Viatge al Perú 2024 (31ª): Visita ràpida a les ciutats de Trujillo i de Chimbote

Na Pamela, la filla de na Zully, a més dels bitllets d’anada i tornada Lima-Trujillo-Lima, també ens aconsegueix allotjament per quatre nits en dos hotels de les ciutats nordenques de Trujillo i de Chimbote.

Em fa molta d’il·lusió passar a saludar-hi la gent que hi conec, relacionada d’alguna manera amb Mallorca, bé sigui per motius de caire religiós (hi viuen membres de dues congregacions, agustines i franciscanes), com també de caire familiar (per part de na Zully i per part d’altres amistats mallorquines que hi tenen algun membre), sia a Trujillo, sia a Chimbote.

El fet és que només em queden dos dies lliures, dimecres 28 i dijous 29, per acabar de fer els preparatius de la meva tornada a Mallorca, des del districte de Los Olivos estant, el més apropat a l’aeroport de Lima d’on m’he d’enlairar cap a La Roqueta el dia de Santa Rosa de Lima, 30 d'agost.

De Lima a Trujillo, en viatge aeri d'uns 45 minuts

En bon dimarts, dia 20, festa de sant Bernat, na Zully i jo sortim de Lima cap a Trujillo en l’avió de la companyia SKY a les 10 h, amb 30 minuts de retard. Hi aterram a les 10:45, cinc minuts abans de l’hora prefixada.

La jornada que passam a Trujillo, l’aprofitam per mantenir-nos en contacte amb Roberto Moreno Romero, germà de na Zully, qui és el creador i mantenidor musical de l’orquestra «Voces de Oro» que té molt de renom en tot el país i que, de tant en tant, manté gires per Europa.

Ens convida a anar a ca seva, primer, i a dinar després en un dels restaurants més famosos de Trujillo, «El Mochica, restaurant turístico de doña Fresia», on assaborim un exquisit «cebiche de lenguado», seguit d’un «lenguado a lo macho» de qualitat superior, tot ben regat amb suc de maracuià.

En la bella ciutat de Trujillo, al nord de Lima

Amb les franciscanes mallorquines que viuen a «Los Álamos, urbanización La Alameda», quedam que ens veurem dissabte que ve, quan ens tornam cap a Lima a les 10 de la nit. Me n'hi vaig a veure-les. N'hi trob tres: una inquera, Catalina Vallespir, una selvatgina i una peruana. Mentenim una bona i agradosa conversa, mig en català mig en castellà. Em conviden a prendre unes pastes. Faig una breu pregària a la capella conventual que mantenen disponible. I me n'acomiad, amb ganes de tornar-hi, quan Déu ho vulgui.

Amb les Germanes Franciscanes a la ciutat de Trujillo

Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clarita Apaza Aquise, li feim a saber que demà feim comptes d’arribar-hi. Cosa que l’alegra ben molt, i que mirarem de fer després de berenar al matí a la cafeteria de l’Hotel Gran Marqués on estam allotjats per un dia (entre les 7 i les 10 h).

De fet, un cop abonada i pagada amb targeta Visa la nostra estada a l’Hotel El Gran Marqués de Trujillo, enfilam ruta per la Panamericana Nord (en direcció cap al sud) des del «paradero de colectivos» de Trujillo fins a l’Hotel Ivansino de Chimbote, situat al Jr. José Pardo 738.

Dinam al restaurant Verídico, situat molt a prop de l’hotel. Especialitzat en peix fresc del dia, ens empassam una «fuente de cebiche mixto Verídico (peix variat, pop, gambes, ostres, peix de pota) con canchita, yuca, chifles, lechuga, alga marina, yuyo, ají rocoto...». Exquisidament seguit d’un plat de «congrio frito», tot ben regat amb suc de maracuià.

La qualitat molt bona. La quantitat, excessiva...

Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clara Apaza Aquise, ens coordina la trobada amb altres amistats de Chimbote. Horabaixando, mantenim una llarga i extensa conversa en una de les pastisseries properes a l’hotel. Ens hi convida na Maritza, neboda de na Malena Garcés i filla de na Belma Ávila Herrera. Feim una taulada de sis que ens empassam tres entrepanets diversos per hom acompanyats de sus de pinya.

Amb Vicky, Zully, Clarita i Maritza, en pastisseria de Chimbote

Allotjats a l’hotel Ivansino de Chimbote, anam a descansar, a l’espera de recórrer demà tot quant puguem de la Vall del Santa i Lacramarca.

Segon dia d’estada meva a Chimbote

Quan falten pocs dies perquè emprengui el vol cap a Mallorca, trobant-me a Chimbote, juntament amb na Zully, en el cotxe que na Maritza ens contracta, conduït per Rolando, arribam fins a la casa de na Belma, la germana nonagenària de la bona amiga Malena Garcés Herrera, la piurana que viu a Mallorca des de fa dècades.

La hi trobam, juntament amb la seva filla, el seu fill i el seu nét. Ens alegram de retrobar-nos, com mir de fer cada vegada que viatj al Perú. Parlam de la seva filla Dama i del seu fill Claudio, tots dos ja difunts, que tenc ocasió de conèixer i tractar de prop fent feina a Chimbote en la dècada dels anys 70 del segle passat.

Amb Belma Ávila, a la seva casa de Chimbote

Mir de passar-li una de les meves «estampetes» que procur deixar a totes les cases on visit gent peruana amiga. No m’hi sé atansar, a cap, sense dur-los un present, en efectiu metàl·lic, per poc que sia, compartint-hi el que tenc.

Del barri on viu na Belma, ens dirigim cap a Coishco, població pesquera situada a l’altra banda del túnel que travessa les muntanyes del «Cerro de la Juventud». M’alegra ben molt arribar fins allà on, en altre temps, veig una munió de dones que treballen en la tasca de salar el peix, recent extret de la mar, emportat per les barques nombrosíssimes de pescadors que hi feinegen. 

Les instal·lacions són les mateixes, ampliades. Però de treballadores no n’hi veig cap ni una. Em diu Rolando que, en aquesta època de l’any, hi ha poc peix capturat a l’oceà Pacífic.

En el port i la platja de Coishco, prop de Chmbote

Seguim en el cotxe per la Panamericana Nord  i aribam fins a la població de Santa, on m’hi pas un dos anys fent-hi feina a la dècada dels anys 70, juntament amb n’Anselm Álvarez, en Tomeu Morey, en Paco Suárez i na Malena Garcés.

El nucli poblat ha canviat molt d’aleshores ençà. L’església parroquial, situada a la plaça d’Armes, també, pel que fa a la façana i a l’interior. La casa dels «padrecitos» d’altre temps, en bona part s’ha convertit en garatge per als vehicles parroquials.

A la plaça d'Armes de Santa,
on està situada la parròquia del Señor Crucificado

A l’actualitat hi treballa el P. Domingo Torres Vallejo, un capellà jove peruà, que vaig a saludar i em rep molt amablement.

Així ho faig a saber a n’Elvira, la vídua de n’Anselm, que resideix a Lima.

