Lleó XIV, ombres sota la cúpula
L’operació secreta del conclave i els paranys del pontificat
Vicenç Lozano
Després de llegir l’article que publica VilaWeb el 20 de març de 2026 sobre el llibre del periodista català Vicenç Lozano amb el títol «Lleó XIV, ombres sota la cúpula», em pos a encarregar-ne un exemplar. M’arriba a casa per Amazon abans d’una setmana.
Començ a llegir-lo amb moltíssim d’interès en iniciar la Setmana Santa.
Tenc moltes ganes d’endinsar-me en «l’operació secreta del conclave i els paranys del pontificat» per tal de veure-hi com hi compareix i s’hi presenta la figura d’aquest papa nord-americà de Chicago - sud-americanitzat a Chiclayo, al Nord del Perú durant dues dècades de la seva vida septuagenària – notes característiques que han de marcar l’existència de Lleó XIV per a sempre, i més ara com a papa al continent europeu.
És un home fet i refet en tres continents! M’hi sent molt identificat.
Amb una introducció que presenta «l’operació secreta que ha canviat la història», el periodista català se serveix d’una eina a l’hora de presentar-nos i oferir-nos, sense esmentar-los pel seu nom, les fonts informatives d’on brolla el contengut de les pàgines, per tal d’assenyalar-nos d’on li arriben les notícies que l’empenyen a formular les seves afirmacions o explicacions o anàlisis o descripcions.
Arribarà a reconèixer que sovint s’ha vist obligat a haver d’alterar noms i llinatges i a modificar vinculacions institucionals o professionals, un cop ha aconseguit de mantenir-hi converses directes i d’obtenir-ne suports externs que no volen o no cerquen focus mediàtics i que li resulten coneguts i de confiança estricta.
Hi van compareixent adesiara Il Dottore, Monsenyor C. i el Director d’Orquestra juntament amb molts d’altres testimonis que li serveixen per «recompondre el trencaclosques d’una història plena d’intrigues». Amb episodis que, segons l’autor, «acabaran marcant no tan sols el futur de l’Església, sinó també el d’aquest món convuls i imprevisible que ens espera».
M’encanta veure l’inici del primer capítol quan l’escriptor assenyala els «tres» papes, «tres», que «han gosat desafiar l’immobilisme dins l’Església católica».
Hi coincidesc plenament, alhora que hi afegiria Lleó XIV formant-hi quartet.
I m’entusiasma la presentació en poques paraules d’aquest cardenal que porta el nom de Robert Francis Prevost Martínez: «missioner, pastor, capaç d’aguantar pressions, que coneix la cúria encara que en forma part des de fa molt poc temps, i sap escoltar».
Un resum biogràfic excel·lent d’així com el veim molts dels que ens sentim i reconeixem fervents seguidors seus a més d’entusiastes.
En endinsar-se en la descripció de les sessions i reunions preparatòries del conclave l’any 2025, m’impacta quan l’autor assenyala que molts dels cardenals nous que es fan presents per primera vegada a aquestes trobades vaticanes no entenen res del que s’hi diu i es limiten a fer d’espectadors muts: al·ludeix a purpurats que només parlen francès, o que no dominen l’italià, o que no coneixen l’anglès o ni tan sols el llatí:
«Un 30% de cardenals eren tan incapaços de comprendre de què es parlava... en aquell entorn desconegut per a ells... que només podien entendre el llenguatge gestual».
Qualsevol pot imaginar-se l’escena d’una munió de cardenals que no compten amb cap traducció simultània que els arribi pels auriculars penjats a les orelles. Com també pot romandre sorprès i astorat en veure cardenals que no saben llatí
Cosa impensable fa pocs lustres la darrera, i del tot incomprensible avui dia la primera.
Llegesc això, precisament, el mateix dia que al meu domicili palmesà m’acaben d’arribar de la Xina unes ulleres comanades per internet que, segons anuncien, faciliten la traducció simultània de qui tens davant, parli en la llengua que sia.
Tampoc no les trob tan costoses: 163,90€. M’entren ganes de veure si m’ajudarien a mantenir converses en kirundi o en quítxua o en bubi, dos idiomes del Sud, des de Mallorca estant al Nord!
Algunes de les moltes expressions que reprodueix el periodista català resulten força enriquidores, alhora que aclaridores de situacions aparentment incomprensibles. Per exemple, quan esmenta cites literals de cardenals que es manifesten abans que s’iniciï el conclave, majoritàriament en converses de bar o de restaurant o en hotels de quatre estrelles.
Una immensa majoria dels cardenals que assisteixen al conclave no es coneixen entre ells, no s’han vist mai especialment els que procedeixen de països perifèrics. Per això la normativa vaticana ha hagut d’establir que tots portin de manera ben visible una acreditació amb el seu nom i el país de procedència.
