Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Església. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Església. Mostrar tots els missatges

dilluns, 30 d’octubre del 2023

Església catòlica, encobridora de pederastes!

En un escrit meu recent, arran de l’informe elaborat pel Defensor del Poble a l’estat espanyol, sobre les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica, com a ciutadà llis i ras, alhora que fidel practicant, elev dues peticions a dues de les més altes instàncies públiques amb seu a Madrid:

1. Que, a l’hora de sol·licitar, elaborar o publicar informes oficials sobre la pederàstia existent a l’estat espanyol, no es limitin solament a l’àmbit eclesiàstic catòlic, sinó que, en bé del conjunt de la població, també n’ampliïn el camp d’observació a molts d’altres segments de la població on es produeix aquesta malifeta.

2. I que tots aquests informes siguin elaborats amb mètodes i anàlisis tècniques molt més fiables que les emprades fins ara, de manera que puguem disposar, simultàniament, de totes les dades relacionades amb els abusos sexuals d’infants arreu de l’estat, i puguem mirar de contribuir positivament i eficaç a erradicar-ne la pràctica, tan nefasta com feresta.

Amb aquest segon escrit meu, com a ciutadà llis i ras de les Illes Balears, i com a catòlic practicant, em veig amb el dret i el deure de girar la ullada i la crítica, també, cap a l’estament jeràrquic d’aquesta Església catòlica que, en opinió de no poca gent, en lloc de donar llum, fa i escampa massa fum. En aquest àmbit i en d’altres.

Em deman ¿per què deu ser que la Jerarquia de l’Església catòlica a l’estat espanyol, els bisbes en general, no deixen d’oferir la imatge lamentable d’un estament interessat a ocultar, amagar, dissimular o fins i tot negar comportaments pederastes d’eclesiàstics espanyols?

¿No deu ser cert, com afirma el Defensor del Poble, que els estaments eclesiàstics oficials, en general, miren de posar traves i pegues, obstacles i dificultats a qui vulgui investigar sobre fets que, per molt lamentables que siguin, no deixen de ser reals, ni deixen de tenir repercussions serioses fora de l’àmbit estrictament jeràrquic?

Si hem de fer cas al que publiquen els mitjans, el màxim representant i president de la Conferència Episcopal Espanyola desqualifica l’informe oficial sobre el nombre de pederastes eclesiàstics i afirma amb tots els ets i uts que és «mentida».

Aleshores, la pregunta és òbvia, ¿per quines cinc-centes viuen tan interessats a amagar la veritat, durant tant de temps i en tants indrets, i no es posen a col·laborar decididament i activa a facilitar-ne les dades que hi facin més llum? En una societat veritablement democràtica, un comportament com aquest ¿no podria arribar a ser considerat fins i tot delictiu, per part de jerarques renuents a col·laborar-hi?

Si, com a president de la Conferència episcopal creu que no són tants els casos d’eclesiàstics que abusen d’infants, ¿per què no mana i ordena que en totes les diòcesis espanyoles, en lloc de posar pegues i obstacles, se’n facilitin les investigacions i s’obrin de pinte en ample els arxius de les cúries diocesanes als investigadors degudament acreditats i, sobretot, a les víctimes que hi tenen tot el dret del món?

D’altra banda, qui més qui manco pensa que demanar perdó, cosa que fa el president dels bisbes espanyols, per una malifeta tan voluminosa i repugnant com l’abús de menors, no deixa de ser una mera gesticulació verbal que, si no va acompanyada de res més, no representa cap altra cosa que reconèixer-se’n culpable. I punt. 

En una societat veritablement democràtica, ¿es pot considerar suficient demanar perdó per un mal tan gros comès, sense parar esment a cap casta de reparació col·lectiva mínima? ¿No s’hi han d’aplicar les lleis? ¿No cal restituir res, ni s’han de prendre mesures concretes que facin evident el penediment sincer? ¿No s’ha de fer arribar cap casta d’indemnització moral i econòmica a les víctimes? ¿No s’ha de reparar d’alguna manera efectiva el mal comès i reconegut?

Ja no en parlem, si param esment a l’Evangeli de Jesús de Natzaret, quan es refereix a qui fa malbé un infant ¿o ja no hi deu tenir res a veure l’ensenyament de Lc 17,2 quan amolla: «Més valdria que li posassin una roda de molí al coll i el llançassin a la mar, abans que fes caure un d’aquests petits. Estigueu alerta! Teniu compte de vosaltres mateixos»?

