El president Bauçà, al Tribunal Europeu de Drets Humans (Estrasburg) (2)

L'Assemblea de Mestres i Professors en Català-Illes Balears, l'STEI-i i l'associació Drets Humans de Mallorca, disposen d'un informe jurídic, elaborat al despatx ADC Abogados, de Palma, que recull més de mitja dotzena de motius que permetrien dur el president José Ramón Bauzá Díaz davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a la ciutat francesa d'Estrasburg.

S'hi assenyalen iniciatives possibles, encaminades a portar-l'hi, vistes certes actuacions governamentals recents que podrien anar contra la llengua catalana, pròpia d'aquesta comunitat autònoma.

L'equip de treball, integrat per Pablo Alonso de Caso y Lozano, Francisco Jóse Alonso de Caso y Lozano, Francisco José Pérez Martínez, Antonio Lázaro González-Barba, Antonio Garrido Cobo, Marina Banús y Alonso de Caso, s'hi ha dedicat en cos i ànima el proppassat cap de setmana.

D'aquí, n'ha sorgit una estratègia jurídica davant aquestes actuacions del Govern de les Illes Balears, que, d'una manera insòlita fins ara, fa la impressió d'afanyar-se a provocar la desaparició, marginació i degradació de la llengua i la cultura catalana a les Illes Balears, com també la vulneració del dret a l'educació i a la llibertat d'expressió i opinió, uns drets reconeguts universalment.

A l'hora de portar el president Bauçà davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, per mor de l'actuació política, administrativa i judicial del Govern de les Illes Balears i del partit polític que el manté en el poder, s'hi detecten indicis nombrosos que podrien arribar a ser constitutius d'actes delictius diversos:

1. DENEGACIÓ DISCRIMINATÒRIA D'UNA PRESTACIÓ DE CARÀCTER PÚBLIC, com és el dret a rebre l'ensenyament en llengua catalana, delicte previst i tipificat als arts. 511 i 512 del Codi Penal;
   
2. IMPEDIR L'EXERCICI LEGÍTIM DE LES LLIBERTATS DE REUNIÓ I MANIFESTACIÓ, en relació amb detencions de manifestants a favor de la docència en català i/o contra l'actuació del Govern de les Illes Balears en matèria lingüística.
   
3. PREVARICACIÓ, delicte previst i tipificat als articles 404 i 409 del Codi Penal, pel dictat d'un text normatiu nou, el 6 de setembre de 2013. Per tal d'implantar el Tractament Integrat de Llengües (TIL), dicta una normativa nova mancada de requisits, com són ara la urgència; i la matèria sobre la qual tracta, que afecta drets fonamentals, com l'educació.
   
4. COACCIONS, amb l'objectiu d'impedir l'exercici d'un dret fonamental, en concret el dret a l'Educació, consagrat a l'article 27 de la Constitució espanyola; el dret de reunió i manifestació, consagrat a l'article 21 C.E., article 20.1 C.E.; el dret a expressar i difondre lliurement pensaments, idees i opinions, article 16 C.E.; el dret a la llibertat ideològica, article 14 C.E.; el dret a no ser discriminats, delicte previst i tipificat a l'article 172.1 (paràgraf 2n).
   
5. DESOBEDIÈNCIA, pel dictat d'una norma nova amb la finalitat d'implantar el TIL, quan el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears suspèn l'aplicació d'aquest Decret de Tractament Integrat de Llengües.
   
6. MALBARATAMENT DE CABALS PÚBLICS, per la quantitat de diners públics que el Govern de les Illes Balears destina a campanyes d'auto-publicitat en mitjans de comunicació a favor del TIL, incloent-hi anuncis a la premsa el 21 de setembre de 2013 al diari El Mundo, o el 23 de setembre següent al diari Última Hora.
   
7. DISCRIMINACIÓ I PREVARICACIÓ per les sancions imposades a personal docent de Maó, sense perjudici d'altres tipus de delictes relacionats amb qualificació ulterior i el resultat derivat de la instrucció dels fets, i contra qualsevol persona jurídica o física que resulti responsable de fet o de dret.

Amb totes aquestes dades, les tres entitats esmentades -Assemblea de Mestres i Professors en Català-Illes Balears, STEI-i i Drets Humans de Mallorca- les mateixes que l'any passat varen comparèixer davant del Parlament Europeu, per denunciar-hi la política lingüística del president Bauçà, contrària a la llengua catalana, disposen de tots aquests altres motius que els empenyen a recórrer davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a la mateixa ciutat francesa d'Estrasburg.

