En complir-se el primer any des que acab «el viatge de la meva vida al Perú», on romanc mig any seguit (març-setembre 2024) pel meu compte i risc, m’entren ganes d’agrair tots els suports rebuts, més d’una vintena, a la senzilla i modesta iniciativa de finançar mitja dotzena de Petits Projectes Personals Peruans (PPPP) que hi propòs.
Darrer sopar andí...
Amb ganes de tornar a posar-hi els peus, si Déu ho vol, a passar-hi les properes festes de Nadal i de Cap d’Any 2025, em passa pel cap la idea d’informar-ne. Sobre l’estat en què es troben suara mateix tots i cadascun d’aquells microprojectes de col·laboració mallorquina llançats, per tal d’aconseguir més suports fins a completar-ne tota la sèrie proposada.
En aquests moments, dels 6 microprojectes programats -a la selva, la serra i la costa del Perú-, 2 ja han estat iniciats i completats; uns altres 2 han estat iniciats i encara no s’han completat; mentre que en queden 2 sense haver-se’n iniciat encara l'enviament de cap ajut.
He de dir que n’estic més que satisfet, d’haver aconseguit tot això en aquest primer any transcorregut d’aleshores ençà. Per això mateix, vull agrair-ho públicament, alhora que hi deman més ajuda i col·laboració per part d’altra gent que també pugui estar interessada a acostar aquests dos indrets tan distints i tan distants, com són Mallorca i Perú.
Vet ací el quadre de la situació actual:
Vull recordar que avui dia, amb els mitjans tecnològics que disposam, qui desitja aportar-hi res, ho té molt fàcil: via WESTERNUNION! Una modalitat tan ràpida com instantània, tan segura com fiable, legalment reconeguda pel Banc d’Espanya, solament amb 5/6€ de comissió per cada enviament, sigui quina en sigui la quantitat.
Basta fer-se present a qualsevol oficina de Correus, o a qualsevol Locutori, amb el carnet d’identitat propi i la quantitat d’euros que hi vulgui aportar qualcú (des de 20€, com han fet alguns, fins a 50, 100 o 500 com ha fet qualcú), i els depositi, per exxemple, a nom de:
ROBERTO ACUÑA MARÍN DNI 01106130 TARAPOTO (PERÚ) +051 986881364
Això sí, cal demanar-ne el JUSTIFICANT, i passar-me’n la FOTO, a MI (tràmit imprescindible per mantenir-ne el control).
Un altre mitjà, que no em resulta tan desitjable, evidentment, és que m’ho faci arribar per bizum...
Tenint ben present que, com he fet sempre, faig comptes d’informar-ne detalladament cadascun dels donants voluntaris que hi vulguin contribuir: sobre l’estat dels comptes i la situació actualitzada del projecte.
Des d’aquí mateix, amb aquests dos vídeos que hi adjunt, es pot comprovar l’estat en què es troben els dos microprojectes ja finançats completament a la selva amazònica peruana. Cosa que esper poder fer aviat amb la resta dels que encara romanen pendents de finalitzar, tant a la selva com a la costa o la serra andina.
Precisament, coincidint amb el primer aniversari del meu retorn a Mallorca, un cop acabat el meu darrer viatge de 6 mesos al Perú l'1 de setembre de 2024, m'arriba una bona notícia, la més esperada de totes: a Mèxic m'acaben de publicar el llibre "Cròniques meves peruanes" , en català.
Ja acordàrem que un percentatge dels beneficis que n'obtengui l'editorial mexicana, van destinats a algun d'aquests sis microprojectes de col·laboració voluntària amb el Perú.
Bona data per a l'inici d'una etapa nova en aquest àmbit de la col·laboració solidària! Tant de bo que arribin a ser-ne molts, els ulls que s'ho llegesquin.
Salut i coratge!
Per continuar col·laborant amb el Sud global, ni que sia mitjançant unes formes tan senzilles i modestes com aquestes tres que acab de suggerir i proposar!
La vigília de la «Mare de Déu Morta», na Zully i jo, en vol directe de Piura a Lima viatjam amb les nostres respectives maletes dins la bodega, i la bossa de mà en cabina.
La maleta de na Zully només pesa 18 kg, mentre que la meva en pesa 26. En total sumen 44 kg. Així i tot, quan passam per facturació consideren que per l’excés de pes en la meva, he d’aboquinar-hi 110 S/ (25,25 €), si no estic disposat a buidar-la i passar-ne la part sobrant a l’altra...
En aquest moment precís i en aquestes circumstàncies concretes, tan immediates a l’embarcament, no estic per aquestes. Pag religiosament allò que em demanen!
Interior de l'avió Airbus A320 de JETSMART que ens duu de Piura a Lima
Arribam i aterram a l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima en una hora i mitja. Na Pamela ens comana un taxi «con aplicativo» que ens duu fins al districte limeny de Los Olivos, no gaire lluny de la pista d’aterratge.
Instal·lat en la mateixa cambra de sempre, després de pujar-hi les maletes i bolics per una escala empinada que m’obliga a haver-hi d’anar amb molta cura i esment, em pos a col·locar-ne el contengut en el lloc que consider el més adient.
Aprofitant que som a Lima, mir que na Pamela, la filla de na Zully, m’ajudi a fer l’ingrés dels 2.100€ que els Amics del Seminari de Mallorca aconsegueixen d’arreplegar perquè la família Álvarez Calmet pugui fer front amb més tranquil·litat a tots els costos que els provoca l’hospitalització i posterior defunció del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, que en pau descans!
Abans de migdia, ens feim presents tots dos en una de les oficines bancàries de caràcter privat que el BCP (Banc de Crèdit del Perú) manté obertes a prop del domicili familiar on estic allotjat, al districte limeny de Los Olivos.
Hi faig l’ingrés, al número de compte que m’indica na Micaela Álvarez Calmet. Sense cap casta d’entrebanc ni de problema, me’n lliuren el comprovant, i em qued molt content i satisfet d’haver aconseguit per a aquesta família amiga l’ajuda mallorquina que crec que es mereix.
La família Álvarez Calmet al complet
De cop sec, em passa pel cap contactar amb les tres famílies limenyes que em propòs de retre visita de comiat, abans de partir cap a Mallorca.
Amb la família Urrutia Naveros, de Villamaría del Triunfo, quedam que hi vaig tres dies: diumenge, dilluns i dimarts, 25, 26 i 27 d’agost. Amb la família Álvarez Calmet, de Magdalena del Mar, diumenge 18 i dilluns 19. Amb la família Caravedo Duran, de Los Cedros a Chorrillos, divendres 16 i dissabte 17.
Només em queden disponibles cinc dies per arribar a Chimbote-Trujillo, dos dels indrets que voldria visitar abans del meu retorn a Mallorca, si això em resulta factible.
Després de consultar-ho detengudament, sembla que el més adient és viatjar a Trujillo, en avió, dimarts 20 i quedar-m’hi a passar la nit. L’endemà dimecres 21, arribar a Chimbote per carretera i romadre-hi tres dies. Tornar-me’n cap a Trujillo per carretera, a temps de viatjar a Lima en avió dissabte 24, de manera que pugui acabar-hi la meva estada a Villamaría del Triunfo, i completar-la definitivament a Los Olivos els 28 i 29 d’agost, en el domicili limeny més apropat de l’aeroport.
Na Pamela, qui durant aquests cinc mesos i mig s’ha encarregat de tot aquest trull, ens ho prepara tot la mar de bé: ens reserva allotjament en els dos hotels que ens corresponen, i els quatre bitllets d’avió amb les seves targetes d’embarcament que s’hi adjunten.
A l'aeroport internacional Jorge Chávez de Lima
Si alguna cosa nova em serveix aquest «viatge de la meva vida al Perú abans de complir 80 anys», és que em permet de viure moltíssim més de prop situacions familiars, extremes i punyents, doloroses i complexes, farcides d’interrogants alhora que d’admiracions.
Com si es tractàs d’una barreja massella de necessitats i d'urgències que, a primer cop d’ull, poden semblar insuperables, però que a la llarga acostumen gairebé sempre a arribar a bon port, d’una manera o una altra.
Conversant amb els amics peruano-mallorquins de Los Cedros, al districte limeny de Chorrillos on estic allotjat suara mateix per uns pocs dies, intercanviam opinions sobre la valoració personal que en faig, d’algunes d’aquestes situacions que visc de ben a prop.
D’una banda, m’admira la gran capacitat d’improvisació que, en general, caracteritza el conjunt de la població peruana. Gairebé tothom sap fer de tot. Gairebé tothom sap parlar molt bé. Gairebé tothom acostuma a comportar-se educadament i respectuosa amb l’altre. Gairebé tothom s’enfronta a la vida amb optimisme i moltes ganes de fer-hi front. Sobretot, gairebé totes les dones, moltíssim més que els homes.
Circulant per barriades perifèriques de la gran ciutat de Lima
M’adon, i cada dia ho veig amb més claredat, que el Perú d’avui s’assembla poc al Perú que conec a la dècada dels anys 70 del segle passat. Físicament i social, políticament i cultural, econòmicament i religiosa.