«En tenir l’oportunitat de trobar-me amb qui actualment s’exerceix com a rector de l’església parroquial del Señor Crucificado de Santa on treball amb n’Anselm de rector, li deman si vol i pot aplicar la missa del proper dissabte 29 d’agost, primera mesada de la seva mort, en intenció de n’Anselm, el darrer rector mallorquí que té aquesta parròquia. Li faig a saber que mor l’endemà mateix de Fiestas Patrias a Lima. Cosa que m’agradaria que pogués comunicar a la feligresia d’aquesta parròquia on treballa durant uns anys temps enrere. Molt amablement hi accedeix i m’indica que, precisament aquests dies estan commemorant l’aniversari de l’assassinat de qui és el nostre successor, l’italià P. Sandro, a mans de Sendero Luminoso. Que tots dos descansin en pau!»

Amb el P. Domingo Torres Vallejo, actual rector
de la parròquia del Señor Crucificado de Santa

Li faig a saber també, a n’Elvira, que aquesta parròquia té programades tot una sèrie d’activitats amb motiu del 33è aniversari del martiri del P. Sandro Dordi Negroni, assassinat el 25 d’agost de 1991 per Sendero Luminoso, molt a prop d'aquí on som suara mateix, en aquest mateix terme parroquial, ben a prop de Vinzos.

Els tres missioners màrtirs, assassinats per Sendero Luminoso

Amb el cotxe contractat per Maritza, seguim fent camí fora del nucli poblat de Santa. Passam per davant d’allò que és en altre temps el «Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca», on els tres padrecitos mallorquins exercim com a professors de Religió i d’altres matèries. Avui dia l’han reconvertit en «Instituto de Educación Superior Tecnológico Público ‘Río Santa’» a càrrec del Govern regional d’Ancash.

Després de saludar el personal que hi treballa, mir de traure’m algunes fotos de l’indret on, per primera vegada en ma vida, pas per l’experiència docent de veure que un bon dia, de cop sec, tots els alumnes de la meva aula alhora, s’aixequen i surten correntsos al pati dient «Temblor, temblor!»

És la reacció espontània que els surt de dedins quan senten els primers símptomes d’algun terratrèmol, fenomen natural que adesiara compareix en aquesta regió de l‘oceà Pacífic.

A l'interior de l'antic "Instituto Nacional
Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca"

En el cotxe  i per una carretera avui ben asfaltada, arribam fins a La Rinconada. És una de les esglesietes que acostumam a visitar en temps passats per un camí ple de pols i de clots. 

Duc dins el cap el record d’una esglesieta, amb façana emblanquinada, situada enmig del camp, on, quan ens visita el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda, l’hi duim perquè vegi de prop la vall dels rius Santa i Lacramarca.

Avui em resulta del tot desconeguda, tot i que que hi puc reconèixer la façana de l’esglesieta on acudim molt sovint a celebrar misses i actes religiosos, enmig d’un camp sembrat de productes agrícoles, avui ocupat per cases i més cases, inclosa la mateix plaça d’Armes.

Fotografiant la façana de l'esglesieta de Rinconada

Fetes algunes fotos de record d’aquesta passada nostra per aquest indret que em duu tants de records, seguim la carretera que ens duu fins a Vinzos, una altra població rural, altre temps petit llogaret d’unes quantes casetes de camp molt rústiques. 

Sense saber ben bé on és exactament, passam per l’indret on és assassinat el company capellà que ens succeeix en la tasca pastoral a Santa a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, l’italià P. Sandro Dordi Negroni. 

Em serveix per elevar la meva pregària, i donar-li gràcies, a Déu, per tantíssimes coses bones rebudes en aquesta regió, de mans d’aquest company capellà italià.

Davant del portal major de l'esglesieta de Vinzos

L’esglesieta de Vinzos també la trob molt canviada, fins i tot amb una plaça d’Armes recent inaugurada fa pocs mesos. L’estructura em sembla la mateixa, tot i que l’han rehabilitada una mica i l’han pintada de blau.

Dinam al restaurant «Doña Suly» d’una bona «vinzeña causa de pescado», «caldo de gallina» i «chuleta de res». Tot ben regat amb cerveza «cuzqueña de trigo».

Amb na Zully, la meva fillola piurana,
davant del restaurant vincenyà "Doña Suly"

Arribam a la fi del camí que ens hem marcat per avui.
Retornam cap a Chimbote, fent el mateix recorregut de l’anada. Passam per allò que ha estat la gran hisenda de Tambo Real, on les lluites reivindicatives camperoles per la propietat comunal de la terra són altre temps molt intenses. Encara record algunes de les trobades i reunions que mantenim aleshores a la parròquia amb qualque líder de la pagesia peruana, com un tal Jaime...

Travessam de bell nou la població de Santa, la de Javier Heraud i la de Coishco, per enfilar cap a Chimbote per la carretera antiga, la que no passa pel túnel. És la primera vegada que en faig el recorregut.

M'alegra ben molt veure que en Rodolfo ens porta a un dels indrets desconeguts per mi, des d’on podem presenciar una panoràmica extraordinària de tota la ciutat de Chimbote, amb el seu port, les embarcacions, les illes més apropades, les zones humides, les edificacions més emblemàtiques... fins més enllà de Nuevo Chimbote... 

Vista panoràmica del port i la ciutat de Chimbote,
des de dalt del "Cerro de la Juventud"

Es tracta del «Cerro de la Juventud». Hi accedim per una carretera empinada i amb molts de revolts, farcida de camions que transporten la pedra que extrauen de la pedrera en què han convertit bona part de les muntanyes.

El retorn a l’hotel Ivansino ens permet de poder descansar una mica més tranquils, després d’una jornada plena d’emocions, de retrobades, de quilòmetres recorreguts...

Quan ho comunic al bon amic Tomeu Morey, amb qui feim feina junts a la parròquia de Santa, no torba gens a dir-me:
«Quina alegria recordar el "Caminito del indio" Tambo Real, Rinconada i Vinzos, tantes vegades recorregut en tasques pastorals... Terra de Canya de Sucre i Cotó... I el nostre Institut Agropecuàrio del Valle del Santa-Lacramarca... Ara veig q és més tecnoløgic...» 

Emocionant per a mí,  per moltes de raons...

Façana de l'església catedral a Nuevo Chimbote

La jornada segona a Chimbote, l’aprofitam per arribar fins a Nuevo Chimbote. En recorrem els carrers principals, intentant trobar de bades la casa on visqué el bon amic capellà peruà Bertino Otárola Figueroa, ja difunt. Visitam la seu catedral de «Nuestra Señora del Carmen y San Pedro Apóstol», una obra gegantina d’uns 2.000 m2 de superfície amb una capacitat d’acollir-hi 1.600 persones. 

Promoguda pel bisbe de Chimbote monsenyor Luís Bambarén, i el capellà italià Ugo de Censi, líder fundador de l’Operació Mato Grosso, del disseny i la construcció (2002-2007) s’encarreguen els artesans Don Bosco de Chacas, una organització d’arquitectes i artesanas liderada pel P. Ugo de Censi amb qui col·labora el bon amic meu capellà peruà Manuel Álvarez Zerpa.

Viatge al Perú 2024 (16ª): al districte limeny de Los Olivos, de bell nou

Novè dia d’estada a Los Olivos 

Després de 19 jornades de ruta pel sud del Perú, juntament amb la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero, torn a posar peu fiter al domicili familiar de la seva filla Pamela López Moreno, al districte limeny de Los Olivos. 

Darrers instants passats a la plaça Major
 de la ciutat de Cuzco

Faig comptes de passar-hi els pocs dies que hem de romandre a Lima, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, al nord del país.