El Parlament de les Illes Balears, a l'ull de l'huracà

Arreu de l'Europa del segle XXI, vivim uns temps de convulsions profundes, que rebroten de manera més virulenta que mai a partir de l'any 2007, ara fa cinc anys, quan presideix el Parlament de les Illes Balears Maria Antònia Munar.

Des de l'any 1983 ençà, en el decurs de vuit legislatures, 9 persones n'han exercit la Presidència:

Antoni Cirerol Thomàs (AP-PDP-UL, 1983-1987);
Jeroni Albertí i Picornell (UM, 1987-1991);
Cristòfol Soler Cladera (PP, 1991-1995);
Joan Huguet i Rotger (PP, 1995-1999 );
Antoni Josep Diéguez i Seguí (PSOE, 1999);
Maximilià Morales i Gómez (UM, 1999-2003);
Pere Rotger i Llabrés (PP, 2003-2007);
Maria Antònia Munar i Riutort (UM, 2007-2010);
Aina Rado Ferrando (PSOE, 2010-2011);
Pere Rotger i Llabrés (PP, 2011-2012).

La manca de regularitat s'hi detecta a primer cop d'ull. En pot ser la mostra primera que s'hi exhibeix. Manca de regularitat. Anormalitat, si més no, pel que fa a la durada de cadascuna de les legislatures, fixada, en principi, en quatre anys.

Aquest termini s'arriba a assolir plenament i pràcticament només durant les dues primeres legislatures, a les Illes Balears.

Manca de regularitat, anormalitat, que porta a tenir dos presidents durant la cinquena, dues presidentes durant la setena i un mateix president durant la sisena i la vuitena!

La anormalitat esmentada podria esdevenir irrellevant, si no anàs acompanyada d'altres mostres d'anormalitat més preocupant, des del punt de vista democràtic.

Vull fixar-me en una. Aquesta: de les QUATRE darreres persones que han ocupat la Presidència del Parlament de les Illes Balears, TRES han estat imputades pels Tribunals de Justícia, en qüestions relacionades amb casos de corrupció. De quatre, tres! Quasi res!

Qualque cosa greu i seriosa deu haver passat en aquestes illes nostres quan, davant situacions com aquesta, s'han arribat a veure compensades amb vots considerables a les urnes, precisament, les dues formacions polítiques dins les quals s'integren aquestes tres persones:

Maximilià Morales, d'UM, pel cas Son Oms; Maria Antònia Munar, d'UM, pel cas Son Oms, pel cas Can Domenge, pel cas Maquillatge...; i Pere Rotger , del PP, pel cas Over Marketing.

Estam parlant del Parlament de les Illes Balears, sense ficar-nos, ni prop fer-hi, amb els membres del Govern!

La dimissió recent del president del Parlament, entre d'altres elements, pot comportar certes valoracions que pretenguin desacreditar institucions tan valuoses com la parlamentària. Una excusa i un motiu més per fer-hi retallades, al mapa de les autonomies tan malparides a l'Estat espanyol...

He viscut ben de prop el que és i comporta un Parlament. Vaig ser-ne diputat durant tota la legislatura cinquena, quan s'hi exerciren com a presidents Diéguez i Morales.

Acabava de conèixer el que és i comporta una acció de govern: l'exercida com a conseller de Cultura al Consell de Mallorca. I l'acció de l'oposició: l'exercida com a regidor a l'Ajuntament de Palma.

Crec saber-ne, una miqueta de què estic parlant!

He de dir, clar i català, que no tota la gent que es dedica a la política ho fa amb les mateixes intencions. Ni amb la mateixa intensitat. Ni amb els mateixos objectius. Ni se serveix dels mateixos mitjans per a exercir-ne la tasca. Sortosament, la diversitat n'és una bona marca.

N'hi ha que som així. Ens ficam en política sense anar a cercar de fer-nos més rics, ni aspirant a aconseguir el major nombre possible de guanys econòmics, materials o patrimonials. Fins i tot n'hem pogut haver sortit perdent, en aquest àmbit...

Però hem tengut sempre ben clar, i així hem mirat de comportar-nos, com qui aspira, només, a comptar amb el mínim imprescindible per sobreviure amb certes dosis de dignitat.

