Al bon amic capellà, mossèn Joan Martorell i Mir

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir, a punt de complir els 97 anys d’edat.

Que descansi en pau!

Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional.

S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58).

El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys.

L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs, com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs.

En un moment com aquest, quan el bon amic se’n va cap a l’altra dimensió vital eterna, em ve a la memòria el record viu, entre d'altres, de dos moments terrenals molt significatius en la nostra relació personal.

El primer, és a Algaida. El segon, a Palma.

Ell n’és l’ecònom algaidí a finals de la dècada dels anys 60 del segle passat. Quan nosaltres, estudiants de Teologia, duim a terme allò que se’n deien «Missions Infantils» a pobles diversos de l’illa de Mallorca.

Ho hem recordat tots dos més d’una vegada. Es tractava d’unes jornades en què barrejàvem jocs, cançons, pregàries, xerrades, etc. amb tots els infants de la vila.

En connivència amb les autoritats civils, militars, policials, educatives, familiars, eclesiàstiques, etc. la vida d’aquell poble se centrava durant tota una setmana sencera en aquell fet tan singular en el qual participaven educadors, pares i mares, catequistes, seminaristes, capellans i religioses...

En un d’aquells jocs, que consisteix a veure qui corre més ràpid, ens enfrontam tots dos a la plaça de la vila algaidina, ensotanats com és costum de l’època. I m’hi guanya. Mossèn Joan Martorell, el rector del poble corre més ràpid que jo i guanya al jove estudiant del Seminari amb qui competeix...

Ho hem recordat plegats, i esmentat sovint comentant-ho entre rialles.

El segon bon record que en guard, d’aquest bon amic inquer, té relació amb el gran favor que em fa l’any 1988, una vintena d’anys després.


Com a vicari de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, sense posar-hi cap casta d’impediment, sinó ben al contrari donant-me totes les facilitats d'aquest món, accedeix gustosament a oferir-me-n’hi de molt bon grat la capseta dels «olis sagrats», perquè sigui jo qui administri a ca meva la «unció dels malalts» a la meva esposa Lina Company, quan es troba a punt de morir...

Mai no ho he oblidat! Aleshores jo ja duc més de mitja dotzena d’anys sense exercir com a capellà, per haver-m'hi casat pel civil. És llavors quan per darrera vegada n’administr el sagrament a una persona malalta, la meva esposa Lina (que en pau descansi!)

No puc més que desitjar, a aquest bon amic capellà inquer, que descansi en pau. Ell qui ha dedicat tota la seva vida a escampar la bondat joiosa i el goig bondadós de l’evangeli salvador de Jesús de Natzaret, a tants indrets de la nostra estimada Mallorca.

Que el vegem en el cel!

Contactes meus amb Joan Pol: del Seminari Major, a residències per a majors

Pocs dies després d'haver-se produït la mort del bon amic i company d'estudis eclesiàstics, Joan Antoni Pol i Company, se m'acut d'escriure'n alguns mots que mir de reproduir tot seguit.

Entre un règim disciplinari d'internat estricte, en certa mesura voluntàriament assumit, i un altre règim disciplinari d'internat molt més estricte, en bona mesura forçat per les circumstàncies, s'hi despleguen i hi discorren no poques vides humanes, a Mallorca. Entre d'altres, les d'alguns clergues  que cursen la carrera eclesiàstica a finals del segle XX, al Seminari diocesà.

Mossèn Joan Antoni Pol i Company en pot ser un exemple.

Gràcies a les paraules pronunciades pel canonge degà de la Seu Catedral de Mallorca, el  condeixeble seu vilafranquer, mossèn Joan Bauçà i Bauçà, durant el funeral celebrat a l'església parroquial de Son Sardina l'endemà mateix d'haver-se mort, podem saber que «Joan Pol i Company neix a la vila mallorquina de Consell el 8 de gener de 1942, fill d’Antoni i Coloma. Cursa els estudis eclesiàstics al Seminari de Son Gibert i és ordenat prevere el 18 de juny de 1967. El mes següent és nomenat vicari cooperador de la parròquia de Sant Domingo d’Inca i, a Palma, de Sant Francesc de Paula. Posteriorment exerceix la docència de Religió al col·legi Sant Josep de la Muntanya. Durant molts anys celebra la missa a les  religioses Mares dels Desemparats del mateix col·legi, com també a la parròquia de Son Rapinya.

Opta per compaginar la seva tasca ministerial amb un treball civil en l’àrea de la gestoria administrativa. Es prepara acadèmicament per a la tasca i esdevé un dels primers graduats socials, especialista en assessoria laboral, de Mallorca.

Una prou llarga malaltia el deixa rendit els darrers anys que passa a una residència de majors.»

Com molts d'altres col·legues eclesiàstics, començ a tractar Joan Pol al Seminari diocesà de Mallorca. Ho feim des de l'any 1955 -quan jo n'hi faig l'ingrés- fins al 1967, -quan ell en surt ordenat capellà un any abans que jo, fent part del curs dels «Modèlics i Modelicons»-.

Hi compartim espais, estudis, activitats, jocs, vides... Passam les nits al mateix dormitori gran. Pregam unes quantes vegades al dia a la mateixa capella. Estudiam les mateixes assignatures amb els mateixos professors. Nodrim els nostres cossos al mateix menjador. Els netejam a les mateixes dutxes amb les mateixes aigües. Ens esplaiam al mateix camp d'esports. Compartim les mateixes instruccions impartides. Seguim la mateixa disciplina rígida. Romanem dins les mateixes quatre parets, sota la mateixa teulada, les vint-i-quatre hores de cada dia, durant una dotzena d'anys seguits...

Se'm diu que Joan Pol mor a una residència per a majors al Port de Pollença... Som un dels que desconeixien des de quan i durant quin temps hi arriba a residir... Sí sé que té el seu domicili particular al carrer Ciutat de Quilmes, al barri palmesà del Camp Rodó, molt a prop de ca nostra, just davant del centre cultural i comercial de s'Escorxador.

I, gràcies a les aportacions que em fa arribar, molt amablement, la néta d'una germana de la mare d'en Joan, -a qui sempre ha tractat de «tio»-, puc espinzellar-ne més detalls.

Les meves darreres trobades amb en Joan Pol es produeixen justament a una altra residència geriàtrica, a Palma. Ocorren durant la segona meitat de l'any 2013. Les primeres, després del Seminari, se'ns esdevenen a la dècada dels anys 90, al seu despatx d'assessor laboral i fiscal. 

El mes de juliol de 2013, en haver-se de tancar el Centre d'Atenció per a Familiars amb la Malaltia d'Alzhèimer de Mallorca (AFAM), situat al barri de la Soledat, a Palma, on acudim unes hores al dia, des del mes de març de 2011, amb la meva esposa, Isabel Rosselló, malalta d'alzhèimer, se'ns trasllada forçosament a la residència geriàtrica SARQuavitae, situada al barri palmesà de Son Serra Parera, -també durant unes hores cada jornada, en règim de centre de dia-. 

