2018, mon any sabàtic...

Any 2018. Comença amb el primer dia de l'any (dos mil devuit), del mes (gener) i de la setmana (dilluns). Aquest 2018 no pot ser per a mi com un any qualsevol. N'hi he de complir setanta-quatre! 

Per motius diversos, em sembla adient aprofitar-ho per fer-hi una paradeta. Aturar-me a reposar. Mirar una mica de reüll el meu passat. Fitar amb moltes ganes el meu futur. I valorar tranquil·lament el meu present. 

M'ho vull prendre com un temps llarg de descans. Després d'un temps tan llarg, farcit d'esforços i de lluites en àmbits variats.

A punt d'encetar aquest Any Nou, em fa molta d'il·lusió fer i recórrer algun tram del Camí de Santiago, a peu. Com també emprendre el meu vol cap al Perú, sense data fixada de retorn. Fins que el cos hi aguanti i en vulgui. Com a bon illenc, no m'atreu gens ni mica la navegació marítima...

«La vida no deixa mai de ser un somni. I els somnis... són somnis!»

Any 2018, un any acabat en vuit, com aquests que l'han precedit:

1948 – Declaració universal dels drets humans. Quan jo som a punt de complir-ne quatre.

1958 – El pas a la secció major com a estudiant d'Humanitats. Quan jo n'he de fer catorze.

1968 – Maig Francès. La finalització dels meus estudis superiors. Quan n'he de tenir vint-i-quatre.

1978 – Retorn a Mallorca, després d'anys a Burundi i Perú. Quan n'he d'assolir trenta-quatre.

1988 – Mort de la meva primera dona, na Lina Company. Quan n'he de complir quaranta-quatre.

1998 – Darrer any meu de regidor a l'Ajuntament de Palma. Quan n'he de fer cinquanta-quatre.

2008 – Darrer any meu com a treballador públic. Autònom, quan n'he d'assolir seixanta-quatre.

2018 – Cinquantè aniversari d'ordenació sacerdotal. Quan estic a punt de complir-ne setanta-quatre. 

Desitjant, amb tota la meva ànima, que sigui aquest any 2018 quan s'arribi a fer efectiva alguna casta de reconeixement públic, pòstum, a la gran tasca desplegada per la meva dona, na Bel Rosselló, com a dirigent veïnal del Camp Rodó...

Aquest 31 de desembre, darrer dia de l'any 2017, faig comptes que sigui aquesta la meva aportació darrera a les xarxes d'intercomunicació digitalitzada, FACEBOOK, TWITTER i grups de WHATSAPP, en començar l'any 18, mon any sabàtic en aquest àmbit... 

No es tracta de res més que d'un grapat d'imatges de la Festa de l'Estendard, celebrada des de fa centúries a Palma. Avui, per primera vegada i de manera oficial també, Diada de Mallorca fixada pel Consell... «Ad Multos Annos!»

Vaig néixer, a Palma, al carrer 31 de Desembre, l'any 1944...

Visca Mallorca!
Visca la nació catalana!
Visca la República dels Països Catalans!

Projecte educatiu europeu «Compartint infàncies» (Sharing Childhood), a Palma

En acabar el primer trimestre del curs escolar 2017-2018, al CEIP Els Tamarells, de s'Arenal, s'ha acabat també el SACHI2 (Sharing Childhood) «Infàncies compartides»,  un projecte europeu que, amb el suport tècnic de la UIB, s'ha duit a terme a tres centres escolars infantils de Palma.

Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora. El contacte mantengut amb infants de 10-11 anys, des que m'hi vaig embrancar el proppassat 19 de setembre, amb el compromís de dedicar hi una hora i mitja a la setmana, m'ha servit ben molt, tant per compartir-hi coneixements adquirits al llarg de ma vida setantina, com també per tenir l'oportunitat d'aprendre-hi coses noves desconegudes per mi.

Em sent molt agraït a la Direcció del CEIP, a les mestres i tutores del centre, a les tècniques de la UIB i a tot el personal que hi ha participat, per l'ajut que m'han prestat a l'hora d'aprofitar al màxim aquesta oportunitat.

Per damunt tot, em sent molt agraït als 48 infants de cinquè curs que hi han pres part. D'una manera especial als sis que s'han integrat dins el grup auto-denominat WATERMELON, compost per n'Alba, n'Angèlica, n'Elena, na Nerea, en Raül i en Samuel. 

De tots i cadascun d'ells he après ben molt. Sobretot pel que fa a l'ús de les noves tecnologies, a la pràctica decorativa, a l'ús de l'anglès elemental, al treball en equip, a la responsabilitat compartida... 

M'ha alegrat ben molt que durant totes les vuit sessions ens hàgim pogut comunicar en català, la llengua pròpia de Mallorca, sense cap casta de dificultat, malgrat procedències familiars de continents diversos...

Esper i desig que tothom se n'hagi pogut beneficiar, d'aquesta aportació nostra a la realització del projecte.

III Trobada de corals mallorquines, en concert de Nadal, al Seminari Nou

 Per tercer any consecutiu, el grup d'Amics del Seminari  organitzen a la capella del Seminari Nou, al barri palmesà del Vivero, la tercera trobada de corals mallorquines, en concert de Nadal, al qual conviden tothom que en tengui ganes perquè se n'hi pugui gaudir, de franc.

Es tracta d'una iniciativa cultural, de caire musical, que enguany arreplega tres corals mallorquines: l'Schola Cantorum dirigida per Tomeu Ripoll, la Coral Sor Francinaina de Sencelles dirigida per Francesc Bonnín, i la Coral de sant Miquel de Campanet dirigida per Pere Reynés.

Aquesta activitat musical nadalenca s'inicià al mateix indret l'any 2015. Hi participà molt activament la Coral sant Jaume, de Ciutat, dirigida per Mariano Cortès. 

L'any passat, el 2016, es va dur a terme aquesta trobada de corals amb una participació molt diversa, com es pot comprovar en aquests vídeos que vaig enregistrar-hi: La Sibil·la, la Coral de Sant Miquel de Campanet, la Nostra Schola Cantorum i la Coral Units com Brins de Felanitx, seguint l'ordre de presentació.

Per a enguany, es preveu de celebrar aquesta III Trobada de Corals al Seminari Nou divendres dia 29 de desembre, a les 20:30 hores, amb la participació de l'Schola Cantorum, la Coral Sor Francinaina, de Sencelles, i la Coral sant Miquel, de Campanet.

Amants del cant gregorià o del cant polifònic o de nadales mallorquines tenen l'oportunitat d'assistir a un dels bons concerts nadalencs, que es fan cada any a la capella del Seminari Nou.