Basta obrir els ulls i parar-hi atentament les orelles per adonar-se dels canvis profunds que s’hi produeixen i que, com pertot arreu, comporten aspectes positius i d’altres que poden ser considerats més negatius.
En la meva condició de ciutadà estranger que s’acosta al Perú amb ganes d’aprendre i de rebre, moltes més que d’ensenyar i d’aportar, em sent en condicions i m’entren ganes d’engrescar-hi altra gent de les nostres contrades mediterrànies, a fer-ho també.
Trob que s’ho paga viatjar al Perú. S’ho paga establir-hi relacions cada cop més estretes i directes. S’ho paga deixar-se emportar per l’amabilitat afable de les seves gents. Per la bellesa dels seus paratges costaners, serrans o amazònics. Per la varietat i riquesa de la seva fauna i la seva flora. Per l’alimentació tan rica i diversa que hom pot assaborir, es trobi on es trobi. Per l’artesania i la medecina ancestral que, avui dia, arreplega milers i milers d’anys de pràctica insuperable. Per les restes arqueològiques increïbles que conté aquest territori tan immens amb una història que es remunta més enllà dels 5.000 anys. Com ho demostren les restes pre-ceràmiques de la civilització Caral, considerada la més antiga d'Amèrica.
He de dir que tampoc no resulta tan car viatjar-hi, com pugui semblar a primer cop d’ull. Sobretot, si, com és el meu cas d’home afortunat, pots aconseguir de tenir-hi i de mantenir-hi amistats que t’hi acullen, i que volen tenir-te a ca seva com si fos ca teva de bon de veres. Rebutjant-hi qualsevol casta d'aportació econòmica que et passi pel cap d'oferir-los...
Dues mallorquines amb una peruana, al barri limeny Delicias de Villa
Chorrillos, Magdalena del Mar i Villamaría del Triunfo
A més de Puente Piedra i Los Olivos, aquests altres tres districtes de la gran ciutat de Lima (10.151.000 habitants, 34.948,57 km2) són els que faig comptes de visitar i romandre-hi els pocs dies que em queden d’aquest viatge meu al Perú abans de complir els 80 anys.
Chorrillos. A Los Cedros hi ha la casa dels bons amics peruano-mallorquins Kiko Caravedo i Isabel Duran Fons, amb els seus fills Joan i Enrique i la seva nora Dinara. M’hi acullen com si fos ca meva, per tercera vegada en aquest viatge.
Magdalena del Mar. Al Jr. Ayacucho, hi ha la casa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria (que en pau descans) i la seva vídua Elvira Calmet. M’hi aixopluguen esplèndidament en arribar al Perú. En aquesta ocasió, només la vídua m'hi pot atendre...
Villamaría del Triunfo. La família Urrutia Naveros m’obre de pinte en ample les portes de ca seva sempre que vulgui anar-hi, com ja faig amb anterioritat els primers dies d’estada meva a Lima. Simón, Juana, Jossy, Janca i Jenny em tracten com si fos de la família.
Molt agraït per aquesta tan bona acollida rebuda, faig comptes d’anar-m’hi a acomiadar, abans d’emprendre el vol de retorn a La Roqueta el proper dia 30 d’agost, festa de Santa Rosa de Lima.
Així ho faig.
El bon amic ja difunt, lluitador i cantautor camperol JORGE NORIEGA CARDOSO
Mentrestant, mir de completar la meva estada peruana, i, amb vols d’anada i tornada, Lima-Trujillo-Lima, dedic els darrers quatre dies d’aquesta darrera setmana del mes d’agost a visitar les ciutats nordenques de Trujillo i de Chimbote.
Són les darreres visites que faig, abans d’instal·lar-me per darrera vegada a Los Olivos on em dispòs a condicionar les dues maletes que he de mirar d’emplenar així com pugui, sense excedir-me ni un kg del que em permet el bitllet adquirit a Iberia, per l’agència de viatges mallorquina Kontiki Tramuntana, del carrer general Riera de Ciutat.
Al cap d'un mes i 5 dies d'anar amb el braç enguixat, acompany na Zully a la clínica més propera perquè li retirin el guix tal com li prescriuen setmanes enrere.
Hi anam en la moto de Pepe, a qui, com de costum i des del mateix inici del trajecte, don un bitllet de 100 S/ perquè ell empleni el depòsit de combustible i jo pugui obtenir "sencillo", és a dir «menuts» per adquirir coses a preus baixos (els bancs, des dels caixers automàtics, només em passen bitllets de 100 S/).
Zully Socorro Moreno Romero, espera torn perquè li llevin el guix
Torn a topar-me amb la incomprensible mala atenció administrativa:
1ª passa, a traumatologia, per sol.licitar la llevada del guix; 2ª passa, a admissió per pagar 35 S/; 3ª passa, a traumatologia, per segona vegada a demanar què fer; 4ª passa, a admissió per segona vegada, a pagar-hi 65 S/ per la consulta; 5ª passa, asseure'ns a l'espera que ens cridin amb el núm. 11; 6ª passa, li lleven, a na Zully, el guix que manté el braç esquerre immobiitzat durant més d’una mesada seguida.; 7ª passa, adquisició i compra dels medicaments prescrits, a la farmàcia de la mateixa clínica...
«Perdió a la soga y perdió a la cabra», ho diuen d’aquell home que, en deixar la seva dona feinera, se’n va amb una altra que s’hi mostra més mandrosa i ociosa.
"Que siga la jarana, aunque no se coma mañana", mirant de fer veure que el que més importa és passar-ho la mar de bé en aquest món de misèries crues i dures.
D'altres expressions que vaig recollint per ací i per allà: "Lo que se hereda no se hurta"... "Iba maleando el camino"... "Estaba llamando a la muerte"... "Amarrando a la chiva"... "Qué churres tan malcriados"...
Amb familiars de "la Senyora Rosa" al cementeri de Piura
Avui fa 95 anys que neix a Huancabamba la senyora Rosa, la mare que arriba a parir 13 criatures, 5 homes i 8 dones. D'entre aquestes la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero.
Com és costum, els familiars li dediquen tota la jornada a recordar-la i homenatjar-la: ahir, amb la missa celebrada a l'església parroquial Verge del Rosari; avui amb un responso al cementeri, davant la seva tomba; i més tard amb un dinar familiar a la casa on va viure, al barri de Santa Rosa.
L’endemà al capvespre, en bon dimarts i 13 d’agost, tenc una de les trobades més desitjades i agradoses en aquesta ciutat nordenca de Piura. A la fi, arrrib a tenir l’oportunitat de mantenir una trobada amb la bona amiga Magda A. Zapata Luyo.
És l’antiga directora del Centre Educatiu Parroquial Mixt Ntra. Sra. del Rosario, al barri PJ de San Martín, on, a la dècada dels anys 70 del segle passat, m'exercesc com a director, nomenat per l’arquebisbe peruà monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.
Prenent cafè amb na Magda A. Zapata Luyo, cafeteria de la ciutat de Piura
Es tracta d’una professora piurana que admir moltíssim. M’hi ajuda ben molt, a exercir-hi la tasca de director. De fet, ella és qui fa totes les tasques que em corresponen a mi com a director, i que jo, recent arribat al país, no sé ni per on prendre. Avui li duc de Mallorca un ventall, com a record de la nostra illa.
En guard tan bon record, que la consider una de les més bones amigues piuranes que mantenc, tot al llarg d’aquests darrers cinquanta anys. Es tracta de mig segle de relació, epistolar, que arriba a fer-se cada cop més intensa amb l’arribada dels nous mitjans tecnològics, amb estris tan eficients com els que ens facilita la via del «whatsapp».
Però, si d’alguna cosa em serveix aquesta trobada nostra d’avui dia a les 17:15 hores, en la «Plaza Sol, cantonada Grau amb Gulman, davant d’una benzinera situada davant la porta principal que dóna a la Gulman», és per intensificar les nostres grans dosis d’amistat mantengudes durant cinc dècades seguides.
M’hi duu en Pepe, amb la seva mototaxi, des de l’avinguda Chulucanas de la urbanització Santa Rosa de Piura on estic allotjat.
En mototaxi viatjam fins a Catacaos
Tot d’una que la veig, bastant més envellida en el seu aspecte físic coronat amb sa cabellera de cabells blancs, sent una sensació indescriptible, farcida d’emoció i alhora d’agraïment profund per tota l’ajuda que em presta, cinquanta anys enrere, mentre m’he d’exercir com a responsable d’un càrrec directiu per al qual ningú no m’ha preparat mai enlloc, ni poc ni gens ni una mica: dirigir una escola parroquial mixta amb centenars d’infants, nins i nines en l’etapa d’Educació Primària. Seguint les orientacions i la normativa que fixa el Ministeri d’Educació de la República del Perú.
Avui dia, puc constatar que, a més a més, aquesta Escola Parroquial, compta amb les seccions Inicial, Primària i Secundària. Sens dube, gràcies a la labor desplegada aleshores i durant dècades seguides per l’equip de professores i professors que tan magistralment dirigeix i coordina na Magda A. Zapata Luyo.
