes oportunitats, amb el dret a un treball i a un salari digne i decent.
És una societat que ni tan sols reconeix, en la pràctica, que tothom té dret a rebre l’atenció sanitària que ens mereix; que permet passivament que passin a la discapacitat, o fins i tot que es morin, milers de persones sense cap possibilitat d’assolir l’atenció sanitària més elemental que necessiten; que el sistema peruà de salut ha mostrat tota la seva precarietat durant la pandèmia...
Un altre dels aspectes que m’assenyalen, i que jo consider molt important, és la informalitat que produeix el model econòmic extractivista i sense plans de diversificació industrial. Més d’un 70% de la població treballadora, es dedica a ocupacions informals, sovint creant-se la seva feina pròpia, amb tots els riscs que comporta, gairebé al marge de la legalitat. La informalitat s’ha anat convertint aquests darrers vint anys en la forma normal de supervivència per a milions de peruanes i peruans. Només 1 de cada quatre treballa «formalment», en treballs reconeguts per llei.
El sistema formal de l’economia s’esdevé incapaç d’absorbir la mà d’obra que va en augment cada any que passa. Cada dia s’hi sumen més treballadores i més treballadors informals.
És clar i evident que els sectors més afectats per aquesta informalitat són els sectors populars dels diversos territoris que conformen el Perú, els costaners, els serrans rurals i els amazònics, postergats durant dècades pel sistema oficial, com si es tractassin de poblacions sense cap dret a conèixer el benestar, que roman reservat solament a determinats estaments de la societat peruana.
Amb les seves anàlisis, critiquen que no hi ha hagut al Perú cap casta de contracte social (expressat clarament en una Constitució) que reconegui ineludiblement els drets de tothom a la vida, al benestar, a la participació en la construcció d’un país just, solidari i igualitari en oportunitats i en protecció social.
M’assenyalen que són precisament aquests sectors, els postergats en les seves necessitats, els que primordialment voten a favor de Pedro Castillo, un mestre rural que «es troba», de forma sobtada i inesperada, fent camí cap a la Presidència de la República. Hi arriba amb el vot majoritari que rep, un vot identitari, d’aquella gent que s’identifica amb ell. «És un com nosaltres», pensen i diuen.
El fet és, emperò, que, durant aquests primers 16 mesos del seu mandat presidencial, no pot i no sap fer res d’allò que promet en campanya electoral. Res de res! Només pot i sap dedicar-se a sobreviure en el càrrec, davant les escomeses brutals d’una dreta que controla el Congrés.
Mentrestant, mira de protegir una xarxa de corrupció que aprofita els canals oficials per signar contractes amb l’Estat, beneficiant amistats, familiars, finançadores i patrocinadores de la seva campanya electoral, etc.
No dubta a posar com a ministres i ocupants de càrrecs oficials gent que arrossega denúncies i judicis pendents, sense cap capacitat professional per exercir-los.
Va teixint una xarxa de corrupció que comença a ser investigada i que l’engoleix cada dia més.
Resulta curiós observar que la majoria de consultes que faig s’adrecen a companyes i companys que em reconeixen esser votants de Pedro Castillo. Aleshores, hi depositen l’esperança, creient que arribarà a instaurar una manera de governar diferent, que tendrà molt més en compte les necessitats del poble.
Però bé, gairebé en la seva totalitat també reconeixen que el grau d’ineptitud per realitzar les seves funcions governamentals, la corrupció engreixada al seu voltant i un assessorament polític més que deficient, contribueixen a nodrir i enfortir l’estratègia censuradora d’una dreta peruana racista, classista, discriminatòria i antidemocràtica.
Li declaren la guerra des del primer instant del seu mandat. I amb quina duresa i crueltat! No poden suportar de cap de les maneres que ocupi la Presidència de la República del Perú qualcú que «ve de baix», moreno, "marró", serrà, que no parla espanyol com fan a Lima les classes més benestants.