És precisament allà on, de manera sorprenent per a mi, tornam a topar-nos amb en Joan Antoni Pol, després de dècades passades sense veure'ns, tant na Bel com jo mateix. Ella, com a responsable de l'Associació veïnal del Camp Rodó, n'és l'encarregada de passar comptes periòdicament sobre la situació econòmica de l'entitat. Ho fa durant anys seguits amb en Joan, al seu despatx d'assessor laboral i fiscal, a la dècada dels anys 90.

Jo, des del dia mateix que deix d'exercir-me com a capellà, el mes de gener de 1982, he de mester qualcú que m'orienti en tasques laborals a les quals no estic gens ni mica acostumat. 

L'any 2013, a la residència SARQuavitae, el veig i trob molt marcat per qualque casta de demència, que el manté callat i silenciós, absent, enfonsat, entristit, assegut sempre a la butaca, estabornit, amb posat de carxofar-se, la mirada mig perduda, endormiscat... 

En arribar-hi i veure'l per primera vegada així com està, no se m'acut cap altra cosa que estendre-li la meva mà plana davant seu, perquè ell també me l'encaixi i m'hi pegui tants cops com vulgui... I, per sorpresa meva, reacciona de tal manera que m'hi correspon sempre que l'hi present... En endavant, aquest gest senzill es va convertint en la nostra manera habitual de saludar-nos cada matí, amb una dotzena de mamballetes seguides, la mà plana de cadascú contra l'altre... mentre deix na Bel asseguda al seu costat, a l'espera que se'ls serveixi el piscolabis matinal.

Són els darrers records, les darreres «converses» que mantenc amb aquest antic company d'estudis eclesiàstics, altre temps fornit jugador de futbol, a la línia defensiva...

Segons les aportacions que em fa l'amable familiar del bon amic Joan Pol, arrib a saber que, efectivament, durant molts anys va a celebrar la missa tots els matins al convent de les monges de Sant  Josep de la Muntanya.

També fa classes de Llatí i de Religió  a ca les monges del Col·legi Sant Vicenç de Paül, quan la meva informant n'és alumna i hi acudeix, a l'edat d'uns 12 anys.

Gràcies a les seves aportacions, també puc saber que el mes de novembre de 2012 -vuit mesos abans que nosaltres- en Joan ingressa a la residència Sarquavitae com a centre de dia. Fins a finals de juny de 2013 encara va i ve de ca seva. Pel mes de juliol de 2013, coincidint amb les nostres primeres anades, hi queda ingressat de manera definitiva, fins al 24 de juliol de 2015, quan passa a la residència Novaedat del Port de Pollença, un cop concedida la dependència que s'havia sol·licitat dos anys enrere. Hi roman fins el 3 d'abril, quan ens deixa definitivament.

No m'he considerat mai dins el cercle de les seves amistats més conegudes, com poden ser mossèn Jaume Ribas, o mossèn Bartomeu Tauler, o mossèn Francesc Adrover, entre d'altres. Però, així i tot, sempre m'ha cridat poderosament l'atenció la manera d'entendre i de viure la seva condició de capellà, tan singular, com d'altres pocs casos.

És llavors quan em ve al cap el dia llunyà en què m'arriba l'ocurrència d'anar a cercar aixopluc al despatx que en Joan Pol manté obert des de l'any 1988 ençà, com a autònom enregistrat dins el CNAE «activitats de comptabilitat, tenidoria de llibres, auditoria i assessoria fiscal». 

Record que, inicialment, en Joan treballa com a graduat social a l'agència de viatges Ultramar Express, una de les empreses adscrites a la cadena hotelera Iberhotel, on s'exerceix com a cap de personal l'antic company d'estudis eclesiàstics, l'esporlerí Gabriel Tomàs i Marimon. Hi treballa també, conjuntament, amb Pere Barceló i Barceló, un altre company d'estudis, en aquest cas puigpunyentí, qui, amb motiu de la mort d'en Joan, manifesta que sempre l'ha tengut «com un bon company de feina, i treballador incansable».

També em ve al cap que una altra de les primeres actuacions que fa en Joan Pol, com a graduat social, és a l'Assessoria fiscal Ribas Cardona, situada al carrer de Reina Esclarmonda, a Ciutat. La mateixa on, el mes d'octubre de 1972, el també company d'estudis eclesiàstics Carmel Bonnín i Cortès organitza i comença, amb na Carme Ribas Amer, graduada social,  l'assessoria laboral per a treballadors, la primera de Mallorca. Aleshores, esdevé un despatx que serveix de tapadora per a la defensa dels drets humans a Mallorca, els darrers anys del règim franquista.

En Joan Pol també treballa conjuntament amb el seu condeixeble santjoaner, Miquel Nigorra i Gaià, abans que aquest se'n vagi cap a Sabadell a exercir-hi tasques de direcció a centre d'atenció sanitària.  

Anys després, amb el sineuer Miquel Fontcuberta i Palou, un altre antic company d'estudis eclesiàstics, n'obren el primer despatx d'assessoria laboral i fiscal pel seu compte, a la costa de sa Pols, a Ciutat. 

Posteriorment, devers l'any 1996, en Joan ensenya els intríngulis de la professió als joveníssims Javier Amengual i Gerard Caldentey, els quals, amb el pas del temps, n'esdevenen els continuadors, al despatx que mantenen obert a les avingudes. 

Puc comprovar-ho directament i personal, quan hi acudesc a fer gestions administratives relacionades amb la meva jubilació, com a treballador autònom, a finals de l'any 2009. Per aquelles calendes, en Joan ja no n'és el cap, del despatx. Se'm diu que, en no gaudir de gaire bona salut, ja ha traspassat tots els papers als seus joves col·laboradors, els quals se n'hi fan càrrec totalment.

A l'avinguda d'Alexandre Rosselló 23, 4t, en Joan s'hi ha muntat un despatx, senzill i modest, amb quatre taules i cadires, sempre farcit de papers, carpetes, llibres de comptabilitat, capses amuntegades, qualque quadre d'algun pintor mallorquí -com és el cas del camprodonenc Miquel Morell-, etc. Té un número de telèfon molt fàcil de recordar: 971712671. Sempre que hi acudesc, el veig ben informat, que roman al corrent de la situació social i política del nostre entorn més immediat...

Segons tenc entès, en ser en Joan un dels graduats socials d'aquelles primeres fornades mallorquines que n'obtenen la titulació oficial, converteix el seu despatx en un indret on acudeix  molta de gent. Entre d'altres, també, molts antics companys d'estudis eclesiàstics que s'hi fan presents perquè els tramiti i gestioni assumptes ben diversos: testaments i darreres voluntats, llibres de comptes, compra d'immobles, declaracions de renda, gestions davant ministeris o organismes públics, assegurances, seguretat social, treball autònom, contractes laborals, etc. Hi sap mantenir-ne el prestigi de bon orientador, com a assessor en matèria de gestió laboral i fiscal durant més d'un quart de segle ininterromput. 

