Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Principat de Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Principat de Catalunya. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 de febrer del 2018

Tercera carta de Cil Buele a Oriol Junqueras, empresonat a Madrid

Santuari de Lluc, 31 de gener de 2018

Benvolgut, mai oblidat i sempre recordat amic, vicepresident de la Generalitat de Catalunya:

Imatge de la Mare de Déu de Lluc,
patrona de Mallorca
Tant de bo que, des d'aquest racó muntanyenc, on roman enclavat el santuari de la Mare de Déu de Lluc, patrona de Mallorca, t'arribi la meva salutació personal i el desig que et trobis bé de salut i d'ànims, a l'hora d'enfrontar-te un dia més a la situació que estàs patint d'una manera tan injusta com barroera i poc democràtica.

M'hi he vengut a passar unes setmanes, a Lluc. Necessitava recloure'm, voluntàriament i gojosament, en un indret tranquil i calmat, lluny del trull i les mogudes que sacsegen diàriament i continuadament el nostre viure ordinari a l'interior d'un nucli urbà marcat per ritmes tan trepidants que ens poden arribar a fer més mal que bé...

Aquí, amb la tranquil·litat que ens transmeten les muntanyes, amb l'acompanyament que ens fan les aus i els ocells i els ramats i les guardes i els corrals i la gent que s'hi atansa a la recerca del mateix, els ànims poden aconseguir d'asserenar-se, la serenor s'anima i s'hi enriqueix el seny. 

Vaig venir-hi l'endemà de la festa dels Reis i faig comptes de tornar-me'n cap a casa pocs dies després
Ocells que volen lliures per Ciutat
de la festa de la Candelera. Total, una mesada curta, ocupant una de les cel·les de Lluc que donen a  la plaça dels Pelegrins, dedicant-me a caminar per l'entorn, a pregar davant la Verge, a llegir i escriure, a escoltar i acompanyar la gent que en vol, a assaborir els plats deliciosos i els vins esplèndids que es produeixen a la serra de Tramuntana... Puc dir-te que m'ho estic passant molt bé.

Enmig d'això, no puc deixar de pensar en aquest país nostre que volem molt més nostre... 

I el pensament i el cor se me'n van cap a vosaltres, els qui feis tant i tant perquè això sigui qualque cosa més que un grapat de paraules més o manco malgarbades i esdevengui allò que molts volem, la República Catalana, fruit de la voluntat majoritària de la gent que viu als territoris que conformen els Països Catalans, des de fa segles...

Vagi per endavant, idò, el meu reconeixement personal a la gran tasca realitzada fins ara, per tu i tota la resta de companyes i companys que vos hi jugau la pell i la vida en l'intent de bastir un estat nou dins la Unió Europea, malgrat els entrebancs i les dificultats enormes que se'ns puguin anar posant a davant nostre.

Ciutat, 10 de febrer de 2018

Fragment informatiu
de l'oficina de Correus
De retorn a Ciutat, m'adon que la segona carta meva que et vaig enviar el proppassat mes de gener m'ha estat retornada a casa, amb la indicació que «el destinatario ha rechazado expresamente aceptar el envío y se procede a su devolución»

M'imagín que això deu ser més fals que un «duro sevillà». 

Per a mi, una mostra més que l'estat espanyol, que s'afanya, verbalment i per escrit, a presentar-se com a protector dels nostres drets i les nostres llibertats, a la pràctica, no s'esdevé cap altra cosa que el nostre enemic en peu de guerra, que mai no ens deixa de fer-la, al conjunt dels Països Catalans.

Carta retornada a ca meva,
des de la presó d'Estremera-Madrid
Curiosament, de les 10 primeres cartes personals que vaig enviar el passat mes de novembre als 10 catalans empresonats, vaig obtenir-ne justificant de rebuda (al recinte penitenciari); això sí, sense tenir encara ara cap casta de constància que hagin arribat mai a les mans de cadascun dels seus destinataris respectius.

Faig comptes de continuar enviant-vos-ne, mentre no n'hàgiu sortit lliures i hi romangueu reclosos. 

A veure qui se'n cansa primer!

Salut i coratge republicans!

