Viatge al Perú 2024 (i 33ª): la meva tornada a la Roqueta

Amb la sensació que aquest darrer mig any m'ha passat més aviat que de pressa, inicio al barri limeny de Los Olivos les meves dues darreres jornades senceres d'aquest "viatge de la meva vida al Perú, abans de complir els 80 anys".

Amb la família López Moreno, a l'aeroport de Lima

Gràcies a Déu, tot m'ha anat la mar de bé fins suara mateix, pel que fa a la meva persona. Ho dic des de Lima estant.

Tot i tenir oportunitats de topar-me al meu voltant amb situacions d'altri que he de valorar com a lamentables. Des del punt de vista individual i col.lectiu.

A vegades, de forma més o manco esperada, tot i que indeditjable; com és el cas de tantes famílies que pateixen en carn pròpia els efectes negatius de situacions de pobresa o de misèria o de malaltia o de manca de recursos disponibles per sobreviure amb un mínim de dignitat.

D'altres, de forma totalment inesperada i xocant; com són determinades decisions o reaccions jeràrquiques, tant en l'àmbit eclesiàstic com en el civil i social.

Ni les esglésies, ni les institucions polítiques, socials o culturals d'avui dia es comporten com cinquanta anys enrere en aquest país d'Amèrica Llatina. Ni jo mateix les hi veig ni les analitz igual. Tot ha canviat tant, en mig segle d'existència, que ja no sembla el mateix.

El Perú d'avui té poc a veure amb el Perú d'ahir. Sortosament, segons es miri. I malauradament, segons altres aspectes que contribueixen a empitjorar situacions de dependències alienes o de corrupcions pròpies, individuals i estructurals.

Panoràmica aèria de la serra andina peruana
a prop de Cero de Pasco

Tot plegat em fa veure que la societat peruana, en general, és plena d' una gran vitalitat que ja voldria jo per a moltes de les societats europees que semblen més apropades de la languidesa prèvia a la mort i a la desaparició, que no de la vida autèntica...

És el que em ve al cap, quan mir d'iniciar aquesta darrera crònica peruana, la núm. 33, des del Perú estant, dos dies abans d'emprendre el vol cap a Mallorca, cinc mesos i mig després d'haver-ne sortit, trobant-me allotjat en el districte limeny de Los Olivos per darrera vegada enguany. 

En bon dia de Santa Rosa de Lima al Perú, el 30 d'agost, deix aquest país andí que m'acull la mar de bé durant prop de mig any seguit.

M'acompanyen fins a l'aeroport Jorge Chàvez de Lima tots els membres de la família piurana López Moreno que m'acull a Los Olivos durant un bon grapat de setmanes.

Hi anam en taxi "con aplicativo", el darrer que utilitzo al Perú. Vull arribar-hi d'hora, a l'aeroport. Tothom s'aixeca prest, abans de les 7h, per poder sortir de casa a les 8 i ser-hi puntuals abans de les 9.

M'estim més arribar-hi tres hores abans d'enlairar-me, que no de pressa i correntsos amb la llengua defora.

Sobretot avui, que no sé com me'n sortiré, del departament de migracions: vénc al Perú per tres mesos, i me n'hi pas prop de sis!

En taxi cap a l'aeroport de Lima

Tanta sort que surt a Bolívia i torn al Perú el 24 de maig! A les oficines de Migracions míndiquen que em tenen comptabilitzats una setantena de dies "extra", més enllà del que permet la normativa d'estrangeria vigent al Perú.

No hi pos cap emperò, sinó que m'avénc a fer allò que m'indiquen. Tot queda en el pagament d'uns 5 sols peruans per dia, quantitat global que no arriba als 90 euros...

Sortim en avió d'Ibèria a les 11:46. Mitja hora més tard, dins l'aeronau, l'azafata Juan, de Màlaga, m'atén molt amablement, inclosa la copa de cava com a detall d'acollida, tot d'una que m'hi assec. Javier, sobrecàrrec, m'indica els menús de carn, de peix o de pastes que hi puc prendre: trio pastes.

Per la finestra i amb el mapa, veig que passam per damunt Cerro de Pasco, vorejam Oxapampa; deixam a l'esquerra Huànuco, Tingo Maria i Pucallpa. Deixam Fonte Boa a la dreta.

Sortim del Perú i ens endinsam a Brasil cap a Cruzeiro do Sul, Eirunepé, Leticia. Deixam a l'esquerra Sao Gabriel de Cachoeira i el Pico de Neblina, dirigint-nos cap a Boavista.

Sortint del Perú, travessam Brasil,
i ens endinsam en l'oceà Atlàntic

Entre Georgetown i Paramaribo ens endinsam en l'oceà Atlàntic immens, sense veure'n la fi...

Ens tanquen les finestretes de l'avió perquè puguem fer-hi una bona becada.

Fa 3h i 20' que hem sortit de Lima, i ens en queden 7:43 abans d'arribar a Madrid quan prenc aquesta nota per a la meva darrera crònica viatgera.

Amb aquest viatge he de reconèixer que hi ha massa diferència entre fer-ho com a turista o fer-ho en "bussiness". Bastant més car, això sí, està clar. Per això mateix, no ho he fet mai. Fins avui ho desconec per complet.

Però, en tractar-se del "viatge de la meva vida al Perú abans de complir els meus 80 anys", decidesc comanar a la meva agència de viatges preferida, la Kontiki Tramuntana situada al carrer de General Riera de Ciutat, bitllet i plaça en primera classe.

Na Mònica i na Raquel me n'aconsegueixen una que entra dins les meves possibilitats pressupostàries de pensionista jubilat que viu tot sol i que ha mirat de fer un racó aquests darrers quatre anys...

Aleshores, m'adon que tenc preferència a l'hora de facturar maletes, de passar pels controls duaners i de policia, de poder entrar a la sala d'espera VIP amb tot quant vulgui per menjar i beure i descansar en un llit; de passar gratuïtament bossa de mà més àmplia, mentre esper que cridin per embarcar tots els passatgers, em pertoca de fer fila en el primer torn, el preferencial...

En pujar a l'avió, dispòs de seient individual més ample, ocupant un espai doble, a la finestra esquerra, fila 2. Tenc tot el maleter superior disponible. 

A l'interior de l'avió d'Ibèria

En girar la ullada cap enrere, m'hi veig rodejat de gent "recontrablanquiñosa", com diuen a Lima. Em veig i em sent com "el més negret de tots" dins aquest espai preferent de l'aeronau d'Ibèria.

El mateix sentiment que a ca les monges de Can Domenge quan, 74 anys enrere, aprenc a llegir i escriure amb Sor Francisca Hernàndez, Germana de la Caritat. Com en el Seminari diocesà de Mallorca, on durant molts d'anys, abans que hi arribin companys guineans i cubans, som el més morenet de la guarda.

Com a l'interior del presbiteri de la diòcesi mallorquina, on arrib a ser el primer capellà mulato del segle XX! (Que de segles enrere, ningú no ens diu res sobre això!).

Com entre sindicalistes i polítics a la dècada dels anys 90 del segle passat, on som el més morenet entre afiliats i delegats de CCOO de les Illes; entre els regidors del PSM a l'Ajuntament de Palma o consellers al Consell de Mallorca o diputats al Parlament de les Illes Balears; entre el funcionariat autonòmic; entre els dirigents veïnals de la FAAVV - Federació d'Associacions de Veïns de Palma -...

Amb una paraula, pertot arreu, som i em veig com aquell ciuró negre del cuinat o aquella ovella negra de la guarda... I amb molt d'orgull! Quedi ben dit!

Li'n don moltes, de gràcies, a Déu, als meus pares que m'engendren i em duen al món, i a tota la gent peruana que m'ajuda a valorar molt més positivament que negativa la "morenor" de la nostra pell (compartida amb la Verge de Lluc o la de Montserrat!).

Especialment, amb tot quant comporta de profunda vida interior singularment diferenciada! Cosa que ens duu a veure la vida d'una altra manera, i a concebre-la de forma distinta, i també a actuar-hi de manera molt diferent en segons quins casos!

També a actuar-hi i a comportar-nos-hi. Tant en sentit positiu com negatiu, pel que té a veure en la nostra relació amb el conjunt de la humanitat.

Seguint la ruta aèria intercontinental des de Lima fins a Madrid

El Perú, sobretot, m'ho fa veure ben a les clares, quan resulta més que evident que els "blanquiñosos 'pobres de debò' ", els qui no tendrien on caure morts, es deuen poder comptar amb els dits d'una sola mà (i encara en deu sobrar qualcun!).

Hi passa exactament el mateix, però en sentit contrari, amb els "morenets de pell 'rics de bon de veres' "!

La pobresa i la misèria són per als segons, no tant per als primers! "Feliços els pobres! Ai de vosaltres, els rics!", va dir Aquell...

Quan sobrevolam territori continental sud-americà, la tripulació d'Ibèria ens tramet una mitja dotzena d'avisos de "TURBULENCIAS", en les sis primeres hores de vol, tranquil i confortable (per a mi, com el que més!) abans de sobrevolar l'oceà atlàntic... Simples advertències que deuen servir perquè la gent romangui asseguda a son seient!

Dinar d'avió en cabina "business"

Són les 15:20 (hora peruana) quan deixam de sobrevolar territori continental, terra ferma. Fa 3 hores i mitja que ens hem enlairat des de l'aeroport de Lima, i iniciam el nostre vol d'Ibèria per damunt d'aigües atlàntiques cap a Ponta Delgada... Madeira... En direcció al continent europeu per Portugal...

Em pos a dormir una bona "siesta", fent-hi una bona becada, confortablemen instal.lat dins aquest avió...

Més o manco a mitjan camí, quan manquen 5h i 43 minuts per arribar a Madrid, mentre sobrevolam tranquil.lament i serena par damunt els niguls de l'oceà Atlàntic, em peguen ganes d'anar a pixar.

L'excusat és net i ben condicionat, amb tot quant és precís per a fer-hi les feines... Ben fetes...