Hi romanc, juntament amb els seus néts, Rafaela i Nicolás Tullume López, i la seva consogra Doña Rosa Pisfil. Som  mitja dotzena d’ocupants del domicili. Al barri limeny de Los Olivos.

Lloc d’allotjament: Lima, distrito Los Olivos,

Domicili de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro.

Desè dia d’estada a Los Olivos 

Com que aquest diumenge el pare dels fills de na Pamela, com és costum dominical seu, se’ls enduu a dinar amb ell per passar-hi plegats unes quantes hores, aprofit per convidar les dues mares, Zully i Pamela, a dinar tots tres en algun restaurant que elles triïn.

Zully, Nicolás, Iván, Cil i Pamela;
a la casa familiar de Los Olivos

En taxi, ens encaminam cap al restaurant El Olímpico-Los Olivos. Cevicheria excel·lent on tenc l’oportunitat de tornar a assaborir un deliciós plat  de peix, «Chita a lo macho», que mir d’acompanyar amb un vinet peruà. Acabant amb un còctel nou per a mi, anomenat «machupicchu»: dins un tassó alt, s’hi combinen gel, xarop de granadina i suc de taronja; s’incorpora pisco i crema de menta, ho remouen delicadamet per integrar-hi tots els ingredients, ho decoren amb una cirera o una rodanxa de taronja. Exquisit!

Més tard, de retorn al domicili familiar, en bon diumenge de la festa del Corpus Christi, vaig a la missa que celebren a la capella de Sant Martí de Porres, situada a prop del domicili familiar de na Pamela, al districte limeny de Los Olivos.

Els bons amics de Magdalena del Mar m’assabenten que la missa oficiada per l’arquebisbe a la plaça Major de Lima, com gairebé sempre, obté gran ressò en els mitjans de comunicació peruans. Hi són convocades les comunitats parroquials, germandats, agents pastorals, sacerdots, religiosos, laics i laiques, reunits tots a la plaça Major de Lima per acompanyar en processó Jesús Eucaristia.

En una jornada del Corpus Christi guiada pel lema «benaurats els que tenen fam i set de justícia perquè seran assaciats», monsenyor Carlos Gustavo Castillo Mattasoglio, l’arquebisbe de Lima primat del Perú, «convida a eradicar de la nostra fe qualsevol concepció de la religió com un negoci, on tot es converteix en intercanvi econòmic que ens duu a la corrupció generalitada, en tots els espais de la societat, fins i tot en la pròpia església... La corrupció també es fica en tot aquell qui desvia el do generós de Déu i aprofita per traure doblers als altres i empobrir el nostre poble... L’arquebisbe demana que tots plegats generem una major consciència nacional de tots els pobles del Perú, sobretot ara quan es coneixen els índexs creixents de pobresa en un 29% el darrer any. La fam clama al cel i ens demana a tots, especialment als que tenen en les seves mans la direcció del país, que no facem lleis injustes i que reconeguem els errors propis de la corrupció. Tots els peruans ens hem d’unir perquè la veritat, l’amor i la justícia permetin assaciar la fam de set i de justícia dels més pobres. Som dins l’Església per humanitzar la societat, i tenim la tasca històrica que va més enllà de salvar les nostres ànimes de forma individual. Hem de salvar el món sencer en cos i ànima...» 

Peça ceràmica preincaica, al museu Amano de Lima

Onzè dia d’estada a Los Olivos 

Des de Los Olivos, em faig present al districte limeny de Magdalena del Mar, al domicili dels bons amics n’Anselm Álvarez i n’Elvira Calmet. Ja els ha arribat, fa pocs dies, l’avís de recollida dels medicaments que m’envia des de Mallorca la bona amiga Teresa Gené. 

És ella qui s’ha encarregat de recollir-los a la meva farmàcia habitual del carrer Ausiàs March, de Ciutat; d’empaquetar-los curosament i d’enviar-los-me com a paquet postal per la via del correu convencional.

Una quinzena de dies abans, ha anat a l’oficina de Correus a «El Corte Inglés» de Ciutat a dur-hi el paquet amb les tres remeses de medicaments recaptats. Com que aíxi li ho recomanen, me'n fa l’enviament per correu certificat. Me’n remet foto, del resguard. Em diu que l’han atesa tot d’una.

Amb uns 920,00 gr de pes, i codi d’enviament RF301240822ES, l’import a pagar ascendeix a 26,45 €.

Notificació d'arribada de medicaments al Perú

El bon amic Anselm Álvarez, qui sempre s’ha mostrat interessat a participar activament en els processos electorals que es produeixen a l’illa de Mallorca, em mostra tota la documentació que ha rebut ell i la seva família, referida a les imminents eleccions al Parlament Europeu del proper dia 9 de juny.

De totes les llistes, nombrosíssimes, que em mostra, m’interessen dues sobretot: 1. La del Pi-Proposta per les Illes Balears-Coalición por una Europa Solidaria (El Pi) que encapçala Jordi Prunes Moyà; i la d’Ara Més (Ahora Repúblicas: ERC, EH Bildu-BNG-Ara Més), que encapçala Diana Riba Giner com a independent i dins la qual figuren, entre d’altres, Pernando Barrena, Tomàs Molina, Oskar Matute, Alice Weber, Natàlia Garriga, etc.

Lògicament, a banda de les seves preferències individuals i particulars, li n’assenyal la segona com la meva preferida, la que deman que obtengui el vot més favorable en la imminent confrontació electoral europea. 

Malauradament en aquesta ocasió, des del Perú estant, no puc participar-hi directament amb el meu vot personal, degut a una normativa electoral espanyola tan rància i obsoleta, com reformable el més aviat possible. Així ho deman a la meva formació política, Esquerra Republicana de Catalunya. Reclamant-ne la modificació ineludible.

Llistes electorals europees

Un cop realitzades al districte limeny de Magdalena del Mar totes les gestions relacionades amb l’adquisició dels meus medicaments per als propers tres mesos d’estada al Perú, després de dinar al domicili familiar dels bons amics Anselm i Elvira, emprenc el viatge de retorn cap al districte limeny de Los Olivos, el domicili familiar de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero.

Ho faig, com ja m’hi he avesat, en «taxi con aplicativo» que m’encomana la filla de la meva fillola. És una manera per a mi insòlita de viatjar per la zona urbana de Lima. Ella cerca i tria pel mòbil el taxi que més li convé, tant pel preu, com pel color del cotxe, com pel nom i condicions personals del conductor, com per la distància on es troba o el temps que torba a arribar...

Un cop realitzat el viatge, na Pamela li paga amb el seu mòbil, des d’allà mateix on es troba, la quantitat estipulada, a través d’una aplicació digital denominada «yape», que crec que deu ser semblant a la que conec a Mallorca com a «bizum». També puc pagar-ho en efectiu, segons el preu prefixat abans.

Els avantatges d'aquesta modalitat de «taxi con aplicativo» són diversos. A banda de la relació contractual establerta prèviament a través del mòbil, que sol esser bastant més barata que la que s’estableix a la via publica, enmig del carrer, també ajuda a fer-ne seguiment pel «gps», sabent en qualsevol moment on es troba el vehicle, la ruta que segueix, el temps que torba, etc.

Tots aquests taxis compten amb un cartell on apareix el nom i llinatges del taxista i el seu número de telèfon identificatiu on pagar el cost del servei prestat.