Entre i entre, tenc l'oportunitat de veure'l participar també qualque vegada, com a capellà, en alguna concelebració eucarística, amb motiu d'algun funeral. Tot i que em consta que en Joan no és d'aquells capellans aferrats com a pagellides a la seva condició de clergues oficials, més tost, se'm diu, ha estat capaç de rebutjar certes ofertes de càrrecs eclesiàstics, provinents del bisbat, en èpoques distintes de la seva vida com a clergue...

Tant és així, que fins i tot els seus mateixos condeixebles, companys d'estudis eclesiàstics, reconeixen saber-ne ben poc de la seva trajectòria, tan personal com poc corrent.

Al funeral celebrat a la parròquia de Son Sardina dia 5 d'abril de 2016, a les 20 h, -lloc de residència dels familiars més directes, cosins d'en Joan- a més d'aquests i d'amics que s'hi fan presents, s'hi poden destriar una tretzena de capellans concelebrants -canonges i rectors de parròquies- presidits pel bisbe Xavier Salinas i Viñals, i ajudats per l'escolà -encarregat d'encensar el recinte, de manera molt continuada...-: Miquel Serra i Llodrà, Bartomeu Suau i Mayol, Guillem Miralles i Cardell, Joan Parets i Serra, Antoni Mateu i Brunet, Joan Bauçà i Bauçà, Sebastià Salom i Mas, Joan Darder i Brotat, Bartomeu Moll i Ribas, Josep Jaume i Cañellas, Gabriel Amengual i Coll, Gabriel Ramis i Miquel, Bartomeu Fons i Pascual. 

M'hi crida poderosament l'atenció, a més de la presència, a les bancalades del temple, d'antics companys d'estudis eclesiàstics, tant secularitzats com dels que no n'han acabat la carrera, l'assistència de veïnats de l'escala on ha viscut en Joan, al barri palmesà del Camp Rodó, al carrer Ciutat de Quilmes. 

La seva veïnada més propera, la que viu al mateix replà de l'escala, porta per porta, també és una bona amiga nostra, de Son Sardina...

A mode de conclusió, se m'ocorre d'afegir-hi que massa sovint, quan perdem qualcú que ens és proper, ens posam a lamentar no haver fet segons què, quan el teníem viu entre nosaltres... 

Amb en Joan Pol, a mi, em passa qualque cosa semblant: durant anys hem conviscut, com aquell qui diu, a quatre passes dels nostres domicilis respectius: ell, al carrer Ciutat de Quilmes, cantonada amb el centre cultural i comercial de s'Escorxador; i jo, al carrer de Rovira i Virgili, que també hi dóna, per un altre cantó.

És a dir, que des del terrat de ca nostra puc veure la façana de ca seva. I, des de ca seva, es pot veure la mar de bé el terrat de ca nostra. Així i tot, ni jo m'he fet present cap vegada a ca seva, ni ell ha trepitjat mai ca nostra.

Així són les coses avui dia entre nosaltres. Així és la vida urbana d'aquest segle XXI a Ciutat, per moltíssim de greu que ens pugui arribar a colpir qualque dia...

«En pocs dies ja són tres

companys meus que han partit!

Em vols dir que ja has sortit,

i ets aquí en un no res,

o germana dita mort?

Veig la vida que se'n va

i que ho fa així com vol:

tan sovint portant-hi dol,

qualque pic molt dolor fa

la germana dita mort.»

Cecili Buele i Ramis,

Ciutat, 10 d'abril de 2016

A la mort de mossèn Jaume Amengual i Pizà, capellà de Son Dureta...

M'acaben d'informar sobre la mort, avui matí, de mossèn Jaume Amengual i Pizà, amb qui compartesc l'experiència missionera d'haver treballat al Burundi: ell és un dels tres primers missioners mallorquins que hi són enviats per l'Institut Juníper Serra el mes de febrer de 1966, amb la finalitat de treballar-hi durant cinc anys; jo, 7 anys després, hi vaig el 21 de desembre de 1971.

Mossèn Bartomeu Suau i Mayol, mossèn Jaume Vives i Cañellas, mossèn Jaume Amengual i Pizà, juntament amb mossèn Miquel Parets i Serra -el més veterà de tots- s'encarreguen aleshores de les parròquies de Gitongo i de Bugenyuzi, a la regió interior del Kirimiro.

Mossèn Jaume Amengual torna a Burundi l’any 1975  i roman dos anys més a la parròquia de Gitongo, convertit en el capellà mallorquí que més paraulotes -“tacos”- sap i coneix en kirundi, la llengua del país.

M'agrada molt, i per això la reproduesc avui aquí mateix, aquesta foto de portada del llibre «D'un quadern retrobat: mallorquins al Burundi» (desembre 2009), del bon amic, company d'estudis eclesiàstics i col·lega missioner a l'Àfrica central, el manacorí mossèn Joan Perelló i Sansó, on apareixen mitja dotzena d'"escopeters" mallorquins...

Qui porta a les mans l'escopeta de caça que s'hi empra per aquelles contrades i per aquelles calendes, és precisament mossèn Jaume Amengual i Pizà, en expressió característica i genuïna, en companyia d'altres cinc missioners mallorquins al cor mateix de l'Àfrica negra...

Per qualque cosa l'anomenam «El capità»...

Serveixi tot això d'homenatge senzill a qui, a més de missioner al Burundi, treballa també com a capellà de l'hospital universitari de Son Dureta, o vicari de la parròquia de la Immaculada Concepció, a l'església de Sant Magí, de Palma...

Que descansi en pau!

El papa Francesc ja no parla llatí?

Mai no m'hagués pensat que una curiositat lingüística personal arribàs a assolir el nivell d'implicació de tanta gent amiga...

Gràcies, col·legues!

Per curiositat pura, l'altre diassa se'm va ocórrer de trobar la versió LLATINA de l'exhortació apostòlica del papa Francesc "Evangelii gaudium"...

Durant un bon grapat de dies, fracàs total! Només vaig poder arribar a veure que, d'aquest papa argentí, solament apareixien publicades en llatí (l'idioma oficial de l'Església catòlica, apostòlica i romana durant tant de temps!) "Encícliques" i "Cartes", però no "Exhortacions"...

Així que, em vaig posar a anunciar des de la xarxa que, si des d'algun racó d'aquest Planeta Terra qualcú em podia donar una mà per localitzar-la-hi, li n'estaria ben agraït...

Hores d'ara, la meva curiositat “llatinista” no s'ha vist gens ni mica satisfeta. Però sí que s'ha sentit corresposta amb una munió d'observacions que em van arribant.

La que més em crida l'atenció és aquesta: sembla que, amb el papa argentí Francisco, la llengua oficial vaticana ja no és la LLATINA, sinó l'ESPANYOLA!

Si el president Rajoy se n'assabenta, es vantarà de fer flamejar la “marca egpania” fins i tot a l'àmbit excels del Vaticà!