Amb una abraçada ben forta, des de Mallorca

divendres, 5 de gener del 2018

Segona carta de Cil Buele a Oriol Junqueras, empresonat a Madrid

Ciutat de Mallorca, 6 de gener de 2018

Benvolgut, mai oblidat i sempre recordat amic, vicepresident de la Generalitat de Catalunya:

Quan són a punt de complir-se dos mesos, des que vaig enviar-te, a tu i a cadascun dels 10 presos polítics catalans empresonats, la meva missiva primera, una carta certificada amb justificació de recepció, m'acab d'assabentar que -com era d'esperar i de suposar- el Tribunal Suprem espanyol ha pres la decisió de mantenir-te empresonat, malgrat la teva crida a la pau i al diàleg (un llenguatge desconegut, insignificant, difícil d'entendre a l'àmbit de les institucions de l'estat espanyol... en lloc de protector nostre, enemic nostre...)

Efectivament, dilluns, dia 6 de novembre de 2017, vaig enviar, per correu convencional certificat, un escrit meu que anava adreçat als 10 catalans empresonats a Madrid, pel motiu polític d'haver impulsat l'independentisme i la República Catalana.

Vaig mirar, així, de fer-vos costat i d'animar-vos a empassar-vos, de la manera millor possible, el mal tràngol que comporta haver-hi de romandre empresonats.

Vint-i-tres dies després d'aquell enviament meu- vaig trobar-me a la bústia de ca meva els 10 avisos de recepció certificada per Correos. M'alegrà ben molt veure'ls. 

Dos dels escrits anaven dirigits a les dues conselleres de la Generalitat de Catalunya que hi romanien recloses: Meritxell Borràs i Dolors Bassa. Tots dos certificats -de color rosa- portaven el segell de la Direcció del Centre Penitenciari de Dones Madrid 1 d'Alcalá de Henares. Tots dos certificats em feien constar que els meus dos escrits havien estat lliurats a «Autorizado 98208», que l'havia signat pel «Lliurament domiciliari» que hi havia fet aquell dia el mateix empleat de Correus d'Alcalá de Henares...

Uns altres dos escrits meus anaven dirigits als dos líders, presidents de dues entitats catalanes, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tots dos certificats -també de color rosa- portaven el segell sense signar de la Secretaria General d'Institucions Penitenciàries del Ministeri de l'Interior – Centre Penitenciari Madrid V Colmenar Viejo -. Tots dos certificats em feien constar que els meus dos escrits hi havien estat lliurats, pel «Lliurament domiciliari» que hi havia fet aquell dia el mateix empleat de Correus de Colmenar Viejo... 

Si he de fer cas als altres sis certificats restants que vaig rebre -també de color rosa- puc concloure que el meu escrit adreçat al conseller de la Generalitat de Catalunya Joaquim Forn va ser el primer que arribà a l'Administració del Centre Penitenciari de Madrid VII Estremera. Només dos dies després d'haver sortit de Mallorca. Se'n feia el «Lliurament domiciliari» al receptor 66995, qui el signava.

Vuit dies després, el 13 de novembre de 2017, a les 12:50 h, pel «Lliurament domiciliari» que hi feia l'empleat de Correus al mateix receptor 66995, al Centre Penitenciari de Madrid VII Estremera, hi arribaven els altres escrits que jo havia adreçat als consellers de la Generalitat Carles Mundó, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull, com també al vicepresident de la Generalitat de Catalunya Oriol Junqueras.

Efectivament idò, tenc constància escrita que els meus escrits han arribat a cadascun dels tres centres penitenciaris espanyols on romanien empresonats, preventivament, aquesta desena de líders catalans independentistes i republicans, que consider que mai per mai no hi haurien d'haver ingressat. No sé si aquests escrits meus han arribat, realment, a les seves mans!

Amant apassionat de la llibertat, la justícia i la solidaritat, com som i em declar, aleshores vaig desitjar profundament que poguéssim viure en una democràcia vera que enfortís, consolidàs i ampliàs cada cop més aquests valors irrenunciables, tant a l'àmbit personal com al col·lectiu.

El temps va passant i se'm van confirmant les sospites que, en lloc d'un estat protector dels nostres drets personals i col·lectius, el que tenim damunt nostre és un estat enemic que no dubta gens ni mica a emprar totes les eines que consideri pertinents, a fi i efecte d'intentar anorrear-nos, de fer que els Països Catalans no siguin res dins el mapa de les nacions i els estats que conformen Europa.

És clar i evident que vosaltres, els presos polítics catalans, n'esdeveniu bocs expiatoris! Per això, t'he de dir que no m'ha sorprès gens ni mica la decisió adoptada pel TSE. No fa altra cosa que allò que acostumen a fer instàncies i organismes semblants arreu del Planeta, amb tants d'altres líders polítics, quan aquests es proposen seriosament de fer costat al seu poble, lluitant per alliberar-se del jou que l'oprimeix i per aconseguir la llibertat plena i sobirana.

