Amb la sensació que aquest darrer mig any m'ha passat més aviat que de pressa, inicio al barri limeny de Los Olivos les meves dues darreres jornades senceres d'aquest "viatge de la meva vida al Perú, abans de complir els 80 anys".
Amb la família López Moreno, a l'aeroport de Lima
Gràcies a Déu, tot m'ha anat la mar de bé fins suara mateix, pel que fa a la meva persona. Ho dic des de Lima estant.
Tot i tenir oportunitats de topar-me al meu voltant amb situacions d'altri que he de valorar com a lamentables. Des del punt de vista individual i col.lectiu.
A vegades, de forma més o manco esperada, tot i que indeditjable; com és el cas de tantes famílies que pateixen en carn pròpia els efectes negatius de situacions de pobresa o de misèria o de malaltia o de manca de recursos disponibles per sobreviure amb un mínim de dignitat.
D'altres, de forma totalment inesperada i xocant; com són determinades decisions o reaccions jeràrquiques, tant en l'àmbit eclesiàstic com en el civil i social.
Ni les esglésies, ni les institucions polítiques, socials o culturals d'avui dia es comporten com cinquanta anys enrere en aquest país d'Amèrica Llatina. Ni jo mateix les hi veig ni les analitz igual. Tot ha canviat tant, en mig segle d'existència, que ja no sembla el mateix.
El Perú d'avui té poc a veure amb el Perú d'ahir. Sortosament, segons es miri. I malauradament, segons altres aspectes que contribueixen a empitjorar situacions de dependències alienes o de corrupcions pròpies, individuals i estructurals.
Panoràmica aèria de la serra andina peruana a prop de Cero de Pasco
Tot plegat em fa veure que la societat peruana, en general, és plena d' una gran vitalitat que ja voldria jo per a moltes de les societats europees que semblen més apropades de la languidesa prèvia a la mort i a la desaparició, que no de la vida autèntica...
És el que em ve al cap, quan mir d'iniciar aquesta darrera crònica peruana, la núm. 33, des del Perú estant, dos dies abans d'emprendre el vol cap a Mallorca, cinc mesos i mig després d'haver-ne sortit, trobant-me allotjat en el districte limeny de Los Olivos per darrera vegada enguany.
En bon dia de Santa Rosa de Lima al Perú, el 30 d'agost, deix aquest país andí que m'acull la mar de bé durant prop de mig any seguit.
M'acompanyen fins a l'aeroport Jorge Chàvez de Lima tots els membres de la família piurana López Moreno que m'acull a Los Olivos durant un bon grapat de setmanes.
Hi anam en taxi "con aplicativo", el darrer que utilitzo al Perú. Vull arribar-hi d'hora, a l'aeroport. Tothom s'aixeca prest, abans de les 7h, per poder sortir de casa a les 8 i ser-hi puntuals abans de les 9.
M'estim més arribar-hi tres hores abans d'enlairar-me, que no de pressa i correntsos amb la llengua defora.
Sobretot avui, que no sé com me'n sortiré, del departament de migracions: vénc al Perú per tres mesos, i me n'hi pas prop de sis!
En taxi cap a l'aeroport de Lima
Tanta sort que surt a Bolívia i torn al Perú el 24 de maig! A les oficines de Migracions míndiquen que em tenen comptabilitzats una setantena de dies "extra", més enllà del que permet la normativa d'estrangeria vigent al Perú.
No hi pos cap emperò, sinó que m'avénc a fer allò que m'indiquen. Tot queda en el pagament d'uns 5 sols peruans per dia, quantitat global que no arriba als 90 euros...
Sortim en avió d'Ibèria a les 11:46. Mitja hora més tard, dins l'aeronau, l'azafata Juan, de Màlaga, m'atén molt amablement, inclosa la copa de cava com a detall d'acollida, tot d'una que m'hi assec. Javier, sobrecàrrec, m'indica els menús de carn, de peix o de pastes que hi puc prendre: trio pastes.
Per la finestra i amb el mapa, veig que passam per damunt Cerro de Pasco, vorejam Oxapampa; deixam a l'esquerra Huànuco, Tingo Maria i Pucallpa. Deixam Fonte Boa a la dreta.
Sortim del Perú i ens endinsam a Brasil cap a Cruzeiro do Sul, Eirunepé, Leticia. Deixam a l'esquerra Sao Gabriel de Cachoeira i el Pico de Neblina, dirigint-nos cap a Boavista.
Sortint del Perú, travessam Brasil, i ens endinsam en l'oceà Atlàntic
Entre Georgetown i Paramaribo ens endinsam en l'oceà Atlàntic immens, sense veure'n la fi...
Ens tanquen les finestretes de l'avió perquè puguem fer-hi una bona becada.
Fa 3h i 20' que hem sortit de Lima, i ens en queden 7:43 abans d'arribar a Madrid quan prenc aquesta nota per a la meva darrera crònica viatgera.
Amb aquest viatge he de reconèixer que hi ha massa diferència entre fer-ho com a turista o fer-ho en "bussiness". Bastant més car, això sí, està clar. Per això mateix, no ho he fet mai. Fins avui ho desconec per complet.
Però, en tractar-se del "viatge de la meva vida al Perú abans de complir els meus 80 anys", decidesc comanar a la meva agència de viatges preferida, la Kontiki Tramuntana situada al carrer de General Riera de Ciutat, bitllet i plaça en primera classe.
Na Mònica i na Raquel me n'aconsegueixen una que entra dins les meves possibilitats pressupostàries de pensionista jubilat que viu tot sol i que ha mirat de fer un racó aquests darrers quatre anys...
Aleshores, m'adon que tenc preferència a l'hora de facturar maletes, de passar pels controls duaners i de policia, de poder entrar a la sala d'espera VIP amb tot quant vulgui per menjar i beure i descansar en un llit; de passar gratuïtament bossa de mà més àmplia, mentre esper que cridin per embarcar tots els passatgers, em pertoca de fer fila en el primer torn, el preferencial...
En pujar a l'avió, dispòs de seient individual més ample, ocupant un espai doble, a la finestra esquerra, fila 2. Tenc tot el maleter superior disponible.
A l'interior de l'avió d'Ibèria
En girar la ullada cap enrere, m'hi veig rodejat de gent "recontrablanquiñosa", com diuen a Lima. Em veig i em sent com "el més negret de tots" dins aquest espai preferent de l'aeronau d'Ibèria.
El mateix sentiment que a ca les monges de Can Domenge quan, 74 anys enrere, aprenc a llegir i escriure amb Sor Francisca Hernàndez, Germana de la Caritat. Com en el Seminari diocesà de Mallorca, on durant molts d'anys, abans que hi arribin companys guineans i cubans, som el més morenet de la guarda.
Com a l'interior del presbiteri de la diòcesi mallorquina, on arrib a ser el primer capellà mulato del segle XX! (Que de segles enrere, ningú no ens diu res sobre això!).
Com entre sindicalistes i polítics a la dècada dels anys 90 del segle passat, on som el més morenet entre afiliats i delegats de CCOO de les Illes; entre els regidors del PSM a l'Ajuntament de Palma o consellers al Consell de Mallorca o diputats al Parlament de les Illes Balears; entre el funcionariat autonòmic; entre els dirigents veïnals de la FAAVV - Federació d'Associacions de Veïns de Palma -...
Amb una paraula, pertot arreu, som i em veig com aquell ciuró negre del cuinat o aquella ovella negra de la guarda... I amb molt d'orgull! Quedi ben dit!
Li'n don moltes, de gràcies, a Déu, als meus pares que m'engendren i em duen al món, i a tota la gent peruana que m'ajuda a valorar molt més positivament que negativa la "morenor" de la nostra pell (compartida amb la Verge de Lluc o la de Montserrat!).
Especialment, amb tot quant comporta de profunda vida interior singularment diferenciada! Cosa que ens duu a veure la vida d'una altra manera, i a concebre-la de forma distinta, i també a actuar-hi de manera molt diferent en segons quins casos!
També a actuar-hi i a comportar-nos-hi. Tant en sentit positiu com negatiu, pel que té a veure en la nostra relació amb el conjunt de la humanitat.
Seguint la ruta aèria intercontinental des de Lima fins a Madrid
El Perú, sobretot, m'ho fa veure ben a les clares, quan resulta més que evident que els "blanquiñosos 'pobres de debò' ", els qui no tendrien on caure morts, es deuen poder comptar amb els dits d'una sola mà (i encara en deu sobrar qualcun!).
Hi passa exactament el mateix, però en sentit contrari, amb els "morenets de pell 'rics de bon de veres' "!
La pobresa i la misèria són per als segons, no tant per als primers! "Feliços els pobres! Ai de vosaltres, els rics!", va dir Aquell...
Quan sobrevolam territori continental sud-americà, la tripulació d'Ibèria ens tramet una mitja dotzena d'avisos de "TURBULENCIAS", en les sis primeres hores de vol, tranquil i confortable (per a mi, com el que més!) abans de sobrevolar l'oceà atlàntic... Simples advertències que deuen servir perquè la gent romangui asseguda a son seient!
Dinar d'avió en cabina "business"
Són les 15:20 (hora peruana) quan deixam de sobrevolar territori continental, terra ferma. Fa 3 hores i mitja que ens hem enlairat des de l'aeroport de Lima, i iniciam el nostre vol d'Ibèria per damunt d'aigües atlàntiques cap a Ponta Delgada... Madeira... En direcció al continent europeu per Portugal...