Així, alguns col·legues capellans mallorquins m'han fet a saber la seva opinió:

• “Sé que digueren que es traduiria al llatí, perquè l´original fou en castellà. No tenc altra notícia.”
• “Sembla que no l'han fet en llatí. A alguna web he llegit que la llengua de referència original és en primer lloc l'espanyol i després en italià.
• “Pens que l'ha escrita originàriament en "argentí"... No sé si hi és en llatí...”
• “Pos tot seguit sa nostra "xarxa" de condeixebles en marxa perquè segur que algun d'ells te trobarà es text original en llatí (i dic "original" en sentit oficial, perquè original-original fou en castellà).”
• “La pàgina oficial del Vaticà, no l'ha treta en Llatí, això significa que l'original no és la llatina. Potser amb el temps la tregui... Ja saps que el vaticà accepta com a llengües oficials la que es publica el document, molt possiblement en italià.”
• “La meva única resposta és que no deu existir tal traducció. El papa la va escriure en castellà i els traductors oficials deuen estar perduts entre tants de modismes nous com "habríaqueismo". Els catalans ho tradueixen per "caldriafeisme". I en llatí, ¿com ho traduiries tu? M'imagín que pel Vaticà n'hi ha més de dos que es reneguen a anar darrere aquest papa.”
• "He mirado en la web oficial y es cierto. Tras consultarlo me dicen que cuando el Papa Francisco publicó su primera encíclica primero se publicó en lenguas modernas y pasado un tiempo ya se colgó en la red en lengua latina. Supongo que ahora sucederá lo mismo. Además de las principales lenguas Evangelii gaudium se está traduciendo todavía en estos momentos al resto de lenguas de todo el mundo. supongo que una vez concluido este trabajo se centrarán en traducirla al latín y será oportunamente colgada en internet. Le sugiero a tu amigo que sea paciente y vaya probando poco a poco."
• ”A mi també m’ha picat la curiositat i m’he passat una estona cercant, però no ho trob de cap manera. Qui sap si ja ni tan sols existeix una versió oficial llatina! Amb les renovacions d’aquest bon home, qualsevol cosa és possible...!”

Per si tot això no fóra suficient, he arribat a veure que qualcú, fins i tot, hi ha implicat la FIFA (Federació Internacional d'Associacions de Futbol) en un assumpte vaticà d'aquestes característiques...

Mira tu que haver hagut de passar-te més d'una dotzena d'anys seguits, durant la teva infància i joventut, estudiant a les totes, aprenent, explicant, resant, cantant, escrivint, conversant, llegint EN LLATÍ..., perquè arribis a veure que ja no serveix per a res; ni tan sols perquè el papa de Roma l'empri com a llengua oficial de la santa mare església catòlica, apostòlica i romana!

Com va dir aquell cantant anomenat Bob Dylan: "The Times They Are a-Changin"!

“Elogio de lo ético”, llibre de mossèn Joan Bestard

La presentació del llibre de mossèn Joan Bestard, al centre de cultura de sa Nostra, a Palma, arreplega molta gent interessada a saber de què va aquest altre recull de reflexions, i ja en van 10, “Elogio de lo ético. Reflexiones cristianas para cada día”.

Es tracta d'un recull de pensaments breus, emesos durant 14 anys per la COPE, des de fa 4 anys, per Ràdio Nacional d'Espanya, i també des de fa més de tres anys publicats al periòdic Última Hora.

S'inicia amb l'exposició de més d'un centenar de reflexions ètiques, socials, econòmiques i polítiques. D'entre totes aquestes, em criden poderosament l'atenció les següents:

• La 105 “Una nación sin elecciones libres”, a la pàgina 80 (Octavio Paz, mexicà)
• La 91, “Las obligaciones del poder”, a la pàgina 70 (Víctor Hugo, francès)
• La 90, a la mateixa pàgina, “Una escuela de ética para los políticos” (Simón Bolívar, veneçolà)
• La 89, “La incompetencia”, a la pàgina 69 (Francisco Ayala, andalús)
• La 88, a la pàgina 68, “No es un juego de palabras: todos los males de la democracia pueden curarse con más democracia...” (Alfred Emanuel Smith, nord-americà)
• La 76, “Los derechos humanos”, a la pàgina 60 (Josué de Castro, brasiler)
• La 42, a la pàgina 39, “La codicia” (Mario Vargas Llosa, peruà)
• O la 12, “Si quieres la paz, lucha por la justicia”, a la pàgina 20 (Pablo VI, italià)

Segueix el llibre de mossèn Joan Bestard Comas amb un segon recull, ara de reflexions humanes, psicològiques i pedagògiques, a partir de la pàgina 82.

Algunes de les que més m'agraden són aquestes:

• La 109, a la pàgina 85, sobre “La persona culta”, amb la reflexió del sociòleg i filòsof alemany Georg Simmel: “Culto es aquel que sabe dónde encontrar lo que no sabe” (sense “googlelitzar”, afegiria jo!)
• La 115, “La responsabilidad de ser padres”, a la pàgina 88, amb la cita del publicista nord-americà Michael Levine: “Tener hijos no lo convierte a uno en padre, del mismo modo que tener un piano no lo vuelve pianista”.
• La 117, amb esment de l'humanista i filòsof, Juan Luis Vives, “Escuchar mucho”, a la pàgina 90: “Nada es tan fàcil ni tan útil como escuchar mucho”.
• La 130, a la pàgina 99, “Leer, conversar y escribir”, citant el filòsof, polític i advocat anglès, Francis Bacon: “La lectura hace al hombre completo; la conversación lo hace ágil; el escribir lo hace preciso”.
• La 139, “Confianza en el ser humano”, al·ludint al novel·lista francès Albert Camus, a la pàgina 104: “En el hombre hay más cosas dignas de admiración que de desprecio”.
• La 142, a la pàgina 106, “Si los hombres han nacido con dos ojos, dos orejas y una sola lengua, es porque se debe escuchar y mirar dos veces antes de hablar”; fent esment de l'escriptora francesa Madame de Sévigné, “Escuchar y mirar antes de hablar”.
• La 163, sense fer cap esment de ningú, “El verdadero diálogo”, a la pàgina 120.
• La 173, “¿A qué damos importancia?”, a la pàgina 126, esmentant el cantautor i poeta andalús, Joaquín Sabina: “Los gimnasios están llenos, las librerías siguen vacías”.
• La 187, a la pàgina 135, “Contentar-se con lo que uno tiene es una fuente de felicidad”, fent citació de León Tolstoi, “Mi felicidad consiste en que sé apreciar lo que tengo y no deseo con exceso lo que no tengo”.
• La 202, “Somos radicalmente limitados”,citant el filòsof i sociòleg austríac nacionalitzat britànic, Karl Raimund Popper, a la pàgina 145, “Nuestro conocimiento es necesariamente finito, mientras que nuestra ignorancia es necesariamente infinita”.
• La 211, fent esment del poeta mexicà Amado Nervo,”La causa principal de nuestros fracasos”, a la pàgina 150, “La mayor parte de los fracasos nos viene por querer adelantar la hora de los éxitos”.
• La 238, sobre un pensament del filòsof i matemàtic grec Pitágoras de Samos, “Boca cerrada y boca abierta”, a la pàgina 168, “Más le vale a un hombre tener la boca cerrada y que los demás le crean tonto, que abrirla y que los demás seconvenzan de que lo es”.
• La 259, parant esment a Simón Bolívar, “El valor de las derrotas”, a la pàgina 181, “El arte de vencer se aprende en las derrotas”.
• I la 267, a la pàgina 186, “Aprovecha tus errores”, esmentant l'advocat nord-americà Ralph Nader, “Tu mejor maestro es tu último error”.

