Ara fa un any, des del Perú estant!

En complir-se el primer any des que acab «el viatge de la meva vida al Perú», on romanc mig any seguit (març-setembre 2024) pel meu compte i risc, m’entren ganes d’agrair tots els suports rebuts, més d’una vintena, a la senzilla i modesta iniciativa de finançar mitja dotzena de Petits Projectes Personals Peruans (PPPP) que hi propòs.

Darrer sopar andí...

Amb ganes de tornar a posar-hi els peus, si Déu ho vol, a passar-hi les properes festes de Nadal i de Cap d’Any 2025, em passa pel cap la idea d’informar-ne. Sobre l’estat en què es troben suara mateix tots i cadascun d’aquells microprojectes de col·laboració mallorquina llançats, per tal d’aconseguir més suports fins a completar-ne tota la sèrie proposada.

En aquests moments, dels 6 microprojectes programats -a la selva, la serra i la costa del Perú-, 2 ja han estat iniciats i completats; uns altres 2 han estat iniciats i encara no s’han completat; mentre que en queden 2 sense haver-se’n iniciat encara l'enviament de cap ajut. 

He de dir que n’estic més que satisfet, d’haver aconseguit tot això en aquest primer any transcorregut d’aleshores ençà. Per això mateix, vull agrair-ho públicament, alhora que hi deman més ajuda i col·laboració per part d’altra gent que també pugui estar interessada a acostar aquests dos indrets tan distints i tan distants, com són Mallorca i Perú.

Vet ací el quadre de la situació actual:

Vull recordar que avui dia, amb els mitjans tecnològics que disposam, qui desitja aportar-hi res, ho té molt fàcil: via WESTERNUNION! Una modalitat tan ràpida com instantània, tan segura com fiable, legalment reconeguda pel Banc d’Espanya, solament amb 5/6€ de comissió per cada enviament, sigui quina en sigui la quantitat.

Basta fer-se present a qualsevol oficina de Correus, o a qualsevol Locutori, amb el carnet d’identitat propi i la quantitat d’euros que hi vulgui aportar qualcú (des de 20€, com han fet alguns, fins a 50, 100 o 500 com ha fet qualcú), i els depositi, per exxemple, a nom de:

ROBERTO ACUÑA MARÍN
DNI 01106130
TARAPOTO (PERÚ)
+051 986881364

Això sí, cal demanar-ne el JUSTIFICANT, i passar-me’n la FOTO, a MI (tràmit imprescindible per mantenir-ne el control).

Un altre mitjà, que no em resulta tan desitjable, evidentment, és que m’ho faci arribar per bizum... 

Tenint ben present que, com he fet sempre, faig comptes d’informar-ne detalladament cadascun dels donants voluntaris que hi vulguin contribuir: sobre l’estat dels comptes i la situació actualitzada del projecte.

Des d’aquí mateix, amb aquests dos vídeos que hi adjunt, es pot comprovar l’estat en què es troben els dos microprojectes ja finançats completament a la selva amazònica peruana. Cosa que esper poder fer aviat amb la resta dels que encara romanen pendents de finalitzar, tant a la selva com a la costa o la serra andina.

Precisament, coincidint amb el primer aniversari del meu retorn a Mallorca, un cop acabat el meu darrer viatge de 6 mesos al Perú l'1 de setembre de 2024, m'arriba una bona notícia, la més esperada de totes: a Mèxic m'acaben de publicar el llibre "Cròniques meves peruanes" , en català. 

Ja acordàrem que un percentatge dels beneficis que n'obtengui l'editorial mexicana, van destinats a algun d'aquests sis microprojectes de col·laboració voluntària amb el Perú.

Bona data per a l'inici d'una etapa nova en aquest àmbit de la col·laboració solidària! 
Tant de bo que arribin a ser-ne molts, els ulls que s'ho llegesquin.

Salut i coratge! 

Per continuar col·laborant amb el Sud global, ni que sia mitjançant unes formes tan senzilles i modestes com aquestes tres que acab de suggerir i proposar!

Viatge al Perú 2024 (22ª): Tarapoto, a la selva amazònica peruana

De Yurimaguas a Tarapoto

Amb na Zully, viatjant per carretera
des de Yurimaguas fins a Tarapoto

En bon darrer dia del mes de juny, prenem els atapins, sortim en taxi de Yurimaguas i ens dirigim cap a la ciutat de Tarapoto, a unes dues hores i mitja per una carretera que es troba en bon estat, tret d’algun tram on fan obres per mor de les aigües caigudes que hi fan malbé.

Hi anam amb el cotxe de Juan Carlos, germà de na Mònica l’esposa d’en Manuel Yumbato. Sortim a les 10 i hi arribam passades les 12 del migdia. Tenint la impressió que, de tornada, no sembla tan llarg el trajecte com a l’anada, que pareix molt més llarg. 

Travessam extensions immenses on cultiven la palmera que serveix per elaborar-ne l’oli. Un producte molt emprat en aquestes contrades andines i que, segons em diuen, roman prohibit a Europa o, si més no, no cau gens bé que es produesqui.

Zully i Cil, dins el cotxe
que ens duu de Yurimaguas a Tarapoto

A diferència de fa quatre anys, durant el trajecte d’enguany no ens topam amb cap pluja torrencial que ens impossibiliti de veure amb claredat la carretera. A la sortida de Yurimaguas fan quatre gotes mal comptades, seguides d’una jornada tan assolellada que, en arribar a Tarapoto, patim els efectes d'una calorada intensa.

Ens prenem unes hores de descans, abans de davallar a dinar-sopar al restaurant de l’hotel: «tacu-tacu con lomo al jugo», acompanyat de «plátano maduro frito», dues cerveses «cuzqueña trigo» i un suc de maracuià.

Ens allotjam a l’hotel que ens reserva na Pamela, la filla de na Zully, des de Lima estant. Un hotelet senzill, de tres estrelles, en una habitació que té l’imprescindible: llit on descansar, armari on deixar la roba, bany amb dutxa, rentador i excusat; gelera, taula cadira i tauletes de nit. L’aire condicionat, per variar, no el sé posar com pertoca i he de demanar ajuda al personal de la casa. En aquest cas, he de canviar «vent» per «neu».

Vénc a Tarapoto amb ganes de contactar de bell nou amb la gent que duu la responsabilitat del funcionament de la cooperativa AllimaCacao. La que visit quatre anys enrere i que conec gràcies al bon amic Toni Colomar que hi fa suport durant alguns anys.

Mir de contactar amb el president de l'IDSA, Roberto Acuña. N’esper la resposta que m’arriba cap enllà les 9 del vespre. Quedam que demà passarà per l’hotel i programarem plegats les jornades venidores a Tarapoto.

Primer dia d’estada meva a Tarapoto

Començam el mes de juliol, trobant-me ja a la darrera etapa d’aquesta eixida meva, tant pel que fa als indrets programats, com pel que comporta del temps que em queda per romandre al Perú abans de retornar a la Roqueta. 

D’aquí, de Tarapoto, ja me’n torn volant cap a Lima per iniciar el descens de la meva estada al Perú. Gairebé quatre mesos he  passat amb aquest «viatge de la meva vida 2024» abans de complir els meus 80 anys d’edat. Només me’n queden dos, de mesos, en tenir programat i reservat el viatge de tornada cap a La Roqueta el 30 d’agost, des de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima.

Amb Roberto Acuña, quedam que ens veim a primera hora del matí a l’hotel Cumbaza on estic allotjat, amb la finalitat de programar aquests sis dies d’estada meva a Tarapoto. És la segona vegada que m’hi faig present, des que l’any 2020 vénc a comprovar la feina feta per la Cooperativa AllimaCacao que ha anat rebent ajuts econòmics per part del Govern de les Illes Balears, gràcies al suport que llavors li dóna FUNDESBA, la fundació que dirigeix aleshores el bon amic Toni Colomar.

Aquests dos darrers anys no els ha arribat cap casta d’ajuda provinent d’aquesta font. Entre canvis de govern i canvis en la fundació, ja dissolta, el fet és que n’han trencat una col·laboració que estic intentant que pugui continuar, si no per la fundació esmentada, almanco per l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca que tendríem l’oportunitat d’establir lligams de col·laboració, si aconseguim esser considerats entitat cooperant autoritzada a fer-ho. Per la qual cosa, n’hem modificat els estatuts de manera que ho puguem assolir.

Si tenc interès a arribar fins aquí, entre d’altres objectius, és per anar recollint informació directa de part dels cooperativistes, i difondre-la mitjançant vídeos breus que serveixin per captar l’atenció de persones i entitats que hi vulguin col·laborar. 

La primera jornada, la dedicam a visitar les instal·lacions que la Cooperativa manté a la localitat de Chazuta. Sortim de Tarapoto a les 10 del matí, en la furgoneta manejada pel gerent de la Cooperativa Allima Cacao, l'enginyer Carlos Angulo, i ocupada pel president de l'IDSA, Roberto Acuña, l'administradora Joysi, na Zully i jo.

Mentre circulam per la carretera, els deman sobre les inundacions que patiren l'any passat les instal·lacions. Em diuen i m'asseguren que ja han estat reparades del tot.

Passam pel districte Juan Guerra, on tenen projectat d'aixecar i construir un gran magatzem per al gra de cacau de tota la comarca. Ja se n'han fet els tràmits pertinents, m'asseguren, de manera que enguany mateix preveuen de posar-hi la primera pedra.

Travessam plantacions i més plantacions de cacau i altres productes de la selva amazònica peruana, com plàtans, arròs, cafè, oli de palmera, blat de les índies, iuca, o fruites tropicals de tota casta.

Grans de cacau de qualitat, a Chazuta

Arribam fins a les instal·lacions de la Cooperativa Allima Cacao amb seu a Chazuta. Mantenim reunió amb representants dels cooperativistes que ens expliquen allò que fan a l'actualitat. Qued admirat en comprovar que, d'ençà la darrera visita que hi faig l'any 2020, durant aquests quatre anys, incrementen considerablement l'activitat, milloren moltíssim la qualitat, augmenten el nombre de membres cooperativistes, diversifiquen la producció, aconsegueixen eines i instrumental modernitzat, no es limiten únicament al cultiu del cacau per elaborar xocolata, sinó que, com ens mostren, arriben a transformar-lo en productes tan diversos que, barrejats amb el "macambo", aconsegueixen també destil·lat produït amb mucílag de cacau, un aiguardent de primera; xocolata de macambo; macambo amb sal; macambo amb "ají"; xocolata de macambo amb cafè, etc. 

Recorrem totes les instal·lacions, assaborint mostres dels productes que elaboren. Miram d'aconseguir-ne per endur-me'n cap a Mallorca, com a mostra de la diversitat que estan aconseguint d'implementar.

Cacau i macambo en la producció de la Cooperativa AllimaCacao

Un cop visitades les instal·lacions, anam a dinar de peix a un dels restaurants de Chazuta:  "Doncella con arroz y frejol huasca", acompanyat de "cerveza cuzqueña negra helada", i ens tornam altra volta cap a Tarapoto.

En arribar a la ciutat, som de l'opinió que anem a la recerca d'un traumatòleg o radiòleg que faci radiografia del braç de na Zully, per tal que sapiguem millor què hi té realment. 

En Roberto ens recomana la consulta del metge radiòleg, el doctor Luis Samaniego Flores. Hi anam. Ens rep  i atén tot d'una. Li fan radiografia del braç esquerre, a la meva fillola. La impressió diagnòstica no pot ser més clara i explícita: "Fractura complexa amb compromís intraarticular dels dos ossos: del cúbit i del radi". Ens assenyala la necessitat d'una intervenció quirúrgica. Per la privada, costaria entre 10 i 50 mil sols!  

