Contactes meus amb Joan Pol: del Seminari Major, a residències per a majors

Pocs dies després d'haver-se produït la mort del bon amic i company d'estudis eclesiàstics, Joan Antoni Pol i Company, se m'acut d'escriure'n alguns mots que mir de reproduir tot seguit.

Entre un règim disciplinari d'internat estricte, en certa mesura voluntàriament assumit, i un altre règim disciplinari d'internat molt més estricte, en bona mesura forçat per les circumstàncies, s'hi despleguen i hi discorren no poques vides humanes, a Mallorca. Entre d'altres, les d'alguns clergues  que cursen la carrera eclesiàstica a finals del segle XX, al Seminari diocesà.

Mossèn Joan Antoni Pol i Company en pot ser un exemple.

Gràcies a les paraules pronunciades pel canonge degà de la Seu Catedral de Mallorca, el  condeixeble seu vilafranquer, mossèn Joan Bauçà i Bauçà, durant el funeral celebrat a l'església parroquial de Son Sardina l'endemà mateix d'haver-se mort, podem saber que «Joan Pol i Company neix a la vila mallorquina de Consell el 8 de gener de 1942, fill d’Antoni i Coloma. Cursa els estudis eclesiàstics al Seminari de Son Gibert i és ordenat prevere el 18 de juny de 1967. El mes següent és nomenat vicari cooperador de la parròquia de Sant Domingo d’Inca i, a Palma, de Sant Francesc de Paula. Posteriorment exerceix la docència de Religió al col·legi Sant Josep de la Muntanya. Durant molts anys celebra la missa a les  religioses Mares dels Desemparats del mateix col·legi, com també a la parròquia de Son Rapinya.

Opta per compaginar la seva tasca ministerial amb un treball civil en l’àrea de la gestoria administrativa. Es prepara acadèmicament per a la tasca i esdevé un dels primers graduats socials, especialista en assessoria laboral, de Mallorca.

Una prou llarga malaltia el deixa rendit els darrers anys que passa a una residència de majors.»

Com molts d'altres col·legues eclesiàstics, començ a tractar Joan Pol al Seminari diocesà de Mallorca. Ho feim des de l'any 1955 -quan jo n'hi faig l'ingrés- fins al 1967, -quan ell en surt ordenat capellà un any abans que jo, fent part del curs dels «Modèlics i Modelicons»-.

Hi compartim espais, estudis, activitats, jocs, vides... Passam les nits al mateix dormitori gran. Pregam unes quantes vegades al dia a la mateixa capella. Estudiam les mateixes assignatures amb els mateixos professors. Nodrim els nostres cossos al mateix menjador. Els netejam a les mateixes dutxes amb les mateixes aigües. Ens esplaiam al mateix camp d'esports. Compartim les mateixes instruccions impartides. Seguim la mateixa disciplina rígida. Romanem dins les mateixes quatre parets, sota la mateixa teulada, les vint-i-quatre hores de cada dia, durant una dotzena d'anys seguits...

Se'm diu que Joan Pol mor a una residència per a majors al Port de Pollença... Som un dels que desconeixien des de quan i durant quin temps hi arriba a residir... Sí sé que té el seu domicili particular al carrer Ciutat de Quilmes, al barri palmesà del Camp Rodó, molt a prop de ca nostra, just davant del centre cultural i comercial de s'Escorxador.

I, gràcies a les aportacions que em fa arribar, molt amablement, la néta d'una germana de la mare d'en Joan, -a qui sempre ha tractat de «tio»-, puc espinzellar-ne més detalls.

Les meves darreres trobades amb en Joan Pol es produeixen justament a una altra residència geriàtrica, a Palma. Ocorren durant la segona meitat de l'any 2013. Les primeres, després del Seminari, se'ns esdevenen a la dècada dels anys 90, al seu despatx d'assessor laboral i fiscal. 