Conclou la tercera part d'aquest llibre de mossèn Joan Bestard Comas, amb un recull de reflexions religioses.

Em sembla molt instructiu l'índex de matèries, a la pàgina 233; com també l'índex onomàstic, a la pàgina 249, i l'índex de matèries, a la pàgina 255. Acaba l'obra amb una bibliografia força enriquidora, “GP – Actualidad”

Gràcies a la Vida, que tant m'ha donat!

45 aniversari d'una ordenació sacerdotal inoblidable

Avui es compleixen 45 anys, d'aquella fita assolida el 16 de juny de 1968, quan una quinzena d'estudiants joves érem ordenats sacerdots a la capella del Seminari Diocesà, a mans de monsenyor Rafael Álvarez Lara, bisbe de Mallorca.
Érem i som la generació del 68, de capellans joves mallorquins!
Són quaranta-cinc anys farcits, per a mi, de vivències i experiències inoblidables, des d'aquella fita assolida després d'haver romàs estudiant, en règim acadèmic intern i intens, les humanitats, la filosofia i la teologia que s'ensenyava aleshores en aquell centre d'estudis eclesiàstics a més de tres-cents alumnes. Mascles tots ells.
Els darrers vint-i-cinc anys, que els he viscut juntament amb la meva esposa Isabel Rosselló, fins allà on hem pogut i sabut, ens hem dedicat a tasques cíviques i polítiques relacionades amb l'esforç, personal i col·lectiu, amb ganes de contribuir a millorar les condicions de vida de la ciutadania. Primordialment al barri del Camp Rodó, a Ciutat...
Des que fa cinc anys se li va detectar la malaltia d'alzhèimer, les coses han canviat molt per a nosaltres. Ens hem hagut d'avesar a un altre ritme de vida, totalment diferent!
Anteriorment, havia viscut amb na Lina Company, l'esposa que va morir als 42 anys d'edat, víctima d'un “limfosarcoma maligne” detectat tres anys abans. Ens havíem dedicat primordialment a l'Escoltisme i als Clubs d'Esplai...
Tot això, després d'haver-me exercit com a “missioner” durant quatre anys a terres del Perú, a Amèrica Llatina, i uns altres quatre anys a terres del Burundi, a l'Àfrica Central. I d'haver prestat els meus serveis pastorals a tres parròquies de Ciutat: Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs i l'Encarnació, com a vicari a les dues primeres i com a rector a la darrera.
Transcorreguts aquests quaranta-cinc anys tan intensament com ràpidament, m'adon que la vida m'ha portat per uns viaranys que jo no m'havia imaginat mai. Són camins que no sempre han coincidit amb aquells que m'havia marcat de bon principi, però que han estat els recorreguts efectivament amb gent tan diversa, en àmbits tan diversos, amb feines tan diverses.
Mai no m'havia imaginat d'arribar a exercir-me com a funcionari de carrera a la CAIB, o com a regidor a l'Ajuntament de Palma, o com a conseller de Cultura al Govern de Mallorca, o com a diputat al Parlament de les Illes Balears, per exemple. I així ha estat, amb tot quant això pugui comportar.
Precisament aquests dies m'arriba la gran bona notícia de la publicació del meu primer llibre, “Gloses meves”. Editat a Mèxic, en català de Mallorca, gràcies al bon amic i company d'estudis eclesiàstics, el manacorí Joan Riera Mossegat.
D'ell sorgí la idea de dedicar-ne tot quant puguem arreplegar amb la seva difusió a la lluita contra la malaltia d'alzhèimer. I així pens fer-ho, quan se'n faci la presentació pública un cop passat l'estiu:

Gloses meves publicades (per a AFAM)
(13 €, o més...

)
Amb aquesta donació
que tu fas per aquest llibre,
has tocat endins la fibra
d'una bona associació
dedicada a gent malalta
que pateix qualque demència,
per la qual ara a la ciència,
tan mancada, li fa falta
obtenir molts de recursos
per atendre tanta gent
tal com cal, parant-hi esment,
lluny d'estèrils grans discursos.
Agraint aquesta ajuda
que anirà íntegrament
a enfortir-ne el tractament:
a l'AFAM molt ben rebuda!
Per tot plegat, no puc deixar de sentir-me profundament agraït a aquesta vida que tant m'ha donat! Fins i tot els mals moments passats, que n'hi ha hagut molts i variats, crec que m'han servit per a valorar-la més encara.
GRÀCIES A LA VIDA, QUE TANT M'HA DONAT!

Sermó en el dia de la Conquesta, a la seu catedral de Mallorca

Molt agraït al capellà inquer, mossèn Pere Fiol i Tornila, qui m'ha passat el text íntegre del seu sermó a l'església catedral basílica de Mallorca, el proppassat dia 31 de desembre, en reproduesc els fragments que consider més eloqüents, per a mi.

“Avui, germans, ens reunim, en el nostre temple major, tot recordant el dia que un grapat de cristians, encapçalats pel Rei En Jaume, entraren en la Madina Mayurqa, al crit de Santa Maria, Santa Maria, ajuntant així les nostres terres a la fe cristiana i a la cultura, ara dita occidental, hereva de l’esperit de l’Imperi romà, i que arraconà el que aportaren els àrabs l’any 902...

 Aquells homes trobaren restes dels antics balears que havien conegut i estimat Jesús, petites esglésies, Fonts de baptisme que parlaven de cristians com ells. Sentien goig dins el cor de veure que havien posat fi a 327 anys de presència sarraïna...

Crearen 35 parròquies on alimentar la seva fe, però també aixecaren 6 hospitals en la Ciutat i 13 a la Part Forana. Enmig de les dificultats de la vida, i mirant de superar la flaquesa humana, aquells homes, els nostres avantpassats, volien ser seguidors d’Aquell que ens havia dit: “tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” Mt.25,40....

    Trinitaris i Mercedaris curaven de visitar la nostra gent per recaptar almoines i poder fer tornar als mallorquins captius... L’obra del framenor llucmajorer Bartomeu Catany va posar en pràctica les Obres de misericòrdia, que s'havien après en la Doctrina...

    El Bisbe Simó Bauçà i Sales (1608-1623) feia repartir cada dia 100 racions de pa, carn i vi... Treballà perquè els pobres poguessin aprendre un ofici; maridà infinitat de donzelles.

    Li ajudaven a la feina tant els P. Julià Fontirroig i el P. Guillem Malferit, frares dominics com ell, com el seu capellà Mn. Jaume Pons.

    El Bisbe Baltasar de Borja i Velasco (1626-1630) passà per orde als 5 Rectors de Palma que donassin menjar als pobres que anaven a les parròquies, i si hi havia malalts que no poguessin pagar les medicines o els metges, ho pagassin i li passassin la factura...

    La gestió del Bisbe Rocamora (1645-1653), quan les males anyades ja començaven a fer-se notar entre la gent, però sobretot en la pesta de 1652 ajudà materialment als qui patien o estaven malalts...

