Els primers anys d'Escoltisme a la parròquia de l'Encarnació

Quan en Toni Roig Roig acaba la seva estada entre nosaltres, fa 54 anys que vaig iniciar-me, amb ell de rector, com a consiliari escolta de l’Agrupament Verge de Lluc, adscrit a la parròquia de l’Encarnació de Ciutat. 

Aleshores només som diaca, a punt de ser ordenat capellà. Tenc oportunitat de veure ben de prop la feinada feta entre l’any 1963 i 1967 en aquella parròquia jove, per part de qui s’hi exerceix com a ecònom, mossèn Antoni Roig Roig, i dels seus col·laboradors: Bartomeu Suau,  Guillem Miralles, etc.       

La parròquia de l’Encarnació es crea l’any 1960, però no n’obté radicació pròpia fins a l’any 1962, quan en nomenen ecònom mossèn Antoni Roig Roig, qui celebra la seva primera missa parroquial a l’oratori del Col·legi de sant Rafel. 

 L’any següent, el 1963, després que el bisbat de Mallorca adquireix la sala «Olympia» per a ubicar-hi el temple, habiliten provisionalment aquell local per als serveis parroquials i religiosos. La primera Unitat d’Escoltisme a l’Encarnació improvisa el seu lloc de reunions a les dependències de l’escenari per als espectacles d’estiu, que roman situat al pati posterior de la sala de ball.

 

Consta d’una quinzena de membres, joves i al·lots com Josep Triay, Joan Blanch, Bernat Homar Estelrich, Pere Bosch Lladó, Ildefonso i Paco Simó Rosselló, Bernat Pomar Plomer, Víctor Cuadrado Lladó, etc. Vull remarcar que, amb això, en Toni Roig contribueix activament a fer que la tasca educadora de l'Escoltisme i el Guiatge de Mallorca s’iniciï a l’Encarnació tot d’una que neix la parròquia, l’any 1963. Fins i tot ja n'hi ha, d'Escoltisme, tres anys abans de la benedicció i col·locació de la primera pedra del temple parroquial, realitzada amb una missa a la plaça Fleming, celebrada pel bisbe de Mallorca Mons. Rafael Álvarez Lara el 6 de juny de 1966. 

Antoni Roig, que no se’n pot ocupar de manera directa, facilita i fa possible l’estada d’aquell grapat de joves a les instal·lacions parroquials primerenques i n’assumeix com a propi algun dels aspectes característics d’un consiliari escolta, des del primer moment. 

De consiliaris escoltes mallorquins n’hi arriba a haver més d’un centenar, en tota la diòcesi.

   

L’any 1964, pel mes de setembre, és nomenat Bartomeu Suau Mayol vicari de la parròquia. L’interès per l’Escoltisme que manté viu aquell capellà jove l’engresca a fer-hi suport decisiu. Fins al punt que pel mes de gener de 1965, Jaume Muntaner Sampol i Pere Bosch Lladó agrupen els més petits en un «estol de llobatons»; mentre que en Bernat Homar disposa de gent adequada per organitzar una «secció» i tots dos grups es posen en marxa amb forces i il·lusions renovades. 

N’hi decideixen el nom genèric de «Agrupament Jaume I», per a les unitats escoltes de la parròquia de l’Encarnació, amb el fulard propi. A la promesa escolta que fan a Orient, l’ecònom Antoni Roig hi participa activament i hi celebra la missa.

 

  

Dos anys després, el 23 de gener de 1965, hi comencen les al·lotes, amb la constitució de l’Agrupament Verge de Lluc. Hi intervenen na Margalida Tomàs Vidal, na Neus Pujol Maura, na Joana M. Castelló Orvay, na Germana Ripoll Totxo, na Maria Ferret Espanyol. N’estructuren un «esplet» de tres «garbes». 

Aquell mateix any, Josep M. Magrinyà i Brull és nomenat cap de l’Agrupament Jaume I, pel comissari general de l’Escoltisme, Eladi Homs Zimmer; mentre que Paquita Bosch i Capó, esposa d’en Josep M. Magrinyà, és nomenada cap de l’Agrupament Verge de Lluc, per la comissària general del Guiatge de Mallorca, Maria Ferret i Espanyol. 

Amb el suport de mossèn Antoni Roig, els dos agrupaments escoltes van creixent a la parròquia de l’Encarnació: Tonina Canyellas Colom, que hi ingressa per organitzar un «aplec de daines», arriba a ser cap de totes les unitats, cap de ruta, i animadora de les unitats coeducatives de «busquerets», les  primeres a Mallorca.

 

Els membres de totes les unitats, que componen els dos agrupaments escoltes parroquials de l’Encarnació, l’any 1968 ja sobrepassen llargament el nombre de 200 participants. Gràcies a la dedicació intensa dels caps d’agrupament que hi col·laboren de manera decisiva, oferint-hi locals de ca seva per a les reunions i trobades: Josep M. Magrinyà i Brull, juntament amb la seva esposa Paquita Bosch i Capó.

L’any 1971 queden enllestides les obres de construcció dels locals escoltes definitius. Es construeixen damunt dels 300 m2 del terrat, proporcionats per l’ecònom Antoni Roig. Són construïts gràcies als donatius aportats íntegrament pels pares i mares d’escoltes i guies dels dos agrupaments parroquials, amb una despesa total considerable: 254.752 ptes.

   

El fet d'implantar-se aquests dos agrupaments escoltes els anys immediats al Concili Vaticà II, sens dubte, marca profundament la vida d'un moviment educatiu juvenil com aquell. Lligat a la diòcesi mallorquina, roman sempre molt actiu, tot i les traves imposades per la dictadura del general Franco, a les quals la parròquia conduïda per Antoni Roig va saber fer-hi front de manera molt singular. 

(NOTA: Moltes de les dades indicades en aquest escrit són extretes del llibre de 100 pàgines «Naixement i presència d’una parròquia. L’Encarnació 1962-1996», editat a Ciutat de Mallorca, P.M. 1.290-1996)

Parròquia de l’Encarnació (1): més activa presència laica que clerical

Façana de la Parròquia de l'Encarnació,
amb 60 anys de diferència

Veig anunciada la celebració del 60è aniversari de la parròquia de l’Encarnació, i dels Agrupaments Escoltes-Guies Jaume I i Verge de Lluc. Una celebració que m’arriba molt endins. Per molts de motius.

Està programada per al dissabte 25 de març de 2023 a les 19h. 

Per a mi, es tracta d’un esdeveniment que no puc passar per alt, de cap de les maneres. Ni pel dia, ni pel lloc, ni pel contengut. Esper i desig que a altra gent, també li passi el mateix. M’encantarà poder viure’l amb tota la intensitat possible.

El fet d’haver-hi celebrat, com a rector d’aquesta parròquia, la meva darrera missa a l’interior del seu recinte sagrat, en bon dia de la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener de 1982, no em comporta haver-me’n oblidat mai: ni dels orígens, ni de la tasca desplegada per tants i tants companys i companyes, ni d’una relació íntima amb aquesta parròquia (més esporàdica que continuada, tot s’ha de dir), ni del paper que continua exercint avui dia dins la nostra ciutat de Palma i la nostra diòcesi de Mallorca, amb el treball que hi desplega el bon amic (i antic company de jocs infantils), mossèn Guillem Vaquer Homar.

Ans al contrari, com a rector de la parròquia (1979-1982), en valor molt positivament els inicis (agost 1962) coincidents amb la celebració del Concili Vaticà II (octubre 1962-desembre 1965) i amb tants d’altres esdeveniments rellevants d'aquell any mateix, tant a Mallorca com a la resta del món.

Pot anar bé recordar l'esment de l’historiador Pere Fullana Puigserver, quan assenyala que les Constitucions del Sínode Diocesà de Mallorca, que entren en vigor una mica abans, el mes de març de 1960, reflecteixen la voluntat de continuar mantenint una «església triomfalista i de cristiandat», amb el clima i les directrius d’una església diocesana «preconciliar».

En canvi, si alguna característica vull remarcar, d’aquesta parròquia nova de l’Encarnació, és la presència activa i la participació entusiasta de gent laica, de tantíssims seglars que, no solament fan suport als eclesiàstics nomenats pel bisbe, sinó que hi aporten iniciatives i suggeriments propis, en sentir-s’hi i actuar-hi com a corresponsables convençuts.

A les més de dues dotzenes de clergues que hi passam, durant aquests 60 anys, s’hi han d’afegir centenars de dones i d’homes, seglars, que s’hi afanyen, voluntàriament i de franc, a portar-hi el pes i la responsabilitat d’una entitat parroquial tan singular com aquesta. 

S’hi fa ben palès el contengut del títol d’aquest escrit commemoratiu meu: una parròquia amb moltíssima més presència activa laica que clerical. 

És clar i evident que el paper dels eclesiàstics resulta imprescindible, predominant, gairebé absolut, ateses les circumstàncies del temps, de l’espai i d’una institució secular eminentment masclista. 

Per això, no ha de resultar gens estrany que figurin anotades al llibre parroquial certes notícies preferides, per exemple, l’ordenació sacerdotal del seminarista, feligrès de la parròquia, Jaume Muntaner Rullan, que es fa pública a la missa de les 12:30 del 2 de desembre de 1962  o igualment la del diaca Josep Noguera Arrom.