Circulant en taxi "con aplicativo"
per la ciutat de Lima

Dotzè dia d’estada a Los Olivos 

Cada vegada que m’he de traslladar a altres indrets de la ciutat de Lima, des del districe de los Olivos, he de passar a prop de les pistes d’aterratge de l’aeroport internacional Jorge Chavez, dins la província constitucional de El Callao, que passa per una transformació considerable en la seva ampliació.

Des de fa dies, aquest aeroport internacional de Lima viu moments de tenssió aèria. Diumenge passat, la pista d’aterratge del primer aeroport del país pateix una situació d’emergència, davant la incertesa que regna entre els viatgers que esperen impacientment una resposta per part de les línies aèries.

En les darreres 48 hores, s’ha anat incrementant la situaió caòtica que afecta més de 10 mil passatgers i 215 vols. Els avions que hi han d’aterrar son dirigits a altres aeroports dins del territori nacional, com Pisco, Tarapoto, Ica o Trujillo.

Sembla que tot prové d’un curtcircuit en els llums de la pista d’aterratge, produït diumenge 2 de juny damunt les 8 del capvespre. Aquest desperfecte tècnic provoca un gran impacte en el trànsit internacional.

Segons diuen, la segona pista d’aterratge inaugurada el 3 d’abril de l’any passat per la presidenta de la República Dina Boluarte encara no està operativa. Cosa que no permet de solucionar adequadament una situació tan problemàtica.

Les autoritats informen que es reprogramen els viatges dels passatgers, però que no s’oferirà cap casta de compensació econòmica per aquestes incidències.

Les imatges que transmeten els mitjans de comunicació reflecteixen clarament que molts d’aquests passatgers afectats, en la seva majoria estrangers, han de dormir pels passadissos de la terminal aèria, a l’espera d’una reprogramació dels seus vols. Bé sigui retornant-los als seus països d’origen, bé sigui duent-los a les destinacions nacionals peruanes que fan comptes de visitar.

Oficina del servei postal a Lima

La situació continua caòtica tres dies després d’haver-s’hi iniciat. No solament pel que afecta als passatgers, sinó també pel que té a veure amb les operacions logístiques i de seguretat de la terminal aèria peruana.

Sortosament, nosaltres dos hi arribam des de Cuzco el divendres anterior, dos dies abans, i no hi quedam gens ni mica afectats ni atrapats. Però els milers de passatgers que hi arriben en bon diumenge, festa del Corpus Christi, es troben amb la indesitjable i inesperada situació que trastoca tots els seus plans.

A ca na Pamela avui dia està convidat a dinar el seu germà Ivan, que viu no gaire lluny de la casa. En principi ha d’arribar al migdia, tot i que aquesta circumstància pot perllongar-se hores i més hores segons li vagi bé, a ell.

De fet, la seva germana ja se n’ha hagut d’anar a treballar, com a psicòloga, al centre de salut on està contractada. I els seus dos nebots petits ja han dinat també. Mentre na Zully i jo l’estam esperant a taula, en sengles missatges n'Ivan ens diu que ja està a punt de sortir cap a casa...

Tretzè dia d’estada a Los Olivos 

Com que amb la bona amiga bunyolina, la religiosa trinitària que resideix a Puente Piedra, sor maria Quetglas Riera, fa alguns dies que no puc contactar-hi, em passa pel cap d’arribar-hi en «taxi con aplicativo» que em contracta na Pamela.

A primera hora d’aquest dimecres, en cotxe conduït per Antony, m’hi faig present. Sortosament, en veure-la, m’adon que no li passa res més que un refredat que la manté una mica embromada. Xerruquejam una bona estona, xerrant de tot i molt i ens disposam a anar a dinar al menjador de la casa situada a l’Av. Buenos Aires 500 del districte municipal de Puente Piedra.

Cil Buele amb Maria Quetglas,
a Puente Piedra, Lima

Comentam que, pel proper mes d’agost, ella fa comptes de viatjar a Mallorca, a passar-hi una mesada llarga amb la seva família bunyolina, com acostuma a fer cada any.

En saber que entre el 26 de juliol i el 26 d’agost ha de viatjar al Perú el bon amic Eugeni García, l’única persona que coneix el trajecte a fer per arribar fins a Jicamarca, l’indret on reposen les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets Serra, miram de comunicar-nos-hi per whatsapp, fent-li a saber el nostre desig compartit d'arribar-hi plegats, a l’espera que ens hi pugui portar.

Ja que en trob a prop d’una oficina sucursal que el BBVA Continental  manté oberta a Puente Piedra, me n’hi vaig a recollir uns quants doblerets que em permetin de comptar amb efectiu per a les despeses que se’m presentin d’ara endavant. Ja he eixugat la quantitat que duia des de Mallorca en efectiu, i precís d’aconseguir-ne des del caixer automàtic. Cosa que em comporta, a més de la comissió bancària corresponent, de la qual no puc escapolir-me, un canvi de divisa oficial (3,7 S/), molt per davall del que puc aconseguir al carrer (4,05 S/).

Bon dinar de "chita a lo macho"
en restaurant de Lima

De retorn a Los Olivos, com no puc deixar de fer cada dia, em tir damunt del llit per fer-hi una noneta que em serveixi per descansar i trobar-me una mica millor després.

Catorzè dia d’estada a Los Olivos 

Per la finestra de la casa on estic allotjat al districte limeny de Los Olivos distingesc una sèrie d’edificis aixecats amb totxos, rajoles vermelles com les d’arreu del món, edificis de dos i tres pisos, on s’acaramullen els membres de famílies nombroses de la manera que em recorden temps passats, viscuts al barri de Sant Martí, a Piura, a la dècada dels anys 70 del segle passat.

Hi tenen molt a veure, en molts d’aspectes. Són casetes modestes, humils, pobres, sense acabar, que es van aixecant a poc a poc, a mida i mesura que la disponibilitat econòmica familiar ho permet als moradors. 

Plaça Major del districte municipal de Puente Piedra

Són terrasses on acostumen a penjar-hi la roba, estesa perquè s’hi aixugui un cop rentada. Indrets on compareixen més les dones que els homes: d’aquests, n’hi veig pocs, d’elles, moltes més. Són carrers on tant fa que el llum elèctric romangui encès durant el dia com  apagat durant les nits. Carrerons sense asfaltar, amb les olors característiques dels barris més populars. Amb els renous típics d’indrets farcits de petits comerços, tallers, picanteries, cases dedicades a la menjua o la beguda. 

Per damunt tot, sobrevolen «gallinazos» sortint a la recerca de despulles carnívores a devorar per alimentar-se. Un barri eminentment popular, dins el qual em sent molt a gust i amb ganes de compartir-hi situacions particulars i familiars.

Aquí, al barri limeny de Los Olivos, certament que no dispòs de les comoditats que comporten altres barris de Lima més benestants, com poden ser Miraflores, Barranco, San Isidro, La Molina o Monterrico. Però, sense cap casta de dubte, aqui gaudesc de la senzillesa i l’amorositat que m’envolta, em protegeix i m’agombola com cap altre indret podria aconseguir-m'ho.

La vida familiar que tenc la immensa sort de compartir em permet d’experimentar allò que no he tengut l’oportunitat de fer en ma vida octogenària, sense fills ni descendència, tot i haver-me casat i enviduat dues vegades consecutives.

