Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 1 ): primers comentaris meus

La «tiara papal», -per a la gent poc avesada al llenguatge ostentós de l'Església catòlica-, és una espècie de capell-mitra alta que, fins fa poques dècades, porta el bisbe de Roma damunt del cap, formant tres corones que representen el papat. 

La novel·la de Jaume Santandreu i Sureda, titulada «Operació Tiara» s'inicia amb certs  antecedents de qui ha de ser el successor clonat de l'argentí papa Francesc, un altre jesuïta, també sud-americà, del Perú, cridat a ser «el papa que l'Església necessita: un papa excepcional, un revolucionari escandalós, un màrtir de la transformació d'una Església de l'Edat Mitjana a una comunitat cristiana del segle XXI»

Segons la novel·la santandreuïna, tot ve gràcies a les pressions exercides pel «lobby gall», guardià veritable de la tradició i de la fe, l'únic que sap i que pot salvar l'Església, l'únic que pot tenir a les seves mans, en exclusiva, la tiara pontifícia...

Al costat d'aquesta clonació papal que s'hi propugna, hom pot imaginar-se, també, la clonació d'un Jaume Santandreu en un «cholo de merda» nord-peruà, secretari particular d'un alt jerarca eclesiàstic, alhora que en un «puta negre» capellanet piurà... 

Serien aleshores uns religiosos que, cadascun a la seva manera, es relacionarien amb un jesuïta arequipeny, de nom i llinatges no desconeguts -el pare Ramon Bambarene Landazur, qui, després de dirigir un convent i un centre escolar a la ciutat nord-peruana de Piura, arriba a ser bisbe de Chimbote, arquebisbe i cardenal de Lima, i, finalment, papa de Roma, amb el nom de Martí VI, -en memòria del negre peruà pujat als altars de la santedat catòlica, sant Martí de Porres, canonitzat pel Papa sant Joan XXIII-.


Amb la lectura d'aquestes més de dues-centes pàgines, arrib a percebre i  valorar l'intent de clonació d'un papa de Roma, argentí, en un altre papa de Roma, peruà, -sud-americans tots dos-. Però, també, la clonació admirable d'un capellà gai mallorquí en una parella de capellans peruans, un «zambo» i un «cholo».

En un moment donat, em copsa poderosament l'atenció una de les observacions que s'hi vénen a fer i que apareix com la cosa més injustificable. S'hi diu que el capellà zambo, com a esclau africà importat, i el capellà cholo, com a incaic colonitzat, són d'una nissaga diferent i oposada. Els descendents dels antics esclaus negres, fills d'una raça invasora al Perú, diu l'autor, se senten i es mostren superiors als autèntics fills d'aquestes terres. En definitiva, que els zambos menyspreen els cholos... 

Però bé, això només seria un apunt tangencial meu... de part d'un mulato mallorquí, fill de pare africà, un guineà negre, i de mare europea, una arianyera blanca... que n'ha après moltíssim, tant de cholos com de zambos... gais o no gais... 

Qui arriba a exercir-se com a papa, amb el nom de Martí VI, és un pare jesuïta que ha nascut a Arequipa. Quan Roma elegeix l'exemplar superior dels jesuïtes de Piura com a bisbe de la bel·ligerant diòcesi de Chimbote, aquest nomenament comporta canvis radicals en les vides dels dos amics, amats i amants: la separació, pel moment traumàtic de la desmamada, queda endolcida amb el regal més gran que comporta quedar tota la nit al mateix llit... com a pare i fill, com amics corals, com amants secrets...

Mentre s'exerceix com a arquebisbe i cardenal primat de Lima, al Perú, després d'haver estat bisbe de Chimbote, i d'haver ocupat altres càrrecs eclesiàstics diversos a Huacho, Chiclayo, Trujillo, Piura... carretera Panamericana Nord amunt... continua mantenint certes relacions «amistoses» amb dos clergues, un negre i un criollo, «zambo i cholo»...

La novel·la està escrita per un capellà mallorquí, gai confés i secularitzat, gran coneixedor del Perú i de la jerarquia eclesiàstica catòlica arreu del món, incloses les més altes instàncies vaticanes, qui demostra la seva gran capacitat de ficar-se dins la pell de tots tres individus, i de clonar-los-hi alhora.

Certament, i això es pot comprovar al llarg del relat, hi surten molt poques femelles. Per damunt de totes, la diaconessa de la parròquia de Castella (al nord del Perú), mare d'Arturo Cavero Miranda, el pare del capellà zambo que porta el mateix nom i llinatges paterns, per exemple. Catequista desconfiada, núbia, diaconessa casolana, deessa negra, àvia bruixa, batlessa de barri... S'anomena Remígia Cavero Miranda.

També n'hi compareixen algunes altres, encara que d'una manera anònima, esmentades, com aquell qui diu, de passada: la mare del pare Nicanor, la mare del capellà zambo Arturo, la neboda del cardenal Landazur de Lima, l'historiador italià Joan Bambarene...


Per als mallorquins, que hem estat al Perú, ens resulten molt familiars certs detalls que s'hi apunten, com són ara els relacionats amb indrets situats entre Lima i la frontera peruana amb Equador, els llocs on es desenvolupa majoritàriament l'acció d'aquesta novel·la santandreuïna, que combina la dècada dels anys 60 del segle passat amb temps venidors del segle XXI, posteriors al papat romà de l'argentí Francesc: plaça d'Armes, balcó de la Llibertat i parròquia de Huacho... Chimbote... Trujillo... Chiclayo... Piura... Talara... Tumbes...  

La seva lectura em duu a mantenir sempre ben viva l'atenció; de manera que, crec, si hagués disposat de temps suficient, em fa la impressió que m'hauria llegit tot el llibre, d'una sola tongada seguida.

Adesiara hi apareixen personatges eclesiàstics mallorquins, presents al Perú, com també personatges eclesiàstics peruans, que no resulta gaire difícil d'identificar, bé sigui pel seu comportament, bé sigui per les seves manifestacions verbals.

Una altra de les obvietats que s'hi presenten és la inexistència total del celibat clerical arreu dels territoris peruans. L'exemple del capellà cholo, que és fill del rector de Catacaos i de la seva majordoma; o la recordança de com un infant de 10 anys engatussa el pare prior, jesuïta, i el porta a mantenir relacions de «bestioles calentes» durant tres anys seguits, compartint el mateix llit... en poden ser dues petites mostres.


Per damunt tot, emperò, el text, molt ben elaborat, de l'«Evangeli apòcrif segons el papa Martí VI», esdevé per a mi el bassó del missatge d'aquesta novel·la -si és que es pot dir que en conté algun-, sobre la transformació que necessita la més alta instància de la jerarquia catòlica i romana. 

No solament pel seu contengut, excel·lent, sinó, sobretot, pel qui n'és l'agosarat redactor, inspirador, missatger: el clergue zambo peruà, que es deixa emportar per l'instint de la seva doble nissaga, de negre i d'homosexual.

Em ve al cap, com a conclusió possible, aquella cita evangèlica que diu: 
«Us dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos i les heu revelades als senzills. Sí, Pare, perquè així us ha plagut a vós» (Lc 10,21).