Des de l’any 1962 ençà, no som pocs els clergues que hi dedicam esforços, a la tasca de construir-n’hi una comunitat de creients que miri de mantenir-se fidel al Senyor, alhora que al poble on aquest ens destina com a servidors.

Des que el concarrí mossèn Antoni Roig Roig n’inicia la labor, si mal no record, passam per aquesta parròquia de Ciutat unes dues dotzenes de capellans: el palmesà Bartomeu Suau Mayol, el carrioner Bartomeu Pasqual Umbert, el deianenc Guillem Miralles Cardell, el felanitxer Bartomeu Tauler Valens, el pollencí Joan Mora Oliver, el puigpunyentí Pere Barceló Barceló, el llosetí Joan Bestard Comas, el bugerró Andreu Obrador Siquier, el palmesà Pep Toni Fuster Segura, l’alcudienc Joan Darder Brotat, el palmesà Teodor Suau Puig, el palmesà Cecili Buele Ramis, el santanyiner Joan Sunyer Ramos, el palmesà Lluc Riera Coll, el felanitxer Bartomeu Barceló Nadal, l’inquer Josep Noguera Arrom, el banyalbufarí Miquel Ambròs Albertí, el palmesà Miquel Àngel Moll Salleres, el freventí francès Joan Trias Lladó, el palmesà Alejandro Ramos Carrique, el gabellí Nadal Bernat Salas, el palmesà Antoni Gómez Serra, el palmesà Mateu Tous Vanrell   i el també palmesà Guiem Vaquer Homar  rector actual de la parròquia de l’Encarnació, des de l'any 2015.

Dins aquest àmbit clerical de l’Encarnació, vull remarcar el sorgiment d’un bon grapat de missioners que en surten, d’aquesta parròquia, reconvertida en comunitat solidària amb les necessitats d’aquí i del tercer món, primordialment al Burundi i al Perú.

De la mateixa manera, vull parar esment a la col·laboració intensa que hi despleguen durant aquests 60 anys de vida parroquial, les dues comunitats religioses femenines existents dins el terme: la Congregació de les Germanes de la Caritat, al col·legi Sant Rafel; i la Congregació de les Germanes Missioneres dels Sagrats Cors, al col·legi Jesús Maria. Sense oblidar els religiosos Carmelites de l'Antiga Observança de Catalunya, que l’any 1962 inicien tasques docents al Col·legi Pius XII, dins d’aquest terme parroquial i que, particularment a través de Ramon Oró, incideixen molt directament i intensa en el tarannà progressista de la parròquia. 

Tothom sap que la parròquia de l’Encarnació, erigida el 3 d’agost de 1962, neix a la capelleta del col·legi de Sant Rafel, «refugi provisional imposat», on mossèn Antoni Roig Roig celebra la primera missa el 26 de setembre de 1962 a les 8 de la nit. Es tracta de la primera missa que ell presideix en aquest indret, després d’haver-ne celebrat 3.926, de misses, en altres llocs sagrats... (Com ell mateix publica, amb motiu de celebrar-n’hi les tres primeres dècades).

L’Encarnació neix l’any 1962, quan jo acab els estudis del segon curs de Filosofia, al Seminari diocesà. L’any mateix en què es realitza a Palma la magna Missió promoguda pel bisbe Enciso; ocasió esplèndida per convertir la capella de sant Rafel i la sala de cinema es Capitol en els dos centres missionals de la parròquia nova, erigida en territori pertanyent fins llavors al terme parroquial de Santa Catalina Thomàs.

Parròquia de Ciutat, en mans de persones laiques

Pegant una ullada ràpida a la presència activa, tan intensa, de persones laiques en les tasques parroquials, se’m fa molt difícil esmentar-ne la totalitat, per no dir impossible. Sí que m’agradaria remarcar-ne algunes, d’aquell temps meu, individuals i col·lectives, que continuo mantenint ben vives dins la memòria, amb un record profundament  agraït.

La laïcitat implantada a la parròquia de l’Encarnació permet de treballar-hi conjuntament, en una mateixa línia d’actuació cap a objectius idèntics, persones diverses: les que es mostren i comporten com a creients, conjuntament amb altres que en són alienes i que s’auto-consideren agnòstiques o atees. 

El lligam d’unió entre totes elles, lluny de tenir res a veure amb alguna convicció religiosa compartida, és simplement la mateixa condició humana de qui hi participa.

Com fa Jesús de Natzaret, un laic jueu que interpel·la el clergat del seu temps, i atén la gent que ho necessita parant-hi  esment, no tant a la condició de seguidora fervent i entusiasta, com sobretot a la condició real de persona humana – primordialment si aquesta pateix i passa per una situació dolorosa i lamentable -. 

Lluny de veure's «reduït a l’estat laical», com passa dins l’Església catòlica occidental, Jesús fa la impressió de mostrar-s’hi i sentir-s'hi "elevat i enaltit"! Laic jueu que actua per damunt de mestres i doctors de la Llei, escribes i fariseus, sanedrins i sinagogues.

Personal treballador

La presència laica, des d’una perspectiva individual, consider que pot quedar reflectida en la figura dels dos escolans que té la parròquia al llarg de la seva història: el primer, Miquel Roca, a qui succeeix Aurelio Vélez. 

Tots dos s'hi passen hores, dies, setmanes, mesos i anys, mantenint-ne el recinte i tenint cura de tantes tasques diverses. Em resulten del tot inoblidables.

També la tasca desplegada per la secretària Anita Aguiló Fuster, o l’assistent social, que, de bon començament, es dedica a atendre peticions diverses tots els dies laborables de 10 a 12 hores. Inoblidable la dedicació de Don Toni Homar Ensenyat, "un dels seglars més entregats en el servei de la caritat, qui elabora un estudi sociològic de la barriada"; com també la dels membres del grup d'Acció Social de Càritas parroquial, amb la presència constant i perdurable de Paquita Alcover Fontanet.

De molt gran valor em resulta la col·laboració totalment desinteressada de persones dedicades a animar les celebracions litúrgiques a l'interior del temple parroquial de l'Encarnació: fent-hi les lectures, dirigint i interpretant els cants, preparant l'ambient per a una celebració festiva i comunitària. 

No puc deixar d'esmentar-hi Inès Coll Marquès i Miquel Parets Pizà, Paquita Mas Campins i Llorenç Martorell Llabrés, Margalida Salvà i Toni Salvà Pons, Milagros Dueñas Tur, Ramon Casañas, Teresa García, i tantíssimes d'altres persone laiques, seglars, sense les quals la parròquia de l'Encarnació no seria mai allò que ha estat, de fet...

Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca

Mirant-ne els col·lectius que s’atansen a la parròquia, he de col·locar en primer lloc el moviment dins el qual treball més intensament durant alguns anys: l’Escoltisme i el Guiatge de Mallorca. Manté dos agrupaments escoltes, adscrits a la parròquia de l’Encarnació: l’AEG Jaume I i Verge de Lluc, amb els caps d’Agrupament Josep M. Magrinyà Brull i Francesca Bosch Capó. Hi col·laboren desenes de caps joves, d’entre 17 i 25 anys d’edat, i centenars d’al·lotes i d’al·lots, d’entre 7 i 17 anys, que hi prenen part activa.

Celebració de la Missa en camp escolta

Se'm fa tan difícil destriar-hi tantissims noms i llinatges que em permet de recollir-los tots en l'esment dels seus dos caps d'Agrupament més emblemàtics.

Grup Cristià de Drets Humans

La creació del Grup Cristià de Drets Humans per mossèn Josep Antoni Fuster Segura, afavoreix i promou un espai cristià de gent laica dedicada a la defensa dels drets humans, no solament dins  la parròquia de l'Encarnació, sinó també dins la diòcesi i la societat civil mallorquina de l’època, en engrescar-hi dones i homes que s’hi afanyen de debò. 

Record, de manera molt singular i especial, la labor duita a terme dins el Grup per Pere Ballester Morey, Francesca "Queta" Lladó Ordinas,  o Maria Capellà... tant pel que fa a l’organització i coordinació d’activitats, com pel que té a veure amb la publicació periòdica d’un full informatiu; també per la seva participació intensa en els mitjans de comunicació, premsa i ràdio sobretot; o per la decoració acurada del recinte d’un temple que no compta amb cap capella lateral i que conforma una gran sala quadrangular, amb parets totalment blanques i columnes molt fines, on dibuixen una creu... 

Butlletí informatiu "ciclostilat",
escrit "a màquina" i fet "a mà"

Desenes d’altres dones i homes hi col·laboren intensament, dins el Grup Cristià de Drets Humans, entre d’altres: Mª Agnès Vich, Maria Salleras, Mª Carme Fernández, Bartomeu Suau M., Antònia Bonet, Miquel Artigues, Francesc Manresa, Francisca Vich,  Francisca Pellicer, Mercedes Garau, Antònia Picorelli, Miquel Ambròs, Jaume Ribes P., Bernat Vicens, Francisca Vidal, Catalina Llobera O., Miquel Llobera B., Catalina Company, Catalina Canals, etc.