Per llevar-nos de damunt el mal gust d'una notícia tan xereca com aquesta, ens anam a sopar tots dos a la plaça Major de Tarapoto. Pujam a la segona planta del restaurant Villa Chicken i ens empassam una bona ració de "Pollo a la leña con mollejitas a la barbacue", regat amb vi negre "Intipalka. Malbeg 2023", del Valle del Sol, la regió vitivinícola més important del Perú, Ica.

Sopar a la plaça d'Armes de Tarapoto

Segon dia d’estada meva a Tarapoto

Per avui dimarts, tenim programat d’assistir a les instal·lacions de la Direcció regional d’Agricultura on es lliuren els premis atorgats als participants en el II Concurs nacional de Cacau. 

La Cooperativa AllimaCacau, juntament amb altres 57 participants, individuals, familiars, empresarials, cooperativistes, hi ha obtengut el Primer premi a la qualitat del producte. 

Cosa que m’alegra moltíssim i que em fa veure el ben considerada que està, en bona part, gràcies a la col·laboració dispensada anys enrere pel Govern de les Illes Balears, a instàncies de FODESBA (Fundació per al Foment del Desenvolupament Sostenible a les Illes Balears) que crea i manté durant un grapat d'anys el bon amic Toni Colomar.

Com ja succeeix quatre anys enrere, m’hi reben i acullen com a representant d’una entitat de suport europeu. M’hi fan dir algunes paraules. M’adon que estic envoltat per més d’un centenar de persones, representants d’altres tantes famílies, finques, empreses o cooperatives cacaueres que, des de fa algunes dècades, opten per substituir el cultiu de la coca per a narcotraficants, amb el cultiu del cacau per a l’exportació.

Acte de lliurament de premis a la producció de cacau de qualitat

Veig que hi ha contactes molt intensos amb empreses suïsses que valoren el cacau produït en aquesta zona selvàtica del Perú com un dels cacaus de qualitat superior, per molts i diversos motius.

D’entre les 58 mostres presentades, la d’AllimaCacau en surt elegida la primera, pels avanços en les tècniques productives. Cosa que puc detectar directament, en visitar-ne la seu central a Chazuta. En aquests darrers anys han fet molts d’avanços. Fins al punt d’arribar a produir una vuitena de productes derivats del cacau i del macambo. Fruites produïdes en les finques que hi destina aquesta cooperativa que arrib a conèixer gràcies al contacte que m’hi facilita el bon amic Toni Colomar.

Inicia la sessió el director regional, parlant dels més d'un milió de productors de cacau, convidant a participar intensament en el desenvolupament de la regió, mitjançant l'aportació del millor cacau de qualitat.

Diversos enginyers que hi intervenen recorden que més del 60% de les exportacions del cacau se'n van cap a la Unió Europea, que hi posa algunes condicions.

La Cooperació suïssa, que contribueix a enfortir l'esforç per aconseguir cacau de qualitat, a nivell individual i col.lectiu, col·labora en la participació en el Saló del Xocolat a París.

Feliciten i agraeixen els esforços que els productors fan dia a dia, cosa que permet de participar en el Saló nacional del cacau a Lima i en mercats internacionals.

Presenten els bons resultats de la col·laboració en projectes duits a terme de manera conjunta.

Reconeixen la tasca desplegada pels productors i, sobretot, pels catadors que intervenen en un concurs transparent.

Miren de construir una regió productora del millor cacau del país, per esdevenir els millors productors de qualitat, amb més doblers dins les butxaques de cada família productora

Són 19 productors individuals, 18 organitzacions cooperatives, 14 empreses privades.

De Tarapoto a Los Olivos (Lima)

M'adon que, en aquesta ocasió, el bon amic Roberto està molt ocupat, de manera que durant els tres primers dies només hem pogut comptar-ne un amb la seva presència; alhora que l'estat del braç de na Zully no solament no millora, sinó que fa la impressió que precisa d'una atenció sanitària més acurada que la que li proporcionen els "sobadores". Prenem la decisió d'avançar el nostre retorn a Lima. Na Pamela ens aconsegueix bitllet d'avió i podem avançar així tres dies el nostre retorn a la capital peruana.

Amb el que he vist a Chazuta i el que he pogut comprovar a la Direcció Regional d'Agricultura, en puc extraure algunes conclusions que consider suficients. Val la pena d'haver vengut a Tarapoto durant aquests dos dies!

Aparentment sortim d'hora, a les 15:25. Però, abans d'enlairar-se l'avió, el comandant anuncia un retard en la sortida, per mor del trànsit aeri intens a Lima. Haurem d'esperar a sortir i romandre durant uns 10 minuts dins l'avió, aturat enmig de la pista.

Degut a l'augment considerable de pes de les nostres dues maletes, optam per enviar-les a Lima per via terrestre, a través de l'agència de transports Movilbus.

El nostre vol té la sortida prevista per a les 15:25 hores. Ens hi feim presents a temps, i passam els controls policials dues hores abans de sortir l'avió. Això ens serveix per prendre begudes, fer fotos i recórrer les instal·lacions aeroportuàries tarapotines.

En veure i llegir un escrit publicat a Mallorca sobre la bona tasca que hi realitza el bon amic i antic esccolta palmesà, Javier García Delgado, no em puc estar de felicitar-lo: "Enhorabona, bon amic Javier, per aquest escrit que llegesc enmig de la selva amazònica del Perú estant, a la ciutat de Tarapoto. Des d'aquí, la meva felicitació més sincera per aqueixa tasca que fas, des de fa anys, descobrint-nos racons de Ciutat amb l'ull de la teva càmera admirable. Són fotografies per a la història! Ben segur que sí!"

Viatge al Perú 2024 (21ª): Yurimaguas, a la selva amazònica peruana

De Moyobamba a Yurimaguas

Anant cap a Balsapuerto

En aquesta ocasió de l’any 2024, sortim de Moyobamba a les 8:50 i arribam  a Tarapoto dues hores després. Després de cercar cotxe que ens porti a Yurimaguas, sortim de Tarapoto a les 11:30 i arribam a Yurimaguas a les 13:40. 

Total, cinc hores de viatge des de Moyobamba fins a Yurimaguas. I això que, com aquell qui diu, totes dues ciutats amazòniques només es troben separades per una cadena de muntanyes... de moment, sense cap carretera que les unesqui directament.

Més tard arribaria a saber que tenen projectada una carretera que n’ha descurçar gairebé a la meitat el temps emprat: Yurimaguas i Moyobamba estan separades solament per una serralada que les manté a banda i banda... Però de moment, no els queda més remei que haver de partir des de Moyobamba fins a Tarapoto i d’allà envestir cap a Yurimaguas: fent una gran voltera, que en duplica la distància geogràfica realment existent.

Una prova més de la manca d’inversions governamentals per part dels estaments que tenen la seu central a Lima, la capital peruana que roman allunyada d’aquest altre punt geogràfic uns 1.200 quilòmetres, en viatge que dura aproximadament unes 23 hores per carretera.

Veig que hi ha moltes discussions que tenen a veure també amb la construcció d’un aeroport internacional, que serveix de baralla política entre els congressistes de Tarapoto, de Yurimaguas, de Moyobamba i fins i tot de Calzada, districte «moyobambí». 

Tothom coincideix a reconèixer que un aeroport té molt a veure amb el progrés i el desenvolupament de l’indret on es construeixi. Per això mateix, qui més qui manco vol que sia a casa seva.

Des de Moyobamba estant, mir de contactar amb el bon amic peruà Manuel Yumbato Angulo qui viu i treballa a Yurimaguas, on tenc oportunitat de conèixer-lo quatre anys enrere, juntament amb la seva esposa Mònica i la seva filla menor Aitana, quan m’hi faig present i puc veure de prop la gran feinada que desplega en àmbits diversos.

Cartell de benvenguda a la ciutat amazònica de Yurimaguas

El conec gràcies al contacte que em facilita el bon amic Toni Colomar amb qui col·labora durant un temps, des de la fundació que aquest dirigeix. També mantenc amb ell una comunicació més o manco periòdica i constant, d’aleshores ençà, via whatsapp. 

D’una manera més viva record la col·laboració que ens presta quan li deman ajuda a l’hora de facilitar la sortida de Nauta d’un policia local d’Alcúdia que s’hi troba atrapat amb dificultats serioses a causa de la covid 19, ell i la seva esposa indígena amazònica. Gràcies a la col·laboració intensa de Manuel Yumbato, i a les coneixences que hi manté, en tota la regió amazònica, tots dos poden tornar a Alcúdia sans i estalvis, després de nombroses i variades gestions realitzades.

Aprofit la circumstància per enviar-los salutacions cordials a Mallorca, mentre nosaltres prenem junts una saborosíssima cremolada de la fruita del «aguaje» en el restaurant «La Selvatiña» de Yurimaguas.

Mònica, Manuel, Cil i Zully, prenent un bon refresc
de "aguaje" a Yurimaguas

En certa ocasió, en Manuel em demana un favor, al qual no puc accedir malauradament aleshores. Té la iniciativa de penjar a la web una biblioteca amazònica, amb els cinc centenars de llibres, fulletons i manuals de què disposa. Però li manquen recursos econòmics per comprar la pàgina, l’allotjament, el disseny, etc.

Durant aquest «viatge de la meva vida» pel Perú, abans de complir els 80 anys, no vull passar sense anar a veure’l i oferir-li la col·laboració minsa que és a les meves mans suara mateix.

M’encantaria també que em dugués a Balsapuerto, el districte més intercultural de l’Amazonia, a unes 2 hores de Yurimaguas. Em diu que és l’únic que queda avui dia amb cultura indígena viva en tota l’Amazonia.

També voldria veure de prop a què es dedica hores d’ara.

Igualment m’agradaria saber en què queda la relació que li vaig proporcionar amb gent de Mallorca delitosa de col·laborar en la tasca que em demana de recollir i enviar roba usada per a la gent de la regió.

Semira Ramírez Huansi, lideressa indígena de Yurimaguas

Yurimaguas pertany a la regió del Alto Amazonas, departament de Loreto. Aquí, quatre anys enrere, conec una de les lideresses indígenes més significatives i singulars de la regió. Acompanyat de Manuel Yumbato, amic coneixedor de la realitat indígena de Yurimaguas, m’hi acosta i puc romandre en contacte directe i molt personal amb una líder del moviment indigenista, a la seva mateixa casa d’enmig de la jungla, on viu tota sola, na Semira Ramírez Huansi. Resideix dins la plantació rural de la selva amazònica peruana denominada Apangurayacu, situada a prop de la riba del riu Huallaga i del port Nueva Reforma, no gaire lluny del pont sobre el riu Paranapura. 

En aquesta altra ocasió, ens allotjam a l’hotel Río Huallaga, situat ben a prop de la riba d’aquest riu que arriba a parar a l’Amaçones. En arribar, pujam al restaurant i jo din de peix de riu: «Gabitana con yuca frita» acompanyat de «pisco sour de camucamu»; mentre que na Zully s’empassa uns «tallarines a la huancaína con lomito saltado», i un bon suc de maracuià. Tots dos prenem un «helado de aguaje», que és una fruita de la selva amazònica peruana molt abundant en aquesta regió.

La trobada que mantenim amb Manuel i Mònica s’esdevé molt cordial i emotiva. Fa quatre anys que no ens veim. Anam a prendre una «cremolada de la fruta del aguaje», saborosíssima.

Programan les activitats a realitzar durant aquest cap de setmana que passam a Yurimaguas.

No és la primera vegada que viatj fins a Yurimaguas. La darrera és l’any 2020, quatre anys enrere. El mes de febrer, hi vénc acompanyat de n’Esther i na Zully, les dues germanes piuranes de la família Moreno Romero que sempre m’acullen esplèndidament a casa seva. N’Esther ja no ens pot companyar. Mor a conseqüència, si no directa, sí indirecta, de la pandèmia pel covid19. Enguany només m’hi acompanya na Zully.