Quan dic als membres de la tripulació que em saluden "després de beure, hem de mester des-beure...", em contesten ràpidament com a autòmates "sí, per després tornar-hi, a beure"...

Me'n torn a dormir, ben encarxofat en la butaca 2A, tan confortable com còmoda...

L'espai de dues butaques, per a un sol passatger...

Sense haver-me'n adonat, del canvi, quan a les 18 h del Perú mir per la finestreta, veig que ja fa fosc!

Fa 6 hores i busques que hem sortit de Lima. Ens queden 4h 40' per aterrar a Madrid. Em fa la sensació que començam a baixar de manera quasi imperceptible.

Ens trobam al bell mig de l'oceà Atlàntic, encara lluny de Madrid, a 4.000 km., 4 hores i mitja!

Quan només ens queden unes dues hores de vol, passam entre Madeira i Ponta Delgada, besllumant a la llunyania Lisboa, capital de Portugal... Tot i que fa fosca negra... 

Són les 21h a Lima i les 4 a Madrid. Volam a 881 km per hora, a 11.584 m d'altitud. Hores d'ara, estam a 8.146 km de Lima, i a 1.387 de Madrid...

A punt de sobrevolar la ciutat de Lisboa, quan manca una hora per aterrar a Madrid, ens serveixen "berenar d'avió" (tan insípid que, si tanques els ulls, no arribes a saber ben bé què menges...): li'n diuen truita amb verdures, un panet, un croisant, cafè amb llet i trossets de fruita diversa (pinya? meló? síndria?

Comença el descens a les pistes d'aterratge de l'aeroport internacional Adolfo Suárez de la ciutat capital d'Espanya...

Cinc hores d'espera aeroportuària em duen a pujar a l'altre avió que m'ha de dur des de Madrid fins a Mallorca. Ho fa molt ràpid: menys d'una hora! Les maletes a l'aeroport de Son Sant Joan, quasi torben tant com el viatge. Això sí, no arriben a passar cap duana!

Com canvien les coses, també a Mallorca, aquests darrers cinquanta anys!

Viatge al Perú 2024 (32ª): Els meus darrers dies a la ciutat de Lima

Na Juanita donant menjar als conillets de rata, "cuycitos"

En bon dia de la festa de sant Bartomeu, abandonam la ciutat nordenca de Chimbote per encaminar-nos de bell nou cap a la ciutat més nordenca encara, la de Trujillo. Ho feim per carretera, en autocar d'una seixantena de places de l'Empresa de Transports Ave Fenix (EMTRAFESA). Ocupam les butaques 15 i 16, i hi començam embarcats mitja dotzena de passatgers. En pugen més a Chao, a Virú...

Mentrestant, m'arriben dades des de Mallorca. Estan relacionades sobretot amb dues persones mortes recentment, molt conegudes: el felanitxer Josep A. Grimalt Gomila, professor jubilat del Departament de Filologia Catalana, i el bon amic i condeixeble artanenc Sebastià Mesquida Sureda. Anima eorum et omnium fidelium defunctorum, per misericordiam Dei requiescant in pace. Amen. Em surt de l’ànima, mentre ens acostam a la ciutat de Trujillo.

Sebastià Mesquida i Sureda, bon amic i condeixeble. QEPDA

En arribar-hi, en Roberto, germà de na Zully, que hi viu amb la seva família, ens convida tots dos a anar a dinar a casa seva. Hi anam en taxi.

Després de dinar, em faig present a la casa on viuen les religioses franciscanes mallorquines, encapçalades per la inquera na Catalina Vallespir, la peruana Marta Castillo Nonones i la selvatgina Margalida Mateu Coll, que viuen en el barri trujillà de Los Álamos, La Alameda del Cortijo. Encarregades de mantenir actiu el centre «El Milagro», centre d'atenció a la infància més necessitada, hi fan una feinada des de fa dècades. M’hi acullen la mar de bé.

Amb les germanes franciscanes de Trujillo

Quan ens arriba l’hora de partir cap a l’aeroport, ens hi dirigim. L’avió té la sortida a les 22:00 h. Arribam a Lima prop de mitjanit. Na Pamela ens aconsegueix taxi «con aplicativo» que ens porta fins a casa seva, a Los Olivos.

Justament hi arribam en uns moments en què els veïnats «venecos» de dalt fan un trull espantós. Fins al punt que no podem arribar a dormir. Canten, ballen, posen música a tot volum, es barallen, criden, es droguen, beuen, fan desastres... Són les 7 de la matinada i no paren de trullar...

Aquest darrer diumenge del mes d'agost, darrer diumenge que em queda per passar aquí on som ara, al Perú, l'endemà de la festa de Sant Bartomeu, em trob de bell nou a Lima, al districte de Los Olivos, al domicili familiar de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana, Zully Socorro.

Amb Jossy, "Ramon", i Juanita, dins el taxi
que ens porta de Los Olivos a Villa María del Triunfo

M'hi esper que em passi a recollir la família Urrutia Naveros. A mitjan matí de diumenge, carregat de son a les totes, puj al taxi «con aplicativo» que m’ha comanat na Jossy, la filla de na Juanita Naveros Quintana, que em vénen a cercar a Los Olivos. Ens dirigim tots tres cap a ca seva, a Villamaría del Triunfo on viuen, situada a l’altra banda de la gran ciutat de Lima. 

De passada, ens aturam al mercadet de San Juan de Miraflores a comprar-hi una de les fruites que encara no he tastat des que som al Perú, el "pepino". M'agrada moltíssim. Una de les fruites que em lleva més la set. 

Espai a prop de la casa on romanc allotjat,
al barri limeny de Villa María del Triunfo

En aquesta segona trobada amb la família Urrutia Naveros, m’hi acullen tan bé com sempre, a casa seva com si fos casa meva. M’hi trob la mar de bé. És diumenge i faig comptes de romandre-hi fins dimarts vinent, després de dinar. 

Em queden molt pocs dies abans d'emprendre el vol cap a Mallorca. El primer pic que hi vénc, als inicis d'aquest viatge meu, els promet que m'hi tornaré a presentar. I així ho faig ara. Només per dues jornades senceres.

Tot i l'aspecte empobrit del conjunt de la barriada, la casa on estic allotjat és gran i espaiosa. Compta amb planta baixa i dues plantes superiors. Senzilla i modesta, com totes les que serveixen d'habitatge per a les classes populars d'aquest país d'Amèrica Llatina, la mantenen en molt bon estat i ben condicionada per a romandre-hi tranquil·lament.

Ocup una cambra del primer pis, amb llit, taula, cadira i armari, disposant de "wifi", amb dos excusats a la planta baixa, un corralet amb "cuycitos" (conills de rata) i gallines ponedores d'ous, una cuina amb tots els estris necessaris i els aliments diaris, una gran sala d'estar/menjador... 

A través de la pantalla de la televisió, em passen documentals ben interessants sobre la vida a la serra peruana... Els pares de família provenen de Talavera, província d'Andahuaylas, a la serra andina d'Apurímac.

A les portes del cementeri, amb Juanita i Jossy

Aprofitam el dilluns per arribar fins al cementeri on reposen les restes de les dues germanes de na Juanita, a Pachacamac, "Parque del Paraíso. Camposanto". Ens hi duu el mateix taxista veïnat que ahir ens portà de Los Olivos fins a Villamaría del Triunfo.Hi anam na Jossy amb el seu canet "Ramon", sa mare i jo. Hi deixam algunes flors a totes dues sepultures, la de Felicitas Naveros Quintana de Saavedra i la de na Benedicta Naveros Quintana.

En el mateix cotxe, arribam fins a la Costa Verde, a l'alçada de Chorrillos, en un trajecte que em permet d'endinsar-me per carrers i places i indrets desconeguts per mi. Passant per "llocs de joves que no fan bonda", en expressió del taxista. Famosos per la inseguretat ciutadana que hi provoquen.

A la platja de Chorrillos, de nit

En arribar a casa, compartim un sopar lleuger: pollastre amb verdures. I acabam assaborint la deliciosa crema nordenca anomenada "algarrobina".

Ben entrada la nit, na Jossy es disposa a anar-se’n a ca la seva cosina. Viu una mica allunyada de la casa que estam ocupant al barri de San Gabriel Alto de Villamaría del Triunfo. Li deman si no té por d’anar-se-n'hi tota sola. Sa mare diu que la hi vol acompanyar, juntament amb el canet "Ramon".

En demanar-los si mai no han tengut cap problema o incident significatiu en les dècades que duen vivint en aquest barri de Lima, considerat per alguna gent com a «molt perillós», em diuen que no. La gent de la barriada es guarda un respecte mutu, em confirmen.

Ubicació del barri San Gabriel Alto
a Villa María del Triunfo

Certament, hi ha pandilles de joves dedicats a drogar-se amb l’adquisició i consum d’estupefaents aconseguits en aquest barri i que consumeixen en grup a la plaça durant tota la nit. En alguna ocasió, quan s’hi retroben prop d’una vintena d’al·lots i al·otes, en fan de les seves. Però sempre es mantenen vigilants. Protegint la població resident de malifetes que hi puguin voler fer altres pandilles, i avisant de l’arribada de la policia, amb el crit de «agua» per escampar-se i difuminar-se pels carrers més empinats...

La policia? Tothom sap del seu comportament i connivència amb aquests drogoaddictes. Hi mantenen «la quota» acordada, que van aportant-los, mentre fan com qui en persegueix algun que llavors deixen lliure una mica més avall d’on l’han aglapit. Drogoaddictes i policia es posen d’acord a respectar-se mútuament, cadascú a la seva manera.

Indret que durant la nit ocupen 'joves que no fan bonda'"

El mateix passa amb els venedors i traficants de la droga més dura i diversa que viuen en el barri. Són ben coneguts. Tothom sap de la seva existència i les tasques que hi despleguen. Però ningú no es fica en ningú. Tothom es respecta en allò que pren la decisió de fer, sempre que no hi impliqui cap altre en les seves malifetes.