Aquestes dretes volen continuar mantenint el privilegi del poder, d’«ordenar» les coses en profit propi i en funció de beneficiar aquells socis seus (que no apareixen obertament en la pugna política): les transnacionals que s’enriqueixen al Perú molt més que en altres indrets d’Amèrica Llatina, gràcies a una Constitució com la Peruana (1993) que en protegeix els contractes, encara que siguin lesius per al país i pels seus sectors populars cada cop mes empobrits. Són empresaris que volen mantenir lleis laborals en funció dels seus propis interessos o que volen continuar depredant l’amazonia o que viuen capficats en altres malifetes.
Això no lleva que hi hagi també altres activitats informals o il·legals milionàries, que incideixen de manera influent en congressos i governs, com a grups miners, taladors de boscs, pesquers, etc.
Amb un panorama com aquest, el Perú arriba al desembre de 2022, a una situació insostenible per a Castillo. Un cop més el president de la República fa palesa la seva ineptitud política i decideix «dissoldre el Congrés temporalment i intervenir altres poders de l’Estat».
Ho fa tot sol. Mirant de produir-hi un autocolp d’Estat a l’estil Fujimori, però amb la diferència que no té cap suport de les forces armades ni d’altres institucions oficials. Des del primer instants, fa evident que no disposa de cap casta de suport.
Em sembla que és aquí on es pot trobar una certa explicació a la situació desastrosa que està patint el Perú, pocs dies abans de Nadal de 2022.
El Congrés, dominat per les dretes, ha anat perdent prestigi als ulls de la població peruana. Un raquític 5% n’aprova la gestió. El clamor de moltes institucions i col·lectius ciutadans, des de mesos enrere, ja plantegen l’avançament electoral. «Que se’n vagin tots!» n’és la consigna. Tot i que Castillo no vol renunciar, ni els congressistes tampoc no volen deixar càrrecs i sous.
Em remarquen que, malgrat tot, el president Castillo manté una aprovació de la seva gestió propera al 30% de la població peruana, d’acord amb enquestes qualificades. Molt per damunt del 5% del Congrés.
Tal volta sigui aquest el motiu primordial que impulsen els assessors presidencials a proposar-li l’autocolp d’Estat que, pel que sembla, acaba amb la seva carrera política.
La violència desfermada arreu del Perú, pel poc que conec i sé, tot i la declaració de l’estat d’Emergència per part del govern de Dina Boluarte, amb «toque de queda» a 15 províncies i el control de la seguretat nacional en mans de les Forces Armades, por arribar a assolir nivells altíssims els dies que vénen, sobretot a les regions més sudenques, com Apurímac, Arequipa, Cuzco, Puno, sense descartar-ne d’altres més al nord com Lambayeque, Libertad, incrementant-se el nombre de morts, ferits i hospitalitzats.
Com em diuen alguns companys residents al Perú, són mobilitzacions que vénen de la ràbia acaramullada durant molt de temps, davant tanta corrupció generalitzada.
Demostren que les classes populars n’estan fartes, de la marginació en què viuen i han de viure, contemplant a l’altra banda dels marges una corrupció desfermada fins a límits increïbles.
Són reaccions amb lògica emocional reactiva, poc racional, davant del comportament cridaner de polítics i polítiques corruptes a totes bandes del panorama institucional.
Hores d’ara, no n’arriben a veure la fi, ni a besllumar-ne a l’horitzó cap casta de solució mínimament satisfactòria. Així i tot, som dels qui pensen i creuen que la veu i la dignitat del poble peruà s’hi arribarà a imposar, d’una manera o una altra.
Avui, festa catòlica de la Candelera, m'han entrat ganes d'entretenir-me a llegir, íntegrament i pausada, el text oficial de la intervenció del president del Govern espanyol i del Partit Popular, Mariano Rajoy Brey, davant del Comitè executiu nacional del Partit Popular.
Em sembla que al senyor president del Govern d'Espanya, malabarista xerec de les paraules, se li veu i descobreix tot d'una el truc! Mostra el llautó, massa lluent!