El mes de juliol de 2013, en haver-se de tancar el Centre d'Atenció per a Familiars amb la Malaltia d'Alzhèimer de Mallorca (AFAM), situat al barri de la Soledat, a Palma, on acudim unes hores al dia, des del mes de març de 2011, amb la meva esposa, Isabel Rosselló, malalta d'alzhèimer, se'ns trasllada forçosament a la residència geriàtrica SARQuavitae, situada al barri palmesà de Son Serra Parera, -també durant unes hores cada jornada, en règim de centre de dia-. 

És precisament allà on, de manera sorprenent per a mi, tornam a topar-nos amb en Joan Antoni Pol, després de dècades passades sense veure'ns, tant na Bel com jo mateix. Ella, com a responsable de l'Associació veïnal del Camp Rodó, n'és l'encarregada de passar comptes periòdicament sobre la situació econòmica de l'entitat. Ho fa durant anys seguits amb en Joan, al seu despatx d'assessor laboral i fiscal, a la dècada dels anys 90.

Jo, des del dia mateix que deix d'exercir-me com a capellà, el mes de gener de 1982, he de mester qualcú que m'orienti en tasques laborals a les quals no estic gens ni mica acostumat. 

L'any 2013, a la residència SARQuavitae, el veig i trob molt marcat per qualque casta de demència, que el manté callat i silenciós, absent, enfonsat, entristit, assegut sempre a la butaca, estabornit, amb posat de carxofar-se, la mirada mig perduda, endormiscat... 

En arribar-hi i veure'l per primera vegada així com està, no se m'acut cap altra cosa que estendre-li la meva mà plana davant seu, perquè ell també me l'encaixi i m'hi pegui tants cops com vulgui... I, per sorpresa meva, reacciona de tal manera que m'hi correspon sempre que l'hi present... En endavant, aquest gest senzill es va convertint en la nostra manera habitual de saludar-nos cada matí, amb una dotzena de mamballetes seguides, la mà plana de cadascú contra l'altre... mentre deix na Bel asseguda al seu costat, a l'espera que se'ls serveixi el piscolabis matinal.


Són els darrers records, les darreres «converses» que mantenc amb aquest antic company d'estudis eclesiàstics, altre temps fornit jugador de futbol, a la línia defensiva...

Segons les aportacions que em fa l'amable familiar del bon amic Joan Pol, arrib a saber que, efectivament, durant molts anys va a celebrar la missa tots els matins al convent de les monges de Sant  Josep de la Muntanya.

També fa classes de Llatí i de Religió  a ca les monges del Col·legi Sant Vicenç de Paül, quan la meva informant n'és alumna i hi acudeix, a l'edat d'uns 12 anys.

Gràcies a les seves aportacions, també puc saber que el mes de novembre de 2012 -vuit mesos abans que nosaltres- en Joan ingressa a la residència Sarquavitae com a centre de dia. Fins a finals de juny de 2013 encara va i ve de ca seva. Pel mes de juliol de 2013, coincidint amb les nostres primeres anades, hi queda ingressat de manera definitiva, fins al 24 de juliol de 2015, quan passa a la residència Novaedat del Port de Pollença, un cop concedida la dependència que s'havia sol·licitat dos anys enrere. Hi roman fins el 3 d'abril, quan ens deixa definitivament.

No m'he considerat mai dins el cercle de les seves amistats més conegudes, com poden ser mossèn Jaume Ribas, o mossèn Bartomeu Tauler, o mossèn Francesc Adrover, entre d'altres. Però, així i tot, sempre m'ha cridat poderosament l'atenció la manera d'entendre i de viure la seva condició de capellà, tan singular, com d'altres pocs casos.

És llavors quan em ve al cap el dia llunyà en què m'arriba l'ocurrència d'anar a cercar aixopluc al despatx que en Joan Pol manté obert des de l'any 1988 ençà, com a autònom enregistrat dins el CNAE «activitats de comptabilitat, tenidoria de llibres, auditoria i assessoria fiscal»

Record que, inicialment, en Joan treballa com a graduat social a l'agència de viatges Ultramar Express, una de les empreses adscrites a la cadena hotelera Iberhotel, on s'exerceix com a cap de personal l'antic company d'estudis eclesiàstics, l'esporlerí Gabriel Tomàs i Marimon. Hi treballa també, conjuntament, amb Pere Barceló i Barceló, un altre company d'estudis, en aquest cas puigpunyentí, qui, amb motiu de la mort d'en Joan, manifesta que sempre l'ha tengut «com un bon company de feina, i treballador incansable».