A reservar-se'n dades i dates a l'agenda personal, idò!

Cartes meves, rebudes a les presons espanyoles

Dilluns, dia 6 de novembre, vaig enviar, per correu convencional certificat, un escrit meu  que anava adreçat als 10 catalans empresonats a Madrid, pel motiu polític d'haver impulsat l'independentisme i la República Catalana.

Vaig mirar, així, de fer-los costat i d'animar-los a empassar-se, de la manera millor possible, el mal tràngol que comporta haver-hi de romandre empresonats.

Avui, dia 29 de novembre -vint-i-tres dies després d'aquell enviament meu- em trob a la bústia de ca meva els 10 avisos de recepció certificada per Correos. 

M'alegra ben molt veure'ls. Fins al punt que desig compartir algunes observacions que em vénen al cap en aquests moments.

Dos dels escrits anaven dirigits a les dues conselleres de la Generalitat de Catalunya que hi romanen recloses: Meritxell Borràs i Dolors Bassa. Tots dos certificats -de color rosa- porten el segell de la Direcció del Centre Penitenciari de Dones Madrid 1 d'Alcalá de Henares. Tots dos certificats em fan constar que els meus dos escrits han estat lliurats a «Autorizado 98208», que el signa el proppassat dia 14 de novembre de 2017, amb el «Lliurament domiciliari» que hi fa aquell dia el mateix empleat de Correus d'Alcalá de Henares...

Uns altres dos escrits meus anaven dirigits als dos líders, presidents de dues entitats catalanes sobiranistes, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tots dos certificats -també de color rosa- porten el segell, sense signar, de la Secretaria General d'Institucions Penitenciàries del Ministeri de l'Interior – Centre Penitenciari Madrid V Colmenar Viejo -. Tots dos certificats em fan constar que els meus dos escrits hi han estat lliurats el proppassat dia 15 de novembre de 2017, amb el «Lliurament domiciliari» que hi fa aquell dia el mateix empleat de Correus de Colmenar Viejo...

Fins aquí tot correcte...

Si he de fer cas als sis certificats restants que n'he rebut -també de color rosa- he de concloure que el meu escrit adreçat al conseller de la Generalitat de Catalunya Joaquim Forn va ser el primer que arribà a l'Administració del Centre Penitenciari de Madrid VII Estremera. Només dos dies després d'haver sortit de Mallorca, se'n fa el «Lliurament domiciliari» al receptor 66995, qui el signa dia 8 de novembre de 2017, a les 10:00 h.

Vuit dies després, el 13 de novembre de 2017, a les 12:50 h, amb el «Lliurament domiciliari» que hi fa l'empleat de Correus al mateix receptor 66995, al Centre Penitenciari de Madrid VII Estremera, hi arriben els altres escrits que vaig adreçar als consellers de la Generalitat Carles Mundó, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull, com també al vicepresident de la Generalitat de Catalunya Oriol Junqueras.

Vull pensar i creure que deuen ser dos errors involuntaris, els que es detecten en el rebut de la meva carta dirigida al conseller Carles Mundó: s'hi assenyala com a data de recepció el 13-12-17 (quan devia ser el mes de novembre) i s'hi repeteixen dos segells idèntics del centre penitenciari.

He de concloure que, efectivament, tenc constància escrita que tots els meus 10 escrits han arribat fins a cadascun dels tres centres penitenciaris espanyols on romanen empresonats, preventivament, aquesta desena de líders catalans independentistes i republicans, que consider que mai per mai no hi haurien d'haver ingressat mai.

Amant apassionat de la llibertat, la justícia i la solidaritat, com som i em declar, desig que puguem viure en una democràcia vera que enforteixi, consolidi i ampliï cada cop més aquests tres valors irrenunciables, tant a l'àmbit personal com al col·lectiu.

Miquel Clar «Goixet», l'arenaler més vell d'ara mateix

Per pura casualitat, em trob assegut a taula al costat d'un home que em diu que és l'arenaler més vell a l'actualitat. 

Tot i que a hores d'ara viu a Palma, va néixer a s'Arenal (de Llucmajor) ara fa vuitanta-set anys. Li diuen Miquel Clar «Goixet».

Quan li dic que adesiara vaig a passar una estona amb infants de 10-11 anys, a l'escola CEIP Els Tamarells de s'Arenal (de Palma), i li deman què els voldria dir ell mateix, amb poques paraules.

Em parla d'una revista «S'Arenal Unit» a la qual ell, segons em diu, hi ha escrit molt fins fa ben poc temps.

A vegades la vida t'ofereix sorpreses com aquesta!

En faig aquest petit vídeo, perquè pugui servir de material per a SACHI-2, «Infàncies Compartides», ara que ja hem envestit amb el darrer tram d'aquest projecte pedagògic durant aquest any que ja s'acaba...

Carta personal adreçada als líders catalans empresonats a Madrid

Quan falta exactament un mes perquè es compleixin els quaranta anys de l'aprovació de l'anomenada Constitució espanyola -que a cap dels seus articles no esmenta mai la paraula DEMOCRÀCIA (cosa que, quatre dècades després, n'hi ha que ni tan sols han descobert!)-, acab d'enviar sengles cartes (certificades amb acús de rebut) a tots i cadascun dels empresonats catalans que, per motius polítics, romanen reclosos a presons espanyoles de Madrid.

Esper i desig que els arribin totes a tots, i que me n'arribi qualque resposta.

Visca la República Catalana!

Vet ací el text d'aquesta missiva meva personal:

«Des de Mallorca estant, vull fer-te arribar tot el meu suport personal en aqueixa situació increïble que estàs travessant, reclòs dins d'aqueix centre penitenciari, sense haver comès cap altre delicte que el d'haver volgut atendre la ciutadania catalana, sobretot la que va votar-te amb un programa clar i català, de la manera que vares considerar la millor de totes.

Que Déu t'ajudi, Ell que en sap i pot, molt més que ningú més!

M'agradaria que, amb aquestes paraules meves, em poguessis sentir i trobar molt a prop teu, en qualsevol moment del dia o de la nit. No només per la ideologia política que puguem compartir, sinó també i sobretot pel convenciment moral -humanista, filosòfic, teològic i, si em permets de dir-ho així, fins i tot espiritual- que m'ha anat amarant la vida, des que vaig acabar els meus estudis superiors el mes de juny de 1968, a l'edat de vint-i-tres anys, fins suara mateix.

He procurat anar vivint a fons, en les més variades situacions, com un amant apassionat de la llibertat, la justícia i la solidaritat, entre persones i entre pobles!

Com a persona que som i em sent catalana, que som i em sent republicana, que som i em sent d'esquerres, que som i em sent profundament religiosa, vull agrair-te de cor tot quant has realitzat per fer avançar els Països Catalans cap a la República Catalana.