Zully, Nicolás, Iván, Cil i Pamela
al domicili familiar de Los Olivos

La presència de fills i néts de la meva molt estimada fillola piurana, de 63 anys d’edat, que tenc oportunitat de conèixer i tractar per primera vegada quan en té 13 solament, m’omple d’alegria i de satisfacció. Són «churritos» o «cibolos» de 4, 5, 6 i 7 anys que no solament em duem a recordar el temps en què jo els tenia, al barri del Camp Rodó estant, en la dècada dels anys 50 del segle passat. També m’omplen de joia i de satisfacció quan veig que se m’adrecen carinyosament i em tracten de «papá Cecilio», com a la seva padrina anomenen «mamá Zully».

És clar que, com en totes les famílies, també provoquen certs moments de tensió o preocupació o neguit quan s’entossudeixen a fer allò que els ve en gana i que no s’adiu plenament amb els desitjos dels seus progenitors. O quan  veus que tendeixen a emmalaltir-se, ni que sigui lleument. O quan provoquen baralles infantils a causa de les juguetes que es neguen a compartir. O quan els arriba l’hora d’aixecar-se del llit i s’estimen més de quedar-s’hi...

Tot plegat m’empeny a participar-hi, si més no com a observador pacient que intenta de col·laborar en la mesura de les possibilitats minses de què dispòs.

Dinant amb Zully i Pamela a restaurant de Los Olivos

Sí que em duu a pensar, també, precisament en allò que enguany fa 56 anys que vaig viure de manera tan intensa: l’ordenació sacerdotal al Seminari diocesà de Mallorca, després de tretze anys seguits d’estudis eclesiàstics, un bon dia 16 de juny de 1968.

En recordar-ho tan vivament, no puc deixar de pensar en la música i la lletra d’aquella cançó tan famosa del cantautor i activista polític dels EUA, gran defensor i promotor de la cançó folklòrica, Pete Seeger (1919-2014), i que tan bé interpreta el grup musical català Falsterbo, quan diu «Què s’ha fet d’aquelles flors? Fa tants de dies! Què s’ha fet d’aquelles flors? Fa tant de temps!...».

El temps passa per damunt nosaltres. I també van passant experiències, vivències o situacions que van marcant la nostra existència d’una manera o una altra. En el meu cas, he de reconèixer que l’oportunitat de venir a treballar i viure uns anys al Perú l’any 1975, em deixa marca inesborrable. En un sentit que consider molt positiu, gràcies a Déu: m’obre els ulls a altres formes de viure i de veure el món, em fa escoltar altres veus distintes a les anteriors, em fa tocar de peus a terra com enlloc més, em fa olorar altres aromes molt més variats i agradosos, em fa assaborir altres plats més deliciosos, em duu a gaudir a les totes d’aquesta vida damunt d’aquest món nostre tan farcit de tanta varietat humana, material, social i cultural.

Al jardí de les trinitàries de Puente Piedra

Quinzè dia d’estada a Los Olivos 

Avui és dia de festa al Perú. S’hi celebra el Dia de la Bandera peruana. No hi ha classes. Els col·legis i centres educatius romanen tancats. Jornada que serveix per iniciar i gaudir de tres dies seguits de vacances, i fer que la petulea se’ls passi fora de casa, en companyia del pare i d’altres membres de la família paterna (en procés de separació matrimonial des de fa unes mesades...)

Amb les dues mares respectives, Zully i Pamela, miram d’anar a dinar tots tres a algun restaurant limeny de la contrada. Abans d’emprendre trajecte cap a Puente Piedra on miraré d’anar-hi a passar aquest cap de setmana, per tal de trobar-m’hi més tranquil i sense el trull  bulliciós de Los Olivos.

A l’algatzara que provoquen els dos menuts, darrerament s’hi afegeixen els renous, crits i músiques dels pisos veïns on acaben d’instal·lar-se nous llogaters, segons sembla, veneçolans. Amants de fer renou, s’hi posen a fer-ne a les cinc del capvespre i a les 6 de la matinada següent encara perdura a les totes.

Sortosament, quan jo dorm, dorm com un tronc i no sent res de res en tota la nit. Tret dels dos moments en què m’aixec a orinar...

Viatge al Perú 2024 (11ª): cap a la serra andina norperuana

 

Rafaela, Rosa, Cil, Nicolás i Elvira,
a Magdalena del Mar, Lima

Passada la festa de sant Jordi, amb munió de missatges rebuts i enviats sobre aquesta Diada tan significativa arreu dels Països Catalans, em dispòs a passar el meu darrer dia sencer al districte limeny de Magdalena del Mar, a la casa dels amics Anselm i Elvira que m’hi acullen esplèndidament.

Després de recórrer amb n’Elvira el gran recinte comercial de San Miguel, on puc trobar de tot i molt, a preus diversos, som a l’espera de l’arribada a Magdalena del Mar de na Zully, dels seus dos néts Rafaela i Nicolàs, amb la seva padrina paterna Rosa.

Anselm Álvarez, Cil Buele i Elvira,
al domicili de Magdalena del Mar

Com que el nét de n’Elvira, en Julián, es va fent gran, les juguetes i els llibres d’infant que té ja no li serveixen per jugar i entretenir-se. Cosa que duu n’Elvira a proposar a na Zully si els accepta per als seus néts. Aquesta no ho dubta gens ni mica i acudeix a cercar-los-hi. Hi rep un cotxet elèctric, un patinet, jocs de taula, llibres infantils, jocs de cuina, etc. Amb això, tothom queda ben content.

De manera sobtada, aquest dijous del mes d’abril em comporta un canvi de plans del tot imprevist. Quan aconseguesc parlar i contactar via whatsapp amb Fr. Miquel Llompart, bon amic franciscà mallorquí del TOR, llubiner per més senyes, em convida a passar uns dies a la seva missió serrana de Huamachuco. 

Aprofitant que aquests dies es troba a Lima, fent exercicis espirituals a prop d’aquí on som jo suara mateix, em proposa de viatjar junts a Trujillo, demà mateix i, amb el seu cotxe, arribaríem plegats a Huamachuco. 

El llubiner fra Miquel Llompart i Cil Buele,
a la parròquia limenya de Salamanca

Gràcies als tràmits i gestions que duu a terme na Mechita Delacadena, neboda de n’Elvira, puc aconseguir bitllet en la mateixa agència de viatges per anar de Lima a Trujillo en el mateix bus, a la mateixa hora, les 10 de la nit d’avui vespre! Es tracta de la ITTSABUS (Internacional de Transporte Turístico y Servicios SR).

Primer de tot, vull parlar-ne pel mòbil amb na Bel Duran, que ja em deu tenir ben parada l’habitació de casa seva on tenim programat d’allotjar-me avui migdia. Lluny de posar-m’hi cap trava ni una, s’avé a acollir-m’hi més endavant, quan jo torni de Huamachuco, una regió que ella coneix molt bé. S’hi ha fet present en alguna ocasió, volant-hi amb una avioneta que es dirigia cap a Chahual...

Avui, idò, en lloc d'anar-me'n cap a Chorrillos, on tenc previst i programat d’allotjar-me a ca na Bel Duran i en Kiko Caravedo, me’n vaig cap a Huamachuco. Ja miraré de fer-m’hi present, a Chorrillos, abans de viatjar cap al sud del Perú. Sé que hi puc anar quan vulgui i durant tot el temps que en tengui ganes. Només em cal avisar-los-en, no sigui cosa que es trobin fora, sobretot per devers l’albufera de Medio Mundo, a Huacho, Panamericana Nord amunt.