Afirmar, com diu el president dels bisbes, que avui dia ja no es cometen tants abusos infantils com en temps passats... Faltaria més! Lamentablement, suposant que sigui certa la davallada possible de casos de pederàstia a l’interior de l’estament eclesiàstic, si és que es dóna,  no sembla que pugui atribuir-se a l’afany dels jerarques, sinó més tost a pressions externes d’una societat cada cop més democràtica que, de manera gairebé unànime i cridanera, se’n farta i arriba a dir «prou d’abusos sexuals infantils» per part d’eclesiàstics.

Denunciar, com a president de la Conferència episcopal, que algunes estadístiques extrapolades de l’informe del Defensor del poble tenen «la intenció d’enganyar la població», pot induir a creure i pensar el mateix, respecte d’una actitud jeràrquica que impedeix activament i ferma, recaptar informació oficial tan zelosament custodiada, que contribueix a mantenir la població enganyada, amb el pretext de mirar de fer-hi creure que «tots els clergues són molt bones persones».

Quant i més, quan es tracta d'uns individus que pertanyen a un col•lectiu tan emblemàtic dins les nostres societats. Són eclesiàstics dedicats expressament i directa a incentivar i promoure la pràctica de l'amor entre els humans, fruit, com diuen, d'un mandat que prové de Déu mateix. I, en actuar en nom de Déu, n'hi ha que mantenim la convicció que n'agreuja fets i responsabilitats individuals i col•lectives.

Sobretot, en incidir tan directament en el teixit social, en la defensa i promoció dels models de comportament que difonen i imposen, en l'àmbit de les identitats, de l'educació, de l'amor, de l'afecte. Elements malversats en perversió, com eina feresta de manipulació de consciències.

I tot plegat, en una etapa delicadíssima dins la vida emocional i afectiva de víctimes tendres i indefenses.

Davant d'una resposta tan reaccionària com poc valenta per part del president dels bisbes espanyols, ens podem prendre amb molt d’interès, cada cop major, allò que hi diu el papa Francesc, i que veim que no és poc, sobre aquest assumpte.

Si faig al·lusió explícita i directa a les orientacions emanades del bisbe de Roma, jerarca suprem a l’interior de l’Església catòlica, és perquè em fa adonar de dos fets inqüestionables: 

Que el mateix papa considera l’abús sexual de menors per part d’eclesiàstics com un assumpte de gravetat extrema a l’interior de l’Església catòlica, en els seus estaments jeràrquics més representatius, com són bisbes i cardenals, clergues i religiosos. No solament a l’estat espanyol, sinó també a altres països de l’orbe catòlic, i a gran escala.

I d’altra banda, que, des de l’episcopat espanyol, continuen fent la impressió de parar massa poc esment a les orientacions i recomanacions papals, vist el comportament manifestat fins ara per la cúpula eclesiàstica, als ulls de molta gent, amb tantíssim que desitjar.

Basta veure que, des que el 13 de març de 2013 el cardenal jesuïta argentí Jorge Bergoglio és elegit papa, no dubta gens ni mica a impulsar una reforma penal que introdueix el delicte específic de «pornografia infantil»; arriba a tipificar certs delictes que encara ara no són presents en algunes legislacions civils. 

Malauradament, pel que es veu, esdevenen unes eines que no sempre resulten útils ni són emprades degudament a l’àmbit més proper de les esglésies diocesanes. Fa la impressió que els bisbes hi donen les espatlles.

Només un any després d’haver estat elegit, el 22 de març de 2014, el papa Francesc crea i fixa la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors, integrada per cardenals, arquebisbes i algunes víctimes d’eclesiàstics.

Tothom pot veure que aquest papa argentí, de llinatge Bergoglio, s’afanya a continuar en la línia de «tolerància zero» en aquest àmbit d’actuació eclesiàstica punible, i estableix regles molt estrictes en matèria d’abús, reunint-se amb víctimes i rebutjant amb fermesa centenars de sacerdots abusadors. 

Seria massa extens allargar-me, en aquest escrit meu, a l’hora de fer al·lusió a totes i cadascuna de les decisions que adopta pel papa Francesc sobre aquesta matèria, pràcticament cada any del seu pontificat.

