Viatge al Perú 2024 (21ª): Yurimaguas, a la selva amazònica peruana

De Moyobamba a Yurimaguas

Anant cap a Balsapuerto

En aquesta ocasió de l’any 2024, sortim de Moyobamba a les 8:50 i arribam  a Tarapoto dues hores després. Després de cercar cotxe que ens porti a Yurimaguas, sortim de Tarapoto a les 11:30 i arribam a Yurimaguas a les 13:40. 

Total, cinc hores de viatge des de Moyobamba fins a Yurimaguas. I això que, com aquell qui diu, totes dues ciutats amazòniques només es troben separades per una cadena de muntanyes... de moment, sense cap carretera que les unesqui directament.

Més tard arribaria a saber que tenen projectada una carretera que n’ha descurçar gairebé a la meitat el temps emprat: Yurimaguas i Moyobamba estan separades solament per una serralada que les manté a banda i banda... Però de moment, no els queda més remei que haver de partir des de Moyobamba fins a Tarapoto i d’allà envestir cap a Yurimaguas: fent una gran voltera, que en duplica la distància geogràfica realment existent.

Una prova més de la manca d’inversions governamentals per part dels estaments que tenen la seu central a Lima, la capital peruana que roman allunyada d’aquest altre punt geogràfic uns 1.200 quilòmetres, en viatge que dura aproximadament unes 23 hores per carretera.

Veig que hi ha moltes discussions que tenen a veure també amb la construcció d’un aeroport internacional, que serveix de baralla política entre els congressistes de Tarapoto, de Yurimaguas, de Moyobamba i fins i tot de Calzada, districte «moyobambí». 

Tothom coincideix a reconèixer que un aeroport té molt a veure amb el progrés i el desenvolupament de l’indret on es construeixi. Per això mateix, qui més qui manco vol que sia a casa seva.

Des de Moyobamba estant, mir de contactar amb el bon amic peruà Manuel Yumbato Angulo qui viu i treballa a Yurimaguas, on tenc oportunitat de conèixer-lo quatre anys enrere, juntament amb la seva esposa Mònica i la seva filla menor Aitana, quan m’hi faig present i puc veure de prop la gran feinada que desplega en àmbits diversos.

Cartell de benvenguda a la ciutat amazònica de Yurimaguas

El conec gràcies al contacte que em facilita el bon amic Toni Colomar amb qui col·labora durant un temps, des de la fundació que aquest dirigeix. També mantenc amb ell una comunicació més o manco periòdica i constant, d’aleshores ençà, via whatsapp. 

D’una manera més viva record la col·laboració que ens presta quan li deman ajuda a l’hora de facilitar la sortida de Nauta d’un policia local d’Alcúdia que s’hi troba atrapat amb dificultats serioses a causa de la covid 19, ell i la seva esposa indígena amazònica. Gràcies a la col·laboració intensa de Manuel Yumbato, i a les coneixences que hi manté, en tota la regió amazònica, tots dos poden tornar a Alcúdia sans i estalvis, després de nombroses i variades gestions realitzades.

Aprofit la circumstància per enviar-los salutacions cordials a Mallorca, mentre nosaltres prenem junts una saborosíssima cremolada de la fruita del «aguaje» en el restaurant «La Selvatiña» de Yurimaguas.

Mònica, Manuel, Cil i Zully, prenent un bon refresc
de "aguaje" a Yurimaguas

En certa ocasió, en Manuel em demana un favor, al qual no puc accedir malauradament aleshores. Té la iniciativa de penjar a la web una biblioteca amazònica, amb els cinc centenars de llibres, fulletons i manuals de què disposa. Però li manquen recursos econòmics per comprar la pàgina, l’allotjament, el disseny, etc.

Durant aquest «viatge de la meva vida» pel Perú, abans de complir els 80 anys, no vull passar sense anar a veure’l i oferir-li la col·laboració minsa que és a les meves mans suara mateix.

M’encantaria també que em dugués a Balsapuerto, el districte més intercultural de l’Amazonia, a unes 2 hores de Yurimaguas. Em diu que és l’únic que queda avui dia amb cultura indígena viva en tota l’Amazonia.

