Al meu estimat cunyat manxec, Eugenio Domenech Rodríguez

Em deman quan deu ser la primera vegada que tenc notícies d’aquest jove manxec anomenat Eugenio Domenech Rodríguez que, segons diuen, festeja la meva germana Mª Ana? No en sabria indicar la data exacta, però ha de ser a principis de la dècada dels anys 70 del segle passat. Si no una mica abans...

Record que la meva germana Mª Ana, a més dels estudis de batxillerat elemental, es prepara professionalment per exercir la tasca d'auxiliar de Clínica a l’Hospital universitari de Son Dureta. Hi treballa durant dècades, juntament amb el seu espòs Eugenio Domenech, qui s’hi exerceix com a excel·lent zelador, de tarannà profundament vocacional: d’aquells que, davant d’una persona malalta, es desvetllen per atendre-la de la manera millor que saben i poden. Molt bon zelador!

El cert és que, des del primer moment que ens tractam tots dos, mantenim molt bones vibracions mútues, compartim idees i plantejaments de vida, passam estones conversant i intercanviant opinions, ens sentim membres d’una mateixa família. Fins al punt de passar-nos l’un a l’altre confidències personals de les més íntimes. A més de cunyats, som molt bons amics.

A l’interior de la família Buele Ramis, n’Eugenio hi entra amb molt bon peu. Tant pel que fa als meus pares, que s’atansen a anar-hi a viure més a prop. Com pel que té a veure amb els meus germans i jo mateix que el consideram bon cunyat, feiner com el que més, treballador infatigable, amant de la família i lliurat en cos i ànima a procurar el màxim benestar possible per als seus.

Mentre ja tenc preparades les maletes per emprendre el meu primer vol transoceànic cap al Perú per primera vegada, em ve molt just poder assistir a la celebració matrimonial del jove manxec Eugenio Domenech Rodríguez i la mallorquina Mª Ana Buele Ramis. 

En presidesc la cerimònia religiosa com a capellà, el 5 de maig de 1975, a l’esglesieta de la parròquia de Son Roca. El mateix dia que la meva germana compleix 25 anys d’edat. 

Mentre som al Perú, continuo mantenint la relació epistolar que ens permet de seguir connectats d’alguna manera, d’acord amb els mitjans disponibles aleshores (res a veure amb els d’avui dia).

Quan torn a Mallorca, amb n’Eugenio ens feim molt. Tant és així que el record present en moltíssimes d’eixides meves! Quan sortim en vol transoceànic cap a Amèrica Llatina i Central l’any 1981, el metge Miquel Barceló, la farmacèutica Aina Salom i jo, un dels que acudeix a acomiadar-nos a l'aeroport de Son Sant Joan, precisament és ell, juntament amb ma mare i el meu germà Andreu (que tots tres descansin en pau).

Tant amb la meva primera esposa, Lina Company, com amb la segona, Isabel Rosselló Girart, s’hi duen tan bé, que no record cap casta de discussió, d’enfrontament o desavinença. Sempre fent pinya.

N’Eugenio i na Mª Ana arriben a tenir quatre filles: Maru, Nani, Carme i Berni. Tots quatre esdeveniments familiars ocorren a la dècada dels anys 70 del segle passat, mentre jo em trob fora de la Roqueta, exercint-me com a missioner al Burundi, primer, i al Perú, després.

El 10 del 10 del 01, esdevé un dels dies més fatídics dins la nostra família. Fortament empesa per depressions profundes, la meva germana es precipita al carrer des del setè pis de casa seva, i ja no torna a ser pus mai més la mateixa que havia estat abans. Es queda "en coma vegetatiu" durant gairebé dues dècades seguides...

És precisament llavors quan surt a relluir molt més el tarannà i la manera de ser del meu cunyat Eugenio. Mai no he trobat enlloc cap home que es mostri tan enamorat de la seva dona i que l’estimi amb tanta intensitat com ell. De manera pràctica i efectiva.

«Los amantes de Teruel» queden petits davant n’Eugenio i na Mª Ana. Ell fa el que no està escrit enlloc, per procurar-li, a ella, el major benestar possible, tot i les grandíssimes dificultats amb què topa contínuament. Res no l’impedeix d’aconseguir allò que es proposa, per tal de tenir la seva dona en les millors condicions i la millor qualitat de vida possible.