Em pos a dormir una bona "siesta", fent-hi una bona becada, confortablemen instal.lat dins aquest avió...
Més o manco a mitjan camí, quan manquen 5h i 43 minuts per arribar a Madrid, mentre sobrevolam tranquil.lament i serena par damunt els niguls de l'oceà Atlàntic, em peguen ganes d'anar a pixar.
L'excusat és net i ben condicionat, amb tot quant és precís per a fer-hi les feines... Ben fetes...
Quan dic als membres de la tripulació que em saluden "després de beure, hem de mester des-beure...", em contesten ràpidament com a autòmates "sí, per després tornar-hi, a beure"...
Me'n torn a dormir, ben encarxofat en la butaca 2A, tan confortable com còmoda...
L'espai de dues butaques, per a un sol passatger...
Sense haver-me'n adonat, del canvi, quan a les 18 h del Perú mir per la finestreta, veig que ja fa fosc!
Fa 6 hores i busques que hem sortit de Lima. Ens queden 4h 40' per aterrar a Madrid. Em fa la sensació que començam a baixar de manera quasi imperceptible.
Ens trobam al bell mig de l'oceà Atlàntic, encara lluny de Madrid, a 4.000 km., 4 hores i mitja!
Quan només ens queden unes dues hores de vol, passam entre Madeira i Ponta Delgada, besllumant a la llunyania Lisboa, capital de Portugal... Tot i que fa fosca negra...
Són les 21h a Lima i les 4 a Madrid. Volam a 881 km per hora, a 11.584 m d'altitud. Hores d'ara, estam a 8.146 km de Lima, i a 1.387 de Madrid...
A punt de sobrevolar la ciutat de Lisboa, quan manca una hora per aterrar a Madrid, ens serveixen "berenar d'avió" (tan insípid que, si tanques els ulls, no arribes a saber ben bé què menges...): li'n diuen truita amb verdures, un panet, un croisant, cafè amb llet i trossets de fruita diversa (pinya? meló? síndria?
Comença el descens a les pistes d'aterratge de l'aeroport internacional Adolfo Suárez de la ciutat capital d'Espanya...
Cinc hores d'espera aeroportuària em duen a pujar a l'altre avió que m'ha de dur des de Madrid fins a Mallorca. Ho fa molt ràpid: menys d'una hora! Les maletes a l'aeroport de Son Sant Joan, quasi torben tant com el viatge. Això sí, no arriben a passar cap duana!
Com canvien les coses, també a Mallorca, aquests darrers cinquanta anys!
Na Juanita donant menjar als conillets de rata, "cuycitos"
En bon dia de la festa de sant Bartomeu, abandonam la ciutat nordenca de Chimbote per encaminar-nos de bell nou cap a la ciutat més nordenca encara, la de Trujillo. Ho feim per carretera, en autocar d'una seixantena de places de l'Empresa de Transports Ave Fenix (EMTRAFESA). Ocupam les butaques 15 i 16, i hi començam embarcats mitja dotzena de passatgers. En pugen més a Chao, a Virú...
Mentrestant, m'arriben dades des de Mallorca. Estan relacionades sobretot amb dues persones mortes recentment, molt conegudes: el felanitxer Josep A. Grimalt Gomila, professor jubilat del Departament de Filologia Catalana, i el bon amic i condeixeble artanenc Sebastià Mesquida Sureda. Anima eorum et omnium fidelium defunctorum, per misericordiam Dei requiescant in pace. Amen. Em surt de l’ànima, mentre ens acostam a la ciutat de Trujillo.
Sebastià Mesquida i Sureda, bon amic i condeixeble. QEPDA
En arribar-hi, en Roberto, germà de na Zully, que hi viu amb la seva família, ens convida tots dos a anar a dinar a casa seva. Hi anam en taxi.
Després de dinar, em faig present a la casa on viuen les religioses franciscanes mallorquines, encapçalades per la inquera na Catalina Vallespir, la peruana Marta Castillo Nonones i la selvatgina Margalida Mateu Coll, que viuen en el barri trujillà de Los Álamos, La Alameda del Cortijo. Encarregades de mantenir actiu el centre «El Milagro», centre d'atenció a la infància més necessitada, hi fan una feinada des de fa dècades. M’hi acullen la mar de bé.
Amb les germanes franciscanes de Trujillo
Quan ens arriba l’hora de partir cap a l’aeroport, ens hi dirigim. L’avió té la sortida a les 22:00 h. Arribam a Lima prop de mitjanit. Na Pamela ens aconsegueix taxi «con aplicativo» que ens porta fins a casa seva, a Los Olivos.
Justament hi arribam en uns moments en què els veïnats «venecos» de dalt fan un trull espantós. Fins al punt que no podem arribar a dormir. Canten, ballen, posen música a tot volum, es barallen, criden, es droguen, beuen, fan desastres... Són les 7 de la matinada i no paren de trullar...
Aquest darrer diumenge del mes d'agost, darrer diumenge que em queda per passar aquí on som ara, al Perú, l'endemà de la festa de Sant Bartomeu, em trob de bell nou a Lima, al districte de Los Olivos, al domicili familiar de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana, Zully Socorro.
Amb Jossy, "Ramon", i Juanita, dins el taxi que ens porta de Los Olivos a Villa María del Triunfo
M'hi esper que em passi a recollir la família Urrutia Naveros. A mitjan matí de diumenge, carregat de son a les totes, puj al taxi «con aplicativo» que m’ha comanat na Jossy, la filla de na Juanita Naveros Quintana, que em vénen a cercar a Los Olivos. Ens dirigim tots tres cap a ca seva, a Villamaría del Triunfo on viuen, situada a l’altra banda de la gran ciutat de Lima.
De passada, ens aturam al mercadet de San Juan de Miraflores a comprar-hi una de les fruites que encara no he tastat des que som al Perú, el "pepino". M'agrada moltíssim. Una de les fruites que em lleva més la set.
Espai a prop de la casa on romanc allotjat, al barri limeny de Villa María del Triunfo
En aquesta segona trobada amb la família Urrutia Naveros, m’hi acullen tan bé com sempre, a casa seva com si fos casa meva. M’hi trob la mar de bé. És diumenge i faig comptes de romandre-hi fins dimarts vinent, després de dinar.
Em queden molt pocs dies abans d'emprendre el vol cap a Mallorca. El primer pic que hi vénc, als inicis d'aquest viatge meu, els promet que m'hi tornaré a presentar. I així ho faig ara. Només per dues jornades senceres.
Tot i l'aspecte empobrit del conjunt de la barriada, la casa on estic allotjat és gran i espaiosa. Compta amb planta baixa i dues plantes superiors. Senzilla i modesta, com totes les que serveixen d'habitatge per a les classes populars d'aquest país d'Amèrica Llatina, la mantenen en molt bon estat i ben condicionada per a romandre-hi tranquil·lament.
Ocup una cambra del primer pis, amb llit, taula, cadira i armari, disposant de "wifi", amb dos excusats a la planta baixa, un corralet amb "cuycitos" (conills de rata) i gallines ponedores d'ous, una cuina amb tots els estris necessaris i els aliments diaris, una gran sala d'estar/menjador...
A través de la pantalla de la televisió, em passen documentals ben interessants sobre la vida a la serra peruana... Els pares de família provenen de Talavera, província d'Andahuaylas, a la serra andina d'Apurímac.
A les portes del cementeri, amb Juanita i Jossy
Aprofitam el dilluns per arribar fins al cementeri on reposen les restes de les dues germanes de na Juanita, a Pachacamac, "Parque del Paraíso. Camposanto". Ens hi duu el mateix taxista veïnat que ahir ens portà de Los Olivos fins a Villamaría del Triunfo.Hi anam na Jossy amb el seu canet "Ramon", sa mare i jo. Hi deixam algunes flors a totes dues sepultures, la de Felicitas Naveros Quintana de Saavedra i la de na Benedicta Naveros Quintana.
En el mateix cotxe, arribam fins a la Costa Verde, a l'alçada de Chorrillos, en un trajecte que em permet d'endinsar-me per carrers i places i indrets desconeguts per mi. Passant per "llocs de joves que no fan bonda", en expressió del taxista. Famosos per la inseguretat ciutadana que hi provoquen.
A la platja de Chorrillos, de nit
En arribar a casa, compartim un sopar lleuger: pollastre amb verdures. I acabam assaborint la deliciosa crema nordenca anomenada "algarrobina".
Ben entrada la nit, na Jossy es disposa a anar-se’n a ca la seva cosina. Viu una mica allunyada de la casa que estam ocupant al barri de San Gabriel Alto de Villamaría del Triunfo. Li deman si no té por d’anar-se-n'hi tota sola. Sa mare diu que la hi vol acompanyar, juntament amb el canet "Ramon".
En demanar-los si mai no han tengut cap problema o incident significatiu en les dècades que duen vivint en aquest barri de Lima, considerat per alguna gent com a «molt perillós», em diuen que no. La gent de la barriada es guarda un respecte mutu, em confirmen.