Com ocorre en qualsevol trobada de caire internacional o fins i tot en reunions i congressos de formacions polítiques o d’entitats empresarials o d’assemblees de qualsevol casta.
També al·ludeix molt gràficament al paper que comporta en aquesta ocasió l’elaboració de grups de whatsapp, incloent-hi la presència de personatges «infiltrats» que faciliten tasques de comunicació informativa.
A les primeres cinquanta pàgines descriu molt gràficament i expressiva l’etapa immediatament prèvia a la celebració del conclave, quan tracta sobre allò que va fer, o que podria haver fet qualcú de l’entorn favorable al papa Francesc delitós que hi surti un papa continuador de la labor jesuítica deplegada per l’argentí.
Com a bon periodista descriu molt finament i detallada certs comportaments, trobades, reunions, encontres de cardenals segons les seves preferències ideològiques, pastorals o teològiques, reflectint-hi bàsicament les mogudes protagonitzades per membres dels dos grans grups antagònics: els conservadors (radicals i moderats) i els reformistes.
Al capítol II mira d’esbrinar causes i motius pels quals a poc a poc i de forma gradual s’escampa l’opinió favorable a escollir com a papa un cardenal nord-americà. Tot basant-se en la idea que «l’Esperit Sant és essencial en un conclave però mai no és l’únic actor. Sempre hi ha una clau amagada... l’economia vaticana».
Des d’aquesta perspectiva resulten interessants les dades que aporta l’autor i les referències directes i explícites que fa a determinades personalitats de l’àmbit més estrictament vaticanista. A mida que aquestes van quedant excloses, s’albira com a molt més probable la figura d’un personatge que s’adiu de totes totes amb la personalitat del cardenal Robert Francis Prevost Martínez, de Chicago.
L’autor del llibre recorda que ja el té marcat com a papable abans que surti la fumata blanca a la plaça de Sant Pere. Recomana a la gent lectora que es redirigesqui cap a escrits seus anteriors.
Al llarg d’aquest llibre resulta del tot inevitable establir comparances o relacionar els dos personatges nord-americans més destacats en l’àmbit públic avui dia: Trump i Prevost.
En una de les seves afirmacions no dubta a assenyalar que «l’actual pontífex és un rival massa intel·ligent, massa calculador i racional com a bon matemàtic que és, per a un Trump tan impulsiu i tan poc dotat d’habilitat davant un rival al qual no pot pressionar ni fer xantatge apujant-li arancels».
Em sembla una observació del tot acurada i que s’adiu força bé amb les dues imatges fetes públiques aquests darrers mesos als mitjans de la intercomunicació mundial.
Reprenent el relat de la celebració del conclave, parla d’algunes filtracions inevitables i sobretot d’alguns testimonis de confiança que li permeten d’esbossar un panorama versemblant. Reconeix que els contactes mantenguts amb el Director d’Orquestra, amb Il Dottore, amb Monsenyor C. i amb «un reduït cercle de cardenals que, en parlar, s’arriscaven a l’excomunió» l’han ajudat a reconstruir el desenvolupament d’esdeveniments que se succeeixen a la Capella Sixtina tan farcida de secrets, alguns dels quals mira de posar al descobert en aquest llibre.
Entre d’altres, em sorprèn moltíssim el paper que hi desplega l’arquebisbe de Lima, el cardenal Carlos Castillo Mattasoglio, ja el primer dia de la primera ronda de votació, el 7 de maig de 2025 al capvespre. Manifesta que just després del seu discurs prou entenedor a la Capella Sixtina, parla a Santa Marta amb tres col·legues cardenals: un francès, un asiàtic i un sud-americà. Conversant amb els llatinoamericans sap que la majoria comencen a pensar en Prevost com una alternativa possible.
A la tercera ronda de votació, el 8 de maig al matí, els cardenals africans fins llavors prudents comencen a pivotar cap a Prevost. Mentre que els llatinoamericans profundament marcats pel papa Francesc hi veuen una bona síntesi: és reformista i gestor discret però eficaç. Alguns cardenals nord-americans també comencen a veure’l amb bons ulls mentre que el bloc dels cardenals italians es fa trossos en la defensa del cardenal Parodin.
A la quarta i definitiva ronda de votació el 8 de maig al capvespre Robert Francis Prevost Martínez aconsegueix de superar sobradament els 89 vots necessaris. N’hi obté 108 derivats d’un consens imprevisible, insòlit i del tot indiscutible.
Diu el periodista que el papa Lleó XIV neix amb els vots favorables dels cardenals reformistes sumats als dels conservadors moderats, mentre que els conservadors radicals pateixen un fracàs estrepitós.