També em ve al cap que una altra de les primeres actuacions que fa en Joan Pol, com a graduat social, és a l'Assessoria fiscal Ribas Cardona, situada al carrer de Reina Esclarmonda, a Ciutat. La mateixa on, el mes d'octubre de 1972, el també company d'estudis eclesiàstics Carmel Bonnín i Cortès organitza i comença, amb na Carme Ribas Amer, graduada social,  l'assessoria laboral per a treballadors, la primera de Mallorca. Aleshores, esdevé un despatx que serveix de tapadora per a la defensa dels drets humans a Mallorca, els darrers anys del règim franquista.

En Joan Pol també treballa conjuntament amb el seu condeixeble santjoaner, Miquel Nigorra i Gaià, abans que aquest se'n vagi cap a Sabadell a exercir-hi tasques de direcció a centre d'atenció sanitària.  

Anys després, amb el sineuer Miquel Fontcuberta i Palou, un altre antic company d'estudis eclesiàstics, n'obren el primer despatx d'assessoria laboral i fiscal pel seu compte, a la costa de sa Pols, a Ciutat. 

Posteriorment, devers l'any 1996, en Joan ensenya els intríngulis de la professió als joveníssims Javier Amengual i Gerard Caldentey, els quals, amb el pas del temps, n'esdevenen els continuadors, al despatx que mantenen obert a les avingudes. 

Puc comprovar-ho directament i personal, quan hi acudesc a fer gestions administratives relacionades amb la meva jubilació, com a treballador autònom, a finals de l'any 2009. Per aquelles calendes, en Joan ja no n'és el cap, del despatx. Se'm diu que, en no gaudir de gaire bona salut, ja ha traspassat tots els papers als seus joves col·laboradors, els quals se n'hi fan càrrec totalment.

A l'avinguda d'Alexandre Rosselló 23, 4t, en Joan s'hi ha muntat un despatx, senzill i modest, amb quatre taules i cadires, sempre farcit de papers, carpetes, llibres de comptabilitat, capses amuntegades, qualque quadre d'algun pintor mallorquí -com és el cas del camprodonenc Miquel Morell-, etc. Té un número de telèfon molt fàcil de recordar: 971712671. Sempre que hi acudesc, el veig ben informat, que roman al corrent de la situació social i política del nostre entorn més immediat...

Segons tenc entès, en ser en Joan un dels graduats socials d'aquelles primeres fornades mallorquines que n'obtenen la titulació oficial, converteix el seu despatx en un indret on acudeix  molta de gent. Entre d'altres, també, molts antics companys d'estudis eclesiàstics que s'hi fan presents perquè els tramiti i gestioni assumptes ben diversos: testaments i darreres voluntats, llibres de comptes, compra d'immobles, declaracions de renda, gestions davant ministeris o organismes públics, assegurances, seguretat social, treball autònom, contractes laborals, etc. Hi sap mantenir-ne el prestigi de bon orientador, com a assessor en matèria de gestió laboral i fiscal durant més d'un quart de segle ininterromput. 

Entre i entre, tenc l'oportunitat de veure'l participar també qualque vegada, com a capellà, en alguna concelebració eucarística, amb motiu d'algun funeral. Tot i que em consta que en Joan no és d'aquells capellans aferrats com a pagellides a la seva condició de clergues oficials, més tost, se'm diu, ha estat capaç de rebutjar certes ofertes de càrrecs eclesiàstics, provinents del bisbat, en èpoques distintes de la seva vida com a clergue...