Totes aquestes persones, entre d’altres actuacions, són les que apareixen com a signants del document que el Grup Cristià de Drets Humans de la parròquia de l’Encarnació adreça al ministre d’Administració Territorial, Rodolfo Martín Villa, el mes d’octubre de 1980, amb motiu del discurs que aquest dirigeix al Congrés dels Diputats, en el qual fa mostres evidents d’ignorar per complet o de no voler parar esment a la «condició de comunitat històrica de les Illes Balears», i de voler-ne, en canvi, continuar trepitjant els drets més fonamentals.

Els membres del Grup Cristià de la Parròquia de l’Encarnació mantenen i organitzen periòdicament trobades amb altres grups diversos de Ciutat. 

Record perfectament la convocada a Son Roca el mes d’octubre de 1980, on participen, a més dels membres del Grup, més d’una vintena de representants d’altres entitats: Amnistia Internacional (2), Associació de Veïns del Jonquet (4), Centre d’Exiliats Polítics d’Amèrica Llatina (CEXPAL) (1), Club de l’Esplai (1), Comitè de Solidaritat amb El Salvador i Amèrica Llatina (1), Front d’Alliberament Gai de les Illes (2), Justícia i Pau de Mallorca (4), Equip de la Sapiència (1), Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Col·legis Estatals (1), Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians (MUEC), Associació del Tractament de l’Alcoholisme (ATA) (1), Objectors de Consciència (1), Coordinadora d’Institucions Sanitàries No Oficials (CISNO) (1).

Hi prenen part Antoni Castanyer, Llorenç Tous, Eduardo Caldarola, Tomeu Barceló i Ramon Serra, Joan López, Marina Valldeperas, Antonio Fonseca, Teodor Suau...

Des de la parròquia de l’Encarnació, el Grup Cristià de Drets humans contribueix a refermar lligams de col·laboració de caire social, que n’enforteix el teixit i consolida una societat que vol ser cada cop més democràtica. 

Alhora que deixondeix consciències de persones creients que, en ampliar-ne la visió, poden disposar de més mitjans al seu l’abast i d’altres perspectives o camins a seguir.

Club d'Esplai

Més endavant, amb la posada en funcionament del Club d’Esplai, tasca assumida de manera primordial per Bernat Vicens Vich i tot un equip personal que s’hi lliura en cos i ànima, s’eixampla encara més la participació activa de seglars. 

Implantat a Mallorca pel bon amic i condeixeble palmesà Ramon Serra Isern, el Club d'Esplai es dedica primordialment a tasques educatives, servint-se del lleure i l’esbarjo amb la gent més jove.

Amnistia Internacional

Les instal·lacions parroquials de l’Encarnació, convertides en la primera seu d’Amnesty International a Mallorca, amb la dedicació entusiasta del feligrès i solleric Antoni Castanyer, aixopluguen persones i entitats de l’àmbit civil, més enllà de consideracions estrictament religioses, embrancant-se en la defensa i l’alliberament de persones maltractades o empresonades per les seves idees, opinió, creença,  religió, raça, llengua, etc. Lluiten aferrissadament per l’abolició de la pena de mort  i per l’abolició de la tortura, arreu del món.

A més de membres esmentats dins el Grup Cristià de Drets Humans, que serveixen de base per a la formació de la primera Secció Local d’Amnesty a Mallorca, d’altres s’hi van afegint, com és el cas del mateix Antoni Roig Roig, Luis Miguel Suárez Diguele, Mª Antònia Artigues Bonet, Catalina Bosch Sansó, Ana Luisa Coll Martínez de Tudela, Maria Jesús Ferrer Salvans, Dr. R.B. Macmillan and Mrs, Jaume March Bisbal, Boettcher de Alejandre, Luís Moyá Noguera, Catalina Vivern Mairata, Cristina Aznar Plana, Agustín Hayles Aguiló i d’altres.

Comitè de Solidaritat Amb Amèrica Llatina

A més d’introduir a Palma la secció local d'Amnesty International, juntament amb el solleric Antoni Castanyer, en defensa dels presos de consciència, ens plantejam la creació d'un Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina per fer suport a les lluites populars que s'hi duen a terme aleshores, orientades a desempallegar-se del domini opressiu de l'imperi nord-americà al continent llatinoamericà. 

El cream inicialment, mirant de fer suport a la lluita guerrillera del Front Farabundo Martí per a l'Alliberament Nacional, a El Salvador. I posteriorment n'ampliam l'abast a qualsevol altra situació de lluita que es produeix a Amèrica Llatina, a la dècada dels anys setanta del segle passat.

Els cinc iniciadors som mossèn Bartomeu Tauler Valens, Mateu Ramis Canyelles, Iván Mella Hidalgo, Mercedes Toledo Ferrada i jo mateix. Aquest petit grup es va ampliant més i més, a mida que se’n coneixen les actuacions.

Compromís en la trasformació

A mida que la societat civil mallorquina s’apunta a la lluita política per una democràcia més ferma, ofegada durant quatre dècades seguides pel règim dictatorial del general Franco, la parròquia de l’Encarnació actua i es mou com una comunitat compromesa en la transformació de la societat, heretant línies renovadores i afrontant reptes de futur, alhora que donant veu pública eclesial a la transformació democràtica

Seguint les orientacions emanades de la Constitució pastoral «Gaudium et Spes» del Concili Vaticà II, sobre l’Església en el món actual, la parròquia de l’Encarnació es converteix en lloc d’aixopluc per a la gent més compromesa amb el canvi polític de la nostra transició cap a la democràcia, després de 40 anys de dictadura militar franquista. 

"Gaudium et spes",
nou mètode de diàleg de l'Església amb el món

Contínuament reivindica la praxi i els aires renovadors del Concili, amb una visió nova i diferent de l’Església: amb molta més obertura d’esperit cap a Déu i cap a la societat humana.

No es conforma a portar una acció pastoral progressista, renovadora en els aspectes litúrgics i en l’assistència social, i realitzada en la llengua catalana, la llengua del poble; també vol conservar, des dels inicis, i mantenir sempre ferm el compromís amb tot el poble de Mallorca, la llengua pròpia, la cultura pròpia, el territori i el medi ambient propis.

Pastoral nova de contacte amb realitats socials

L'estil i manera de fer una tasca pastoral a la parròquia de l’Encarnació em permet i m'afavoreix el manteniment de contactes intensos amb associacions i entitats de caràcter social, polític i laboral. 

És allà, per exemple, on tract per primera vegada en ma vida amb coneguts i famosos sindicalistes, com Manolo Cámara de CC.OO., o amb el jove de l’esquerra política més radical Carles Manera, o amb el líder polític socialista Fèlix Pons, o amb el periodista de gran renom Pere Serra, o amb els més aferrissats defensors del nacionalisme illenc com són Climent Garau o Sebastià Serra.

Pregària a l'estil de Taizé

He de dir que m’alegra ben molt veure que, dins la celebració d’aquests 60 anys de vida parroquial de l’Encarnació, han programat d'incloure també la celebració d’una Pregària a l’estil de Taizé (durant quatre divendres seguits a les 19h). 

Pregària a l'església de la Reconciliació, Taizé

Des d’aquesta parròquia, són nombrosíssimes les persones i els grups que, un dia o un altre, ens hem acostat a Taizé, la comunitat monàstica, cristiana i ecumènica, fundada l'any 1940 pel monjo protestant suís, Germà Roger Schutz, que acull integrants de diverses confessions, situada a la Borgonya francesa.

CONCLUSIÓ:

El meu desig és que aquests primers 60 anys de vida parroquial activa, de l’Encarnació, no solament serveixin per fer veure i fonamentar un estil determinat de viure com a creients a la ciutat de Palma, sinó també i sobretot per enfortir-ne l’estímul, molt més engrescador encara, per a generacions futures. 

Les tecnologies noves ens introdueixen en mons nous, que reclamen formes noves de viure en societat. I, també, formes noves de viure la fe en Jesús ressuscitat, dins una comunitat parroquial en renovació permanent.

Cecili Buele i Ramis
Ex rector de la parròquia de l’Encarnació (1979-1982)

Ciutat 20 de febrer de 2023

Al casal Balaguer, de Palma, recital homenatge a Antonina Canyelles i Colom

 

«Moltes gràcies, amigues i amics, per estimar-me!»

Així conclouen les paraules que adreça Antonina Canyelles i Colom als assistents nombrosos (més de dos-cents!), durant la seva intervenció breu, seguida d’unes mamballetes tan intenses i perllongades que només ella, amb el seu prec insistent, aconsegueix de fer-les emmudir.

Convidat per na Glòria Forteza-Rey i en Xesc Sanchis, d'Embat Llibres, assistesc al recital Homenatge que volen retre a la nostra poeta i amiga Antonina Canyelles i Colom, amb motiu del seu 80è aniversari. «Ad Multos Annos Vivas».

M’hi vull fer present a Can Balaguer aquest dijous 22 de setembre de 2022 a les 19h. I m’hi emocion moltíssim, quan veig tantes amistats arreplegades a la clastra del casal palmesà dedicat a la cultura!

Na Tonina, s’ho mereix!

Dies abans, vull comparèixer a Embat Llibres on tenen aparellat un llibre en blanc que recull les dedicatòries de tots els que vulguin felicitar-la. Hi faig tres retxes amb el que em ve al cap i al cor, aquell moment.