Així és com na Jossy, juntament amb sa mare, se’n van traquil·lament i serena en plena nit fosca d'aquest dilluns agostenc a dur el sopar als seus familiars que habiten en un dels indrets considerats «dels més perillosos», situats al capcurucull dels cims anomenats San Gabriel Alto, al barri de Villa María del Triunfo, més amunt de San Juan de Miraflores.

Avui, dimarts, és el darrer dia que m’hi pas. Tenim previst d’arribar altra volta fins a l’altra banda de la ciutat de Lima, al barri de Los Olivos, on viu la família de na Zully, la meva fillola piurana.

Conills de rata "cuycitos" al corral familiar

Després de berenar, em mostren el corralet de la casa, on, a més d'estendre-hi la roba, també tenen i mantenen una bona quantitat de conills de rata, que anomenen "cuycitos". N'arrib a comptabilitzar una trentena. També compten amb dues gallines ponedores, que els proveeixen diàriament de dos ous saborosíssims. El ca "Ramon" no les persegueix ni maltracta. Hi conviuen pacíficament.

"Ramon", el canet de la casa

Viatge al Perú 2024 (26ª): estada meva més perllongada a Piura

 De bell nou a Los Olivos

Llevar-ne el guix, del braç de na Zully, és la tasca primordial que ens correspon de fer aquests dies. En principi és així. Però, segons sembla, na Pamela, la seva filla, és partidària de perllongar-ne l’enguixada fins a les tres setmanes, com indicaria de manera preferible el metge traumatòleg a l’hospital nacional Cayetano Heredia dia 4 de juliol. 

Veig que, efectivament, ja han pres la decisió, mare i filla, d’ajornar la llevada del guix que protegeix el braç esquerre de na Zully des de principis d’aquest mes de juliol. 

En qualsevol cas, ho faríem la setmana que ve, a Piura, acudint a l’hospital de Santa Rosa, el consultori mèdic situat a prop del domicili de na Zully, a l’avinguda Chulucanas. 

Em sembla del tot encertada aquesta decisió familiar. Som del parer que sempre resulta millor, en casos com aquest, passar-s’hi dos dies de més que un de manco. Ja ho diuen els nostres padrins, sempre tan savis: val més la que guarda que la que cura.

Així que, romanent a Los Olivos altra volta, m’hi pas una altra jornada sencera més, juntament amb na Zully, sa filla i sos dos néts. Sí, només un dia més. Per a demà dissabte na Pamela ja ens aconsegueix bitllet i passatge aeri cap a Piura, a les 14:35h.

Comiat familiar a l'aeroport de Lima, cap a Piura

En aquestes dates, tan properes a la celebració de les «Fiestas Patrias», els preus del transport públic de passatgers pugen una barbaritat arreu del país. Molta de gent vol viatjar i romandre fora del lloc habitual de residència, vora familiars o amistats per uns dies. Ocasió que els transportistes aprofiten, i posen els preus del transport, com aquell qui diu, a preu d’Europa o d’EUA, per entendre’ns. 

El fet és que volar dues persones, des de Lima a Piura, com és el cas nostre, ara ens costa 408,10 euros (414,34 U$D), quan la darrera vegada que hi viatjam el proppassat mes de juny no ens costa més de 200€. 

S’hi supera el doble en aquestes calendes del mes de juliol!

Però, entre una cosa i l’altra, és l’única manera que veig de satisfer tots els plans de visites i de viatges, en el poc temps que em queda de romandre en aquest país, abans de retornar de manera definitiva a La Roqueta a finals del proper mes d’agost.

Són dies de molt de trull, i alhora de més quietud. Les escoles posen punt, durant uns dies. Abans, emperò, celebren cadascú a la seva manera, unes festes pàtries que enardeixen els ànims d’una població que, malgrat tot, se sent identificada amb el nom màgic del PERÚ!

Padrina materna amb néts i gendre, per "Fiestas Patrias"

Mentre escric aquesta crònica, la vint-i-sisena de la meva col·lecció d’enguany, a na Zully, no se li ocorre altra idea que sintonitzar una de les cançons que m’agraden més i que m’encanta d’interpretar a la meva manera: «Cholo soy!» Interpretada en aquesta ocasió per Luis Abanto Morales.

És una cançó, el text de la qual no em puc estar de reproduir en aquestes notes meves. Si més no, en record i memòria del bon amic, músic i poeta chimbotà, Jorge Noriega Cardoso. 

Camperol lluitador, amb qui compartesc lluites i afanys a favor de l’aixecament d’unes societats més igualitàries i dignes, en la dècada dels anys 70 del segle passat, a la regió peruana de la Vall del Santa i Lacramarca, a l’altura de la carretera Panamericana Nord, prop de la ciutat costanera de Chimbote, en el PJ Javier Heraud.

Aleshores, el vellet camperol Jorge Noriega se’n considera autor i compositor, d’una peça musical com aquesta, que ell considera plagiada pel famós cantant i intèrpret d’aquells temps, el Cholo Berrocal, «El clamor de los humildes». 

«¿Cual será el porvenir de nuestros hijos
si de herencia les dejamos la pobreza?
La niñez que es la esperanza del mañana
no sonríe y se marchita de tristeza.
Nuestra patria cada día mas ajena
empeñada a los amos extranjeros
que a pesar de tener tantas riquezas
nos convierten solo en cholos pordioseros...

Y volar
de tres siglos de promesas
nos conforman con cambiar nuestro destino.
Pero al hambre
la injusticia y tanta ofensa
nos obligan a tomar otro camino...

Con el Huaytapayana
no desmayaremos en nuestra lucha
Huancayo para todo el Perú (*)

Si los pobres no tenemos qué perder,
no debemos desmayar en nuestra lucha.
Que se abstengan los que ostenten el poder
si el clamor de los humildes no se escucha."

De moment i ara per ara, em qued amb això: 

«Si los pobres no tenemos què perder, no debemos desmayar en nuestra lucha. Que se abstengan los que ostenten el poder, si el clamor de los humildes no se escucha.»

Com a contrapunt, acudim a la desfilada infantil que tots els col·legis organitzen amb motiu de la celebració de les festes pàtries arreu del Perú. En Nicolás , el nét de na Zully, de 5 anyets d'edat, hi va revestit d’indi amazònic.

Un dels carrers que envolten el centre educatiu queda tallat al trànsit de vehicles i reservat per a la desfilada infantil, molt ben atesa i cuidada pel plantell de professores que instrueixen infants d’entre tres i cinc anys d’edat.

Nét de na Zully, participant en desfilada infantil

De Lima cap a Piura, bell nou

En bon dia de la festa de santa Margalida, la monja que l'encén abans que el frare l'apagui, volam cap a Piura, la ciutat peruana del calor etern.

Avui na Zully i jo volam amb la companyia aèria SKY, en un AIRBUS A320 Neo. A diferència d'altres vegades que volam amb JETSMART, també en airbus A320. O amb AERO NAZCA, en una aeronau Cessna 207A, amb finestres panoràmiques. O amb LATAM (LATinoAMérica) AIRLINES, en airbus 320, pel que veig, l’aeronau més corrent en aquest país d’Amèrica Llatina.

A les 10:40 del matí sortim del barri Los Olivos cap a l'aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, en plena província constitucional del Callao. Hi arribam a les 11:10, en mitja hora només. Clar, avui és dissabte, no hi ha escola i el trànsit urbà dins Lima és molt més reduït que en altres ocasions... Com aquella en què perdem l’avió, per haver-hi fet tard...

Portam quatre maletes, una motxilla i dues bosses de mà, 7 bolics en total. Al mostrador de facturació, només ens n’accepten tres, de maletes... La resta, ens diuen, podem introduir-ho tot en cabina. Efectivament, arribada l’hora d’embarcar, no hi trobaríem cap casta d'impediment per ingressar dins la nau.

Acompanyats de Rosa, Rafaela i Nicolàs, na Zully i jo prenem tots cinc un refresc aeroportuari, a la cafeteria-restaurant.

Tranquils... com si no hi passàs res de res, a l'aeroport de Lima...

De cop sec, sentim pels altaveus un corprenent avís d'emergència. Demanen insistentment d'anar ràpidament cap a la porta de sortida més propera. Per tres vegades seguides, n’escoltam l’advertència des de la cafeteria on ocupam plaça amb ganes de prendre qualque cosa.

Veig, emperò, que gairebé ningú no en fa gens ni mica de cas, i que tothom continua com si no res...

Nicolàs no vol anar al bany de senyores, amb la padrina paterna... L'hi acompany, jo, al bany dels homes... Mentrestant, aprofitam l’espera fent-nos algunes  fotos...

Quan encara falta més d’una hora per emprendre el vol, ens acomiadam de la família, i ens dirigim cap a la zona de control. Hi presentam la nostra documentació, identificativa de la targeta d’embarcament corresponent.

Veig que separen la maleta de na Zully i que la col·loquen a part. De fet, la volen registrar. Hi han detectat productes inadmissibles. Efectivament, un tub de silicona i un potet de pintura s’han de quedar a terra, sense que puguin arribar a destinació. Les hauríem d’haver depositat dins la maleta que viatja amb nosaltres dins la bodega...

Arribada i anunciada l’hora d’embarcar, ens situam en la primera de les tres coes de passatgers, la "preferencial" (reservada als majors de 60 anys, infants menuts o persones impedides) i som dels primers a ocupar els nostres seients (26B i 26E). Una mica separats tots dos, però en la mateixa fila.

Ens enlairaríem a les 14:35 en punt, amb n'Alejandra com a cap de les "aeromozas" que ens indica la necessitat de col·locar els nostres mòbils en "mode avió"... Si no fos que romanem aturats amb els motors en marxa durant una estona tan llarga que ens duu a no deixar de tocar terra fins a les 15:09: mitja hora després d'espera en pista!

Als inicis, amb alguna sacsejada breu, prosseguim el vol tranquil d’una hora i mitja en l’aire, arribant a l’aeroport de Piura cap enllà les 16:40...

A l’aeroport, veim una gentada que s’amuntega a la porta de sortida. Ens diuen que esperen l’arribada de l’equip de futbol limeny que és a punt d’aterrar amb avió de la companyia Latam.