Sé que deixa de fer-ho, poc temps després de la meva partida l’any 1976. I que passa a desplegar-ne la tasca professional en un altre centre educatiu, abocat als ensenyaments que segueixen el mètode de Maria Montessori
Es tracta d’una institució educativa de caràcter privat, laica i mixta, caracteritzada per formar estudiants pensants, éssers humans crítics i responsables. Conreant les capacitats cognitives, psicomotores, afectives i artístiques de l’alumnat, el Montessori s’afanya a anar més enllà dels estàndars educatius tradicionals, amb una labor educativa infatigable.
Magda A. Zapata Luyo, a Piura, agost 2024
La trobada d’avui capvespre, emperò, em serveix sobretot per descobrir un aspecte de la vida de na Magda A. Zapata Luyo que jo desconec per complet fins suara mateix.
Per primera vegada, que jo recordi, em parla de persones mallorquines que conec, i de la seva relació que hi manté en la dècada dels anys 60 del segle passat. M’esmenta obertament noms per mi tan coneguts com mossèn Joan Bestard Pons, amb qui compartesc estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, abans que es faci present a Cerro Mocho... També em fa a saber que tracta de prop mossèn Sebastià Franch, un altre company capellà mallorquí de sa Pobla.
La «Juventud en Marcha», els cursets de cristiandat de dones, la seu de Monteverde, les antigues al·lotes mallorquines adscrites al «Verbum Dei», amb les quals col·labora intensament, etc.
Grup de mallorquines del Verbum Dei treballant a la ciutat de Piura...
Em parla obertament de Catalina Pons, Magdalena Ramis, Anita Moranta, Maria Picó... Coneix la seu actual que mantenen oberta al Jr. Callao, 638 Piura.
Em diu, això sí, que no té oportunitat de conèixer i tractar mai de prop el fundador d’aquest institut nascut i creat a Mallorca, mossèn Jaume Bonet.
Sí que em passa noms i llinatges d’altres persones que s’hi relacionen al Perú: ella mateixa, Magda Zapata, Laura Herranz, Olga Gutiérrez, Pochi Martin, Mela Juàrez, Tita Seminario qui viu i resideix a Mallorca i és neboda d'Esperanza Gómez...
A l’hora d’acomiadar-me de l’estimadíssima i inolvidable amiga piurana Magda A. Zapata Luyo, després que em convida a prendre un bon cafè, pens que pot ser la darrera vegada que ens trobam en aquest món.
Però la trobada d’avui capvespre ens serveix per reviure intensament tants d’afanys compartits a favor d’una educació dels infants que pretenem que sia la millor, des de l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario, en el P.J. San Martín» de Piura, en la dècada dels anys 70 del segle passat.
En podria fer un llibre, només amb la còpia de les cartes que ens creuam, ella i jo, entre Perú i Mallorca, durant tots aquests anys, escrites en «paper ceba» quan encara no disposam de mitjans tan tecnològics com el «whatasapp» d’avui dia.
Li desig de tot cor la millor sort d’aquest món.
Al mercat artesanal de Catacaos
En bon dia 10 d’agost, festa de Sant Llorenç, na Zully i jo decidim d’arribar fins a Catacaos, una de les localitats properes de Piura més famoses: per la seva artesania, les seves festes, els seus productes agrícoles i ramaders, i, sobretot sobretot, pel seu «clarito de Catacaos». Un suc deliciós, fet de «txitxa de jora» d’un sabor suau, que se serveix en una petita carabassa seca, buida, coneguda com a «poto», que agrada a tothom... Conté blat de les índies, sucre negre, aigua i «chancaca» (suc de canya de sucre).
Recorrem els carrers convertits en mercadets d’artesanies característiques, d’entre les quals la «plata peruana». N’adquirim algunes peces petites, una hamaca, un capell, uns quants «cojuditos» (carabassetes de beure txitxa), un capell característic amb «chalán» inclòs.
Ens retrobam amb la neboda de na Zully, n’Erika, la seva filla Valeria i la neboda Mariana, amb les quals compartim dinar en un dels restaurants de Catacaos.
Dinar familiar a restaurant de Catacos
L’endemà, dimecres 14 d’agost, na Zully i jo sortim de Piura i, en avió, volam cap a Lima, la capital del Perú, amb la companyia aèria JetSmart, pocs minuts abans de la 1 del migdia.
M'hi arrib a passar, a Piura, unes quantes setmanes seguides, molt ben tractat i acompanyat per la família amiga que viu i resideix a la urbanització Santa Rosa, els Moreno Romero.
Per darrera vegada contempl els carrers i vies urbanes que porten el nom d'"avenida", "plaza" , "jirón", "obelisco", "puente", etc.
La ciutat de Piura em resulta molt agradosa. És la que més m'agrada del Perú. La més calorosa, la més lluminosa, la més alegre, la més simpàtica, la que arreplega més gent coneguda per mi. Tant de bo que torni a tenir oportunitat de visitar-la de bell nou en ocasions futures. Déu ho vulgui!
Interior de l'avió de JETSMART que ens duu de Piura a Lima
Si algun resultat positiu m’agradaria extraure, d’aquest viatge meu al Perú, abans de complir els 80 anys, és el d’impulsar i promoure a Mallorca una mitja dotzena de Petits Projectes Personals (PPP) de cooperació mútua que crec que aniria bé de rellançar entre les meves amistats més properes.
Dos projectes a la costa peruana, dos a la serra andina i dos a la selva amazònica, que mostrin i facin efectiva la cooperació més interpersonal entre gent de Mallorca i gent del Perú.
A la costa peruana del Pacífic, m’encantaria lligar-ho amb el projecte de la «Sagrada Família» que duu a terme en Miguel al barri de Puente Piedra; alhora que amb un altre que té a veure amb l'obtenció d'una casa pròpia per a alguna família modesta.
A la serra andina, m’agradaria lligar-ho amb la iniciativa que està duent a terme el bon amic Manuel Álvarez Zerpa, també relacionada amb tasques educadores de la joventut més malmenada; i alhora amb quelcom que tengui a veure amb la serra andina piurana, on el bon amic José M. Rojo manté un programa radiofònic orientat a difondre pensaments i i fragments bíblics.
A la selva amazònica, serien dos àmbits d’actuació cooperativa: un a Yurimaguas, establint-hi contacte amb el bon amic Manuel Yumbato, gran coneixedor i difusor de les cultures i ètnies indígenes; i un altre, a Tarapoto, contactant directament amb Roberto Acuña, qui promou una Cooperativa de cacau en la regió, orientada a suplir-hi la producció de la coca per al narcotràfic.
Són tres PPP (Petits Projectes Personals) d’intercol·laboració mútua que m'agradaria que hi hagués qui volgués engrescar-s'hi..
Llevar-ne el guix, del braç de na Zully, és la tasca primordial que ens correspon de fer aquests dies. En principi és així. Però, segons sembla, na Pamela, la seva filla, és partidària de perllongar-ne l’enguixada fins a les tres setmanes, com indicaria de manera preferible el metge traumatòleg a l’hospital nacional Cayetano Heredia dia 4 de juliol.
Veig que, efectivament, ja han pres la decisió, mare i filla, d’ajornar la llevada del guix que protegeix el braç esquerre de na Zully des de principis d’aquest mes de juliol.
En qualsevol cas, ho faríem la setmana que ve, a Piura, acudint a l’hospital de Santa Rosa, el consultori mèdic situat a prop del domicili de na Zully, a l’avinguda Chulucanas.
Em sembla del tot encertada aquesta decisió familiar. Som del parer que sempre resulta millor, en casos com aquest, passar-s’hi dos dies de més que un de manco. Ja ho diuen els nostres padrins, sempre tan savis: val més la que guarda que la que cura.
Així que, romanent a Los Olivos altra volta, m’hi pas una altra jornada sencera més, juntament amb na Zully, sa filla i sos dos néts. Sí, només un dia més. Per a demà dissabte na Pamela ja ens aconsegueix bitllet i passatge aeri cap a Piura, a les 14:35h.
Comiat familiar a l'aeroport de Lima, cap a Piura
En aquestes dates, tan properes a la celebració de les «Fiestas Patrias», els preus del transport públic de passatgers pugen una barbaritat arreu del país. Molta de gent vol viatjar i romandre fora del lloc habitual de residència, vora familiars o amistats per uns dies. Ocasió que els transportistes aprofiten, i posen els preus del transport, com aquell qui diu, a preu d’Europa o d’EUA, per entendre’ns.
El fet és que volar dues persones, des de Lima a Piura, com és el cas nostre, ara ens costa 408,10 euros (414,34 U$D), quan la darrera vegada que hi viatjam el proppassat mes de juny no ens costa més de 200€.
S’hi supera el doble en aquestes calendes del mes de juliol!
Però, entre una cosa i l’altra, és l’única manera que veig de satisfer tots els plans de visites i de viatges, en el poc temps que em queda de romandre en aquest país, abans de retornar de manera definitiva a La Roqueta a finals del proper mes d’agost.
Són dies de molt de trull, i alhora de més quietud. Les escoles posen punt, durant uns dies. Abans, emperò, celebren cadascú a la seva manera, unes festes pàtries que enardeixen els ànims d’una població que, malgrat tot, se sent identificada amb el nom màgic del PERÚ!