 

Portada de la revista
dels Amics del Seminari de Mallorca

De Mallorca m’arriben notícies relacionades amb la publicació immediata del número 65 de la revista que editen els Amics del Seminari. N’és solament l’esborrany, però ja en puc destriar la portada, extraordinàriament suggeridora i cridanera. 

És un número que arreplega experiències personals missioneres molt valuoses i representatives d’una diversitat força enriquidora (Maria Quetglas, Jaume Obrador, Catalina Mir, Joan Perelló, Jaume Mas, Jaume Gual, Rafel Umbert, Jaume Sancho, Toni Bennàssar, Miquel Amengual, Joan Suñer, Joan Bauçà, Tomeu Català, Gabriel Fiol, Jordi Llabrés, Tomeu Llabrés, Bartomeu Rosselló...), com també d’una informació tan esplèndida en cróniques i detalls.

Faig arribar la meva enhorabona al secretari que l’ha muntada, el senceller Macià Llabrés, com ningú més no podria fer millor!

A mitjan capvespre, n’Elvira em comana un «taxi con aplicativo» que em porti des de Magdalena del Mar fins a la parròquia de la Verge de l’Esperança al barri limeny de Salamanca, avinguda Los Quechuas 424, on m’he d’ajuntar als franciscans que han de viatjar a Huamachuco perquè tots plegats anem a prendre el bus que ens ha de dur fins a la ciutat de Trujillo. 

Des del «terrapuerto» situat a l’avinguda la República, sortim a les 10 en punt de la nit. Ocup la primera fila del «bus-cama» en direcció cap a Trujillo, previ pagament dels 37,50€, per un trajecte de 555 km que recorrem durant unes 10 hores seguides per la Panamericana Nord.

De la costa a la serra norperuana

Miquel Llompart, franciscà; Margalida Mateu, franciscana,
i Cil Buele, a Trujillo

En arribar-hi, a les 7 del matí, ens adreçam a la casa dels franciscans, situada a l’avinguda Fàtima 156. Fr. Miquel Llompart es desfà amb atencions, i em mostra tota la casa franciscana. Em crida poderosament l’atenció la capella del convent, ideada  pel bon amic murer Fr. Antoni Riutort, tio dels bons amics sardiners, antics escoltes i guies de Mallorca. Els ho faig a saber, mitjançant whatsapp. Se n’alegren ben molt.

També, amb la furgoneta, em duu a recórrer per indrets on els franciscans mantenen capelletes i llocs de trobada amb la gent. Visitam, així mateix, la casa de les religioses franciscanes. Hi trobam na Margalida Mateu Coll, que ens obsequia amb una exquisit pastís fet seu. 

Aquí, al Perú, m’assabent que ella ha treballat durant anys a les instal·lacions que «Mater» té a la meva mateixa illeta del Camp Rodó. I jo sense saber-ho! Malauradament, no puc saludar na Catalina Vallespir, perquè es troba fora del domicili en aquell moment.

Fra Roland, Miquel Llompart i Cil Buele,
en ruta de Trujillo a Huamachuco

Després de dinar amb els novicis i postulants franciscans, quan són les 14:10 sortim de Trujillo cap a la serra andina norperuana, Huamachuco, en la furgoneta conduïda pel franciscà peruà de Puno, Fr. Ronald. Ens endinsam muntanyes amunt, fins que al cap d’unes 22 hores després d’haver sortit de Lima, arribam a la bellíssima ciutat de Huamachuco. Ja hi fa fosca negra i Fr. Miquel ha de celebrar tot d’una la missa a l’església catedral. Minuts després d’haver-hi arribat...

M’instal·len en una habitació senzilla i confortable. Hi deix maleta i motxilla, i em tir damunt del llit per passar-hi una horeta descansant. Mir d’aclimatar-me a l’altura dels 3.200 metres en què em diuen que ens trobam suara mateix, després d’haver passat per indrets superiors als 4.000 metres.

Cil Buele, en el pati del convent franciscà
de Huamachuco

En bon primer dissabte, és un dels pocs dies d’entre setmana en què no arrib a gastar ni un cèntim. Estic allotjat a la casa que els franciscans mallorquins del TOR funden a Huamachuco a la dècada dels anys 60 del segle passat. 

Sé que el primer grup de franciscans mallorquins, a més de Fr. Damià Nicolau Roig, està integrat per Fr. Jeroni Genovart Ginard, Fr. Bartomeu Vanrell Torrens, Fr. Joan Oliver Ferrer, Fr. Sebastià Maimó Ensenyat, Fr. Joan Bustos González i Fr. Francesc Andreu Juan.

Quan el bon amic llubiner Fr. Miquel Llompart em convida a anar-hi, em fa molta d’il·lusió trepitjar per primera vegada les mateixes terres on s’han fet presents tants i tants de franciscans mallorquins.

Tenc la gran sort de trobar-hi encara ara, ben actiu i força engrescat, Fr. Paco Andreu, un dels 7 franciscans fundadors de la comunitat de Huamachuco l’any 1961. Ja compta amb més de 90 anys d’edat.

Fra Paco Andreu i fra Miquel Llompart,
a l'hort franciscà de Huamachuco

Estic en un convent franciscà molt ben cuidat, amb imatges i signes de sant Francesc per tots els racons. Amb una capelleta molt senzilla i acollidora, ideada pel bon amic murer Fr. Antoni Riutort. Conté aportacions artístiques dels integrants del grup creat per l’italià Don Giulio...

Aquest diumenge, 28 d’abril, m’he d’aixecar a les 6:30 del matí. A les 8 hi ha el berenar. Em dutx amb aigua calenta. M’afait i baix al menjador a preparar la taula per a les quatre boques que compartim menjues. Som l’encarregat de fer-ho, com també de rentar els plats i coberts i estris de cuina. M’hi oferesc voluntàriament. És el mínim que puc fer, davant tanta hospitalitat amb una acollida tan esplèndida.

Aquest diumenge cinquè de Pasqua, la municipalitat de Huamachuco celebra festa grossa. Les autoritats civils han de lliurar a la població una maquinària pesada per a les tasques agrícoles, per valor de més d’un milió d’euros. Això no es fa així com així. S’ha de fer a bombo i platerets.

Autoritats civils, docents i religioses
presidint la desfilada

Per davant del cadafal de les autoritats civils, militars, religioses i docents, hi desfila tota la gent que roman formada i uniformada a l’altra banda de la plaça. Amenitza la trobada una banda de música que afegeix tonades i més tonades, després d’haver-hi interpretat l’Himne nacional «Somos libres, seámoslo siempre...»

Fa molts d’anys que jo no presencio un espectacle tan vistós. En trec moltes fotos i vídeos per fer-ne un muntatge, quan tengui temps i humor...

També fa moltíssims d’anys que no em permet el luxe de deixar-me «lustrar los zapatos». Un jovenet que em diu que nom Joan, em deixa més lluentes que mai les dues sabates que port plenes de pols, pel preu d’1€.

Juan, el sabater, em deixa les sabates
més lluentes que mai

A les 11 hi ha la missa presidida per Fr. Miquel Llompart del TOR a l’església catedral, farcida de gent que hi participa amb entusiasme, acompañada pel cor que interpreta les cançons, pel grup de lectors que hi fan les lectures bíbliques, dels escolans i monitors que arrodoneixen les tasques pròpies de la celebració dominical. Hi particip com un feligrés més, ocupant plaça en un dels bancs situats a la meitat del temple.