Cal tenir present que, gràcies als nomenaments que ha rebut prèviament del papa Francesc, el cardenal nord-americà peruanitzat Robert Francisc Prevost Martínez arriba a compartir tasques i a relacionar-se directament amb dues terceres parts dels cardenals d’arreu del món com a prefecte del Dicasteri per als Bisbes, encara que amb alguns només sia esporàdicament i circumstancial.
Com recorda l’autor, cap altra figura vaticana no ha tengut l’oportunitat de compartir-n’hi tantes: «Coneixia molts de cardenals, i molts de cardenals el coneixien, a ell».
M’espanta i em posa la pell de gallina veure-hi reflectida al capítol 5è la declaració incendiària d’un dels exassessors de Donald Trump i estrateg de la ultradreta cristiana internacional més reaccionària, a un dels mitjans de la intercomunicació mundial:
«Lleó XIV no és el nostre papa, és un tecnòcrata vaticanista disfressat de pastor».
Vet ací l’expressió més exasperada de qui voldria que l’Església catòlica prengués per unes altres vies molt més ràncies i estantisses que les que intueix l’elecció d’aquest papa. És la manifestació més ultraconservadora del desig de retornar a formes i dogmes anteriors al concili Vaticà II.
Però resulta que amb Lleó XIV el projecte MAGA de Trump (Make America Great Again, Fes que Amèrica torni a ser Gran) té un contrapès en una figura internacional que sorgeix dels mateixos EUA.
El fet de reproduir el text moderat i formal del compte d’X de Donald Trump com a reacció davant l’elecció d’un papa nord-americà no fa més que visibilitzar una vegada més les característiques tan contradictòries i inversemblants d’un personatge com aquest:
«És un honor adonar-se que és el primer papa nord-americà. Quina il·lusió i quin gran honor per al nostre país. Espero conèixer el papa Lleó XIV. Serà un moment molt significatiu».
A mida que vaig llegint el llibre i empassant-me’n pàgines una rere l’altra, consider interessants les converses i interessantíssims els encontres que manté el periodista amb els dos antagonistes principals, Monsenyor C. i Il Dottore, sobre el paper del papa argentí a l’interior de l’Església catòlica, al capítol 9 titulat «El pes d’un llegat», a la pàgina 160 del llibre.
Els temes que s’hi tracten fan veure claríssimament la confrontació dura que mantenen totes dues posicions, els reformites i els conservadors. Entre d’altres sobre la migració, les dones dins l’Església o l’ecologia integral.
En nombrosíssimes ocasions, el periodista al·ludeix a l’astre solar en parlar d’allò que succeeix «quan el sol s’esvaeix darrere les teulades de la ciutat de Roma».
També reitera el paper de l’Esperit Sant dins l’Església quan diu i reconeix que «l’Esperit Sant és essencial en un conclave però mai no és l’únic actor. Sempre hi ha una clau amagada... l’economia vaticana».
Seguesc llegint el llibre amb fruïció molt gran i arrib al que consider el bassó d’una obra encaminada a presentar les «ombres sota la cúpula» de Sant Pere.
És quan fa referència al fet que «en els últims anys les muralles del Vaticà han deixat entrar l’ombra del món exterior» (pàg. 251). I comença a enumerar alguns dels esdeveniments més sonats: Des de l’any 2012 ençà, quan el Vatileaks I situa el majordom personal del papa Benet XVI que filtra centenars de documents, cartes, informes i papers reveladors de nepotisme, corrupció i lluites de poder dins la cúria. Cosa que, segons el periodista català, empeny Ratzinger cap a la renúncia.
L’any 2015, amb el papa Francesc, filtren documents de la comissió que ha d’endreçar les finances vaticanes.
L’any 2017 una empresa tecnològica pirateja programa amb milers de comptes de correu d’empresaris, banquers i cardenals, davant d’un atac cibernètic sofisticat i extern.
L’any 2019 es produeix gran escàndol financer amb la irrupció de la Gendarmeria a les oficines de la Secretaria d’estat del Vaticà per una inversió immobiliària a Londres amb el cardenal Angelo Becciu pel mig.
L’any 2020 l’agent financer Gianluigi Torzi és arrestat i acusat d’extorsió i blanqueig amb la complicitat de membres de la cúria romana.
L’any 2022 el portal oficial Vatican.va queda inactiu durant hores per «un nombre anormal d’accessos» amb una vulnerabilitat humiliant quan no compta amb cap «tallafocs».
L’any 2023 els papers del Sínode s’escolen com aigua entre els dits amb llistes i informes interns que es poden descarregar online sense cap contrasenya, provenint del mateix Secretariat Permanent del Sínode.