Comanam un dels taxis més grans que veim en aquell indret, perquè ens porti tots dos i les 7 maletes fins al barri de Santa Rosa, Av. Chulucanas 431.

Hi arribam a mitjan capvespre. Hi trobam Pepe Moreno, el germà major de na Zully, que hi viu permanentment. Ens fa a saber que el bon amic i professor excel·lent, Pancho Vega, àlies «El Ruso», ens ha obsequiat amb una saborosa confitura de guanàbana, i em convida a dinar demà diumenge al restaurant popular «Aurelia».

Setè dia d’estada meva a Piura

A les 12:30 hores, el bon amic Pepe, el germà major de na Zully, en la seva mototaxi em duu fins  al restaurant «Aurelia» indicat per «El Ruso».

L’hi trobam, a l’antic professor, en companyia d’altres antics professors de Piura: Manolo Ancajima, Teresa Guerrero, el germà d’aquesta i en Pepe. 

Una taulada de mitja dotzena de comensals que ens delitam amb un saborós «cebiche mixto de caballa i toio», un bon «seco de cabrito con arroz, frejoles y tamalito verde», regat amb un bon «clarito en poto». 

MANOLO ANCAJIMA, antic professor a Piura

Tot precedit, en funció de bon vermut, per l’aportació personal de la bona amiga Teresa Guerrero: una ampolla d’«algarrobina» casolana, super-exquisitíssima.

M’alegra moltíssim que, poques hores després d’haver arribat a Piura, la regió peruana que més estim i m’agrada, ja tenc l’oportunitat de posar peu baix taula amb aquest grapat de bons amics piurans, antics professors peruans, avui ja jubilats i envellits, com jo mateix.

PANCHO VEGA «EL RUSO», antic professor a Piura

M’agrada moltíssim sentir-los dir que no solament guarden molt bon record de tots i cadascun dels «padrecitos mallorquinos» que han passat per la parròquia piurana de Ntra. Sra. del Rosrio, sinó que es mostren profundament agraẗs al moltíssim que reberen d’ells i que els ha ajudat molt a fer-se homes i dones d’empenta en una societat i una església com la piurana.

Aprofit per enregistrar-hi algunes imatges i per penjar en el meu canal de youtube les seves intervencions breus, per a mi farcides de gran riquesa humanística i espiritual.

UN BON BRINDIS INICIAL...

Vuitè dia d’estada meva a Piura

Festa de Santa Magdalena. Felicit les amistats que duen aquest nom evangèlicament tan significatiu, per la seva relació tan íntima amb Jesús, el de Natzaret.

Per una d’aquelles casualitats que es presenten sense anar-les a cercar, de bon matí, abans de la sortida del sol per aquestes contrades nord-peruanes, m’arriba comunicació del bon amic periodista Pedro Prieto. M’anuncia que està preparant una pàgina d’UH, basant-se en els vídeos personals que penj al meu canal de youtube.

Vol que li digui quan vaig arribar al Perú i quan pens tornar a Mallorca. També vol saber quines impressions en trec, d’aquest viatge meu. Li dic que surt de La Roqueta el 13 de març i que faig comptes de tornar-hi el 31 d’agost vinent. No arrib als sis mesos d’estada peruana...

Realment, li confirm, cada dia que pas al Perú s’està convertint en una jornada inoblidable del viatge més llarg i meravellós de la meva vida, abans de complir els 80 anys... Farcit de sorpreses admirables; de trobades personals molt emotives amb antigues amistats peruanes; d’imprevistos sorprenents; de qualque contratemps indesitjable; de troballes noves, riques i enriquidores; de contactes intensos i directes amb altres estils de vida diferents; de vivències i experiències tan vitals que, esper, m’han d’ajudar a seguir recorrent el meu camí més enllà dels 80 anys, amb energies renovades i amb la mateixa il·lusió de sempre: contribuir d’alguna manera, ni que sigui minsa, en la construcció d’un món més lliure, més just, més fratern, més amable... Amb l’ajuda i la benedicció de Déu...

Li afegesc que esper veure’ns el proper mes de setembre, «mbone nkubone», cara a cara, i que puguem conversar més extensament sobre aquest viatge meu al Perú. Li envio una abraçada ben forta i entranyable, des de la ciutat de Piura, quan són les 4:52 h de la matinada en aquest indret nord-peruà.

Novè dia d’estada meva a Piura

70è aniversari de n’Esther Julia Moreno, qui mor el 22 d’abril de 2022. Amb membres de la família acudim al cementeri. Particip en un dels actes més singulars: l’homenatge, responso, concert, pregària, aclamacions que s’aixequen durant més de dues hores seguides al peu de la tomba on reposen les restes mortals.

Recordant Esther Julia Moreno Romero, al cementeri de Piura

Després d’un acte com aquest, ens feim presents a Catacaos, la vila famosa per les seves exquisites begudes de «chicha de joa» i per les seves artesanies característiques.

Al restaurant Mixtura, assaborim un exquisit plat de «cebiche de cabrillón», seguit d’uns bons plats de «arroz atamalado», «sudado de cabrillón», «patacones con costilla de chancho», «majado de yuca», etc.

Abans d’obrir ampolles de cervesa «Pilsen Callao», tastam en «cojuditos» la «chicha de jora» característica de la regió.

Ens feim fotos i conversam durant hores seguides, fins que prenem els atapains i retornam cap a les nostres cases respectives a la ciutat de Piura.

Na Zully i jo viatjam en la mototaxi del seu germà, Pepe, tant a l’anada com a la tornada. La resta, s’agombola com pot en altres vehicles. Feim un grup familiar d’una dotzena de persones adultes.

Dinar familiar a Catacaos

Desè dia d’estada meva a Piura

Vigília de Sant Jaume, mentre som a Piura, allotjat a la casa de la família Moreno Romero a la urbanització de Santa Rosa. Juntament amb na Zully, anam cap al centre urbà, en mototaxi, amb la finalitat de comprar-me unes sabatilles, d’adquirir caramel·los d’Eucaliptus i de traure quatre doblerets del caixer automàtic.

Mentre feim les primeres passes pel centre de la ciutat de Piura, a na Zully, se li ocorre d’arribar fins a la casa domiciliària del Dr. Jorge Saldaña, el vellet metge amb qui col·labor durant el meu pas pel PJ San Martín a la dècada dels anys 70 del segle passat.

Malauradament, des de la porta d’entrada, qui sembla ser-ne la sirventa domèstica, ens fa a saber que l’any passat el doctor se n’anà d’aquest món a l’altre... La darrera vegada que ens hi veim, fa quatre anys, quan m’hi acompanya n’Esther Julia Moreno, també difunta... 

Record que aleshores mantenim una trobada molt emotiva al domicili familiar d’aquest doctor, antic col·laborador entusiasta a la parròquia del PJ San Martín. Vidu vellet de 90 anys que continua amb les mateixes dèries solidàries de sempre...

Que en pau descansin tots els que ens han precedit en aquest món de misèries crues i dures!

Onzè dia d’estada meva a Piura

La relativitat de les celebracions festives, un dia com avui, es fa més que notòria i evident aquí on som suara mateix, a la ciutat nordenca del Perú anomenada Piura.

Mentre en gairebé tot el territori espanyol celebren a bombo i platerets la festivitat de «Santiago, patrón de España», aquí on em trob avui, com si no res: dia normal i corrent, sense cap altra mostra festiva que la col·locació «obligatòria» de la bandera del Perú a totes les façanes dels domicilis familiars  i de les empreses, amb motiu de la celebració imminent de les «Fiestas Patrias» el proper dia 28 de juliol. (Coincidint amb la festa de Santa Catalina Thomàs, a Mallorca).

En un dia com aquest, aprofit aquesta jornada per felicitar els bons amics que fan festa onomàstica: 

Per la festa de sant Jaume,
Que aquest any pas al Perú,
et desig, amic, a tu:

"Que tenguis tot l'entusiasme
De qui, lluny de tot fantasma,
La gaudeix ple de salut." 

També mir de comunicar-me, per vídeotrucada instantània, amb el meu germà Jaume Buele Ramis, amb el meu cunyat Jaume Rosselló Girart, i els nebots manacorins Jaume Mas Rosselló i Jaume Rosselló Pont. Tot desitjant-los, des del Perú estant, la màxima felicitat possible en aquest món nostre del segle XXI.

Aprofitant les sabatilles noves que adquiresc ahir mateix a la tenda Bata de l’avinguda Grau al centre de Piura, em pos en marxa i mir d’arribar a peu fins a la casa domèstica de na Mariana Garcés Herrera, germana d’una bona miga piurana que viu  a Mallorca.

Enfil l’avinguda Chulucanas, avui dia anomenada Raúl Mata la Cruz, i gir a la dreta cap a l’avinguda Grau. M’adreç cap al centre urbà, travessant les avingudes Tallan, Marcavélica, César Vallejo i Vice. A poques passes, el Jr. La Arena em duu al Jr. Catacaos on viu la família Chira Garcés.

En veure-la, després de quatre anys, em fa la impressió que ha millorat moltíssim l’aspecte físic de Mariana. Lluny de comparèixer demacrada, feta pell i ossos que ni s’aguanta dreta temps enrere, avui la hi veig ben sencera, preparant el dinar dins la cuina, caminant perfectament. Me’n duc molt bona impressió, en aquesta ocasió. Molt millor que l’ay 2020, quan semblava que era a punt de partir cap a l’altre món...

Quarant-cinc minuts d’anada a peu, i 45’ de tornada també a peu, em permeten d’assolir per primera vegada la xifra més alta des que som a Piura: 11.361 passes, que fan un total de 7,730 km.

Per a més tard, em queda esperar retrobar-me amb les antigues professores de l’Escola Parroquial Mixta Ntra. Sra. del Rosario, Magda A. Zapata Luyo,   Socorro Barreto Montalbán i Maria Feria Purisaca.

