Algunes dades biogràfiques del papa Lleó XIV

BIOGRAFIA CRONOLÒGICA DEL PAPA LLEÓ XIV

És elegit papa, a l’edat de 69 anys, quan en duu 43 de sacerdot, com a frare agustí, 11 anys de bisbe peruà, i només un any i mig de cardenal...

Com que del cardenal nord-americà Robert Francis Prevost Martínez, O.S.A., no en sé res de res, em pos a cercar dades més detallades sobre la seva biografia.
M’hi empeny, sobretot, la gran allau de preguntes que m’arriben, sobre si el conec o hi he treballat, al Perú. Sempre hi he de dir que no, que no el conec, ni he tengut cap ocasió de col·laborar-hi. Això sí, encara que en èpoques distintes, tots dos treballam en dues diòcesis veïnes i, fins i tot, en el mateix departament (Piura): ell, primer a Chulucanas com a missioner i rector de parròquia,  i després com a bisbe de Chiclayo; jo a la diòcesi de Piura, només com a rector de parròquia.

N’arrib a arreplegar aquestes dades sobre el personatge:

1. INFÀNCIA I JOVENTUT

- Robert Francis Prevost Martínez neix a Xicago (Illinois-EUA) el 14 de setembre de 1955 (19 dies abans que jo ingressi al Seminari diocesà de Mallorca a l’edat de 10 anys!)
- D’avis materns, tots dos descrits com a negres o mulats (haitians?), és fill de pare amb ascendència francesa i italiana, Louis Marius Prevost, i de mare amb ascendència espanyola, Mildred Agnes Martínez. Té dos germans, Louis Martin i John Joseph.
- Passa la seva infantesa i adolescència amb la seva família i estudia primer en el Seminari Menor dels Pares Agustins, completant-ne els estudis secundaris el 1973 (quan em trob de missioner pel Burundi, a l’Àfrica Central).
- Creix dins l’orde de Sant Agustí on l'1 de setembre de 1977, a l’edat de 22 anys, ingressa en el noviciat (el meu darrer any sencer d’estada al Perú). És l’any en què obté una llicenciatura en matemàtiques a la Universitat de Villanova.
- Fa la seva primera professió el 2 de setembre de 1978. (l'any en què deix de treballar al Perú i me'n torn cap a Mallorca). I els vots solemnes el 29 d'agost de l’any 1981 (el meu darrer any sencer com a rector de la parròquia de l’Encarnació, a Palma).
- És ordenat sacerdot a Roma el 19 de juny de 1982 al Col·legi Agustinià de Santa Mònica, per monsenyor Jean Jadot, pro-president del Pontifici Consell per als No Cristians, avui Dicasteri per al Diàleg Interreligiós (catorze anys després que jo en som ordenat capellà a Mallorca; i cinc mesos després que celebr i presidesc la darrera missa a la parròquia de l’Encarnació, abans de casar-me amb Lina Company).
- Obté un títol de Màster en Divinitat a la Catholic Theological Union de Chicago (1982); i la llicenciatura (1984) i el doctorat (1987) en Dret canònic per la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d'Aquino, a l’Angelicum de Roma.

2. MISSIONER AL PERÚ, DURANT 22 ANYS

- Mentre prepara la seva tesi doctoral, és enviat a la missió agustiniana de Chulucanas, Piura, Perú l'any 1985. Exerceix com a canceller de la Prelatura territorial i prior del Vicariat de Chulucanas, de 1985 a 1986, (mentre m’estic afanyant a combatre el limfosarcoma maligne que afecta la vida de la meva esposa Lina).
Chulucanas és una ciutat del nord del Perú, capital de districte, ubicada en el departament de Piura, a una cinquantena de quilómetres de la parròquia piurana on treballam els capellans mallorquins.

- Dos anys després, passa als Estats Units i és nomenat Director de Vocacions i Director de Missions per a la Província Agustiniana "Mare del Bon Consell" a Olympia Fields, Illinois (EUA) (1987-1988) (l'any mateix en què mor ma mare).
- Torna al Perú i s'incorpora a la missió de Trujillo com a director del projecte de formació comuna per als aspirants agustins dels vicariats de Chulucanas, Iquitos i Apurímac (l'any mateix en què mor la meva esposa Lina Company). 
Durant onze anys seguits exerceix els càrrecs de prior de la comunitat (1988-1992), director de formació (1988-1998), i, en l'arxidiòcesi de Trujillo, vicari judicial (1989-1998) i professor de Dret Canònic, Patrística i Moral en el Seminari Major "Sant Carles i Sant Marcelo". 

Li confien també l'atenció pastoral de la nostra Senyora Mare de l'Església, més tard parròquia amb el títol de Santa Rita (1988-1999) a la perifèria pobra de la ciutat. I esdevé administrador parroquial de la nostra Senyora de Montserrat (1992-1999)

No em puc estar de recordar que és al mateix seminari on, un grapat d’anys abans, hi arriba l’1 de març de 1959 (quan jo estic fent el quart curs d'Humanitats al Seminari diocesà de Mallorca) el primer grup de missioners mallorquins comandats per mossèn Miquel Fernández. Són els quatre primers capellans diocesans de Mallorca que, en grup, després de fer un curset intensiu de preparació a Madrid, enfilen rumb a Sud-amèrica. Sempre he recordat molt bé tant el fet com els personatges: Miquel Fernández Bosch, Antoni Lliteras Massanet, Ferran Bonnín Aguiló i  Sebastià Planas Llabrés de Jornets. Se’n van a treballar al Seminari de Trujillo, a uns 500 km al nord de la ciutat de Lima, la capital del Perú. Després s’hi anirien afegint-ne d’altres, de companys mallorquins.

- El P. Prevost se’n torna als Estats Units l’any 1999, i és elegit provincial de la província agustiniana de Chicago assumint-ne el càrrec el 8 de març (el mateix any en què mor mon pare 7 mesos després, i jo començ a exercir-me com a conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca i com a diputat al Parlament de les Illes Balears).
- L’any 2001 s’exerceix com a prior general dels agustins durant 12 anys seguits: primer, per un mandat de sis anys, i llavors torna a ser elegit, per a un segon mandat de sis anys l’any 2007.
- Del 2013 al 2014, és director de formació al Convent de Sant Agustí de Chicago, així com primer conseller i vicari provincial de la Província de Nostra Mare del Bon Consell, que cobreix el mig oest dels Estats Units.

3. BISBE DE CHICLAYO, DURANT 8 ANYS

- El 3 de novembre de 2014, el papa Francesc nomena el P. Prevost com a administrador apostòlic de la diòcesi de Chiclayo i bisbe titular de Sufar. Rep la seva consagració episcopal el 12 de desembre de 2014, i el 26 de setembre de 2015 és nomenat bisbe de la diòcesi de Chiclayo.
- Dins la Conferència Episcopal del Perú (CEP) entre 2018 i 2023, Prevost forma part del consell permanent per al mandat del 2018 al 2020. N’és el vicepresident segon...
- El 13 de juliol de 2019, Prevost és nomenat membre de la Congregació per al Clergat. El mateix any és elegit president de la Comissió d'Educació i Cultura. També és membre de la direcció de Càritas Perú...
- El 15 d'abril de 2020 és nomenat administrador apostòlic del Callao al Perú, (en plena pandèmia) i el 21 de novembre del mateix any, el papa Francesc el nomena membre de la Congregació per als Bisbes
- El 30 de gener de 2023, el papa Francesc el nomena prefecte del Dicasteri per als Bisbes, amb efectes del 12 d'abril, amb el títol d'arquebisbe-bisbe emèrit de Chiclayo.

4. CARDENAL DIACA, DURANT UN ANY I 8 MESOS

- El 9 de juliol de 2023, el papa Francesc anuncia que té previst nomenar-lo cardenal en el consistori del 30 de setembre. En aquest consistori és nomenat cardenal diaca de Santa Monica degli Agostiniani. (Ara fa només 1 any i 8 mesos).
- Ha estat president de la Comissió Pontifícia per a l’Amèrica Llatina...

5. PAPA, DES DEL 8 DE MAIG DE 2025

- Robert Francis Prevost Martínez, O.S.A. és elegit pel conclave de cardenals com el 267è papa de l’Església Catòlica Romana el 8 de maig de 2025. Es converteix en el primer pontífex estatunidenc i peruà. Escull el nom de Lleó XIV.
- Es diu i comenta que el cardenal Pietro Parolin, nomenat pel papa Francesc el 31 d’agost de 2013 secretari d’Estat de la Santa Seu, el dicasteri més antic dins la Cúria romana, en veure que progressa rapidíssimament l’increment de vots al seu favor durant el conclave, demana als seus votants que es posin a favor del cardenal Prevost...
- Sembla que Prevost és i vol comportar-se com un papa de consens entre progressistes i conservadors. Té una destacada trajectòria missionera, pastoral i doctrinal. Uneix les seves arrels nord-americanes amb una experiència llatinoamericana. 