Parla de transparència, d'integritat, d'honradesa, com si no n'hagués parlat mai, d'això, fins ara. O és que avui no diu el mateix que ja va dir durant la campanya electoral? Si no ho va dir aleshores, per què ho diu ara? Si ja ho va dir llavors, a què ve i de què serveix tornar a dir-ho ara? Quantes vegades més fa comptes de tornar a repetir les mateixes paraules, falses, inútils?
A primer cop d'ull, tal volta per allò que en diuen deformació professional, em copsen l'atenció certes errades que acompanyen la redacció d'un escrit tan xerec com aquest -si les hagués comès cap infant català, podria haver provocat un terratrèmol ministerial de gran embalum!-:
“quien piense que tiene que que ganar algo... Como no tampoco tengo duda alguna... la seguridad de que les gobiernan personas nhonradas e íntegras... al servicio del bien común
y del biefnestar de sus compatriotas...”
A banda d'això, -que al rang presidencial espanyol no hauria de deixar de tenir certa importància, sobretot, si hom atén el poc domini de llengües que s'hi ha instal·lat durant dècades i els mitjans milionaris amb què es compta per evitar-ho-, el contengut destil·la reiterades grans dosis de falsedat, de cinisme, de demagògia, d'ocultació, de provocació, d'humilitats falses, de negació d'evidències...
Basta girar una ullada i parar una mica d'esment a alguns paràgrafs:
“quienes han depositado en el Partido Popular su confianza
... merecen que disipemos cualquier sombra sobre nuestro
comportamiento.
.. todos los españoles... tienen el derecho a recibir la seguridad de que les gobiernan personas
nhonradas e íntegras
...yo me comprometo personalmente y comprometo a todo
el partido a desplegar en esta cuestión la máxima transparencia. También
me comprometo a facilitar todo aquello que sea preciso para que
resplandezca la verdad; y también a poner todo de nuestra parte para que no
quede, sobre esta cuestión, la menor sombra de duda.
”
Amb quina barra, aquest senyor pot dir públicament:
“Conocimos la existencia de 22 millones de euros en una cuenta
particular de un banco suizo. No tiene nada que ver con el Partido Popular,
pero se atribuyó intencionadamente al Partido Popular. ¿Por qué? Que
responda quien hace esas atribuciones o quien piense que tiene que que
ganar algo con ellas... La sombra de la sombra de un indicio manipulado no puede servir
para que cualquier español pierda la presunción de inocencia, no puede
servir.
”
Quines grans dosis de cinisme més petri! Per què, abans de dir-ho públicament a tota l'audiència espanyola, no s'atreveix a dir-ho també i a fer-ho a saber al seu ministre Cristóbal Ricardo Montoro Romero i a la secretària general del seu partit, María Dolores de Cospedal García, que no fa gaire, també intencionadament, van fer atribucions idèntiques adreçades públicament a la coalició catalana que conformen CIU?
“el partido popular ni tiene ni ha
tenido cuentas en un país extranjero
”
Només faltaria això, que les sigles del PP tenguessin cap compte particular a qualque país estranger! No es tracta que sigui el Partit Popular el que figuri com a titular de cap compte a l'estranger. Es tracta, senyor Rajoy Brey, que vostè com a president d'aquest partit, pugui confirmar i confirmi públicament que cap membre del PP no en té cap, d'aquests comptes a l'estranger.
“Transparencia total... me refiero a declaraciones de la renta, a declaraciones de patrimonio y
cuanta información sea relevante a estos efectos.
”
No ens prengui per tan beneits, senyor Rajoy! Vostè, com a bon enregistrador de la propietat, sap molt bé -i nosaltres, sense ser-ho, també n'estam convençuts- que no sempre la transparència total queda reflectida a la declaració de la renda o a la declaració de patrimoni. Per molt que surtin publicades a la web de La Moncloa. Fa falta endinsar-se en altres àmbits, també, si hom vol de bon de veres obtenir-ne informació rellevant. I vostè ho sap més que ningú!