En Manuel Yumbato és un dels contactes que em facilita, des de Mallorca estant, el bon amic caminant, Toni Colomar. Es tracta d’un antic gerent de Càritas al vicariat apostòlic de Yurimaguas, alhora que dirigent polític i social de prestigi reconegut a la regió amazònica.

Durant la conversa que mantenc amb en Manuel Yumbato l’any 2020, deduesc que s’exerceix com a tècnic gerent del cos meritocràtic dins l’administració pública, alhora que ha treballat com a gerent de Càritas anys enrere.

Tot plegat li permet conèixer de prop la vida institucional, tant la civil com l’eclesiàstica, alhora que li facilita realitzar tasques socials entre la població indígena de la regió amazònica.

Enguany hi vénc amb molt d’interès per veure de prop per on es mou suara mateix. Em proposa d’arribar demà fins a Balsapuerto, la «Capital de la Gran Nació Shawi», perquè pugui contactar directament amb algun representant d’aquesta comunitat indígena amazònica. 

Amb l'enllaç indígena de Salut, Educació i Turisme,
el representant shawi Elmer Napopua

Segon dia d’estada meva a Yurimaguas

Arribats a Yurimaguas, instal·lats a l’hotel Río Huallaga, quedam de sortir cap a Balsapuerto a les 7 del matí en una furgoneta Toyota conduïda per un dels amics de Manuel Yumbato. Només els primers 15 km de la carretera estan asfaltats, mentre que la cinquantena restants són de «trocha», camins sense asfaltar, amb sotracs, i pedres, i clots, i pols, i tot quant se suposa que provoca la passada d’unes furgonetes que transporten passatgers i mercaderies d’un indret a un altre en aquesta zona de la selva amazònica peruana.

En travessar zones verdes amb aigües abundants, les boires matineres intenses que hi compareixen, segons ens diuen, són senyal clar d’una jornada molt assolellada. Com efectivament comprovam, en rebre els raigs solars que encalenteixen a les totes.

Passam per indrets de finques de la selva on ens mostren safareigs construïts amb ajuts europeus, com els de Toni Colomar. Es tracta d’uns depòsits d’aigua potable que serveixen per nodrir la població indígena avesada a emprar l’aigua del riu sense depurar. Cosa que, si es pot fer segles enrere, hores d’ara produeix malalties degut a la contaminació fluvial.

Cases habitades per famílies shawis

Passam per plantacions immenses d’arròs, de papaies, de plàtans, de «pijuaios», de cacau, etc. presenciant situacions molt semblants a les viscudes al Burundi a la dècada dels anys 70 del segle passat, amb gent que fa camí a peu, descalça, que puja àgilment dalt de la furgoneta a la carrosseria del darrere amb els bolics.

Tenc oportunitat de mantenir una conversa enriquidora amb l’enllaç indígena de Salut, Educació i Turisme, Elmer Napopua. M’informa de la situació en què es troba La Gran Nació Shawi, una de les ètnies indígenes amazòniques que habiten aquesta regió.

A les 14:20 sortim de Balsapuerto, fent el camí de retorn en direcció a Yurimaguas. Després d’haver fet un recorregut pel nucli poblat, d’haver-hi berenat i dinat, d’haver visitat el petit museu on s’esposen mostres de la culltura shawi.

Veig que es tracta d’una cultura arraconada, amb una llengua que duu camí de desaparèixer i d’extingir-se, si no s’hi apliquen mesures de foment que n’afavoreixin l’ús. Com ens recorda el seu dirigent.

Tenim també l’oportunitat de visitar la casa d’una família shawi que ens obre les portes perquè puguem veure de prop la tasca artesana que hi despleguen i que miren d’anar perfeccionant amb els estris i les eines que es fabriquen ells mateixos, bé sia utilitzant plantes, pedres, fangs o fins i tot els propis cabells, per tal d'aconseguir peces ceràmiques admirables.

Tercer i darrer dia d’estada meva a Yurimaguas

Festa de Sant Pere i Sant Pau. En aquesta regió amazònica peruana, gairebé a totes les poblacions residents, celebren dies de festa que comença abans del dia de Sant Joan i que s’estén més enllà del dia de Sant Pere.

De bon matí, acompanyats per Manuel, Mònica i la seva filla Aitana, en sengles mototaxis, arribam fins al port de Yurimaguas anomenat «La Boca». Farcit de camions, camionetes, mototaxis, tràilers, etc. que descarreguen les mercaderies a transportar per embarcacions que fan la travessia fluvial fins a Iquitos, exportant o important productes del Brasil, Colòmbia, Equador o altres indrets d’Amèrica Llatina.

També arribam fins al port oficial, el «Puerto Internacional», un indret on no podem ingressar perquè avui roman tancat al públic, segurament pel fet de ser dissabte o per ser la festa de Sant Pere, vés a saber tu...

En Manuel ens duu fins a una de les finques que mira d’anar introduint l’agroturisme en la regió. Li diuen «El Encanto del Huallaga». L’està adaptant a la demanda turística. Amb taules i bancs i hamaques que hi facilitin l’estada. L’entorn és meravellós, a la vorera del riu Huallaga.

Aprofitant un d’aquells bancs, mir de fer una entrevista breu a Manuel Yumbato, amb la finalitat de difondre des de Mallorca la tasca que desplega Manuel.

Assistim a la missa que celebra a la catedral de Yurimaguas el mateix capellà tailandès que hi veim quatre anys enrere, amb cabellera llarga (semblant a la del clàssic bon jesús). Enguany, segurament per coincidir amb la festa de Sant Pere i Sant Pau, el celebrant s’estén en una llarga homilia dedicada majoritàriament a la defensa de l’església catòlica en front de la resta de confessions religioses (que considera que van equivocades). 

A mitjan capvespre, na Mònica se'n duu na Zully a la casa d'una «sobadora» anomenada Sandra. Hi deuen haver estat més d’una hora seguida... 

Viatge al Perú 2024 (20ª): Moyobamba, a la selva amazònica peruana

Primer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

Després de passar una nit curta, la primera d’enguany a Calzada, amb una bona dutxa i una bona afaitada inicio la meva estada en aquesta casa d’hostes que duu la denominació de «La Emboscada». És propietat d’uns parents pròxims de na Zully, la qual hi treballa temporades llargues. Ens hi acullen la mar de bé.

Casa d'hostes on ens allotjam, al districte de Calzada,
ben a prop de Moyobamba, en plena selva amazònica

De bon matí, el que més ens interessa és trobar un mecànic que dugui a terme la reparació del vehicle avariat. El cosí de na Zully, de nom Lalo, es presta a cercar-ne un que, segons diu, ens arribarà avui mateix, d’aquí a una horeta... Són les 10 del matí... Em sembla mal dia per trobar mecànic, damunt festes patronals de Sant Joan... Però mai no se sap... 

Mentrestant, berenam a la terrassa d’aquest alberg familiar de tres plantes, situat en un encreuament de quatre carreteres, a pocs quilòmetres de la ciutat de Moyobamba.

Calzada és «La Ciudad de los Jazmines». Està situada a 12,5 km de la ciutat de Moyobamba, «La Ciudad de las Orquídeas», i a 12,5 km de la ciutat de Rioja, a la carretera marginal de la Selva amazònica peruana, dins la vall del Alto Mayo, al nord de la regió de San Martín. 

Situada a uns 850 msnm, hi despunta el Morro de Calzada, un cim que esdevé mirador panoràmic natural de 360º, des d’on es poden observar les ciutats més properes envoltades d’una planície verda força admirable. Amb el clima característic dels boscos humits nigulosos de la selva alta, propicia la presència d’ecosistemes diversos que ho converteixen tot en un espai natural de gran diversitat pel que fa a la flora i la fauna silvestre. Quines diferències!

Ho podríem comprovar dies després, en visitar el Jardí Botànic Amazonia.

Segon dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

A més de ser vigília de la festa de Sant Joan, avui també és diumenge. M’aixec a les 6 del matí. Amb na Zully, quedam d’anar a la missa que celebren a les 7 del matí a la seu catedral de Moyobamba.

La presideix el bisbe prelat, a l’interior d’un temple, amb gent a vessar que canta en castellà melodies litúrgiques que jo desconec en la seva majoria. 

Mir d’informar-me de qui n’és el president. Només entrar, em fa la impressió de topar-me amb un clàssic eclesiàstic, a qui agrada de lluir els distintius episcopals que l’assenyalen com a bisbe: solideu vermell passat pel cap, punys i randes al camis de color vermell, homilia llarga navegant pels núvols de les històries inventades per mantenir no solament l’atenció de la concurrència sinó també i sobretot les prebendes que hi puguin aportar... Si més no en les aparences, em sembla bisbe clàssic conservador.

Monsenyor Rafael Escudero López-Brea,
bisbe de Moyobamba

Arrib a saber que li diuen monsenyor Rafael Escudero López Brea. És un sacerdot diocesà espanyol, nascut a Quintanar de la Orden, l’any 1962. Estudia al Seminari Major de Toledo. Arriba al Perú l’any 2004, amb el primer grup de sacerdots diocesans toledans que atenen la prelatura de Moyobamba. Primer, s’hi exerceix com a vicari general i rector de la parròquia catedralícia. Dos anys després, l'any 2006, el papa Benet XVI el nomena bisbe coadjutor. Rep l’ordenació episcopal de mans del cardenal arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares Llovera (amb això ja està dit tot!) Des del mes de juliol de 2007 s’exerceix com a bisbe prelat de la Prelatura de Moyobamba, després que hi renuncia per edat el seu antecessor en el càrrec, monsenyor José Santos Iztueta Mendizábal. 

Em crida l’atenció que, només dos anys després d’arribar al Perú, ja és nomenat bisbe auxiliar, i que 18 anys després encara s’hi manté! N’ha sabut fer molt bona carrera, amb la seva venguda missionera al Perú! No com altres que conec... És clar que cap d’aquests que conec no prové de la diòcesi espanyolíssima de Toledo! Quines diferències!

Aquest diumenge també és el dia en què arrrib a topar-me de bell nou amb una de les dones que més admir en aquesta ciutat de Moyobamba. Es tracta d’una serrana que, provinent de Chota, Cajamarca, hi arriba fa dècades, s’hi instal·la, hi crea una petita empresa de venda de mòbils, i es converteix en la gerent principal d’una empresa familiar important, representativa de l’evolució teccnològica més puntera a la ciutat de Moyobamba. Li diuen Maria Infante Tarrido. Ja té tos fills i roman a l’espera d’una tercera criatura.

Ens rep la mar de bé a la seva tenda comercial. Tots dos ens alegram de tornar a veure’ns. Jo només li puc oferir una abraçada afectuosa i tota la meva estimació. Ella, a més a més, m’obsequia amb una funda protectora per al meu mòbil, fins al punt que fa la impressió que en tenc un altre, de nou.

Li dic que, fins al dia d’avui, només he pogut veure els seus dos fills i el pare d’aquests. Però que vaig molt endarrer de veure-la, a ella, de bell nou, suara mateix, com puc endevinar, embarassada d’una criatura engendrada per un altre pare. Li’n don l’enhorabona. La veig bastant més rejuvenida que quatre anys enrere.

Me’n surt, de la seva tenda comercial, content d’haver-la vista, d’haver-la abraçada i d’haver mantengut una conversa tan agradable, amb la dona d’un cosí de la meva estimadíssima fillola piurana que m’hi acompanya.  

Tercer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

És la festa de Sant Joan, que enguany celebr en un indret tan distint de Mallorca com és ara aquest on em trob avui dia, ocupant l’habitació 26 de la casa d’hostes anomenada «Hospedaje La Emboscada», situada al districte de Calzada, a prop de la ciutat de Moyobamba, en plena selva amazònica nord-peruana, propietat de la família de la meva estimadíssima fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero, que m’hi acull amb gran amabilitat i molta d’estimació, com a «padrino de Zully».