- Diuen i comenten que parla amb fluïdesa relativa anglès, espanyol, italià, francès, portuguès, llatí, alemany i quítxua. La seva trajectòria combina una formació acadèmica profunda amb una dedicació pastoral a Amèrica Llatina, reflectint el seu compromís amb l'Església i el seu servei a les comunitats.

Tant de bo, dic jo i no em cans de repetir, pregant Déu per pa i per sal:
Que aquest papa Lleó XIV, que prové del Nord i del Sud, pugui dur a la pràctica tot quant sap i tot quant vol, sempre en profit i benefici d'un evangeli anunciat i compartit amb els més pobres. Que mai no hi defalleixi. I que arribi a perdurar en el temps, almanco durant dues dècades seguides...

M'alegra veure que hores d'ara comptam amb un Papa tan missioner al Perú, que arriba a fer-se present i a treballar en indrets tan diversos com: Chulucanas, Chiclayo i Trujillo, a la costa Nord. Callao i Lima, la capital del Perú. Iquitos, a la selva amazònica peruana. I Apurímac, regió situada al Sud, en plena serra andina del Perú.
Segur que s'hi ha deixat "evangelitzar pels més pobres del país..."

Viatge al Perú 2024 (31ª): Visita ràpida a les ciutats de Trujillo i de Chimbote

Na Pamela, la filla de na Zully, a més dels bitllets d’anada i tornada Lima-Trujillo-Lima, també ens aconsegueix allotjament per quatre nits en dos hotels de les ciutats nordenques de Trujillo i de Chimbote.

Em fa molta d’il·lusió passar a saludar-hi la gent que hi conec, relacionada d’alguna manera amb Mallorca, bé sigui per motius de caire religiós (hi viuen membres de dues congregacions, agustines i franciscanes), com també de caire familiar (per part de na Zully i per part d’altres amistats mallorquines que hi tenen algun membre), sia a Trujillo, sia a Chimbote.

El fet és que només em queden dos dies lliures, dimecres 28 i dijous 29, per acabar de fer els preparatius de la meva tornada a Mallorca, des del districte de Los Olivos estant, el més apropat a l’aeroport de Lima d’on m’he d’enlairar cap a La Roqueta el dia de Santa Rosa de Lima, 30 d'agost.

De Lima a Trujillo, en viatge aeri d'uns 45 minuts

En bon dimarts, dia 20, festa de sant Bernat, na Zully i jo sortim de Lima cap a Trujillo en l’avió de la companyia SKY a les 10 h, amb 30 minuts de retard. Hi aterram a les 10:45, cinc minuts abans de l’hora prefixada.

La jornada que passam a Trujillo, l’aprofitam per mantenir-nos en contacte amb Roberto Moreno Romero, germà de na Zully, qui és el creador i mantenidor musical de l’orquestra «Voces de Oro» que té molt de renom en tot el país i que, de tant en tant, manté gires per Europa.

Ens convida a anar a ca seva, primer, i a dinar després en un dels restaurants més famosos de Trujillo, «El Mochica, restaurant turístico de doña Fresia», on assaborim un exquisit «cebiche de lenguado», seguit d’un «lenguado a lo macho» de qualitat superior, tot ben regat amb suc de maracuià.

En la bella ciutat de Trujillo, al nord de Lima

Amb les franciscanes mallorquines que viuen a «Los Álamos, urbanización La Alameda», quedam que ens veurem dissabte que ve, quan ens tornam cap a Lima a les 10 de la nit. Me n'hi vaig a veure-les. N'hi trob tres: una inquera, Catalina Vallespir, una selvatgina i una peruana. Mentenim una bona i agradosa conversa, mig en català mig en castellà. Em conviden a prendre unes pastes. Faig una breu pregària a la capella conventual que mantenen disponible. I me n'acomiad, amb ganes de tornar-hi, quan Déu ho vulgui.

Amb les Germanes Franciscanes a la ciutat de Trujillo

Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clarita Apaza Aquise, li feim a saber que demà feim comptes d’arribar-hi. Cosa que l’alegra ben molt, i que mirarem de fer després de berenar al matí a la cafeteria de l’Hotel Gran Marqués on estam allotjats per un dia (entre les 7 i les 10 h).

De fet, un cop abonada i pagada amb targeta Visa la nostra estada a l’Hotel El Gran Marqués de Trujillo, enfilam ruta per la Panamericana Nord (en direcció cap al sud) des del «paradero de colectivos» de Trujillo fins a l’Hotel Ivansino de Chimbote, situat al Jr. José Pardo 738.

Dinam al restaurant Verídico, situat molt a prop de l’hotel. Especialitzat en peix fresc del dia, ens empassam una «fuente de cebiche mixto Verídico (peix variat, pop, gambes, ostres, peix de pota) con canchita, yuca, chifles, lechuga, alga marina, yuyo, ají rocoto...». Exquisidament seguit d’un plat de «congrio frito», tot ben regat amb suc de maracuià.

La qualitat molt bona. La quantitat, excessiva...

Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clara Apaza Aquise, ens coordina la trobada amb altres amistats de Chimbote. Horabaixando, mantenim una llarga i extensa conversa en una de les pastisseries properes a l’hotel. Ens hi convida na Maritza, neboda de na Malena Garcés i filla de na Belma Ávila Herrera. Feim una taulada de sis que ens empassam tres entrepanets diversos per hom acompanyats de sus de pinya.

Amb Vicky, Zully, Clarita i Maritza, en pastisseria de Chimbote

Allotjats a l’hotel Ivansino de Chimbote, anam a descansar, a l’espera de recórrer demà tot quant puguem de la Vall del Santa i Lacramarca.

Segon dia d’estada meva a Chimbote

Quan falten pocs dies perquè emprengui el vol cap a Mallorca, trobant-me a Chimbote, juntament amb na Zully, en el cotxe que na Maritza ens contracta, conduït per Rolando, arribam fins a la casa de na Belma, la germana nonagenària de la bona amiga Malena Garcés Herrera, la piurana que viu a Mallorca des de fa dècades.

La hi trobam, juntament amb la seva filla, el seu fill i el seu nét. Ens alegram de retrobar-nos, com mir de fer cada vegada que viatj al Perú. Parlam de la seva filla Dama i del seu fill Claudio, tots dos ja difunts, que tenc ocasió de conèixer i tractar de prop fent feina a Chimbote en la dècada dels anys 70 del segle passat.

Amb Belma Ávila, a la seva casa de Chimbote

Mir de passar-li una de les meves «estampetes» que procur deixar a totes les cases on visit gent peruana amiga. No m’hi sé atansar, a cap, sense dur-los un present, en efectiu metàl·lic, per poc que sia, compartint-hi el que tenc.

Del barri on viu na Belma, ens dirigim cap a Coishco, població pesquera situada a l’altra banda del túnel que travessa les muntanyes del «Cerro de la Juventud». M’alegra ben molt arribar fins allà on, en altre temps, veig una munió de dones que treballen en la tasca de salar el peix, recent extret de la mar, emportat per les barques nombrosíssimes de pescadors que hi feinegen. 

Les instal·lacions són les mateixes, ampliades. Però de treballadores no n’hi veig cap ni una. Em diu Rolando que, en aquesta època de l’any, hi ha poc peix capturat a l’oceà Pacífic.

En el port i la platja de Coishco, prop de Chmbote

Seguim en el cotxe per la Panamericana Nord  i aribam fins a la població de Santa, on m’hi pas un dos anys fent-hi feina a la dècada dels anys 70, juntament amb n’Anselm Álvarez, en Tomeu Morey, en Paco Suárez i na Malena Garcés.

El nucli poblat ha canviat molt d’aleshores ençà. L’església parroquial, situada a la plaça d’Armes, també, pel que fa a la façana i a l’interior. La casa dels «padrecitos» d’altre temps, en bona part s’ha convertit en garatge per als vehicles parroquials.

A la plaça d'Armes de Santa,
on està situada la parròquia del Señor Crucificado

A l’actualitat hi treballa el P. Domingo Torres Vallejo, un capellà jove peruà, que vaig a saludar i em rep molt amablement.

Així ho faig a saber a n’Elvira, la vídua de n’Anselm, que resideix a Lima.

«En tenir l’oportunitat de trobar-me amb qui actualment s’exerceix com a rector de l’església parroquial del Señor Crucificado de Santa on treball amb n’Anselm de rector, li deman si vol i pot aplicar la missa del proper dissabte 29 d’agost, primera mesada de la seva mort, en intenció de n’Anselm, el darrer rector mallorquí que té aquesta parròquia. Li faig a saber que mor l’endemà mateix de Fiestas Patrias a Lima. Cosa que m’agradaria que pogués comunicar a la feligresia d’aquesta parròquia on treballa durant uns anys temps enrere. Molt amablement hi accedeix i m’indica que, precisament aquests dies estan commemorant l’aniversari de l’assassinat de qui és el nostre successor, l’italià P. Sandro, a mans de Sendero Luminoso. Que tots dos descansin en pau!»