Ubicació del barri San Gabriel Alto a Villa María del Triunfo
Certament, hi ha pandilles de joves dedicats a drogar-se amb l’adquisició i consum d’estupefaents aconseguits en aquest barri i que consumeixen en grup a la plaça durant tota la nit. En alguna ocasió, quan s’hi retroben prop d’una vintena d’al·lots i al·otes, en fan de les seves. Però sempre es mantenen vigilants. Protegint la població resident de malifetes que hi puguin voler fer altres pandilles, i avisant de l’arribada de la policia, amb el crit de «agua» per escampar-se i difuminar-se pels carrers més empinats...
La policia? Tothom sap del seu comportament i connivència amb aquests drogoaddictes. Hi mantenen «la quota» acordada, que van aportant-los, mentre fan com qui en persegueix algun que llavors deixen lliure una mica més avall d’on l’han aglapit. Drogoaddictes i policia es posen d’acord a respectar-se mútuament, cadascú a la seva manera.
Indret que durant la nit ocupen 'joves que no fan bonda'"
El mateix passa amb els venedors i traficants de la droga més dura i diversa que viuen en el barri. Són ben coneguts. Tothom sap de la seva existència i les tasques que hi despleguen. Però ningú no es fica en ningú. Tothom es respecta en allò que pren la decisió de fer, sempre que no hi impliqui cap altre en les seves malifetes.
Així és com na Jossy, juntament amb sa mare, se’n van traquil·lament i serena en plena nit fosca d'aquest dilluns agostenc a dur el sopar als seus familiars que habiten en un dels indrets considerats «dels més perillosos», situats al capcurucull dels cims anomenats San Gabriel Alto, al barri de Villa María del Triunfo, més amunt de San Juan de Miraflores.
Avui, dimarts, és el darrer dia que m’hi pas. Tenim previst d’arribar altra volta fins a l’altra banda de la ciutat de Lima, al barri de Los Olivos, on viu la família de na Zully, la meva fillola piurana.
Conills de rata "cuycitos" al corral familiar
Després de berenar, em mostren el corralet de la casa, on, a més d'estendre-hi la roba, també tenen i mantenen una bona quantitat de conills de rata, que anomenen "cuycitos". N'arrib a comptabilitzar una trentena. També compten amb dues gallines ponedores, que els proveeixen diàriament de dos ous saborosíssims. El ca "Ramon" no les persegueix ni maltracta. Hi conviuen pacíficament.
Na Pamela, la filla de na Zully, a més dels bitllets d’anada i tornada Lima-Trujillo-Lima, també ens aconsegueix allotjament per quatre nits en dos hotels de les ciutats nordenques de Trujillo i de Chimbote.
Em fa molta d’il·lusió passar a saludar-hi la gent que hi conec, relacionada d’alguna manera amb Mallorca, bé sigui per motius de caire religiós (hi viuen membres de dues congregacions, agustines i franciscanes), com també de caire familiar (per part de na Zully i per part d’altres amistats mallorquines que hi tenen algun membre), sia a Trujillo, sia a Chimbote.
El fet és que només em queden dos dies lliures, dimecres 28 i dijous 29, per acabar de fer els preparatius de la meva tornada a Mallorca, des del districte de Los Olivos estant, el més apropat a l’aeroport de Lima d’on m’he d’enlairar cap a La Roqueta el dia de Santa Rosa de Lima, 30 d'agost.
De Lima a Trujillo, en viatge aeri d'uns 45 minuts
En bon dimarts, dia 20, festa de sant Bernat, na Zully i jo sortim de Lima cap a Trujillo en l’avió de la companyia SKY a les 10 h, amb 30 minuts de retard. Hi aterram a les 10:45, cinc minuts abans de l’hora prefixada.
La jornada que passam a Trujillo, l’aprofitam per mantenir-nos en contacte amb Roberto Moreno Romero, germà de na Zully, qui és el creador i mantenidor musical de l’orquestra «Voces de Oro» que té molt de renom en tot el país i que, de tant en tant, manté gires per Europa.
Ens convida a anar a ca seva, primer, i a dinar després en un dels restaurants més famosos de Trujillo, «El Mochica, restaurant turístico de doña Fresia», on assaborim un exquisit «cebiche de lenguado», seguit d’un «lenguado a lo macho» de qualitat superior, tot ben regat amb suc de maracuià.
En la bella ciutat de Trujillo, al nord de Lima
Amb les franciscanes mallorquines que viuen a «Los Álamos, urbanización La Alameda», quedam que ens veurem dissabte que ve, quan ens tornam cap a Lima a les 10 de la nit. Me n'hi vaig a veure-les. N'hi trob tres: una inquera, Catalina Vallespir, una selvatgina i una peruana. Mentenim una bona i agradosa conversa, mig en català mig en castellà. Em conviden a prendre unes pastes. Faig una breu pregària a la capella conventual que mantenen disponible. I me n'acomiad, amb ganes de tornar-hi, quan Déu ho vulgui.
Amb les Germanes Franciscanes a la ciutat de Trujillo
Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clarita Apaza Aquise, li feim a saber que demà feim comptes d’arribar-hi. Cosa que l’alegra ben molt, i que mirarem de fer després de berenar al matí a la cafeteria de l’Hotel Gran Marqués on estam allotjats per un dia (entre les 7 i les 10 h).
De fet, un cop abonada i pagada amb targeta Visa la nostra estada a l’Hotel El Gran Marqués de Trujillo, enfilam ruta per la Panamericana Nord (en direcció cap al sud) des del «paradero de colectivos» de Trujillo fins a l’Hotel Ivansino de Chimbote, situat al Jr. José Pardo 738.
Dinam al restaurant Verídico, situat molt a prop de l’hotel. Especialitzat en peix fresc del dia, ens empassam una «fuente de cebiche mixto Verídico (peix variat, pop, gambes, ostres, peix de pota) con canchita, yuca, chifles, lechuga, alga marina, yuyo, ají rocoto...». Exquisidament seguit d’un plat de «congrio frito», tot ben regat amb suc de maracuià.
La qualitat molt bona. La quantitat, excessiva...
Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clara Apaza Aquise, ens coordina la trobada amb altres amistats de Chimbote. Horabaixando, mantenim una llarga i extensa conversa en una de les pastisseries properes a l’hotel. Ens hi convida na Maritza, neboda de na Malena Garcés i filla de na Belma Ávila Herrera. Feim una taulada de sis que ens empassam tres entrepanets diversos per hom acompanyats de sus de pinya.
Amb Vicky, Zully, Clarita i Maritza, en pastisseria de Chimbote
Allotjats a l’hotel Ivansino de Chimbote, anam a descansar, a l’espera de recórrer demà tot quant puguem de la Vall del Santa i Lacramarca.
Segon dia d’estada meva a Chimbote
Quan falten pocs dies perquè emprengui el vol cap a Mallorca, trobant-me a Chimbote, juntament amb na Zully, en el cotxe que na Maritza ens contracta, conduït per Rolando, arribam fins a la casa de na Belma, la germana nonagenària de la bona amiga Malena Garcés Herrera, la piurana que viu a Mallorca des de fa dècades.
La hi trobam, juntament amb la seva filla, el seu fill i el seu nét. Ens alegram de retrobar-nos, com mir de fer cada vegada que viatj al Perú. Parlam de la seva filla Dama i del seu fill Claudio, tots dos ja difunts, que tenc ocasió de conèixer i tractar de prop fent feina a Chimbote en la dècada dels anys 70 del segle passat.
Amb Belma Ávila, a la seva casa de Chimbote
Mir de passar-li una de les meves «estampetes» que procur deixar a totes les cases on visit gent peruana amiga. No m’hi sé atansar, a cap, sense dur-los un present, en efectiu metàl·lic, per poc que sia, compartint-hi el que tenc.
Del barri on viu na Belma, ens dirigim cap a Coishco, població pesquera situada a l’altra banda del túnel que travessa les muntanyes del «Cerro de la Juventud». M’alegra ben molt arribar fins allà on, en altre temps, veig una munió de dones que treballen en la tasca de salar el peix, recent extret de la mar, emportat per les barques nombrosíssimes de pescadors que hi feinegen.
Les instal·lacions són les mateixes, ampliades. Però de treballadores no n’hi veig cap ni una. Em diu Rolando que, en aquesta època de l’any, hi ha poc peix capturat a l’oceà Pacífic.
En el port i la platja de Coishco, prop de Chmbote
Seguim en el cotxe per la Panamericana Nord i aribam fins a la població de Santa, on m’hi pas un dos anys fent-hi feina a la dècada dels anys 70, juntament amb n’Anselm Álvarez, en Tomeu Morey, en Paco Suárez i na Malena Garcés.
El nucli poblat ha canviat molt d’aleshores ençà. L’església parroquial, situada a la plaça d’Armes, també, pel que fa a la façana i a l’interior. La casa dels «padrecitos» d’altre temps, en bona part s’ha convertit en garatge per als vehicles parroquials.
A la plaça d'Armes de Santa, on està situada la parròquia del Señor Crucificado
A l’actualitat hi treballa el P. Domingo Torres Vallejo, un capellà jove peruà, que vaig a saludar i em rep molt amablement.
Així ho faig a saber a n’Elvira, la vídua de n’Anselm, que resideix a Lima.