"Encantadora 'mossuela',
tant si són vint com vuitanta:
tens un cor que sempre canta,
molt bon cap que s'hi rebel·la.

Que en puguis fer molts, Tonina,
et desig jo de tot cor,
d'anys i de poemes d'or
servant ta memòria fina".

Dies després, molt emocionat, assistesc a aquest acte de can Balaguer.

Per molts de motius. Tots dos, n’Antonina i jo, tres anys més jove que ella, malgrat sia a una certa distància, i d’una manera esporàdica, mantenim vius els lligams d’una amistat profunda que perdura en el temps, tot al llarg d’aquesta darrera cinquantena d’anys llargs passats.

M’hi vénen al cap tants i tan bons records! En fraccions de segon, revisc aquells primers contactes, les primeres converses, els primers encontres: ella, cap responsable d’unitats escoltes amb la gent més menuda de l’Agrupament Verge de Lluc; jo, recent sortit del Seminari, capellà novell, consiliari escolta del mateix Agrupament.

N’aprenc molt, d’ella. Fins al punt que aconseguesc, crec jo, un tractament clerical de la dona, en general, una mica diferent del que han intentat inculcar-nos durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte al Seminari diocesà...

Aleshores, n’admir la seva capacitat immensa de treballar àrduament i intensa, en la tasca educadora que comporta mirar de deixar aquest món nostre una mica millor d’així com l’hem trobat en nàixer.

Em captiva la seva dedicació acurada als infants més menuts, Busquerets els anomena, amb l’intent fins i tot nominal d’igualar-ne condicions sexuals, afanyant-se a inculcar-los l’amor i l’estimació profunda vers el nostre país, la nostra terra, la natura, la nostra gent, la nostra llengua.

Ella, professora de català al col·legi Pius XII, quan no solament no se’n permet l’ensenyament sinó que se’l combat durament, em convida a participar-hi. A mi que, com a rector de la parròquia de l’Encarnació, un bon dia em trob amb una d’aquelles pintades al mur del batiport, lletres vermelles escrites a grans trets per fanàticss anticatalanistes: «PPCC=Porcs Capellans Catalanistes!»

Gràcies a ella, encara ara em trob amb ex alumnes meus i seus que ens recorden a tots dos amb gran afecte.

Sempre que puc, mir de fer-me present a les nombroses presentacions de llibres seus que va fent.

Des de la publicació d'aquell primer llibre que titula “Quadern de conseqüències” (1980), Premi Marian Aguiló 1979 de les Festes Pompeu Fabra; o d'aquell altre primer recull de dibuixos i poemes que realitza l'any 1981 i que denomina “Patchwork”, -una artística carpeta de poemes amb il·lustracions d'Esperança Mestre-; o d'aquells poemes seus que recita a l'exposició de pintures muntada per Joan Artigues i organitzada per l'Ajuntament a la vila de Santa Maria del Camí l'any 1988, fins a aquest 22 de setembre de 2022, han transcorregut més de cinc dècades, durant les quals la seva obra poètica s’ha anat tornant més i més gegantina: incommensurable durant més de mig segle!

M'agrada tenir sempre  ben present allò que se’n diu, d’ella, l’any 2005, amb motiu de la publicació de "Piercing": «Tonina Canyelles (Palma, 1942) viu damunt una plataforma de ciment envoltada d’aigua.- Un dia va canviar el violí per la ploma i ara toca en silenci pels descampats del paper.- A més de diversos poemes a catàlegs de pintors...».

La sala del centre cultural de sa Nostra, la nit d’aquell dimecres, és plena de gom a gom, en la presentació d’aquell llibre de poemes. El títol, "Piercing". A la mesa, l'autora, Antonina Canyelles. L'editor, Lleonard Muntaner. La presentació, a càrrec d’Antoni Serra i d’Antònia Vicens. Moltíssima de gent desitja molt d'èxit a n'Antonina, als seus poemes, al seu llibre.

Dos anys després, torn a tenir l’oportunitat d’escoltar la veu, i de seguir el ritme de gaudir la poesia, d’Antonina Canyelles. Ho torn a fer durant el IX Festival de Poesia de la Mediterrània que se celebra l’any 2007 al Teatre Principal de Palma.

L’any següent, el 23 d'abril, a les 12 del migdia, a la Llibreria Embat de Palma, Antonina Canyelles presenta la seva darrera obra poètica, en un acte obert a tothom que en tengui ganes, d'escoltar-la i parar-li les dues orelles ben atentes: "D’estructura circular".

Una vegada i una altra, tenc oportunitat d'assaborir presentacions diverses de la seva obra poètica. Per a mi sublim, esplèndida. D'aquelles que es mostra sempre fascinant i punyent, alhora que provoca i porta a fer silencis profunds pertot on s'escampa... “El món de les paraules em fascina -diu la poeta-. Em fascina perquè elles són les úniques que se salven i ens salven de les catàstrofes”. Antonina Canyelles, Paraula de poeta

Per a mi, Antonina Canyelles es mostra i apareix com la poeta mallorquina de la profunditat. Autodidacta, dedicada en cos i ànima a l'ensenyament de la llengua catalana a tots els nivells possibles, pot dir que són nombroses les generacions usuàries d'aquesta llengua, avui dia a Mallorca, que han anat a beure a les fonts de la seva gran saviesa i mestria.

Per un com jo, que a l’època d’estudiant es dedica a aprofundir en el coneixement de les Humanitats, la Filosofia i la Teologia, la poesia d’Antonina Canyelles, a diferència d’altres poetes que semblen no tocar de peus a terra, s’acosta admirablement bé a tots tres àmbits, des d’una perspectiva singularment significativa: la poeta manté a gairebé tots els seus poemes la capacitat d’endinsar-se tant en la humanitat, i d’analitzar-la tan profundament que troba en la Paraula feta Carn Poètica, la manera millor de qüestionar fortament certs aspectes d’una teologia que, en comptes d’acostar Déu a la Humanitat, no contribueix a cap altra cosa que allunyar-los-en mútuament.

En seria només una petita mostra quan diu: «Ves i digues al multiplicador dels pans i els peixos, que Àfrica l’espera!» (26-05-2005)

Coses de la vida, la relació d'amistat entre tots dos s’incrementa encara molt més, d’una banda, quan als anys setanta del segle passat acull a casa seva, i la comparteix com a llogatera amb qui arribaria a ser la meva esposa, ja difunta, la manacorina Isabel Rosselló Girart, que en pau descansi...

D’altra banda, sempre li he volgut agrair profundament que dia 17 de juliol de 2013, per més senyes, a les 18 hores, volgués participar en la primera presentació pública del meu primer llibre, «Gloses meves», precisament a la seu de l'Associació de Familiars amb Alzhèimer de Mallorca, a la barriada palmesana de la Soledat, on acudia diàriament la meva esposa per ser-hi atesa.

Finalment, i ja me n’havia oblidat, fa set anys que surt publicar a la premsa local mallorquina el titular de «Tonina Canyelles, com la poeta punki que conquista Barcelona»! Aprofit aleshores l'avinentesa per fer-li arribar l'enhorabona pel seu llibre de poemes. Amb "Putes i consentits", aconsegueix captivar l'atenció no solament a Barcelona, sinó també a Montuïri on roman reclosa la meva esposa Isabel Rosselló...

Deu ser la darrera vegada que apareixen junts, damunt paper, aquests dos rostres de dues bones amigues!

Enhorabona, amiga meva Antonina, per aqueixa trajectòria feta al llarg de la teva vida octogenària, tan valuosa com enriquidora (humanísticament, filosòficament, teològicament). Moltes gràcies per haver-nos esdevengut tan bona mestra, a àmbits tan diversos de les nostres vides.

Per molts d’anys més!

Presentacions diverses del llibre de Jaume Fernández Balaguer «Cecili Buele Ramis. Biografia d’un rodamón», a IB3TV

A principis del mes de juliol, el periodista Carlos Durán del programa Cinc Dies d’IB3TV em demanava si jo disposava d’algun dia per anar al plató i parlar uns minuts de les meves memòries... Més endavant m’insistia a produir una entrevista per IB3TV a Calvià, per a la qual cosa necessitava contactar amb Jaume Fernández Balaguer, l’autor del llibre «Cecili Buele Ramis. Biografia d’un rodamón».

Li'n vaig passar les dades molt gustosament.

.

Quedàrem que dia 1 d’agost jo podria anar a IB3TV al programa 5 Dies per participar al seu directe i parlar del llibre sobre la meva persona, aproximadament de 17:15 a 18:30 h. Em digué que, en no disposar jo de cotxe propi, em passarien a cercar per ca nostra a les 16:15, i que hi acudís proveït del

DNI per poder accedir als estudis.

  

Em feia molta d’il·lusió tornar a entrar als estudis d’IB3TV, després d’haver-ho fet per darrer pic cinc anys enrere, amb motius no tan agradosos, al programa Dues Voltes. Més encara quan es tractava de parlar sobre un assumpte que m’interessava moltíssim avui dia, com era aquest llibre que ha volgut publicar el bon amic cabaneter-celoní Jaume Fernández Balaguer. Convidava tothom que tengués ganes d’escoltar-nos i de veure’ns, tots dos en directe, que connectàs amb aquest programa televisiu o que ho fes després «a la carta".