Qui hi tengui interès, pot atansar-s’hi fàcilment a través de la pàgina web vaticana dedicada a «Abusos contra menors. La resposta de l’Església». Hi apareixen nombroses intervencions papals referides a aquest assumpte, que surten publicades en alemany, anglès, espanyol, francès, italià, polonès i portuguès.

Tant de bo que els bisbes que integren la Conferència Episcopal Espanyola s’engresquin d'una vegada a fer més cas d’allò que proposa el papa Francesc en matèria de lluita contra els abusos sexuals de menors per part d’eclesiàstics, i adoptin, de manera agosarada i valenta, les decisions, actituds i  comportaments que el bisbe de Roma proposa, i que les societats del segle XXI reclamen arreu del planeta.

En bé de les víctimes dels abusos sexuals per part d’eclesiàstics, i en bé d’una societat com l’espanyola que ha d’anar madurant moltíssim més, pel que fa al respecte cap a tots els éssers i col·lectius humans que la integren. Sobretot els més tendres, joves i vulnerables.

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 30 d’octubre de 2023

dissabte, 28 d’octubre del 2023

Església catòlica pederasta, o societat espanyola pederasta?

 «Nemo dat quod non habet», deien els antics quan volien manifestar que «ningú no pot donar mai allò que no té».

Em ve al cap aquesta reflexió i sentència més antiga que el pastar, amb motiu de la notícia publicada, a bombo i platerets, des de Madrid i a tots els mitjans informatius, sobre un informe que fa públic el Defensor del Poble: xifra en més de 440.00 persones les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica. 

Pel que sembla, el lliurament d’aquest informe respon, amb una celeritat inusual en contrades hispàniques, a una petició que li adreça el Congrés dels Diputats, any i mig enrere. A França, diuen, torben més de tres anys a respondre una qüestió semblant.

Ciutadà llis i ras d’aquesta societat sudeuropea, practicant adscrit a l’Església catòlica, coneixedor de la institució eclesiàstica escampada en les desset comunitats autònomes de l'estat espanyol, podria agrair profundament, sense que em sorprengués gaire, aquest esforç informatiu. 

Sempre que anàs acompanyat d’allò que acostumen a dir «dades contrastades».

De bon començament, no deixa de resultar bastant sospitós que tot un Defensor del Poble (se suposa que de "tot el poble espanyol", en el seu conjunt), es presti a fixar-ne l’atenció i la dedicació acurada a la pederàstia «eclesiàstica» solament, sense parar esment a la pederàstia «generalitzada» entre tota la població espanyola, pel que expressen informacions publicades i titulars cridaners que es difonen.

Ell sabrà per què ha volgut fer-ho així. Jo no. Vull dir que no sé per què ha decidit de fer-ho així.

Amb motiu de la difusió a bombo i platerets d’una notícia com aquesta, no em puc estar de dir-hi la meva. L’he volguda penjar a la xarxa de la intercomunicació més activa (Facebook i Whatsapp), i també l’he adreçada a la presidenta del Congrés dels Diputats, via messenger, la bona amiga inquera Francina Armengol i Socias (de qui, lògicament, no he obtengut cap casta de resposta, fins suara mateix). 

Eclesiàstic com he estat i em consider encara ara, fervent partidari d'una legislació molt més estricta en aquest àmbit de la mala actuació humana, com són ara els abusos d’infants o menors o adolescents, agraesc profundament poder disposar suara mateix de dades, en principi fefaents, sobre aquests abusos per part de clergues o religiosos (450.000?) a l'estat espanyol. Situació lamentabilíssima, sobretot per les víctimes!

A mida que vaig informant-me’n més detalladament, emperò, quan em diuen que tot això es basa en una «enquesta telefònica»... m’entren dubtes seriosos sobre la seva vàlua efectiva: tant per defecte com per excés.

Amb un mètode tan poc fiable com «una trucada telefònica», tothom pot concloure que tant poden ser molts més, com també molts manco, les víctimes reals i concretes d’aquests abusos per part d’eclesiàstics...

Sí que m'agradaria poder disposar, simultàniament, de les dades relatives als abusos infantils per part d’altres segments de la població, no eclesiàstics, com poden ser mestres, metges, militars, policies, polítics, pares o parents...