Em vénen a la ment tantes de preguntes. M’acudeixen al cervell tants d’interrogants. M’omplen el cap tantes de qüestions. Sobretot, quan contempl força emocionat la fotografia de les meves dues esposes estimades que porto pertot arreu allà on vaig, en aquest «viatge de la meva vida al Perú abans de complir els 80 anys»: 

"Què no hagués estat això mateix, amb la teva companyia inestimable, Lina estimadíssima, viatjant amb tu, la meva dona, que veies amb tan bons ulls la meva dedicació intensa a Amèrica Llatina, fins al punt que m’ajudes a reinstaurar Amensty International a la nostra illa estimada de Mallorca o quan miram de fer suport a la lluita per l’alliberament de pobles com El Salvador, Nicaragua, Uruguai o Xile a la dècada dels anys 80 del segle passat?

I, sobretot, què no hagués estat això mateix, amb la teva companyia inestimable, Bel estimadíssima, si haguéssim pogut repetir enguany, com feim una vegada i una altra anys enrere, recorrent aquestes terres d’Amèrica Llatina que tots dos estimam tant!

La Vida vol que, ara, jo ho faci tot sol, sense cap de vosaltres dues acompanyant-m’hi. Prou bé sabeu que vos duc dins el meu cor i dins el meu capet, estimant-vos moltíssim com sempre, desitjant-vos que pugueu gaudir d’aqueixa dimensió desconeguda per a mi, que m’encantaria molt que me’n poguéssiu fer un tast, ni que fos ben petitó!

La mateixa Vida, també vol que m’hi pugui acompanyar qui m’estima moltíssim, com ningú més, i que alhora vos estima moltíssim, com només ella sap fer, la meva fillola piurana estimadíssima, de nom Zully Socorro Moreno Romero.

Déu me l’ha posada davant perquè em faci tot allò que vosaltres em faríeu, m’acompanyi com vosaltres m’hi acompanyaríeu, m’estimi com vosaltres m’estimaríeu, vetli per mi com vosaltres vetlaríeu, s’interessi per mi com vosaltres vos interessaríeu, em protegesqui con vosaltres dues em protegiríeu, estigui al meu costat com vosaltres hi estaríeu...

Donau-li, amb mi, moltes de gràcies a Déu, per aqueix do que em fa de tenir un suport tan valuós com aquest, en un viatge al Perú com no n’he fet mai cap caltre, recorrent la costa, la serra i la selva d’una tal manera que tenc l’oportunitat única d’admirar a plaer l’obra meravellosa d’un Pare que estima la humanitat fins a límits tan indescriptibles com inimaginables.

Moltes de gràcies, Lina estimada. Moltes de gràcies, Bel estimada. Per haver-me conduït a trobar-me amb la meva estimadíssima Zully, la piurana que m’està obrint les portes d’un món nou tan encisador que no puc deixar de considerar com a únic i molt valuós."

A mida que avança la jornada santjoanera al districte de Calzada on estic allotjat, m’adon que s’incrementa la presència de gent dedicada a «pandillear». Quines diferències!

Viatjant per Moyobamba durant les festes de S. Joan

Amb tota intenció, na Zully i jo programam amb temps de fer-nos presents a Moyobamba coincidint amb la celebració del Dia de Sant Joan 2024. Cada any hi organitzen moltíssimes d’activitats, amb un cronograma característic de la festa més important a la selva peruana, la festa de Sant Joan. Entre els esdeveniments més remarcables hi ha les danses típiques, els rituals tradicionals i les fires gastronòmiques que ofereixen plats locals com «el juane».

Durant aquesta festa patronal en honor de Sant Joan Baptista, en dates clau com són el 23 i el 24 de juny, els pobles diversos de la selva se submergeixen en la tasca de donar-hi vida, de manera que involucren visitants en un món fascinant de tradicions, rituals colorits, danses, processons religioses, i activitats diverses que fan veure la riquesa cultural d’aquesta  regió amazònica.

És  una festa que celebren gairebé totes les ciutats i pobles de la selva peruana, sobresortint com a destinacions favorites llocs tan significatius com Iquitos a Loreto, Oxapampa a Pasco, Tambopata a Madre de Dios, Pucallpa a Ucayali, Tingo María a Huánuco, i també Chanchamayo i Satipo a Junín, o Moyobamba a San Martín. 

Veig pertot arreu que parlar de Sant Joan en els pobles amazònics és sinònim de festa grossa, d’alegria, «pandilla y juanes». Aquí on som ara, a Moyobamba, la celebració s’estén per més temps, convertint-se en la capital amazònica de la festa de Sant Joan. És ben famosa la Setmana Turística, amb ativitats festives i gastronòmiques, concursos de «pandillas» i d’estampes típiques, d’elaboració del «juane» i la «mishquina», tradicional Corpus Christi amb exhibició de plats i begudes típiques.

Fa goig recórrer els carrers empaperinats de Moyobamba en ambient de festa grossa, amb molta de gent al carrer, amb milers de dansaires que s’arrepleguen a la plaça Major, fent el recorregut ballant a les totes fins a les Aigües Termals de San Mateo, on el dia central de la festa, el 24 de juny, realitzen el «baño bendito». Com que ho fan a les 4 de la matinada, i  jo em pens que és a la tarda, m’ho perd, malauradament.

Sí que puc visitar, amb la família de na Zully, un recinte admirable, el Jardí Botànic Amazonia. Podem gaudir, en companyia de nombrosos familiars de la nissaga dels Romero gran quantitat de plantes, arbres i flors variades que constitueixen un parc atraient, per on discorren lliures els animalets que s’hi recullen, bé sigui abandonats pels amos, bé sigui perquè s’han perdut: monees, guacamayos, cocodrils, lloros, galls i gallines, etc.

A la vista del gran nombre de cosins que arrib a saludar de la família Moreno Romero, em veig incapaç de destriar-n’hi tots els detalls. Pens si no hauré de demanar-ne també l’organigrama a na Zully, per tal de romandre’n més ben informat. Quines diferències!

Quart dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

L’endemà de la festa de Sant Joan tenim previst que Moisés i Eli retornin a Piura, els dos germans de na Zully amb què viatjam fins a Moyobamba. Nosaltres dos, na Zully i jo, ens hi quedam dos dies més, allotjats al districte de Calzada, en l’«Hospedaje La Emboscada». Feim comptes de romandre-hi fins dijous 27 de juny, quan volem viatjar per carretera fins a Yurimaguas.

Mentrestant, miram d’enllestir la reparació del cotxe accidentat d’en Moisés. En indrets diferents de la ciutat de Moyobamba, li canvien peces, posen llaunes i planxes noves, hi apliquen pintura, fins al punt que el deixen com a nou. Només hi manca endreçar-li correctament la direcció, perquè pugui circular de manera més segura.

Diversos mecànics reparen cotxe accidentat

Comptat i debatut, al final, el cost d’aquest viatge en cotxe amb les reparacions efectuades arriba a ultrapassar els 2.000 sols peruans! Uns 500€! Quines diferències! 

Tot sia en bé de tots. En aquest país, característic de la improvisació i de l’imprevist, on suara mateix et diuen de fer una cosa, que al cap de pocs segons serà una altra molt distinta. On el temps, que corre i passa com pertot arreu, aquí no compta i va passant com si no res. On la gent xerra tan fluixet que només entre ells se senten i s’entenen. On qualsevol dificultat sempre l’arriben a superar d’una manera o una altra, tot i que mai no en pots assegurar ni quan ni com. On tot s’arranja entre compares i companys que coneixen altres compares i companys que en saben una mica més, d’allò que precises. On no hi ha diumenges ni festius a l’hora d’acceptar qualsevol «chamba» i aconseguir qualsevol feineta que et comporti alguns doblerets, per pocs que sien. On les coses entre parents o amistats es resolen a les bones, amb converses breus i molt educades en les quals acorden les condicions del contracte. 

En un país on la normativa de trànsit que està escrita no acostuma a concordar gairebé mai amb la pràctica real de la conducció automobilística: ¿qui no circula sense cap tipus d’assegurança, o sense cap permís de conducció, o sense cap paper identificatiu del vehicle, o sense mirall retrovisor o sense roda de recanvi en condicions òptimes, exposant-se als perills que això comporta i a les multes que hi poden caure en el moment més impensat? Se’m posen els pèls de punta, només de veure-ho al meu voltant! 

Com se’m posen els pèls de punta, quan veig com li queda la mà esquerra, a na Zully, després de caure a terra en el moment d’afanyar-se a preparar dins la cuina el nostre berenar. Hi llenega ves a saber tu amb quina closca de què! Només sé i veig que comença a inflar-se-li a les totes! 

Prenem la decisió d’anar a cercar l’ajuda sempre valuosa d’un bon «sobador» popular, qui presta les seves atencions sanitàries en una de les casetes més humils i modestes d’aquest barri del districte de Calzada. Quines diferències!

Visitant "el sobador" en mototaxi

Hi anam tots dos en mototaxi, na Zully i jo. Dins la sala d’espera trobam mitja dotzena de clients. En demanar-los que, per favor, ens deixin passar davant per mor de la urgència a què estam sotmesos, no hi posen cap pega ni una.

Després d’uns moments d’espera, que se’ns fa eterna, el «sobador» popular, amb l’accent característic dels homes de la selva amazònica (que no arrib a entendre del tot...), atén na Zully amb molta de cura dins una  cambra molt senzilla. Li unta el braç esquerre dalt abaix. Li fa alguns estiraments, que li provoquen molt de dolor. Li diagnostica el trencament d’un osset. Li recomana una bena 3x5 i un calmant «Dolobenalgín». Ho anam a cercar tot d’una a la farmàcia més propera. Tornam a cal «sobador», perquè sigui ell mateix qui la hi col·loqui adequadament. N’arribam a sortir més contents i satisfets que quan hi entram. 

Li recoman, a na Zully, una horeta de descans, mentre jo em dedic a elaborar aquesta crònica i a guardar dins «la laptop» (l'ordinador portàtil) totes les imatges enregistrades ahir...

Al cap d’una hora, em crida per pujar al tercer pis i anam a dinar...

Fer un viatge, com el meu d’enguany al Perú, em permet de romandre molt a prop de situacions personals, individuals i col·lectives, que m’ajuden a percebre millor l’ànima d’aquest poble tan variat i divers, com variada i diversa n’és la geografia, segons estiguis a la costa del Pacífic, a la serra dels Andes o a la selva de l’Amazonia.

Tenc la sort immensa de visitar totes tres regions, en temps i amb calma. Són sis mesos de romandre-hi, molt ben acollit pertot allà on  arrib. Els dies d’estada meva a Moyobamba, vora el riu Mayo que discorre pel departament d’Amazonas i ingressa al de San Martín, precisament per l’extrem nord-occidental, entre les províncies de Moyobamba i Rioja, puc tastar de prop comportaments i converses, discussions i diàlegs, accidents i bones noves que m’ajuden a copsar millor com és la gent d’aquest país, tan immens i tan divers. De cada vegada me l’estim moltíssim més.

El riu Mayo, al seu pas per Moyobamba

El riu Mayo d’aigües rogenques, que no es considera navegable, malgrat hi puguem veure embarcacions de recreació que s’hi desplacen, té l’amplària d’uns 23 metres i una profunditat mitjana d’1.46 m. És un afluent d’un altre riu molt llarg, el riu Huallaga, afluent del Marañón que enllaça amb l’Amaçones, i discorre formant la vall impressionant del Alto Mayo.