Amb el P. Domingo Torres Vallejo, actual rector
de la parròquia del Señor Crucificado de Santa

Li faig a saber també, a n’Elvira, que aquesta parròquia té programades tot una sèrie d’activitats amb motiu del 33è aniversari del martiri del P. Sandro Dordi Negroni, assassinat el 25 d’agost de 1991 per Sendero Luminoso, molt a prop d'aquí on som suara mateix, en aquest mateix terme parroquial, ben a prop de Vinzos.

Els tres missioners màrtirs, assassinats per Sendero Luminoso

Amb el cotxe contractat per Maritza, seguim fent camí fora del nucli poblat de Santa. Passam per davant d’allò que és en altre temps el «Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca», on els tres padrecitos mallorquins exercim com a professors de Religió i d’altres matèries. Avui dia l’han reconvertit en «Instituto de Educación Superior Tecnológico Público ‘Río Santa’» a càrrec del Govern regional d’Ancash.

Després de saludar el personal que hi treballa, mir de traure’m algunes fotos de l’indret on, per primera vegada en ma vida, pas per l’experiència docent de veure que un bon dia, de cop sec, tots els alumnes de la meva aula alhora, s’aixequen i surten correntsos al pati dient «Temblor, temblor!»

És la reacció espontània que els surt de dedins quan senten els primers símptomes d’algun terratrèmol, fenomen natural que adesiara compareix en aquesta regió de l‘oceà Pacífic.

A l'interior de l'antic "Instituto Nacional
Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca"

En el cotxe  i per una carretera avui ben asfaltada, arribam fins a La Rinconada. És una de les esglesietes que acostumam a visitar en temps passats per un camí ple de pols i de clots. 

Duc dins el cap el record d’una esglesieta, amb façana emblanquinada, situada enmig del camp, on, quan ens visita el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda, l’hi duim perquè vegi de prop la vall dels rius Santa i Lacramarca.

Avui em resulta del tot desconeguda, tot i que que hi puc reconèixer la façana de l’esglesieta on acudim molt sovint a celebrar misses i actes religiosos, enmig d’un camp sembrat de productes agrícoles, avui ocupat per cases i més cases, inclosa la mateix plaça d’Armes.

Fotografiant la façana de l'esglesieta de Rinconada

Fetes algunes fotos de record d’aquesta passada nostra per aquest indret que em duu tants de records, seguim la carretera que ens duu fins a Vinzos, una altra població rural, altre temps petit llogaret d’unes quantes casetes de camp molt rústiques. 

Sense saber ben bé on és exactament, passam per l’indret on és assassinat el company capellà que ens succeeix en la tasca pastoral a Santa a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, l’italià P. Sandro Dordi Negroni. 

Em serveix per elevar la meva pregària, i donar-li gràcies, a Déu, per tantíssimes coses bones rebudes en aquesta regió, de mans d’aquest company capellà italià.

Davant del portal major de l'esglesieta de Vinzos

L’esglesieta de Vinzos també la trob molt canviada, fins i tot amb una plaça d’Armes recent inaugurada fa pocs mesos. L’estructura em sembla la mateixa, tot i que l’han rehabilitada una mica i l’han pintada de blau.

Dinam al restaurant «Doña Suly» d’una bona «vinzeña causa de pescado», «caldo de gallina» i «chuleta de res». Tot ben regat amb cerveza «cuzqueña de trigo».

Amb na Zully, la meva fillola piurana,
davant del restaurant vincenyà "Doña Suly"

Arribam a la fi del camí que ens hem marcat per avui.
Retornam cap a Chimbote, fent el mateix recorregut de l’anada. Passam per allò que ha estat la gran hisenda de Tambo Real, on les lluites reivindicatives camperoles per la propietat comunal de la terra són altre temps molt intenses. Encara record algunes de les trobades i reunions que mantenim aleshores a la parròquia amb qualque líder de la pagesia peruana, com un tal Jaime...

Travessam de bell nou la població de Santa, la de Javier Heraud i la de Coishco, per enfilar cap a Chimbote per la carretera antiga, la que no passa pel túnel. És la primera vegada que en faig el recorregut.

M'alegra ben molt veure que en Rodolfo ens porta a un dels indrets desconeguts per mi, des d’on podem presenciar una panoràmica extraordinària de tota la ciutat de Chimbote, amb el seu port, les embarcacions, les illes més apropades, les zones humides, les edificacions més emblemàtiques... fins més enllà de Nuevo Chimbote... 

Vista panoràmica del port i la ciutat de Chimbote,
des de dalt del "Cerro de la Juventud"

Es tracta del «Cerro de la Juventud». Hi accedim per una carretera empinada i amb molts de revolts, farcida de camions que transporten la pedra que extrauen de la pedrera en què han convertit bona part de les muntanyes.

El retorn a l’hotel Ivansino ens permet de poder descansar una mica més tranquils, després d’una jornada plena d’emocions, de retrobades, de quilòmetres recorreguts...

Quan ho comunic al bon amic Tomeu Morey, amb qui feim feina junts a la parròquia de Santa, no torba gens a dir-me:
«Quina alegria recordar el "Caminito del indio" Tambo Real, Rinconada i Vinzos, tantes vegades recorregut en tasques pastorals... Terra de Canya de Sucre i Cotó... I el nostre Institut Agropecuàrio del Valle del Santa-Lacramarca... Ara veig q és més tecnoløgic...» 

Emocionant per a mí,  per moltes de raons...

Façana de l'església catedral a Nuevo Chimbote

La jornada segona a Chimbote, l’aprofitam per arribar fins a Nuevo Chimbote. En recorrem els carrers principals, intentant trobar de bades la casa on visqué el bon amic capellà peruà Bertino Otárola Figueroa, ja difunt. Visitam la seu catedral de «Nuestra Señora del Carmen y San Pedro Apóstol», una obra gegantina d’uns 2.000 m2 de superfície amb una capacitat d’acollir-hi 1.600 persones. 

Promoguda pel bisbe de Chimbote monsenyor Luís Bambarén, i el capellà italià Ugo de Censi, líder fundador de l’Operació Mato Grosso, del disseny i la construcció (2002-2007) s’encarreguen els artesans Don Bosco de Chacas, una organització d’arquitectes i artesanas liderada pel P. Ugo de Censi amb qui col·labora el bon amic meu capellà peruà Manuel Álvarez Zerpa.

Viatge al Perù 2024 (12ª): de la serra andina, cap a la costa peruana

Amb Willy, un jove col·laborador de Fr. Miquel Llompart, conduint la furgoneta de la Prelatura de Huamachuco, els cinc ocupants sortim des de la Seu i el col·legi de San Nicolás, cap a Yamobamba, una petita zona urbana que travessam abans d’arribar als dos caserius de la nostra destinació: el de Culicanda Alta i el de Choquizonquillo. Avui hi celebren les festes de Sant Josep Obrer i de la Santa Creu.

Els paratges per on passam em recorden tant els camins del Burundi, quan ens endinsam cap a l’interior de la regió on viu la població, eminentment agrícola i ramadera, a fer-hi el servei religiós, concentrat en allò que en deim «sucursals»! Aquí les anomenen «capelletes».

Al front de cadascuna s’hi troba un catequista, generalment d’edat avançada, que facilita les tasques a realitzar per la comunitat de creients: pràctica dels sagraments, catecisme d’infants i d’adults, repartició de béns, celebracions religioses, festes, etc.

El caseriu CULICANDA ALTA
es prepara per fer festa

Com és costum al Perú, en aquests indrets de la serrania andina la gent viu la festa a plaer i a fons, de manera força comunitària. Menjar, beure, cantar i ballar serien les quatre potes damunt les quals s’aguanta l’ambient festiu que arriba a perllongar-se durant uns quants dies seguits. Sense oblidar la «misita del padrecito», que mira de donar relleu a la jornada.

Més tard, la rematada final de la meva estada al convent franciscà de Huamachuco m’arriba quan duim a terme el viatge en el cotxe que condueix Fr. Miquel. Arribam tots dos fins a la Laguna Sausacocha, paratge meravellós, dedicat al turisme d’oci.

Fr. Miquel Llompart en la Laguna Sausacocha

Només arribar, hi destrio una sèrie d’alfàbies de test, «los urpos». Són dedicades a l‘emmagatzamatge de la txitxa, beguda alcohòlica tradicional a la serra andina peruana.

El darrer dia, abans de sortir de Huamachuco, en direcció cap a Trujillo, d’on he de prendre avió cap a Lima, mir de comprar-me algunes peces de roba, de formatge, de mel i artesanies. 