Que Déu t'ho pag, Ell que en sap i pot, molt més que ningú més!

Ja saps que pots comptar sempre amb la meva amistat, sincera i profunda.

Salut, coratge, energia i resistència!

Una abraçada entranyable,

Cil Buele»

(Benvolgut vicepresident de la Generalitat de Catalunya,

Benvolgut conseller de la Generalitat de Catalunya,

Benvolguda consellera de la Generalitat de Catalunya,

Benvolgut president d'entitat sobiranista catalana)

Allò que el vent NO s'endugué, de Miquel López Crespí

En homenatge senzill, vull dedicar la presentació d'aquest llibre "Allò que el vent NO s'endugué", tot desitjant per molts d'anys a Lluc, el fill de l'Oriol Junqueres que avui fa 4 anys. 

Vull fer-li arribar l'escalf de la família catalana resident a Mallorca, que treballem per aquest país i nou. Que sàpiga que, malgrat l'absència del seu pare, ficat a la presó per una causa injusta, nosaltres també estam al seu costat i de tota la família.

Quan em pos a llegir aquesta novel·la-testimoni teva, bon amic Miquel, t'he de dir que m'adon que els records ben vius d'una infància, viscuda a sa Pobla, amb la companyia de les persones més estimades de la família, i de les amistats infantils més intenses, et porten a assenyalar, des del començament mateix, els inicis personals d'una vida intensament dedicada a esbrinar què passa amb allò que se'n diu «la guerra civil espanyola», quin és el paper de les figures més rellevants de líders d'esquerres d'aquella època i quines són algunes de les conseqüències més nefastes de la capbuidada general que en caracteritzen certes faccions.

El diàleg que mantens amb tu mateix, quan mires de fer unarepassada ràpida, amb ullada fugissera, sobre alguns dels aspectes que esmentes d'aquella etapa ja llunyana de la teva infància, no pot refusar els efectes de l'empenta que et provoca, com gairebé sempre que et poses a escriure, un acostament personal intens al que constitueix, amb posterioritat perllongada, el bassó d'aquest món teu literari, el més característic: és a dir, les lluites humanes, tot al llarg de segles i d'espais territorials diversos, encaminades a bastir, visiblement i tangible, un món més lliure, més igualitari i més solidari, on els éssers humans s'hi sentin plenament feliços.

Veig que, ja d'adult, mires d'analitzar amb més profunditat certs fets que consideres que, des dels mateixos inicis de la novel·la, s'hi fan presents, de manera ben gràfica, com a mostra evident de la permanència de la rebel·lió i la lluita sense defallença al llarg de la història de la humanitat.

Si més no, pel que fa a l'indret del planeta que mal anomenam món occidental.

Em sembla que pretens establir una relació directa de continuïtat entre aquelles revoltes que fan els esclaus de l'imperi romà, liderats per Espàrtac, passant per tots aquells rebels que s'enfronten a les fogueres inquisitorials, per les sectes cristianes que s'enfronten a la burocràcia eclesiàstica, pels comuners de Castella o pels agermanats de València i les Illes, fins que arribes a tocar més de prop la lluita resistent que determinades formacions polítiques aixequen, enardides, davant l'intent de reforma del règim franquista i davant d'uns pactes signats per una esquerra que claudica en els seus principis més genuïns.

Amb la lectura pausada i atenta que vaig fent-ne, m'adon que consideres aquests fets darrers com la «tancada d'una trampa veritable» que serveix per iniciar una etapa nova, diferent, planificada conjuntament pels homes més desperts del franquisme i pels sectors més oportunistes de les esquerres espanyoles. 

 

Una cosa que comporta i que duu com a conseqüència lamentable haver de silenciar aquells altres partits polítics que rebutgen pactes amb franquistes, i que són enviats a les catacumbes de l'extraparlamentarisme més rigorós, neutralitzant i paralitzador.

T'he de dir que aqueixa novel·la teva m'impressiona tant per la força de l'argument com per la seva estructura. Al meu mode de veure, hi combines a la perfecció l'acció de tota una sèrie de personatges que ens ajuden a aprofundir en el món cultural i polític dels anys 70 del segle passat.

M'arriba molt endins, jo que en faig part a l'hora d'enllestir els meus estudis superiors, el teu quadre excel·lent que reflecteix com era la generació alletada en les idees del Maig del 68...

És a partir d'aquest moment, que em ve al cap fer-te una sèrie de preguntes, que m'agradaria que ens poguessis contestar, ara que presentam aqueixa novel·la teva aquí, davant d'aquest públic que s'ha volgut fer-hi present...

SACHI-2, Tercera sessió d'Infàncies Compartides, al CEIP Els Tamarells (4)

A la tercera sessió d'Infàncies Compartides al CEIP Els Tamarells, de s'Arenal, s'ha treballat conjuntament -seniors i alumnes de 10-11 anys- LES PERSONES QUE ADMIRAM.

Quina persona admir i per què? 

Quines qualitats té aquesta persona que admir? 

Necessit d'aquesta persona? 

Què varen dir les persones entrevistades?

Cadascú n'ha parlat de la seva: jugadors de futbol, artistes de cinema, cantants, etc. Se n'ha parlat tant, a cadascun dels grups, que el temps no ha bastat per completar-ne totes les qüestions... fer-ne el mural... practicar vocabulari anglès...

Jo hi he aportat la figura admirable de Nelson Mandela, persona que, des de la seva condició de negre africà, s'ha dedicat intensament i esforçada a millorar les condicions de vida de la gent que s'ho passa més malament al seu país, Sudàfrica:

- És un home d'Àfrica

- Viu fins als 95 anys (18-07-1918 / 04-12-2013) 

- Va a escola de missions metodistes

- Estudia dret a diverses universitats i esdevé un bon advocat

- Es casa tres vegades, pare de tres fills, vint nets i un nombre creixent de besnéts

- Es dedica a ajudar molta de gent que s'ho passa molt malament

- Defensa la població negra de Sudàfrica maltractada per la minoria blanca

- S'oposa a la segregació racial que comporta l'apartheid

- S'adhereix a la doctrina de la no violència practicada per Gandhi

- El fiquen a  la presó durant vint-i-set anys

- Defensa amb gran fermesa els drets humans,

- Ajuda a millorar el seu país

- Arriba a ser el president de Sudàfrica

- Rep nombrosos reconeixements públics

- Té molts de seguidors...

La quarta sessió de SACHI-2, d'aquí a quinze dies, ha de tractar sobre "L'ESCOLA ABANS I ARA: EL NOSTRE APRENENTATGE...