Em vénen al cap dos exemples, que m'imagín que ja t'han passat pel cap diverses vegades. Quants d'anys no va haver de passar-se a la presó un líder en la lluita pacífica com Nelson Mandela, dirigent de l'ANC, abans de beneficiar-se d'un fort suport internacional, de convertir-se en un símbol en la lluita per la igualtat racial, de rebre el Premi Nobel de la Pau i de ser elegit el primer president negre de Sud-àfrica? Si mal no record, degueren ser uns vint-i-set anys de presó prèvia! Quasi res!

I què n'hem de dir de Mahatma Gandhi, l'instaurador de nous mètodes de lluita pacífica, rebutjant la lluita armada, predicant la no-violència com a mitjà per a resistir el domini britànic, preconitzant la fidelitat total als dictats de la consciència, arribant fins i tot a la desobediència civil en cas que fos necessari? Fou arrestat, detengut, empresonat en ocasions diverses, i, el proper dia 30 de gener farà 70 anys, va ser assassinat, quan es dirigia a una reunió per a resar, a Nova Delhi. 

Ja no n'hem de dir res, de Jesús de Natzaret. Tots dos en coneixem la vida i miracles, les paraules i els gestos, les lluites persistents, l'afany de construir un món nou, la dèria d'una humanitat respectuosa i lliure, l'estil de vida auster i solidari, les ganes de fer el bé a tothom, la valentia en la denúncia del mal comportament d'estaments públics -religiosos, civils i militars-... A què el portà tot això? A morir enclavat com a malfactor? Sí, efectivament. I a reviure com a Jesús ressuscitat per a sempre!

Simplement, bon amic Oriol, t'he volgut fer avinent aquestes paraules meves, en uns dies com aquests, en què iniciam un Any Nou, que et desig farcit de tota casta de bones notícies i absència total de les males; en què romanem a punt d'acollir entre nosaltres els tres Reis d'Orient (que, com saps, a cap dels textos evangèlics reconeguts com a tals, ni són tres, ni són reis, ni s'anomenen com els anomenam); que som a les portes de festes tan nostres com les de sant Antoni o sant Sebastià, a Mallorca; que recordarem tots i cadascun dels membres de la teva família, que no poden veure't...

Si aquestes paraules meves et fan bona companyia, em donaré per satisfet. No dubtis que et tenc ben present en les meves pregàries quotidianes. Com ja et deia, a la meva anterior: Que Déu t'ajudi, Ell que en sap i pot, molt més que ningú! Per si et pot servir d'ajuda, et recoman, si és que encara no ho has fet, la lectura d'algun Salm, diàriament. A mi, em reconforta ben molt, abans d'emprendre la ruta de cada dia. «Només tu, Senyor, regeixes el món amb justícia, regeixes les nacions amb rectitud i guies els pobles de la terra (S 67,5)»

Ja saps que pots comptar sempre amb la meva amistat, sincera i profunda. D'home creient i militant d'Esquerra Republicana de Catalunya. 

Salut! Coratge! Energia! Resistència! Amb una abraçada entranyable,

Cil Buele

dimecres, 29 de novembre del 2017

Cartes meves, rebudes a les presons espanyoles

Dilluns, dia 6 de novembre, vaig enviar, per correu convencional certificat, un escrit meu  que anava adreçat als 10 catalans empresonats a Madrid, pel motiu polític d'haver impulsat l'independentisme i la República Catalana.

Vaig mirar, així, de fer-los costat i d'animar-los a empassar-se, de la manera millor possible, el mal tràngol que comporta haver-hi de romandre empresonats.

Avui, dia 29 de novembre -vint-i-tres dies després d'aquell enviament meu- em trob a la bústia de ca meva els 10 avisos de recepció certificada per Correos. 

M'alegra ben molt veure'ls. Fins al punt que desig compartir algunes observacions que em vénen al cap en aquests moments.

Dos dels escrits anaven dirigits a les dues conselleres de la Generalitat de Catalunya que hi romanen recloses: Meritxell Borràs i Dolors Bassa. Tots dos certificats -de color rosa- porten el segell de la Direcció del Centre Penitenciari de Dones Madrid 1 d'Alcalá de Henares. Tots dos certificats em fan constar que els meus dos escrits han estat lliurats a «Autorizado 98208», que el signa el proppassat dia 14 de novembre de 2017, amb el «Lliurament domiciliari» que hi fa aquell dia el mateix empleat de Correus d'Alcalá de Henares...