També voldria veure de prop a què es dedica hores d’ara.

Igualment m’agradaria saber en què queda la relació que li vaig proporcionar amb gent de Mallorca delitosa de col·laborar en la tasca que em demana de recollir i enviar roba usada per a la gent de la regió.

Semira Ramírez Huansi, lideressa indígena de Yurimaguas

Yurimaguas pertany a la regió del Alto Amazonas, departament de Loreto. Aquí, quatre anys enrere, conec una de les lideresses indígenes més significatives i singulars de la regió. Acompanyat de Manuel Yumbato, amic coneixedor de la realitat indígena de Yurimaguas, m’hi acosta i puc romandre en contacte directe i molt personal amb una líder del moviment indigenista, a la seva mateixa casa d’enmig de la jungla, on viu tota sola, na Semira Ramírez Huansi. Resideix dins la plantació rural de la selva amazònica peruana denominada Apangurayacu, situada a prop de la riba del riu Huallaga i del port Nueva Reforma, no gaire lluny del pont sobre el riu Paranapura. 

En aquesta altra ocasió, ens allotjam a l’hotel Río Huallaga, situat ben a prop de la riba d’aquest riu que arriba a parar a l’Amaçones. En arribar, pujam al restaurant i jo din de peix de riu: «Gabitana con yuca frita» acompanyat de «pisco sour de camucamu»; mentre que na Zully s’empassa uns «tallarines a la huancaína con lomito saltado», i un bon suc de maracuià. Tots dos prenem un «helado de aguaje», que és una fruita de la selva amazònica peruana molt abundant en aquesta regió.

La trobada que mantenim amb Manuel i Mònica s’esdevé molt cordial i emotiva. Fa quatre anys que no ens veim. Anam a prendre una «cremolada de la fruta del aguaje», saborosíssima.

Programan les activitats a realitzar durant aquest cap de setmana que passam a Yurimaguas.

No és la primera vegada que viatj fins a Yurimaguas. La darrera és l’any 2020, quatre anys enrere. El mes de febrer, hi vénc acompanyat de n’Esther i na Zully, les dues germanes piuranes de la família Moreno Romero que sempre m’acullen esplèndidament a casa seva. N’Esther ja no ens pot companyar. Mor a conseqüència, si no directa, sí indirecta, de la pandèmia pel covid19. Enguany només m’hi acompanya na Zully.

En Manuel Yumbato és un dels contactes que em facilita, des de Mallorca estant, el bon amic caminant, Toni Colomar. Es tracta d’un antic gerent de Càritas al vicariat apostòlic de Yurimaguas, alhora que dirigent polític i social de prestigi reconegut a la regió amazònica.

Durant la conversa que mantenc amb en Manuel Yumbato l’any 2020, deduesc que s’exerceix com a tècnic gerent del cos meritocràtic dins l’administració pública, alhora que ha treballat com a gerent de Càritas anys enrere.

Tot plegat li permet conèixer de prop la vida institucional, tant la civil com l’eclesiàstica, alhora que li facilita realitzar tasques socials entre la població indígena de la regió amazònica.

Enguany hi vénc amb molt d’interès per veure de prop per on es mou suara mateix. Em proposa d’arribar demà fins a Balsapuerto, la «Capital de la Gran Nació Shawi», perquè pugui contactar directament amb algun representant d’aquesta comunitat indígena amazònica. 

Amb l'enllaç indígena de Salut, Educació i Turisme,
el representant shawi Elmer Napopua

Segon dia d’estada meva a Yurimaguas

Arribats a Yurimaguas, instal·lats a l’hotel Río Huallaga, quedam de sortir cap a Balsapuerto a les 7 del matí en una furgoneta Toyota conduïda per un dels amics de Manuel Yumbato. Només els primers 15 km de la carretera estan asfaltats, mentre que la cinquantena restants són de «trocha», camins sense asfaltar, amb sotracs, i pedres, i clots, i pols, i tot quant se suposa que provoca la passada d’unes furgonetes que transporten passatgers i mercaderies d’un indret a un altre en aquesta zona de la selva amazònica peruana.