Futur de les pensions de jubilació a partir de l'any 2019

Divendres, dia 6 d'octubre, la Plataforma d'associacions de Pensionistes i Jubilats de Mallorca, dins la qual s'integren Jubilats per Mallorca (JxM), comencen les «Caminades en defensa de les pensions públiques de jubilació», amb una temàtica que no només afecta gent major, sinó també gent jove. 

Per això s'hi convida tothom a participar-hi, sobretot, aquelles persones que s'han de jubilar a partir de l'any 2019.

S'inicien davant l'Ajuntament de Manacor, a les 9:30 hores, per anar llavors fins al local de l'STEI, al carrer de Juan de la Cierva núm. 2., on s'ha de projectar un vídeo i fer-hi una xerrada, abans de partir cap a Petra...

El primer dia, divendres 6, es preveu de recórrer el trajecte que va de Manacor, passant per Petra, fins a Sineu.

El segon dia, dissabte 7, està previst anar de Sineu a Costitx i de Costitx fins a Inca.

El tercer dia, diumenge 8, s'ha planificat sortir d'Inca cap a Lloseta, Binissalem, Consell, Santa Maria i Pòrtol.

I el darrer dia, dilluns 9, de Pòrtol cap al Pont d'inca, d'on arranca la marxa organitzada per CCOO i UGT

Es tracta de fer, durant quatre dies seguits, unes caminades de denúncia i de desfeta de les mentides que comporten les polítiques que fa el Govern d'Espanya, i que resulten molt perjudicials per al sistema públic de pensions.

Unes caminades de denúncia que no solament van dirigides contra els polítics que fan unes lleis que duen a fer-lo caure en fallida irremeiable, sinó també contra la caterva de lladres que volen privatitzar-lo i la munió de mentiders que diuen que no queda altre remei que haver de retallar les pensions d'ara i les de més endavant.

SACHI-2, segona sessió d'Infàncies Compartides, al CEIP Els Tamarells (3)

Quinze dies després de la primera sessió d'Infàncies Compartides al CEIP Els Tamarells, de s'Arenal, , que gira en torn de la presentació i distribució de dues dotzenes d'alumnes de 10-11 anys i de 8 sèniors conduïts per tutores del centre i tècniques de la UIB, tornam a retrobar-nos-hi els dos equips de sèniors aquest dimecres 4 d'octubre.

Durant una hora i mitja, he romàs acompanyat de na Nerea, n'Angèlica, en Raül, en Samuel i n'Elena, amb els quals hem treballat «La comunicació a les nostres famílies», partint d'una fotografia o dibuix familiar que cadascú s'ha triat, d'entre aquelles que reprodueixen un moment agradós.

Jo n'hi he aportat una que em porta molt bons records, feta el mes de desembre de 1971 a l'aeroport de Son Sant Joan (l'antic) el dia de la meva primera partida cap a Àfrica, situat entre mon pare i mu mare.

A l'hora d'explicar-ne el motiu de la tria, en català, els he dit que sempre m'ha agradat molt viatjar i conèixer món. I que aquesta foto em recorda el primer viatge meu a terres africanes, esmentant-hi: «He is my father... She is my mother... It's me»

Cada infant hi ha anat presentant la seva foto i la seva explicació en català/castellà/anglès.

A la segona part, els infants han compartit l'entrevista/foto/dibuix que han fet (amb mitja dotzena de preguntes) a alguna persona major, de la seva família o del seu entorn.

Aquesta segona sessió d'Infàncies Compartides encara m'ha resultat molt més enriquidora que la primera. He felicitat els infants per la seva participació activa, per haver «fet els deures» de manera tan esplèndida, per haver parlat en català i en anglès, i per haver intercanviat opinions sobre aquesta temàtica.

L'hora i mitja ha passat molt aviat... seguida d'un bon cafetet que ens ha preparat la tutora.

Per a dimecres que ve «Persones que admiram», els nostres ídols...

SACHI-2, presentació del projecte educatiu a pares d'alumnes (2)

A les 14 h de dimarts, 19 de setembre de 2017, l'aula de Cinquè del Col·legi Públic Els Tamarells, situat a s'Arenal, Palma, s'ha omplert de pares i mares d'alumnes, alhora que de mestres i de «seniors». 

Ens hi hem fet presents per dur-hi a terme la presentació d'aquest projecte educatiu que, per segon any consecutiu, amb la participació tècnica de la UIB, pretén d'establir un diàleg intergeneracional creatiu i enriquidor, entre infants i «seniors».

És la primera trobada que els «seniors» mantenim amb pares de l'alumnat, per tal d'informar-los sobre allò que pensam fer-hi: objectius, motius, mitjans, horaris, contenguts, etc.

Ha estat un encontre ben enriquidor, tant per part dels vells que ens hi hem presentat, com per part d'assistents que han fet preguntes, com per part del director del centre, com per part de la tècnica de la UIB.

Pel que em pertoca, he de dir que feia més de tres dècades i mitja que jo no escoltava «les músiques» de tanta veu infantil acaramullada en un centre escolar d'aquestes característiques! M'ha deixat una impressió ben forta. I en feia més de sis, de dècades, que jo no m'hi trobava, com a alumne de Primària. Això vol dir que ha plogut molt, d'aleshores ençà...

M'ha impressionat, també, el fet de veure que des d'aleshores han canviat moltíssim les coses: tant pel que fa a l'edifici, molt ben condicionat; com pel que té a veure amb el professorat, molt ben preparat; com pel que respecta als infants, de procedències distintes; com pel que es pot veure repassant-ne noms i llinatges, que no tenen res a veure amb els que solien ser més freqüents en altre temps... Ben poquets de castellans i més poquets encara de mallorquins... d'un temps força allunyat...

Tot m'ha duit a pensar i a creure que, precisament, és aquí, en la diversitat, on rau el futur de la Mallorca nova que puja per amunt! Només identificable plenament i genuïna en alguns pocs trets que consider que s'han de protegir, defensar i preservar: la llengua catalana, com a llengua pròpia; l'espai territorial insular, com a lloc singular de convivència; festes i costums i hàbits i conreus, com a expressió col·lectiva socialitzant... i poqueta cosa més, que es pot anar enriquint amb aportacions foranes a mida que passi el temps...

Durant la meva intervenció breu, he mirat d'expressar-m'hi totalment en català, des que l'he començada fins que l'he acabada, sense cap casta de problema ni de retret per part de ningú dels assistents. Ben cert és que m'adonava, ben a les clares, que l'auditori era, com aquell qui diu, recentment arrelat a Mallorca.