Ben puntualment, a les 9:00 sortim de l’estació huamachuquina que l’empresa de busos TUNESA (Turismo de Negreiros S.A.), situada al Jr. Suárez núm. 721, ens ha de dur fins a la ciutat de Trujillo en unes quatre hores de trajecte.

M’hi acompanya, des de la casa convent dels franciscans, Fr. Miquel Llompart. Me’n facilita els tràmits i contactes amb l’empresa.  Hi hem aconseguit, fa quatre dies, la «Boleta de Venta Electrònica» a nom meu, per al servei de transport de passatger al preu de 30 S/ (7,50 €), ocupant la butaca 1, a la finestra de davant.

Un bus més bé modest, senzill, antic, sense les disponibilitats tecnològiques més avançades, però que sembla molt ben manejat pel conductor que es nota a la llegua que coneix bé la carretera i sap com reaccionar ràpidament davant d’alguna circumstància imprevista...

Pujam més amunt de Huamachuco. Passam per  Quiruvilca a una altura de 4.008 m s.n.m., i per Lagunas Norte (4.200 m), a uns 140 km de Trujillo.

Ultrapassant els 4.000 m s.n.m.

En passar per Shorey compram formatge 3€. A les 11:22 h som a Yamobamba (3.277 m s.n.m.) A Agallpampa, a les 11:31 (3.117 m s.n.m.)

Arribam a Trujillo a les 13:15. Quatre hores i un quart de trajecte en bus des de Huamachuco, per la serralada andina norperuana, farcida de panoràmiques encisadores i molt belles.

Com que l’avió que m’ha de dur a Lima no surt fins a les 19:10 h, dispòs de tot aquest temps per  esser rebut i convidat a dinar a la casa del bon amic meu, el germà petit de la meva fillola piurana, Roberto Moreno Romero, que hi viu amb la seva família a la ciutat de Trujillo, dedicant-se professionalment com a cantant del grup musical «Voces de Oro». Un dels millors grups musicals de la contrada costanera peruana, cada any se sol fer present a Europa, tant a Espanya com a Itàlia.

L’esposa d’en Roberto, na Rosana, em prepara un exquisit brou de gallina, quan li faig a saber que fa 24 hores que estic aglapit per una diarrea inesperada que m’obliga a haver d’anar alerta amb el menjar.

En Roberto, que s’ha encarregat de contractar un taxista amic seu perquè em dugui des de l’estació del bus fins a la seva casa, després de dinar li encomana també de dur-me fins a l’aeroport a l’hora prefixada. M’hi faig present mitja hora abans de l’embarcament.

En un vol molt més ràpid del previst entre Trujillo i Lima (40 minuts solament!), arrib a l’aeroport internacional Jorge Chávez. M’hi esperen na Zully, la seva filla Pamela, i els seus netets Rafaela i Nicolás. Tots quatre m’aconsegueixen i em contracten «un taxi con aplicativo» que ens porta fins a Chorrillos, on faig comptes de passar alguns dies amb la macianera Bel Duran casada amb el peruà Kiko Caravedo, dos bons amics meus que hi viuen des de fa estona.

Sopam tots 7. Elles cinc se’n tornen a ca seva, al districte de Los Olivos, en un altre «taxi con aplicativo».

Primer dia d’estada a Chorrillos, Lima

Després del meu primer berenar a la casa de na Bel i en Kiko, em suggereixen d’anar a fer passes fins al «Malecón de Los Cedros de Villa», per un passeig marítim encantador, vorera vorera l’oceà Pacífic.

Passejant pel "Malecón de los Cedros de Villa"

Hi destrio unes obres inacabades, tot i semblar començades des de fa estona. Allò que  més m’impressiona, emperò, són les onades enormes de l’oceà que, quan arriben a l’arena  de la costa, imposen respecte i provoquen silencis admirables.

Besllum damunt l’arena un grup considerable de gent, tota vestida de blanc, que fan la impressió de celebrar-hi alguna casta de cerimònia religiosa. Si no és un matrimoni, se li assembla ben molt per l’entorn decorat que presideix un rètol cridaner, «Love».

En aquesta sortida, arrib a fer-ne més de 6.500, de passes, abans de comparèixer a casa. També veig amb els meus ulls que han crescut el nombre de cases, casetes i casetons, amuntegades per totes les muntanyes del voltant, altre temps cobertes per l’arena de la regió desèrtica que constitueix la costa peruana a la riba de l’oceà Pacífic.

Bel Duran, Cil Buele i Kiko Caravedo

Al migdia compareixen a la casa les amistats de na Bel i en Kiko, disposades a celebrar el 40 aniversari d’una iniciativa que promouen temps enrere, encaminada a atendre acuradament la infància i l’adolescència que no disposa de molts recursos econòmics. «Collera»  l’anomenen.

Tothom té l’oportunitat d’assaborir-hi el cebiche exquisit preparat per un dels assistents, l’arròs amb mongetes blanques elaborat per na Bel, amb el vi, la cervesa i l’Inca Cola que ho acompanya. També hi sona meravellosa la música i els cants que entonen a la sobretaula, en indret decorat de manera molt festiva.

Em crida poderosament l’atenció la semblança d’aquesta iniciativa que m’assenyala en Kiko amb el Moviment Scout que practicam a Mallorca dècades enrere. Li ho faig a saber. Em diu que no és la primera vegada que li fan aquesta observació. Però que ell considera que hi té poc a veure. Entre d’altres motius, perquè l’Escoltisme al Perú roman reservat a les elits urbanes més riques i de nivell adquisitiu més alt. Mentre que els sectors més pobres no poden permetre’s determinats luxes, que no són al seu abast (vestimenta, estris, locals, sortides, mitjans, etc.)

Membres del grup "Collera"

Li dic, a Kiko, que així també ho perceb jo, mig segle enrere, quan arrib al Perú amb ganes d’aportar-hi la meva experiència personal com a consiliari escolta a Mallorca. Tot d’una m’ho  llev del cap, en un tres i no res.

Veig que no necessiten promoure i intensificar el contacte directe amb la natura, uns infants que viuen i dormen al cel ras tots els dies i les nits. Ni necessiten fer més sortides unes infants que n’han de fer cada dia, a la força i quilomètriques, amb els peus descalços per anar a escola. Ni tenen manera d’aconseguir-se l’uniforme i els estris escoltes uns infants que amb prou feines i a dures penes poden dur sabates i posar-se algun vestit...

Lamentablement, als països del Sud que conec, l’Escoltisme (que prové del Nord) no està pensat ni fet per als infants més pobres, si més no al meu temps i als meus redols: s’ha anat transformant en un grup selecte que requereix, dels caps i dels infants que conformen les unitats escoltes, poder disposar de béns econòmics a l’hora de desenvolupar-ne les activitats.

La trobada d’aquest grup d’una dotzena d’amics a la casa de na Bel i d’en Kiko, a més de resultar entretenguda i divertida, per la menjua, la beguda, la conversa, la música, també s’esdevé força enriquidora entre gent que fa molt de temps que no té l’oportunitat de retrobar-se. Totalmment emotiva.

Ca na Bel Duran i Kiko Caravedo, a Chorrillos

Crònica peruana 2024, en català i castellà alhora

Una de les observacions que, de tant en tant, vaig afegint al meu blog, quan vull compartir el que hi penj cada setmana, amb gent de parla castellana, mirant que sigui sempre en dijous, és aquesta:

«He ahí mi última Crónica Peruana 2024, sobre el viaje que voy realizando en Perú, desde el pasado 13 de marzo (hasta que me boten... o me canse...) Si, en lugar del catalán, prefieres utilizar el español (de Castilla «googlelizado»), basta con que pulses en «los tres puntitos de arriba» a la derecha, y luego «tradueix»). Gracias por interesarte... Un fuerte abrazo!»

Així ho faig, pensant que n’ha de facilitar la lectura i la comprensió en àmbits més extensos que els Països Catalans.

Mapa d'indrets del Perú
declarats Patrimoni de la Humanitat

Aquest diumenge, l’aprofitam, en Kiko i jo, per fer una llarga caminada. En principi, amb ganes d’arribar fins al Refugi de Vida Silvestre Pantanos de Villa, que tenim ben a prop, com aquell qui diu a quatre passes.

És una àrea protegida d'aiguamolls situada al districte de Chorrillos, dins la ciutat de Lima, amb una extensió de 263,27 hectàrees.

En Kiko, expert gestor d’àrees humides, com l’Albúfera Medio Mundo, en coneix bé l’estat en què es troben, el contengut, les lluites duites a terme per al tractament més adequat, etc.

Quan m’indica, emperò, que entram dins una zona anomenada La Encantada, on s’aixeca l’escola «La Casa de Cartón» que hi creen els bons amics Mariano Moragues i Susana de Vivanco a la dècada dels anys 70 del segle passat, li dic que em fa molta d’il·lusió visitar-la. Si més no, per fer-m’hi alguna fotografia, ja que en bon diumenge el més probable és que romangui tancada.