He de dir que no resulta gens ni mica fàcil! Sobretot, quan veus passar per davant dels teus ulls oportunitats úniques d'embutxacar-te doblers, amb certa facilitat, si més no aparentment innòcua. Amb mil i una excuses i pretextos que ho poguessin justificar...

Tampoc no resulta gaire fàcil manifestar-te disconforme amb certes decisions que s'adopten en aquest àmbit i que, des del punt de vista propi, consideres que no són les més adequades per romandre al servei del poble, tot evitant de servir-se'n en profit propi.

Malgrat tot, en defensa d'institucions públiques com la parlamentària, a aquestes alçades del segle XXI, som dels qui pensen i creuen que mai no serà retallant o escapçant espais de democràcia, per esquifida que pugui semblar a primera vista, que se'n reforçarà i es consolidarà més fermament la democràcia veritable.

Això sí, a més democràcia, cal més transparència, més honestedat, més “comptes clars”, més exigència... amb totes les reformes, autocrítiques i millores que calguin.

Baltasar Garzón, jutge condemnat per prevaricació

Amb tot aquest rebombori que està aixecant el cas del jutge Garzon a tants d'àmbits, es fa evident, una vegada més, la manca de credibilitat d'una justícia com la que administra l'estat espanyol. Un motiu democràtic més per voler sortir-se'n com més aviat millor!

Ja no parlam de la seva lentitud. Ni de les mancances greus que suporta, des del punt de vista tècnic. Ni de les condicions lamentables en què es troben els expedients administratius. Ni del tractament tan poc respectuós envers la ciutadania, sobretot envers la que acostuma a emprar una llengua distinta a la castellana. Ni dels favoritismes que s'hi detecten a l'hora de considerar les parts implicades en els processos. Ni del poder distint que hi té la disponibilitat o la mancança de recursos econòmics. Ni de les componendes entre missers...

Es tracta, sobretot, de la manca de credibilitat, vers una institució que les societats democràtiques del segle XXI consideren com un dels seus pilars fonamentals, com un dels valors superiors del seu ordenament jurídic.

A mi, no m'ha sorprès, ni poc ni gens ni una mica, que el jutge Garzon hagi estat comdemnat pel més alt tribunal de l'Administració de Justícia española. És més, trob que aquesta encara s'hi ha mostrat molt tova i benèvola. Li pertocava d'anar més lluny, encara. Ficar-lo dins la presó, per exemple! Per traïdor a la pàtria, com a mínim!

Mentre a l'interior de la societat espanyola hi hagi assumptes, personatges, situacions, aspectes que no es poden tocar mai, que esdevenen intocables, la credibilitat de l'administració de justícia espanyola romandrà al nivell més baix, dins la consideració ciutadana europea més democràtica.

Si, de forma increïble, des de les més altes instàncies del Consell General del Poder Judicial s'atreveixen a difondre a tots vuit vents del món i de la bolla que ”tots els imputats no són iguals”, hom pot pensar i creure que la seva portaveu considera que alguns d'aquests no són “ciutadans espanyols”, reconeguts “iguals” per la Constitució espanyola, “sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” (art. 14).

Fa més de vint-i-un anys que vaig deixar de creure en la justícia. Vaig haver de patir, en carn pròpia, els efectes nefasts d'una decisió judicial que em declarava culpable d'un delicte de “desobediència lleu a un agent de l'autoritat”. Puc dir que es basava en un informe policial fals i mentider... I que feia cas omís del que jo havia presentat prèviament, basant-me en una autorització municipal, escrita i signada pel senyor batle...

Ni em vaig voler molestar a respondre-hi...

Com tampoc ara mateix, no tenc cap intenció d'abocar-me a defensar el jutge que ha estat condemnat per prevaricació i que apareix en portada a gairebé tots els mitjans de comunicació internacionals.

Som un dels qui, en cap moment, no m'he volgut manifestar públicament a favor d'aquest jutge tan "espanyolíssim". Malgrat l'aurèola de defensor dels drets humans que l'envolta... També és cert que no m'he afanyat a declarar-hi la guerra, com fan alguns!

Ja em va bé de comprovar que entre els mateixos espanyols es devoren l'un a l'altre! Pel que es veu, "Roma no paga als traïdors" i la Hispània tampoc.