Viatge al Perú 2024 (23ª): de bell nou a la ciutat de Lima

Devuitè dia d’estada meva a los Olivos (Lima)

«Quiso tapar el sol con un dedo y no se puede», sent a dir al meu voltant, quan torn a sortir al carrer del barri limeny de Los Olivos, on vénc a passar-m’hi la devuitena jornada d’aquest viatge meu d’enguany al Perú. Em top amb qualcú que parla de situacions xereques que no vol veure. Però que ha de reconèixer, «velis nolis». Les coses són com són, per molt que vulguis amagar-ho, dissimular-ho o ignorar-ho.

El Seguro Integral de Salud, en Perú

Quan veig na Zully amb el braç embenat, per la caiguda patida dins la cuina del districte de Calzada, a Moyobamba, una setmana abans d'arribar a Lima, on som ara, a la capital del Perú, li deman, a ella, si compta amb qualque casta d’assegurança em matèria d’atenció sanitària. Em diu que sí, que està assegurada des de fa dècades al SIS, però que gairebé no l’ha hagut d’emprar mai, més que en la primera ocasió, dècades enrere.

No n’he sentit a parlar mai, d’això, en tot el temps que duc en aquest país d’Amèrica Llatina. Veig que es tracta d'una Institució Administradora de Fons d'Assegurances en Salut, des d’on miren de protegir la població peruana que no compta amb cap casta d'assegurança, prioritzant-ne la més vulnerable, la que es troba en situació de pobresa i/o de pobresa extrema.

Després d’haver visitat «el sobador» de Calzada, «la sobadora» de Yurimaguas, en lloc de provar d’anar a un altre «sobador», en aquest cas a Tarapoto, pens que seria molt millor avançar el nostre viatge aeri de retorn a Lima i mirar de rebre l’atenció acurada d'algun professional en qualque centre mèdic o hospital on puguin prestar-li el servei que cal i necessita.

En taxi «con aplicativo», contractat per na Pamela, me’n duc na Zully perquè sigui atesa al servei públic de salut avui mateix. Acompanyant-nos la seva filla, començam el nostre recorregut acudint al centre de salut més proper, per tal consultar amb un «metge amic» que ens ajudi a saber del cert què ens cal fer en una situació tan inesperada com aquesta.

Li mostram la radiografia feta a Tarapoto, i coincideix a confirmar el diagnòstic del radiòleg, en el sentit de veure-hi una fractura òssia molt complexa que requereix la intervenció d’un bon traumatòleg professional. 

Recomana que, d’ara endavant, no expliquem a ningú més res de res sobre la data ni l’indret on es produeix la caiguda. Que diguem que fou ahir mateix, aquí mateix, a Los Olivos. Que no mostrem enlloc la radiografia feta. Que ens presentem a la secció d’Emergència de l’Hospital Nacional Cayetano Heredia. I que no en sortim fins que no ens hagi atès algun traumatòleg i radiòleg.

Amb això, aquest matí, visc de prop una de les experiències més intenses, relacionada amb l'atenció sanitària pública que dispensen en aquest país tan "empobrit" que anomenam Perú. 

Les primeres impressions que en trec són que no ens resulta gaire difícil entrar-hi i passar pel primer control, a la porta d’entrada de la instal·lació hospitalària immensa que dóna a quatre carrers de la via pública: na Zully duu el braç embenat per la «sobadora» de Yurimaguas. I això sempre impressiona!

Però bé, només pot ser-hi acompanyada per una persona. Na Pamela s'estima més que hi entri jo, ja que ella avui té feina com a psicòloga i se li acosta l’hora d’iniciar-la en el centre de salut on treballa.

Davant meu, es presenten davant dels meus ulls unes instal·lacions molt senzilles i modestes, molt pobres, aparentment poc recomanables, farcides de gent que fan coa i que espera de ser atesa pels professionals sanitaris. Són unes instal·lacions molt envellides, immenses, amb nombrosos pavellons reservats a les especialitats diverses d’atenció mèdica.

A mida que m'hi endins, vaig quedant més i més sorprès de l'alt grau d'eficiència pràctica que mostra un hospital d’aquestes característiques: de l'admissió, on només precisam de donar-hi el número del DNI (document que, per error, s’ha quedat na Pamela, fora del recinte) ens dirigeixen al triatge, d'aquí a la secció de radiografia, d'aquí a traumatologia, d'aquí a farmàcia. Hi recollim la major part de la medicació prescrita, sense haver de pagar ni un cèntim, solament mostrant els documents que ens han lliurat prèviament.

Quan tornam a traumatologia, m’envien a cercar uns altres dos medicaments fora del recinte hospitalari. Perquè no entren dins la llista dels que queden coberts pel SIS. Són uns 7€.

Amb tota la paperassa i la medicació obtenguda, ingressen na Zully a la secció de traumatologia perquè hi sigui intervenguda, no sé ben bé de què ni com. Jo no puc entrar-hi, ni acompanyar-la-hi. Em sap greu. M’he de quedar fora, al pati on esperen tots els acompanyants dels pacients.

N’hi ha de tota casta. Som a la secció d’Emergència, on no paren d’arribar casos i més casos de gent que precisa de ser atesa urgentment. Uns, efectivament, evidencien ben a les clares que passen per una situació que precisa de tractament mèdic immediat. 

D’altres, en canvi, fan la impressió que només miren de ser-hi atesos, sia com sia. Com aquell qui pega crits a les totes per un petit tall produït al braç per la fregada lleugera d’un vehicle, el conductor del qual no dubta a recordar-li que no l’ha deixat abandonat, sinó que s’ha ofert voluntàriament a acompanyar-lo fins al mateix hospital... Hores després aquest accidentat encara el veuríem reclamant a les totes més i més atencions mèdiques per aquell petit accident, incloses radiografies i altres intervencions que no vénen al cas...

Mentrestant esper que na Zully surti  de la secció de traumatologia. No arrib a saber ben bé què li han de fer: Enguixar? Operar? Ingressar? La paperassa obtenguda només fa referència a la medicació requerida... Que no és poca: injectables, gasses, pastilles, xeringues, benes, guix, etc.

Durant l’espera en el pati, que se’m fa eterna, tenc oportunitat de veure-hi de tot, en aquell recinte hospitalari del Cayetano Heredia: cotxes de la policia que arriben a tota pastilla portant algun ferit; qualque malalt que surt mig nuu, amb ganes de fugir-ne correntsos i que el personal de seguretat s’afanya a aglapir sigui com sigui; alguns familiars que surten plorant, davant la notícia feresta que acaben de rebre sobre la mort d’algun parent pròxim; metgesses que intenten calmar-hi els ànims a l’hora d’haver-ne d’informar; accidentats amb el cap esclafat, fent sang a les totes; vellets amb rostre cadavèric emportats en cadira de rodes... 

És la secció d’Emergència d’un hospital públic peruà a la capital del país, Lima.

De sobte, els pèls se’m posen de punta! La pell de gallina! No pot ser que els crits horrorosos que estic sentint sien els de na Zully! No pot ser. Són espantosos! Crits i laments demanant més anestèsia! Ais i més ais esfereïdors. Vull pensar i creure que no són de la meva estimadíssima fillola piurana! Però jo juraria que sí que és ella la que està patint i cridant d’una manera tan esfereïdora.

Mir d’aconseguir entrar-hi. Em diuen que no puc. Només hi poden entrar els pacients. M’hi present com «el padrí» que hi té la seva «fillola». Quan em demanen que els digui el  nom i els  llinatges, em diuen que na Zully no figura a la llista de la gent que hi és atesa, en aquell pavelló. Que me’n vagi a mirar en altres entrades. Me n’hi vaig, a la de l’altra banda del pati. Miren i repassen la llista, em diuen que na Zully tampoc no hi és allà, que ha de ser allà deçà on m’han dit que no hi era.  Me n’hi torn, amb ganes d’aconseguir de ficar-m’hi sigui com sigui...

Quan els mostr el paper que duc on figuren noms, llinatges, edat i característiques de na Zully, em demanen nom i llinatges meus, DNI meu, edat meva (unes dades que ja hi han estat escrites hores abans en aquell mateix full)... A la fi, m’autoritzen a passar per endins.

Sense saber ben bé on anar, per un passadís farcit de gent malalta, en llitera, asseguda, dreta, amb tubs i altres estris hospitalaris damunt dels seus cossos, em sembla veure el rostre demacrat de na Zully damunt d’una d'aquelles lliteres, a l’interior d’una de les primeres cambres petites que tenc a la meva esquerra.

Efectivament, és ella. Mig condormida. No sé si per l’anestèsia. Per l’esgotament i la fatiga. O per la son protectora en els pitjors moments viscuts. El fet és que mir de tranquil·litzar-la, amb la meva presència, mentre els doctors li van enguixant el braç esquerre, amb molt bon tacte i professionalitat: «No hi ha col·laborat gaire, aquesta senyora, en la nostra feina...», eslimita a dir-me el metge que té l’aparença del doctor més expert.

«Lament moltíssim no haver pogut entrar - li dic -, com a padrí que en som, d’ella. M’hagués agradat moltíssim esser-hi per ajudar-la...»

Al cap d'unes dues hores, na Zully en surt enguixada... 

Val a dir que me'n duc una opinió molt positiva de l'atenció que li dispensen. Ràpida i sense gaires complicacions. Hi entram a les 10 del matí, i en sortim atesos damunt les 14 hores.

En comentar-ho a na Pamela, em diu que això només passa així, si et presentes per Emergència, si hi dius allò que cal dir-hi, i si tens algun contacte que t'hi faciliti l'accés. Quan hi manca algun d'aquests tres elements, les coses poden complicar-se moltíssim més... 

Sortosament, na Zully ha sabut presentar-se a Emergència com cal, hi ha sabut dir allò que li han aconsellat que hi digui, i ha tengut el suport de contactes professionals amics de la seva filla Pamela... 

Amb això, tenc oportunitat de veure de prop els molts i variats recursos que empra la gent per fer-s'hi atendre, "velis nolis": des de pegar crits i mirar d'espantar el personal, fins a embenar-se a les totes, presentar-se amb cabestrell, o crosses, o cadira de rodes (sense haver-ho de mester)... 