    El jove jesuïta P. Ignasi Fiol i Tomàs el 18 de juny de 1677 funda la Misericòrdia vora l’Hospital de La Sang, edifici que, remodelat, ara empram per altres activitats, on s’havia d’atendre a tanta gent que aleshores hi havia per Palma acaptant i cercant alguna cosa per poder sobreviure.

    Així podríem anar esbrinant multitud de persones i d’accions que els seguidors de Crist, en aquesta bella terra, hem anat fent...

    Durant la postguerra fou magnífica i esgotadora la tasca que la gent d’església, empesa per la caritat cristiana, va fer per donar roba, casa, aliment, medicina, feina, amistat... a tants externs que arribaven a Mallorca...

    El bisbe Jesús Enciso dia primer de Maig de 1960 convidava els capellans a participar en la I Assemblea Diocesana de Caritas, que se celebraria al Seminari Vell dia 21 de Maig: “perquè no hi hagi en la Diòcesi cap pobre que no pugui rebre l’ajuda suficient per cobrir les necessitats bàsiques”.

    El Papa Pius XII havia establert aquesta institució d’església l’any 1950, ara els Bisbes anaven posant la Caritas Diocesana en cada una de les seves esglésies particulars.Enguany hem celebrat els 50 anys d’aquesta institució entre nosaltres...

    Som Església vertaderament en un poble, i volem posar mà davant tanta injustícia que ha generat una època de bonança econòmica que ha passat Mallorca.

    Però també en aquests moments veim com el nostre propi poble, poble petit i minoritari davant el moment globalitzador que vivim, no ho té gaire fàcil.

    Les paraules clarividents del Papa, avui Beat Joan XXIII, en el mes d’Abril de 1963, ja generaren malestar en certes esferes polítiques mallorquines...

    La Pacem in terris demanava que a tots el grups ètnics i nacionals els correspongui plena autonomia i formar una nació independent i que la Justícia demana que els Poders Públics s’apliquin eficaçment a afavorir els valors humans d’aquestes minories, especialment la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques.

    Lluny som nosaltres dels ideals que posava el bon Papa Joan. I quan ens pensàvem haver fet algunes passes amb l’Estatut de la nostra terra, ens trobam que és bo de fer, canviar-les o buidar-les de contingut.

    En aquests moments serà bo que recordem el que l’eximi poeta Joan Alcover, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat l’any 1906, ens deia “Jo l’estim i la vener, eixa llengua, pels títols que la il·lustren, pels records que l’ennobleixen, per l’ànima que hi vibra; però sobretot la vull i la preferesc per esser la nostra. Aquest és el títol suprem que la fa, no la millor, sinó l’única per a nosaltres”

    Els seguidors de Jesús haurem de seguir tenint la mà oberta a tota la gent que ha vingut aquí cercant una millor manera de viure, però també han de poder trobar un poble que té la seva identitat, un poble que no es deixa enlluernar pels múltiples colonialismes culturals, al servei de l’imperialisme de torn, sempre més majestuós, més ple de tòpics, disposat a arrabassar-nos el dret de ser subjectes i artesans de la nostra pròpia història.

    Estimem als germans, treballem, com ho ha fet Càritas en aquests darrers cinquanta anys, perquè en cada persona s’hi pugui manifestar la imatge i semblança de Déu, i com solia dir el Beat Juníper Serra, lo primer és lo primer, i així serem fidels a Déu i a la nostra Terra.

                        Mossèn Pere Fiol i Tornila
                              Rector de Muro

(Extracte del Sermó que, el dia de la Conquesta, pronuncià a la seu catedral de Mallorca mossèn Pere Fiol i Tornila, rector de la parròquia de Muro (Mallorca), el 31 de desembre de 2011, adreçat al senyor bisbe, germans capellans concelebrants i poble fidel encapçalat per aquells que han estat constituïts en autoritat.)

Carta oberta al bisbe Jesús i al presbiteri de Mallorca

M'arriba el text redactat pel bon company de lluites pastorals i cíviques, el puigpunyentí Pere Barceló Barceló, amb motiu de la mort de l'altre bon company Toni Mas Colom, que m'ha semblat oportú reproduir a aquest blog meu:

"Pau i bé, germà Jesús i amics preveres tan actius com secularitzats:

Només vos vull comunicar una notícia senzilla i breu. Mirau: ha mort un amic íntim nostre, a 78 anys, després de patir una llarga i molt dolorosa malaltia complexa i obstinada.

No sé si us sona; era nomenat Antoni Mas Colom, de Sóller, i que va ser ordenat capellà als 33 anys, ja fa dècades.

Va exercir poc temps a Llucmajor, i uns anys a Burundi, com a missioner. Allà la seva vida es creuà amb la seva mitja taronja, també missionera i retornats a l'Illa es casaren. Han tengut un fill i ja han estat padrins de dos rebrots, per envejar. També en tota naturalitat han adoptat com a filla una al·lota burundesa des de fa anys.

Bisbe Jesús! Vós deis, com tots els teòlegs, que el sacerdoci és un regal que arriba per la unció i que mai s'esborra. Em sento molt decebut quan descobresc que van morint membres del vostre presbiteri i no els feis ni cas; que no us preocupa la seva salut, el seu estat d'ànim, les seves coses.

Ens deis i recordau que per molt que ho intentem, la marca sacerdotal no desapareix. Ho creis de veritat o és que ens ho deis per culpar-nos, per què això ens aixafi més i més tota la vida?

Fa pocs mesos un altre d'aquest llistat de preveres mallorquins morí. Tampoc no era de la vostra incumbència ni responsabilitat, per això callàreu.

Quina contradicció, almenys teològica i mancada de caritat evangèlica, no us pareix?

Sou pastor i deis que pare dels mallorquins i germà de cada un dels capellans, però dels que duim vida neta amb una dona i família, i marca (caràcter sacerdodal), no teniu ni temps ni desig de preocupar-vos-en.

Record que fa temps m'enviàreu a cercar i em rebéreu, a mi i a la meva dona, per no dir-me res; i preguntat com a bisbe i en presència del vostre vicari Lluc si em necessitàveu per alguna cosa, em diguéreu displicent que gràcies.

Estic segur que Antoni va veure satisfet aquell ramell d'amics, que dalt el presbiteri o abaix entre els fidels, el recordàvem i li mostràvem una memòria, una emotiva evocació, encara que entre ells no hi fossin ni curials, ni capitulars ni bisbes, ells eren una autèntica representació espontània de l'estima que el presbiteri de Mallorca sentia per ell.

Ara bé, no tengueu por, que no contagiam!

Una salutació nostra i del nostre col·lectiu amb humilitat i humiliació.

PERE BARCELÓ,
President de SABAL.

Un de "Los 4 de Asís"

Sense haver-ho anat a cercar, avui migdia m'he topat amb Adolfo de Villarroya.

És un dels integrants d'aquell famós grup de franciscans que tocaven la guitarra i cantaven cançons, a la dècada dels anys 60, i que duia el nom de “Los 4 de Asís”.