S’estima més tractar-la directament i personal a ca seva, abans de deixar-la en mans externes a l’hospital. Com a bon professional, sap molt bé com tractar-la. Ho puc comprovar amb els meus ulls cada vegada que m’hi atans, tant a Palma com a Munera (Albacete): gràcies a la presència curosa i atenta d’espòs i filles, la meva germana Mª Ana es passa al llit, durant dues dècades seguides, sense haver tengut ni patit mai cap llaga ni una! 

El mes de juliol de l’any 2016, un dos mesos després de la mort de la meva esposa Isabel Roselló, a instàncies del meu cunyat Eugenio, me’n vaig a passar uns dies a la seva casa de Munera. Hi viuen ell, la meva germana Mª Ana i les seves filles Carme i Berni. Es tracta d’un poblet castellà manxec de la província d’Albacete. Un lloc mesetari encantador, amb gent i població de tracte molt familiar.

Amb això, esper rebre’n l’ajut que necessit per suportar amb més fermesa i major fortalesa d’ànim la situació personal que estic travessant, després de la mort de la meva estimadíssima esposa, la manacorina Isabel Rosselló Girart ocorreguda l’anterior 18 de maig.

Ho aconsegueixen. Com sempre, m’hi acullen la mar de bé. I, entre d’altres detalls, em fan avinent que estic residint a «Munera, terra de toros i de toreros». Mai com llavors he assistit a cap «corrida en plaza de toros», farcida a rebentar «en la zona d’ombra». Després de prendre uns vins amb els amics del meu cunyat Eugenio, entesos en totes dues matèries: no només pel que fa als toros a la península Ibèrica, sinó també al Perú...

El 7 de maig de 2021, a les 18:30 hores, la meva única germana Mª Ana Buele Ramis deixa d’alenar i mor al seu domicili de Munera (Albacete). És la meva germana petita. M’ho comunica pel mòbil el seu espòs i cunyat meu, Eugenio Domenech Rodríguez, aquell mateix dia. 

Els confinaments que imposa la pandèmia no m’aconsellen de fer-m’hi present. I ho lament moltíssim.

L’aturada cardio-respiratòria que pateix acaba amb la seva vida, després de prop de vint anys seguits d’haver romàs en estat de coma vegetatiu. La major part d’aquest temps perllongat, se’l passa a la vila albacetenya de Munera. Sempre molt ben tractada i sempre molt ben acompanyada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru.

Un dissabte, el 9 d’octubre d’aquell any, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebram una missa d’acció de gràcies per la vida d’aquesta gran germana meva Mª Ana, amb la presència del seu espòs, les seves filles, els familiars i les amistats més properes.

Avui, 2 anys i mig després, mentre duen n’Eugenio al Cementeri de Munera, des del Perú estant deman per whatsapp al rector de la mateixa parròquia, mossèn Ramon Lladó, que vulgui aplicar-hi la missa de les 12 del migdia diumenge que ve. 

Tot d’una em contesta de manera afirmativa: «Amb moltíssim de gust, com si hi fossis, li oferirem la missa de les 12». És tot quant crec que puc fer, suara mateix, des d’aquí on som, per aquest cunyat meu manxec amb qui he compartit tantes vivències, com a dos bons amics.

Descansa en pau, Eugenio! Gaudeix de la Vida que  no s’acaba mai!

A Mª Ana Buele Ramis (1): la meva germana petita

Dia 7 de maig de 2021 va morir al seu domicili de Munera (Albacete) la meva única germana, Mª Ana Buele Ramis. Que en pau descansi!

M’ho comunicà pel mòbil el seu espòs i cunyat meu, Eugenio Domenech Rodríguez, el mateix dia.

Malgrat la notícia fos més que esperada per mi des de feia anys, no deixà de sorprendre’m aleshores i em causà una impressió molt forta. 

La meva única germana havia mort! S’havia retrobat amb els membres difunts de la família: ma mare M. del Carme, mon pare Andrés, el meu germà Andreu, les meves esposes Lina i Bel, la meva cosina Barita, etc.

En fracció de segons, per uns instants breus passaren pel meu cervell munió de records i d’escenes viscudes al llarg de la meva vida septuagenària, amb la imatge de la meva germana petita.

El seu naixement. 
Na Mª Ana va nàixer al barri palmesà del Camp Rodó el 5 de maig de 1950. Jo tenia 5 anys. Encara no havia fet la Primera Comunió. Era  l'única germana que tenia. 