Cil Buele, a l'entrada del col·legi
"La Casa de Cartón"

Així és. Amb les portes tancades, mir de deixar constància visual de la nostra presència en un indret que ja visit temps enrere amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta. I que ens duu molts de records de vivències experimentades en l’àmbit de l’ensenyament al Perú...

Seguim caminant cap a la riba de l’oceà Pacífic. De manera que, en un moment donat, propòs a Kiko d’aturar-nos a prendre alguna beguda refrescant. No se m’acut altra cosa que proposar de prendre el meu primer «Pisco Sour» a Chorrillos.

Duim fetes més de 10.100 passes. Som al migdia. Fa un sol que crema a les totes. I ens cau la mar de bé asseure’ns a la taula d’un establiment que manté l’aparença de ben agradós.

Després de contemplar plantes i flors tan belles i espectaculars com el «Pico de loro», o l’«ibiscus marino» de dos colors també anomenat «Maijo», o d’assaborir la «papa amarilla que sabe a yema de huevo», aquest «Pisco Sour Toronte» resulta una veritable delícia.

Més encara quan, en un moment com aquest, no em puc estar de recordar que som al dia 5 de maig:

«Setanta-quatre anys faria
qui fou la meva germana.
Amb el nom de Mariana
la record molt avui dia.

En bon Dia de la Mare,
li deman que ens acompanyi
i que sempre molt s’afanyi
a portar-nos son empara.

Des d’allà on roman ara
al costat del seu espòs,
que gaudeixin del repòs
per a sempre, cara a cara».

El meu tercer dia d’estada a Chorrillos, Lima, coincideix amb un dilluns del mes de maig de 2024, quan falta exactament una setmana per emprendre «el viatge de la meva vida» cap al sud del Perú.

Agència de viatges que em prepara ruta pel sud del Perú

Em faig present, juntament amb la bona amiga macianera, na Bel Duran Fons, fins a les oficines de l’agència de viatges «Peruvian Travel» situada a l’avinguda Larco del districte de Miraflores.

Hi acudim en «taxi con aplicativo», que passa a recollir-nos a la casa situada al carrer Rodas, a los Cedros de Villa, on vivim. Ens hi duu per 4 €.

Em torn a trobar amb les amables oficinistes, Lidia i Ana, que ens atenen la mar de bé. Hi vaig amb dos objectius: el primer, pagar la segona part del cost del viatge que tenc programat de realitzar, juntament amb la meva fillola piurana, na Zully Socorro Moreno Romero, cap al sud del Perú; i, de l’altra, veure la possibilitat de fer-hi una petita modificació que ens pugui portar fins a Copacabana, Bolívia, des de la ciutat peruana de Puno.

Lídia em diu que no hi ha cap problema. Només que hi hauré d’afegir, pel canvi, uns 200€, entre tots dos passatgers. Trob que s’ho paga fer-ho.

La idea que em mou a arribar fins a Copacabana és doble: recordar-hi l’anada que hi feim l’any 2010, na Bel Rosselló, na Malena Garcés i na Lupe Suárez. I, també, procurar-me el segell aduaner que em permeti de perllongar la meva estada al Perú, més enllà dels tres mesos que em corresponen per la meva condició de turista.

Em fan molta d’il·lusió totes dues coses.

També passam per una de les oficines del BBVA que trob per l’avinguda Larco. A veure si em poden explicar per què, com fan sempre dia 5 de cada mes, aquest mes de maig no m’han retirat les despeses fetes amb la targeta visa... La resposta, no em sorprèn: des del BBVA peruà no poden fer cap gestió que tengui a veure amb el BBVA de Mallorca...

Esperaré, idò, a veure què passa dia 5 de juny!

De retorn a la casa de na Bel i en Kiko, amb el taxi passam per davant d’una altra huaca... En arribar-hi, hi trobam tota la família: Kiko, el pare; Joan i Enrique, els dos fills; i la companya de Joan... dinam plegats tots sis, d’unes bones mongetes amb arròs blanc. M’encanten!

El quart dia d’estada meva a Chorrillo, amb Kiko anam a visitar el Museo Amano, museu tèxtil precolombí https://www.museoamano.org , situat al districte limeny de Miraflores, al carrer Retiro 160.

Cil Buele, davant la façana del Museu AMANO

Tot i que ja és la 10ª vegada que vénc a Lima, aquesta és la primera que sent a parlar-ne, d’aquest museu tèxtil. No en sabia res de res, d’ell. Me n’assabenten na Bel i en Kiko. Aquest m’hi acompanya, mentre na Bel queda a casa a completar-hi les feines domèstiques.

Qued summament impressionat, només de veure-hi les nombroses i diverses caleixeres que la guia ens obre i mostra i explica de manera força entusiasta, totes plenes de teixits tan antics que ultrapassen l’època dels inques.

Tela del Museu AMANO

Hi veig peces que es remunten a més de 4.000 anys enrere. No puc fer-me a la idea que s’hagin arribat a consevar en tan bon estat uns teixits de tanta antiguitat i anys d’existència. Segons ens conta la guia, aquest museu tèxtil precolombí és una de les institucions més antigues del Perú dedicades a protegir el patrimoni tèxtil del país. 

Peça ceràmica del Museu AMANO

L’inauguren el mes d’agost de 1964 (10 anys abans que jo posi peu fiter en terres peruanes per primera vegada en ma vida), i ofereix una de les col·leccions més completes de tèxtils precolombins, que abasta cultures com Chavín (1.200aC - 400aC), Paracas (700aC - 200dC), Moche (II-VIIdC), Nazca (I-VIIdC), Wari (VII-XIII), Lambayeque (VIII-XIV), Chimu (XII-XV) i Inca (XII-XV).

Peça artística del Museu AMANO

Em deman si no seria interessant mirar de trobar i d’introduir-hi algun vestigi de la cultura Caral (3.000aC - 1.800aC) Una civilització que, quatre anys enrere, tenc oportunitat de veure de prop, a l’àrea norcentral que comprèn les valls costaneres del riu Santa fins al Chillón, els «callejones andinos» de Huaylas i Conchucos i l’altiplà de Junín, amb les capçaleres dels rius amazònics Huallaga, Marañón i Ucayali.

Quatre anys enrere, l’any 2020, tenc oportunitat de recórrer la vall del Supe, ubicat a Barranca, al nord de Lima, on a una quarantena de quilòmetres de l’oceà Pacífic, terra endins, s’identifiquen més de dues dotzenes d’assentaments d’aquesta civilització que despunta sobretot a la Ciudad Sagrada de Caral, on hi arrib aleshores...

Acab la jornada d’avui completant el pagament del viatge que feim comptes de realitzar pel sud del país juntament amb la meva fillola piurana, na Zully Socorro.

Tenim programades 19 jornades, que comencen el tretze de maig i acaben el darrer dia del mateix mes, amb allotjaments a cadascun dels indrets on ens ha de portar «Peruvian Travels», l’agència de viatges on hem estat atesos per na Lídia i n’Ana:

1r dia allotjament a PARACAS
2n dia allotjament a ICA
3r dia allotjament a NAZCA
4t dia pernoctació en autobús
5è dia allotjament a  AREQUIPA
6è dia allotjament a  AREQUIPA
7è dia allotjament a   CHIVAY
8è dia allotjament a PUNO
9è dia allotjament a PUNO
10è dia a COPACABANA, allotjament a PUNO
11è dia allotjament a  PUNO
12è dia allotjament a CUSCO
13è dia allotjament a CUSCO
14è dia allotjament a AGUAS CALIENTES
15è dia allotjament a CUSCO
16è dia allotjament a CUSCO
17è dia allotjament a CUSCO
18è dia allotjament a CUSCO
19è dia allotjament a (Los Olivos)
Primer de juny a Lima...

És dimecres, el darrer dia sencer que faig comptes de passar a ca na Bel i en Kiko, al districte limeny de Chorrillos, dins el barri Los Cedros de Villa, on em trob i em sent la mar de ben tractat, per ells dos i pels seus dos fills, n’Enrique i en Joan.

Restes arqueològiques a prop de Lurín

Em recomanen de retre visita a Pachacamac. Cosa que m’encanta fer, atès que l’única vegada que hi accedesc ja fa molts d’anys, acompanyat per la bona amiga Germana de la Caritat, na Magdalena Salleras. Seria l’any 1981, juntament amb Paco Suárez i Malena Garcés, Miquel Barceló i Aina Salom.

En aquesta ocasió, l’any 2024, hi anam en «taxi con aplicativo» que paguen els fills de la família. En arribar-hi, aconseguim els bitllets d’entrada: dos normals i dos per a vells. Total, 13,75€.