Romanent en un paratge tan encisador com aquest, en plena selva amazònica peruana, com cada dia 25, m’arriba la notificació bancària sempre agradable de l’ingrés mensual que em fan de la meva pensió en el meu compte. En aquesta ocasió, per variar, es tracta d’una bona paga doble que podré compartir amb la gent del meu entorn més immediat...! 

Aquí on 1 euro equival a 4 sols peruans. I un pensionista, dels que cobren, no arriba a percebre més de 220 € mensuals! Més de vint vegades manco... Quines diferències!

Cinquè i darrer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

Darrer dia sencer que passam a Moyobamba, allotjats al «Hospedaje La Emboscada», a l’encreuament de carreteres situat a l’entrada del districte de Calzada, a una dotzena de quilòmetres de la capital.

Demà dijous feim comptes de viatjar fins a Yurimaguas. Avui en feim els darrers preparatius. Abans, volem arribar fins a Moyobamba a fer-hi algunes darreres gestions: adquisició de pastilla calmant pel dolor que pateix na Zully, provocat per la caiguda i trencament d’un osset a la mà esquerra; recollida de sols peruans al caixer automàtic del banc; adquisició d’un mòbil més potent per a na Zully; compra de cabestrell per fer descansar el braç dolorit; dinar amb una de les germanes d’en Lalo, etc.

Eli, Zully i Moisés Moreno Romero,
els tres germans que m'acompanyen a moyobamba
des de Piura, passant per Jaén

Mir de posar-me en contacte amb Moisés i Eli, els dos germans de na Zully que ahir surten cap a Piura, passant per Jaén. De bones a primeres, encara són lluny del seu lloc de destinació. Amb el pas de les hores, emperò, em van dient que s’hi acosten, fins que em comuniquen que ja hi han arribat sans i estalvis. En faig un bon alè, quan sé que ja són a casa.

Ben passades les quatre del capvespre, arribam de bell nou a Calzada. Hi faig una bona noneta. Em dutx. M’afait. Prepar la maleta. I me’n vaig a Son Dòrmer...

Viatge al Perú 2024 (19ª): De la costa a la selva peruana

Des de Piura a Jaén de Bracamoros 

Un dels desitjos més vius que mantenc en aquest «viatge de la meva vida al Perú 2024» abans de complir els 80 anys, és arribar fins a la ciutat de Jaén de Bracamoros. Encara hi viu el germà major de la señora Rosa, la mare de na Zully, el tio Salomón de 93 anys, que conec anys enrere i que m’agradaria tornar a saludar.

El veig per darrera vegada l’any de la pandèmia, el 2024, quan m'hi faig present gairebé amb tota la família piurana Moreno Romero en autocar de transport públic.

En aquesta altra ocasió, enguany, hi viatjam solament quatre individus, en un cotxe particular petit, un Kia d’en Moisés Moreno que el posa a la nostra disposició per recórrer el trajecte llarg que separa les dues ciutats, la de la costa nord-peruana i la de la selva amazònica nord-oriental. 

Sortim de Piura cap a Jaén de Bracamoros a les 10:20 del matí, n'Eli, na Zully i en Moisés Moreno Romero en el cotxe d'aquest, un Kia formidablement conduït per un conductor de tràilers A3C, autoritzat i avesat a transportar materials perillosos en camions de 26 rodes...

11 hores després, arribam a Jaén. Guiats per googlemaps ens dirigim al carrer Orellana 1207. Prenem piscolabis a la casa del tio Salomón, tot i que ell ja dorm a les totes. En Moisés i jo ens allotjam a la casa de la seva néta Iliana, qui ens ofereix una habitació per hom, amb bany i dutxa. 

Amb el tio Salomón, a la seva casa de Jaén

Damunt les 2 de la matinada, em sembla sentir trets de bala al carrer... Em diuen que a vegades se'n senten, per pugnes entre bandes, o per trets dissuasoris que llancen a l’aire els efectius del «Serenazgo», la policia municipal local. 

D’aquí no passa l’ensurt meu. Hi pas una nit tranquil·la, i m’aixec a les 9 del matí.

Primer dia estada meva a Jaén de Bracamoros 

Quan m’aixec del llit, m’adon que ja no em trob a la costa piurana sinó a Jaén de Bracamoros, una ciutat de "ceja de selva", a l'Amazonia nord-oriental peruana. Venim a passar uns dies amb el tío Salomón Romero Rivera, un vellet de 93 anys, germà de la señora Rosa, qui és la mare ja difunta de na Zully, la meva fillola piurana.

S’alegren ben molt de veure’ns tots quatre, arribats de Piura en el cotxe d’en Moisés amb les seves dues germanes, n’Eli i na Zully, que m’hi acompanyen. La darrera vegada que hi vénc fa quatre anys, en una cotxada de gairebé tota la família piurana Moreno Romero.

Tot i la distància geogràfica que ens separa, gràcies a les tecnologies més avançades en l’àmbit de la intercomunicació social, des de la selva amazònica peruana mir de continuar informant col.legues capellans mallorquins sobre les gestions que, d’ara endavant, poden tramitar davant l’Administració d’Hisenda pel fet d’haver cotitzat, ni que sigui només durant alguns anys, per la Mutual del Clero dècades enrere...

El meu carnet d'afiliat a la Mutual del Clero

Els mostr el meu carnet de la Mutual del Clero d’aleshores que encara conserv avui dia, tot recordant allò que figura als nomenaments eclesiàstics que m’arriben signats pel canceller-secretari, mossèn Josep Sacanell Garí, mentre m’exercesc com a capellà a Mallorca: 

«Pagats tots els drets a la Cancelleria-Secretaria de Mallorca, que fan un total de 100 pessetes, amb els corresponents segells sense cap valor postal, de la "Mutual del Clero", "Pro Seminario" i "Por Construcción Templos Parroquiales", en rep el text original, que diu textualment... ‘Teniendo en consideración las circunstancias que concurren en VR...’»

Només sé i record que als inicis de l’any 1969, amb data 13 de gener, m’inscriuen com a membre de la "Mutual del Clero". Hi figur com a titular de la pòlissa 28.402 amb el carnet número 23.784. Poc em preocupa el futur aleshores. Tampoc no m’expliquen gaire els avantatges i inconvenients de romandre assegurat. Més tost duc al damunt la llosa feixuga d’uns ensenyaments que em porten a concebre la vida molt més acostada al risc i a l’aventura que no als fermalls d’estructures establertes amb l'objectiu de viure més tranquil i segur.

Així i tot, des de les altes jerarquies de l'església m'inscriuen en aquella mutual que, amb el pas del temps, jo aniria veient ben a les clares que no em serviria per a res més que per tenir-ne el carnet amb foto incorporada...

Els dos formularis de la sol·licitud a enviar

Fins que, dècades després, emperò, gràcies a la labor professional del meu germà Jaume, antic treballador bancari que coneix a la perfecció els intríngulis de les gestions a fer-hi (des de fa anys s’encarrega de tramitar la meva declaració a la Hisenda pública), enguany m’arriben a concedir 339,37 euros corresponents a l’exercici 2023 en concepte de «devolució per aportacions a mutualitats». 

Em diu que hem de romandre a l’espera de percebre també el que correspongui als exercicis 2019/20/21 i 22 que podrien representar-me 2.068,51 € més. 

Tot és degut, segons m’explica, per mor d’unes sentències sobre les Mutualitats que el Tribunal Suprem ha dictat, resolent en contra de l’opinió mantenguda per Hisenda que considerava que no s’havien d’atorgar.

Com que, des del Perú estant, m’imagín que hi pot haver qualque company capellà mallorquí que no n’està assabentat, mir d’informar-los-en, recomanant-hi que ho consultin amb algun gestor. Sembla que el tràmit és molt senzill. Es tracta d’omplir i enviar emplenats els dos formularis que es poden trobar a «l’esborrany» oficial elaborat i enviat per l’Agència tributària cada any a tots els contribuents.

A més d’això, aquest dijous també és jornada de Copa d’Europa de futbol 2024. juguen i retransmeten des d’Alemanya el partit que disputen  Espanya i Itàlia. En seguim la retransmissió des de la casa del tio Salomón a la ciutat selvàtica de Jaén de Bracamoros. 

La sort sempre està de part de qui la troba. Sense fer cap gol, la selecció espanyola guanya i queda classificada com la primera del grup per als octaus de final de la Copa d’Europa de futbol de 2024.

De Jaén de Bracamoros a Calzada, Moyobamba

Diuen que d’avui endavant la jornada diürna s’acurça i la nocturna s’allarga de mica en mica, a la nostra estimada Mallorca. En bon dia de la festa de Sant Lluís, em queda poc temps per felicitar companyes i companys de La Roqueta en la seva festa onomàstica, des d’aquestes terres selvàtiques amazòniques del Perú on som ara. 

Juntament amb en Moisés, el conductor i propietari del vehicle Kia en què viatjam n’Eli i na Zully, tres germans de la família piurana Moreno Romero que m’hi acompanyen, ens disposam a fer el llarg recorregut que va des de la ciutat de Jaén de Bracamoros,  província pròspera del Alto Marañón situada a la zona nord-oriental del Perú, pertanyent al departament de Cajamarca, fins a la ciutat de Calzada, situada al nord de la regió de San Martín, a la vall del Alto Mayo, província de Moyobamba. 

Cotxada d'en Moisés de Jaén a Moyobamba

Són uns 334 km de carretera. Sortim de la ciutat de Jaén a les 10 hores. A trams en bon estat, en altres amb certes dificultats, sobretot a causa de les obres que s’hi fan contínuament, degut a les pluges intenses que deixen en mal estat les pistes per on circulen vehicles de tota casta: motos, mototaxis, cotxes particulars, bussetes, autocars, tràilers, camions de gran tonatge, etc. que transporten combustible, gas, benzina, gra, material de construcció, productes alimentaris, persones i animals, etc.

Durant la nit passa a Jaén, tenim pluja molt intensa a la casa de na Liliana, farmacèutica de professió, filla de n’Alícia, néta del tio Salomón germà de la senyora Rosa, mare de na Zully, qui és tia bona de la primera. Na Liliana viu amb dues filles, n’Ariana i na Cristel, de 13 i 5 anys respectivament. Ens feim molt amics, en pocs minuts.

L’aigua torrencial que cau damunt la teulada d’uralita durant la nit, mentre miram de conciliar la son, fa un renou ensordidor durant hores seguides. És la primera pluja selvàtica que veig i sent caure copiosa enguany damunt la ciutat de Jaén. Com puc presenciar també quatre anys enrere: una forta aiguada que cau del cel a les totes! Enguany comença damunt la 1:20 de la matinada i no s’atura fins ben a prop de les 9 del  matí.

A estones pens si no hauríem d’ajornar l’anada programada per avui a Calzada, amb l’aiguada que ens cau damunt. Però no, definitivament partim de Jaén a les 10 hores del matí, després d’haver-hi berenat i omplit de combustible el vehicle que mena admirablement el professional de la conducció, Moisés.

Mentrestant, m’arriba un escrit del bon amic mossèn Guillem Vaquer Homar, rector de la parròquia de l’Encarnació de Ciutat. Em recorda que «avui, 21 de juny de 2024, fa 60 anys que va ser ordenat de prevere Mn. Bartomeu Suau Mayol. A causa de trobar-se malalt aleshores el bisbe Monsenyor Jesús Enciso Viana, Mn. Bartomeu Suau seria ordenat pel bisbe d'Eivissa Monsenyor Francesc Planes i Muntaner i assignat a la seva parròquia de L'Encarnació, on hi celebra la missa nova el dia 28 de juny de 1964, en un lloc ben singular que abans havia estat el local de la sala de festes Olímpia... Convida a participar en l’Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., acompanyant Mn. Bartomeu Suau en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. AD MULTOS ANNOS.»