Rompent amb la tradició domèstica, després de tres fills, venia al món la primera femella de la família Buele Ramis. 

També, per primera vegada, ma mare no se n’havia anat a parir a la clínica de Santa Catalina Thomàs, al barri de Son Armadams, a prop d’allà on avui dia s’aixeca l’Auditòrium de Palma, al carrer Marquès de la Cènia, on nasquérem els tres germans mascles. 

Na Mª Ana va nàixer al mateix domicili familiar on vivíem. L'anomenat Preventori, situat al carrer de General Riera, al barri del Camp Rodó. 

L'arribada a casa d'aquella primera nina va omplir de goig i d’alegria tots els cinc membres de la família. Record que hi hagué molt de trull aquell dia dins ca nostra. 

Moltíssims d'ulls, del tot encuriosits, esbrinaven de fit a fit els detalls més petits i insignificants d'aquell cosset humà, convertit aleshores, a aquell indret de Palma, en la primera mulata mallorquina del segle XX. 

No n’hi havia cap altra en tota l’illa. N’era la primera.

La convivència. 
Mª Ana compartí amb nosaltres els domicilis nombrosos que tengué la família Buele Ramis, pertanyent a una de les famílies més modestes de Ciutat. 

Només al mateix barri del Camp Rodó ocupàrem dos indrets del Preventori; una cotxera al carrer Vázquez de Mella, a prop de la gallera de can Veta; i un pis nou al carrer d’Alferes Llobera Estrades.

Posteriorment, habitàrem a un casalot del Secar de la Real, anomenat Can Tonet, a prop de Son Pons de la Terra, a la carretera de Valldemossa; i finalment a un pis de les vivendes de protecció oficial del grup Juníper Serra, situat davant la fàbrica de gas i electricitat de Gesa...

El Seminari.
La meva entrada al Seminari diocesà de Mallorca, per estudiar de capellà durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte, rompé pràcticament la meva relació directa amb la família. Dels dotze mesos de cada any, només me n’hi passava dos, a ca nostra: un a l’estiu i quinze dies per Nadal i per Pasqua.

Mai no m’ha fuit del cap ni de la memòria aquell dia de l’entrada meva al Seminari diocesà de Mallorca l’any 1955. D’acord amb la normativa interna, molt estricta, més enllà de la porta d'entrada no hi era permès l’accés de cap dona. Això va obligar ma mare i la meva germana a haver de romandre fora, esperant el retorn i la sortida dels familiars mascles, darrere les vidrieres que donaven al pati interior del Seminari Menor.

Tampoc no m’he oblidat mai de la negativa per part dels superiors del Seminari que jo pogués assistir a la Primera Comunió de la meva germana i del meu germà Andreu. La varen fer tots dos, el mateix dia, a la parròquia de la Santíssima Trinitat. Sense la meva presència. 

Com a infant, no ho vaig entendre. Com a adult, molt manco encara.

Des d’aquest blog meu, convid la gent que en tengui ganes, fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, a la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles i familiars.

A Mª Ana Buele Ramis (2): la meva gran germana

L’escola. 
La meva germana Mª Ana va fer els estudis primaris a l’escola que les religioses Trinitàries mantenien oberta al Molinar de Llevant. Sé que va anar també al col·legi de les religioses Franciscanes, al carrer Moral de Ciutat. Més endavant estudià batxillerat a l’Institut femení Joan Alcover. I posteriorment dugué a terme altres estudis relacionats amb la seva professió sanitària, o amb el coneixement de llengües estrangeres, com fou el rus.

La parròquia.
A la dècada dels anys 50 i 60 del segle passat la joventut en general mantenia molt pocs espais dedicats al lleure, el joc, l’oci o la distracció. Molt més encara, quan es tractava d’al·lotes. La meva germana s’afegí al grup parroquial de la Santíssima Trinitat on feu amistat duradora amb bones colles d’amigues.

Alguns d'aquells noms d'amigues de joventut encara avui dia em sonen... Nila... Cati Ribas... Isabel Maimó... Andrea Martí... Margarita i Milagros Martorell... Magdalena Soler... Joana Tugores... 

Patronat Obrer. 
També record que na Mª Ana, durant algun temps, freqüentà el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit per l’ínclit jesuïta català, el Pare Ventura, a la plaça del Gral. García Ruiz. La meva germana es dedicà un temps a la pràctica de l’esport, com a jugadora de Bàsquet, integrant un dels primers equips femenins d'aquella època.