(CONTINUARÀ)

SACHI-2, un bon projecte educatiu d'Infàncies Compartides

Amb la denominació «Sharing Childhood» «Infàncies Compartides»  es designa un projecte educatiu, acceptat per la Comissió Europea, i que fa referència a l'aprenentatge durant tota la vida, vinculat a programes intergeneracionals i coordinat per la Universitat de les Illes Balears.

He estat convidat a participar-hi durant aquest primer trimestre del curs 2017-2018, assistint un dia a la setmana al Col·legi Públic Els Tamarells, a s'Arenal de Palma amb la finalitat d'anar aprenent, amb un grup de mitja dotzena d'infants de 10 i 11 anys, allò que puguem aprendre junts, l'hora i mitja que dura la trobada.

Avui tenim programada el primer encontre amb pares i familiars dels infants, al mateix centre escolar. I demà, dimecres 20 de setembre, farem la primera sessió d'«Infàncies Compartides».

Abans de tot, vull agrair profundament la confiança que han depositat en mi els responsables d'aquest programa educatiu: el director del Col·legi Públic Els Tamarells, les professores de la UIB, les tutores del centre i els altres companys «seniors» amb els quals col·laborarem.

Esper i desig que sigui profitós per a tots aquests infants, que tendran l'oportunitat de compartir una estona amb gent vella, que, com jo mateix,  tenim moltes coses a dir-los i també a escoltar-los.

Casualitats de la vida, unes hores abans, m'he de veure amb el grup d'amics que conformam «Jubilats perMallorca» - JxM -, als quals faig comptes de mantenir ben informats sobre aquesta iniciativa, pionera a Mallorca, pel que fa a la intercomunicació generacional entre infants i seniors.

Renous i brutors, parella estable a Palma, des de fa molts anys

Aquesta tarda he tengut l'oportunitat d'assistir a l'edifici del Mercat del Camp Rodó, en representació de l'Associació Veïnal del barri, a la sessió ordinària del Consell Territorial del Districte Nord que ha presidit la regidora Aurora Jhardi Massanet.

Entre d'altres, s'hi han fet presents una dotzena de representants veïnals de Bons Aires – Arxiduc, Santa Pagesa, Cas Capiscol – Son Busquets, Son Sardina, Plaça de Toros, Camp Rodó, etc.

A l'Ordre del Dia, a més d'un punt referit a l'aprovació d'actes anteriors, n'hi figuraven tres més, que ens han mantengut ocupats durant més de dues hores seguides: intervenció de la Defensora de la Ciutadania, informació de la Presidència, precs i preguntes.

M'ha semblat molt interessant la intervenció del representant de l'Oficina de la Defensora de la Ciutadania, i els plantejaments que se li han fet sobre la manca de presència policial a la Ciutat, sobretot en moments en què la ciutadania més la necessita... la impunitat amb què s'incompleixen les ordenances municipals... o l'absència absoluta de policies de barri més propers als ciutadans.

M'hi he fet present, en representació de l'Associació Veïnal del Camp Rodó, amb l'encàrrec de fer-hi arribar, sobretot, la gran quantitat de queixes veïnals que tenen a veure amb els renous insuportables que, durant tot l'estiu, dues nits a la setmana, s'han anat produint al recinte obert del Centre Comercial s'Escorxador.

Ja s'hi val que hi hagi una normativa municipal, feta d'ordenances que n'estableixen les condicions a seguir per part de qui organitza activitats nocturnes musicals a l'aire lliure, sobretot pel que fa als horaris...

Però, sempre queda oberta i sense cap resposta clara, la qüestió de qui es fa responsable de vetlar perquè es compleixin aquestes ordenances municipals que s'hi relacionen.

El que no és de rebut és que, com manifesten queixes veïnals de gent més propera, s'arribi a permetre que una activitat musical nocturna, renouera i insuportable, n'estengui l'horari més enllà de les 12 de la nit. De la una. De les dues. I de les tres de la matinada! Sense que cap representant de l'autoritat hi intervengui. Com ha succeït.

El representant de l'Oficina de la Defensora de la Ciutadania, present a la reunió, n'ha pres nota i s'ha compromès a obrir un expedient que permeti d'esbrinar què hi passa realment, en quines condicions s'hi produeixen aquestes activitats i quines han de ser les mesures a prendre per part de l'Ajuntament de Palma...

Tot el temps em venia al cap que, temps enrere, se'm va ocórrer de definir això dels renous a Palma, i la brutor, com una de les parelles més estables que té Ciutat, en un escrit que vaig publicar l'any 2003 a la premsa local de Palma (Diari de Balears, 29/08/03; Diario de Mallorca, 25/08/03).

Fa catorze anys! Aleshores presidia el Consistori palmesà la batlessa conservadora Catalina Cirer. El mateix escrit amb el mateix contengut va continuar sent aplicable també sis anys després, amb la presidència de la batlessa socialista Aina Calvo. I sobre el mateix assumpte, vaig haver de tornar a manifestar al batle Mateu Isern que «No ho puc entendre, senyor batle» 

A la vista de la sessió municipal d'avui mateix a l'edifici del Mercat del Camp Rodó, malauradament, he hagut de comprovar que no s'hi detecten gaires avanços! El senyor renou i la senyora brutor s'escampen a Ciutat, i continuen obtenint la consideració de parella estable.

Escrit que, des d'allà mateix, he enviat per dos correus electrònics, amb ganes que també arribin al batle sobiranista de Palma, Toni Noguera.

Campanya #votaxmi, eina de mobilització de vots per l’u d’octubre, també a Mallorca

 S’ha presentat la campanya #votaxmi, impulsada pel CIEMEN, Gent de la Terra i ‘Sí, amb Nosaltres’ amb la voluntat de donar un espai de participació i visibilitat a aquelles persones que no podran votar al referèndum del proper 1 d’octubre sobre el futur polític de Catalunya, però que se senten interpel·lades pel procés català i es veuran afectades d’una o altra manera pel resultat del mateix.

El referèndum interpel·la també els ciutadans de la resta dels Països Catalans, que veuen en el procés català una oportunitat per reforçar la llengua i la cultura que compartim i enfortir els propis processos d’emancipació.

“Volem donar visibilitat a totes aquelles persones que se senten interpel·lades pel Procés i el referèndum, però que no podran votar l’1-O, o bé perquè no tenen nacionalitat espanyola tot i ser residents, o bé perquè viuen fora del Principat de Catalunya però creuen que la celebració del referèndum és important”, ha resumit en roda de premsa el president del CIEMEN, David Minoves.

La campanya funciona amb vídeos a les xarxes socials i preveu un acte central per al 13 de setembre, que compta amb testimonis dels col·lectius afectats, com són ara: l’escriptora nord-americana Liz Castro, la periodista kurda Amina Hussein i Anna Pascual, professora del País Valencià.