Allò que importa és aconseguir rebre l'atenció volguda: "No en surtis, fins que no t'hi hagi atès el traumatòleg! Digues que vares caure ahir mateix a Los Olivos... No parlis d'haver anat a cap sobador/a fora de Lima... No mostris a ningú la radiografia que ja t'han fet... No expliquis cap llenegada a la cuina de Moyobamba..." 

Amb tots aquests consells pràctics i recomanacions amigables, a les 14:00 hores sortim de l'Hospital Nacional Cayetano Heredia de Lima, amb na Zully atesa per Emergència. 

Hi quedam a dinar. En un dels nombrosos restaurants petits que es troben obers dins del recinte: bo i sà, i molt ben preparat.

Mentre estic esperant que atenguin na Zully, aprofit per contactar amb el bon amic de Tarapoto, Roberto Acuña. Li dic que m’he posat en contacte amb amics de la PIMEM (Petita i Mitjana Empresa de Mallorca), perquè em diguin de quina manera consideren que podrien col·laborar amb la Cooperativa AllimaCacao de Chazuta. Li dic que veuen oberta alguna porta possible, sempre que puguem documentar exhaustivament productes i subproductes, amb imatges i documentació pertinents. Intentaran veure’n les possibilitats des de l’àmbit empresarial mallorquí. Tant de bo que puguem aportar tot aquest material com més aviat millor...

De Los Olivos-Enrique Milla a Puente Piedra

Aquest divendres, des de Mallorca, el bon amic periodista David Oliver em demana si pot fer-me una entrevista radiofònica per a IB3 Ràdio. Estic encantat de correspondre-hi. Em trob al districte limeny de Los Olivos, poques hores abans d’anarme’n cap al districte limeny de Puente Piedra on faig comptes de passar aquest cap de setmana amb les religioses Trinitàries mallorquines que sempre m’hi acullen la mar de bé. 

Hi dispòs, quan vull anar-hi, d’una cambra confortable i tranquil·la. Puc descansar-hi i redactar serenament i asserenada la crònica diària que elabor des que arrib al Perú. Tenc a la meva disposició una bona connexió de wifi que em permet d’emprar la xarxa d’internet amb relativa comoditat.

Gràcies a l’enllaç que em passa aquest bon amic periodista d’IB3 Ràdio, abans d’intervenir-hi puc seguir fil per randa, des de Lima estant, les notícies que emeten «online». Romanc així al corrent d’esdeveniments recents que ocorren a l’altra banda dels oceans, enmig de la Mar Mediterrània: celebració de festes a Pina, disturbis veïnals al barri de Son Oliva, comportament inadequat de l’amo d’uns cans al barri del Rafal, imatge del bon amic advocat Carles Portalo en el judici per Pau Rigo, iniciativa esportiva de capficos a benefici d’Aspanob a la piscina des Mercadal... 

A mitjan matí, David Oliver em telefona i em demana si crec que avui podrien entrevistar-me a les 20:30, hora de Mallorca, amb una telefonada per wtsp. Li dic que podem provar-ho, ara que som a Lima i serien les 13:30, hora de dinar peruà, més o manco. Quedam que es posarà a preparar una mica de guió i que me’n passarà algunes preguntes abans...

Mentre som a l’espera que em telefoni, mir de seguir les informacions que passen per IB3... Com que tenc temps disponible, m’hi entretenc... M’alegra aquest bon amic periodista sempre que em telefona per convidar-me a participar en algun dels seus programes radiofònics. M’encanta anar-hi. Pas molt de gust que em faci preguntes, les que ell considera les més adients, a les quals mir de donar la resposta que em sembla la més adequada en cada circumstància.

M’agrada disposar d’un micro per on emetre les meves opinions, o suggeriments, o recomanacions o simplement converses amigables sobre assumptes que ens interessen a tots dos. I que compartim plegats a través de les ones.

Veig que s’acosta l’hora fixada, i que no me n’arriba cap indicació. No dispòs encara de cap qüestionari ni pregunta prèvia a la qual respondre. N’hauré d’improvisar la resposta? A vegades em va millor així. Depèn de l’estat d’ànim en què em trob. Altres vegades, em va bé ajudar-me d’algunes paraules escrites que m’orienten en un sentit o un altre.

El fet de la comunicació radiofònica, quan només et senten però que no et veuen per la pantalla, segons com, ajuda a desenvolupar millor la conversa i ationa els ànims; en altres ocasions, esclafa i atordeix de tal manera que resulta difícil emetre sons i pronunciar les paraules que voldries...

Intervenir per la ràdio em duu a pensar en aquell sembrador de paraules que surt a sembrar-ne on sia. Algunes no serveixen per a res, ningú no les escolta, o les escolta però no hi fa gens ni mica de cas. D’altres aconsegueixen que qualcú hi pari una mica d’esment, però només per una estona breu. Finalment n’hi ha que calen més endins i aconsegueixen de ser recordades durant més temps. 

Com que n’hi ha que diuen i assenyalen que les «paraules se les enduu el vent», mir de deixar-ne constància escrita perquè n’hi quedi una mica més de constància perdurable...

Em fa la impressió que tampoc no serà avui quan puguem compartir conversa radiofònica. Només manquen dos minuts per a les 13:30, l’hora peruana assenyalada... Ja ho intentam per primera vegada a finals del mes de juny, quan ens trobam a Yurimaguas, en plena selva amazònica peruana des d’on no puc arribar a temps de contactar-hi...

Avui emperò, quan arriba l’hora exacta, una telefonada d’origen desconegut m’informa que són a punt de connectar amb mi des dels estudis d’IB3 Ràdio... Hauré d’improvisar... Ja veurem què n’arriba a sortir...

Durant alguns minuts, prop d’un quart d’hora, mir de respondre les preguntes que em fan, des d’IB3 Ràdio, per al programa radiofònic «Entre avui i demà» que condueixen n’Araceli Bosch i en David Oliver.

Ambientat amb música andina, a les 8:39 del capvespre comença la connexió amb un qui està fent «el viatge de la seva vida» abans de complir els 80 anys. Comencen i recorden que estic a punt d’anar a dinar, mentre en trob a Lima. Em demanen on som i amb qui som... si sé de què dinaré... per què aquest viatge és tan important per a mi... en ser un viatge llarg, veuen que m’estic movent molt... amb quins mitjans de transport m’he mogut... un cop entrat a la selva amazònica, com és aquesta experiència... com viuen, com és la forma de viure d’aquests pobles... com està Perú avui dia... si tornaré a Mallorca...  Acab esmentant que tenc preparada una carta dirigida al papa Francesc sobre els capellans secularitzats que ens hem casat públicament i els capellans no secularitzats que mantenen parella i família, clandestinament, d'amagat... 

Qued molt content d’aquesta conversa mantenguda a la distància, mentre em trob dins la cambra d’una caseta molt humil i modesta, al barri limeny de Los Olivos, amb els dos bons amics periodistes mallorquins que m’entrevisten per a IB3 Ràdio. Els estic molt agraït. 

Aquest divendres me’n vaig a Puente Piedra. Qued així amb na Maria Quetglas, la bona amiga trinitària de Bunyola, qui em diu i m’assegura que sempre hi trobaré les portes ben obertes. Me n’hi vaig després d’haver dinat a Los Olivos.

A l’hora d’anar cap al districte limeny de Puente Piedra, m’adon que no sempre resulta fàcil trobar taxi "con aplicativo". En aquesta ocasiò, com que na Pamela avui està superocupadíssima, he de recórrer a la bona amiga macianera establerta a Lima ja fa algunes dècades, na Bel Duran qui, amb prou feines i després de molts tràmits, n'aconsegueix un...: 

"Fué para reír y llorar. Al final funcionó la descripción de uds. Un señor mayor mulato, alto y gordito y una sra muy flaca. El sr. suele llevar sombrero. De pronto una gran exclamación "ya los encontré!"

Hi arrib més tard del que m’havia proposat, a Puente Piedra. Obtenir taxi «con aplicativo», en bon «Dia del Maestro», no m'ha resultar gens fàcil. A la fi, quan ja comença a enfosquir, arrib a l’avinguda Buenos Aires 500 de la municipalitat de Puente Piedra. 

Com que el taxista, que vol cobrar 47 S/ per la carrera feta des de Los Olivos, em diu que no porta «sencillo», no duu menuts per al canvi del bitllet de 100 S/ que jo li present, mir d’anar-ne a cercar al «Olivar». Es tracta d’un restaurant que ja conec. Hi coman dos quarts de pollastre «a la leña» i me’n retornen 53 S/ pel canvi.

Trob les germanes trinitàries a punt d’anar a sopar: Maria, Margalida, Flor, Chantal i Sílvia. Juntament amb la cuinera Hermelinda.

Els dic que jo ja he sopat i necessit anar a descansar. Em donen les claus de l’habitació i m’enfil per les escales que m’hi duen. La trob com l’havia deixada algunes setmanes enrere, en condicions perfectes. M’hi pas la desena nit d’enguany...

Desè dia d’estada meva a Puente Piedra

Torn a trepitjar els carrers de Puente Piedra. En aquesta ocasió, vénc a passar-hi només dos dies, abans de partir cap a Medio Mundo amb els amics Isabel i Kiko, on feim comptes de passar plegats tota la setmana.

Aprofit el matí per sortir a berenar al carrer, d'un bon "combo" (tamalito, ajicito, hamburguesa, cafè, jugo de papaya) a la Cafetería90, situada als baixos d'aquest mateix edifici on estic allotjat.

També arrib fins a la meva entitat bancària per traure quatre doblerets que em permetin d'anar passant aquest mes de juliol. És el mes de les "Fiestas Patrias" al Perú, que coincideixen amb la festa de Santa Catalina Thomàs a Mallorca, el 28 de juliol.

Igualment dedic un temps a elaborar i confegir les meves cròniques peruanes que vaig enviant a la família i amistats més properes, informant-los d'aquest que m'agradaria que fos "el viatge de la meva vida" abans de complir els 80 anys.