Kiko, a l'entrada del Temple del Sol, a Pachacamac

En bon darrer dia d’estada meva a Los Cedros de Villa, districte limeny de Miraflores, m’arriba una comunicació manacorina  des del país veïnat, Bolívia. La bona amiga Carme Gomila, fent part d’una delegació del Fons Mallorquí de Solidaritat, es fa present a La Paz. N’estic ben content i ens comunicam via whatsapp.

Família CARAVEDO DURAN, al domicili de Chorrillos

Des que torn a fer-me present a la casa que na Pamela, els seus fills i les dues padrines d’aquests ocupen al districte limeny de Los Olivos, ja són mitja dotzena les nits que m’hi pas en aquest altre indret limeny, molt ben acollit per tots els membres que componen aquest nucli familiar.

Tres dies de descans, abans d’emprendre el llarg trajecte cap al sud del Perú, recorrent els indrets més emblemàtics i més visitats per turistes estrangers, si Déu vol i Maria i sant Josep hi consent...

Viatge al Perú 2024 (11ª): cap a la serra andina norperuana

 

Rafaela, Rosa, Cil, Nicolás i Elvira,
a Magdalena del Mar, Lima

Passada la festa de sant Jordi, amb munió de missatges rebuts i enviats sobre aquesta Diada tan significativa arreu dels Països Catalans, em dispòs a passar el meu darrer dia sencer al districte limeny de Magdalena del Mar, a la casa dels amics Anselm i Elvira que m’hi acullen esplèndidament.

Després de recórrer amb n’Elvira el gran recinte comercial de San Miguel, on puc trobar de tot i molt, a preus diversos, som a l’espera de l’arribada a Magdalena del Mar de na Zully, dels seus dos néts Rafaela i Nicolàs, amb la seva padrina paterna Rosa.

Anselm Álvarez, Cil Buele i Elvira,
al domicili de Magdalena del Mar

Com que el nét de n’Elvira, en Julián, es va fent gran, les juguetes i els llibres d’infant que té ja no li serveixen per jugar i entretenir-se. Cosa que duu n’Elvira a proposar a na Zully si els accepta per als seus néts. Aquesta no ho dubta gens ni mica i acudeix a cercar-los-hi. Hi rep un cotxet elèctric, un patinet, jocs de taula, llibres infantils, jocs de cuina, etc. Amb això, tothom queda ben content.

De manera sobtada, aquest dijous del mes d’abril em comporta un canvi de plans del tot imprevist. Quan aconseguesc parlar i contactar via whatsapp amb Fr. Miquel Llompart, bon amic franciscà mallorquí del TOR, llubiner per més senyes, em convida a passar uns dies a la seva missió serrana de Huamachuco. 

Aprofitant que aquests dies es troba a Lima, fent exercicis espirituals a prop d’aquí on som jo suara mateix, em proposa de viatjar junts a Trujillo, demà mateix i, amb el seu cotxe, arribaríem plegats a Huamachuco. 

El llubiner fra Miquel Llompart i Cil Buele,
a la parròquia limenya de Salamanca

Gràcies als tràmits i gestions que duu a terme na Mechita Delacadena, neboda de n’Elvira, puc aconseguir bitllet en la mateixa agència de viatges per anar de Lima a Trujillo en el mateix bus, a la mateixa hora, les 10 de la nit d’avui vespre! Es tracta de la ITTSABUS (Internacional de Transporte Turístico y Servicios SR).

Primer de tot, vull parlar-ne pel mòbil amb na Bel Duran, que ja em deu tenir ben parada l’habitació de casa seva on tenim programat d’allotjar-me avui migdia. Lluny de posar-m’hi cap trava ni una, s’avé a acollir-m’hi més endavant, quan jo torni de Huamachuco, una regió que ella coneix molt bé. S’hi ha fet present en alguna ocasió, volant-hi amb una avioneta que es dirigia cap a Chahual...

Avui, idò, en lloc d'anar-me'n cap a Chorrillos, on tenc previst i programat d’allotjar-me a ca na Bel Duran i en Kiko Caravedo, me’n vaig cap a Huamachuco. Ja miraré de fer-m’hi present, a Chorrillos, abans de viatjar cap al sud del Perú. Sé que hi puc anar quan vulgui i durant tot el temps que en tengui ganes. Només em cal avisar-los-en, no sigui cosa que es trobin fora, sobretot per devers l’albufera de Medio Mundo, a Huacho, Panamericana Nord amunt.

 

Portada de la revista
dels Amics del Seminari de Mallorca

De Mallorca m’arriben notícies relacionades amb la publicació immediata del número 65 de la revista que editen els Amics del Seminari. N’és solament l’esborrany, però ja en puc destriar la portada, extraordinàriament suggeridora i cridanera. 

És un número que arreplega experiències personals missioneres molt valuoses i representatives d’una diversitat força enriquidora (Maria Quetglas, Jaume Obrador, Catalina Mir, Joan Perelló, Jaume Mas, Jaume Gual, Rafel Umbert, Jaume Sancho, Toni Bennàssar, Miquel Amengual, Joan Suñer, Joan Bauçà, Tomeu Català, Gabriel Fiol, Jordi Llabrés, Tomeu Llabrés, Bartomeu Rosselló...), com també d’una informació tan esplèndida en cróniques i detalls.

Faig arribar la meva enhorabona al secretari que l’ha muntada, el senceller Macià Llabrés, com ningú més no podria fer millor!

A mitjan capvespre, n’Elvira em comana un «taxi con aplicativo» que em porti des de Magdalena del Mar fins a la parròquia de la Verge de l’Esperança al barri limeny de Salamanca, avinguda Los Quechuas 424, on m’he d’ajuntar als franciscans que han de viatjar a Huamachuco perquè tots plegats anem a prendre el bus que ens ha de dur fins a la ciutat de Trujillo. 

Des del «terrapuerto» situat a l’avinguda la República, sortim a les 10 en punt de la nit. Ocup la primera fila del «bus-cama» en direcció cap a Trujillo, previ pagament dels 37,50€, per un trajecte de 555 km que recorrem durant unes 10 hores seguides per la Panamericana Nord.

De la costa a la serra norperuana

Miquel Llompart, franciscà; Margalida Mateu, franciscana,
i Cil Buele, a Trujillo

En arribar-hi, a les 7 del matí, ens adreçam a la casa dels franciscans, situada a l’avinguda Fàtima 156. Fr. Miquel Llompart es desfà amb atencions, i em mostra tota la casa franciscana. Em crida poderosament l’atenció la capella del convent, ideada  pel bon amic murer Fr. Antoni Riutort, tio dels bons amics sardiners, antics escoltes i guies de Mallorca. Els ho faig a saber, mitjançant whatsapp. Se n’alegren ben molt.

També, amb la furgoneta, em duu a recórrer per indrets on els franciscans mantenen capelletes i llocs de trobada amb la gent. Visitam, així mateix, la casa de les religioses franciscanes. Hi trobam na Margalida Mateu Coll, que ens obsequia amb una exquisit pastís fet seu. 

Aquí, al Perú, m’assabent que ella ha treballat durant anys a les instal·lacions que «Mater» té a la meva mateixa illeta del Camp Rodó. I jo sense saber-ho! Malauradament, no puc saludar na Catalina Vallespir, perquè es troba fora del domicili en aquell moment.

Fra Roland, Miquel Llompart i Cil Buele,
en ruta de Trujillo a Huamachuco

Després de dinar amb els novicis i postulants franciscans, quan són les 14:10 sortim de Trujillo cap a la serra andina norperuana, Huamachuco, en la furgoneta conduïda pel franciscà peruà de Puno, Fr. Ronald. Ens endinsam muntanyes amunt, fins que al cap d’unes 22 hores després d’haver sortit de Lima, arribam a la bellíssima ciutat de Huamachuco. Ja hi fa fosca negra i Fr. Miquel ha de celebrar tot d’una la missa a l’església catedral. Minuts després d’haver-hi arribat...

M’instal·len en una habitació senzilla i confortable. Hi deix maleta i motxilla, i em tir damunt del llit per passar-hi una horeta descansant. Mir d’aclimatar-me a l’altura dels 3.200 metres en què em diuen que ens trobam suara mateix, després d’haver passat per indrets superiors als 4.000 metres.

Cil Buele, en el pati del convent franciscà
de Huamachuco

En bon primer dissabte, és un dels pocs dies d’entre setmana en què no arrib a gastar ni un cèntim. Estic allotjat a la casa que els franciscans mallorquins del TOR funden a Huamachuco a la dècada dels anys 60 del segle passat. 

Sé que el primer grup de franciscans mallorquins, a més de Fr. Damià Nicolau Roig, està integrat per Fr. Jeroni Genovart Ginard, Fr. Bartomeu Vanrell Torrens, Fr. Joan Oliver Ferrer, Fr. Sebastià Maimó Ensenyat, Fr. Joan Bustos González i Fr. Francesc Andreu Juan.

