PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “EN
NOM DE DÉU?
EN
NOM DE L'HOME?”
D'EN
SEBASTIÀ MESQUIDA I SUREDA
A
CAN ALCOVER
Palma,
10 de juny de 2014
Avui
i aquí, amic Sebastià, em sent molt afalagat que m'hagis tornat a
convidar a la presentació d'un altre llibre teu, aquest que tenim a
les mans i que has titulat “En nom de Déu? En nom de l'home?”,
també a càrrec de l'editor Lleonard Muntaner (haurem de veure quan
aquest bon home i editor gran es decideix a publicar-me'n algun, de
meu...)
M'imagín
que, amb aquesta invitació teva d'enguany, hi deu tenir qualque cosa
a veure el fet que som condeixebles, que hem fet plegats bona part
dels estudis eclesiàstics i que vàrem ser ordenats preveres el
mateix dia, al mateix lloc, pel mateix bisbe, dilluns que ve, 16 de
juny, farà 46 anys. Això vol dir que ja no som tan joves com érem
llavors, tot i que puguem mantenir fins i tot les mateixes dèries
d'aleshores.
Al
dinar anual de companys de curs, el que férem la setmana passada, ja
et vaig dir i comentar que m'he llegit aquest llibre teu fins a tres
vegades. I que, amb això, em fa la impressió d'haver-ne paït,
només, una tercera part del seu contengut aproximadament. El que em
duu a pensar i creure que, per assolir-ne la comprensió sencera, com
a mínim, me l'hauré de llegir sis vegades... en tenir temps i
ganes...
Vull
dir-te, amb això, i vull dir a la gent que ha volgut acudir a
aquesta presentació d'aquest llibre teu, que es tracta, com sempre,
d'un llibre dotat d'una càrrega de
profunditat tan forta i tan gran, que s'esdevé explosiva.
Això
sí, a més de l'esforç de llegir unes quantes pàgines
escrites, s'hi requereix també l'afany sublim d'intentar
comprendre'n i abastar-ne el contengut, allò que s'hi vol expressar.
Que no és poc, ni és gens ni mica irrellevant!
Per
a mi, si ho hagués de resumir en uns pocs mots, diria que, amb
aquest llibre teu -que al meu modest mode de veure, complementa el
que ja vàrem presentar conjuntament fa vuit anys a sa Nostra, “El
Déu possible”- intentes fer veure d'una banda, que entre creador i
criatura, entre Déu i l'Home, només hi pot haver interessos comuns
i camins de solució també comuns. Amb això, t'allunyes fort ferm
de tantes expressions jeràrquicament correctes que assenyalen
justament el contrari: que l'home i Déu vénen a ser a com a una
espècie de contrincants o de competidors, quan no són considerats
adversaris o enemics...
Es
tracta d'un llibret, tu
acostumes a anomenar-lo així, un llibret que conté 58 pàgines,
editades per Lleonard Muntaner l'abril de 2014 a Palma. Aquest
llibret teu arreplega reflexions serioses teves, molt profundes,
sobre l'home, sobre Déu i sobre l'Església o les esglésies
cristianes. Són unes reflexions que, pel que em sembla, has anat
elaborant en el decurs d'un any i mig. Concretament, entre el mes de
febrer de 2011 i el mes de setembre de 2012, si no ho he entès
malament.
Al
llarg d'aquestes 58 pàgines, fas que hi apareguin les esglésies
cristianes, més com a una espècie
d'empreses constructores d'entrebancs, que no d'institucions
humanístiques que s'afanyin a parar esment en les coincidències
entre allò que podem atribuir a Déu i allò que podem atribuir a
l'home. Tu t'estimes molt més parar esment a les coincidències, que
no a les divergències.
Segons
tu afirmes de manera categòrica, “creador i criatura contemplen
interessos i camins de solució necessàriament comuns”. Interessos
i camins de solució comuns, necessàriament, afegeixes.
En
aquest llibre, molt sovint fent-hi preguntes i posant-hi
interrogants, vols expressar lliurement la teva voluntat de dir el
que penses, davant d'alguns motius
d'inquietud que produeixen determinades línies del vessant oficial
i conegut de l'Església catòlica o les esglésies cristianes.
T'hi
mostres molt crític davant una
manera d'estar i actuar d'aquestes esglésies en el nostre món.