Aquesta campanya es basa en testimonis de persones que no poden votar però que a través de vídeos expliquen la seva situació, les seves raons, i fan una crida a les que sí que poden votar, perquè ho facin també per elles. Es difondran a través de la web votaxmi.cat i les xarxes socials a través de l’etiqueta #votaxmi.

El 13 de setembre de 2017 es preveu de fer-ne l’acte central a la seu del CIEMEN, amb la participació de persones representatives d’aquests col·lectius.


Entre d’altres, aquestes dues valentes dones mallorquines: na Magda González i Crespí, fundadora de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC), i membre fundador d’Enllaçats per la Llengua (ExLL); i na M. Antònia Font i Gelabert, presidenta de la FOLC (Federació d’Organitzacions de la Llengua Catalana) i també membre fundador d’Enllaçats per la Llengua (ExLL).

Transport públic vergonyós, a la vila mallorquina d'Alaró

TIB - Consorci de Transports de Mallorca

Carta cívica adreçada al Sr. conseller de Territori, Energia i Mobilitat, sobre el pèssim i vergonyós funcionament del transport públic entre l'estació del tren i el centre de la vila mallorquina d'Alaró

Senyor conseller,

Com que no és la primera vegada que em passa, a mi, i sé ben cert que li passa el mateix, a moltíssima més gent que s'hi veu afectada, m'he volgut afanyar a escriure-vos avui mateix unes retxes, tot desitjant que mireu de posar-hi remei, com més aviat millor.

Aquest dissabte 9 de setembre jo tenia pensat d'acudir, amb el transport públic del tren-busset que la vostra conselleria administra, al concert d'orgue que es fa cada dissabte a l'església parroquial d'Alaró. Era el primer pic que m'hi atansava, després d'haver-me'n assabentat a través d'una família alaronera, bona amiga meva.

Vos he de dir, i ho he de lamentar profundament, que el funcionament pèssim del busset TIB entre l'estació de tren Alaró-Consell i el centre de la vila alaronera, m'ho ha impedit!

Jo havia sortit de Palma, en tren, a les 10:10h. A les 10:30 ja em trobava a l'estació d'Alaró-Consell. Però no hi he trobat cap busset que ens esperàs, la gent que teníem ganes de ser traslladats fins al centre de la vila. 

Se n'ha presentat un, de busset, a les 10:55. Quan he demanat al conductor a quina hora tenia la sortida cap a Alaró, per sorpresa meva, m'ha dit que a les 11:40. Jo no m'ho podia creure: al tauler informatiu s'indicava un busset a les 11:05!

Per què no se m'ha volgut transportar fins a la vila? No ho sé. No se m'ha donat cap casta d'explicació. Per això mateix, he decidit d'anar-me-n'hi a peu, tot i sabent que arribaria tard al concert, caminant durant una hora, per la vorera esquerra d'una carretera tan transitada com molt perillosa per als vianants! 

Lògicament, m'he perdut el concert d'orgue. Justament he pogut comprovar que finalitzava precisament al mateix moment en què jo anava a entrar dins el temple alaroner!

Tot i amb això,m'he volgut quedar a dinar a la vila. 

A l'hora de reprendre el camí de tornada cap a l'estació, m'he trobat amb el mateix desgavell de l'anada, però just a l'inrevés! Al cartell de la parada del busset s'indicava que no n'hi havia cap, de servei, fins a les 15:43h. Eren les 14:50.

Torna-m'hi torna-hi a recórrer altra vegada el llarg camí a peu cap a l'estació del tren, durant una hora seguida, per la mateixa carretera perillosíssima, amb trànsit de vehicles molt intens a totes hores.

M'he quedat esglaiat en veure que no serien encara les 15 h, quan hem pogut veure que se'ns avançava per darrere el busset, que feia camí avall per la carretera en direcció cap a l'estació del tren Alaró-Consell... No havia llegit jo que la seva sortida havia de ser a les 15:43? 

Vos dic que «hem» pogut veure, perquè, a més d'aquest que vos escriu, també feien el mateix camí a peu dues dones, amb pinta d'estrangeres, que manejaven un cotxet d'infants amb una criatura al seu interior!

Davant d'aquest desgavell, què voleu que vos digui, senyor conseller? Només se m'acut de demanar-vos tres coses que, m'imagín, no vos ha de resultar gaire difícil fer complir:

Primera: que siguin retirats de les parades alaroneres, d'aquí que toquin hores, tots aquests cartells informatius del TIB que hi romanen penjats. No solament no serveixen per a res, sinó que fins i tot contribueixen a mantenir mal informats els usuaris. Amb les conseqüències nefastes que se'n deriven. A la vista dels fets, val més que no n'hi hagi cap ni un, d'aquests cartells informatius!

Segona: que siguin amonestats i, si cal, sancionats com correspon segons la normativa vigent, els responsables d'un servei públic del transport, tan pèssim i deficient com aquest.

Tercera: que, atès que els usuaris del tren que volem arribar fins a la vila mallorquina d'Alaró en transport públic, -i no en cotxe particular- si ho hem de fer a peu per una carretera tan perillosa com aquesta durant una hora seguida, puguem fer-ho per unes voreres ben fetes, que no posin en perill les nostres vides.

Com que sé que no és la primera vegada que se n'eleven denúncies sobre aquest assumpte, ni som jo el primer a queixar-me d'una situació tan impròpia del segle XXI com aquesta, esper haver pogut contribuir d'alguna manera a aconseguir que, per la vostra gestió ben feta, totes tres peticions es puguin veure satisfetes enguany mateix.

Salut i coratge!

Cecili Buele i Ramis,

caminant assidu pel camí del Raiguer de Mallorca

Gerhard Grenzing, orguener alemany, restaurador d'orgues mallorquins

Me n'acab de dur una gran sorpresa, veient avui vespre TN 3/24.

Hi ha comparegut una cara coneguda per mi, la de l'orguener alemany Gerhard Grenzing. Si mal no record, l'any 1969 ens topàvem cada dia a l'església parroquial de sant Nicolau, a Palma.

Aleshores, jo n'era el vicari jove. Ell, com jo mateix també, bastant més jove que ara, s'encarregava de la restauració de l'orgue d'aquella parròquia palmesana!

Quaranta-vuit anys enrere...

El record perfectament. Persona treballadora, organitzada, ordenada, fascinada pels nombrosos i diversos instruments musicals, orgues originals, que es conserven a moltes esglésies de Mallorca. No se'n podia avenir!

No sé si l'orgue de l'església parroquial de Sant Nicolau, a Palma, degué ser-ne el primer, que restaurà a Mallorca. Crec que sí. Si més no, segur que en fou un dels primers!

