Per als catòlics, la
canonització
d'una persona difunta és una declaració oficial que fa el papa.
S'hi certifica que aquella persona es troba certament al Paradís i
en permet el culte com a sant...
En relació amb la meva
opinió personal sobre l'anunci papal de la canonització del
mallorquí
Juníper
Serra, he de dir que la meva cama arianyera,
propera a molta gent petrera que admir moltíssim, m'empeny a dir-hi
la meva.
M'entren ganes
d'endinsar-m'hi, tot i que puc aportar ben poc relacionat amb aquesta
figura egrègia mallorquina, quan m'assabent que el papa Francesc,
jesuïta sudamericà, ha manifestat el seu desig de
canonitzar el franciscà mallorquí,
Miquel Josep Serra i Ferrer.
La meva condició de
catòlic i de mallorquí no em permet de passar-hi de llis, com si no
res.
He de reconèixer que no
som cap expert en aquest personatge, ni en conec gaire les dades de
la seva biografia, ni he estat mai cap entusiasta de l'obra
missionera que realitzà.
Tot i amb això, sempre
n'he admirat la seva capacitat d'actuació, per la seva obra ingent
que desplegà, sobretot a Mèxic.
L'obra biogràfica que
publicà el seu amic mallorquí, el Pare Palou, ajuda ben molt a
copsar més a fons el paper i la figura d'aquest personatge petrer.
És un clàssic.
M'agradaria, emperò,
atansar-me més a prop d'allò que puguin opinar certs companys meus,
amb els quals he tengut la gran sort de compartir la perspectiva
missionera alliberadora durant uns anys a terres d'Amèrica Llatina.
A l'hora que em criden
poderosament l'atenció certs aspectes d'aquest anunci papal, em
sembla entendre i copsar que l'ànima americana, sens dubte impulsora
de moltes decisions que adopta aquest argentí, convertit en el cap
suprem de l'Església Catòlica, l'ha d'empènyer a realitzar
actuacions que tenen molt a veure amb la realitat religiosa,
política, social i econòmica que envolta les Amèriques. Em sembla
inevitable.
Certament, en recordar la
figura del Pare Serra i visitar les missions que desplegà a la
Sierra Gorda de Querétaro habitada pels indis pames, hom se'n surt
meravellat. Les nombroses esglésies que va construir, durant els
vuit anys que romangué a la zona, han estat declarades patrimoni
cultural. La ciutat més important s'anomena Jalpan de Serra, en
memòria d'aquest mallorquí franciscà, doctor en Teologia.
Tot plegat fa veure
clarament que fou un home molt inquiet. Mai no va voler romandre
durant molt de temps instal·lat a cap lloc. Sempre volia fer-ne el
recorregut a peu, caminant milers de quilòmetres.
El seu biògraf conta que
quan l'expedició espanyola arribà a Veracruz, el Pare Serra no va
voler fer el trajecte cap a la ciutat de Mèxic en el carruatge que
li corresponia, sinó que volgué fer tot el camí a peu. Cosa que li
provocà que una nit, dormint a terra, fos picat per un animal
verinós que li provocà una ferida que mai no va poder arribar a
curar del tot, sempre li dificultava els moviments i li provocava
dolors intensos.
Malgrat tot, continuà
treballant anys a Sierra Gorda i posteriorment es va traslladar al
col·legi franciscà de la ciutat de Querétaro on romangué un
temps.
Quan els jesuïtes foren
expulsats de Mèxic, quedaren abandonades les missions que havien
obert a les Califòrnies. El Pare Serra s'hi traslladà, viatjant en
vaixell des del port de San Blas, a l'Estat Mexicà de Nayarit -lloc
esplèndid per a la pesca de la llampuga!-. A l'església parroquial
encara ara s'hi pot veure una placa commemorativa del pas de Fra
Juníper pel port.
El frare franciscà
mallorquí fundà les principals ciutats de la Califòrnia
estatunidenca (a Mèxic hi ha dos estats que s'anomenen així), com
San Diego, San Francisco, Monterrey i altres.
En ser territori de
conquesta, sempre l'acompanyaven grups de soldats. I conten que el
Pare Serra s'havia d'enfrontar molt sovint als abusos que aquests
cometien. Amb la intenció d'acabar definitivament amb aquells
comportaments militars abusius, viatjà a la ciutat de Mèxic, on
s'entrevistà amb el virrei Bucarelli i aconseguí que aquest emetés
un decret que manava que els indis fossin acollits i protegits pels
missioners, evitant així els abusos dels soldats.
Només són algunes de
les generalitats que permeten recordar, a grans trets, qui va ser
aquest mallorquí insigne, aquest franciscà de la vila mallorquina
de Petra, el Pare Juníper Serra.
Lamentablement, no conec
a fons la vida i obra d'aquest paisà extraordinari. Però sí que he
tengut la sort de recórrer alguns dels territoris que ell trepitjà
segles abans.
I, també, he mirat de
recordar els treballs realitzats per mi, com a missioner a terres
d'Amèrica Llatina durant una partida d'anys. Amb concepcions
distintes. En situacions distintes. Des de perspectives pastorals
distintes. I sense arribar ni a les soles de les sabates d'aquest
personatge petrer... pel que fa a construccions de temples...
Ja sé que no som qui per
fer-ho. Però, si jo hagués tengut l'oportunitat de recomanar-li, al
papa Francesc, la canonització d'algun altre personatge mallorquí,
abans de suggerir-li el
Pare Serra, li hagués assenyalat
expressament en Ramon Llull.
Més ara, quan l'estat
islàmic continua fent-ne de les seves arreu del Planeta: "Si no
ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor" (Llibre
d'Amic e Amat).
Però això ja són
figues d'un altre paner!