Padrina materna amb néts i gendre, per "Fiestas Patrias"
Mentre escric aquesta crònica, la vint-i-sisena de la meva col·lecció d’enguany, a na Zully, no se li ocorre altra idea que sintonitzar una de les cançons que m’agraden més i que m’encanta d’interpretar a la meva manera: «Cholo soy!» Interpretada en aquesta ocasió per Luis Abanto Morales.
És una cançó, el text de la qual no em puc estar de reproduir en aquestes notes meves. Si més no, en record i memòria del bon amic, músic i poeta chimbotà, Jorge Noriega Cardoso.
Camperol lluitador, amb qui compartesc lluites i afanys a favor de l’aixecament d’unes societats més igualitàries i dignes, en la dècada dels anys 70 del segle passat, a la regió peruana de la Vall del Santa i Lacramarca, a l’altura de la carretera Panamericana Nord, prop de la ciutat costanera de Chimbote, en el PJ Javier Heraud.
Aleshores, el vellet camperol Jorge Noriega se’n considera autor i compositor, d’una peça musical com aquesta, que ell considera plagiada pel famós cantant i intèrpret d’aquells temps, el Cholo Berrocal, «El clamor de los humildes».
«¿Cual será el porvenir de nuestros hijos si de herencia les dejamos la pobreza? La niñez que es la esperanza del mañana no sonríe y se marchita de tristeza. Nuestra patria cada día mas ajena empeñada a los amos extranjeros que a pesar de tener tantas riquezas nos convierten solo en cholos pordioseros...
Y volar de tres siglos de promesas nos conforman con cambiar nuestro destino. Pero al hambre la injusticia y tanta ofensa nos obligan a tomar otro camino...
Con el Huaytapayana no desmayaremos en nuestra lucha Huancayo para todo el Perú (*)
Si los pobres no tenemos qué perder, no debemos desmayar en nuestra lucha. Que se abstengan los que ostenten el poder si el clamor de los humildes no se escucha."
De moment i ara per ara, em qued amb això:
«Si los pobres no tenemos què perder, no debemos desmayar en nuestra lucha. Que se abstengan los que ostenten el poder, si el clamor de los humildes no se escucha.»
Com a contrapunt, acudim a la desfilada infantil que tots els col·legis organitzen amb motiu de la celebració de les festes pàtries arreu del Perú. En Nicolás , el nét de na Zully, de 5 anyets d'edat, hi va revestit d’indi amazònic.
Un dels carrers que envolten el centre educatiu queda tallat al trànsit de vehicles i reservat per a la desfilada infantil, molt ben atesa i cuidada pel plantell de professores que instrueixen infants d’entre tres i cinc anys d’edat.
Nét de na Zully, participant en desfilada infantil
De Lima cap a Piura, bell nou
En bon dia de la festa de santa Margalida, la monja que l'encén abans que el frare l'apagui, volam cap a Piura, la ciutat peruana del calor etern.
Avui na Zully i jo volam amb la companyia aèria SKY, en un AIRBUS A320 Neo. A diferència d'altres vegades que volam amb JETSMART, també en airbus A320. O amb AERO NAZCA, en una aeronau Cessna 207A, amb finestres panoràmiques. O amb LATAM (LATinoAMérica) AIRLINES, en airbus 320, pel que veig, l’aeronau més corrent en aquest país d’Amèrica Llatina.
A les 10:40 del matí sortim del barri Los Olivos cap a l'aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, en plena província constitucional del Callao. Hi arribam a les 11:10, en mitja hora només. Clar, avui és dissabte, no hi ha escola i el trànsit urbà dins Lima és molt més reduït que en altres ocasions... Com aquella en què perdem l’avió, per haver-hi fet tard...
Portam quatre maletes, una motxilla i dues bosses de mà, 7 bolics en total. Al mostrador de facturació, només ens n’accepten tres, de maletes... La resta, ens diuen, podem introduir-ho tot en cabina. Efectivament, arribada l’hora d’embarcar, no hi trobaríem cap casta d'impediment per ingressar dins la nau.
Acompanyats de Rosa, Rafaela i Nicolàs, na Zully i jo prenem tots cinc un refresc aeroportuari, a la cafeteria-restaurant.
Tranquils... com si no hi passàs res de res, a l'aeroport de Lima...
De cop sec, sentim pels altaveus un corprenent avís d'emergència. Demanen insistentment d'anar ràpidament cap a la porta de sortida més propera. Per tres vegades seguides, n’escoltam l’advertència des de la cafeteria on ocupam plaça amb ganes de prendre qualque cosa.
Veig, emperò, que gairebé ningú no en fa gens ni mica de cas, i que tothom continua com si no res...
Nicolàs no vol anar al bany de senyores, amb la padrina paterna... L'hi acompany, jo, al bany dels homes... Mentrestant, aprofitam l’espera fent-nos algunes fotos...
Quan encara falta més d’una hora per emprendre el vol, ens acomiadam de la família, i ens dirigim cap a la zona de control. Hi presentam la nostra documentació, identificativa de la targeta d’embarcament corresponent.
Veig que separen la maleta de na Zully i que la col·loquen a part. De fet, la volen registrar. Hi han detectat productes inadmissibles. Efectivament, un tub de silicona i un potet de pintura s’han de quedar a terra, sense que puguin arribar a destinació. Les hauríem d’haver depositat dins la maleta que viatja amb nosaltres dins la bodega...
Arribada i anunciada l’hora d’embarcar, ens situam en la primera de les tres coes de passatgers, la "preferencial" (reservada als majors de 60 anys, infants menuts o persones impedides) i som dels primers a ocupar els nostres seients (26B i 26E). Una mica separats tots dos, però en la mateixa fila.
Ens enlairaríem a les 14:35 en punt, amb n'Alejandra com a cap de les "aeromozas" que ens indica la necessitat de col·locar els nostres mòbils en "mode avió"... Si no fos que romanem aturats amb els motors en marxa durant una estona tan llarga que ens duu a no deixar de tocar terra fins a les 15:09: mitja hora després d'espera en pista!
Als inicis, amb alguna sacsejada breu, prosseguim el vol tranquil d’una hora i mitja en l’aire, arribant a l’aeroport de Piura cap enllà les 16:40...
A l’aeroport, veim una gentada que s’amuntega a la porta de sortida. Ens diuen que esperen l’arribada de l’equip de futbol limeny que és a punt d’aterrar amb avió de la companyia Latam.
Comanam un dels taxis més grans que veim en aquell indret, perquè ens porti tots dos i les 7 maletes fins al barri de Santa Rosa, Av. Chulucanas 431.
Hi arribam a mitjan capvespre. Hi trobam Pepe Moreno, el germà major de na Zully, que hi viu permanentment. Ens fa a saber que el bon amic i professor excel·lent, Pancho Vega, àlies «El Ruso», ens ha obsequiat amb una saborosa confitura de guanàbana, i em convida a dinar demà diumenge al restaurant popular «Aurelia».
Setè dia d’estada meva a Piura
A les 12:30 hores, el bon amic Pepe, el germà major de na Zully, en la seva mototaxi em duu fins al restaurant «Aurelia» indicat per «El Ruso».
L’hi trobam, a l’antic professor, en companyia d’altres antics professors de Piura: Manolo Ancajima, Teresa Guerrero, el germà d’aquesta i en Pepe.
Una taulada de mitja dotzena de comensals que ens delitam amb un saborós «cebiche mixto de caballa i toio», un bon «seco de cabrito con arroz, frejoles y tamalito verde», regat amb un bon «clarito en poto».
MANOLO ANCAJIMA, antic professor a Piura
Tot precedit, en funció de bon vermut, per l’aportació personal de la bona amiga Teresa Guerrero: una ampolla d’«algarrobina» casolana, super-exquisitíssima.
M’alegra moltíssim que, poques hores després d’haver arribat a Piura, la regió peruana que més estim i m’agrada, ja tenc l’oportunitat de posar peu baix taula amb aquest grapat de bons amics piurans, antics professors peruans, avui ja jubilats i envellits, com jo mateix.
PANCHO VEGA «EL RUSO», antic professor a Piura
M’agrada moltíssim sentir-los dir que no solament guarden molt bon record de tots i cadascun dels «padrecitos mallorquinos» que han passat per la parròquia piurana de Ntra. Sra. del Rosrio, sinó que es mostren profundament agraẗs al moltíssim que reberen d’ells i que els ha ajudat molt a fer-se homes i dones d’empenta en una societat i una església com la piurana.
Aprofit per enregistrar-hi algunes imatges i per penjar en el meu canal de youtube les seves intervencions breus, per a mi farcides de gran riquesa humanística i espiritual.
UN BON BRINDIS INICIAL...
Vuitè dia d’estada meva a Piura
Festa de Santa Magdalena. Felicit les amistats que duen aquest nom evangèlicament tan significatiu, per la seva relació tan íntima amb Jesús, el de Natzaret.
Per una d’aquelles casualitats que es presenten sense anar-les a cercar, de bon matí, abans de la sortida del sol per aquestes contrades nord-peruanes, m’arriba comunicació del bon amic periodista Pedro Prieto. M’anuncia que està preparant una pàgina d’UH, basant-se en els vídeos personals que penj al meu canal de youtube.