   

Per a informació de qui volgués adquirir-lo i llegir-lo, l’autor oferia una relació de les llibreries que comptaven amb exemplars disponibles d’aquest llibre publicat enguany:

• BARCELONA: Llibreria Documenta. C/ Pau Clarìs, 144
• INCA: Llibreria Univers Literari. C/ Sant Bartomeu, 1
• MANACOR: Llibreria Món de Llibres. Carrer Major, 7
• MARIA DE LA SALUT: Llibreria Ses Corbates. C/ Ses Corbates, 18
• MARRATXÍ: Estanc de sa Cabaneta. C/ Oleza, 59
• PALMA: Llibres Colom. Pl. Bisbe Berenguer de Palou, 11 A
  Llibreria Embat. Passatge Particular Joan XXIII, S/N
  Llibreria Finis Africae. Pl. Alexander Fleming,17
  Llibreria Insula Literaria. Passatge Particular Joan XXIII,1-B
  Llibreria Lluna. General Riera, 39-B
  Llibreria Ramon Llull. Passatge Particular Joan XXIII, 5 F
• POLLENÇA: Llibrerria l’Ull Viu. C/ Antoni Maura,7

 

La presentació del llibre a IB3TV, dilluns 1 d’agost a partir de les 17:15 hores, s’afegia a les altres cinc presentacions públiques fetes fins aleshores:

  
* a Palma Parròquia de l’Encarnació, dilluns 27 de juny de 2022),
* a Marratxí Molí del Museu del Fang, dimarts 28 de juny),
* a Ariany Centre de Cultura Son Ciurana, dimecres 29 de juny)
* a Ona Mediterrània (dimarts, 28 de juny)
* a COPE-Mallorca (divendres, 22 de juliol) 
* a IB3 TV (dilluns, 1 d'agost)

Qui el llegeixi, s’adonarà que els noms i llinatges de persones que hi apareixen són nombrosíssims, més de 240

Presentació del llibre de Jaume Fernández Balaguer, a Palma: "Cecili Buele. Biografia d'un rodamón" (1)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE JAUME FERNÁNDEZ BALAGUER «CECILI BUELE. BIOGRAFIA D’UN RODAMÓN», A PALMA: PARRÒQUIA DE L’ENCARNACIÓ (Dilluns, 27 de juny de 2022, a les 19:30 h)

Besllumava que, en un moment com aquest, jo estaria tan emocionat que no m’arribarien a sortir bé les paraules... Per això mateix, les vaig voler escriure, per sentir-me, així, una mica més segur i, sobretot, moltíssim més tranquil, al moment de llegir-vos-les. 

Per a mi, gràcies al bon amic cabaneter Jaume Fernández Balaguer, aquest moment, el trob molt propici, sobretot per una cosa, per donar les gràcies, també, a qualcú més que a ell. 

Quan intent fer-ho, m’adon que la meva llista d’agraïments es fa interminable.

Per això, m’agradaria ben molt que aquesta trobada d’avui en aquest lloc, que per a mi és un lloc sant, santificat i santificant, la parròquia de l’Encarnació, erigida pel primer rector, mossèn Toni Roig (qepd), al mateix indret on s’havia aixecat abans una antiga sala de festes, anomenada Olímpia, m’agradaria, deia, que aquesta trobada d’avui s’arribàs a convertir en una veritable acció de gràcies. Una acció de gràcies vertadera! 

Tomeu Suau, Jaume Fernández i Cil Buele,
presentant el llibre a l'església de l'Encarnació

Fins i tot, si em permeteu l’expressió, m’agradaria que es convertís en una veritable MINI-EUCARISTIA LAICA. Una MINI-EUCARISTIA LAICA vertadera!

Tots sabeu que el meu nom és Cecili, comença amb la lletra C. Amb això vos vull dir que, en escriure el meu nom, Cecili o Cil (abreujat), sempre mir de fer-ho amb la C de ciutadà, crític, caparrut, creient, cristià, catòlic, capellà, català, conscient, compromès, etc. 

Per això, perquè m’agradaria que, entre tots, arribàsim a fer avui aquí una MINI-EUCARISTIA LAICA, una gran acció de gràcies, m’heu de permetre que, en primer lloc, comenci la meva intervenció breu en la presentació d’aquest llibre magnífic, que ha escrit amb tanta delicadesa com dedicació intensa, el bon amic cabaneter, resident a Sant Celoni (Barcelona), Jaume Fernández Balaguer, m’agradaria començar-la donant MOLTES GRÀCIES A DÉU. 

Sé que aquí, avui, hi ha companyes i companys que segueixen rutes distintes, agnòstiques o atees molt respectables, almanco aparentment allunyades d’això que vaig a dir suara mateix. Els agraesc profundament la seva presència aquí, a diferència d'altres laics que m'han manifestat que s'estimen més no trepitjar aquest recinte sagrat i fer-se presents a la presentació del llibre en altres indrets.

Assistents a la presentació del llibre

1) Amb tots els meus respectes a tothom, m’agradaria començar dient-hi que, per a mi, com apareix a la Bíblia,  Déu és el Senyor de l’Univers, el Senyor del poble d’Israel, el Senyor Déu nostre, el mateix Senyor Jesús qui s’ha volgut fer humà, com tots noltros. 

Som un dels qui a dia d'avui pensen i creuen que d’Ell venim tots, que en Ell estam sempre i que cap a Ell ens dirigim, tota la humanitat sencera, de manera definitiva, perdurable, eterna, inabastable, com Déu mateix. 

Li vull agrair, públicament, aquesta Vida que m’ha donat, com es diu ara, en privat. Li deman que me la continuï mantenint en endavant, quan ja compt amb 77 anys d’edat.

2) En segon lloc, vos he de dir que vull donar gràcies a tots i cadascun dels membres de la família Buele Ramis. Tenc un pare guineà, una mare arianyera, dos germans més i una germana, de Palma, (que descansin en pau els quatre que ja no són presents físicament entre noltros). Dins aquesta família he nascut, al seu interior he crescut, viscut i estimat, tant i així com he sabut i pogut. Cosa que queda molt ben reflectida en aquest llibre d'en Jaume.

Punt de lectura

3) Vull donar les gràcies més sentides i més sinceres a totes i cadascuna de les meves amistats, que són nombrosíssimes, tant a Mallorca com fora de la Roqueta. Pertot arreu em sent molt estimat i apreciat.

En un acte com aquest, vull donar les gràcies a les companyes i companys d’infància, que encara mantenim vius els nostres records amb molt d’afecte; gràcies a les companyes i companys d’estudis, tant els eclesiàstics com d’altres àmbits diversos; a les companyes i companys del Moviment Escolta i Guiatge, de Mallorca, d’aquí, d’arreu dels Països Catalans i del món sencer; a companyes i companys de feina en organismes i institucions de caràcter públic, dins la comunitat autònoma i altres àmbits autonòmics, estatals i europeus; a companyes i companys dels dos sindicats on he estat afiliat, al llarg de la meva vida laboral; a companyes i companys d’associacions veïnals, que treballam per mirar d’aconseguir una ciutat de Palma cada vegada millor; a companyes i companys dels tres partits polítics en els quals he militat durant la meva trajectòria política partidària; companyes i companys d’Àfrica o d’Amèrica Llatina, que continuam mantenint una relació profunda; companyes i companys d’arreu dels Països Catalans, que treballam per construir una democràcia més intensa al nostre entorn més immediat, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer (passant per Maó, com vol que jo esmenti sempre la bona amiga maonesa que resideix a Perpinyà!); a treballadores i treballadors de l’editorial Cercle Roig que, des d’Almeria estant, s’han dedicat amb molta cura a publicar aquest llibre tan ben editat; a la companya i els companys que hi han fet les seves aportacions, enriquint-ne moltíssim el text original i donant-hi la seva opinió sobre la meva persona, que queda molt ben reflectida en aquest llibre; i, sobretot, a les companyes i als companys que sou aquí, que heu volgut acudir a la cita convocada per aquest bon amic cabaneter-celoní Jaume Fernández Balaguer. A qui agraesc més que a ningú l’interès i els esforços dedicats a la publicació d’aquest llibre, durant mesos i mesos aquest darrer any, juntament amb el seu entorn familiar més pròxim que sé que hi ha col·laborat tan intensament.

A tots voltros, vos vull donar les gràcies, per la vostra presència i, sobretot, per la vostra amistat, sincera i molt valuosa per a mi.

Cil Buele, entre Bel Rosselló i Lina Company, 
les seves dues esposes, difuntes (Q.E.P.D.)

4) M'heu de permetre que, d’una manera molt particular, vulgui donar moltes gràcies a Déu, aquí mateix, davant vostre, per les dues bones esposes que Ell mateix ha posat en el camí de la meva vida, na Lina Company Vidal i na Isabel Rosselló Girart (qepd). 

Durant sis anys seguits, la meva primera esposa, de Palma, i durant vint-i-vuit anys seguits, la de Manacor, totes dues han estat i s’han mostrat sempre esplèndides amb mi. Ho valor com una vertadera benedicció divina! Tot i que no hem tengut fills ni descendència, sí que crec que podem afirmar que, al llarg d’aquests darrers quaranta anys de la meva vida activa, hem pogut aportar tots tres qualque cosa profitosa a nombrosos fills i filles d’altres famílies amb les quals hem mirat de col·laborar, tant com hem pogut i sabut.