Feia temps que no ens vèiem. L'he trobat molt bé, d'aspecte físic i d'ànims... Es veu que els aires de La Rioja natal, on hores d'ara viu i resideix, li cauen molt bé...

Aquesta topada fortuïta, per un dels carrers de Palma, m'ha duit al cap el record de les imatges i les veus d'aquells quatre religiosos mallorquins de la T.OR. de Sant Francesc que aleshores, entre els anys 1963-72, cridaven poderosament l'atenció a l'interior d'una societat com la mallorquina, poc avesada a veure novetats d'aquelles característiques: portaven l'hàbit franciscà i, amb la guitarra a la mà, es dedicaven a cantar cançons fora del convent i a gravar-ne discos...

Record molt bé els noms dels quatre primers estudiants franciscans creadors del grup, pel fet que aquelles actuacions seves coincidien amb els anys darrers dels meus estudis eclesiàstics: Fra Francesc Escanelles (una mica parent meu, en ser d'Ariany), Fra Antoni Mulet, Fra Joaquim Tevar i Fra Adolfo de Villarroya.

Uns tres anys després de la seva creació, l'any 1966, quan ja se n'havien gravat uns quants discos i el grup s'havia fet molt famós, es va haver de dissoldre: dos integrants havien cantat missa i un tercer havia estat destinat a Amèrica Llatina...

Serveixi aquest esment breu, si més no, per retre homenatge, senzill i modest, a aquest quartet d'homes dedicats a escampar, a tots vuit vents del món, els seus sons musicals, d'una manera que aleshores resultava tan singular com la mateixa generació “yeah-yeah”...

Festa de Sant Jordi 2010

Avui, festa de Sant Jordi, he comprat el llibre “Llobacarda. Confessions d'un capellà terrol”, d'en Jaume Santandreu, editat per Lleonard Muntaner.

La seva lectura em porta a la memòria el record de personatges i situacions viscudes a la dècada dels anys 50 que, d'una manera o una altra, també han marcat la meva vida...



Tot seguit, i com altres anys també, amb companyes i companys Antics Escoltes de Mallorca, hem celebrat la festa de Sant Jordi en un recinte singular: la capella de Sant Felip Neri, a Palma, en una Eucaristia força participada...

"Ensenyau-nos de ser bons i fer el bé,
ensenyau-nos de ser sempre generosos,
d'estimar-vos i servir-vos com Vós mereixeu,
d'estimar i servir el pròxim per amor a Vós,
d'estimar i servir la pàtria més que a nosaltres mateixos..."

A companys capellans, reunits a Pina

CARTA D'EN CIL BUELE A COMPANYS CAPELLANS DE MALLORCA

No pretenc donar cap casta de lliçó magistral a ningú dels aquí presents. Ni parlar-hi com aquell qui diu “ex cathedra”. Només desig oferir-hi alguna petita mostra de la meva opinió personal, l'actual, la que és fruit de la reflexió i anàlisi, de la praxi i l'experiència assolides durant aquests darrers 55 anys de la meva vida: des que vaig entrar al Seminari Diocesà de Mallorca un 3 d'octubre de l'any 1955, per sortir-ne capellà, fins ara.

Vénc amb moltes ganes de respondre a allò que se'm demani des d'aquest col·lectiu de capellans de la Part Forana de Mallorca, que es reuneix a Pina el darrer dijous de cada mes: “el teu punt de vista personal (no cal preparar cap conferència, ni molt menys) -se m'indicà- sobre present i futur de l'Església mallorquina i del paper que els capellans hi podrem/haurem de tenir...”

És a dir, present i futur de l'Església mallorquina; paper dels capellans dins aquest present i futur de l'Església mallorquina (el que hi poden tenir i/o el que han de tenir-hi).

Parlar de present de l'Església mallorquina -deixant-ne a un racó el passat més recent- podria dur a confondre el cul amb les témpores. L'Església mallorquina té el present que té. Fa part de l'Església Catòlica d'arreu del món. I té el present que ha anat congriant en aquestes darreres dècades: amb una praxi preconciliar, sortosament superada pels esdeveniments socials, polítics, econòmics i culturals que hi han incidit amb força; i amb una praxi postconciliar -del Vaticà II, s'entén- minsa i esquifida, que l'han portada a viure feblement l'Evangeli de Jesús de Natzaret de forma cada cop més poc intensa i cada cop més poc agosarada.

Se'n podrien esmentar no pocs exemples. Me'n basta recordar un que consider prou significatiu: l'anada de bracet de l'Església mallorquina amb el poder polític local (més amb la monarquia que amb la república), amb el poder econòmic mundial (més amb la banca i l'empresariat que amb la marginació i la classe treballadora), amb el poder governamental institucional (més amb les autoritats que governen que amb la ciutadania governada, administrada i representada).

Amb poques paraules, en lloc d'esdevenir-hi modesta i humil servidora del poble de Mallorca, l'Església mallorquina encara no ha deixat de comportar-se ni d'aparèixer en públic com una de les peces clau dins l'estructura del poder i l'exercici de l'autoritat a la nostra terra.

Als ulls de molta gent s'assembla molt poc a aquella seguidora fidel de Jesús, clavat en creu pel que ha dit, pel que ha fet i pel que ha proposat de fer com a estil de vida per a la humanitat.

Parlar de futur de l'Església mallorquina esdevé una mica complicat i, com sempre, força arriscat. Hom té les eines que té i no en té cap altra. I les eines amb què comptam avui dia, tan distintes a les que teníem ahir, poden canviar i millorar demà mateix, en molt poc temps.

Però vull atrevir-me a parlar del futur de l'Església mallorquina en un doble sentit:

Si continua anant pel mateix camí que ha seguit fins ara... Aleshores em fa la impressió que tendeix a quedar dissolta dins el maremàgnum de les més variades pràctiques pietoses que s'estan estenent arreu de la nostra terra. Perdent força a les totes. I deixant-se engolir per l'allau d'ofertes religioses que caracteritzen el nostre món, a l'Europa del segle XXI i arreu del planeta Terra, amb les quals haurà de competir.

Si aconsegueix de canviar-ne el rumb, emperò, marcant-se com a fita primera donar passes considerables cap a la seva condició de servent humil i modesta, disposada a donar la pròpia vida de bon de veres, aleshores pentura tendrà temps de retrobar-ne i recobrar-ne el sentit genuí, que mai no hauria d'haver perdut i que la pot ajudar a endinsar-se en un futur molt més ple de consistència.

Apunt, com podeu entendre, cap a la necessitat que té la nostra església d'ensenyar, de mostrar, de fer veure ben a les clares una altra manera de viure i de comportar-se cívicament en aquest món de misèries, la que ens indica clar i català l'Evangeli de Jesús de Natzaret, promovent-la, amb seny i amb ímpetu alhora, pertot arreu del món i de la bolla.

Parlar del paper dels capellans en aquesta església em sembla engrescador a més no poder. En depèn, en gran part, l'èxit en l'assoliment d'aquesta segona perspectiva apuntada...