«En tenir l’oportunitat de trobar-me amb qui actualment s’exerceix com a rector de l’església parroquial del Señor Crucificado de Santa on treball amb n’Anselm de rector, li deman si vol i pot aplicar la missa del proper dissabte 29 d’agost, primera mesada de la seva mort, en intenció de n’Anselm, el darrer rector mallorquí que té aquesta parròquia. Li faig a saber que mor l’endemà mateix de Fiestas Patrias a Lima. Cosa que m’agradaria que pogués comunicar a la feligresia d’aquesta parròquia on treballa durant uns anys temps enrere. Molt amablement hi accedeix i m’indica que, precisament aquests dies estan commemorant l’aniversari de l’assassinat de qui és el nostre successor, l’italià P. Sandro, a mans de Sendero Luminoso. Que tots dos descansin en pau!»
Amb el P. Domingo Torres Vallejo, actual rector de la parròquia del Señor Crucificado de Santa
Li faig a saber també, a n’Elvira, que aquesta parròquia té programades tot una sèrie d’activitats amb motiu del 33è aniversari del martiri del P. Sandro Dordi Negroni, assassinat el 25 d’agost de 1991 per Sendero Luminoso, molt a prop d'aquí on som suara mateix, en aquest mateix terme parroquial, ben a prop de Vinzos.
Els tres missioners màrtirs, assassinats per Sendero Luminoso
Amb el cotxe contractat per Maritza, seguim fent camí fora del nucli poblat de Santa. Passam per davant d’allò que és en altre temps el «Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca», on els tres padrecitos mallorquins exercim com a professors de Religió i d’altres matèries. Avui dia l’han reconvertit en «Instituto de Educación Superior Tecnológico Público ‘Río Santa’» a càrrec del Govern regional d’Ancash.
Després de saludar el personal que hi treballa, mir de traure’m algunes fotos de l’indret on, per primera vegada en ma vida, pas per l’experiència docent de veure que un bon dia, de cop sec, tots els alumnes de la meva aula alhora, s’aixequen i surten correntsos al pati dient «Temblor, temblor!»
És la reacció espontània que els surt de dedins quan senten els primers símptomes d’algun terratrèmol, fenomen natural que adesiara compareix en aquesta regió de l‘oceà Pacífic.
A l'interior de l'antic "Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca"
En el cotxe i per una carretera avui ben asfaltada, arribam fins a La Rinconada. És una de les esglesietes que acostumam a visitar en temps passats per un camí ple de pols i de clots.
Duc dins el cap el record d’una esglesieta, amb façana emblanquinada, situada enmig del camp, on, quan ens visita el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda, l’hi duim perquè vegi de prop la vall dels rius Santa i Lacramarca.
Avui em resulta del tot desconeguda, tot i que que hi puc reconèixer la façana de l’esglesieta on acudim molt sovint a celebrar misses i actes religiosos, enmig d’un camp sembrat de productes agrícoles, avui ocupat per cases i més cases, inclosa la mateix plaça d’Armes.
Fotografiant la façana de l'esglesieta de Rinconada
Fetes algunes fotos de record d’aquesta passada nostra per aquest indret que em duu tants de records, seguim la carretera que ens duu fins a Vinzos, una altra població rural, altre temps petit llogaret d’unes quantes casetes de camp molt rústiques.
Sense saber ben bé on és exactament, passam per l’indret on és assassinat el company capellà que ens succeeix en la tasca pastoral a Santa a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, l’italià P. Sandro Dordi Negroni.
Em serveix per elevar la meva pregària, i donar-li gràcies, a Déu, per tantíssimes coses bones rebudes en aquesta regió, de mans d’aquest company capellà italià.
Davant del portal major de l'esglesieta de Vinzos
L’esglesieta de Vinzos també la trob molt canviada, fins i tot amb una plaça d’Armes recent inaugurada fa pocs mesos. L’estructura em sembla la mateixa, tot i que l’han rehabilitada una mica i l’han pintada de blau.
Dinam al restaurant «Doña Suly» d’una bona «vinzeña causa de pescado», «caldo de gallina» i «chuleta de res». Tot ben regat amb cerveza «cuzqueña de trigo».
Amb na Zully, la meva fillola piurana, davant del restaurant vincenyà "Doña Suly"
Arribam a la fi del camí que ens hem marcat per avui. Retornam cap a Chimbote, fent el mateix recorregut de l’anada. Passam per allò que ha estat la gran hisenda de Tambo Real, on les lluites reivindicatives camperoles per la propietat comunal de la terra són altre temps molt intenses. Encara record algunes de les trobades i reunions que mantenim aleshores a la parròquia amb qualque líder de la pagesia peruana, com un tal Jaime...
Travessam de bell nou la població de Santa, la de Javier Heraud i la de Coishco, per enfilar cap a Chimbote per la carretera antiga, la que no passa pel túnel. És la primera vegada que en faig el recorregut.
M'alegra ben molt veure que en Rodolfo ens porta a un dels indrets desconeguts per mi, des d’on podem presenciar una panoràmica extraordinària de tota la ciutat de Chimbote, amb el seu port, les embarcacions, les illes més apropades, les zones humides, les edificacions més emblemàtiques... fins més enllà de Nuevo Chimbote...
Vista panoràmica del port i la ciutat de Chimbote, des de dalt del "Cerro de la Juventud"
Es tracta del «Cerro de la Juventud». Hi accedim per una carretera empinada i amb molts de revolts, farcida de camions que transporten la pedra que extrauen de la pedrera en què han convertit bona part de les muntanyes.
El retorn a l’hotel Ivansino ens permet de poder descansar una mica més tranquils, després d’una jornada plena d’emocions, de retrobades, de quilòmetres recorreguts...
Quan ho comunic al bon amic Tomeu Morey, amb qui feim feina junts a la parròquia de Santa, no torba gens a dir-me: «Quina alegria recordar el "Caminito del indio" Tambo Real, Rinconada i Vinzos, tantes vegades recorregut en tasques pastorals... Terra de Canya de Sucre i Cotó... I el nostre Institut Agropecuàrio del Valle del Santa-Lacramarca... Ara veig q és més tecnoløgic...»
Emocionant per a mí, per moltes de raons...
Façana de l'església catedral a Nuevo Chimbote
La jornada segona a Chimbote, l’aprofitam per arribar fins a Nuevo Chimbote. En recorrem els carrers principals, intentant trobar de bades la casa on visqué el bon amic capellà peruà Bertino Otárola Figueroa, ja difunt. Visitam la seu catedral de «Nuestra Señora del Carmen y San Pedro Apóstol», una obra gegantina d’uns 2.000 m2 de superfície amb una capacitat d’acollir-hi 1.600 persones.
Promoguda pel bisbe de Chimbote monsenyor Luís Bambarén, i el capellà italià Ugo de Censi, líder fundador de l’Operació Mato Grosso, del disseny i la construcció (2002-2007) s’encarreguen els artesans Don Bosco de Chacas, una organització d’arquitectes i artesanas liderada pel P. Ugo de Censi amb qui col·labora el bon amic meu capellà peruà Manuel Álvarez Zerpa.
La vigília de la «Mare de Déu Morta», na Zully i jo, en vol directe de Piura a Lima viatjam amb les nostres respectives maletes dins la bodega, i la bossa de mà en cabina.
La maleta de na Zully només pesa 18 kg, mentre que la meva en pesa 26. En total sumen 44 kg. Així i tot, quan passam per facturació consideren que per l’excés de pes en la meva, he d’aboquinar-hi 110 S/ (25,25 €), si no estic disposat a buidar-la i passar-ne la part sobrant a l’altra...
En aquest moment precís i en aquestes circumstàncies concretes, tan immediates a l’embarcament, no estic per aquestes. Pag religiosament allò que em demanen!
Interior de l'avió Airbus A320 de JETSMART que ens duu de Piura a Lima
Arribam i aterram a l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima en una hora i mitja. Na Pamela ens comana un taxi «con aplicativo» que ens duu fins al districte limeny de Los Olivos, no gaire lluny de la pista d’aterratge.
Instal·lat en la mateixa cambra de sempre, després de pujar-hi les maletes i bolics per una escala empinada que m’obliga a haver-hi d’anar amb molta cura i esment, em pos a col·locar-ne el contengut en el lloc que consider el més adient.
Aprofitant que som a Lima, mir que na Pamela, la filla de na Zully, m’ajudi a fer l’ingrés dels 2.100€ que els Amics del Seminari de Mallorca aconsegueixen d’arreplegar perquè la família Álvarez Calmet pugui fer front amb més tranquil·litat a tots els costos que els provoca l’hospitalització i posterior defunció del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, que en pau descans!
Abans de migdia, ens feim presents tots dos en una de les oficines bancàries de caràcter privat que el BCP (Banc de Crèdit del Perú) manté obertes a prop del domicili familiar on estic allotjat, al districte limeny de Los Olivos.
Hi faig l’ingrés, al número de compte que m’indica na Micaela Álvarez Calmet. Sense cap casta d’entrebanc ni de problema, me’n lliuren el comprovant, i em qued molt content i satisfet d’haver aconseguit per a aquesta família amiga l’ajuda mallorquina que crec que es mereix.
La família Álvarez Calmet al complet
De cop sec, em passa pel cap contactar amb les tres famílies limenyes que em propòs de retre visita de comiat, abans de partir cap a Mallorca.
Amb la família Urrutia Naveros, de Villamaría del Triunfo, quedam que hi vaig tres dies: diumenge, dilluns i dimarts, 25, 26 i 27 d’agost. Amb la família Álvarez Calmet, de Magdalena del Mar, diumenge 18 i dilluns 19. Amb la família Caravedo Duran, de Los Cedros a Chorrillos, divendres 16 i dissabte 17.