Acabada la missa, ens feim presents al restaurant Viejo Molino on assaborim un dinar exquisit que, per ser diumenge i estar-hi jo, m’oferesc a convidar-hi la resta dels tres començals franciscans. Menjam i bevem tot allò que ens fa ganes, cosa que em comporta en total un pagament de 50€. Ben aprofitats. El meu menjar preferit, «cabrito», molt ben acompanyat per un vi negre argentí de Mendoza, «El Enemigo» Malbé 2020.

Pinya tropical de la més bona

Acabat el dinar, ens feim presents a l’hort que manté farcit de verdures i hortalisses Fr. Paco Andreu, un dels franciscans mallorquins més veterans que duu més de 60 anys al Perú. Qued meravellat de veure-hi tota casta de verdures sembrades en marges de terra i pedra, molt ben cuidades, a la falda d’una muntanyeta que dóna al llit del riu.

Emocionant visita i estada a la petita «Ermita de Fr. Joan Estela, d’Artà», on no puc deixar de fotografiar els tres amics franciscans que m’hi acompanyen: Fra Paco i Miquel Llompart, de Mallorca, amb el peruà de Puno Ronald.

Fra Miquel, fra Roland i fra Paco,
a l'ermita de Fr. Joan Estela, d’Artà

En bon primer dia de la setmana m’aixec a les 5:30. A les 6:30 tenim la primera pregària del dia. A les 7:00 berenam. A la capella d’aquest convent franciscà de Huamachuco, quan son les 6:30 del matí, iniciam la pregària de «Laudes» els tres membres integrants de la comunitat: Ronald, Miquel i jo. Poc avesat al maneig del llibre, deman que m’indiquin les pàgines. Cap problema a l’hora d’iniciar la pregària, amb la lectura dels salms i les antífones, acabant-la amb el parenostre.

Seguidament anam al menjador a berenar. Com sempre, m’encarrec de la preparació de la taula i de la neteja posterior. Avui m’hi afegeixen la tasca de donar menjar als moixos i a les gallines, amb els estris i els productes alimentaris que m’assenyala Fr. Miquel Llompart. Faig una bona recollida dels quatre ous que han post les cinc gallines del corral.

Amb la pregària matutina d’avui, em vénen a la memòria altres temps viscuts anys enrere. Quan encara som al Seminari, ens aixecam prest, anam a la capella a realitzar el primer acte comunitari del dia, pujam a fer el llit, baixam a berenar i iniciam la jornada estudiantil...

Cols plantades a l'hort dels franciscans

També em vénen a la memòria la gran quantitat de vegades que, emprant el «breviari» o l’«usualis», segons les circumstàncies, inicio la meva pregària litúrgica del dia, individualment o comunitària, amb la invocació corresponent: «Sigueu amb nosaltres, Déu nostre. Senyor, veniu a ajudar-nos», («Deus, in adjutorium meum intende. Domine, ad adjuvandum me festina») etc.

Amb el pas del temps, vaig oblidant les parts diverses que conté aquest pregària matutina que  no deixen de fer mai les comunitats de vida religiosa i que jo ja he deixat a un racó des de fa anys. M’he avesat a suplantar-la amb la lectura diària de tres fragments de la bíblia: antic testament, evangelis i cartes...

Aquest matí, amb la pregària feta a la capella franciscana de Huamachuco, torn a recordar l’himne d’aquest temps de Pasqua «Victimae paschali laudes immolent christiani...», que avui i aquí entonam plegats en castellà («Ofrezcan los cristianos alabanzas a la Víctima Pascual...») La salmòdia amb les antífones corresponents als dilluns del temps pasqual... La lectura breu... El responsori breu... El càntic de Zacaries (el «Benedictus»)... Les pregàries universals... L’oració... El Parenostre... i la conclusió: «Que el Senyor ens beneesqui, i ens guardi de tot mal i ens dugui a la vida eterna. Amèn».

Em sembla reviure temps passats. I, alhora, em sent empès a valorar com una gran riquesa espiritual la continuïtat perenne que les comunitats religioses fan perdurable en el temps i en els espais on romanen arrelades, en qualsevol racó del Planeta Terra. «Deo gratias!»

Jaume Rosselló Girart,
celebrant els seus 85 anys

Avui en Jaume Rosselló Girart, germà bassó de na Bel, la meva esposa manacorina difunta, compleix 85 anys. Mir de felicitar-lo per videotrucada des de Huamachuco. Aconseguesc de parlar amb el seu fill, i amb na Francisca Pont, la seva esposa. Ens alegram de veure’ns i conversar en directe, malgrat la distància física que ens separa, Manacor a  Mallorca, de Huamachuco al Perú.

Quan ja duc tres dies d’estada al convent franciscà de Huamachuco, mir de concretar-ne la partida, que tenc previst de fer divendres 3 de maig. Encoman a Pamela la reserva d’avió, en vol Trujillo-Lima a les 6:30 del capvespre; seguida de contracte de «taxi con aplicativo» que em dugui fins a Chorrillos, a la casa de na Bel Durán i en Kiko Caravedo, que viuen a los Cedros de Villa.

En bon darrer dia del mes d’abril, 48ª jornada meva al Perú, continuo aixecant-me a les 5:30 del matí, com cada dia, en aquest convent franciscà del TOR. Seguint els costums conventuals de la comunitat franciscana a Huamachuco, anam a resar Laudes a la capella. M’hi vaig avesant de mica en mica, després de tant de temps de no fer-ho... Berenam a les 7 h al menjador, després que m’encarrec de preparar la taula... Faig la neteja de plats i altres estris culinaris, com a bon convidat.... Don de menjar als moixos i a les gallines del corral, com a tasca laboral diària (a diferència d’ahir que hi posen 4 ous, avui no n’hi trob cap!).

Amb Fr. Miquel Llompart anam a fer una passejada per distintes instal·lacions de la parròquia franciscana. Començam pel campanar antic de la Catedral. Per una escaleta exterior, pujam fins a dalt de tot, al replà de les quatre campanes col·locades, de dimensions i de sons diversos.

La campana major de Huamachuco

Segons les explicacions que vaig rebent, la més gran de les campanes conserva un crull considerable, produït durant la batalla de Huamachuco, darrer gran enfrontament en la Guerra del Pacífic entre Xile i Perú, el mes de juliol de 1883.

Des de dalt del campanar, obtenim una panoràmica excel·lent de tota la plaça d’Armes de Huamachuco. Com també dels turons i muntanyes que envolten la ciutat andina, situada a 3.269 m s.n.m.

Baixam i ens encaminam cap al col·legi on temps enrere fa els estudis de Secundària el famós poeta i escriptor peruà, natural de Santiago de Chuco, César Abraham Vallejo Mendoza (1892-1938).

Cil Buele davant la façana de Radio Los Andes,
a la ciutat de Huamachuco

Amb Fr. Miquel Llompart, visitam les instal·lacions de l’emissora franciscana Radio Los Andes, que emet contínuament en gairebé tot el territori de la Prelatura. Aprofit les instal·lacions per enregistrar-hi la salutació que Fr.  Miquel adreça als Amics del Seminari de Mallorca. Amb motiu de l’XI Diada cultural a Lluc que tenen programat de fer a Lluc l’11 de maig, en record i amb agraïment a la tasca missionera desplegada per tantes dones i homes  de Mallorca pertot arreu del món.