Uns altres dos escrits meus anaven dirigits als dos líders, presidents de dues entitats catalanes sobiranistes, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tots dos certificats -també de color rosa- porten el segell, sense signar, de la Secretaria General d'Institucions Penitenciàries del Ministeri de l'Interior – Centre Penitenciari Madrid V Colmenar Viejo -. Tots dos certificats em fan constar que els meus dos escrits hi han estat lliurats el proppassat dia 15 de novembre de 2017, amb el «Lliurament domiciliari» que hi fa aquell dia el mateix empleat de Correus de Colmenar Viejo...

Fins aquí tot correcte...

Si he de fer cas als sis certificats restants que n'he rebut -també de color rosa- he de concloure que el meu escrit adreçat al conseller de la Generalitat de Catalunya Joaquim Forn va ser el primer que arribà a l'Administració del Centre Penitenciari de Madrid VII Estremera. Només dos dies després d'haver sortit de Mallorca, se'n fa el «Lliurament domiciliari» al receptor 66995, qui el signa dia 8 de novembre de 2017, a les 10:00 h.

Vuit dies després, el 13 de novembre de 2017, a les 12:50 h, amb el «Lliurament domiciliari» que hi fa l'empleat de Correus al mateix receptor 66995, al Centre Penitenciari de Madrid VII Estremera, hi arriben els altres escrits que vaig adreçar als consellers de la Generalitat Carles Mundó, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull, com també al vicepresident de la Generalitat de Catalunya Oriol Junqueras.

Vull pensar i creure que deuen ser dos errors involuntaris, els que es detecten en el rebut de la meva carta dirigida al conseller Carles Mundó: s'hi assenyala com a data de recepció el 13-12-17 (quan devia ser el mes de novembre) i s'hi repeteixen dos segells idèntics del centre penitenciari.

He de concloure que, efectivament, tenc constància escrita que tots els meus 10 escrits han arribat fins a cadascun dels tres centres penitenciaris espanyols on romanen empresonats, preventivament, aquesta desena de líders catalans independentistes i republicans, que consider que mai per mai no hi haurien d'haver ingressat mai.

Amant apassionat de la llibertat, la justícia i la solidaritat, com som i em declar, desig que puguem viure en una democràcia vera que enforteixi, consolidi i ampliï cada cop més aquests tres valors irrenunciables, tant a l'àmbit personal com al col·lectiu.

diumenge, 14 de febrer del 2016

A la mort de Muriel Casals i Couturier, bona amiga principatina

Muriel Casals i Couturier, a més de diputada del Parlament de Catalunya, d'expresidenta d'una entitat tan prestigiosa com Òmnium Cultural, de doctora en ciències econòmiques, o de professora emèrita al Departament d'Economia i Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, és, per a mi, una gran amiga.

Ens coneixem des que, gràcies als bons amics Climent Garau i Miquel Sellarès, se'ns facilita l'assistència i participació a les jornades que organitza l'Opinió Catalana, concretament a les setenes, que presideix Muriel Casals i que se celebren a Cerdanyola del Vallès, a finals de novembre de 2007.

Allà, durant una conversa de tu a tu, amb fermesa dolça i amb dolçor ferma, me n'etziba una que guardaré com un tresor dins del meu cor i la memòria: "Cecili, no deixis mai de ser com ets"!

Som soci d'Òmnium Cultural, abans que Muriel Casals en fos la presidenta. Amb ella al capdavant, n'he intensificat contactes i col·laboracions des de Mallorca estant. He fet suport a les iniciatives que ha promogut l'entitat, presidida per una tan «valenta dona» del Principat de Catalunya...

Record, de manera molt especial, la nostra participació, -la de na Bel, la meva dona i jo mateix-, a la manifestació multitudinària convocada a Barcelona per Òmnium Cultural i d'altres entitats, el 10 de juliol de 2010, contra la sentència del Tribunal Constitucional que fa no res el Parlament i el Poble de Catalunya...


Però, sobretot, tenc molt present dins la memòria converses que hem mantengut, compartint l'entusiasme per una tasca que ens està portant cap a la independència de Catalunya...