Vol que li digui quan vaig arribar al Perú i quan pens tornar a Mallorca. També vol saber quines impressions en trec, d’aquest viatge meu. Li dic que surt de La Roqueta el 13 de març i que faig comptes de tornar-hi el 31 d’agost vinent. No arrib als sis mesos d’estada peruana...
Realment, li confirm, cada dia que pas al Perú s’està convertint en una jornada inoblidable del viatge més llarg i meravellós de la meva vida, abans de complir els 80 anys... Farcit de sorpreses admirables; de trobades personals molt emotives amb antigues amistats peruanes; d’imprevistos sorprenents; de qualque contratemps indesitjable; de troballes noves, riques i enriquidores; de contactes intensos i directes amb altres estils de vida diferents; de vivències i experiències tan vitals que, esper, m’han d’ajudar a seguir recorrent el meu camí més enllà dels 80 anys, amb energies renovades i amb la mateixa il·lusió de sempre: contribuir d’alguna manera, ni que sigui minsa, en la construcció d’un món més lliure, més just, més fratern, més amable... Amb l’ajuda i la benedicció de Déu...
Li afegesc que esper veure’ns el proper mes de setembre, «mbone nkubone», cara a cara, i que puguem conversar més extensament sobre aquest viatge meu al Perú. Li envio una abraçada ben forta i entranyable, des de la ciutat de Piura, quan són les 4:52 h de la matinada en aquest indret nord-peruà.
Novè dia d’estada meva a Piura
70è aniversari de n’Esther Julia Moreno, qui mor el 22 d’abril de 2022. Amb membres de la família acudim al cementeri. Particip en un dels actes més singulars: l’homenatge, responso, concert, pregària, aclamacions que s’aixequen durant més de dues hores seguides al peu de la tomba on reposen les restes mortals.
Recordant Esther Julia Moreno Romero, al cementeri de Piura
Després d’un acte com aquest, ens feim presents a Catacaos, la vila famosa per les seves exquisites begudes de «chicha de joa» i per les seves artesanies característiques.
Al restaurant Mixtura, assaborim un exquisit plat de «cebiche de cabrillón», seguit d’uns bons plats de «arroz atamalado», «sudado de cabrillón», «patacones con costilla de chancho», «majado de yuca», etc.
Abans d’obrir ampolles de cervesa «Pilsen Callao», tastam en «cojuditos» la «chicha de jora» característica de la regió.
Ens feim fotos i conversam durant hores seguides, fins que prenem els atapains i retornam cap a les nostres cases respectives a la ciutat de Piura.
Na Zully i jo viatjam en la mototaxi del seu germà, Pepe, tant a l’anada com a la tornada. La resta, s’agombola com pot en altres vehicles. Feim un grup familiar d’una dotzena de persones adultes.
Dinar familiar a Catacaos
Desè dia d’estada meva a Piura
Vigília de Sant Jaume, mentre som a Piura, allotjat a la casa de la família Moreno Romero a la urbanització de Santa Rosa. Juntament amb na Zully, anam cap al centre urbà, en mototaxi, amb la finalitat de comprar-me unes sabatilles, d’adquirir caramel·los d’Eucaliptus i de traure quatre doblerets del caixer automàtic.
Mentre feim les primeres passes pel centre de la ciutat de Piura, a na Zully, se li ocorre d’arribar fins a la casa domiciliària del Dr. Jorge Saldaña, el vellet metge amb qui col·labor durant el meu pas pel PJ San Martín a la dècada dels anys 70 del segle passat.
Malauradament, des de la porta d’entrada, qui sembla ser-ne la sirventa domèstica, ens fa a saber que l’any passat el doctor se n’anà d’aquest món a l’altre... La darrera vegada que ens hi veim, fa quatre anys, quan m’hi acompanya n’Esther Julia Moreno, també difunta...
Record que aleshores mantenim una trobada molt emotiva al domicili familiar d’aquest doctor, antic col·laborador entusiasta a la parròquia del PJ San Martín. Vidu vellet de 90 anys que continua amb les mateixes dèries solidàries de sempre...
Que en pau descansin tots els que ens han precedit en aquest món de misèries crues i dures!
Onzè dia d’estada meva a Piura
La relativitat de les celebracions festives, un dia com avui, es fa més que notòria i evident aquí on som suara mateix, a la ciutat nordenca del Perú anomenada Piura.
Mentre en gairebé tot el territori espanyol celebren a bombo i platerets la festivitat de «Santiago, patrón de España», aquí on em trob avui, com si no res: dia normal i corrent, sense cap altra mostra festiva que la col·locació «obligatòria» de la bandera del Perú a totes les façanes dels domicilis familiars i de les empreses, amb motiu de la celebració imminent de les «Fiestas Patrias» el proper dia 28 de juliol. (Coincidint amb la festa de Santa Catalina Thomàs, a Mallorca).
En un dia com aquest, aprofit aquesta jornada per felicitar els bons amics que fan festa onomàstica:
Per la festa de sant Jaume, Que aquest any pas al Perú, et desig, amic, a tu:
"Que tenguis tot l'entusiasme De qui, lluny de tot fantasma, La gaudeix ple de salut."
També mir de comunicar-me, per vídeotrucada instantània, amb el meu germà Jaume Buele Ramis, amb el meu cunyat Jaume Rosselló Girart, i els nebots manacorins Jaume Mas Rosselló i Jaume Rosselló Pont. Tot desitjant-los, des del Perú estant, la màxima felicitat possible en aquest món nostre del segle XXI.
Aprofitant les sabatilles noves que adquiresc ahir mateix a la tenda Bata de l’avinguda Grau al centre de Piura, em pos en marxa i mir d’arribar a peu fins a la casa domèstica de na Mariana Garcés Herrera, germana d’una bona miga piurana que viu a Mallorca.
Enfil l’avinguda Chulucanas, avui dia anomenada Raúl Mata la Cruz, i gir a la dreta cap a l’avinguda Grau. M’adreç cap al centre urbà, travessant les avingudes Tallan, Marcavélica, César Vallejo i Vice. A poques passes, el Jr. La Arena em duu al Jr. Catacaos on viu la família Chira Garcés.
En veure-la, després de quatre anys, em fa la impressió que ha millorat moltíssim l’aspecte físic de Mariana. Lluny de comparèixer demacrada, feta pell i ossos que ni s’aguanta dreta temps enrere, avui la hi veig ben sencera, preparant el dinar dins la cuina, caminant perfectament. Me’n duc molt bona impressió, en aquesta ocasió. Molt millor que l’ay 2020, quan semblava que era a punt de partir cap a l’altre món...
Quarant-cinc minuts d’anada a peu, i 45’ de tornada també a peu, em permeten d’assolir per primera vegada la xifra més alta des que som a Piura: 11.361 passes, que fan un total de 7,730 km.
Per a més tard, em queda esperar retrobar-me amb les antigues professores de l’Escola Parroquial Mixta Ntra. Sra. del Rosario, Magda A. Zapata Luyo,Socorro Barreto Montalbán i Maria Feria Purisaca.
Diumenge, 14 de juliol, festa nacional francesa, commemorativa de la jornada revolucionària que capgira la història del món nostre, en bon dia 14 de juliol de l’any 1789: l’enderrocament de la monarquia i l’establiment de la República empeny el món sencer a iniciar una etapa nova en defensa de la llibertat, la solidaritat i la igualtat.
Malgrat tots els entrebancs sorgits d'aleshores ençà arreu del Planeta, repassant règims polítics d’avui dia, a diferència d’altres èpoques llunyanes, suara mateix majoritàriament són repúbliques. Tenim comptabilitzats, solament, 43 estats al món amb règim polític d’una monarquia, d’entre els 193 estats membres de les Nacions Unides.
Són 150 repúbliques en front de 43 monarquies! Guanya la República, en front de la Monarquia. Guanya la democràcia, en front del feudalisme. Guanya la humanitat global en front de segments privilegiats. Tot i que no assolim encara, ni prop fer-hi, aquell somni revolucionari de la llibertat, la igualtat i la solidaritat de 1789.
Encara ens queda moltíssim a fer, i molt de camí a recórrer d’ara endavant, fins arribar a la terra promesa, aquell cel nou i aquella terra nova on impera la justícia i n’exclouen l’ambició.
Dins la meva cambra, a cals Caravedo Duran, barri limeny de Los Cedros (Chorrillos)
Des de la finestra de la cambra on escric aquesta crònica diària, trobant-me en l'indret paradisíac de Medio Mundo, també avui tenc la satisfacció immensa de veure i contemplar serenament i assenyada la presència nombrosa de «gallinazos», aus carronyeres peruanes que voletegen per davant la finestra de l'habitació que ocup a «Casa Sofia», enfront de l’oceà Pacífic immens, del qual no veig la fi...
M’hi arriben també sons d’altres aus i aucells que rondinegen per aquestes contrades costaneres del Perú, on s’ha anat formant una llacuna meravellosa que anomenen Albúfera Medio Mundo.
Tenc també la satisfacció immensa de comprovar que m’arriben igualment notícies agradoses, des de l’illa de Mallorca; aquest indret mediterrani que m’estim tant i que jo voldria contribuir d’alguna manera a fer que s’acosti molt més encara a aquest altre indret andí que duc dins del cor: el Perú.