Una manera d'actuar que, segons el teu parer, porta cap a una manca
de diàleg al seu interior. Quan és aquest, precisament, el
que s'esdevé un dels dinamismes essencials en tota associació
humana. I que porta, també, cap a una opció que s'assembla molt a
una ofrena personal de preveres, religiosos i religioses.
Si
no ho record malament, amic Sebastià, ja em vares convidar també a
la presentació d'aquell altre llibre teu que titulaves “El Déu
possible”, fa una vuitena d'anys, al centre cultural de sa
Nostra... http://ferret.cecili.cat/post/16172
M'ha
semblat que aquest llibre que presentam avui complementa
la tercera part d'aquell altre llibre que se centrava en Déu
com a afirmació de la història (pàg. 61-102).
Bon
filòsof i teòleg, gran pensador, mai no deixes de banda el fet de
repassar –malgrat que sia breument- la història i la tradició
juevo-cristiana, aquella que valora Israel com a poble alliberat, i
que, en aquest cas, en remarques el fet de la
presència de profetes.
Al
fenomen històric del profetisme, t'hi acostes en els seus termes
bàsics: destaques que són homes que proclamen missatges,
acompanyant-se de paraules que n'afirmen la procedència divina; que
pretenen de presentar-ne els missatges en nom de Déu, alhora que els
proclamen en nom propi... Quina visió tan acurada dels profetes, la
que ens mostres tu, amic Sebastià.
¿Com
acabes aquella tercera part d'aquell altre llibre teu? Dius i
manifestes que fa estona que en nom de Déu i a través
d'institucions que volen ser portaveus o orientadores oficials de la
fe, sembla com si en el món històricament no hi passàs res... El
que fa que esdevengui una forma planera i evident de la negació de
l'home i de la història...
Denuncies
que a les esglésies hi ha tota una manera de viure i de ser que
representa una negació amplament establerta de la història de
l'home... I això fa que t'hi rebel·lis, revelant-te'n disconforme!
Creus
que la teologia -la ciència i el tractat sobre Déu- ha de
contribuir a afirmar l’home i la història. Perquè, quan Déu no
és contemplat al si de la història humana, sinó en una esfera
pròpia, conclous, als ulls de l'home aquesta història es converteix
en quelcom mancat de total salvació i produeix, literalment, pànic.
Com
a clergue que vaig ser a la dècada dels anys 60 i que vaig deixar
d'exercir-ne l'any 1982, m'agrada especialment allò que acostumes a
escriure sobre aquells que en aquest llibre anomenes “especialistes,
els clergues”.
Com
en aquell altre llibre, també en aquest no
pots deixar de fer al•lusió als especialistes, al clergat:
homes amb funcions que es legitimen des d'una altra part, respecte de
la història, o des de si mateixos; afegint-hi la conseqüència que
no poden ser substituïts pels creients que habiten les àrees
ordinàries de la dita història... Els especialistes, els clergues,
són minories que estableixen el
model universal del creient cristià i, per tant, una manera
determinada de viure la fe cristiana i de ser home en el món...
En
relació amb aquests especialistes que conformen el clergat,
assenyales que la història
ordinària, la que es va teixint dia a dia, ni pot donar de si ni
admet cap mena d'especialistes; si s'entén que la missió
d'aquests comporta el seu assentament a una altra part, és a dir,
fora d'ella. Els únics especialistes possibles per a aquesta
història serien, si de cas, els homes que es lliurassin a
aprofundir-la més decididament. Serien uns especialistes
que concentrarien la seva vida, precisament, en el gresol on es
genera la història ordinària.
Aquí
és on ara jo em sentiria en condicions d'iniciar tot un debat i de
mantenir una conversa extensa i perllongada... allà on es genera la
història ordinària... feta de goigs i d'esperances...
Arrib
a concloure, amb aquest llibre teu, amic Sebastià, que les esglésies
cristianes, com més parlin i actuïn en nom de l'home, més
s'atansaran al Déu vivent. I que com més parlin i actuïn en nom
del Déu vivent, més s'atansaran a l'home concret, aquell en què
pren cos el Fill de Déu, empès per l'Esperit Sant.
Tant
de bo que n'arribis a escriure molts més, de llibres com aquest,
amic Sebastià. Fan tanta de falta i fan tanta de llum, enmig de
tanta tenebra i foscor...
Moltes
gràcies, Sebastià!