Can Roxa.
Si no vaig errat de comptes, la seva primera feina, que realitzà durant un període considerable de la seva vida laboral, fou a l’establiment de Can Roxa, tenda de venda de teixits i robes, situada al carrer de sant Miquel. Hi treballà com a dependenta, despatxant-hi per a l’empresari Jordi Rosselló Xamena, que li tenia molta consideració, estimació i respecte.

Verbum Dei. 
Les inquietuds de caire espiritual, que marcaren d’alguna manera la vida de la meva germana Mª Ana, l’atansaren també a interessar-se per la institució religiosa que havia creat el curiblanquer mossèn Jaume Bonet Bonet, «Les Bonetes», o Fraternitat Missionera Verbum Dei. Record que ella assistí a algunes trobades al santuari de Santa Llucia, a Mancor de la Vall, sense que s’hi arribàs a integrar totalment.

Son Dureta.
A més dels estudis de batxillerat elemental, es preparà professionalment per exercir la tasca d'auxiliar de Clínica a l’Hospital universitari de Son Dureta. Hi treballà durant dècades, juntament amb el seu espòs Eugenio Domenech, qui s’hi exercia com a excel·lent zelador, de tarannà profundament vocacional. Amb posterioritat, haurien d’atendre-la durant una temporada ben llarga com a pacient, la meva germana.

Escoltisme.
Amb ganes de col·laborar dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, Mª Ana participà en les activitats que duia a terme l’Agrupament Escolta Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació.
Record com si fos ahir mateix l’estiu de l’any 1969, quan vaig assistir com a consiliari escolta al campament que les Al·lotes Guies havien muntat al pinaret del Port Vell, dins el terme municipal de Son Servera.
Hi assistien com a caps na Teresa Gené i Ramis i na Catalina Llobera i Ordinas,  encarregant-se de la intendència na Francisca Oliver i Matas, i na Mª Ana Buele i Ramis, la meva germana.
Coincidia aquella acampada escolta amb la primera potejada humana que, segons deien, havia rebut la lluna, amb l'arribada espectacular dels primers astronautes de la història. Un esdeveniment  singular que havia estat presenciat directament per aquella colla d’al·lotes guies, davant la tele d’un bar de Son Servera. Com un esdeveniment realment extraordinari i singularment significatiu.

Algèria.
Gràcies a Mª Ana, vaig tenir l’oportunitat de viatjar per primera vegada al continent africà. Juntament amb mon pare, ella i el meu germà Andreu, a les darreries de l’any 1970, viatjàrem a Alger, la capital d’Algèria.
Vàrem retre visita familiar a un possible gendre de mon pare i possible cunyat meu algerià. Li deien Mourat. Tots quatre membres de la família Buele Ramis ens hi passàrem una setmana sencera, convivint amb aquella família musulmana, a la seva pròpia casa.
Record veure'ls realitzar cada dia, amb veneració profunda, les seves pregàries de bon matí, agenollats amb el cap cot en direcció a la Meca.
Hi compartírem taula, menjar i la paraula. Sortírem plegats a passejar pels carrers i mercats. Recorreguérem la «casbah» de la ciutat. Ens familiaritzàrem amb l'islam i l'estil de vida que hi portaven els fidels musulmans. Sense tastar-hi mai enlloc cap casta de beguda alcohòlica durant tots aquells dies...

Des d’aquest blog meu, aprofit per convidar la gent que en tengui ganes, a fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, a la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles, familiars i amistats.

A Mª Ana Buele Ramis (i 3): esposa i mare

Matrimoni.

La meva germana Mª Ana es casà amb el manxec Eugenio Domenech Rodríguez a l'esglesieta de Son Roca el 5 de maig de 1975. El mateix dia que ella complia 25 anys d'edat. Tots dos treballaven a l’hospital universitari de Son Dureta.

  
Varen tenir quatre filles: Maru, Nani, Carme i Berni.
Tots aquests esdeveniments familiars varen ocórrer a la dècada dels anys 70 del segle passat, mentre jo em trobava fora de la Roqueta, exercint-me com a missioner al Burundi, primer, i al Perú, després.

Més a prop.
Estant jo a Chimbote, Perú, m’arribà la notícia que els meus pares havien decidit canviar de domicili. Ja no viurien més a la casa situada al Molinar de Llevant, davant Gesa. Havien pres la decisió d’anar-se’n a viure a la mateixa finca de la meva germana, al carrer de Ramon Muntaner. A la mateixa planta setena, porta per porta. Havien canviat de casa, de barriada, de parròquia. Estaven més a prop uns dels altres...