“Conocimos la existencia de 22 millones de euros en una cuenta
particular de un banco suizo
... apareció la historia de los sobres que supuestamente
corrían por los pasillos de esta casa... aparecen en la prensa unas notas sin que se sepa de dónde
salen ni quién las ha puesto en circulación, pero que dan pie a toda clase de
infundios...
El resultado es que se ha provocado un escándalo de grandes
dimensiones que afecta a miembros muy significados del partido y que, por
incluirme a mí entre ellos, alcanza a la Presidencia del Gobierno.
.. No debemos permitir que unas personas, los españoles, a los
cuales le estamos pidiendo sacrificios y renuncias pueda tener la impresión
de que no estamos a la altura del rigor ético más estricto y de la integridad
más escrupulosa.
”
De bon de veres el senyor Rajoy creu que ell, els seus companys de partit, els governants del PP d'arreu de l'Estat “estan a l'altura del rigor ètic més estricte i de la integritat més escrupolosa”? Què més ha de passar perquè s'adoni que el grau i nivell de corrupció institucionalitzada que s'ha incrementat aquestes darreres dècades a l'estat espanyol ja resulta insuportable? O ja no recorda les decisions que, efectivament, ell mateix ha hagut de prendre, precisament, perquè no s'hi estava? Ja s'ha oblidat de València, Madrid, Balears, etc.?
“Yo ganaba más dinero
en mi profesión que como político
... No he venido a la política a ganar dinero. Vine perdiendo dinero, pero
ocurre que para mí el dinero no es lo más importante en esta vida
... No he venido a la política a pedir aplausos, ni dinero, ni a satisfacer
vanidad alguna.
”
Aquest senyor sembla que ens vol prendre el pèl, a tots! Quin cinisme més barroer! Qualcú coneix qualque lladre que s'hi reconegui, de bones a primeres? Qui roba, gairebé sempre també menteix! Pot ser molt bé que se n'hagi oblidat, d'això, el president d'un partit tan corrupte, que té tants membres condemnats per la justícia, com és ara el Partit Popular. I que se n'hagin oblidat, també d'això, tants membres del PP que donen suport al president Mariano Rajoy Brey!
“Cualquier deducción de irregularidad alguna en nuestro
comportamiento a partir de los papeles apócrifos que motivan esta situación
no responde a la verdad, es total y radicalmente falsa.
Quantes entrades ha fet fer el senyor Rajoy als registres dels Jutjats, denunciant això que qualifica com a radicalment fals, que no respon a la veritat? Per quines cinc-centes, hores d'ara, encara no se sap que s'hagi portat als Jutjats cap denúncia contra aquestes falsedats?
Mariano Rajoy Brey, a més d'enregistrador de la propietat (bo o xerec, no se sap!), s'està convertint en prestidigitador pèssim de la paraula mal escrita i més mal llegida en públic.
Malauradament, el problema més seriós que té i manté Espanya des de fa temps, a més del govern actual corrupte, n'és l'alternativa amb què compta!
Com més aviat millor, que véngui, que arribi, que Europa gaudeixi de la independència dels Països Catalans!
Arreu de l'Europa del segle XXI, vivim uns temps de convulsions profundes, que rebroten de manera més virulenta que mai a partir de l'any 2007, ara fa cinc anys, quan presideix el Parlament de les Illes Balears Maria Antònia Munar.
Des de l'any 1983 ençà, en el decurs de vuit legislatures, 9 persones n'han exercit la Presidència:
Antoni Cirerol Thomàs (AP-PDP-UL, 1983-1987); Jeroni Albertí i Picornell (UM, 1987-1991); Cristòfol Soler Cladera (PP, 1991-1995); Joan Huguet i Rotger (PP, 1995-1999 ); Antoni Josep Diéguez i Seguí (PSOE, 1999); Maximilià Morales i Gómez (UM, 1999-2003); Pere Rotger i Llabrés (PP, 2003-2007); Maria Antònia Munar i Riutort (UM, 2007-2010); Aina Rado Ferrando (PSOE, 2010-2011); Pere Rotger i Llabrés (PP, 2011-2012).