Pels qui no ho saben, puc dir que vaig ser ordenat prevere el 16 de juny de l'any 1968, a la capella del Seminari Diocesà de Mallorca. Hi havia ingressat 13 anys abans. Vaig exercir-me com a capellà durant 13 anys seguits. I un 20 de gener de l'any 1982 vaig optar per celebrar la meva darrera missa, a la parròquia de l'Encarnació de Palma.

Per què vaig prendre aquesta decisió? Perquè no volia ser capellà? Ca barret. De cap de les maneres. Encara ara en mantenc ben vives les ganes! És més. Encara ara continuo creient que en faig...

No som d'aquells companys que han sol·licitat la secularització en algun moment de la seva vida... Mai no n'he estampat enlloc cap signatura... Cosa que sabia molt bé i que coneixia ben a fons el bon company i amic bisbe, monsenyor Teodor Úbeda, desaparegut de molt mala manera d'entre nosaltres...

En el meu cas, no vaig deixar de dir missa perquè m'haguessin fugit les ganes de ser capellà o perquè ja no volgués esser-ne. Vaig deixar de dir missa, perquè volia ser capellà d'una altra manera... i no se'm permetia fer-ho “canònicament”! El codi de dret canònic havia de romandre situat per damunt de l'Evangeli!

Volia, com a capellà, ser membre actiu d'una església diocesana que es comportàs de forma molt més oberta i solidària, de bon de veres, amb la realitat gegantina de la misèria que jo havia descobert a Àfrica (gràcies a l'Església, precisament, durant 4 anys seguits al Burundi) i a Amèrica Llatina (gràcies també a l'Església, durant 4 anys seguits al Perú).

Volia, com a capellà així mateix, esdevenir membre actiu d'una societat més democràtica i lluitadora, capaç d'afanyar-se a fomentar i procurar la participació cívica del conjunt de la ciutadania, sobretot en la defensa aferrissada dels drets humans per als sectors més febles.

Volia simultàniament, com a capellà, ser membre vivent d'una humanitat que, ves per on, manté el costum inveterat de viure en parella, formant una família, tal com Déu mateix li ha manat de bon començament al Paradís...

Cap d'aquelles tres aspiracions personals meves no m'era permès de veure satisfetes, aleshores, com a membre d'un clergat mallorquí empès a haver de seguir amb més rigor les directrius emanades d'un codi de Dret Canònic ranci i estantís, que a fixar la ullada atenta cap a l'Evangeli amb una opció preferent, nítida i clara, per la gent més pobra.

I vaig optar per fer un canvi de rumb en la meva vida... Em vaig casar pel civil... Vaig continuar defensant els drets humans a l'àmbit social, veïnal, sindical, professional, funcionarial, institucional, polític. Ho vaig mirar de fer de la millor manera que vaig saber i com em dictava la consciència. Vaig continuar relacionant-me amb el que anomenam Tercer Món, amb Àfrica, amb Amèrica Llatina, amb l'Índia... sense les crosses de la institució eclesiàstica ni l'aixopluc d'un element tan corporatiu com el clergat.

Capellans solidaris de debò

La primera vegada que vaig sentir a Mallorca l'expressió “capellans solidaris” o “rectors solidaris”, em va pegar un atac de rialles, alhora que de plorera.
Em va semblar que la lletra d era una t! Però no, amb aquella expressió vaig entendre que es volia significar que es tractava d'un capellà que portava la responsabilitat d'administrar unes quantes parròquies...

Jo que entenia la solidaritat com tota una altra cosa! Molt més relacionada amb el fet de compartir allò que es té, fins al punt d'arribar a desprendre's d'allò que es necessita, de fer a l'altre el bé que hom voldria per a un mateix, d'atendre prioritàriament les necessitats de l'altre, de donar la vida per l'altre, etc. com Jesús de Natzaret, vaja!

Capellans compromesos en la transformació radical de la societat mallorquina

El compromís cristià poques vegades acostuma a passar més enllà de les portes del temple, on s'arrepleguen creients i practicants.

De capellans compromesos en la tasca d'evitar que es buidin les esglésies totalment, n'hi deu haver molts en aquesta església nostra.

De capellans compromesos en la feina de defensar la institució eclesiàstica amb dents i ungles, sigui com sigui i on sigui, tampoc no n'hi deuen mancar gaires a la nostra església.

Capellans compromesos en la transformació radical de la nostra societat, capaços de posar-hi en risc la pròpia vida, atenent les veus i protegint els alens de vida que emeten els més febles, pentura n'hi manquen més a la nostra església acomodada.

Capellans casats amb una dona

Si, fills de dona i d'home com són tots, per obligació i manament eclesiàstic, hem de renunciar obligatòriament a viure íntimament i profundament amb una dona -cosa que acostumen a fer els homes pertot arreu del món i de la bolla-, ¿com podem arribar mai a entendre el que vol dir ser pare, espòs, amant, company en tot el sentit profund i valor genuí que mantenen les paraules?

Si a tot això, hi afegim que, per obligació també, hem d'impedir que cap dona arribi a exercir mai el ministeri sacerdotal, ¿com podem arribar a fer entendre mai amb aquests plantejaments, que defensam i promovem la igualtat entre home i dona que Déu vol?

Jo no sé com seran els capellans del segle XXII ni quin serà el paper que exerciran dins l'Església. Però crec que durant aquest segle XXI s'hauran de dur a terme reformes molt profundes, pel que fa al celibat obligatori dins l'Església catòlica occidental.

No pot ser que continuï tapant-se els ulls i les orelles davant la realitat. Com s'ha avesat a fer durant el segle XX i jo he pogut veure de prop a Àfrica i Amèrica Llatina.

Els mateixos bisbes hi reconeixien que el celibat era totalment inexistent..., que s'hi batiaven fills de bisbes no casats... o que els mateixos bisbes recomanaven i demanaven per favor als seus capellans que “de dones, públicament, només en tenguessin una”!

Capellans que empren la llengua catalana

Si la llengua és un do de Déu, com valoram els creients, cada cop que nosaltres a Mallorca no empram la llengua catalana, al temple i fora del recinte sagrat, feim un lleig al mateix Déu que ens l'ha donada com a instrument de comunicació interpersonal.

Si no l'empram nosaltres aquí, qui l'ha d'emprar i on?

Capellans que protegeixen el territori mallorquí

La protecció de la nostra terra és qualque cosa més que una tasca política encomanada als governants. També fa part de la responsabilitat que tenim i hem de mantenir els qui creim en un Déu “creador del cel i de la terra”.

Capellans oberts a la realitat global del món

Fervents partidaris de la praxi denominada GLOCALITZACIÓ, que empeny a mantenir amb fermesa l'actuació local en perspetiva global, oberts a les realitats del Planeta, sobretot les que afecten la majoria de la població que viu dins la misèria...

Capellans fidels a l'Evangeli de Jesús

En definitiva, ens hem d'afanyar a implantar i mantenir, a Mallorca, en el present i en el futur, uns capellans que hi exerceixin el paper que Jesús de Natzaret els encomana: “Vosaltres sou els meus amics, si feis tot quant jo vos manaré”.

Pina (Mallorca) 25 de febrer de 2010
Cecili Buele i Ramis