Si no n'hi ha, que no n'hi cerquin. Però, si n'hi hagués, per què no ho han d'aclarir i difondre-ho?

Entre mestres d’escoles públiques o privades, no catòliques, el Defensor del Poble no en té cap dada que pugui fer pública? Amb noms i llinatges? Amb fotografia incorporada? Amb el nom del centre escolar? Amb el nom i llinatges de director/a? Amb el seu currículum vitae? Amb la identificació de la víctima? Amb dades detallades de l’abús?

I amb metges que hagin abusat de menors? No en té cap dada, amb noms i llinatges, fotografia, clínica o hospital, currículum professional, identificació de víctimes, detalls de l’abús?

I amb militars que hagin abusat de menors? No n’hi consta cap ni un, amb noms i llinatges, fotografia, caserna, graduació, família, víctimes, detalls?

I amb policies que hagin abusat de menors? No en té cap ni un, amb noms i llinatges, foto, destinació, carrera professional, víctimes, detalls, etc.?

I amb polítics? No n’hi consta cap ni un amb noms i llinatges, càrrec públic, denominació del partit, institució pública on és present, etc.?

I dins l’àmbit esportiu? No n’hi consta cap, d’abús sexual de menors? Amb nom i llinatges dels infractors? Del club esportiu? De la localitat? De la junta directiva?

I, sobretot, amb pares i parents de víctimes, no té constància de cap cas que pugui fer públic, per contribuir a fer veure que, malauradament, vivim a l’interior d’una societat que, malgrat les aparences de normalitat i respecte, continua maltractant infants i abusant-ne sexualment, a més gran escala del que sembla? O són meres suposicions només?

Com a ciutadà de les Illes Balears reclam i deman que el mateix Defensor del Poble, i el Congrés dels Diputats espanyol que li encomana informes, vagin més enllà de la denúncia d’abusos infantils per part de l’Església catòlica, i s’atreveixin, d’una vegada per totes, a enfrontar-se a una de les realitats i situacions més doloroses que, pel que expressen certes entitats socials, continuen patint molts d'infants en aquest redol d’Europa: l’abús sexual.

Seria bo quantificar-ho, científicament i tècnica. No solament amb una enquesta basada en una telefonada. Si més no, per veure'n les proporcions en àmbits diversos i per mirar d’aconseguir-hi un apropament més eficient a la realitat, d'una manera més objectiva. 

Sempre amb l’afany i moltes ganes d'encertar el camí de la seva erradicació total, no solament a l’àmbit eclesiàstic, sinó també a tots els àmbits d'una societat que, en el seu conjunt, ja no en pugui donar, de pederàstia, perquè ja no en tengui.

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 28 d’octubre de 2023

diumenge, 16 de juny del 2013

Gràcies a la Vida, que tant m'ha donat!