A la vista de la informació que apareix a la seva web, es veu claríssimament que s'inicià com a orguener a Mallorca, precisament l'any 1969. Malauradament, no hi he pogut destriar la restauració de l'orgue de la parròquia de Sant Nicolau. Però sí molts d'altres als quals, amb posterioritat, aquest home enamorat dels orgues mallorquins va posar-hi les seves mans artesanes.

He de dir que m'ha alegrat ben molt sentir-lo parlar en un català perfecte!

Vet ací la llista que n'he extret. A la correguda i sense haver-hi dedicat gaire temps, si no m'he errat de comptes n'ultrapassen la vintena, els orgues mallorquins que ha restaurat l'orguener alemany Gerhard Grenzing:

Estellencs (any 1969).- Església de la Mare de Déu del Socors, Agustins, a Palma (any 1970).- Calvià (any 1971).- Convent de sant Jeroni, a Palma (any 1971).- Banyalbufar (any 1971).- Puigpunyent (any 1972).- Petra (any 1972).- Fornalutx (any 1972).- Deià (any 1972).- Parròquia de Sant Agustí, a Palma (any 1974).- Convent de Sant Domingo, a Pollença (any 1977).- Santanyí (any 1978).- Moscari (any 1980).- Parròquia de Santa Creu, a Palma (any 1981).- Llucmajor (any 1982).- Campos (any 1983).- Sa Pobla (any 1987).- Manacor (any 1997).- Inca (any 2003).- Alaró (any 2006).- Deià (any 2007).- Basílica de Sant Francesc, a Palma (any 2008).-

No m'estranyaria gens ni mica que fos l'illa de Mallorca, precisament, l'indret on Gerhard Grenzing ha restaurat més orgues. Sens dubte que queda meravellat davant orgues tan excel·lents com el de Santanyí «amb els seus 1.104 tubs, el registre més nombrós del món». Fins al dia d'avui, serveix d'instrument musical en festivals de música de renom.

Tanta sort que, a diferència de temps enrere, hores d'ara Mallorca també compta amb un orguener molt bo, campaneter per més senyes, alhora que bon amic, en Pere Miquel Reynés Florit.

Guillem Balboa Buika, batle d'Alaró

Aterratges guineans
portadors de gran riquesa,
sembradors de gran bellesa
als Països Catalans!

Dos Guillems tan guineans
Com Balboa i com d'Efak,
A Mallorca ho deixen clar:
Fangs i Bubis són germans!

Mallorquins de soca-rel,
Preneu llum de na Pintora:
De Mallorca s'enamora
Qui la mira amb molt més zel.

Tant si és blanc com de pell negra,
Tant si és pobre com si és ric;
A vegades jo me'n ric
De segons quina gent vera

Que te parla d'altra gent
Que de fora ve i s'instal.la:
Com si fos mester una pala
Perquè prengui un altre vent!

De Guinea n'han vengut
Que s'estimen tant Mallorca
Que la volen com pertoca,
Sense cap valor perdut.

Ara som, com sempre, a punt
D'envestir una gran feina
I d'emprar una bona eina
Per fer un treball conjunt

A la vila alaronera
En aquest clar mes de juny
S'alçarà ben alt el puny
Ben estret, mirant enrere...

En blanc i negre

Davant opinions manifestades públicament a mitjans de comunicació (1), amb motiu de la presa de possessió de qui es considera a si mateix «el primer batle negre dels Països Catalans», em vénen al cap algunes reflexions personals que em porten a tenir ganes de compartir-les suara mateix, una setmana abans que se'n produeixi l'esdeveniment a la vila mallorquina d'Alaró.

La primera, molt personal, és que n'estic ben content, de poder veure amb els meus ulls que un home jove, nascut a la mateixa illa guineana on va nàixer mon pare, és proclamat democràticament batle d'una vila europea. 

Com sap tothom, a l'illa guineana de Bioko, majoritàriament tots han estat  i són encara negres. A la vila europea de Mallorca, majoritàriament tots han estat i són encara blancs.

Qualcú pot dir que el color de la pell no importa gaire. Que allò que sí importa molt, n'és el comportament, de la persona. Hi estic d'acord, si més no parcialment. Encara que no del tot, i en aquest sentit.

Miraré d'explicar-me. Si param esment a les darreres dècades mallorquines, o europees per extensió, haurem de reconèixer l'exclusivitat gairebé absoluta de presències humanes blanques, alhora que l'absència gairebé absoluta de presències humanes negres. 

Sobretot, si miram les persones que ocupen escons o càrrecs a les institucions públiques, titllades de democràtiques, i als organismes oficials, titllats de públics. Pràcticament tothom n'és blanc. I ho consideram la mar de normal. Natural!

Qualcú pot pensar i creure que m'estic referint, només, a una qüestió de pell, de color de la pell. No van per aquí els meus trets. Seria un error enorme, gros de tot. Vull dir, amb això, que no ho veig, només, com una qüestió de còrpora, sinó també de mentalitat i de manera de comportar-se amb la resta del món mundial. 

En totes dues gammes, blanc i negre, a més de compartir-s'hi trets comuns d'humanitat global, al meu modest mode de veure, també s'hi arriben a agombolar tarannàs, visions del món, afectes, gestos, sentiments, comportaments, mirades, dèries, lluites, reaccions, maneres de fer, pensaments, opinions, decisions... que massa sovint arriben a resultar difícils de comprendre, i d'assumir com a positives, per l'altra part.

En general, estam fets, jo crec que massa, d'una manera determinada, a l'hora d'obtenir la capacitat de valorar cada cop més positivament altres formes de comportament diferenciat.

Per això, amb la meva experiència personal intensa, com a portador entusiasta de valors africans -a la sang, a les mans, al cap i al cor-, alhora que  com a persona engrescada en la defensa aferrissada de valors europeus -assumits fins al moll de l'os-, m'he atrevit a demanar-li, al bon amic guineà Guillem Balboa Buika , que, durant el seu mandat com a batle d'Alaró, «es deixi dur molt més pel que li dicti el seu cor guineà, que no pel que l'indiqui el seu cervell europeïtzat».

Tant de bo que jo pogués arribar a dir-li el contrari, en cas que en Guillem s'arribàs a veure en la situació d'haver d'ocupar, qualque dia, algun càrrec públic rellevant a la mateixa Guinea Equatorial on va nàixer...