Indrets distints i tan distants, m’agradaria veure’ls tots dos molt més apropats i units encara. Pels llaços d’una coneixença mútua més intensa, d’una col·laboració solidària més ferma, d’un intercanvi personal més freqüent, d’un comerç just més enfortit, d’una cooperació cívica més generalitzada, i d’una implicació política governamental més ajustada als compromisos contrets de paraula, massa sovint incomplerts de fet, en tants d’àmbits.
És un dels motius, entre moltíssims d'altres, que em duu a realitzar enguany el meu somni persistent de fer el «viatge de la meva vida abans de complir 80 anys»: refermar coneixences i relligar col·laboracions, molt concretes i petites.
Estic content de veure que, sense haver demanat ni un cèntim fins ara, per un petit projecte que em proposa el bon amic peruà Manuel Yumbato, dins la selva amazònica peruana de Yurimaguas, ja duc recaptats 750€ dels 2.000€ que ens demana i necessita.
Gran coneixedor de les ètnies indígenes amazòniques, escriptor i col·leccionador de llibres sobre la matèria, aquesta és la quantitat que em diu que precisa per muntar-se una web que en difongui contenguts i notícies relacionades dins aquest àmbit cultural, social, polític, econòmic i religiós.
Tan sols difonent-ne des del meu blog la breu entrevista que li faig en un paratge d’ensomni, dins un bosc d’eucaliptus a la riba del riu Huallaga, on ell m’exposa la temàtica, molt pocs dies després ja són tres les persones que s’apunten a enviar-me’n alguna quantitat petita, ingressant-me-la al compte corrent de Colonya Caixa d’Estalvis ES26 2056 0004 4710 0168 7712 amb la sola paraula YURIMAGUAS com a concepte.
Jo estaré ben content si li puc oferir la quantitat total dels 2.000€, abans de sortir de Lima cap a Mallorca a finals del proper mes d’agost. De manera que Manuel pugui començar a elaborar la pàgina web que tant desitja.
De totes les maneres, hi estic molt agraït. Consider que aquest petit projecte d'una web per a les comunitats indígenes amazòniques de Yurimaguas, que presenta Manuel Yubato, és una molt bona aportació que pot continuar fent la gent delitosa d'emprar aquest C/C de Colonya, des d’on he de fer-li la transferència bancària internacional.
Per descomptat que en mantendré informada la gent, i la posaré al corrent, fil per randa, de la utilització concreta, cèntim per cèntim, de totes les aportacions que arribin.
Parlant amb en Manuel, més que enviar-los-hi per separat, em diu que li resulta millor que els ho enviï tots 2.000 plegats per transferència bancària, de cop, quan jo hagi aconseguit d'obtenir-los tots.
Així faig comptes de fer-ho, quan s’hagi assolit la quantitat assenyalada. Gràcies per endavant a qui vulgui aportar-hi res.
Qui s’ha entretengut a obrir-ne el vídeo de més amunt, pot adonar-se de qui és aquest bon amic meu, Manuel Yumbato, de Yurimaguas, resident en plena selva amazònica peruana.
Gran coneixedor de la situació real en què viu la població camperola, riberenca indígena, víctima de polítiques públiques mal implementades des d’una capital tan llunyana com és la ciutat de Lima, viu de prop de quina manera el nivell de pobresa s’aguditza cada cop més en aquesta regió amazònica del Perú, per la gran crisi política i social que travessa el país aquests darrers anys.
Considera que fan falta més suports explícits a projectes productius, encaminats a la millora del ramat, per fer front a l’alt índex d’anèmia que s’incrementa entre la infància amazònica (del 32% al 52% en pocs anys, entre infants menors de 5 anys). Per això, creu que cal millorar la seguretat alimentària de la població camperola.
Hi manifesta dues ambicions personals: té editats dos llibres, en edició pròpia, sobre història amazònica; i té més de 200 llibres que tracten sobre la cultura amazònica, la identitat amazònica.
Ell voldria recopilar-ho tot en una biblioteca virtual amazònica, que arribi al públic en general, i que el públic especialitzat també hi pugui accedir, per tal de tenir una idea més exacta de la ruta a seguir per conèixer millor la trajectòria d’aquesta cultura amazònica indígena.
A l’hora d’obtenir aquesta pàgina web, precisa comprar el hosting, el domini i les credencials per configurar-la i pagar els drets respectius de manera que pugui construir-hi una biblioteca virtual amazònica, i socialitzar aquesta gran informació de què disposa personalment i individual. Parla d’uns 2.000 euros, l’equivalent al canvi peruà d’uns 8.000 sols.
Li dic que esper trobar gent que s’apunti a ajudar-lo en aquesta iniciativa que duu dins el cap, des de fa una partida d’anys, i que fins ara no pot dur a terme per manca de recursos econòmics disponibles.
Bassa d'aigua a l'Albufera Medio Mundo
Vuitè i nové dia d’estada meva a Medio Mundo
Amb en Kiko Caravedo, baixam tots dos a l’albufera i recorrem un bon tram vorejant la llacuna, contemplant fauna i flora característiques d’aquest indret, paratge natural de protecció especial.
En bon dia de la festa dedicada a la Verge del Carme, decidim d'avançar el nostre retorn cap a Lima, deixant aquest indret encisador de l’Albúfera Medio Mundo, on m’he passat aquestes darreres 9 jornades de descans, silenci, escriptura, contemplació, conversa i comunicació a la distància amb amistats i familiars mes properes.
9 dies després de venir a Medio Mundo, me'n torn cap a Lima, a Los Cedros de Chorrillos amb la macianera Bel Duran i el seu espòs peruà Kiko Caravedo. Amb ganes de quedar-m'hi dos dies més, abans de tornar-me’n cap a Los Olivos.
Baixant cap a Lima per la Panamericana Nord, travessam ciutats i pobles costaners, d’entre els quals sobresurt el que s’anomena Chancay. Veig que a l’actualitat, s’hi estan fent obres molt significatives, que segurament han de beneficiar la regió i el conjunt del país, si més no en l’àmbit comercial i econòmic.
Unes obres que, segons tenc entès, s’inicien en temps del president Ollanta Humala, qui en col·loca la primera pedra i inaugura l'etapa primera d'aquest gran complex logístic i portuari de Chancay, on s'està construint l'estació terminal de grans sòlids, líquids i de càrrega amb rodes.
L’aspecte actual és el d’una gran obra faraònica portuària, situada no gaire lluny d'Albúfera Medio Mundo. Sembla que ha de capgirar tota la situació socio-econòmica de la zona, en fer-se realitat la construcció d'aquest megaport aixecat amb capital xinès.
Em diuen que es tracta de la construcció d’una estació terminal portuària peruana d’alta capacitat, situada a una trentena de km de la ciutat de Lima, on a finals d’enguany està previst que comencin a moure 1 milió de contenidors a l’any, en els 10 molls que opera l’empresa Volcán Compañía Minera.
Hi podran atracar embarcacions més grans que podran reduir en 15 dies els transport marítim des de Perú fins a la Xina, amb una ruta directa cap al continent asiàtic. L’empresa encarregada de la construcció és una de les empreses públiques més grans de Xina, la Cosco Shipping Ports.
Construcció de megaport de Chancay, al Perú
En bon dia de la Verge del Carme, també, vull felicitar la meva estimadíssima neboda manxega, Carme Domenech Buele, amb una vídeotrucada per whatsapp que no m’acab de dur bé a terme... Què hi farem!
Entre la meva gran falta d'ignorància en el maneig correcte d'aquests estris telemàtics, la cobertura irregular en un indret oceànic peruà com aquest i la gran distància física que ens separa de Munera, petit poble d’Albacete en la Península Ibèrica, només aconseguesc de besllumar-hi en la pantalla petita del meu mòbil rostres difusos de la cunyada Elisa, la neboda Maru i el germà Jaume, em sembla...
Vull saludar i felicitar na Carme, la meva discapaçadeta estimada en bon dia de la Verge del Carme, la seva festa onomàstica. Li envio el meu desig: PER MOLTS D'ANYS, NEBODA CARME MOLT ESTIMADA! 🤝🤗👌😘😍🥰 Una altra vegada serà...
A darrera hora del dia llegesc la resposta que m’arriba de la bona amiga Germana de la Caritat, Margalida Colmillo, qui, des de fa molts d’anys, treballa a la barriada propera de Delicias de Villa. Em contesta el missatge amb què li deman si puc anar a veure-la i saludar-la demà mateix...
Em diu que sí. Que avui no és a Delícies i no ha pogut llegir abans el meu missatge. Millor si hi vaig aquest dimecres al matí, i així podré veure els infants a l’escola. Damunt les 11 seria una bona hora. Hi ha de ser tot el matí. Ens hi espera, a tots dos, na Bel Duran i jo...
De Medio Mundo a Los Cedros (Chorrillos-Lima)
Abans de partir cap a Los Cedros (Chorrillos), la baixada que feim en Kiko i jo fins a la vorera de la llacuna, ens permet d’observar-hi de prop la vegetació que hi creix i algunes de les aus i aucells que s’hi troben.