45 aniversari d'una ordenació sacerdotal inoblidable

Avui es compleixen 45 anys, d'aquella fita assolida el 16 de juny de 1968, quan una quinzena d'estudiants joves érem ordenats sacerdots a la capella del Seminari Diocesà, a mans de monsenyor Rafael Álvarez Lara, bisbe de Mallorca.
Érem i som la generació del 68, de capellans joves mallorquins!
Són quaranta-cinc anys farcits, per a mi, de vivències i experiències inoblidables, des d'aquella fita assolida després d'haver romàs estudiant, en règim acadèmic intern i intens, les humanitats, la filosofia i la teologia que s'ensenyava aleshores en aquell centre d'estudis eclesiàstics a més de tres-cents alumnes. Mascles tots ells.
Els darrers vint-i-cinc anys, que els he viscut juntament amb la meva esposa Isabel Rosselló, fins allà on hem pogut i sabut, ens hem dedicat a tasques cíviques i polítiques relacionades amb l'esforç, personal i col·lectiu, amb ganes de contribuir a millorar les condicions de vida de la ciutadania. Primordialment al barri del Camp Rodó, a Ciutat...
Des que fa cinc anys se li va detectar la malaltia d'alzhèimer, les coses han canviat molt per a nosaltres. Ens hem hagut d'avesar a un altre ritme de vida, totalment diferent!
Anteriorment, havia viscut amb na Lina Company, l'esposa que va morir als 42 anys d'edat, víctima d'un “limfosarcoma maligne” detectat tres anys abans. Ens havíem dedicat primordialment a l'Escoltisme i als Clubs d'Esplai...
Tot això, després d'haver-me exercit com a “missioner” durant quatre anys a terres del Perú, a Amèrica Llatina, i uns altres quatre anys a terres del Burundi, a l'Àfrica Central. I d'haver prestat els meus serveis pastorals a tres parròquies de Ciutat: Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs i l'Encarnació, com a vicari a les dues primeres i com a rector a la darrera.
Transcorreguts aquests quaranta-cinc anys tan intensament com ràpidament, m'adon que la vida m'ha portat per uns viaranys que jo no m'havia imaginat mai. Són camins que no sempre han coincidit amb aquells que m'havia marcat de bon principi, però que han estat els recorreguts efectivament amb gent tan diversa, en àmbits tan diversos, amb feines tan diverses.
Mai no m'havia imaginat d'arribar a exercir-me com a funcionari de carrera a la CAIB, o com a regidor a l'Ajuntament de Palma, o com a conseller de Cultura al Govern de Mallorca, o com a diputat al Parlament de les Illes Balears, per exemple. I així ha estat, amb tot quant això pugui comportar.
Precisament aquests dies m'arriba la gran bona notícia de la publicació del meu primer llibre, “Gloses meves”. Editat a Mèxic, en català de Mallorca, gràcies al bon amic i company d'estudis eclesiàstics, el manacorí Joan Riera Mossegat.
D'ell sorgí la idea de dedicar-ne tot quant puguem arreplegar amb la seva difusió a la lluita contra la malaltia d'alzhèimer. I així pens fer-ho, quan se'n faci la presentació pública un cop passat l'estiu:

Gloses meves publicades (per a AFAM)
(13 €, o més...


)
Amb aquesta donació
que tu fas per aquest llibre,
has tocat endins la fibra
d'una bona associació
dedicada a gent malalta
que pateix qualque demència,
per la qual ara a la ciència,
tan mancada, li fa falta
obtenir molts de recursos
per atendre tanta gent
tal com cal, parant-hi esment,
lluny d'estèrils grans discursos.
Agraint aquesta ajuda
que anirà íntegrament
a enfortir-ne el tractament:
a l'AFAM molt ben rebuda!
Per tot plegat, no puc deixar de sentir-me profundament agraït a aquesta vida que tant m'ha donat! Fins i tot els mals moments passats, que n'hi ha hagut molts i variats, crec que m'han servit per a valorar-la més encara.
GRÀCIES A LA VIDA, QUE TANT M'HA DONAT!

dilluns, 11 de febrer del 2013

El papa Benet XVI abandona el pontificat

Perquè un papa com Benet XVI abandoni el pontificat, em sembla que ha de ser ben grossa la que veu que se li cau al damunt!

A la meva edat, crec estar en condicions de mirar-me amb certes dosis de relativitat tota quanta versió oficial vaticana se'n faci pública...

Temps al temps...

"Fratres carissimi, non solum propter tres canonizationes ad hoc Consistorium vos convocavi, sed etiam ut vobis decisionem magni momenti pro Ecclesiae vitae communicem.
Conscientia mea iterum atque iterum coram Deo explorata ad cognitionem certam perveni vires meas ingravescente aetate non iam aptas esse ad munus Petrinum aeque administrandum.
Bene conscius sum hoc munus secundum suam essentiam spiritualem non solum agendo et loquendo exsequi debere, sed non minus patiendo et orando.
Attamen in mundo nostri temporis rapidis mutationibus subiecto et quaestionibus magni ponderis pro vita fidei perturbato ad navem Sancti Petri gubernandam et ad annuntiandum Evangelium etiam vigor quidam corporis et animae necessarius est, qui ultimis mensibus in me modo tali minuitur, ut incapacitatem meam ad ministerium mihi commissum bene administrandum agnoscere debeam.
Quapropter bene conscius ponderis huius actus plena libertate declaro me ministerio Episcopi Romae, Successoris Sancti Petri, mihi per manus Cardinalium die 19 aprilis MMV commissum renuntiare ita ut a die 28 februarii MMXIII, hora 20, sedes Romae, sedes Sancti Petri vacet et Conclave ad eligendum novum Summum Pontificem ab his quibus competit convocandum esse.
Fratres carissimi, ex toto corde gratias ago vobis pro omni amore et labore, quo mecum pondus ministerii mei portastis et veniam peto pro omnibus defectibus meis.
Nunc autem Sanctam Dei Ecclesiam curae Summi eius Pastoris, Domini nostri Iesu Christi confidimus sanctamque eius Matrem Mariam imploramus, ut patribus Cardinalibus in eligendo novo Summo Pontifice materna sua bonitate assistat.