Abans que m'arribi la notícia de l'accident que pateix a la via pública barcelonina, ens mantenim en contacte i comunicació adesiara. Ella, amb molt poques paraules, m'expressa moltíssim més que d'altres amb discursos llargs...

«Felicitats i abraçades, estimat Cecili; Vivim en un mon ple de persones bones! Muriel», em diu el mes de juliol de 2013, quan li comunic que ja hem fet la primera presentació pública del meu primer llibre a Palma, "Gloses meves", editat a Mèxic, en català de Mallorca.

O quan, a principis de l'any 2014, li desig «Molt bones festes de nadal i molts d'anys nous més!» i ella em respon: «Anys plens d'esperança... i de realitats! Muriel»

Pel setembre de l'any passat, li faig arribar la meva enhorabona, per la molta i la molt bona feina feta, a favor d'un Parlament català farcit de gent independentista, que treballarà per la implantació de la República Catalana.

Li dic que, «com a republicà català que, des de Mallorca estant, mantenc ben viu el record d'un Parlament català que fa pocs anys compta només amb tres diputats independentistes, hores d'ara, se n'hi arriben a comptabilitzar setanta-dos. Quasi res! Quina alenada d'aire fresc per als Països Catalans!»

I na Muriel em respon manifestant-me: «Estimat Cil, Abraçades plenes d'esperança. Muriel»

Un bon dia del mes d'octubre passat, se m'ocorre dir-li: «A veure si et veim presidenta de la Generalitat de Catalunya, un dia d'aquests! Som un d'aquells catalans illencs que estaria encantat d'arribar a veure que la primera i darrera presidenta autonòmica de Catalunya es diu Muriel Casals, alhora que esdevens la primera cap d'estat de la República Catalana! Salut i coratge!

I em contesta, clara i llampant, amb la darrera comunicació seva que m'arriba:

«Estimat Cil, Necessitem dones i homes! Tenim un bon candidat a president de la Generalitat, el president que ens ha fet avançar uns passos essencials en el camí cap a la independència. Artur Mas ha fet veure a les classes mitjanes, a molta gent d'ordre, que la independència és la solució a molts problemes. També ha aconseguit un prestigi i reconeixement internacional del nostre procés, imprescindible per l'èxit. Ens cal sumar a tothom, no ens podem enlluernar només amb un costat de l'espectre ideològic. Cap exclusió! Abraçades. Muriel»

El mes de gener de 2016, se me n'acaben les respostes...

Així i tot, continuo insistint i felicitant-la: «Enhorabona, amiga Muriel, per haver elegit na Carme Forcadell com a candidata a presidir el darrer Parlament autonòmic de Catalunya, després d'haver-se exercit tan esplèndidament com a presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana.
Tant de bo que la puguem veure acompanyada per una altra dona, tu mateixa, que presideixi el darrer Govern autonòmic català. I que totes dues sigueu les primeres presidentes de la República Catalana. Seria per a mi, català de Mallorca, una de les alegries més grans en la meva vida de rodamon pels Països Catalans, amant de la justícia, la llibertat i la solidaritat.
Salut i coratge! Una abraçada!...

Enhorabona, amiga Muriel, per haver aconseguit un acord que facilita el camí cap a la independència de Catalunya. Tot i que, com saps, m'hagués agradat molt més veure-te'n la presidenta. Una abraçada,...

Enhorabona, amiga Muriel, per presidir la comissió d'estudi sobre el procés constituent al Parlament de Catalunya. Crec que no es podia trobar una altra persona, que fes millor que tu, una tasca com aquesta. Salut i coratge per dur-la cap endavant amb èxit. Una abraçada, Cil Buele (29-01-2016)... sense cap resposta...

Finalment, el 31 de gener de 2016, tot i besllumar que segurament no arribaria a llegir-ho, li escric: «Estam amb tu, amiga Muriel, i et desitjam una recuperació ràpida. Salut i coratge! Cil Buele»

Això darrer ja no ha estat possible. Malauradament, no en rebrem cap altra, de resposta seva, a la bústia del nostre correu electrònic... Na Muriel Casals i Couturier ens ha deixat, a l'edat de 70 anys.

Però ben segur que romandrà ben viva la seva petjada entre nosaltres! Ben segur que ens deixa ben marcats per a sempre més, com a ciutadans que no ens cansarem de lluitar aferrissadament i democràtica, fins aconseguir la independència dels Països Catalans, dins l'Europa del segle XXI que volem distinta a la viscuda fins suara mateix.