M’ha alegrat ben molt veure que el bon amic Jaume els ha volgut dedicar, a totes dues, des de l’inici, aquesta biografia meva que ell ha elaborat.

Finalment vull agrair els dos companys encarregats d’aquesta parròquia de l’Encarnació, mossèn Guillem Vaquer i mossèn Bartomeu Suau, on vaig treballar com a vicari i com a rector durant quatre anys seguits, a finals dels 70 i principis dels 80 del segle passat. Mai no els agrairé a bastament la seva bona disposició, donant-nos totes les facilitats perquè poguéssim fer aquí aquest acte avui. 

Vos vull dir que, per a mi, té moltíssim de valor, arribar a fer-ho precisament aquí, en aquest mateix indret on no fa gaire, el proppassat dia 20 de gener, es compliren 40 anys des que hi vaig dir aquí mateix la meva darrera missa, presidint aquesta comunitat parroquial, per a mi molt estimada sempre, darrere d’aquest mateix altar.

Més d'un centenar de persones s'hi fan presents

Crec que vos puc dir, amb certesa total, que, quaranta anys justs després, avui hi torn (com he fet també altres vegades), però que, gràcies a Déu, avui ho faig amb la mateixa fe d’aleshores i de sempre, amb les mateixes dèries d’aleshores i de sempre, amb les mateixes lluites i esperances, amb les mateixes pors i temors, però, sobretot, amb els mateixos desitjos profundament arrelats dins mi, de contribuir, en la mesura de les meves capacitats minses, a construir un món una mica millor d’així com l’hem trobat en nàixer, amb l’ajut de Déu nostre Senyor i de molta altra gent amb qui compartim, si no les mateixes creences, sí els mateixos objectius finals.

Per acabar, vos he de dir que faig comptes continuar comptant sempre amb la vostra amistat, amb el vostre acompanyament i amb el vostre suport durant molts d’anys més. Tots els que Déu vulgui!

Moltes gràcies per la vostra presència i per la vostra atenció. Esper i desig que vos agradi molt la lectura d'aquest llibre.

JAUME FERNÁNDEZ i CIL BUELE,
presentant el llibre

En agraïment a Paquita Socias, mare d’escoltes i guies de Mallorca

Al llarg de la meva trajectòria personal, no pocs matrimonis amics han incidit en la meva actuació pública, pastoral, professional, sindical, educativa, política o social. Sense ells, avui jo no seria el que som. En seria un altre, certament diferent.

Pens sobretot amb la incidència que tenen als meus inicis en tasques educatives a l’interior del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat. 

Matrimonis com el de Maria Ferret i Eladi Homs, principatins que arriben a Mallorca i l’implanten. Ramona Mas i Toni Pagès, que en consoliden el projecte. Paquita Bosch i Josep M. Magrinyà que el fan extensiu a tants i tants grups d’infants, joves i adults. Camil·la Blanes i Climent Garau, que marquen fites històriques en l’enfortiment del que en representa el bassó: l’educació escolta, la fe de creients i el país lliure i sobirà a construir arreu dels Països Catalans.

Tots ells em deixen marques tan profundes com inesborrables. Són fruit de la col·laboració mútua, entusiasta, en la construcció d’un món nou i d’una societat nova, que s’enriquesqui amb les aportacions positives que comporten la Llei i la Promesa escoltes.

Uns altres matrimonis amics també incideixen en la conformació de la meva personalitat, com a consiliari escolta a la parròquia de l’Encarnació, també a finals de la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta. En són un munt, les mares i els pares de família que em fan confiança. 

Me n’hi fan tanta, que no dubten gens ni mica a posar els seus fills i filles a les meves mans. Completament, durant hores seguides i dies seguits. Consideren que els puc ajudar d’alguna manera en la tasca educadora. Permeten que cada setmana ens retrobem als caus. O que mensualment puguem sortir plegats i entrar en contacte directe amb la natura durant dos dies. O que anualment facem acampades engrescadores durant més d’una setmana. O que fins i tot realitzem algunes rutes duradores fora de Mallorca. La fillada i jo. Sense mares ni pares, que es queden a casa.

M’hi sent molt agraït, per tanta confiança depositada!

D’entre tots aquests matrimonis, sobresurt d’alguna manera el de Paquita Socias i Luis De Juan. Membres assidus, assistents als nombrosos i periòdics consells d’Agrupament. S’hi comporten sempre molt activament. Amb aportacions sucoses, observacions acurades. Punts de vista no sempre coincidents, però sempre respectables i compartits.

Quan diumenge passat, 17 de gener, festa de sant Antoni, la seva filla Carme em notifica la mort de sa mare, la notícia m’impacta fortament. Tot i esperada, a l’edat de 94 anys, sempre penses «encara no». I em vénen al pensament tot d'una els noms i llinatges dels bons amics meus, que són els seus fills i néts... Maria del Carme, Maria Isabel, Lluís, Gabriel, Francesc, Maria Teresa i Ana Maria, que l'han tractada amb tanta cura durant molts anys.

Si els primers records que mantenc vius de na Paquita són del Maig del 68, engrescada a participar activament als consells d’Agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació, els darrers són més recents, una cinquantena d’anys després, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs on acudeix setmanalment a missa.

Sempre que la hi veig, tot i el seu estat de salut molt delicat, vol passar a saludar-me! I això, a aquestes alçades de les nostres dues vides, no té preu!

Descansa en pau, Paquita estimada, i vetla per tots nosaltres, des d’allà on ets ara.

En homenatge i agraïment a Joana Maria Teresa Vicens Vich

JOANA MARIA TERESA VICENS VICH
(*14-10-1951 - +15-12-2020)

Em demanen que, al funeral de na Joana Maria Vicens Vich, que se celebra a la parròquia de l’Encarnació, de Ciutat, el 18 de desembre de 2020 a les 19 hores, hi digui unes paraules, en nom i representació de les seves amistats més properes.

No crec estar a l’alçada del que es mereixen tantes i tantes persones, amigues de na Joana. Tan nombroses en quantitat, i d’una qualitat tan diversa. Des de catòlics practicants a altres cristians, agnòstics o ateus. Persones dedicades a l’administració pública, o a la pràctica de Tai-Chi Taoista. Humanistes, juristes, economistes, naturistes, etc. 

Però, amb molt de gust, accedesc a dir-hi com amic seu, allò que crec que a ella, li agradaria que s’adreçàs a tota la concurrència, amb QUATRE PARAULES. De manera molt especial a la seva filla ZAHARA. A tota la seva família. Amistats, feligresos, membres de grups parroquials, congregacions religioses, rector de la parròquia, mossèn Guillem Vaquer...

L’AMISTAT

Amb na Joana, uns 7 anys més jove que jo, ens coneguérem de ben petits a la dècada dels anys 50-60. Quan la família Vicens Vich que vivien al carrer de Tomàs Forteza, i la meva família, Buele Ramis, que ens havíem instal·lat no gaire lluny, dins el mateix terme parroquial, acudíem assíduament a la parròquia de la Santíssima Trinitat, aleshores regentada per mossèn Bartomeu Jaume Muntaner a complir amb els deures catòlics d’anar a missa i combregar cada dia, entre moltes altres pràctiques religioses de l’època... 

LA CIUTADANIA

Posteriorment, tornàrem a romandre no gaire lluny una família de l’altra, quan ells anaren a viure a la carretera de Valldemossa i nosaltres a prop de s’Escorxador, dins el mateix barri del Camp Rodó.

LA FEINA

Na Joana Maria i jo ens retrobàrem de bell nou al Parlament de les Illes Balears, durant el quadrienni 1999-2003. Ella com a funcionària exemplar i experta en el maneig escrupolós i respectuós dels doblers públics durant molts anys. Jo com a diputat que vaig tenir la gran sort de trobar en ella una gran ajuda tècnica durant els quatre anys de legislatura. Mai no li ho podré agrair a bastament!

LA VIDA

A una quarta etapa de les nostres dues vides, ens retrobàrem plegats treballant en defensa dels drets humans, fent part d’aquell grup cristià que havia nascut en aquesta mateixa parròquia de l’Encarnació, gràcies a l’empenta de qui en fou el creador, mossèn Josep Antoni Fuster i del seu continuador fervent mossèn Josep Noguera, amb tantíssima d’altra gent que hi col·laborà durant dècades fins fa ben poc. 

Avui celebram que tots tres s’acaben de retrobar de manera definitiva a l’altra vorera d’aquesta mar immensa que constitueix el nostre planeta... també amb tantíssima d’altra gent que han compartit l’existència fugissera damunt la Terra. 

Una terra globalment malmenada aquests dies per això que tant en diuen pandèmia com enverinament global de l’atmosfera... Malmenada des de fa més temps per la contaminació que escampam els humans amb el nostre estil de vida consumista desbocat...

ENS ACOMPANYA I ENGRESCA

Com amic de na Joana, i crec que totes les seves amistats aquí presents poden estar-hi d’acord, estic segur que ella continua, amb més intensitat que mai, acompanyant-nos i engrescant-nos amb el seu somriure, la seva paraula dolça, el seu estil de vida auster, la seva espiritualitat profunda, el seu comportament respectuós amb la natura, la seva fe profunda en Déu, font de Vida, d’Esperança, d’Amor, de Dignitat, d’Honestedat, de Generositat, de Senzillesa...