De Puente Piedra a Chorrillos

Avui és la festa de Sant Fermí, al País Basc i Navarra, sobretot. Per aquí on som ara, simplement és el primer diumenge del mes de juliol d’enguany. Me l’estic passant a Puente Piedra, a ca les monges religioses trinitàries de Mallorca que, com sempre, m’hi acullen la mar de bé.

En ser diumenge, torn a tenir l’oportunitat de prendre part en la celebració eucarística dominical que presideixen i dirigeixen dones catequistes a la capelleta del barri de Bellavista, dedicada a la Verge de Guadalupe. 

En lloc de na Cecília, avui la presideix na Giovana, ajudada per un bon grapat de dones que fan les lectures, dirigeixen els comentaris, eleven les pregàries i mantenen l’atenció i la participació sempre activa del centenar d’assistents que hi acudeixen.

Aprofit l’estada en aquest indret tan ben condicionat per enllestir les cròniques que tenc una mica abandonades, des que vaig sortir de Jaén de Bracamoros, en plena selva amazònica nord-oriental peruana. 

Amb l’ambient de tranquil·litat que regna dins aquestl recinte conventual trinitari, puc penjar-ne tres, de cròniques peruanes, al meu blog: la 20ª, 21ª i 22ª, corresponents a l’estada meva diària a Moyobamba, Yurimaguas i Tarapoto.

Després de dinar, amb la motxilla i la maleta ben preparades, mir d’aconseguir una «taxi con aplicativo» que em dugui des de Puente Piedra fins a Chorrillos. 

He d’anar a passar la nit a cals amics Kiko i Bel que m’hi esperen, per dirigir-nos l’endemà mateix fins a l’Albufera Medio Mundo, que es troba a uns 150 km de distància de la ciutat de Lima, entre Huacho i Huaura.

Viatge al Perú 2024 (17ª): retorn al districte limeny de Puente Piedra

Acomiadament de Los Olivos

El dinar suculent d’avui, consistent en una parrillada de carn per a dues persones, regada amb un vi bo del país, unes costelletes de mè, i uns bons postres regats amb un bon pisco sour, em deixa ben a punt per fer una bona noneta en arribar a casa... 

Són ben passades les 8 del capvespre quan, després d’una bona dutxa, estic en condicions d’asseure’m a taula per introduir dades a la crònica del dia d’avui... I disposar-me a passar la darrera nit a Los Olivos...

Dinant al restaurant LongHorn de Plaza Norte
na Zully, na Pamela i jo

Setè dia d’estada a Puente Piedra 

En bon dissabte, me’n torn cap a Puente Piedra, a passar aquest cap de setmana amb les germanes trinitàries que hi tenen casa parada i que em mantenen les portes ben obertes sempre que tenc ganes d’anar a l’avinguda Buenos Aires 500.

Vuitè dia d’estada a Puente Piedra 

A Europa, aquest diumenge del mes de juny de 2024 fan jornada electoral, dedicada a la tria d’eurodiputats que conformin el nou Parlament Europeu. Malauradament sembla encaminada a entronitzar les forces més ultradretanes en la història més recent. Mai com ara no n’hem vist engreixar tan grosserament aquestes files. 

Es tracta d’un corrent polític que sembla imparable, davant del qual, des de les esquerres democràtiques, ens hem de plantejar seriosament el grau de responsabilitat que hi puguem tenir, en l’adveniment tan fort d’aquest fenomen. 

Fa dècades que em veig empès a haver de reconèixer públicament que «quan les esquerres s’arrufen, les dretes s’estufen!». I això sembla que està passant als nostres dies arreu del planeta: unes esquerres que es neguen a mostrar-se com a tals, i que prefereixen comportar-se com unes «dretes una mica més civilitzades», en lloc d'unes esquerres radicals, transformadores i revolucionàries, com caldria.

Resultats electorals al Parlament Europeu 2024

Al Perù, en canvi, puc tastar qualque cosa diferent. Per segona vegada des que hi arrib enguany, tenc oportunitat de tornar a gaudir d’una celebració eucarística presidida i dirigida íntegrament per dones. Són un bon grapat de catequistes entusiastes, joves, engrescades en una tasca pastoral ben decidida, dedicades a animar i mantenir animada la comunitat del barri marginal de Bellavista, al districte municipal de Puente Piedra. 

Grup de catequistes de Bellavista, davant la capelleta
dedicada a la Verge de Guadalupe

Amb l’impuls infatigable que, des de fa dècades, mira de donar-hi la bona amiga bunyolina, religiosa trinitària Maria Quetglas Riera, als seus 92 anys continua engrescant i empenyent la gent cap a un seguiment de Jesús més compromès en la tasca de servir el poble en les necessitats més primordials i en la lluita per fer-hi front. 

Segons em manifesta, en rep aquesta empenta quan, durant la seva estada perllongada a Andalusia temps enrere, viu de prop el que hi comporten les comunitats cristianes de base. La marquen de per vida i mira d’anar-ne construint al Perú, en aquest redol de la perifèria de Lima que l’està acollint meravellosament bé. La seva edat avançada no li comporta cap impediment per ser-ne l’ànima.

Celebració eucarística presidida per dones a Puente Piedra

Novè dia d’estada a Puente Piedra 

Inicio la meva darrera setmana d’estada a Lima, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, el meu lloc preferit del nord del Perú, on encara no he posat peu fiter des que som arribat al país andí el 14 de març proppassat. 

Darrer dia que faig comptes de passar amb les religioses trinitàries, que m’acullen la mar de bé a Puente Piedra, sempre que m’hi faig present. Hi venc en aquesta ocasió només per uns pocs dies. Més tard, ha de passar a recollir-me un «taxi con aplicativo», encomanat per na Pamela, que m’ha de dur altre cop cap a la seva casa situada al districte limeny de Los Olivos.

Mentrestant, estic ocupant un apartament confortable, situat en un segon pis del carrer Sáenz Peña, a l’esquena de la porta d’entrada principal del convent de les trinitàries mallorquines situada a l’Av. Buenos Aires 500 de Puente Piedra.

Edifici de les trinitàries on estic allotjat,
al carrer Sáenz Peña, de Puente Piedra

Pegant la ullada per la balconada que dóna a aquest carrer, transitadíssim per vehicles de tota casta en la seva doble via (mototaxis, cotxes, bussos, camions, etc.), m’adon que, entre d’altres, estic a prop de la Panificadora Santísima Trinidad (A.S.P. 553), l’antiga escola religiosa I.E.P. Santísima Trinidad (A.S.P. 739) o el Café 90 (A.S.P. 553), just abaix de l’edifici on residesc.

A l’altra banda de l’avinguda, hi veig instal·lacions com l’Hospital Carlos Lanfranco La Hoz (A.S.P. s/n), que rep moltes crítiques per esser considerat un dels pitjors del país, degut a la manca de capacitació del personal sanitari que hi treballa amb poca empatia, moltes i llargues coes, cita mèdica difícil d’aconseguir-hi, sense solucionar problemàtica sanitària degudament, etc.

A prop d’aquest hospital, amb caràcter de negoci privat es mantenen oberts els Servicios Médicos «Niño Divino» (ozonoteràpia, podologia, colposcòpia, ecografies...); la Botica Bazar «Feli» (pagaments, recàrregues, regals, perfumeria...); el laboratori Jisolab; i d’altres diversos...

D’entre tots, em crida poderosament l’atenció un edifici situat just davant del meu nas, a l’altra banda de la via pública. Manté una façana singular, amb figures, rostres, emblemes, dibuixos i colors força cridaners. 

A mida que m'hi pas dies, arrib a destriar que es tracta del Colegio Militarizado Mariano Santos... Amb lletres ben grosses queda remarcat a la façana el lema «Ciencia, Disciplina, Civismo». En ocasions, sent al seu interior la cridòria de consignes militars, i la pràctica de marxes cridaneres enardint la tropa que s’hi manté reclutada.

L’apartament on estic té una saleta d’estar amb tresillo, una taula rodona i mitja dotzena de cadires; tres cambres, amb dos llits cadascuna; una cuina amb tots els estris necessaris; una terrasseta on estendre la roba; una sala de bany amb dutxa d’aigua calenta, vàter i rentador; una estanteria amb alguns llibres i un televisor amb pantalla de 40 pulgades. Puc disposar de wifi, amb clau i contrasenya al meu abast, el que em permet d’obtenir-hi de franc la connexió activa de xarxa sense fil en un 85%.

Sala d'estar a l'apartament on estic allotjat, a Puente Piedra

Hi fa molt bon estar, en aquest apartament tan confortable. Segons m’indiquen, en construeixen tota una sèrie en èpoques llunyanes, quan aquest centre queda dedicat a acollir nombrosos participants en cursos de formació, que hi queden allotjats. 

Com que avui dia les coses han canviat molt, i ja no s’hi duen a terme els cursos de formació d’altre temps, gairebé tots els locals construïts són llogats a particulars perquè els ocupin i emprin en les més variades tasques: consultoris mèdics, forns, pastisseries, cafeteries, etc.

La casa convent de les religioses trinitàries mallorquines ocupa tota una illeta, pràcticament, dedicada a totes aquestes activitats, a més de servir d’aixopluc per a la comunitat religiosa, i d’instal·lació per a un centre educatiu de renom, amb més d’un milenar d’alumnes d’ensenyament primari i secundari que hi acudeixen per tal de rebre’n la instrucció de mans d’un claustre de professores i professors força competents.

Arrib a saber que generacions i generacions de puentepedrins passen per aquest centre educatiu que va formant professionals en totes les àrees de l’activitat laboral. Fins al punt que alguns d’aquests aconsegueixen de reeixir en el món empresarial d'aquest país andí, de forma i manera que, després d’iniciar-s’hi amb un petit negoci primerenc, van incrementant-lo de mica en mica fins a convertir-lo en una gran empresa de l’alimentació que compta amb sucursals diverses.