M’hi afegesc tot d’una amb una resposta prompta que li tramet, tot desitjant-li els molts d’anys: 

«Des de la selva amazònica de Moyobamba, a la regió nord-oriental del Perú, m'unesc a la celebració de l'Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., a la parròquia de l'Encarnació de Ciutat, acompanyant Mn. Bartomeu Suau  en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. Són seixanta anys de servei com a capellà. AD MULTOS ANNOS!» 

Són les 7 i mitja del capvespre, aproximadament quan, després de recórrer plàcidament centenars de quilòmetres, trobant-nos a prop del peatge d’Aguas Claras, a unes dues hores de la nostra destinació final, el districte de Calzada, mentre circulam tranquil·lament per una via no molt ampla, ens sorprèn de mala manera un tràiler conduït per un conductor sense escrúpols que gosa d’avançar una mototaxi en el moment precís en què el nostre cotxe petit és a punt d’arribar-hi, envaint la nostra pista i fregant-nos la banda esquerra, quedant-hi afectat el retrovisor, la planxa i la roda davantera.

Amb el cop que ens enverga, gràcies als bons reflexos del nostre conductor, l’expert en el maneig de camions de gran tonatge, en Moisés, no anam a parar al fons de la cuneta profunda que es troba només a un pam de la línia contínua que marca la via pública. Cosa que ens facilita poder contar-ho!

El tràiler, en lloc d’aturar-se, se n’allunya, de la mototaxi i del nostre cotxe una desena de metres. Mir de sortir-ne ràpidament, per cridar-li, acostar-m’hi, córrer a prendre-li foto per identificar-lo amb la matrícula, tot i la foscor que domina el tram d'aquesta carretera. Però el conductor fuig ràpidament i ens deixa abandonats a la nostra mala sort, situats perillosament en una vorera de la carretera...

Sortosament només hi detectam danys materials, que no personals. Na Zully i jo prenem la decisió d’arribar a peu fins a les instal·lacions del peatge més proper. Es troba a un km de distància. El recorrem tots dos a peu i a les fosques.

Ens topam amb un personal no gaire interessat en la nostra situació dramàtica. Els veim més preocupats pel resultat del partit de futbol que disputen aleshores les seleccions esportives de Perú i Xile per la Copa Amèrica! 

Sortosament, els membres d’una família que regenta un dels comerços de l’indret, s’ofereix a ajudar-nos molt amablement. Ens lliura una palanca mecànica. Posa a la nostra disposició la seva mototaxi perquè puguem retornar fins al lloc de l’accident. Col·laboren amb nosaltres fins al punt d'ajudar-nos a dur el cotxe avariat fora del perill i de deixar-lo en un lloc més ben guardat. Ens parlen de la mala voluntat del personal oficial que, lluny d’ajudar, ens diuen, sempre es mostren reticents a donar una mà.

Miram de posar-nos en contacte amb la Policia de trànsit. Ens diuen que estan entretenguts mirant el partit de futbol... Ja ens n’ha advertit la família que col·labora amb nosaltres: «La policia és com si no existís, són uns ‘adefesios’!»

Quan acaba el partit, amb un resultat d’empat 0 a 0, s’hi fan presents dos agents que hi mostren un cert interès, i fan tot els possibles perquè véngui a recollir-nos una grua que ens porti fins a l’indret on volem arribar, el districte de Calzada. 

És clar que, per aconseguir-ho definitivament, tot hi haver pagat el peatge que ens donaria dret a ser atesos gratuïtament per l’assegurnaça pública, no ens queda altre remei que haver d’abonar 5 euros a la parella de la policia de trànsit... i 50 euros al conductor de la grua... per haver acceptat de dur-nos «clandestinament» tots quatre: tres dalt de la cabina i un dins el cotxe... Contravenint la normativa vigent en matèria de transport en grua...

Sortosament, podem contar que arribam vius a la nostra destinació tots quatre, malgrat siguin passades les 2 de la matinada! Catorze hores després d'haver sortit de Piura!

(NOTA: 

Degut a la manca de cobertura tecnològica suficient, des d'aquest indret de la selva amazònica peruana em resulta del tot impossible penjar-hi fotos i víideos... Cosa que miraré de fer, tot d'una que pugui)

El meu viatge al Perú (2 de gener a 13 de març de 2020)

Aquesta sèrie de 32 vídeos domèstics, relacionats amb la meva darrera visita al Perú (del 2 de febrer al 13 de març de 2020), s’inicia amb els enregistrats a la COSTA peruana de l’oceà Pacífic (Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Piura i Punta Sal), recorrent la carretera Panamericana Nord, cap a la frontera amb Equador. 

Segueix amb els gravats a la SERRA andina peruana (Cascas, Contumazá i Cajamarca). 

I acaba amb els enregistrats a la SELVA amazònica peruana nord-oriental (Jaén, Moyobamba, Tarapoto i Yurimaguas). 

Són les tres regions característiques i singulars que conformen el Perú.

Mir de fer-hi aparèixer en NEGRETA els noms i llinatges d’amistats o familiars que hi surten o s’hi refereixen.

Cada vídeo domèstic porta un número d’apartat, amb un enllaç d’accés directe a youtube perquè pugui ser visionat. 

Dins cada apartat, a més a més, hi he posat els noms de les peces musicals que acompanyen el vídeo, els enllaços als escrits meus al blog sobre l’assumpte i als àlbums de les fotos fetes.

1. COSTA PERUANA DEL PACÍFIC

En aquest apartat primer, dedicat a la costa peruana, començ per la ciutat de LIMA, la capital del Perú. Continuo enregistrant vídeos, pujant per la carretera Panamericana Nord cap a HUACHO, CHIMBOTE, TRUJILLO, PIURA i fins a PUNTA SAL, a la regió de TUMBES fronterera amb Equador.

01 DISTRICTES: SAN ISIDRO – MAGDALENA DEL MAR

Em vull moure sobretot en dos districtes de la ciutat de Lima: Magdalena del Mar i San Isidro, els indrets urbans més coneguts per mi. S’hi troba la parròquia de Sant Joan Maria Vianney, el domicili familiar del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, l’hotel on estic allotjat i rep les visites de l’artanenc Mariano Moragues Ribas de Pina i de membres de la família piurana Moreno Romero. La primera jornada acaba amb un dinar al restaurant Puro Perú, assaborint buffet cultural peruà. 

- L’acompanyament musical és d’Eva Ayllon, amb la marinera «Que viva el Perú, Señores!». 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

02 DISTRICTE DE PUENTE PIEDRA

Allotjat i molt ben acollit a ca les monges, religioses terciàries trinitàries, entre les quals la bunyolina sor Maria Quetglas, la menorquina sor Margalida Juanico i altres germanes d’orígens diversos. Celebram aniversaris a la seva casa d’Ancón. Coincidint amb jornada electoral, em trob amb na Doris, antiga treballadora domèstica a la casa rectoral. Visitam la «Casa de Niños Sagrada Familia» que dirigeix l'abnegat Miguel Rodríguez Candía. Particip en celebració eucarística modesta i senzilla, presidida i dirigida per dones, a la capella «Virgen de Guadalupe». 

- L’acompanyament musical: «Parranda número 3 El Cevichelero», amb Roberto Moreno de Voces de Oro; i càntics religiosos en directe.

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

03 DISTRICTE DE LOS OLIVOS – VILLASOL

Amb les famílies peruanes Tullume López, i Pisfil Zarpán, compartesc taula i conversa, alhora que allotjament agradós al seu domicili. Visit la casa de la família López Sirlopu a la barriada, «Asentamiento Humano» Manuel Cox-Ancón. Recorr el balneari d’Ancón, on vaig treballar-hi com a rector de la parròquia a la dècada dels anys 70 del segle passat... Acab aquest vídeo amb el darrer sopar a la ciutat de Lima, abans d’emprendre el vol de retorn a Mallorca. 

- L'acompanyament musical: «Valsecito del ayer», d’Erasmo Díaz Yuijá, amb Pablo Rosales Zamora al piano. I «Alma Mia», amb Ramon Avilés i Oscar Avilés. 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

04 CENTRE DE LIMA

En ocasions diverses tenc oportunitat d’accedir al centre de Lima, la capital del Perú. Hi prenc imatges, mentre m’acompanyen fins a la plaça d’Armes membres de la família piurana Moreno Romero. Altra volta hi torn, presencio la desfilada festiva dominical entorn de la mateixa plaça i visit els llocs sagrats dedicats a santa Rosa de Lima i a sant Martí de Porres, conduït pel bon amic mallorquí, mossèn Eugeni García Julià, gran coneixedor del Perú. 

- L’acompanyament musical és «Limeña», interpretada per Elenita Vargas; peces originals, gravades en directe, de les distintes bandes que hi desfilen; i «Zaña» interpretada per  Los Hermanos Zañartu.

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

05 DISTRICTE VILLA MARÍA DEL TRIUNFO

Pas tres dies molt ben allotjat a la casa de la família peruana Urrutia Naveros, al districte de Villa Maria del Triunfo. Tota la família m’acompanya a recórrer en cotxe alguns altres indrets de Lima: el cementeri de Villa María, on reposen les restes de Feli Naveros, la bona amiga, treballadora domèstica de la parròquia, a la dècada dels anys 70 del segle passat; el cementeri «Nueva Esperanza», considerat el segon més gran del món;  el parc zonal Huáscar, a Villa El Salvador; el «Morro Solar» de Chorrillos; «El Salto del Fraile», espectacle individual a la costa; «El Parque de las Aguas», al districte de Lince amb «El Circuito Mágico del Agua»; la paradeta de menjars casolans preparats per la Mili-Mili; la granja de bous «Sumac Pacha» de Lurín; «La Punta Callao», en viatge amb llanxa inclòs; l’hospital María Auxiliadora, on treballa pare i mare de família. 

- En trec algunes imatges, amb aquest acompanyament musical: Dos cántics religiosos: «Tengo hambre de Ti», de Jaime Ospino, i «Señor, me falta la fe»; Vals peruans «Limeña» i «La Flor de la Canela»; Música peruana andina instrumental; «Que Linda Mi Vaca», de Principe Acollino; i «Fina Estampa» de Chabuca Granda. 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

06 DISTRICTE D’ATE – SALAMANCA

Som molt ben acollit a la casa que els pares franciscans del T.O.R. mantenen oberta al barri limeny de Salamanca, districte d'Ate, on regenten la parròquia «Nuestra Señora de la Esperanza». Amb el superior de la comunitat, el bon amic llubiner P. Miquel Llompart Frontera visit el centre d’espiritualitat de Huachipa; particip a la trobada de Mallorca Missionera; recorrem amb el seu cotxe tot el terme parroquial, retem visita a capelles i indrets diversos; anam fins a l’hospital Sant Joan de Déu... Amb les dues germanes piuranes Moreno Romero, que passen a recollir-m’hi, anam a veure la família del fill de na Zully i nebot de n’Esther, n’Iván, que viuen al barri «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón»... Amb mossèn Eugeni García Julià arribam fins a Jicamarca, l’indret on reposen les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets i Serra.

- L’acompanyament musical: 

«Somos Un Pueblo Que Camina», càntic catòlic; «Vienes y te vas», de William Luna; «Indirimbo z’Abarundi», cançó religiosa del Burundi en la llengua del país centre-africà.

- Escrit al meu blog

- Àlbum 1 de fotos - Àlbum 2 de fotos

07 AEROPORTS PERUANS

Durant el viatge de l’any 2020 al Perú, tenc oportunitat de viatjar per terra, mar i aire. No ho puc fer pels rius, perquè n’és mala època, van molt remoguts. Per aire, a més de Palma i Madrid, toc pista en altres tres aeroports peruans: Lima, Piura i Tarapoto, sempre acompanyat per les dues germanes piuranes Moreno Romero. N’hi trec algunes imatges, recollides en aquest setè i darrer vídeo domèstic dedicat a la capital del Perú, Lima. 