Només em queden disponibles cinc dies per arribar a Chimbote-Trujillo, dos dels indrets que voldria visitar abans del meu retorn a Mallorca, si això em resulta factible.
Després de consultar-ho detengudament, sembla que el més adient és viatjar a Trujillo, en avió, dimarts 20 i quedar-m’hi a passar la nit. L’endemà dimecres 21, arribar a Chimbote per carretera i romadre-hi tres dies. Tornar-me’n cap a Trujillo per carretera, a temps de viatjar a Lima en avió dissabte 24, de manera que pugui acabar-hi la meva estada a Villamaría del Triunfo, i completar-la definitivament a Los Olivos els 28 i 29 d’agost, en el domicili limeny més apropat de l’aeroport.
Na Pamela, qui durant aquests cinc mesos i mig s’ha encarregat de tot aquest trull, ens ho prepara tot la mar de bé: ens reserva allotjament en els dos hotels que ens corresponen, i els quatre bitllets d’avió amb les seves targetes d’embarcament que s’hi adjunten.
A l'aeroport internacional Jorge Chávez de Lima
Si alguna cosa nova em serveix aquest «viatge de la meva vida al Perú abans de complir 80 anys», és que em permet de viure moltíssim més de prop situacions familiars, extremes i punyents, doloroses i complexes, farcides d’interrogants alhora que d’admiracions.
Com si es tractàs d’una barreja massella de necessitats i d'urgències que, a primer cop d’ull, poden semblar insuperables, però que a la llarga acostumen gairebé sempre a arribar a bon port, d’una manera o una altra.
Conversant amb els amics peruano-mallorquins de Los Cedros, al districte limeny de Chorrillos on estic allotjat suara mateix per uns pocs dies, intercanviam opinions sobre la valoració personal que en faig, d’algunes d’aquestes situacions que visc de ben a prop.
D’una banda, m’admira la gran capacitat d’improvisació que, en general, caracteritza el conjunt de la població peruana. Gairebé tothom sap fer de tot. Gairebé tothom sap parlar molt bé. Gairebé tothom acostuma a comportar-se educadament i respectuosa amb l’altre. Gairebé tothom s’enfronta a la vida amb optimisme i moltes ganes de fer-hi front. Sobretot, gairebé totes les dones, moltíssim més que els homes.
Circulant per barriades perifèriques de la gran ciutat de Lima
M’adon, i cada dia ho veig amb més claredat, que el Perú d’avui s’assembla poc al Perú que conec a la dècada dels anys 70 del segle passat. Físicament i social, políticament i cultural, econòmicament i religiosa.
Basta obrir els ulls i parar-hi atentament les orelles per adonar-se dels canvis profunds que s’hi produeixen i que, com pertot arreu, comporten aspectes positius i d’altres que poden ser considerats més negatius.
En la meva condició de ciutadà estranger que s’acosta al Perú amb ganes d’aprendre i de rebre, moltes més que d’ensenyar i d’aportar, em sent en condicions i m’entren ganes d’engrescar-hi altra gent de les nostres contrades mediterrànies, a fer-ho també.
Trob que s’ho paga viatjar al Perú. S’ho paga establir-hi relacions cada cop més estretes i directes. S’ho paga deixar-se emportar per l’amabilitat afable de les seves gents. Per la bellesa dels seus paratges costaners, serrans o amazònics. Per la varietat i riquesa de la seva fauna i la seva flora. Per l’alimentació tan rica i diversa que hom pot assaborir, es trobi on es trobi. Per l’artesania i la medecina ancestral que, avui dia, arreplega milers i milers d’anys de pràctica insuperable. Per les restes arqueològiques increïbles que conté aquest territori tan immens amb una història que es remunta més enllà dels 5.000 anys. Com ho demostren les restes pre-ceràmiques de la civilització Caral, considerada la més antiga d'Amèrica.
He de dir que tampoc no resulta tan car viatjar-hi, com pugui semblar a primer cop d’ull. Sobretot, si, com és el meu cas d’home afortunat, pots aconseguir de tenir-hi i de mantenir-hi amistats que t’hi acullen, i que volen tenir-te a ca seva com si fos ca teva de bon de veres. Rebutjant-hi qualsevol casta d'aportació econòmica que et passi pel cap d'oferir-los...
Dues mallorquines amb una peruana, al barri limeny Delicias de Villa
Chorrillos, Magdalena del Mar i Villamaría del Triunfo
A més de Puente Piedra i Los Olivos, aquests altres tres districtes de la gran ciutat de Lima (10.151.000 habitants, 34.948,57 km2) són els que faig comptes de visitar i romandre-hi els pocs dies que em queden d’aquest viatge meu al Perú abans de complir els 80 anys.
Chorrillos. A Los Cedros hi ha la casa dels bons amics peruano-mallorquins Kiko Caravedo i Isabel Duran Fons, amb els seus fills Joan i Enrique i la seva nora Dinara. M’hi acullen com si fos ca meva, per tercera vegada en aquest viatge.
Magdalena del Mar. Al Jr. Ayacucho, hi ha la casa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria (que en pau descans) i la seva vídua Elvira Calmet. M’hi aixopluguen esplèndidament en arribar al Perú. En aquesta ocasió, només la vídua m'hi pot atendre...
Villamaría del Triunfo. La família Urrutia Naveros m’obre de pinte en ample les portes de ca seva sempre que vulgui anar-hi, com ja faig amb anterioritat els primers dies d’estada meva a Lima. Simón, Juana, Jossy, Janca i Jenny em tracten com si fos de la família.
Molt agraït per aquesta tan bona acollida rebuda, faig comptes d’anar-m’hi a acomiadar, abans d’emprendre el vol de retorn a La Roqueta el proper dia 30 d’agost, festa de Santa Rosa de Lima.
Així ho faig.
El bon amic ja difunt, lluitador i cantautor camperol JORGE NORIEGA CARDOSO
Mentrestant, mir de completar la meva estada peruana, i, amb vols d’anada i tornada, Lima-Trujillo-Lima, dedic els darrers quatre dies d’aquesta darrera setmana del mes d’agost a visitar les ciutats nordenques de Trujillo i de Chimbote.
Són les darreres visites que faig, abans d’instal·lar-me per darrera vegada a Los Olivos on em dispòs a condicionar les dues maletes que he de mirar d’emplenar així com pugui, sense excedir-me ni un kg del que em permet el bitllet adquirit a Iberia, per l’agència de viatges mallorquina Kontiki Tramuntana, del carrer general Riera de Ciutat.
Des de divendres 26 de juliol fins dia 5 d’agost, m’ho pas a Piura, a la casa de la família Moreno Romero que m’hi aixopluga la mar de bé: Av. Chulucanas 431 (avui Raúl Mata La Cruz) de la urbanització Santa Rosa, al districte Ventiseis de Octubre de Piura.
M’hi pas la festa més grossa que se celebra arreu del Perú, el 28 de juliol: «Fiestas Patrias», coincidents amb la festa de la Santa Pagesa, a Mallorca. I m’hi pas, pràcticament una setmana sencera. Abans d’emprendre camí cap a la ciutat serrana d’Ayabaca, on el bon amic lleonès, mossèn José M. Rojo García, de l’IEME (Institut Espanyol de Missions Estrangeres), ens convida a anar-hi a passar tot el temps que vulguem.
La casa on romanc allotjat, a la urbanització Santa Rosa, Piura
Nosaltres quatre, Zully, Pepe, el fill d’aquest anomenat Jill i jo, en taxis, des de la casa on estic allotjat volem anar fins a l’estació terminal de taxis. Des d’aquí, arribar fins a la ciutat de Sullana, i d’aquesta cap al llogaret de Cerro Mocho (avui anomenat Ignacio Escudero).
Es tracta d’un indret on, a la dècada dels anys 60 del segle passat, un grapat de mallorquins, entre els quals el bon amic i condeixeble porrerenc Guillem Morlà Adrover, s’hi fan presents per treballar-hi.
Abans que jo me’n vagi al Perú per primera vegada l’any 1975, aquests mallorquins hi dediquen un bon grapat d’anys de la seva vida, mirant de contribuir-hi a millorar les condicions de vida de la població.
Quan duc algunes setmanes en aquest país i en aquesta ciutat nordenca de Piura, el bon amic porrerenc em diu via whatsapp que, si pas per la plaça d'Armes de Piura, li enviï alguna foto del Palau arquebisbal. Li fa il·lusió veure l’indret on dècades enrere fa feina durant sis mesos.
Prop de la catedral, em diu, hi ha una plaça que fa cantonada, on compra cada dia el diari, si és que no arriba a l’oficina un d’aquells infants venedors que hi ha per allà. Imagina que Piura ha canviat molt des del 1969 ençà. Hi va els matins cada dia a fer unes hores de feina.
Em diu que aleshores l’arquebisbe Erasmo Hinojosa Hurtado, d’Arequipa, manté com a secretari monsenyor Camacho (que també conec en el meu temps). Es veu que no li cau gairebé bé a aquest, sempre s’hi mostra desconfiat.