Dia fatídic.
El 10 del 10 del 01, per a mi, s’esdevengué el dia més fatídic de tots. A la matinada d’aquell dimecres, des del meu llit estant, vaig sentir sonar la sirena d’una ambulància. El darrer pensament que fos per mor de la meva germana!
Fortament empesa per depressions profundes, s’havia precipitat al carrer des del setè pis de casa seva, i ja no tornà a ser pus mai més la mateixa. Quedà i visqué en coma vegetatiu durant gairebé dues dècades seguides.
Ingressada d'urgència a l'Hospital de Son Dureta, d’on havia estat treballadora, hi hagué de romandre molts de mesos com a pacient, en estat de coma.
La família mantenguérem la convicció que tant la gerència administrativa de l'Insalud, com la direcció provincial de l'Inss, no havien actuat correctament amb la meva germana Mª Ana aquelles darreres setmanes...
Personalment, som un dels que pensen i creuen: qui va ser capaç de destruir en una nit, sent regidor de l'Ajuntament, tot un pont de pedra vell i emblemàtic com el del Tren, a Palma, no degué tenir tampoc gaire mirament a l'hora de destruir, si més no per omissió, la vida d'una de les treballadores de la institució pública que ell gestionava aleshores, ni de  destrossar-li'n la carrera professional...
Que Déu li pac aquell servei públic, així com se n'ha fet mereixedor!
Nosaltres ens haguérem d’adaptar a la situació nova, amb més que serioses dificultats i obstacles d’índole diversa...
Duita a ca seva, sempre va ser molt ben tractada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru. Ho vaig poder comprovar amb els meus ulls cada vegada que m’hi vaig atansar, tant a Palma com a Munera (Albacete): gràcies a la presència curosa i atenta d’espòs i filles, la meva germana Mª Ana s’ha passat al llit, durant dues dècades seguides, sense haver tengut ni patit mai cap llaga ni una! 

Ho mostra també, de manera explícita i clara, la felicitació que vaig saber que les quatre filles havien adreçat a tots dos, el dia que complien 35 anys de matrimoni, l'any 2010. A mi, em deixà tan fortament impressionat, que encara ara perdura:

«Felicidades Papá y Mamá por vuestro 35 aniversario! Espero que disfruteis de los detalles que os hemos enviado y aunque las cosas no siempre vayan con el viento a favor, nosotros somos como el junco que se dobla y nunca se quiebra!! Un besote Papá de parte de todas tus hijas. Te queremos, cabezón!! Mayo 2010».

«Estimada Mamà, Avui fas 60 anys i encara que fa temps que el vent va dur-se'n la teva veu, sempre ens queda el record de la teva memòria i els moments que hem passat i passam juntament amb tu!! T'estimam i t'enviam molts de besos i abraçades. Esper que oloris les 60 roses que t'hem regalat i la seva fragància t'arribi al cor. T'estimam molt tots!! Un beso molt fort. Maig 2010.»

Darrera trobada. 

L’estiu de 2016 vaig arribar fins a Munera, pocs mesos després que morís la meva esposa manacorina, Isabel Rosselló Girart. Fou una de les darreres trobades més fervents que vaig mantenir amb la meva germana Mª Ana... oportunitat única d’acomiadar-me-n’hi de manera definitiva...

La seva mort. 
El 7 de maig de 2021, a les 18:30 hores, la meva germana Mª Ana Buele Ramis deixà d’alenar. L’aturada cardio-respiratòria que patí acabà amb la seva vida, després de prop de vint anys seguits d’haver romàs en estat de coma vegetatiu.
La major part d’aquest temps perllongat, se la passà a la vila albacetenya de Munera. Molt ben tractada i acompanyada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru.
Que en pau descansi!
Les mostres de condol que ens han arribat, d’aleshores ençà, procedents de gent diversa a través de les xarxes de la intercomunicació social, es poden comptar a centenars. Moltes gràcies.
Vagi per davant tot el nostre agraïment, sincer i profund, de part de la família Buele Ramis. 

Des d’aquest blog meu, convid la gent que en tengui ganes, a fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles i familiars, a la parròquia palmesana de Santa Catalina Thomàs.

Que descansi en pau!