- L’acompanyament musical que hi afegesc: «Evocando la Patria Vieja», de Los Morochucos; «Valsecito piurano: Piura Primera»

08 HUACHO: ALBÚFERA MEDIO MUNDO

Acabat el recull de tots els vídeos domèstics meus sobre la ciutat de Lima, la capital del Perú, continuo enregistrant-ne d’altres imatges i sons, carretera Panamericana Nord amunt. Faig aturada a la ciutat de Huacho. Més concretament, a l’Albúfera Medio Mundo, on ens acull el bon amic peruà Kiko Caravedo, espòs de la  bona amiga macianera, Bel Duran Fons. M’ofereixen la seva casa per allotjar-nos-hi, «Casa Sofía». Tenc oportunitat de recórrer aquest paratge protegit, amb quantitat diversa d’ocells i de vegetació característica d’una de les zones humides més famoses del Perú. A pocs quilòmetres, visitam dues mostres representatives de la civilització Caral, una de les més antigues del món: Áspero i la ciutat sagrada de Caral, amb gran quantitat de restes arqueològiques interessantíssimes. Membres de la família Tullume López també s’hi fan presents, acompanyant Esther i Zully Moreno Romero.

- L’acompanyament musical: «Puerto Supe», de Óscar Aguilés; «Tondero del Agua», Grupo CEMDUC; «Huacho querido», de Zambo Cavero; 

- Escrit al meu blog   

- Àlbums de fotos: - 1 Huacho, a Casa Sofía - 2 Caral, una civilització mil·lenària - 3 Medio Mundo, albúfera

09 CHIMBOTE: Recorregut per la ciutat i el port

Seguint itinerari cap al nord del Perú, per la Panamericana Nord, m’atur uns quants dies a la ciutat de Chimbote. Recorr les poblacions de Santa i de Coishco, on vaig treballar a la parròquia del Señor Crucificado, a la dècada dels anys 70 del segle passat. Acompanyats per Clara Apaza i pel seu espòs Jorge Torres, Koki, visit les instal·lacions pesqueres del port, arrib en llanxa fins a Playa Conchitas, a la Isla Blanca, visit el parc del Viver Forestal, vaig a veure la bona amiga Vicky Salgado a ca seva.  Aprofit l’oportunitat de retrobar-me amb el bon amic alcudienc mossèn Miquel Company Bisbal, participant en la celebració del cinquantè aniversari de la creació de la seva parròquia de sant Pau, al barri del Carme. Assistesc convidat al sopar parroquial de gala i confraternitat. Recorr de nit la ciutat de Nuevo Chimbote, on s’erigeix a l’actualitat la catedral de la diòcesi. Visit la família Ramírez Ávila a la seva tenda comercial, a la casa de na Belma, la germana de la bona amiga piurana Malena Garcés. (Almanco dues de les persones que apareixen al vídeo, pocs mesos després han estat enduites pel covid19: el dominic P. Héctor Herrera i el bon amic Jorge Torres Koki. Que descansin en pau!)

- Acompanyament musical: «El clamor de los humildes», de Jorge Noriega Cardozo; «Virgencita», de Grupo Mestizo; «La nueva sensación» de Banda Orquesta; «Chimbote De Mis Amores», orquestra Son Del Puerto; càntics religiosos en directe.

Escrit al meu blog   

Àlbum de fotos

10 CHIMBOTE: Ballada parroquial commemorativa

Particip en la ballada parroquial, amb motiu de la commemoració del 50è aniversari de la creació de la parròquia de sant Pau, al barri del Carme, per mossèn Miquel Company Bisbal.

11 TRUJILLO

Des de la ciutat de Chimbote, seguint per la carretera Panamericana Nord, m’endins en el departament de La Libertad. Tenc oportunitat d’allotjar-me a la ciutat de Trujillo, a ca les monges franciscanes. En visit el centre urbà. Aprofit per tallar-m’hi els cabells i recórrer el port i platja de Huanchaco. En una segona oportunitat, ajudat per Iván López Moreno, m’instal a la casa que el grup musical «Voces de Oro» hi té molt ben muntada -en conec un dels membres i visit també la seva casa familiar- Roberto Moreno Romero i Rosana Huertas Torres. Acudesc al centre educatiu «El Milagro», situat a l’entorn del gran femer de la ciutat de Trujillo, on les religioses franciscanes atenen infants desprotegits. M’hi duu la inquera sor Catalina Vallespir Llompart, l’encarregada de l’entitat solidària MISOL.

- Acompanyament musical: «Yo soy trujillano», de Lucho Barrios; «Parrandas» de Voces de Oro, amb Roberto Moreno; «Marinera trujillana».

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

12 PIURA: «Virgen Guadalupana», a l’orgue

Abans d’iniciar la sèrie de vídeos domèstics enregistrats a Piura, ciutat costanera del Nord del Perú, en vull gravar un prèviament que serveixi per enllaçar gràficament l’indret meu originari, l’illa de Mallorca, amb l’indret andí que visit en ocasions nombroses. Em sembla adient, tot i les deficiències tècniques notòries, acompanyar-ne les imatges seleccionades amb la interpretació, a l’orgue de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, d’una peça musical sud-americana dedicada a la Verge, que vaig aprendre a cantar amb la guitarra durant la meva etapa d’estudiant al Seminari diocesà de Mallorca. La dedic, amb tot el meu afecte, a totes les meves amistats d’Amèrica Llatina.

13 PIURA: Al barri de Santa Rosa

Durant el meu viatge al Perú l’any 2020, començ la gravació del meu pas per Piura, enregistrant la casa on m’hi pas allotjat més temps. Situada a l’avinguda Chulucanas 431 del barri piurà de Santa Rosa, a la dècada dels anys 70 del segle passat, hi viu «la señora Rosa Romero Rivera». És la dona que s’encarrega cada dia d’anar a ca nostra, juntament amb la seva filla Zully, per fer-hi la neteja, preparar-nos el menjar, netejar-nos la roba, etc. tant a Joan Riera Fullana com a mi mateix, els dos capellans mallorquins del barri de Sant Martí. Avui m’hi trob amb les seves filles, els seus fills, néts i nétes que m’hi acullen la mar de bé. Com si fos ca meva.

- L’acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10, 

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

14 PIURA: Pel barri de Sant Martí

Faig recorregut pel barri de sant Marí, visitant les instal·lacions parroquials d’on vaig ser rector i director de l’escola parroquial mixta «Nuestra Señora del Rosario» a la dècada dels anys 70 del segle passat. Me’n vaig a saludar persones veïnes de la casa on vaig viure. Amics i col·laboradors parroquials, com Juan Mondragón, molt amic de Malena Garcés i Paco Suárez, com també de Manfred Wevers i Socorro Zapata que viuen a Alemanya; li entreg una de les moltes pagesetes artesanals que em regalà l’alcudienca Carme García, perquè les distribuís entre les meves amistats peruanes. Al vespre celebram, a l’església parroquial nova, una missa d’agraïment per la tasca que hi han desplegat les Germanes de la Caritat i els capellans de Mallorca. Tenc oportunitat de saludar famílies conegudes com la del «señor Tocto», o d’antigues professores com Luz María Bruno, o de membres de la família Moreno Romero que s’hi han fet presents.

- Acompanyament musical: «Mis algarrobos», del Cholo Berrocal; càntics religiosos, en directe «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

15 PIURA: Al Saló Comunal, amb Joan Riera Fullana «Mossegat»

Faig imatges d’una trobada molt emotiva amb el bon amic manacorí Joan Riera Fullana i la seva esposa mexicana Nina, a la ciutat de Piura. Quaranta-cinc anys després d'haver-nos-hi trobat per primera vegada, treballant junts al barri de San Martín, de rectors a la parròquia «Nuestra Señora del Rosario», i de directors a la seva escola parroquial. Ens hi retrobam amb antigues professores i personal treballador del centre educatiu, com Magda A. Zapata, Socorro Barreto, Luz María Bruno, Teresa Guerrero, Pancho Vega, Esther Moreno, Zully Moreno, etc., en un acte organitzat per les Juntes Veïnals Comunals de la contrada piurana.

- Acompanyament musical: «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal; càntics religiosos, en directe. 

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

16 PIURA: De Santa Rosa a San Martín

Edit aquest vídeo on es fusionen els tres primers que faig sobre Piura: 1) Al barri de Santa Rosa; 2) Pel barri de Sant Martí; i 3) Al "Saló Comunal", amb Joan Riera Fullana «Mossegat».

- L’acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10; càntics religiosos, en directe; «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

- Acompanyament musical: «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal. 

17 PIURA: Cementeri i Magisteri

Vaig a visitar el cementeri de Piura on reposen les restes de persones ja difuntes, molt amigues, conegudes i estimades, acompanyat com sempre per n’Esther i na Zully Moreno Romero. A les imatges preses en aquell recinte, hi adjunt les que faig a l’antiga Escola de Magisteri on puc veure de prop els detalls d’una jornada electoral "congressal"que coincideix amb la meva estada a Piura.

- Acompanyament musical: «Alma Mia», amb Ramon Avilés i Oscar Avilés

- Escrit al meu blog

- Álbum de fotos

18 PIURA: Festa familiar piurana

El 23 de febrer de 2020, a diferència de 1981 quan en trob a Nicaragua..., particip enguany en una festa familiar piurana, amb motiu de l'aniversari d'un membre emparentat amb la família Moreno Romero que m'ha acollit a casa seva durant el viatge perllongat al Perú. Hi acudeixen les cinc germanes de la família: Esther, Elizabeth, Elba, Zully i Yliana.

- Acompanyament musical: peces ballables enregistrades en directe

19 PIURA: Amb la família Mendoza Guerrero

Imatges de l'arribada a Piura, des de Tarapoto passant per Lima, i de l'estada a la ciutat nordenca de Piura. Visit en dues ocasions la família Mendoza Guerrero. Vaig a rebre Joan Riera i Nina a l'aeroport, on també trob l’antiga professora, bona amiga piurana, Lucha Eggart. Passejam per Castilla. Visitam esglésies de la ciutat de Piura.

- Amb l’acompanyament musical  d'una "marinera norteña"

- Àlbums de fotos

20 PIURA: Amb el doctor Jorge Saldaña

Imatges d’una trobada molt emotiva al domicili familiar del doctor Jorge Saldaña, antic col·laborador entusiasta de la parròquia del PJ San Martín. Un vidu vellet de 90 anys que hores d’ara continua amb les mateixes dèries solidàries de sempre, amb qui compartesc conversa i records. Li entreg un exemplar del llibre «Confesiones de un confesor» de l’amic comú Joan Riera Fullana. Intentam trobar el domicili d’Hugo Linares, gran amic del binissalemer Miquel Bestard Cantó... 

- L’acompanyament musical d’un Tondero.

- Àlbum de fotos

21 PIURA: Visites domiciliàries: Moreno Romero, Eggart Maguiña,  Guerrero Niño

Imatges d'algunes de les visites i trobades domiciliàries que faig a la ciutat de Piura, amb amistats antigues: antigues professores de l’Escola Parroquial Mixta «Ntra. Señora del Rosario» (Magda A. Zapata, Socorro Barreto, Lidia Belupú, Teresa Guerrero, Paco Vega «El Ruso»); membres de les famílies Moreno Romero (vaig a dinar a ca n’Elizabet); amb n’Esther i na Zully, vaig a visitar na Lucha Eggart Maguiña a casa seva, qui des d’allà mateix dirigeix unes paraules, gravades, al bon amic Paco Suárez, sobre gestions fetes amb el llibre de Jaume Santandreu «Operación Tiara»); mantenc dues trobades a la casa familiar de les professores Teresa i Josefina Guerrero Niño, que inclouen paraules incorporades al brindis que queden gravades i enregistrades al vídeo. En una segona visita, ens hi trobam a més a més amb  Joan Riera i Nina, Ana Zapata, etc.

- Acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», d’Harmonia 10, amb Roberto Moreno, veu cantant

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

22 PUNTA SAL: balneari i platja a prop de Màncora

Primera vegada en ma vida que tenc oportunitat d’anar a passar uns dies a aquest balneari nordenc del Perú, un dels més famosos i freqüentats, tant pel turisme local com per l'estranger. Situat a prop de la frontera amb Equador, al departament de Tumbes, hi vaig convidat pels bons amics Carmen Tocón i Roberto López, que vaig conèixer a Chimbote a la dècada dels anys 70 del segle passat. Volen que m’allotgi a ca seva. Hi vaig, com pertot arreu en aquesta ocasió, amb les dues bones amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero que s’allotjgen a un hotel proper a la platja. Recorrem la immensitat de l’arenal de Punta Sal, i ens hi banyam (hi deix perdudes les ulleres i la gorra, per una onada inesperada del Pacífic!). Arribam fins a Màncora, visitam tant de dia com de nit, la localitat turística famosa pels temps dels hippies. Tenc oportunitat d’oferir al matrimoni chimbotà exemplars del llibre d’en Jaume Santandreu «Operación Tiara» que en Paco Suárez ha traduït al castellà d’Amèrica Llatina. Com també el llibre d’aquest, «Al pairo y con poco trapo». Gaudeixen de rebre’ls.

- Música en aquest vídeo: «Tondero piurano» de Así Se Goza; «A qué volviste, mujer», d’Harmonia 10; «Amor querido», de Voces de Oro, amb Roberto Moreno, cantant; El Encanto de Corazón, de Así Se Goza; «Mis algarrobos», de Trovadores del Norte; «Rosal Viviente», de Miguel Ciccia.

- Escrit al meu blog  

- Àlbum de fotos

2. SERRA ANDINA PERUANA

23 DE TRUJILLO A CASCAS, CONTUMAZÁ I CAJAMARCA

Durant el meu viatge al Perú d’aquest any 2020, enregistr imatges de la serra andina peruana que tenc ocasió de visitar, des de Trujillo fins a Cascas, Contumazá i Cajamarca, juntament amb les dues amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero, i el bon amic meu mossèn Manuel Álvarez Zerpa, que vaig conèixer a Cascas a la dècada dels anys 70 del segle passat i que vol que m’hi passi uns dies amb ell. 

- Acompanyament musical: «Himno a Cascas», de Segundo Castillo; «Yaraví Promesa de Cóndor», de Jorge Plasencia Castillo; «Tinkari», música de Cajamarca

- Escrit al meu blog

- Àlbums  de fotos: 1 Àlbum, 2 Àlbum i 3 Àlbum

24 CASCAS

Convidat per la família peruana Álvarez Zerpa i acompanyat per les piuranes Esther i Zully Moreno Romero, torn a trepitjar l'estimada serra "liberteña" de Cascas, on rebem molt bona acollida. La família de mossèn Manuel Álvarez, en aquesta ocasió, sor Carlota i na Chabuca Álvarez, ens acullen molt amablement a casa seva. També altres amistats casquenyes, com Armando Plasencia, ens hi agombolen. Visitam vinyes, bodegues i restaurants d’una contrada on vaig treballar-hi durant un temps a la dècada dels anys 70 del segle passat, quan hi havia de rector l’eivissenc mossèn Vicent Tur, i les religioses agustines de l’Empara, sor Esperança, sor Francisca, sor Puri i sor Maria.

- Acompanyament musical: «Himno a Cascas», de Segundo Castillo.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

25 CONTUMAZÁ

Des de Cascas, ens enfilam cap a Contumazà, conduïts per mossèn Manuel Álvarez que ens hi duu amb el seu cotxe. Juntament amb n’Esther i na Zully Moreno Romero, ens allotjam a la rectoria de la parròquia dedicada a sant Mateu durant dues nits. Recorrem el poble. Visitam indrets. En sortim en direcció a Cajamarca.

- Acompanyament musical: «Yaraví Promesa de Cóndor», de Jorge Plasencia Castillo.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

26 CAJAMARCA 

A Cajamarca, n’Esther i na Zully Moreno Romero, i jo mateix, ens instal·lam al Gran Hotel Guisama, a prop de la plaça d’Armes de la ciutat, al Jr. Amazonas. Mentre mossèn Manuel Álvarez manté reunions amb el clergat de la diòcesi, nosaltres tres visitam les instal·lacions turístiques de Los Baños del Inca. Passejam pel centre de la ciutat. Visitam centre artesanal «Artesanos Don Bosco». Dinam al restaurant «El Rescate». I partim cap a Trujillo, on feim comptes de viatjar fins a Huacho.

- Acompanyament musical: «Música de Cajamarca», de Tinkari

- Escrit al blog

- Àlbum de fotos

3. SELVA AMAZÒNICA PERUANA

27 JAÉN DE BRACAMOROS

Imatges de la visita familiar que faig a la ciutat de Jaén de Bracamoros, situada a la regió anomenada «ceja de selva» amazònica nord-peruana. Hi vaig amb un bon grapat de membres de la família piurana Moreno Romero que hi tenen el tío Salomón Romero Rivera, germà de la señora Rosa Romero Rivera (per a la qual encarregam una missa a la seu catedral de Jaén, en ser la mare ja difunta d’Esther, Elizabet, Elba, Zully, Yliana,  Pepe... Roberto, Norberto, Moisés Moreno Romero). A la dècada dels anys 70 del segle passat, quaranta-cinc anys enrere, arribant-hi en cotxe per primera vegada (1977), tenc la sort de contribuir directament que es retrobin els dos germans després d’haver passat totalment incomunicats durant dècades... 

Amb aquest segon viatge meu a la ciutat amazònica de Jaén, a més de recórrer indrets cèntrics de la ciutat de Jaén, travessada pel riu Marañón, afluent de l’Amazones, també ens feim presents al cementeri on retem visita a les tombes on reposen les restes de familiars.

A més de conèixer i saludar per primera vegada el tio Salomón Romero Rivera, també puc fer el mateix amb els seus fills Edelmira, Alícia i Walter Romero Rojas, els seus nebots Pompeyo i Liliana Villanueva Romero, el seu nét Michel Paredes Romero, sense deixar d’esmentar-ne els nebots piurans que m’acompanyen en el viatge.

- Acompanyament musical: «La flor de café», de Daniel Altamirano; «Carnavales cajamarquinos», d’Strinc Karma; «Jaén, esperanza del Perú», de Daniel Altamirano.

- Escrit al meu blog

- Álbum de fotos

28 JAÉN DE BRACAMOROS

Vet ací el bon record que té, de la meva difunta esposa Isabel Rosselló Girart, una de les seves antigues alumnes a l’Escola Parroquial Mixta «Ntra. Sra. del Rosario» de Piura, la bona amiga Elizabet Moreno Romero, qui, des de Jaén de Bracamoros estant on m’acompanya en el viatge, a la mateixa casa del tio Salomón fa aquestes declaracions personals que queden reproduïdes en aquest vídeo domèstic meu. 

29 MOYOBAMBA 

Amb n'Esther Júlia i na Zully Socorro Moreno Romero, travessant el pont situat damunt del riu Mayo, viatjam des de Yurimaguas fins a Moyobamba,  on les dues germanes piuranes tenen familiars que hi viuen i treballen. Com ja vaig fer 10 anys enrere amb la meva esposa difunta, na Bel Rosselló, en aquesta ocasió de l’any 2020 també vull anar a saludar "la tía María Romero Rivera", germana de l'entranyable senyora Rosa, de Piura, que en pau descansi. Allotjats al districte La Calzada, hostal «La Emboscada», propietat de familiars que ens hi acullen molt amablement, hi conec Salomón Romero Rojas «Lalo», Maria Infante Tarrillo, els seus dos fills Sheiro i Mario, Afranio Romero Rojas, Juan Castillo Romero, Nélida Bravo Romero, i altra gent emparentada

- Acompanyament musical: Pandilla Moyobambina, Sonido Verde, Record Guinnes Moyo

- Escrit al meu blog 

- Àlbum de fotos

30 TARAPOTO 

Vet ací el tràiler de la visita que faig a la Cooperativa AllimaCacao de Tarapoto, finançada amb recursos econòmics del Govern de les Illes Balears, amb la col·laboració de FODESBA i el seu president Antoni Colomar Marí.

- Acompanyament musical: MAC

31 TARAPOTO 

Imatges i sons enregistrats el mes de febrer de 2020 a la ciutat de Tarapoto i voltants del districte de Chazuta, al departament nord-oriental de San Martín, al Perú, on, juntament amb n’Esther i na Zully Moreno Romero, visit diverses parcel·les demostratives de la producció de cacau, contactant amb els seus titulars: Marcelino Zumba Cenepo, Julio Sandoval Ishuiza, Norma Sangama Tenazoa, George Flores Garazatua, Ivonne Panduro Vázquez,  Edwin Tananta. Conduïts pertot arreu, en cotxe que mena Johny Vilchez, pel president executiu d’IDSA, Roberto Acuña Marín; Carlos Angulo González, gerent de la Cooperativa; Marcial Cenepo Meléndez, tècnic de camp, visitam el mòdul de recol·lecció Pasiquihui de la Cooperativa, on s’asseca el bassó del cacau. A la localitat de Chazuta, recorrem les instal·lacions centrals de la Cooperativa i mantenim contacte directe amb l’assemblea de cooperativistes, representants d’uns 379 associats. De retorn a la ciutat de Tarapoto, passam pel districte proper Juan Guerra, on hi ha el projecte de construir-hi un gran centre d’apilament general per a tota la regió. Feim visita turística a la localitat de Lamas.

- Acompanyament musical: «La anaconda», «Solo por el chiquito», de Grupo Pacha; «Parranda Selvática», de Juaneco Y Su Combo; «Danza Shipibo», Inti Luna

- Escrit al meu blog 

- Àlbum de fotos

32 YURIMAGUAS

De Tarapoto, al departament de San Martín, fins a Yurimaguas, al departament de Loreto, viatj amb les dues amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero. Acompanyant Manuel Yumbato Angulo, amic coneixedor de la realitat indígena de Yurimaguas, ens acostam i podem entrar en contacte amb una líder del moviment indigenista, a la seva mateixa casa on viu tota sola enmig de la jungla, Semira Ramírez Huansi, dins la plantació rural de la selva amazònica peruana denominada Apangurayacu, situada a prop de la riba del riu Huallaga i del seu port Nueva Reforma, no gaire lluny del pont sobre el riu Paranapura.

- Acompanyament musical: Música emblemàtica, Huayno i tropical

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

NOTA FINAL:

Amb el desig que aquest escrit meu serveixi qualcú per atansar-se una mica més a prop de la realitat actualitzada d'un país d'Amèrica Llatina que es diu Perú, visitant-ne la costa, la serra i la selva, acab la tasca que em vaig marcar gairebé mig any enrere quan, de manera precipitada i inesperada, vaig haver-hi de trencar la meva estada, prevista més llarga, per mor de les amenaces de tancament d'aeroports espanyols a causa del coronavirus, aquesta maleïda pesta del segle XXI que denominam covid19.

Si se'm permet, a més de dedicar-lo a tota la gent que hi surt reflectida amb noms i llinatges, en un vídeo domèstic meu o un altre, m'agradaria fer-hi menció especial dels dos bons amics alcudiencs que hi varen haver de quedar confinats durant més temps, a la selva amazònica peruana, concretament a Nauta, "la localitat més arcaica de l'Amazonia pertanyent al departament peruà de Loreto".

Va per vosaltres dos, Diego Huertas i Sadith