D’entre les aus que hi podem destriar, mentre feim camí cap a la llacuna, i fins i tot dins la mateixa llacuna, hi veim el que aquí anomenen «Guardacaballo», «Garza estriada», «Golondrinas Santa Rosita» i «Tortolita».
De tornada, mentre caminam cap al Mirador, hi veim nombrosos exemplars de «Gallinazo cabeza roja», «Gallinazo cabeza negra» i «Torcaza».
Construint megaport peruà a Chancay, prop de Lima
A la vorera de la llacuna, i a la falda del Mirador, exemplars de «Gallareta», «Polla de agua» i «Garza blanca mayor».
Després de pujar al Mirador de Medio Mundo, dins un petit bosc podem veure-hi exemplars de «colibrí» o «picaflor».
Finalment, abans d'arribar a «Casa Sofía», hi destriam exemplars del que anomenen «Tirano».
En poc temps de caminar, tenim l’oportunitat de gaudir la visió i contemplació d’una gran varietat d’aus i aucells que s’aixopluguen en aquest indret paradisíac de l’Albúfera Medio Mundo, a l’alçada del km 172 de la carretera Panamericana Nord, entre Huacho i Huaura, dins el districte de Végueta, en el departament i regió de Lima.
De Los Cedros (Chorrillos) a Los Olivos
Tot recordant i esmentant una data tan feresta com aquesta del 18 de juliol, en relació amb l’aixecament militar franquista de l’any 1936 contra el règim republicà espanyol, trobant-me des de fa més de quatre mesos en una de les repúbliques llatinoamericanes, com és el Perú, m’entren ganes de pensar-hi per uns moments i de deixar constància d’aquestes reflexions breus meves, en aquest indret limeny de Los Cedros, en el districte costaner de Chorrillos, a la riba de l’oceà Pacífic.
Ni que sigui solament per homenatjar, senzillament i modesta, l'actuació de tantes dones i de tants d'homes que, en defensa de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, donen la seva vida pel poble.
Davant l'altra notícia que em passa na Margalida Colmillo, quan vaig a visitar-la al barri limeny de Delicias de Villa, sobre la imminent arribada al Perú del bon amic capellà diocesà, mossèn Eugeni Garcia Julià (segons ella em diu, recentment nomenat delegat diocesà de Missions), em pos a fer tots els possibles per pressionar-lo, en el sentit que ens doni la seva col·laboració ineludible, a l’hora d’arribar fins a Jicamarca, on reposen les restes mortals del bon amic santamarier, mossèn Miquel Parets Serra.
Se m’ocorre d’adreçar-me als bons amics Jaume Ribas, Rafel Mas i Tomeu Suau, perquè li recordin, a mossèn Eugeni, l’encàrrec que li faig mesos enrere, sobre aquesta visita. Només ell m’hi pot dur. Només ell sap on és l’indret. Només ell sap com anar-hi. La resta de mallorquins residents al Perú en desconeix el trajecte a recórrer.
Com que, segons na Margalida, n’Eugeni ha d'arribar a Lima el proper dia 26 de juliol, i s’ha d’estar al Perú fins als 26 d’agost, els deman a veure si poden convèncer-lo perquè, abans del 2 d’agost (data en què algun mallorquí viatja cap a Mallorca), s’anima a organitzar una bona cotxada de gent mallorquina, que compartim les moltes ganes d’arribar-hi: Anselm Àlvarez, Maria Quetglas, Bel Duran, Margalida Colmillo, ell i jo. Total, mitja dotzena justa.
Això sí, ho hauríem de saber amb antelació, dos o tres dies abans, per tal de poder programar-nos-ho convenientment.
Personalment, em fa molta d’il·lusió, en aquell indret desolat i envoltat de casetes molt humils i modestes del santuari de Jicamarca, tornar-hi a resar en veu ben alta, com ja faig quatre anys enrere, un altre DAWE WA TWESE URI MW'IJURU (Parenostre en kirundi).
Tot homenatjant, senzillament i modesta, qui en aquell petit país centre-africà del Burundi és considerat com el missioner estranger que arriba a saber parlar i emprar millor la llengua kirundi, després d’anys de presència entusiasta, fortament engrescadora.
Amb això, com també quatre anys enrere, compliria jo amb l’encàrrec del bon amic mariando Jaume Ribas Molinas, qui em reitera la petició de portar-hi, per segona vegada consecutiva, un esplèndid ram de roses roges en nom de tantes amistats i familiars mallorquines de mossèn Miquel Parets...
Mossèn Miquel Parets Serra, poc temps abans de morir al Perú
Un dels desitjos més vius que mantenc en aquest «viatge de la meva vida al Perú 2024» abans de complir els 80 anys, és arribar fins a la ciutat de Jaén de Bracamoros. Encara hi viu el germà major de la señora Rosa, la mare de na Zully, el tio Salomón de 93 anys, que conec anys enrere i que m’agradaria tornar a saludar.
El veig per darrera vegada l’any de la pandèmia, el 2024, quan m'hi faig present gairebé amb tota la família piurana Moreno Romero en autocar de transport públic.
En aquesta altra ocasió, enguany, hi viatjam solament quatre individus, en un cotxe particular petit, un Kia d’en Moisés Moreno que el posa a la nostra disposició per recórrer el trajecte llarg que separa les dues ciutats, la de la costa nord-peruana i la de la selva amazònica nord-oriental.
Sortim de Piura cap a Jaén de Bracamoros a les 10:20 del matí, n'Eli, na Zully i en Moisés Moreno Romero en el cotxe d'aquest, un Kia formidablement conduït per un conductor de tràilers A3C, autoritzat i avesat a transportar materials perillosos en camions de 26 rodes...
11 hores després, arribam a Jaén. Guiats per googlemaps ens dirigim al carrer Orellana 1207. Prenem piscolabis a la casa del tio Salomón, tot i que ell ja dorm a les totes. En Moisés i jo ens allotjam a la casa de la seva néta Iliana, qui ens ofereix una habitació per hom, amb bany i dutxa.
Amb el tio Salomón, a la seva casa de Jaén
Damunt les 2 de la matinada, em sembla sentir trets de bala al carrer... Em diuen que a vegades se'n senten, per pugnes entre bandes, o per trets dissuasoris que llancen a l’aire els efectius del «Serenazgo», la policia municipal local.
D’aquí no passa l’ensurt meu. Hi pas una nit tranquil·la, i m’aixec a les 9 del matí.
Primer dia estada meva a Jaén de Bracamoros
Quan m’aixec del llit, m’adon que ja no em trob a la costa piurana sinó a Jaén de Bracamoros, una ciutat de "ceja de selva", a l'Amazonia nord-oriental peruana. Venim a passar uns dies amb el tío Salomón Romero Rivera, un vellet de 93 anys, germà de la señora Rosa, qui és la mare ja difunta de na Zully, la meva fillola piurana.
S’alegren ben molt de veure’ns tots quatre, arribats de Piura en el cotxe d’en Moisés amb les seves dues germanes, n’Eli i na Zully, que m’hi acompanyen. La darrera vegada que hi vénc fa quatre anys, en una cotxada de gairebé tota la família piurana Moreno Romero.
Tot i la distància geogràfica que ens separa, gràcies a les tecnologies més avançades en l’àmbit de la intercomunicació social, des de la selva amazònica peruana mir de continuar informant col.legues capellans mallorquins sobre les gestions que, d’ara endavant, poden tramitar davant l’Administració d’Hisenda pel fet d’haver cotitzat, ni que sigui només durant alguns anys, per la Mutual del Clero dècades enrere...
El meu carnet d'afiliat a la Mutual del Clero
Els mostr el meu carnet de la Mutual del Clero d’aleshores que encara conserv avui dia, tot recordant allò que figura als nomenaments eclesiàstics que m’arriben signats pel canceller-secretari, mossèn Josep Sacanell Garí, mentre m’exercesc com a capellà a Mallorca:
«Pagats tots els drets a la Cancelleria-Secretaria de Mallorca, que fan un total de 100 pessetes, amb els corresponents segells sense cap valor postal, de la "Mutual del Clero", "Pro Seminario" i "Por Construcción Templos Parroquiales", en rep el text original, que diu textualment... ‘Teniendo en consideración las circunstancias que concurren en VR...’»
Només sé i record que als inicis de l’any 1969, amb data 13 de gener, m’inscriuen com a membre de la "Mutual del Clero". Hi figur com a titular de la pòlissa 28.402 amb el carnet número 23.784. Poc em preocupa el futur aleshores. Tampoc no m’expliquen gaire els avantatges i inconvenients de romandre assegurat. Més tost duc al damunt la llosa feixuga d’uns ensenyaments que em porten a concebre la vida molt més acostada al risc i a l’aventura que no als fermalls d’estructures establertes amb l'objectiu de viure més tranquil i segur.
Així i tot, des de les altes jerarquies de l'església m'inscriuen en aquella mutual que, amb el pas del temps, jo aniria veient ben a les clares que no em serviria per a res més que per tenir-ne el carnet amb foto incorporada...