En canvi, amb l’arquebisbe es duu molt bé. Tots dos fan sa xerradeta diària i li conta coses. Ell sí que se’n fia, d’en Guillem. Fins al punt que en poc temps, el nomena Notari Eclesiàstic. Com anècdota, recorda que un bon dia s’hi presenta l’arquebisbe perquè en Guillem estampi la seva signatura en uns papers de secret i de confidencialitat. Al final el mateix arquebisbe prescindeix de la formalitat i romp els papers dient-li: «No té sentit que et faci firmar si som jo qui t’ha elegit perquè he volgut».
Em diu que les darreres fotos que li envio s’assemblen poc al Piura que ell recorda. La barriada de San Martí, on jo treball a la dècada dels anys 70 del segle passat, inclou molt bons moments de la seva estada a Perú. Guarda molt bons records de mossèn Bartomeu Vaquer, Joan Riera, les monges, l’esglesieta de fusta... Es demana què en deu haver quedat, d’aquesta?
Tots dos sabem que, durant les darreres sis dècades, tot ha canviat molt en molts de sentits, en aquest país d’Amèrica Llatina i arreu del planeta. Per això, el bon amic Guillem em demana que li passi algunes fotos del llogaret piurà, Cerro Mocho, que representa molt dins la seva vida personal. Vol assabentar-se’n, de les novetats que s’imagina que s’hi han produït.
Si hi vaig, li agradaria que hi fés qualque foto del que ell pugui recordar. Si bé entén que hi deuen quedar poques coses d’aquelles que hi pogués haver 50 anys enrere: uns carrers sense asfaltar i un caramull de cases agrupades sense un ordre establert. Casetes de totora i fang, molt poques de maons o adobes. Una esglesieta petita, un espai buit o sense construir a devora amb quatre espinats garrovers on hi havia o era la plaça d’Armes. Es desviaven de la Panamericana i prenien direcció a Tamarindo. A molt poca distància d’aquest desviament ell hi vivia. També es desplaçaven a San Miguel, San José, al caserio de Santa Sofia. I recorda molt bé aquells camps d’arròs i bananes aferrats al riu Chira.
«Si viatjo per allà, em diu, m’agrairà que m’enviïs alguna foto!» L'hi penj aquest àlbum.
També recorda el pont vell de Sullana, el mercat on pots comprar un coco per apaivagar la set. Espera que li conti alguna cosa del que vegi o que em cridi l'atenció de per allá.
Quan ell hi és, Cerro Mocho acaba d’independitzar-se de Tamarindo, formant el nou districte d’Ignacio Escudero que pertany a Sullana. Ens desitja que passem un bon dia, i em demana que li digui quants km hi faig...
En arribar-hi, acompanyat pels germans piurans Moreno Romero, després de travessar per tots aquests indrets que en Guillem m’assenyala, visitant l’església parroquial, tenc oportunitat de trobar i saludar el rector actual de Cerro Mocho, el P. Jorge de Dios.
Em sorprèn enormement que aquest capellà peruà, atent i amable com gairebé tots, recordi fil per randa el nom i els llinatges dels seus formadors mallorquins al Seminari de Trujillo: Miquel Fernández, Ferran Bonnín, Mariano Cortès, Carmel Bonnín, Mercedes Bonnín i la resta de Germanes de la Caritat, que aleshores tenen cura dels seminaristes.
En guarda molt bon record, de tots ells. I s’hi sent ben agraït, reconeixent que, sense aquests mallorquins, ell no seria el capellà peruà que és hores d’ara, avui dia, a Cerro Mocho.
M'admira moltíssim, com sempre, la gran bona memòria i el bon record que té aquest antic alumne peruà a Trujillo, dels mallorquins que s’hi fan presents a la dècada dels anys 60 del segle passat! 🤪🤠 En un vídeo breu, saluda a tots els amics de Seminari.
Aquí a Cerro Mocho, avui anomenat Ignacio Escudero, vaig prenent nota d’alguna d’aquestes expressions populars que més em colpeixen i criden l’atenció:
En referir-se als polítics i governants: «Se pelean la teta».
"Oye, churre, no seas manaturaloso con el mocoso", a l’hora de corregir un infant xerec que es comporta malament amb un altre.
«Cuando me entra la chumutrufia», l’emprenyadura, diria «la flacuchenta Zully».
En haver recorregut a peu els carrers d’aquest nucli poblat situat a la vora de la carretera Panamericana Nord, a uns quants quilòmetres de la ciutat de Sullana, vora el riu Chira, anam a dinar al restaurant "El Encanto de Cerro Mocho".
Asseguts a taula som quatre: el conductor Jill Stevem, na Zully Socorro, el seu germà major Pepe i jo. Mentre trien on asseure’s, aprofit per acostar-me fins a l’edifici vell i ruïnós de l’antiga església parroquial d’estil colonial que, m’imagín deu ser la que empra el bon amic porrerenc Guillem Morlà a la dècada dels anys 60 del segle passat. L’església actual, més moderna, segons em diuen, fa poques dècades que ha estat construïda...
Antiga església parroquial de Cerro Mocho, en estat ruïnós
L’endemà mateix, en bon dilluns, 29 de juliol, Fiestas Patrias al Perú i festa de Santa Catalina Thomàs a Mallorca, me’n vaig al centre de Piura a peu, des de la urbanització Santa Rosa, aferrada al Asentamiento Humano San Martín.
Recorrent l’avinguda Grau, on veig que ja no en queda res, d’aquell edifici destinat a Escola Superior Magisterial d’Homes Almirante Miguel Grau del meu temps, aleshores regentat pels germans Maristes (Cogorno, Silla i Barsen) amb els quals treball com a capellà. Hores d’ara, l’estan reconvertint en Institut Superior Tecnològic del Ministeri d’Educació.
En arribar al parc infantil, m’atur a comprar unes quantes llepolies que hi comercialitza una serrana ja molt major. Exquisites.
A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (1)
Són les 16:43 de dilluns 29 de juliol, quan, des de Piura estant, m’assabent del que em comunica la bona amiga peruana Elvira Calmet, l’esposa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria:
«Mi amado Marido está ante el Señor. Lo amo y le agradezco todo su amor».
Elvira Calmet i Anselm Álvarez
No fa ni cinc hores que, per whatsapp, em fa a saber que ja l’han ungit amb l’oli sagrat destinat als creients en Jesús, preveient que ja està a punt d’emprendre el camí de retorn cap a la nostra casa definitiva.
En un moment com aquest, quan em trob a més de 1.000 km de distància de l’hospital San Judas Tadeo de Lima on l’estan atenent en els seus darrers instants, no em puc estar de recordar tants i tants moments que hem viscut plegats...
Em ve al cap que, quan decideix d’anar a missions, descontent amb la tasca primera que li encomanen a la ciutat peruana de Trujillo, on s’ha d’encarregar de la formació dels joves seminaristes, opta per anar-se’n a treballar amb la població rural, dedicada al cultiu del camp, juntament amb el seu company Jaume Muntner Rullan.
El primer contacte que mantenc al Perú amb n’Anselm Álvarez Santamaria és al mateix aeroport de Lima, la primera vegada que hi arrib l’any 1975. Juntament amb altres companys capellans mallorquins que hi acudeixen a rebre-m’hi.
També record la trobada que mantenim a Son Bono, a Mallorca, amb motiu de l’anada a Mallorca d’Anselm Álvarez i la seva família des de Lima, Perú. Té moltes ganes i li fa molta d'il·lusió retrobar-se amb els seus antics companys mallorquins peruanitzats.
Els darrers contactes meus directes amb el bon amic Anselm Álvarez, queden reflectitss en l’escrit que li dedic en una de les meves cròniques d’aquest viatge meu al Perú. Justament aquest any mateix (com si la Providència hagués pres la decisió d’avançar-nos el darrer retrobament en aquest món de misèries crues i dures), m’hi pas una setmana sencera allotjat a la seva casa del districte limeny de Magdalena del Mar, on som tractat per la seva família a les mil meravelles.
Anselm Álvarez, a casa seva, Magdalena del Mar, Lima, març de 2024
Amb la seva mort, l’església i la societat peruana perd un element molt valuós. Tant de bo que en continuï rebent l’atenció més acurada des de la dimensió desconeguda on acaba d’arribar avui mateix.
Que descansi en pau, tan gran lluitador per la causa del Regne!
Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Perú
Avui també és el dia que, al Principat, Esquerra Republicana de Catalunya celebra sessió informativa amb totes les persones afiliades per tractar-hi els detalls del preacord que l’Executiva Nacional ha validat per a la investidura del nou president de la Generalitat.
Es tracta d’un preacord en l’àmbit del finançament, de la resolució del conflicte polític de l’estat espanyol amb Catalunya, del reconeixement nacional, de la protecció i rellançament de la llengua catalana, de les polítiques republicanes per garantir la igualtat d’oportunitats, etc.
Des de Piura estant, com a militant d’ERC des de l’any 2003, seguesc pel meu mòbil totes i cadascuna de les intervencions que m’arriben per via telemàtica.
El meu referent més creïble dins Esquerra Republicana de Catalunya, des de fa molts d’anys, sobretot des que l’altre bon amic republicà Josep-Lluís Carod-Rovira deixa de militar dins el nostre partit, és el bon amic Josep M. Jové i Lladó.