Quod ad me attinet etiam in futuro vita orationi dedicata Sanctae Ecclesiae Dei toto ex corde servire velim".

dilluns, 2 de gener del 2012

Sermó en el dia de la Conquesta, a la seu catedral de Mallorca

Molt agraït al capellà inquer, mossèn Pere Fiol i Tornila, qui m'ha passat el text íntegre del seu sermó a l'església catedral basílica de Mallorca, el proppassat dia 31 de desembre, en reproduesc els fragments que consider més eloqüents, per a mi.

“Avui, germans, ens reunim, en el nostre temple major, tot recordant el dia que un grapat de cristians, encapçalats pel Rei En Jaume, entraren en la Madina Mayurqa, al crit de Santa Maria, Santa Maria, ajuntant així les nostres terres a la fe cristiana i a la cultura, ara dita occidental, hereva de l’esperit de l’Imperi romà, i que arraconà el que aportaren els àrabs l’any 902...

 Aquells homes trobaren restes dels antics balears que havien conegut i estimat Jesús, petites esglésies, Fonts de baptisme que parlaven de cristians com ells. Sentien goig dins el cor de veure que havien posat fi a 327 anys de presència sarraïna...

Crearen 35 parròquies on alimentar la seva fe, però també aixecaren 6 hospitals en la Ciutat i 13 a la Part Forana. Enmig de les dificultats de la vida, i mirant de superar la flaquesa humana, aquells homes, els nostres avantpassats, volien ser seguidors d’Aquell que ens havia dit: “tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” Mt.25,40....

    Trinitaris i Mercedaris curaven de visitar la nostra gent per recaptar almoines i poder fer tornar als mallorquins captius... L’obra del framenor llucmajorer Bartomeu Catany va posar en pràctica les Obres de misericòrdia, que s'havien après en la Doctrina...

    El Bisbe Simó Bauçà i Sales (1608-1623) feia repartir cada dia 100 racions de pa, carn i vi... Treballà perquè els pobres poguessin aprendre un ofici; maridà infinitat de donzelles.

    Li ajudaven a la feina tant els P. Julià Fontirroig i el P. Guillem Malferit, frares dominics com ell, com el seu capellà Mn. Jaume Pons.

    El Bisbe Baltasar de Borja i Velasco (1626-1630) passà per orde als 5 Rectors de Palma que donassin menjar als pobres que anaven a les parròquies, i si hi havia malalts que no poguessin pagar les medicines o els metges, ho pagassin i li passassin la factura...

    La gestió del Bisbe Rocamora (1645-1653), quan les males anyades ja començaven a fer-se notar entre la gent, però sobretot en la pesta de 1652 ajudà materialment als qui patien o estaven malalts...

    El jove jesuïta P. Ignasi Fiol i Tomàs el 18 de juny de 1677 funda la Misericòrdia vora l’Hospital de La Sang, edifici que, remodelat, ara empram per altres activitats, on s’havia d’atendre a tanta gent que aleshores hi havia per Palma acaptant i cercant alguna cosa per poder sobreviure.

    Així podríem anar esbrinant multitud de persones i d’accions que els seguidors de Crist, en aquesta bella terra, hem anat fent...

    Durant la postguerra fou magnífica i esgotadora la tasca que la gent d’església, empesa per la caritat cristiana, va fer per donar roba, casa, aliment, medicina, feina, amistat... a tants externs que arribaven a Mallorca...

    El bisbe Jesús Enciso dia primer de Maig de 1960 convidava els capellans a participar en la I Assemblea Diocesana de Caritas, que se celebraria al Seminari Vell dia 21 de Maig: “perquè no hi hagi en la Diòcesi cap pobre que no pugui rebre l’ajuda suficient per cobrir les necessitats bàsiques”.

