Primera encíclica del papa Lleó XIV: quart comentari/resum molt personal (04)

     El capítol segon d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV comença reiterant que la Doctrina Social de l’Església catòlica és «una realitat viva, en diàleg amb la història, les cultures i les ciències, alhora que conserva un nucli de veritat que no declina».
    Apareix mostrant les dues cares d’una moneda molt preuada i valuosa, intentant com a bon científic que arribi a caure de cantell, un cop tirada enlaire si s'hi escau.
    En aquest sentit valora la Doctrina Social com una forma de saviesa amb capacitat d’orientar avui dia la vida personal i social dels creients catòlics.
    Vol entretenir-se una estona en quatre principis fonamentals que considera que poden ajudar a fer una lectura correcta dels «assumptes nous» del nostre temps, a la llum de la dignitat fonamental de la persona humana en temps d’IA (Intel·ligència Artificial): 
    1) el bé comú, 2) la destinació universal dels béns de la terra, 3) la subsidiarietat i 4) la justícia social.
    Es manifesta convençut que la relació harmoniosa entre tots quatre principis fonamentals requereix que sien analitzats de manera conjunta (núm. 46).
    Amb aquestes reflexions vol ajudar sobretot els fidels laics, dones i homes de bona voluntat a redescobrir la tasca pròpia de fer present l’amor de Déu en la vida quotidiana (relacions familiars, laborals i de participació social). 
    També vol engrescar acadèmies i universitats a revitalitzar els quatre principis esmentats, per tal que els reconsiderin de tal manera que arribin a adaptar-se més adequadament als nostres temps i esdevenguin eficaços enmig d’una revolució digital tan implantada pertot arreu.

    Quant als fonaments de la Doctrina Social de l’Església catòlica, el papa Lleó XIV hi assenyala el primer com a bàsic: «el ser humà esdevé imatge d’un Déu trinitari», comunió de tres persones, que es mostra concretament en Jesucrist, el Verb fet carn. 
    Conclou que tant l’anunci com l’experiència cristiana han de tendir a generar en el món d’avui conseqüències socials, atès que cada persona entra en una història de comunió amb Déu, amb la resta dels humans i amb la creació.

    Segonament. Considera el papa peruanitzat que cal romandre atents i vigilar per evitar que, amb una consciència creixent de la dignitat humana igual per a tots els essers humans, superior a les coses, amb drets i deures universals inviolables, no ens enlluernem davant la pressió d’ideologies noves o d’interessos determinats que tenen i exerceixen un poder extraordinari  avui dia.
    Mai per mai, adverteix el papa Lleó XIV, cap persona humana no «pot quedar reduïda a un mitjà per obtenir resultats o a un recurs per esser emprat i explotat». Hi ha drets que corresponen a tothom pel fet de ser persona: «Cap poder humà no els pot negar legítimament ni limitar-los arbitràriament» (51).
    Ho concreta en la «dignitat moral», la manera com la persona orienta les seves decisions i actuacions pròpies;  la «dignitat social», les condicions de vida i el respecte concret per part de la societat; la «dignitat existencial», la manera com la persona es percep a ella mateixa.
    Però n'hi remarca una quarta que considera la més rellevant: la «dignitat ontològica», aquella que pertany a qualsevol esser humà pel simple fet d’existir, d’haver estat creat i estimat per Déu.
    D’acord amb el papa, «la dignitat fonamental de cada persona no s’adquireix, no s’ha de guanyar ni necessita esser demostrada». A cada persona correspon una dignitat infinita,  més enllà de qualsevol circumstància, estat o situació en què es trobi.

    La tercera part d’aquest tractat sobre els fonaments de la Doctrina Social de l’Església catòlica aterra finalment en «el valor altíssim dels drets humans».
    Reconeix el papa Lleó XIV que la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 continua essent avui dia una de les expressions més grans de la consciència humana.
    En la perspectiva cristiana, no són cap afegit extern a la persona sinó una traducció històrica de la seva dignitat intrínseca.
    Els drets humans són inviolables, són universals i comporten conseqüències pràctiques com també efectes jurídics. 
    Assenyalant-ne el primer, el dret a la vida, com a cap de l’Església catòlica «jutja greument il·lícites» les pràctiques de l’avortament provocat, l’assassinat d’innocents i l’eutanàsia.
    Seguidament critica dos riscs actuals particularment greus: 
    1) Que el progrés tecnológic contribuesqui a incrementar violacions de la dignitat humana, de manera més o manco dissimulada o més que evidentment, tot i  la munió de declaracions purament formals;
    2) Que hom renunciï a «cercar els fonaments més sòlids de les nostres opcions i les nostres lleis», per no voler reconèixer el fonament de la universalitat dels drets humans.
    Juntament amb el papa Francesc recorda que quan la raó humana es deixa interrogar seriosament sobre la naturalesa humana, es torna capaç de descobrir valors que són aplicables a tothom, perquè se’n deriven inexorablement.
    Assenyala que també va creixent el reconeixement dels drets de les minories. Reconeix que alguns d’aquests drets, com els de les dones, encara tenen molt de camí a fer fins que en quedin garantits.
    S’hi estén una mica més, reconeixent que són «doblement pobres les dones que sofreixen situacions d’exclusió, maltractament i violència»..
    Veu que no resulta suficient afirmar que dones i homes tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets. Cal que tot això es traduesqui en decisions concretes, en les lleis, l’accés al treball, la instrucció, la responsabilitats socials i polítiques, l’escolta i la valoració social.

         Conclou que mentre hi hagi aquesta disparitat no podem dir que les dones tenen la mateixa dignitat que els homes (57).
    El punt 58 podria considerar-se com el resum de tot aquest apartat quan afirma que «són les persones concretes les que compten, cadascuna d’elles i les seves famílies. Els moviments socials, les proclames polítiques grandiloqüents a favor del poble i les ideologies comunitàries no serveixen per a res ‘si no estan orientades cap a la promoció de les persones’, homes i dones, amb els seus drets inalienables».
    Per si això no bastava i no li semblàs suficient, hi afegeix:
    «No basta exaltar la llibertat individual o la iniciativa privada, si després s’accepta que una multitud de persones hagin de viure sense un treball digne, sense defenses i sense accés als béns fonamentals» (58).

    En definitiva, quins consider que són els tres pilars fonamentals de la Doctrina Social de l’Església catòlica, segons apunta el papa Lleó XIV en aquesta primera encíclica que ha volgut anomenar «Magnifica humanitas» (Humanitat grandiosa!)?
    Primer. L’esser humà és la imatge d’un Déu trinitari.
    Segon. La dignitat humana ha de ser igual per a totes les persones
    Tercer. El valor dels drets humans en la nostra època és altísim.

(CONTINUARÀ)