Josep M. Jové i Lladó, dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya
Li faig a saber una cosa que no sé ben bé com li pot caure:
«Gràcies per la molta i molt bona feina feta per arribar a aconseguir aquest "preacord", bon amic Josep M. Per a mi, emperò, com a militant d'ERC aquests darrers 21 anys, un preacord bo, ha de ser qualque cosa més que "molt bones paraules ben escrites"... Tenc molts dubtes que sigui un bon acord per a la nació catalana sencera. Fins al punt que no em veig amb cor de votar-hi favorablement».
Em contesta tot d’una i em diu que li sap greu que jo ho vegi així.
Li dic que miraré de veure-ho d'una altra manera, si me n'arrib a convèncer.
S’alegra que m’ho repensi i el fa feliç comptar amb la meva confiança. «Cuida’t molt!!!», m’hi afegeix.
A la gelateria «El Chalán» prenc un bon gelat, assortit amb diverses bolles. Mentre n’assaboresc un, de variat, aprofit per informar-me, a través d’internet, sobre l’activitat frenètica que aquests darrers dies desplega el meu partit polític, del qual som militant des de l’any 2003, Esquerra Republicana de Catalunya.
A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (2)
No passen ni vint-i-quatre hores, des que n’Elvira Calmet em tramet la notícia de la mort de n’Anselm, el seu espòs, i ja la veig escampada arreu de les xarxes de la intercomunicació social més intensa: «Mi amado Marido está ante el Señor. Lo amo y le agradezco por todo su amor».
Quina meravella resulten tots aquests estris tecnològics, aparentment tan insignificants, i, de fet, tan significatius com són els mòbils. Comporten una gran facilitat a l’hora de transmetre coneixement i coneixences! Ho veig com una de les diferències més notòries respecte de cinquanta anys enrere, en la relació entre Perú i Mallorca!
«En memòria i en record de qui sent llucmajorer ha estat un d’aquells primers que s’atansen de tot cor a aquest bell país andí que anomenam Perú. Sens dubte et diu, a tu, que miris bé son camí. Tan farcit està de roses, com de fulles amb espines; tan farcit de tantes coses, que acompanyaran son nom: Tant sa veu com sa figura, tant son rastre, son visatge han d'omplir aquest paisatge d'un indret tan bell del món."
En pocs minuts, arrib a saber, per l’enviament que em fa n’Elvira, que fan comptes d’organitzar-li la vetla a la parròquia limenya de sant Antoni de Pàdua, al districte de Jesús María, avui mateix, des de les 12 del migdia fins a les 10 de la nit. I que l’han d’enterrar, 31 de juliol, festa de sant Ignasi de Loiola, a les 9 del matí al Cementeri Britànic...
A la convidada, n’Elvira vol remarcar que n’Anselm, el seu espòs, agrairia que, en lloc de flors, poguessin col·laborar amb el lliurament d’aliments no peribles als menjadors populars que gestiona l’Arquebisbat de Lima. Tot un detall que fa veure de quina pasta està fet aquest matrimoni!
Una mica més tard, la seva filla Sumac que viu i resideix a Mallorca, em fa a saber que celebraran la missa amb mossèn Miquel Company a l’església de Sant Marçal, al terme municipal de Marratxí, dimecres 31 de juliol a les 18:30.
A la convidada que m’envia afegeix que «Els seus valors i ensenyaments perduraran sempre en els nostres cors. Descansa en pau, estimat espòs i pare».
Esquela mallorquina d'Anselm Álvarez Santamaría
Finalment, el bon amic Eugeni Garcia, que s’ha vengut a passar una mesada sencera al Perú i que es troba avui a Lima, m’envia a Piura on som ara la imatge mb el baül on reposen les restes mortals del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez... Que ja descansa en pau!
Tot això, i moltíssim més, passa avui dia, al Perú. I a Mallorca, qué?
El meu compte de whatsapp treu fum per tots els costats! He procurat informar, així com he pogut i sabut, les amistats mallorquines més properes, sobre la mort recent del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez a la Ciutat de Lima, Perú.
Són tantíssimes les que se’n fan ressò, de manera tan cridanera i expressiva, que em resulta difícil davallar als detalls nombrosos, diversos i valuosíssims, adreçats al company de Seminari difunt i a tota la seva família peruana.
La celebració de la missa funeral, presidida pel bon amic i company alcudienc mossèn Miquel Company Bisbal a l'església parroquial de Sant Marçal, aconsegueix d'arreplegar bon nombre d'Amics de Seminari que dediquen la pregària al bon amic llucmajorer difunt Anselm Álvarez Santmaría.
Mossèn Miquel Company, presidint la missa a Sant Marçal
La festa de Sant Ignasi, a Piura
Arriba la festa de Sant Ignasi de Loiola, mir d’acudir al Colegio San Ignacio, a Castilla, amb la finalitat de saludar els bons amics jesuïtes «Juan el Mudo» i «Paco Muguiro», antics companys de lluita pastoral i política a la dècada dels anys 70 del segle passat.
Com succeeix en altres ocasions anteriors, enguany tampoc no torn a tenir bona sort. En Juan és de viatge a Espanya i en Paco de vacances a la platja de Yasila. Una altra vegada serà, i ja van quantes!
Sí que puc saludar Paco «El Chiqui», un jesuïta que ara treballa a Piura i que abans ha estat treballant a «El Agustino», una de les barriades més conflictives del centre de la ciutat de Lima.
És ell qui em presenta na Gabriela Lamadrid, la «kefa» de na Xisca Monroig Monroig, filla del bon amic petrer Miquel Monroig Mestre. M’indica que demà mateix puc anar a saludar-la. Acaba d’arribar a Piura on ha vengut a col·laborar amb CANAT, una entitat solidària que treballa a favor d’infants desprotegits.
Començ el mes d’agost, retent visites a diversos llocs i cases de Piura: la família de na Berta (germana de na Zully) que viu al barri de Campo Polo; la família de l’altra germana de pare i mare, n’Eli, que viu al barri Almirante Miguel Grau.
«Calabaza, calabaza y cada uno a su casa», «El malcriado no encuentra ningún lugar», «Te me paras, maleducado. Me lo he ganado», son les frases populars que vaig reollint avui dia.
Quedam amb na Xisca Monroig Monroig que l’hem d’anar a veure i saludar a les instal·lacions que la Companyia de Jesús manté obertes per a l’entitat Canat amb la qual s’ha vengut a Piura, a col·laborar com a cooperant. Hi anam en la moto d’en Pepe.
La saludam, ens treim algunes fotos i partim. No volem interrompre la seva tasca educadora. Ens continuarem mantenint comunicats via whatsapp. Sobretot, a l’hora de veure què podem fer perquè les seves maletes, que s’han quedat a l’aeroport de Lima, arribin fins a Piura.
Amb na Xisca Monroig Monroig, al centre infantil CANAT de Piura
Feim comptes d’anar a dinar a ca la «germana de mare» de na Zully, Berta Villegas Romero, que viu al barri de Campo Polo, Castilla. Quan ens hi adreçam, ens topam amb un «operativo policial» que deté la moto d’en Pepe. Aquest mira de fer entendre que «no es chamba», no fa feina, sinó que només es tracta d’un transport familiar. No s’ho creuen. L’obliguen a lliurar-los les claus de la mototaxi. El policia puja i se’n duu la moto al magatzem municipal.
Per traure-la’n, haurà d’abonar 80 sols peruans. Si no ho fa, la moto hi haurà de quedar reclosa durant quinze dies. Als 80 sols, hi haurà d’afegir-ne 350 S/, per una multa que li imposen pel fet de no disposar de tota la documentació laboral requerida...
Gràcies a contactes «importants» que mantenen altres membres de la família, aconsegueix que un alt càrrec de la institució municipal s’hi impliqui, de manera que, en total, només siguin 120S/ per tots els conceptes... Entre una cosa i l'altra, més de quatre hores perdudes...
En relació amb Esquerra Republicana de Catalunya, avui faig a saber al bon amic Josep M. Jové que, després de llegir el company militant Josep Huguet amb moltes ganes i d'escoltar la secretària general Marta Rovira atentament, des del Perú estant, prenc la decisió i faig comptes d'emetre el meu vot militant d'ERC«a favor del preacord elaborat i negociat per la direcció del meu partit», amb ganes que serveixi positivament per avançar, ni que sigui minsament, cap a l'establiment de la República Catalana.
El Josep M. m’ho agraeix.
«Visca la República Catalana, amb ERC al capdavant!», li dic. Agraït li estic a la gran feinada feta. Tant de bo que, algun dia, el país sencer li ho pag així com es mereix
"Dubtar és sempre legítim, deixar de confiar en nosaltres mateixos seria un error", em recorda la dita de l’altre bon polític català Ernest Maragall.
A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (3)
Per les notícies que m’arriben avui fins a la ciutat nordenca de Piura on em trob, en bon darrer dia del mes de juliol, festa de sant Ignasi de Loiola, la jornada d’ahir a Lima arreplega la notícia del comiat definitiu que li reten, al bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, els seus familiars i les seves amistats més properes.
Darrer comiat d'Anselm Álvarez que li reten a Lima
Agraesc a n’Elvira, l’enviament que m’adreça amb imatges d’una trobada molt emotiva amb el personal del Col·legi de San José, on ella va treballar. Indret de Lima on vetlen les restes mortals de n’Anselm, de cos present. Entre molta d’altra gent que m’imagín que deu ser personal treballador de la casa, hi veig molt emocionada la seva filla Micaela, i la mateixa Elvira ben abraçada del seu nét Julián, vora el baül amb la fotografia de n’Anselm als peus d’una imatge del Crist ressuscitat.