Tant és així, que fins i tot els seus mateixos condeixebles, companys d'estudis eclesiàstics, reconeixen saber-ne ben poc de la seva trajectòria, tan personal com poc corrent.

Al funeral celebrat a la parròquia de Son Sardina dia 5 d'abril de 2016, a les 20 h, -lloc de residència dels familiars més directes, cosins d'en Joan- a més d'aquests i d'amics que s'hi fan presents, s'hi poden destriar una tretzena de capellans concelebrants -canonges i rectors de parròquies- presidits pel bisbe Xavier Salinas i Viñals, i ajudats per l'escolà -encarregat d'encensar el recinte, de manera molt continuada...-: Miquel Serra i Llodrà, Bartomeu Suau i Mayol, Guillem Miralles i Cardell, Joan Parets i Serra, Antoni Mateu i Brunet, Joan Bauçà i Bauçà, Sebastià Salom i Mas, Joan Darder i Brotat, Bartomeu Moll i Ribas, Josep Jaume i Cañellas, Gabriel Amengual i Coll, Gabriel Ramis i Miquel, Bartomeu Fons i Pascual

M'hi crida poderosament l'atenció, a més de la presència, a les bancalades del temple, d'antics companys d'estudis eclesiàstics, tant secularitzats com dels que no n'han acabat la carrera, l'assistència de veïnats de l'escala on ha viscut en Joan, al barri palmesà del Camp Rodó, al carrer Ciutat de Quilmes. 

La seva veïnada més propera, la que viu al mateix replà de l'escala, porta per porta, també és una bona amiga nostra, de Son Sardina...


A mode de conclusió, se m'ocorre d'afegir-hi que massa sovint, quan perdem qualcú que ens és proper, ens posam a lamentar no haver fet segons què, quan el teníem viu entre nosaltres... 

Amb en Joan Pol, a mi, em passa qualque cosa semblant: durant anys hem conviscut, com aquell qui diu, a quatre passes dels nostres domicilis respectius: ell, al carrer Ciutat de Quilmes, cantonada amb el centre cultural i comercial de s'Escorxador; i jo, al carrer de Rovira i Virgili, que també hi dóna, per un altre cantó.

És a dir, que des del terrat de ca nostra puc veure la façana de ca seva. I, des de ca seva, es pot veure la mar de bé el terrat de ca nostra. Així i tot, ni jo m'he fet present cap vegada a ca seva, ni ell ha trepitjat mai ca nostra.

Així són les coses avui dia entre nosaltres. Així és la vida urbana d'aquest segle XXI a Ciutat, per moltíssim de greu que ens pugui arribar a colpir qualque dia...

«En pocs dies ja són tres
companys meus que han partit!
Em vols dir que ja has sortit,
i ets aquí en un no res,
o germana dita mort?

Veig la vida que se'n va
i que ho fa així com vol:
tan sovint portant-hi dol,
qualque pic molt dolor fa
la germana dita mort.»

Cecili Buele i Ramis,
Ciutat, 10 d'abril de 2016


4 comentaris:

Manuel Soler Palá, msscc ha dit...

Els records, agres i dolços també formen part de la vida. I la nostalgia també té el seu caire agradós.

Miquel Mulet Bujosa ha dit...

Cecil, un bon escrit de recordança. Jo amb en Joan vaig cantar de baix a l'Schola Cantorum. Me posava devora ell per poder cantar rectament...

Joan Brunet Colom ha dit...

Gràcies Cil per donar-me l'oportunitat de coneixer-lo un poquet més ja que encara que un hagi conviscut el mateix temps i lloc sovint no tenim ni idea del que fan o pensen els altres. Jo tenc record d'ell però no sabia tot això que tu has contat. Gràcies i que en pau descans.

Joan Brunet Colom ha dit...

Gràcies Cil per donar-me l'oportunitat de coneixer-lo un poquet més ja que encara que un hagi conviscut el mateix temps i lloc sovint no tenim ni idea del que fan o pensen els altres. Jo tenc record d'ell però no sabia tot això que tu has contat. Gràcies i que en pau descans.