Els dos formularis de la sol·licitud a enviar
Fins que, dècades després, emperò, gràcies a la labor professional del meu germà Jaume, antic treballador bancari que coneix a la perfecció els intríngulis de les gestions a fer-hi (des de fa anys s’encarrega de tramitar la meva declaració a la Hisenda pública), enguany m’arriben a concedir 339,37 euros corresponents a l’exercici 2023 en concepte de «devolució per aportacions a mutualitats».
Em diu que hem de romandre a l’espera de percebre també el que correspongui als exercicis 2019/20/21 i 22 que podrien representar-me 2.068,51 € més.
Tot és degut, segons m’explica, per mor d’unes sentències sobre les Mutualitats que el Tribunal Suprem ha dictat, resolent en contra de l’opinió mantenguda per Hisenda que considerava que no s’havien d’atorgar.
Com que, des del Perú estant, m’imagín que hi pot haver qualque company capellà mallorquí que no n’està assabentat, mir d’informar-los-en, recomanant-hi que ho consultin amb algun gestor. Sembla que el tràmit és molt senzill. Es tracta d’omplir i enviar emplenats els dos formularis que es poden trobar a «l’esborrany» oficial elaborat i enviat per l’Agència tributària cada any a tots els contribuents.
A més d’això, aquest dijous també és jornada de Copa d’Europa de futbol 2024. juguen i retransmeten des d’Alemanya el partit que disputen Espanya i Itàlia. En seguim la retransmissió des de la casa del tio Salomón a la ciutat selvàtica de Jaén de Bracamoros.
La sort sempre està de part de qui la troba. Sense fer cap gol, la selecció espanyola guanya i queda classificada com la primera del grup per als octaus de final de la Copa d’Europa de futbol de 2024.
De Jaén de Bracamoros a Calzada, Moyobamba
Diuen que d’avui endavant la jornada diürna s’acurça i la nocturna s’allarga de mica en mica, a la nostra estimada Mallorca. En bon dia de la festa de Sant Lluís, em queda poc temps per felicitar companyes i companys de La Roqueta en la seva festa onomàstica, des d’aquestes terres selvàtiques amazòniques del Perú on som ara.
Juntament amb en Moisés, el conductor i propietari del vehicle Kia en què viatjam n’Eli i na Zully, tres germans de la família piurana Moreno Romero que m’hi acompanyen, ens disposam a fer el llarg recorregut que va des de la ciutat de Jaén de Bracamoros, província pròspera del Alto Marañón situada a la zona nord-oriental del Perú, pertanyent al departament de Cajamarca, fins a la ciutat de Calzada, situada al nord de la regió de San Martín, a la vall del Alto Mayo, província de Moyobamba.
Cotxada d'en Moisés de Jaén a Moyobamba
Són uns 334 km de carretera. Sortim de la ciutat de Jaén a les 10 hores. A trams en bon estat, en altres amb certes dificultats, sobretot a causa de les obres que s’hi fan contínuament, degut a les pluges intenses que deixen en mal estat les pistes per on circulen vehicles de tota casta: motos, mototaxis, cotxes particulars, bussetes, autocars, tràilers, camions de gran tonatge, etc. que transporten combustible, gas, benzina, gra, material de construcció, productes alimentaris, persones i animals, etc.
Durant la nit passa a Jaén, tenim pluja molt intensa a la casa de na Liliana, farmacèutica de professió, filla de n’Alícia, néta del tio Salomón germà de la senyora Rosa, mare de na Zully, qui és tia bona de la primera. Na Liliana viu amb dues filles, n’Ariana i na Cristel, de 13 i 5 anys respectivament. Ens feim molt amics, en pocs minuts.
L’aigua torrencial que cau damunt la teulada d’uralita durant la nit, mentre miram de conciliar la son, fa un renou ensordidor durant hores seguides. És la primera pluja selvàtica que veig i sent caure copiosa enguany damunt la ciutat de Jaén. Com puc presenciar també quatre anys enrere: una forta aiguada que cau del cel a les totes! Enguany comença damunt la 1:20 de la matinada i no s’atura fins ben a prop de les 9 del matí.
A estones pens si no hauríem d’ajornar l’anada programada per avui a Calzada, amb l’aiguada que ens cau damunt. Però no, definitivament partim de Jaén a les 10 hores del matí, després d’haver-hi berenat i omplit de combustible el vehicle que mena admirablement el professional de la conducció, Moisés.
Mentrestant, m’arriba un escrit del bon amic mossèn Guillem Vaquer Homar, rector de la parròquia de l’Encarnació de Ciutat. Em recorda que «avui, 21 de juny de 2024, fa 60 anys que va ser ordenat de prevere Mn. Bartomeu Suau Mayol. A causa de trobar-se malalt aleshores el bisbe Monsenyor Jesús Enciso Viana, Mn. Bartomeu Suau seria ordenat pel bisbe d'Eivissa Monsenyor Francesc Planes i Muntaner i assignat a la seva parròquia de L'Encarnació, on hi celebra la missa nova el dia 28 de juny de 1964, en un lloc ben singular que abans havia estat el local de la sala de festes Olímpia... Convida a participar en l’Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., acompanyant Mn. Bartomeu Suau en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. AD MULTOS ANNOS.»
M’hi afegesc tot d’una amb una resposta prompta que li tramet, tot desitjant-li els molts d’anys:
«Des de la selva amazònica de Moyobamba, a la regió nord-oriental del Perú, m'unesc a la celebració de l'Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., a la parròquia de l'Encarnació de Ciutat, acompanyant Mn. Bartomeu Suau en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. Són seixanta anys de servei com a capellà. AD MULTOS ANNOS!»
Són les 7 i mitja del capvespre, aproximadament quan, després de recórrer plàcidament centenars de quilòmetres, trobant-nos a prop del peatge d’Aguas Claras, a unes dues hores de la nostra destinació final, el districte de Calzada, mentre circulam tranquil·lament per una via no molt ampla, ens sorprèn de mala manera un tràiler conduït per un conductor sense escrúpols que gosa d’avançar una mototaxi en el moment precís en què el nostre cotxe petit és a punt d’arribar-hi, envaint la nostra pista i fregant-nos la banda esquerra, quedant-hi afectat el retrovisor, la planxa i la roda davantera.
Amb el cop que ens enverga, gràcies als bons reflexos del nostre conductor, l’expert en el maneig de camions de gran tonatge, en Moisés, no anam a parar al fons de la cuneta profunda que es troba només a un pam de la línia contínua que marca la via pública. Cosa que ens facilita poder contar-ho!
El tràiler, en lloc d’aturar-se, se n’allunya, de la mototaxi i del nostre cotxe una desena de metres. Mir de sortir-ne ràpidament, per cridar-li, acostar-m’hi, córrer a prendre-li foto per identificar-lo amb la matrícula, tot i la foscor que domina el tram d'aquesta carretera. Però el conductor fuig ràpidament i ens deixa abandonats a la nostra mala sort, situats perillosament en una vorera de la carretera...
Sortosament només hi detectam danys materials, que no personals. Na Zully i jo prenem la decisió d’arribar a peu fins a les instal·lacions del peatge més proper. Es troba a un km de distància. El recorrem tots dos a peu i a les fosques.
Ens topam amb un personal no gaire interessat en la nostra situació dramàtica. Els veim més preocupats pel resultat del partit de futbol que disputen aleshores les seleccions esportives de Perú i Xile per la Copa Amèrica!
Sortosament, els membres d’una família que regenta un dels comerços de l’indret, s’ofereix a ajudar-nos molt amablement. Ens lliura una palanca mecànica. Posa a la nostra disposició la seva mototaxi perquè puguem retornar fins al lloc de l’accident. Col·laboren amb nosaltres fins al punt d'ajudar-nos a dur el cotxe avariat fora del perill i de deixar-lo en un lloc més ben guardat. Ens parlen de la mala voluntat del personal oficial que, lluny d’ajudar, ens diuen, sempre es mostren reticents a donar una mà.
Miram de posar-nos en contacte amb la Policia de trànsit. Ens diuen que estan entretenguts mirant el partit de futbol... Ja ens n’ha advertit la família que col·labora amb nosaltres: «La policia és com si no existís, són uns ‘adefesios’!»
Quan acaba el partit, amb un resultat d’empat 0 a 0, s’hi fan presents dos agents que hi mostren un cert interès, i fan tot els possibles perquè véngui a recollir-nos una grua que ens porti fins a l’indret on volem arribar, el districte de Calzada.
És clar que, per aconseguir-ho definitivament, tot hi haver pagat el peatge que ens donaria dret a ser atesos gratuïtament per l’assegurnaça pública, no ens queda altre remei que haver d’abonar 5 euros a la parella de la policia de trànsit... i 50 euros al conductor de la grua... per haver acceptat de dur-nos «clandestinament» tots quatre: tres dalt de la cabina i un dins el cotxe... Contravenint la normativa vigent en matèria de transport en grua...
Sortosament, podem contar que arribam vius a la nostra destinació tots quatre, malgrat siguin passades les 2 de la matinada! Catorze hores després d'haver sortit de Piura!
(NOTA:
Degut a la manca de cobertura tecnològica suficient, des d'aquest indret de la selva amazònica peruana em resulta del tot impossible penjar-hi fotos i víideos... Cosa que miraré de fer, tot d'una que pugui)
.jpeg)