En una altra imatge, n’Elvira agraeix amb un somriure a rostre, tot quant han manifestat amb gran estimaci´, fent-li suport en uns moments tan dolorosos com aquest.
També m’arriben les paraules del bon amic mossèn Eugeni Garcia Julià qui s’ha vengut a passar una mesada, com fa cada any, en aquest país d’Amèrica Llatina on continua col·laborant solidàriament i efectiva.
Em fa a saber que s’ha fet present amb na Margalida Colmillo al vetlatori de n’Anselm a Lima. Resulta un acte molt emotiu, durant el qual por resar per ell, dir-li unes paraules amb el nostre idioma, i agrair-li tot el testimoni de vida que ha viscut aquí, a terres peruanes. M’hi adjunta la fotografia del baül...
Baül on reposen les restes d'Anselm Àlvarez, a la ciutat de Lima
Li ho agraesc de tot cor. Que m’informi d’això i que s’hi hagi pogut fer present. Quant i més si, com em manifesta na Margalida Colmilo, suara mateix és el delegat diocesà de Missions a Mallorca. Li desig que Déu l’acompanyi sempre i pertot arreu.
Si aquestes són les notícies darreres que m’arriben sobre el darrer comiat dispensat al bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria, aquí al Perú, amb moltes ganes m’estic esperant les que puguin arribar-me des de Mallorca, on avui mateix està programat d’oferir-li la missa funeral a la parroquial església de Sant Marçal. Hi pertanyent els seus consogres mallorquins, pares de l’espòs de na Sumac Alvarez Calmet, la filla que viu i resideix a Mallorca des de fa alguns anys.
Visitant les restes del bon amic santamarier Miquel Parets, a Jicamarca
Dissabte, 4 d’agost, és el dia assenyalat perquè, conduïts pel bon amic mossèn Eugeni Garcia que es troba, com cada any, passant una mesada al Perú, puguem anar a retre visita a les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets i Serra, que en pau descansa enterrat a Jicamarca.
Com que trob que s’ho paga, he demanat a na Pamela que em procuri un viatge d’anada i tornada Piura-Lima-Piura, per tal de poder integrar-me en el grup de mallorquins: la trinitària Maria Quetglas, la germana de la Caritat Margalida Colmillo, tres cooperants joves, mossèn Eugeni i jo, en la furgoneta d’aquest.
En homenatge senzill i modest al bon amic missioner Miquel Parets, torn a tenir l’oportunitat de resar-li un bon Parenostre en Kirundi, damunt la terra que acull les seves restes mortals, a Jicamarca, provincia de Huarochirí, Lima.
L’endemà, a Lima, m’aixec a les 3:40. Allotjat a la casa d’hostes domèstica que està situada molt a prop de l’aeroport, a uns cinc minuts en taxi, amb la intenció de volar cap a Piura.
Com que na Pamela ja m’ha lliurat la targeta d’embarcament, no fa falta que passi per la taula de facturació, sinó que puc adreçar-me directament cap a la porta de sortida del vol JA7220 que s’enlaira de Lima cap a Piura a les 5:45.
Hi arrib d’hora, en el taxi de la madona de la casa d’hostes, que m’hi duu per un preu una mica més alt que l’ordinari. En trobar-me allotjat a prop de l’aeroport, em dóna temps més que suficient per anar a prendre alguna cosa en alguna de les cafeteries de l’aeroport. M’hi deix els sols que em demanen.
Un cop feta la visita als excusats públics de l’aeroport, em dispòs a fer coa a la que queda identificada com a destinada a «preferentes» (gent major de 60 anys, entre d’altres).
En pujar, m’adon que la tripulació amb què em top aquesta matinada és una de les més antipàtiques i poc servicials que m’he topat en aquesta estada meva al Perú. Insisteixen tant a dir que les motxilles petites han d’anar «davall del seient davanter», una vegada i una altra, que arriben a posar el cuc de l’orella malalt.
A l’hora programada l’avió s’enlaira. Al cap d’una hora i mitja aterram a l’aeroport de Piura. M’hi espera en Pepe amb la seva mototaxi. Em duu fins a l’avinguda Chulucanas. D’hora per arribar a punt per fer-me present a la trobada amb les amistats piuranes que em conviden a anar a missa i a dinar plegats.
Teresa Guerrero i Porfirio Pedro Guerrero Niño, Manolo Ancajima Granja, Francisco Vegas Pinto i jo ens sumam a la celebració eucarística dominical que fan centenars de persones aixoplugades dins la capella «Sagrada Familia», a la AVFAP (Asociación Vecinal Fuerza Aérea del Perú). En acabar, vaig a saludar el celebrant president, el capellà peruà mossèn Carlos González.
Després de la missa, acudim al restaurant «Teresa’s». S’hi afegeix l’antiga professora de l’Escola Parroquial al barri de Sant Martí, Percy García Estrada. La mitja dotzena de comensals compartim taula, conversa i companyia durant unes quantes hores.
Algunes de les frases que m’agrada recollir avui dia: «Cada harina en su costal», «No se acostumbren a lo que no les va a durar», «Preso me llevan a Piura por una papaya verde que mi pájaro picó», «Tráigame un guardia si quiere, però yo no pago el poto; una cosa es que resbale y otra que lo haya roto».
«Calabaza, calabaza ,y cada uno a su casa». «El malcriado no encuentra ningún lugar». «Te me paras, maleducado! Me lo he ganado!», li diu una velleta a un jovenet que no s’aixeca ni li cedeix el seient dins el bus.
Amb professores amigues
La notícia i l’enregistrament que en faig, del Parenostre cantat a Jicamarca vora les restes mortals del bon amic santamarier Miquel Parets a Jicamarca, entre d’altres conseqüències, comporta que una bona amiga, na Maria Bel Perales, informi que quan fa Primer de Primària al col·legi de Sant Rafel, els va a veure a la classe una monja que ve del Burundi, Sor Josefina.
Diu que els ensenya una cançó guapíssima que encara recorda, tot i no saber ben bé què significa ni què vol dir. Diu que sempre l’ha volguda ensenyar als seus alumnes, però que els traductors d'internet no en saben...
Demana a veure si qualque entès en la matèria li pot indicar on se separen bé les paraules i com s’escriu el text, ja que ella només sap cantar-la.
M’interessa ben molt aquesta proposta. M’interessa tant que pos fil a l’agulla, des del Perú estant, amb tres contactes diferents: mossèn Jaume Obrador «Xemarrí», el felanitxer que es troba al Burundi; la mateixa germana de la Caritat, Josefina Bujosa, que es troba a Mallorca; i el doctor Google que gairebé ho sap tot (malgrat em reconeix que no sap kirundi, però sí kinyarwanda...)
Entre tots quatre, arribam a traure’n trallat. Podem dir que el text kirundi i el català pot ser aquest:
«Amahoro meza, bana b’Imana! (La pau sigui amb vosaltres, fills de Déu) Amahoro meza, ntore mwe, ntore mwe! (La pau sigui amb vosaltres, estimats de Déu) Amahoro meza, bavandimwe! (La pau sigui amb vosaltres, bons germans) Imana n’ibahangaze.» (Que el Senyor vos acompanyi!)
Llavors pots canviar la primera paraula per “Musigara amahoro” (Quedau en pau). “Mugende amahoro” (Anau-vos-en en pau). “Tuzosubira amahoro” (Ens tornarem a trobar en pau). Tuzoba dusubira bana b’Imana (Ens tornarem a trobar, fills de Déu)
Bueno... el meu kirundi és només un record xk les paraules no les recordava bé, però sa tonada sí. Idò mira fa 41 anys que la vaig aprendre. Tenia 6 anys llavors. Fou ella qui mos ensenyà la cançó😉 Meam si en iniciar el curs la convenço perquè vengui a cantar-la als meus alumnes de 4 anys. Seria molt xulo!
Exacte! - em diu - És sa mateixa! Jo la sé amb sa mateixa tonada! Només sa primera estrofa. Com la vaig aprendre quan tenia 6 any... I n'han passat 41 anys més, clar hi ha trossos que no són iguals xo jo crec k es fruit de la meva memòria infantil ja k era difícil x noltros recordar aquestes paraules. A més recordava que ens digué que significava alguna cosa de pau. Noltros teniem de tutora Sor Antonia Nigorra i vengué Sor Josefina a cantar-la. És aquesta segur!
Una de les recomanacions que em fa des de Salamanca, una germana de la professora piurana Teresa Guerrero que hi viu i hi resideix, és que no deixi d’anar a veure i visitar la Capella de la Sagrada Família que han construït amb molts d’esforços al seu barri.
Amb el professor Francisco Vegas «El Ruso», m’hi acompanya i anam a la missa que presideix el P. Carlos Gonzàlez. Seguidament, continuam amb un dinar d’amics.
Ens hi feim presents Percy García Estrada, Teresa Guerrero, Porfirio Pedro Guerrero Niño, Manolo Ancajima Granja, Francisco Vegas Pinto i jo mateix.
És diumenge, 4 d’agost. Demà, dilluns, na Zully i jo feim comptes de viatjar en furgoneta 4x4 fins a la ciutat serrana d’Ayabaca, convidats pel mossèn lleonès José. M. Rojo García.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