En travessar zones verdes amb aigües abundants, les boires matineres intenses que hi compareixen, segons ens diuen, són senyal clar d’una jornada molt assolellada. Com efectivament comprovam, en rebre els raigs solars que encalenteixen a les totes.

Passam per indrets de finques de la selva on ens mostren safareigs construïts amb ajuts europeus, com els de Toni Colomar. Es tracta d’uns depòsits d’aigua potable que serveixen per nodrir la població indígena avesada a emprar l’aigua del riu sense depurar. Cosa que, si es pot fer segles enrere, hores d’ara produeix malalties degut a la contaminació fluvial.

Cases habitades per famílies shawis

Passam per plantacions immenses d’arròs, de papaies, de plàtans, de «pijuaios», de cacau, etc. presenciant situacions molt semblants a les viscudes al Burundi a la dècada dels anys 70 del segle passat, amb gent que fa camí a peu, descalça, que puja àgilment dalt de la furgoneta a la carrosseria del darrere amb els bolics.

Tenc oportunitat de mantenir una conversa enriquidora amb l’enllaç indígena de Salut, Educació i Turisme, Elmer Napopua. M’informa de la situació en què es troba La Gran Nació Shawi, una de les ètnies indígenes amazòniques que habiten aquesta regió.

A les 14:20 sortim de Balsapuerto, fent el camí de retorn en direcció a Yurimaguas. Després d’haver fet un recorregut pel nucli poblat, d’haver-hi berenat i dinat, d’haver visitat el petit museu on s’esposen mostres de la culltura shawi.

Veig que es tracta d’una cultura arraconada, amb una llengua que duu camí de desaparèixer i d’extingir-se, si no s’hi apliquen mesures de foment que n’afavoreixin l’ús. Com ens recorda el seu dirigent.

Tenim també l’oportunitat de visitar la casa d’una família shawi que ens obre les portes perquè puguem veure de prop la tasca artesana que hi despleguen i que miren d’anar perfeccionant amb els estris i les eines que es fabriquen ells mateixos, bé sia utilitzant plantes, pedres, fangs o fins i tot els propis cabells, per tal d'aconseguir peces ceràmiques admirables.

Tercer i darrer dia d’estada meva a Yurimaguas

Festa de Sant Pere i Sant Pau. En aquesta regió amazònica peruana, gairebé a totes les poblacions residents, celebren dies de festa que comença abans del dia de Sant Joan i que s’estén més enllà del dia de Sant Pere.

De bon matí, acompanyats per Manuel, Mònica i la seva filla Aitana, en sengles mototaxis, arribam fins al port de Yurimaguas anomenat «La Boca». Farcit de camions, camionetes, mototaxis, tràilers, etc. que descarreguen les mercaderies a transportar per embarcacions que fan la travessia fluvial fins a Iquitos, exportant o important productes del Brasil, Colòmbia, Equador o altres indrets d’Amèrica Llatina.

També arribam fins al port oficial, el «Puerto Internacional», un indret on no podem ingressar perquè avui roman tancat al públic, segurament pel fet de ser dissabte o per ser la festa de Sant Pere, vés a saber tu...

En Manuel ens duu fins a una de les finques que mira d’anar introduint l’agroturisme en la regió. Li diuen «El Encanto del Huallaga». L’està adaptant a la demanda turística. Amb taules i bancs i hamaques que hi facilitin l’estada. L’entorn és meravellós, a la vorera del riu Huallaga.

Aprofitant un d’aquells bancs, mir de fer una entrevista breu a Manuel Yumbato, amb la finalitat de difondre des de Mallorca la tasca que desplega Manuel.

Assistim a la missa que celebra a la catedral de Yurimaguas el mateix capellà tailandès que hi veim quatre anys enrere, amb cabellera llarga (semblant a la del clàssic bon jesús). Enguany, segurament per coincidir amb la festa de Sant Pere i Sant Pau, el celebrant s’estén en una llarga homilia dedicada majoritàriament a la defensa de l’església catòlica en front de la resta de confessions religioses (que considera que van equivocades). 

A mitjan capvespre, na Mònica se'n duu na Zully a la casa d'una «sobadora» anomenada Sandra. Hi deuen haver estat més d’una hora seguida...