Quan el bon amic llubiner Fr. Miquel Llompart em convida a anar-hi, em fa molta d’il·lusió trepitjar per primera vegada les mateixes terres on s’han fet presents tants i tants de franciscans mallorquins.

Tenc la gran sort de trobar-hi encara ara, ben actiu i força engrescat, Fr. Paco Andreu, un dels 7 franciscans fundadors de la comunitat de Huamachuco l’any 1961. Ja compta amb més de 90 anys d’edat.

Fra Paco Andreu i fra Miquel Llompart,
a l'hort franciscà de Huamachuco

Estic en un convent franciscà molt ben cuidat, amb imatges i signes de sant Francesc per tots els racons. Amb una capelleta molt senzilla i acollidora, ideada pel bon amic murer Fr. Antoni Riutort. Conté aportacions artístiques dels integrants del grup creat per l’italià Don Giulio...

Aquest diumenge, 28 d’abril, m’he d’aixecar a les 6:30 del matí. A les 8 hi ha el berenar. Em dutx amb aigua calenta. M’afait i baix al menjador a preparar la taula per a les quatre boques que compartim menjues. Som l’encarregat de fer-ho, com també de rentar els plats i coberts i estris de cuina. M’hi oferesc voluntàriament. És el mínim que puc fer, davant tanta hospitalitat amb una acollida tan esplèndida.

Aquest diumenge cinquè de Pasqua, la municipalitat de Huamachuco celebra festa grossa. Les autoritats civils han de lliurar a la població una maquinària pesada per a les tasques agrícoles, per valor de més d’un milió d’euros. Això no es fa així com així. S’ha de fer a bombo i platerets.

Autoritats civils, docents i religioses
presidint la desfilada

Per davant del cadafal de les autoritats civils, militars, religioses i docents, hi desfila tota la gent que roman formada i uniformada a l’altra banda de la plaça. Amenitza la trobada una banda de música que afegeix tonades i més tonades, després d’haver-hi interpretat l’Himne nacional «Somos libres, seámoslo siempre...»

Fa molts d’anys que jo no presencio un espectacle tan vistós. En trec moltes fotos i vídeos per fer-ne un muntatge, quan tengui temps i humor...

També fa moltíssims d’anys que no em permet el luxe de deixar-me «lustrar los zapatos». Un jovenet que em diu que nom Joan, em deixa més lluentes que mai les dues sabates que port plenes de pols, pel preu d’1€.

Juan, el sabater, em deixa les sabates
més lluentes que mai

A les 11 hi ha la missa presidida per Fr. Miquel Llompart del TOR a l’església catedral, farcida de gent que hi participa amb entusiasme, acompañada pel cor que interpreta les cançons, pel grup de lectors que hi fan les lectures bíbliques, dels escolans i monitors que arrodoneixen les tasques pròpies de la celebració dominical. Hi particip com un feligrés més, ocupant plaça en un dels bancs situats a la meitat del temple.

Acabada la missa, ens feim presents al restaurant Viejo Molino on assaborim un dinar exquisit que, per ser diumenge i estar-hi jo, m’oferesc a convidar-hi la resta dels tres començals franciscans. Menjam i bevem tot allò que ens fa ganes, cosa que em comporta en total un pagament de 50€. Ben aprofitats. El meu menjar preferit, «cabrito», molt ben acompanyat per un vi negre argentí de Mendoza, «El Enemigo» Malbé 2020.

Pinya tropical de la més bona

Acabat el dinar, ens feim presents a l’hort que manté farcit de verdures i hortalisses Fr. Paco Andreu, un dels franciscans mallorquins més veterans que duu més de 60 anys al Perú. Qued meravellat de veure-hi tota casta de verdures sembrades en marges de terra i pedra, molt ben cuidades, a la falda d’una muntanyeta que dóna al llit del riu.

Emocionant visita i estada a la petita «Ermita de Fr. Joan Estela, d’Artà», on no puc deixar de fotografiar els tres amics franciscans que m’hi acompanyen: Fra Paco i Miquel Llompart, de Mallorca, amb el peruà de Puno Ronald.

Fra Miquel, fra Roland i fra Paco,
a l'ermita de Fr. Joan Estela, d’Artà

En bon primer dia de la setmana m’aixec a les 5:30. A les 6:30 tenim la primera pregària del dia. A les 7:00 berenam. A la capella d’aquest convent franciscà de Huamachuco, quan son les 6:30 del matí, iniciam la pregària de «Laudes» els tres membres integrants de la comunitat: Ronald, Miquel i jo. Poc avesat al maneig del llibre, deman que m’indiquin les pàgines. Cap problema a l’hora d’iniciar la pregària, amb la lectura dels salms i les antífones, acabant-la amb el parenostre.

Seguidament anam al menjador a berenar. Com sempre, m’encarrec de la preparació de la taula i de la neteja posterior. Avui m’hi afegeixen la tasca de donar menjar als moixos i a les gallines, amb els estris i els productes alimentaris que m’assenyala Fr. Miquel Llompart. Faig una bona recollida dels quatre ous que han post les cinc gallines del corral.

Amb la pregària matutina d’avui, em vénen a la memòria altres temps viscuts anys enrere. Quan encara som al Seminari, ens aixecam prest, anam a la capella a realitzar el primer acte comunitari del dia, pujam a fer el llit, baixam a berenar i iniciam la jornada estudiantil...

Cols plantades a l'hort dels franciscans

També em vénen a la memòria la gran quantitat de vegades que, emprant el «breviari» o l’«usualis», segons les circumstàncies, inicio la meva pregària litúrgica del dia, individualment o comunitària, amb la invocació corresponent: «Sigueu amb nosaltres, Déu nostre. Senyor, veniu a ajudar-nos», («Deus, in adjutorium meum intende. Domine, ad adjuvandum me festina») etc.

Amb el pas del temps, vaig oblidant les parts diverses que conté aquest pregària matutina que  no deixen de fer mai les comunitats de vida religiosa i que jo ja he deixat a un racó des de fa anys. M’he avesat a suplantar-la amb la lectura diària de tres fragments de la bíblia: antic testament, evangelis i cartes...

Aquest matí, amb la pregària feta a la capella franciscana de Huamachuco, torn a recordar l’himne d’aquest temps de Pasqua «Victimae paschali laudes immolent christiani...», que avui i aquí entonam plegats en castellà («Ofrezcan los cristianos alabanzas a la Víctima Pascual...») La salmòdia amb les antífones corresponents als dilluns del temps pasqual... La lectura breu... El responsori breu... El càntic de Zacaries (el «Benedictus»)... Les pregàries universals... L’oració... El Parenostre... i la conclusió: «Que el Senyor ens beneesqui, i ens guardi de tot mal i ens dugui a la vida eterna. Amèn».

Em sembla reviure temps passats. I, alhora, em sent empès a valorar com una gran riquesa espiritual la continuïtat perenne que les comunitats religioses fan perdurable en el temps i en els espais on romanen arrelades, en qualsevol racó del Planeta Terra. «Deo gratias!»

Jaume Rosselló Girart,
celebrant els seus 85 anys

Avui en Jaume Rosselló Girart, germà bassó de na Bel, la meva esposa manacorina difunta, compleix 85 anys. Mir de felicitar-lo per videotrucada des de Huamachuco. Aconseguesc de parlar amb el seu fill, i amb na Francisca Pont, la seva esposa. Ens alegram de veure’ns i conversar en directe, malgrat la distància física que ens separa, Manacor a  Mallorca, de Huamachuco al Perú.

Quan ja duc tres dies d’estada al convent franciscà de Huamachuco, mir de concretar-ne la partida, que tenc previst de fer divendres 3 de maig. Encoman a Pamela la reserva d’avió, en vol Trujillo-Lima a les 6:30 del capvespre; seguida de contracte de «taxi con aplicativo» que em dugui fins a Chorrillos, a la casa de na Bel Durán i en Kiko Caravedo, que viuen a los Cedros de Villa.

En bon darrer dia del mes d’abril, 48ª jornada meva al Perú, continuo aixecant-me a les 5:30 del matí, com cada dia, en aquest convent franciscà del TOR. Seguint els costums conventuals de la comunitat franciscana a Huamachuco, anam a resar Laudes a la capella. M’hi vaig avesant de mica en mica, després de tant de temps de no fer-ho... Berenam a les 7 h al menjador, després que m’encarrec de preparar la taula... Faig la neteja de plats i altres estris culinaris, com a bon convidat.... Don de menjar als moixos i a les gallines del corral, com a tasca laboral diària (a diferència d’ahir que hi posen 4 ous, avui no n’hi trob cap!).

Amb Fr. Miquel Llompart anam a fer una passejada per distintes instal·lacions de la parròquia franciscana. Començam pel campanar antic de la Catedral. Per una escaleta exterior, pujam fins a dalt de tot, al replà de les quatre campanes col·locades, de dimensions i de sons diversos.