Que el record i l’exemple de na Joana Maria Vicens Vich, que aquests darrers dies ha sabut acollir d’una manera tan admirable la seva trobada personal amb la mort, ens esperoni tots a viure sempre així: ABRAÇANT-NOS A LA VIDA, AL TREBALL, AL COMPROMÍS CÍVIC i A L’AMISTAT PERDURABLE! Amb l’ajuda de Déu, els creients mantenim la confiança d'aconseguir-ho.

Palma, 18 de desembre de 2020
Parròquia de l’Encarnació

Al bon amic Paco Manresa i Servole

Ets un d'aquells homes que ho saben prou bé, bon amic Paco. Quan encara em trob treballant al Perú, el 20 de juliol de 1978, el bisbe de Mallorca, monsenyor Teodor Úbeda, em nomena vicari cooperador de la parròquia de l'Encarnació, a Ciutat.

Dos anys després, el 15 de juliol de 1980, me'n nomena rector, per un període de cinc anys. I tu hi ets, allà, juntament amb na Xisca, la teva esposa. Membre actiu, laic, casat, bancari, pare de família, veí del barri, membre actiu i crític del Grup de Drets Humans...

És en aquest indret parroquial de Palma on ens coneixem i tractam de prop. Amb gran amistat i molta sintonia, compartim afanys i lluites, per mirar de contribuir en la mesura de les nostres possibilitats minses a la millora de la nostra societat... que acaba de sortir de la dictadura franquista...

Ho feim, des de l'estructura clàssica d'una parròquia catòlica que vol continuar sent puntera en la tasca pastoral que s'hi desplega, des que mossèn Toni Roig la inicia el 26 de setembre de 1962, a la capella de sant Rafel.

Juntament amb molta d'altra gent, hi compartim esforços per continuar fent de l'Encarnació una parròquia que no es limiti solament ni sobretot a la pràctica sagramental, sinó que transmeti i contagiï per damunt tot l'interès fervent d'una comunitat de creients en Jesús, encaminada a esdevenir grup cristià compromès en la millora i transformació efectiva de la societat. 

Entre d'altres iniciatives, mitjançant l'impuls del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, l'enfortiment del Grup de Drets Humans, la creació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina, l'animació del Grup d'Esplai, la implantació de la Secció Local d'Amnesty International, etc. etc.

Saps també que, com a rector, no arrib a completar-ne tots els cinc anys, ni prop fer-hi. El dia de la festa de Sant Sebastià, 20 de gener de 1982, hi celebr  la meva darrera missa. Amb una gran emoció, de part meva, i molt més gran tremolor de cames darrera l'altar...

Prenc la decisió, força difícil i arriscada per a mi, d'iniciar una etapa nova dins ma vida: em vull casar pel civil amb na Lina Company i Vidal.

T'he d'agrair, bon amic Paco, tot l'ajut valuós que em fas arribar durant el temps que som a l'Encarnació com a clergue. Les teves observacions acurades, sempre crítiques amb comportaments convencionals, obertes a la realitat social del nostre entorn més immediat, enfocades cap a plantejaments genuïnament evangèlics, rebutjant el paper predominant del clergat, exigint major participació de la dona, recriminant comportaments pederastes de representants religiosos, o reclamant papers més decisius per a seglars i laics a l'interior de l'església. 

T'he d'agrair, també, que vulguis romandre sempre al nostre costat, sobretot als moments en què ens resulta més difícil enfrontar-nos a una situació tan nova per a nosaltres dos.

Els teus bons consells, les teves indicacions, les teves experiències compartides, els teus suggeriments amistosos, les teves aportacions singulars, els teus ajuts valuosos, tenen per a mi un valor incalculable.

Record perfectament, i les imatges de l'esdeveniment així ho confirmen, que la nostra relació d'amistat -entre tu i jo, na Xisca la teva esposa i na Lina la meva- esdevé molt forta, d'aleshores ençà. Tots quatre anam fent pinya davant situacions diverses.

Fins al punt que tu i na Xisca sou dos dels amics més entranyables que ens acompanyen, tant al moment de la cerimònia oficial del matrimoni civil, als Jutjats de Palma, com quan ens retrobam familiars i amistats al restaurant d'Orient, on celebram l'esdeveniment.

També quan, anys després, dedicau bona part del vostre temps a acompanyar-la i visitar-la, mentre roman ingressada a l'hospital General, afectada per un càncer que se l'enduu del nostre entorn més immediat a l'edat de 42 anys... No oblidaré mai aquest gest vostre!

El pas del temps ens duu a seguir camins diversos. A passar llargues temporades sense veure'ns. A retrobar-nos adesiara, només per alguns moments. Però el lligam de l'amistat ens manté fermament units, fins al darrer moment de la nostra existència en aquest món nostre.

He d'agrair ben molt, a les teves filles Conxi i Elena, com també al teu fill i la teva esposa, el gest de fer-me a saber el teu ingrés i la teva estada a l'habitació hospitalària de Son Espases. Tot d'una que m'ha estat possible, m'hi he fet present per saludar-te, donar-te la mà, acariciar-te, besar-te i dir-te adéu... fins que ens retrobem de bell nou! Allà on sia, sigui com sigui!

Qui m'havia de dir, a mi, que quaranta anys justs després que ens haguéssim conegut i tractat, tan a fons i tan de prop, a la parròquia de l'Encarnació, m'hauria d'atansar a saludar-te a l'hospital universitari de Son Espases, bon amic Paco, moments abans d'emprendre el teu vol definitiu cap a la terra nova, la de tots els humans!

Així és aquesta vida nostra damunt del Planeta, bon amic meu! En ma trajectòria vital més que setantina, vaig veient i comprovant que la Vida no sempre ens duu per allà on voldríem anar! 

Continuo sent, així i tot, un d'aquells qui pensen i creuen que la Vida sempre ens duu de la mà, i no ens deixa mai tots sols enlloc!

Que gaudeixis per a sempre més

d'eixa Vida inacabable,

bon amic Paco Manresa!

"Has vençut els cims de les muntanyes,
has seguit un poc més nostre món,
Amples valls has creuat
i no t'has descoratjat
davant la sima o l'avenc més profund.

Has passat les jornades fent ruta,
nostra ruta de joia i servei.
I quan ja el sol se'n va
i comença a fosquejar
veim al bosc tan sols el foc brillar.

Així com l'esparver atura el vol
i talment com l'isard entra al cau,
venim a cercar el goig 
que ens darà en el foc de camp
la germanor, ajuntant els nostres cors.

Quan el foc deixi d'enrogir el rostre,
quan les brases ja cendres seran,
pujaran nostres precs enmig de la foscor
vers el Gran Cap que és qui ens fa dir: Germans!"

Palma, 5 de juliol de 2018

Paquita Bosch, de Magrinyà, a dalt la carena

Vet ací el meu modest homenatge, senzill i sentit, a qui esdevé, a més d'una bona cap d'Agrupament del Guiatge de Mallorca, una bona i entranyable amiga, inoblidable.

Paquita Bosch i Capó

Conec la família Magrinyà Bosch, mentre m'exercesc com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau, a Palma l'any 1968. Començ a acudir a ca seva, per fer-hi tasques de consiliari escolta a l'Agrupament Verge de Lluc, adscrit a la parròquia de l'Encarnació.

A finals de l'any 1971, uns dos anys després d'haver-m'hi iniciat, juntament amb uns altres dos companys clergues mallorquins -els cosins Guillem i Alfred- ens encaminam cap al Burundi, un petit país de l'Àfrica Central.

És la meva primera passa en una ruta molt llarga, que es perllonga durant 8 anys seguits, fora de l'illa. Aleshores tenc la gran oportunitat de veure el món per un altre forat. Un món ple de riquesa i de misèria, d'alegries i patiments, de lluites i benestar, de dubtes i seguretats.

Tenc, també, l'oportunitat de veure que, d'aquest món en dilema, jo només en som una part petitíssima. Pentura més que mai m'hi sent, així: bo i dolent al mateix temps, fort i feble, ric i pobre, aspre i dolç, blanc i negre...

Això es converteix aleshores en la meva gran alegria i, al mateix temps, en el meu gran patiment! 

És el meu gran patiment, perquè veig amb claredat que no som tan llest com em pensava, ni tan bo, ni tan valent, ni tan fort, ni tan madur, ni tan humà...

S'esdevé, també, la meva alegria, perquè veig que no som un ser estrany a aquest món on estic capficat: en som una part, d'aquest, que viu intensament i en carn viva tota una situació personal -digues-li immadura, fluctuant, inestable-, viu reflex del moment històric que travessa la humanitat en general i jo mateix en particular a la dècada dels anys 70.

És llavors quan m'entren unes ganes enormes de compartir, per escrit, allò que veig, allò que sent, allò que pens, allò que m'alegra o allò que m'entristeix. Unes ganes infinites de compartir-ho tot amb altra gent, sobretot amb la gent que conec del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca.