Edifici de les trinitàries a Puente Piedra

En aquest sentit, les religioses trinitàries mallorquines són molt ben tractades i respectades per la població de Puente Piedra. Són una de les congregacions religioses que s’hi estableixen des dels orígens de la barriada, altre temps perifèrica, i suara mateix pràcticament enllaçada amb el mateix centre urbà de la ciutat de Lima... Fins al punt que determinades zones del barri depenen directament de la municipalitat capitalina en l'administració de certs serveis públics municipals.

En qüestions de demarcacions parroquials eclesiàstiques, Puente Piedra pertany a la diòcesi de Carabayllo regentada per monsenyor Neri Menor Vargas, OFM (Chota, 1960). L’any 2016 és elegit  bisbe de Huánuco, i des del mes d’abril de 2022 és nomenat bisbe de Carabayllo pel papa Francesc.  Pertany a l’Orde de Frares Menors. Les religioses trinitàries mallorquines hi col·laboren estretament.

De la meva part, avui mateix mir de col·laborar en una altra iniciativa que consider que es mereix el suport de la gent que vol un món millor, també en l’àmbit de la intercomunicació informativa més globalitzada.

Així em contesta la representant de CEO Wikimedia Foundation, Maryana Iskander, després de fer-hi el donatiu voluntari que se m’ocorre de realitzar amb la meva targeta visa des de la meva cambra digitalitzada de Puente Piedra estant:

«Benvolgut Cecili,

Moltes gràcies per donar 15,60 € per ajudar la Viquipèdia i fer un món en el qual el coneixement sigui gratuït per a tothom.

Cada donació individual ens ajuda a millorar l’accés de les persones a informació precisa i fiable, especialment en un món que canvia ràpidament. Estic agraïda de tot cor pel teu suport a la nostra causa d’aconseguir que milers de milions de persones experimentin el do del coneixement a través de la Viquipèdia.

Estem decidits a ampliar aquest accés tant com sigui possible per assegurar-nos que, sense que importi on neixin o visquin les persones, la capacitat d'accedir al coneixement gratuït estigui sempre al seu abast. Espero que continuïs donant-nos suport en la construcció d'un futur on la Viquipèdia existeixi a tot arreu, amb gent de tot el món que contribueixi a la suma de tot el coneixement.

Gràcies de nou per donar suport a aquesta notable missió; és un privilegi per a mi formar part del projecte col·laboratiu més gran de la història de la humanitat. La Viquipèdia sempre serà teva.

Amb gratitud, Maryana Iskander, Directora general de Wikimedia Foundation. 

Per a la teva informació: La teva donació, amb el número CNTCT-3914609, rebuda el 2024-06-10, ha estat de 15,60 €. Aquesta carta pot servir com a comprovant de la teva donació...» 

Amb Ivan i Pamela, els fills de na Zully,
al districte limeny de Los Olivos

Setzè dia d’estada a Los Olivos 

Un dia per al record. El darrer que pas sencer al districte limeny de Los Olivos, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, al nord del país. Faig comptes d’anar-hi amb la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero. I en avió, volant. Després de fer centenars de quilòmetres i de passar desenes d’hores per carretera, recorrent el sud del país...

Torn a preparar la maleta, en aquesta ocasió solament amb els 23 kg de pes per hom que ens permeten de dur-hi. Sense oblidar que encara em queden mitja dotzena d’indrets per visitar durant el proper mes i mig: Piura, Jaén, Moyobamba, Tarapoto, Yurimaguas i altra volta Los Olivos, a Lima.

Bona part d’aquest recorregut, tenim programat de fer-lo tots tres junts: na Zully, la seva germana Eli, i jo mateix. Com anys enrere ho férem na Zully, la seva germana Esther (ja difunta) i jo.

Aquesta visita meva programada a Piura ve marcada per l’absència de tres germanes de na Zully que moren aquests darrers temps, en un sol any: Esther, Elba i Iliana. La visita al cementeri piurà m’esdevé del tot indefugible. Irrenunciable. Imprescindible.

Mentrestant, des del barri limeny de Los Olivos estant, aquesta jornada d’avui em serveix també per veure de prop certes situacions familiars de cases veïnes on les parelles es tiren els trastos pel cap, amb cridòries que se senten d’una hora enfora, amb plors i gemecs dels infants més menuts que presencien escenes de violència entre els seus progenitors, amb crits ensordidors que sorgeixen de la gorja d’alguna dona maltractada, amb amenaces indecents per part de qualque individu descarat. En definitiva, amb l’establiment d’una situació infernal damunt d'aquesta terra nostra. 

Carrer del barri limeny de Los Olivos-Enrique Milla

Interessant-me més detalladament per situacions com aquestes, arrib a atansar-me d’alguna que em produeix autèntics calfreds, només de fullejar documentació recentment elaborada per serveis públics dedicats a prestar atenció acurada a denúncies femenines per maltractaments masculins.

Tenc a les meves mans, també, el cas d’un expedient judicial que roman obert a la Cort Superior de Justícia de Lima, en la demanda d’aliments per als quatre fills que reclama una mare, sol·licitant-ne l’assignació anticipada. El jutge, que admet la demanda interposada en representació dels quatre menors, concedeix l’assignació anticipada equivalent al 40% dels ingressos mensuals del pare a raó del 10% per a cada alimentista, la qual s’haurà d’ingressar en un compte del Banc de la Nació a nom de la demandant...

La justícia peruana va fent el seu camí, lent però segur... en alguns casos com aquest.

En bon darrer dia d'estada meva a Lima, també m'arriba la notícia de pluges fortes, en ple mes de juny, a la ciutat de Palma... Tenc imatges de l'aeroport de Son Sant Joan ben inundat... Canvi climàtic, diuen...

Aeroport de Son San Joan, inundat per les pluges
en ple mes de juny de 2024

Tot a punt per partir cap a Piura, amb les maletes de la meva fillola Zully Socorro i amb la meva motxilla ben preparades, de bon matí ens dirigim cap a l’aeroport internacional Jorge Chavez de Lima per emprendre el vol d’una hora i mitja fins a la ciutat nordenca de Piura, on em fa molta d’il·lusió tornar-hi, després de quatre anys d’haver-hi estat.

És l’any 2020, quatre anys enrere, quan m’hi retrob per darrera vegada amb el bon amic manacorí, el condeixeble Joan Riera Fullana «Mossegat» (qepd) qui també s’hi fa present els mateixos dies que jo, juntament amb la seva esposa mexicana Nina Martínez Coria.

Joan Riera i Nina Martínez,
a Piura, any 2020

Piura és la meva ciutat peruana preferida. La que conec més i millor. La que m’estim moltíssim. La que m’ha ofert tota casta de beneficis. La que aixopluga el major nombre d’amistats peruanes. La que em serveix de porta d’entrada al país andí el mes de maig de 1975, quan m’hi atans per primera vegada. La que m’ensenya a viure d’una altra manera, molt més enriquidora humanísticament i política. La que m’obre els ulls i les orelles a realitats i a clams mai vists ni sentits per mi fins aleshores. La que veu néixer, créixer i madurar la meva fillola peruana molt estimada, avui dia mare de tres fills i padrina de quatre néts, na Zully Socorro Moreno Romero. 

Esperanza Seminario, Lucha Eggrt, Joan Riera,
Zully Moreno, Cil Buele i Nina Martínez, a Piura any 2020

Amb ella em dispòs a viatjar, per residir uns dies a la seva casa natal situada al barri piurà de Santa Rosa, fronterer amb el barri de Sant Martí de Porres, on arrib a treballar pastoralment durant dos anys seguits, convivint amb la població santmartiana en la M13 L13, a la dècada dels anys 70 del segle passat, juntament amb Joan Riera Fullana «Mossegat» i una comunitat mallorquina de religioses Germanes de la Caritat.

Gairebé mig segle després, em fa molta d’il·lusió tornar-hi i saludar les amistats que encara hi perduren. Com també acompanyar famílies que, durant aquestes cinc dècades, han anat perdent-ne membres amb restes mortals que reposen al cementeri piurà de San Miguel on descansen en pau.

Joan Riera amb antics dirigents veïnals de Sant Martí,
any 2020

Les meves ganes de viatjar a Piura, emperò, es veuen trencades pel fet d’arribar massa tard a l’aeroport internacional de Lima, malgrat les meves insistències a voler fer-m’hi present dues hores abans, com tenc per costum de fer gairebé sempre.

Hi arribam passades les 9:40 h, l’hora fixada per acabar-ne l’embarcament . De manera que al taulell de la facturació de les maletes de la companyia aèria no hi ha ningú que hi atengui. Demanant a la resta de personal que treballa en altres taulells, l’única cosa que ens diuen és que «hi esperem»...

Pista d'aterratge aeroport internacional Jorge Chavez
de Lima

Passen els minuts i passa prop d’una hora i no s’hi presenta ningú. Som els únics dos passatgers que hi feim coa. Quan se’ns acosta un jove, ens fa a saber que ja s’ha exhaurit el temps d’embarcar i facturar les maletes. No ens queda més remei que esperar que s’hi presenti el personal de la companyia per reprogramar-nos el vol.

En una d’aquestes, optam per endinsar-nos en la sala d’espera per a la sortida dels vols nacionals, sense les maletes que serien enviades fins a Piura mitjançant alguna agència terrestre. En passam els pertinents controls policials, després de fer-hi coa durant minuts que semblen hores... Només arribar a la porta de sortida núm. 13 que hi pertoca, ens adonam que l’avió ja ha emprès el vol i que el proper va destinat a Cuzco... 

Hem de tornar a sortir d’aquesta àrea aeroportuària per anar a reprogramar el nostre viatge amb destnació a Piura per a l’endemà a les 9 del matí... Lògicament això ens comporta una penalització que s’acosta als 400 sols peruans (un centenar d’euros!)

Hem d’advertir als membres de la família Moreno Romero residents a Piura, i que ens hi esperen avui, que hem hagut d’ajornar el nostre viatge a "la ciudad del eterno calor" un dia més... Fins demà al matí, si Déu o vol i no ens surten altres empirreumes...