L’any 2025, tot i que el conclave que ha de triar successor a Francesc es presenta com un escenari sota control absolut, difícilment es poden evitar ensurts i filtracions. La protecció del Vaticà continua sent fràgil i la seguretat és més aparença que realitat a mida que augmenta la sofisticació tecnològica, escriu l’autor.
Em resulta particularment significatiu i força revelador el contacte que manté el periodista amb confidents de la Guàrdia Suïssa jubilats des de fa anys quan reconeix que hi ha rivalitats i recels entre departaments, sovint en competència insana i escassa coordinació.
De manera semblant a com es duen a terme batalles tradicionals entre CIA i FBI als EUA.
M’il·lustra moltíssim el periodista quan exposa que la seguretat del Vaticà és un laberint de jerarquies i lleialtats.
I en detalla funcions: la Gendarmeria Vaticana ve a ser la policia de la Santa Seu; la Guàrdia Suïssa Pontifícia amb funcions cerimonials i d’escorta directa del papa; l’Oficina de Seguretat i Vigilància Tecnològica controla la videovigilància i la ciberseguretat; la Santa Aliança presta un servei d’intel·ligència (amagada pel Vaticà des del 1516, de la qual mai no ha reconegut l’existència). Tot plegat s’afegeix a la coordinació vaticana d’operacions amb els serveis secrets italians i d’altres països com EUA, Israel, Gran Bretanya o Espanya.
Diu i explica l’escriptor que alguns comandaments de la Gendarmeria i de la Santa Aliança romanen vinculats amb corrents conservadors o fins i tot ultres, i que es mostren molt crítics amb les reformes iniciades pel papa Francesc; mentre que, tement que Lleó XIV les vulgui continuar, el posen a prova des del primer dia.
Manifesta el periodista que el papa peruà ha ordenat una auditoria secreta per desccobrir l’origen de les filtracions dins la Gendarmeria Vaticana.
També diu que davant la feblesa de la ciberseguretat en una entitat vaticana que no disposa de servidors clau protegits amb protocols de xifrat actualitzats, el papa Lleó XIV vol reforçar-ne la seguretat amb serveis europeus i israelians, com també amb assessors externs vinculats a la CIA nord-americana.
L’autor del llibre creu que aquest papa no s’acaba de fiar de la Gendarmeria Vaticana en bloc. Tampoc no li mereixen confiança els agents secrets de la Santa Aliança. I que amb els alabarders de la Guàrdia Suïssa l’actitud és més relaxada, els considera lleials i professionals, mantenint-hi una relació respectuosa i discreta.
En aquest sentit ha volgut reforçar el vincle amb el Dicasteri per a la Comunicació, i li ha demanat que vigili millor les fuites d’informació.
La pàgina 258 d’aquest llibre, per a mi, conté un bon resum del que explica l’autor sobre les ombres més negres que apareixen sota la cúpula de Sant Pere al Vaticà.
Quan m’endins en el capítol 18 ho faig amb l’interès d’arribar a saber com apareixerà en aquesta obra periodística el tractament de l’exhortació apostòlica del 9 d’octubre de 2025, la més preferida per mi: «Dilexi te» (T’he estimat), document iniciat pel papa Francesc i signat pel papa Lleó XIV.
Vaig tenir oportunitat de llegir-la quan em trobava al Perú, concretament al barri limeny de Chorrillos l’any passat. Aleshores no em vaig poder estar de dedicar-li una referència explícita al meu blog, pocs dies després d’haver-la feta pública:
«Per a mi, és una reproducció fidedigna del pensament i la praxi de qui és considerat el pare de la Teologia de l’Alliberament, Gustavo Gutiérrez Merino», situant els més dèbils i marginats al centre de la missió de l’Església.
Em qued, com a resum de tot plegat, amb el que escriu l’autor quan a la darrera pàgina, la 280, manifesta: «Com a sentinella immòbil, la cúpula és allà, vigilant, camuflant i alhora projectant les seves ombres sobre un futur encara per escriure».
Si els murs del Vaticà parlassin probablement hi afegirien encara més detalls sobre les ombres que s’hi aixopluguen.
Tot i amb això, les aportacions que difon el periodista català en aquest llibre poden ajudar a comprendre millor certs comportaments, a vegades mals d’entendre, d’un papa com Lleó XIV que, si més no per a certa gent com jo mateix, ha de contribuir de manera més eficient que cridanera a fer avançar, a ritme lent però sense parar, la gran família de l’Església catòlica cap allà on l’empeny l’Esperit Sant.
Amb més determinació i més força que cap allà on l’empenyen determinades forces fosques d’aquest món que voldrien veure-la ancorada més fermament en un passat del tot inexistent avui dia.