Arribam fins a  la casa del bisbe de Huamachuco, el «palau episcopal». Edifici situat a prop de la catedral i del convent dels franciscans. Amb un jardí molt ben cuidat davant la façana, no desentona de la resta de les edificacions urbanes més cèntriques. 

Més tard, estaríem convidats a dinar amb el bisbe, un franciscà del TOR, oriünd de Mèxic. Monsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya (Mèxic, 1964) és el bisbe Prelat de la Prelatura territorial de Huamachuco, des que rep el nomenament atorgat pel papa Francesc el mes de març de 2021. N’és l’administrador apostòlic amb seu vacant el juliol de 2019.

La Prelatura de Huamachuco neix l’any 1961, creada pel papa Joan XXIII. Els dos primers bisbes són frares franciscans mallorquins del TOR: el vilafranquer monsenyor Damià Nicolau Roig, des de l’any 1961, i el llubiner monsenyor Sebastià Ramis Torrens, des de l’any 1990.

Els tres bisbes franciscans
de la Prelatura de Huamachuco

La visita a la casa del bisbe em porta el record d’altres visites efectuades a altres bisbes. No són ben bé el mateix, els bisbes catòlics del Sud que els bisbes catòlics del Nord. Els que tenim la gran sort de veure de prop tots dos àmbits, ens n’adonam tot d’una.

De manera semblant a l’arquebisbe de Gitega que conec al Burundi, monsenyor Andereya Makarakiza, o al bisbe de Chimbote monsenyor Santiago Burke que conec al Perú, aquest bisbe mexicà de Huamachuco qmonsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya que conec aquests dies a la serra andina peruana, es comporten com a veritables servidors, humils i senzills, sense cap casta d’ostentació episcopal manifesta.

Ell mateix m’obre la porta, em fa passar dins la casa, el veig portant el davantal perquè ell mateix ens prepara el dinar, ens convida a asseure a taula així com vulguem (dues religioses, cinc sacerdots, dos laics i ell mateix), ens serveix els plats (ciurons cuinats i pollastre al forn amb patates i verdures), ens obre les ampolles de vi xilè (Frontera), etc.

Malauradament, la simplicitat, senzillesa i normalitat personificades en un bisbe del Sud, les veig totalment absents en bisbes del Nord més abocats a marcar les distàncies...

Col·legi dels franciscans, a Huamachuco

Fr. Miquel Llompart i jo, en mototaxi, arribam fins al «Complejo Educativo Santa Ana San Francisco». Centres educatius de Primària, Secundària i Educació especial, d’on saludam professionals de l’ensenyament i alumnes, de manera informal i molt propera per part de Fr. Miquel.

Rematam la visita amb la nostra presència al costat de l’alumnat que rep Educació Especial, la joia de la corona dels franciscans de Huamachuco, segons em diu Fr. Miquel: es tracta d’una trentena d’alumnes amb discapacitats diverses.

Primer de Maig 2024 a la serra andina norperuana

En bon Primer de Maig de 2024 em trob a Huamachuco, ciutat andina situada a uns 3.200 m s.n.m. Allotjat a la casa dels frares franciscans del TOR, celebr de manera molt singular aquesta diada dedicada al món del Treball. 

El llubiner Fr. Miquel Llompart, gran caminant i esportista des de fa dècades, antic consiliari escolta del MEIGM, em convida a celebrar-la pujant a peu una mica més amunt, fins als 3.600 m s.n.m.

Fr. Miquel Llompart, dalt del cim Cacañan (3.600 m s.n.m.)

Huamachuco, que pot significar «gorra de falcó», amb una població que supera els 70.000 habitants, situada a uns 184 km de la ciutat costanera de Trujillo, en trobar-se en plena serra andina norperuana, roman envoltada de muntanyes nombroses i precioses: Cacañán, Cerro Negro, Cerro Bolo, Santa Bárbara, El Toro, El Sazón,  Miraflores, Huaylillas...

Avui tots dos ens marcam la fita de pujar fins a dalt de tot del «Cerro Cacañán» d’uns 3.620 m s.n.m. És l’indret on durant la Setmana Santa, des de la Catedral, milers de fidels hi pugen a peu  el Divendres Sant per fer-hi el Viacrucis i reproduir-hi les 14 estacions. Al capcurucull roman permanentment instal·lada una creu enorme que sembla abraçar tota la ciutat de Huamachuco.

Aquest Primer de Maig m’aixec a les 4:15 de la matinada. Fr. Miquel Llompart i jo ens proposam d’anar a veure la sortida del sol, al capcurucull del  «Cerro Cacañán». Encara fa fosca negra pels carrers de la ciutat de Huamachuco, quan la recorrem en mototaxi fins al peu de la muntanya. 

A la llum de la lluna, començam a pujar. Feim revolts i més revolts per un camí sense asfaltar, durant una  hora llarga. Jo vaig amb els alens ben espessos. Sobretot quan, més a prop de la creu, enfilam per un caminoi de cabres que ens ha de dur fins a dalt de tot del cim. Sortosament, Fr. Miquel m’ha proveït d’un bon pal que em serveix de gaiato i m’ajuda ben molt a fer passes i més passes endavant.

Quan arribam a dalt de tot, ens hi trobam altres caminants que s’han avançat a nosaltres dos. Tots esperam amb moltes ganes presenciar extasiats la sortida del sol. L’espectacle que ens ofereix aquest indret és realment encisador. Als nostres peus, podem divisisar en la seva totalitat la ciutat de Huamachuco, envoltada de les altres muntanyes més altes que semblen protegir-la i acaronar-la.

Distingesc, de lluny estant, les excavacions que duen a terme empreses estrangeres que hi treballen nit i dia. Amb grans camions transporten tones i més tones de terra barrejada amb or. Són exportades en grans barcasses que surten del port de Salaverry, a uns 14 km de la ciutat de Trujillo, cap a costes nord-americanes.

Em diuen que una de les mines d’or més productives de Huamachuco és La Florida, que està situada al sud de la ciutat, a la muntanya de Huaylillas. 

Des de dalt del Cacañán (3.600 m s.n.m.),
les coses es veuen d'una altra manera

Qued sorprès en veure de quina manera s’estan excavant les muntanyes i traslladades, literalment, d’un lloc a un altre, segons les vetes d’or que hi troben. Tant per part d’empreses concessionàries, que realitzen les tasques seguint les normatives oficialment establertes, com per part de la «mineria informal» que es dedica a l’extracció de l’or sense cap casta de mirament i que, de tant en tant, provoca situacions conflictives de dimensions insospitades...

Sortosament, encara no arribam a veure avui dia una explotació tan salvatge de l’astre solar! Encara podem gaudir a plaer de la seva encisadora presència, quan, impertorbable, s’avança per entre els ninguls que li fan pas i li faciliten la tasca d’il·luminar-nos i d’escalfar-nos, als humans i a totes les espècies que gaudim del planeta Terra.

Li’n donam moltes de gràcies, a Déu, Senyor de l’Univers, que ens concedeix un favor tan gran. Induïts per la convidada que ens fa el fidel seguidor de Francesc d’Assís, el bon amic llubiner Fr. Miquel Llompart, «padrecito español» amb presència activa a Huamachuco des de fa molts d’anys.

La ciutat de Huamachuco,
des de dalt del Cacañán

Dalt del cim del Cacañán, s'hi alça una creu ben dreta, com si volgués fer-hi una gran abraçada a tot quant es mou i belluga als seus peus...