    El Papa Pius XII havia establert aquesta institució d’església l’any 1950, ara els Bisbes anaven posant la Caritas Diocesana en cada una de les seves esglésies particulars.Enguany hem celebrat els 50 anys d’aquesta institució entre nosaltres...

    Som Església vertaderament en un poble, i volem posar mà davant tanta injustícia que ha generat una època de bonança econòmica que ha passat Mallorca.

    Però també en aquests moments veim com el nostre propi poble, poble petit i minoritari davant el moment globalitzador que vivim, no ho té gaire fàcil.

    Les paraules clarividents del Papa, avui Beat Joan XXIII, en el mes d’Abril de 1963, ja generaren malestar en certes esferes polítiques mallorquines...

    La Pacem in terris demanava que a tots el grups ètnics i nacionals els correspongui plena autonomia i formar una nació independent i que la Justícia demana que els Poders Públics s’apliquin eficaçment a afavorir els valors humans d’aquestes minories, especialment la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques.

    Lluny som nosaltres dels ideals que posava el bon Papa Joan. I quan ens pensàvem haver fet algunes passes amb l’Estatut de la nostra terra, ens trobam que és bo de fer, canviar-les o buidar-les de contingut.

    En aquests moments serà bo que recordem el que l’eximi poeta Joan Alcover, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat l’any 1906, ens deia “Jo l’estim i la vener, eixa llengua, pels títols que la il·lustren, pels records que l’ennobleixen, per l’ànima que hi vibra; però sobretot la vull i la preferesc per esser la nostra. Aquest és el títol suprem que la fa, no la millor, sinó l’única per a nosaltres”

    Els seguidors de Jesús haurem de seguir tenint la mà oberta a tota la gent que ha vingut aquí cercant una millor manera de viure, però també han de poder trobar un poble que té la seva identitat, un poble que no es deixa enlluernar pels múltiples colonialismes culturals, al servei de l’imperialisme de torn, sempre més majestuós, més ple de tòpics, disposat a arrabassar-nos el dret de ser subjectes i artesans de la nostra pròpia història.

    Estimem als germans, treballem, com ho ha fet Càritas en aquests darrers cinquanta anys, perquè en cada persona s’hi pugui manifestar la imatge i semblança de Déu, i com solia dir el Beat Juníper Serra, lo primer és lo primer, i així serem fidels a Déu i a la nostra Terra.

                        Mossèn Pere Fiol i Tornila
                              Rector de Muro

(Extracte del Sermó que, el dia de la Conquesta, pronuncià a la seu catedral de Mallorca mossèn Pere Fiol i Tornila, rector de la parròquia de Muro (Mallorca), el 31 de desembre de 2011, adreçat al senyor bisbe, germans capellans concelebrants i poble fidel encapçalat per aquells que han estat constituïts en autoritat.)

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Nota electoral, política i dretana, de la Conferència Episcopal Espanyola

Molts catòlics practicants d'arreu dels Països Catalans no ens sentim gens ni mica representats pels bisbes que componen la 221a Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola.

Hem de denunciar públicament l'engany que comporten tots i cadascun dels 10 punts de la "Nota ante las elecciones generales de 2011", que ha llegit i publicat en castellà, divendres 21 d'octubre, una mesada abans de les eleccions generals al Congrés i al Senat, el bisbe auxiliar de Madrid i secretari general i portaveu de la CEE, monsenyor Juan Antonio Martínez Camino, S.J.

Esdevé un insult a la intel·ligència humana la pretensió episcopal espanyola de fer-nos creure que ens volen ajudar a exercir amb responsabilitat el DEURE de votar, sense entrar en opcions de partit i sense pretendre imposar a ningú cap programa polític (conservador i dretà), quan criden l'atenció sobre el perill que suposen determinades opcions legislatives (nacionalistes i d'esquerres).

La Comissió Permanent de la Comissió Episcopal Espanyola, com gairebé sempre, sobretot en períodes preelectorals, torna a mostrar el llautó...

Més li valdria que s'aplicàs, a ella mateixa, allò que entaferra a altres en el punt 4: de la Nota

"...no actúan de modo conforme con la verdadera libertad quienes creyéndose dioses, piensan no tener necesidad de más raíces y cimientos que ellos mismos; desearían decidir por sí solos lo que es verdad o no, lo que es bueno o malo, lo justo o lo injusto...”.