La campana major de Huamachuco

Segons les explicacions que vaig rebent, la més gran de les campanes conserva un crull considerable, produït durant la batalla de Huamachuco, darrer gran enfrontament en la Guerra del Pacífic entre Xile i Perú, el mes de juliol de 1883.

Des de dalt del campanar, obtenim una panoràmica excel·lent de tota la plaça d’Armes de Huamachuco. Com també dels turons i muntanyes que envolten la ciutat andina, situada a 3.269 m s.n.m.

Baixam i ens encaminam cap al col·legi on temps enrere fa els estudis de Secundària el famós poeta i escriptor peruà, natural de Santiago de Chuco, César Abraham Vallejo Mendoza (1892-1938).

Cil Buele davant la façana de Radio Los Andes,
a la ciutat de Huamachuco

Amb Fr. Miquel Llompart, visitam les instal·lacions de l’emissora franciscana Radio Los Andes, que emet contínuament en gairebé tot el territori de la Prelatura. Aprofit les instal·lacions per enregistrar-hi la salutació que Fr.  Miquel adreça als Amics del Seminari de Mallorca. Amb motiu de l’XI Diada cultural a Lluc que tenen programat de fer a Lluc l’11 de maig, en record i amb agraïment a la tasca missionera desplegada per tantes dones i homes  de Mallorca pertot arreu del món.

Arribam fins a  la casa del bisbe de Huamachuco, el «palau episcopal». Edifici situat a prop de la catedral i del convent dels franciscans. Amb un jardí molt ben cuidat davant la façana, no desentona de la resta de les edificacions urbanes més cèntriques. 

Més tard, estaríem convidats a dinar amb el bisbe, un franciscà del TOR, oriünd de Mèxic. Monsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya (Mèxic, 1964) és el bisbe Prelat de la Prelatura territorial de Huamachuco, des que rep el nomenament atorgat pel papa Francesc el mes de març de 2021. N’és l’administrador apostòlic amb seu vacant el juliol de 2019.

La Prelatura de Huamachuco neix l’any 1961, creada pel papa Joan XXIII. Els dos primers bisbes són frares franciscans mallorquins del TOR: el vilafranquer monsenyor Damià Nicolau Roig, des de l’any 1961, i el llubiner monsenyor Sebastià Ramis Torrens, des de l’any 1990.

Els tres bisbes franciscans
de la Prelatura de Huamachuco

La visita a la casa del bisbe em porta el record d’altres visites efectuades a altres bisbes. No són ben bé el mateix, els bisbes catòlics del Sud que els bisbes catòlics del Nord. Els que tenim la gran sort de veure de prop tots dos àmbits, ens n’adonam tot d’una.

De manera semblant a l’arquebisbe de Gitega que conec al Burundi, monsenyor Andereya Makarakiza, o al bisbe de Chimbote monsenyor Santiago Burke que conec al Perú, aquest bisbe mexicà de Huamachuco qmonsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya que conec aquests dies a la serra andina peruana, es comporten com a veritables servidors, humils i senzills, sense cap casta d’ostentació episcopal manifesta.

Ell mateix m’obre la porta, em fa passar dins la casa, el veig portant el davantal perquè ell mateix ens prepara el dinar, ens convida a asseure a taula així com vulguem (dues religioses, cinc sacerdots, dos laics i ell mateix), ens serveix els plats (ciurons cuinats i pollastre al forn amb patates i verdures), ens obre les ampolles de vi xilè (Frontera), etc.

Malauradament, la simplicitat, senzillesa i normalitat personificades en un bisbe del Sud, les veig totalment absents en bisbes del Nord més abocats a marcar les distàncies...

Col·legi dels franciscans, a Huamachuco

Fr. Miquel Llompart i jo, en mototaxi, arribam fins al «Complejo Educativo Santa Ana San Francisco». Centres educatius de Primària, Secundària i Educació especial, d’on saludam professionals de l’ensenyament i alumnes, de manera informal i molt propera per part de Fr. Miquel.

Rematam la visita amb la nostra presència al costat de l’alumnat que rep Educació Especial, la joia de la corona dels franciscans de Huamachuco, segons em diu Fr. Miquel: es tracta d’una trentena d’alumnes amb discapacitats diverses.

Primer de Maig 2024 a la serra andina norperuana

En bon Primer de Maig de 2024 em trob a Huamachuco, ciutat andina situada a uns 3.200 m s.n.m. Allotjat a la casa dels frares franciscans del TOR, celebr de manera molt singular aquesta diada dedicada al món del Treball. 

El llubiner Fr. Miquel Llompart, gran caminant i esportista des de fa dècades, antic consiliari escolta del MEIGM, em convida a celebrar-la pujant a peu una mica més amunt, fins als 3.600 m s.n.m.

Fr. Miquel Llompart, dalt del cim Cacañan (3.600 m s.n.m.)

Huamachuco, que pot significar «gorra de falcó», amb una població que supera els 70.000 habitants, situada a uns 184 km de la ciutat costanera de Trujillo, en trobar-se en plena serra andina norperuana, roman envoltada de muntanyes nombroses i precioses: Cacañán, Cerro Negro, Cerro Bolo, Santa Bárbara, El Toro, El Sazón,  Miraflores, Huaylillas...

Avui tots dos ens marcam la fita de pujar fins a dalt de tot del «Cerro Cacañán» d’uns 3.620 m s.n.m. És l’indret on durant la Setmana Santa, des de la Catedral, milers de fidels hi pugen a peu  el Divendres Sant per fer-hi el Viacrucis i reproduir-hi les 14 estacions. Al capcurucull roman permanentment instal·lada una creu enorme que sembla abraçar tota la ciutat de Huamachuco.

Aquest Primer de Maig m’aixec a les 4:15 de la matinada. Fr. Miquel Llompart i jo ens proposam d’anar a veure la sortida del sol, al capcurucull del  «Cerro Cacañán». Encara fa fosca negra pels carrers de la ciutat de Huamachuco, quan la recorrem en mototaxi fins al peu de la muntanya. 

A la llum de la lluna, començam a pujar. Feim revolts i més revolts per un camí sense asfaltar, durant una  hora llarga. Jo vaig amb els alens ben espessos. Sobretot quan, més a prop de la creu, enfilam per un caminoi de cabres que ens ha de dur fins a dalt de tot del cim. Sortosament, Fr. Miquel m’ha proveït d’un bon pal que em serveix de gaiato i m’ajuda ben molt a fer passes i més passes endavant.

Quan arribam a dalt de tot, ens hi trobam altres caminants que s’han avançat a nosaltres dos. Tots esperam amb moltes ganes presenciar extasiats la sortida del sol. L’espectacle que ens ofereix aquest indret és realment encisador. Als nostres peus, podem divisisar en la seva totalitat la ciutat de Huamachuco, envoltada de les altres muntanyes més altes que semblen protegir-la i acaronar-la.

Distingesc, de lluny estant, les excavacions que duen a terme empreses estrangeres que hi treballen nit i dia. Amb grans camions transporten tones i més tones de terra barrejada amb or. Són exportades en grans barcasses que surten del port de Salaverry, a uns 14 km de la ciutat de Trujillo, cap a costes nord-americanes.

Em diuen que una de les mines d’or més productives de Huamachuco és La Florida, que està situada al sud de la ciutat, a la muntanya de Huaylillas. 

Des de dalt del Cacañán (3.600 m s.n.m.),
les coses es veuen d'una altra manera

Qued sorprès en veure de quina manera s’estan excavant les muntanyes i traslladades, literalment, d’un lloc a un altre, segons les vetes d’or que hi troben. Tant per part d’empreses concessionàries, que realitzen les tasques seguint les normatives oficialment establertes, com per part de la «mineria informal» que es dedica a l’extracció de l’or sense cap casta de mirament i que, de tant en tant, provoca situacions conflictives de dimensions insospitades...

Sortosament, encara no arribam a veure avui dia una explotació tan salvatge de l’astre solar! Encara podem gaudir a plaer de la seva encisadora presència, quan, impertorbable, s’avança per entre els ninguls que li fan pas i li faciliten la tasca d’il·luminar-nos i d’escalfar-nos, als humans i a totes les espècies que gaudim del planeta Terra.

Li’n donam moltes de gràcies, a Déu, Senyor de l’Univers, que ens concedeix un favor tan gran. Induïts per la convidada que ens fa el fidel seguidor de Francesc d’Assís, el bon amic llubiner Fr. Miquel Llompart, «padrecito español» amb presència activa a Huamachuco des de fa molts d’anys.

La ciutat de Huamachuco,
des de dalt del Cacañán

Dalt del cim del Cacañán, s'hi alça una creu ben dreta, com si volgués fer-hi una gran abraçada a tot quant es mou i belluga als seus peus...