Li he volgut recordar, alhora, allò que son pare, Juan Balboa Boneke, em va ensenyar, a mi, en la seva llengua bôhôbe, de Guinea Equatorial:

"Lôe abôhôbe, lô bero abôhôbe wêla, alo, chuchul-lê luê lôtalam-m ôchommaa"

“Sou bôhôbes, nasquéreu al món bôhôbe. No ho oblideu mai”

(Consell popular africà, de l'illa de Bioko, Guinea Equatorial)

MITJANS DE COMUNICACIÓ (1)

Balboa serà investit alcalde d'Alaró, a Mallorca, el dia 17 de juny 

Guillem Balboa Buika: "Los Obamas desclasados aportamos una visión nueva"

Guillem Balboa Buika “la gran industria del petróleo beneficia a la familia de Obiang”

“Algun dia hi havia d’haver un alcalde negre i m’ha tocat a mi”

Guillem Balboa

Guillem Balboa: 'Em consider més independentista que no nacionalista' 

Guillem Balboa: negro, soberanista y alcalde de Alaró

Jornada històrica, a Alaró

Veus africanes en defensa del català, a Mallorca

"Lôe abôhôbe, lô bero abôhôbe wêla, alo, chuchul-lê luê lôtalam-m ôchommaa"

“Sou bôhôbes, nasquéreu al món bôhôbe. No ho oblideu mai”

(Consell popular africà, de l'illa de Bioko, Guinea Equatorial)

Amb motiu del nomenament del «primer batle negre dels Països Catalans» a la vila mallorquina d'Alaró, -com s'hi defineix ell mateix, el bon amic mallorquí Guillem Balboa Buika, nascut a Guinea Equatorial l'any 1965-,  jo tampoc no em puc sostraure d'assenyalar amb el dit un altre Guillem mallorquí també nascut a Guinea, amb el llinatge d'Efak, com recorda molt bé el Mestre «Balutxo».

«Aterratges guineans

portadors de gran riquesa,

sembradors de gran bellesa

als Països Catalans!»

Vet ací dues de les moltíssimes veus africanes que, a Mallorca, s'expressen en català les darreres dècades. El «fang» Guillem D'Efak, cantant, escrivint i fent música. El «bubi» Guillem Balboa Buika, fent-hi la política institucional que pertoca a un defensor de la llengua catalana, pròpia d'aquestes illes nostres.

És ben cert, com manifesten algunes amistats meves feisbuqueres, que la «negritud» d'avui dia no és comparable a la de fa un segle, quan, als any 20, arriba i s'estableix a Mallorca el primer negre africà, mon pare, el també guineà «bubi» Andrés Buele Siesa.

També deu ser cert, sobretot per a certes ments il·lustrades i més cultivades d'aquesta terra nostra, que, davant «la notícia del batle negre d'Alaró. Al color, no li hem de donar cap ni una importància. Que sigui bon batle!»

Igualment, que un fet com aquest, «malauradament, encara és excepcional. Però per aquí es comença: primer batlle negre (i independentista) arreu dels PP.CC.»

Jo em quedaria, sobretot, amb la valoració i enhorabona que se'n fa, d'«aquest article urgent i necessari», que contribueix a fer veure que s'avança «cap a la descolonització de la política global i municipal: Nyerere, Mandela, Obama... i d'aquí poc, a ses Illes, a Alaró, Guillem Balboa Buika».

Amb motiu d'una efemèride com aquesta, m'entren ganes de repassar i recordar algunes de les publicacions que he fet aquestes darreres dècades, relacionades amb Guinea Equatorial i Mallorca... Veig que no hi trob gairebé res de bo. Gairebé tot són males notícies. Gairebé tot em resulta fosc.

L'any 2000 visc de prop, com a diputat, la preocupació que manté una ciutadana resident a Mallorca, des que l'any 1969 el seu espòs és assassinat a Guinea Equatorial, quan fa poc temps que s'han casat i ella és a punt de donar a llum la seva filla... Mir d'ajudar-la sense obtenir-ne cap casta de resultat satisfactori.

El mes de gener de 2003, en tenir-ho tot a punt per a viatjar a Guinea, amb la intenció d'anar a  veure i saludar, juntament amb la meva dona i nebodes meves, una de les germanes de mon pare que vaig saber que encara era viva,  a darrera hora se'm denega el visat d'entrada. Tot i les gestions desplegades davant l'ambaixada d'Espanya a Guinea, com davant l'ambaixada de Guinea a Madrid, les autoritats guineanes no em volen concedir el visat d'entrada. La carta que adreç al president 

Teodoro Obiang Nguema Mbasogo no hi serveix de res.

Em commou fortament l'any 2007 el crim comès a Palma, en la persona del jove adolescent d'origen guineà, Eusebio Ebulabaté Sopalé. Amb aquest, que jo recordi, ja són tres, almanco, els guineans que aquestes darreres dècades han trobat la mort a Mallorca, de forma violenta: a Joaquín i Àngel, s'hi afegeix ara Eusebio: assassinat a ganivetades per uns altres joves, al carrer d'Antoni Marquès, en companyia d'altres familiars, també molt joves. 

La notícia de la mort del periodista Xavier Lacosta Suñer l'any 2011, sempre capficat en la realitat equatoguineana, també em colpeja força. Ni me l'esper, ni m'ha passat pel cap que li pugui arribar tan prest... N'admir la seva capacitat de mantenir-me informat sobre esdeveniments que jo desconec de Guinea. Em posa en relació amb gent guineana que treballa per la implantació de la democràcia a un país tan petit i tan ric en matèries primeres que podria arribar a semblar-se al paradís... 

Enfront d'aquestes males notícies, ara, per contra, m'engresca ben molt aquesta altra: l'oportunitat d'assaborir la bona feina institucional que ha de fer un bon batle alaroner, d'ascendència guineana, a Mallorca! Afegint-se a la tasca ingent que ja va fer l'altre guineà Guillem d'Efak durant dècades, a l'àmbit cultural i musical.

Home d'esquerres, republicà i independentista català, com m'afany a ser i comportar-me suara mateix, m'alegra ben molt que la vila alaronera tengui durant els propers dos anys un servidor públic com aquest guineà bubi Guillem Balboa Buika. 

Li desig grans dosis de bona sort i tota casta de ventures. Vull creure i pensar que també mon pare, des d'allà on és ara, veu la feta amb uns ulls semblants, força carregats d'emoció i d'alegria indescriptibles.

M'alegra ben molt arribar a veure que aquest alaroner, pare de tres fills, nascut a Guinea Equatorial i educat a Mallorca, quan li arribi el torn, esdevengui el primer batle negre de la història de Mallorca. Només li he recomana, des del meu mur feisbuquer, 

Seguint la dita equatoguineana de més amunt, 

«Sols li desig que esdevengui,

enmig de tanta d'escòria,

batle millor de la història,

molta de sort sempre tengui».

Per molts d'anys!