I és aquí on entra amb gran força la meva relació epistolar amb na Paquita Bosch i Capó, l'esposa de Josep M. Magrinyà i Brull, mare de Paquita, de Josep M. i de Lluís. 

Quan m'assabent de la seva mort, aquest mes de gener de 2017, em ve a la memòria que són moltes, moltíssimes, les cartes que arribam a intercanviar, na Paquita i jo, durant aquells vuit anys seguits que treball com a missioner mallorquí al Burundi o al Perú. 

És temps en què encara desconeixem l'existència de les noves tecnologies de la informació i la comunicació... Ens comunicam pel correu convencional... quan transcorren, pràcticament, dos mesos entre enviament, rebuda i resposta d'una missiva...

La majoria són cartes escrites a mà, com ella vol, per descomptat. Molt personals, ben personals fins a aquest punt. A diferència d'altres cartes adreçades a Josep Maria, el seu espòs, o a la resta d'amistats comunes, que també són moltes i que solen anar escrites a màquina generalment...

Pegant-hi una ullada ràpida, percep que l'any que ens comunicam amb molta més freqüència i intensitat correspon al 1972. És l'any en què visc ben a prop les cruels matances humanes que es produeixen al país centre-africà on estic vivint i cooperant. L'any que mantenim una relació epistolar sense precedents!

Record perfectament que, mentre ho passam tan malament, a terres africanes, envoltats de violències i de morts per totes bandes, les cartes de na Paquita, els seus escrits llargs, extensos, profunds, no solament em serveixen de veritable bàlsam que n'alleugera els efectes més perniciosos, sinó que també m'ajuden a romandre al corrent d'allò que passa a l'Europa llunyana i allunyada.

Des de notícies tan familiars com la del mes de juny de 1972, quan puc fer arribar la meva felicitació al seu fill Lluís pel seu «Primer Premio de Teatro»... Com també quan na Paquita m'informa d'allò que es fa a les Matines de Nadal a la parròquia de l'Encarnació... Tot m'interessa, tot m'ajuda, tot m'acompanya, tot, en definitiva, m'alegra l'existència.

Vist amb una certa perspectiva, he de reconèixer que el fet d'escriure-li, a na Paquita, des de tan lluny estant, m'ajuda molt a sortir de mi mateix i traure a l'exterior allò que em passa i em bull al meu interior: tant quan estic eufòric d'alegria i dispòs d'una bona estona per poder parlar amb ella, a llarga distància, amb el cor damunt la mà; com quan la tristor m'inunda per totes bandes i no veig la manera de sortir-me'n ni desprendre'm. 

Per a l'elaboració d'aquelles cartes, record molt bé que aprofit sobretot els diumenges horabaixes, quan els cèlibes tenim temps per a tot i jo puc dedicar-me a mantenir una conversa tranquil·la amb ella. 

En viure lluny de Mallorca, les ganes de rebre correspondència, en un ambient tan diferent, són enormes. Quan en trob alguna a la bústia, l'alegria és majúscula. En veure que no n'hi ha cap, tot d'una m'inunda la tristor més amarga. 

Record que mir d'anar-les responent, a mida que vaig llegint les cartes que m'arriben. És el mètode pràctic que seguesc, a fi de no descuidar-me'n, de cap, i procurant no trencar la relació personal amb les meves amistats mallorquines, sobretot d'escoltes i de guies. 

Home de lletres com som, que no de ciències, reconec que m'agrada molt escriure. En pas un guster. M'agrada tant, que en alguna ocasió m'atrevesc a manifestar-li: «Si estàs cansada de llegir -«haga una pausa i beba Coca-Cola», que jo no em cans d'escriure i, per variar, encendré una cigarreta...» Sé que, a ella, na Paquita, li agrada tant llegir cartes llargues, com a mi d'escriure-les-hi.

Després de tantes dècades transcorregudes, encara conserv a ca nostra còpia d'algunes cartes que li escric des d'indrets ben diversos, tant europeus, com africans, com llatinoamericans.

Una de les primeres que li tramet és des de París, a la cambra nº 29 de la Casa-Procura dels Pares Blancs, situada a la Rue Friant 31. És l'indret on els tres missioners mallorquins, abans d'anar a Burundi, acudim el mes de novembre de 1971 a fer-hi un curs de pràctiques de francès, l'idioma oficial al país centreafricà. Així mateix, també des de París estant, li escric una setmana més tard mentre som a l'estació de tren d'Austerlix.

També n'hi envio, pocs dies després, des de Brussel·les, on hem d'anar a posar en ordre tota la paperassa necessària per a l'obtenció del visat d'entrada al Burundi. 

Des de Roma, a la casa pairal dels Pares Teatins, a Sant'Andrea della Valle. Des d'Entebbe, la capital d'Uganda. Des de Bujumbura, la capital de Burundi. Des de missions burundeses, com són ara Gitongo, Bugenyuzi, Muyange, Muyaga, Cendajuru, Nyabiraba...

Amb tot aquest bagatge acumulat, sobre la personalitat de na Paquita Magrinyà, podria parlar-ne extensament i intensa. Sempre he considerat admirable el seu servei com a cap d'Agrupament, el seu interès per l'educació i la formació de la dona mallorquina, la seva personal dedicació, els seus esforços constants per tirar endavant amb un agrupament escolta que, sens dubte, en algun moment de la història, esdevé capdavanter a la Roqueta. 

Als apunts que vaig fent, reconec que el meu pas per ca seva marca la meva vida en un sentit molt positiu i profund: m'obre els ulls, m'eixampla la visió de les coses i de les persones, em fa tornar més optimista i alegre, m'equilibra l'afectivitat, em retorna molt sovint les ganes de treballar pels altres i em fa veure amb més claredat el meu lloc dins aquest món nostre on discorre la nostra existència...

Quasi cinc dècades després, la record també amb els seus patiments físics freqüents, els seus maldecaps dolorosos, la seva cuirassa de guix protector. I, enmig de tot, amb el somriure i la rialla permanent al rostre.

Ho dic i ho reconec en els meus escrits. Per a mi, na Paquita Bosch és una d'aquelles dones que s'ha preocupat per mi, molt més del que «és llei». Una dona que em sap escoltar, sempre que ho necessit. Em sap aconsellar, orientar, animar, comprendre. Es porta amb mi com una mare amorosida amb el fill més estimat. Em rep sempre a ca seva amb els braços oberts i el somriure als llavis, a pesar dels seus fortíssims maldecaps o dels dolors aguts que pateix. Sap posar doblers a la meva cartera, aliment a la meva boca, llibres a les meves mans, calor els dies de fred, divertiments, passatemps, béns, casa. Se'm dóna del tot, ella i tot el seu... 

Aleshores esdevé l'única persona amb la qual puc esplaiar-me a plaer, delitós de fer-la partícip de la meva existència com a clergue celibatari... 

Quan al Burundi m'arriben a les mans els seus fulls escrits a mà a Mallorca, per a mi es converteixen en veritables tresors que no tenen preu. Fins al punt que, molt sovint, arrib a llegir-los una vegada i una altra, sense cap casta de fatiga i amb molt delit. En més d'una ocasió, i així li ho manifest, en obrir-ne el sobre, no puc deixar de fer-hi una besada, d'agraïment i d'estima molt profunds. Són fulls que m'ajuden a viure, a reflexionar, a gaudir, a «plorar de content», com si fos un infant menut, fins no tenir llàgrimes dins els ulls...

Li escric i responc amb moltes ganes. Em sent de bon de veres bon amic seu. Més encara, com una espècie de fill seu, que té necessitat de contar-li moltes coses, fins i tot sense esperar-ne cap casta de resposta. Simplement per poder dir-li, a ella, tot allò que tal volta no em sent capaç de dir mai a ningú, perquè fins aleshores no he trobat ningú com ella...

La nostra relació epistolar arriba a ser tan fonda que un bon dia li arrib a escriure: «No sé si et semblarà una bajanada, però estic pensant -i no crec que, a mumare, li sàpiga gens de greu- que, així com ella em va engendrar a la vida-de-nin, tu m'has engendrat a la vida-d'home. Gràcies per tot». 

Na Paquita Bosch, de Magrinyà, és per a mi aquella persona amb qui sent ganes de compartir-hi els meus patiments, també, en haver de viure en aquell món-contrast on el ser humà a dures penes es pot mantenir condret damunt la terra... 

Li dic i escric que això em fa patir molt. Em fa patir que els qui deim i creim que tots som germans, puguem permetre l'existència d'aquestes diferències tan extremes. Em fa patir molt que la nostra fe en el Déu de Jesucrist ens pugui fer oblidar que el seu missatge és per a tots. Em fa patir molt que la nostra Església sigui així com és: tan tancada en si mateixa, tan defensora de si mateixa, tan orgullosa de si mateixa. Em fa patir molt tot això. I, per aquest motiu, tenc ganes de compartir amb ella aquest patiment; no per engrandir el patiment seu que  ja deu tenir, sens dubte, sinó per portar-los tots dos plegats cap al capcurucull de la muntanya més alta... 

Ara que na Paquita ja ha arribat a dalt la carena, només li deman que no deixi de mirar mai aquest riu i aquesta vall que ha deixat. 

I tantíssims de cors que ara guarden la pena tan amarga del seu comiat.

Que gaudeixi per a sempre, de la llum i de la pau inesgotables!