La manca de regularitat s'hi detecta a primer cop d'ull. En pot ser la mostra primera que s'hi exhibeix. Manca de regularitat. Anormalitat, si més no, pel que fa a la durada de cadascuna de les legislatures, fixada, en principi, en quatre anys.
Aquest termini s'arriba a assolir plenament i pràcticament només durant les dues primeres legislatures, a les Illes Balears.
Manca de regularitat, anormalitat, que porta a tenir dos presidents durant la cinquena, dues presidentes durant la setena i un mateix president durant la sisena i la vuitena!
La anormalitat esmentada podria esdevenir irrellevant, si no anàs acompanyada d'altres mostres d'anormalitat més preocupant, des del punt de vista democràtic.
Vull fixar-me en una. Aquesta: de les QUATRE darreres persones que han ocupat la Presidència del Parlament de les Illes Balears, TRES han estat imputades pels Tribunals de Justícia, en qüestions relacionades amb casos de corrupció. De quatre, tres! Quasi res!
Qualque cosa greu i seriosa deu haver passat en aquestes illes nostres quan, davant situacions com aquesta, s'han arribat a veure compensades amb vots considerables a les urnes, precisament, les dues formacions polítiques dins les quals s'integren aquestes tres persones:
Estam parlant del Parlament de les Illes Balears, sense ficar-nos, ni prop fer-hi, amb els membres del Govern!
La dimissió recent del president del Parlament, entre d'altres elements, pot comportar certes valoracions que pretenguin desacreditar institucions tan valuoses com la parlamentària. Una excusa i un motiu més per fer-hi retallades, al mapa de les autonomies tan malparides a l'Estat espanyol...
He viscut ben de prop el que és i comporta un Parlament. Vaig ser-ne diputat durant tota la legislatura cinquena, quan s'hi exerciren com a presidents Diéguez i Morales.
Acabava de conèixer el que és i comporta una acció de govern: l'exercida com a conseller de Cultura al Consell de Mallorca. I l'acció de l'oposició: l'exercida com a regidor a l'Ajuntament de Palma.
Crec saber-ne, una miqueta de què estic parlant!
He de dir, clar i català, que no tota la gent que es dedica a la política ho fa amb les mateixes intencions. Ni amb la mateixa intensitat. Ni amb els mateixos objectius. Ni se serveix dels mateixos mitjans per a exercir-ne la tasca. Sortosament, la diversitat n'és una bona marca.
N'hi ha que som així. Ens ficam en política sense anar a cercar de fer-nos més rics, ni aspirant a aconseguir el major nombre possible de guanys econòmics, materials o patrimonials. Fins i tot n'hem pogut haver sortit perdent, en aquest àmbit...
Però hem tengut sempre ben clar, i així hem mirat de comportar-nos, com qui aspira, només, a comptar amb el mínim imprescindible per sobreviure amb certes dosis de dignitat.
He de dir que no resulta gens ni mica fàcil! Sobretot, quan veus passar per davant dels teus ulls oportunitats úniques d'embutxacar-te doblers, amb certa facilitat, si més no aparentment innòcua. Amb mil i una excuses i pretextos que ho poguessin justificar...
Tampoc no resulta gaire fàcil manifestar-te disconforme amb certes decisions que s'adopten en aquest àmbit i que, des del punt de vista propi, consideres que no són les més adequades per romandre al servei del poble, tot evitant de servir-se'n en profit propi.
Malgrat tot, en defensa d'institucions públiques com la parlamentària, a aquestes alçades del segle XXI, som dels qui pensen i creuen que mai no serà retallant o escapçant espais de democràcia, per esquifida que pugui semblar a primera vista, que se'n reforçarà i es consolidarà més fermament la democràcia veritable.
Això sí, a més democràcia, cal més transparència, més honestedat, més “comptes clars”, més exigència... amb totes les reformes, autocrítiques i millores que calguin.
