El genoma humà, a càrrec del Dr. Jordi Orellana, al Seminari Nou

Setmanes enrere, el bon amic campaneter Ferran Bellver comunica l’interès seu a mantenir una trobada amb el Dr. Jordi Orellana Mas, investigador del genoma humà, sobre l’assumpte essencial del seu llibre nou  que toca el tema de l’aparició del gènere humà a la Terra.

Diu i repeteix que es tracta d’una proposta emesa per l’altre bon amic, el gabellí mossèn Llorenç Tous qui, desplaçant-se des de Ceinos de Campos (Valladolid), on resideix habitualmente des de fa temps, té previst de ser a Mallorca per al dia 26 d’agost.

En feim difusió entre les nostres amistats més properes. I, arribat el dia, més de dues dotzenes de persones interessades en l’assumpte, ens trobam a la sala auditori del Seminari diocesà de Mallorca, situat a la finca de Son Gibert (al barri palmesà del Viver), 

Durant uns tres quarts d’hora, el doctor Jordi Orellana hi exposa les seves observacions. Van seguides d’intervencions sucoses sobre la vida humana damunt d'aquest planeta Terra, per part d’un bon grapat d’assistents a la trobada, encuriosits amb la temàtica.

En llenguatge més o manco planer,  comprensible per a tothom  el doctor va esbrinant detalls i més detalls de l'assumpte i la temàtica central d'aquesta trobada sobre el genoma humà.

Ens parla de l’univers, del  planeta,  de l’evolucionisme, de molècules, cèl.lules, proteïnes,  codis genètics, de matemàtiques, mutacions, darwinisme, ciència, consciència, etc.

Assumptes, tots, molt interessants, sobre els quals posteriorment s’entaula un diàleg molt profitós entre assistents i conferenciant. Força enriquidor resulta el col.loqui que s’hi manté, les preguntes formulades, les nombroses intervencions fetes, les respostes donades.

L’organitzador d’aquesta trobada, el campaneter Ferran Bellver, que havia estat molt interessat sobretot a aconseguir que el diàleg posterior a l’exposició del Dr. Jordi Orellana entre teòlegs i científics, s’esdevengués el millor de l’encontre, de fet, ho ha aconseguit. 

Si ben interessant n’ha resultat l’exposició de la temàtica proposada, tant o més interessant encara n’ha brostat el diàleg establert entre participants i conferenciant.

Cal considerar com a molt profitós aquest encontre. 

Com una de les reunions força enriquidores que et permeten de trobar-te amb aportacions tan inesperades com la de la jove assistent que hi intervé, fent memòria de l'ajut valuós que va rebre del jove bisbe inquer ja difunt Mons. Antoni Vadell...

O la del teòleg que hi veu, en l'exposició del doctor, una mostra de caire científic sobre Déu i la història de la salvació en Jesucrist...

O la del doctor emèrit que hi remarca la importància de la consciència immaterial per damunt de la ciència i del materialisme científic...

O la de tants d'altres que hi intervenen espontàniament i directa, dient-hi la seva i exposat-n’hi l’opinió.

Tant de bo que sigui la primera de tota una sèrie més amplia encara, de trobades interessants.

A la bona amiga i veïna Josefa Cañavate Mesas, religiosa trinitària

En la dècada dels anys 50 del segle passat les nostres dues famílies, la Buele-Ramis i la Cañavate-Mesas, s’instal·len al mateix carrer de Ciutat, ocupant sengles vivendes modestes, situades davant l’antiga fàbrica de GESA, al carrer 365... A molt poques passes una de l'altra.

A Son Roca, el 10 de maig de 2025

D’infants, jugam plegats amb els seus germans Ramon i Juan. Ella em guanya d’uns 9 anys i mig.

Aleshores record que em sorprèn moltíssim la seva decisió de fer-se religiosa trinitària abans que complís els 20 anys. Mantenc viva la imatge d’aquella primera vegada que la veig amb l’hàbit trinitari, portant la creu blava i vermella característica... 

Mentre estic estudiant Filosofia al Seminari diocesà de Mallorca, m’assabent que se’n va destinada al Perú com a missionera, l’any 1961.

Poques notícies seves m’arriben de llavors ençà, fins que coincidim en la nostra tasca al país andí catorze anys després. La hi veig dedicada profundament i intensa, dirigint amb entusiasme i moltes ganes el centre educatiu Colegio San Agustín, situat a l’avinguda Javier Prado de Lima. Escola catòlica, de caràcter privat, dins el districte de San Isidro, hi és considerat com un dels col·legis de nines més prestigiosos de la capital peruana.

 

Posteriorment, ens retrobam a una altra casa dels afores de Lima. Ella, juntament amb les seves germanes de congregació, hi duen a terme tasques pastorals diverses, residint al convent que les religioses trinitàries mantenen obert al Balneario de Ancón (al mateix indret on el cardenal Juan Landázuri Rickets m'encomana la tasca de rector a la parròquia de San Pedro durant uns quants mesos).

Som testimoni directe de la gran feinada que hi fan, acollint-hi infants i mares de família en situació de pobresa extrema, amb molta de cura i gran dedicació (encara avui dia roman obert).

També record haver visitat na Josefa fora de la ciutat de Lima, a centenars de quilòmetres cap al Nord. Quan les religioses trinitàries funden una casa (que encara avui roman oberta), en un dels poblets anomenat Pueblo Nuevo, situat en una de les zones rurals del departament de La Libertat, entre Trujillo i Piura (on treball alguns anys).

He de dir que sempre hi som molt ben acollit, tant per ella com per les germanes trinitàries que m’hi reben, des que les conec i tract de prop l’any 1975, fins l’any passat mateix. Durant aquests darrers cinquanta anys, en una desena d'ocasions m’hi he trobat com a ca meva. Els estic molt agraït.

Quan la bona amiga i religiosa trinitària Francisca Berga em comunica, aquest dilluns dia 14, la notícia de la mort de Josefa Cañavate Mesas, m’hi qued sorprès. La darrera vegada que coincidim tots dos és a Mallorca. Concretament, a la casa d’espiritualitat de Son Roca, hi participam el proppassat dia 10 de maig, en una trobada organitzada per Mallorca Missionera.

Una altra bona amiga i veïnada se n’ha anat d’aquest món cap a la dimensió desconeguda que anomenam el cel. Que, conduïda per l’Esperit de Jesús,  gaudeixi per a sempre de la Vida que el nostre Pare, Senyor i Déu de l’Univers, ens té reservada, a tota la humanitat alliberada. 

I que na Josefa Cañavate Mesas no deixi mai de continuar afanyant-se en la tasca d’acompanyar-nos i d’engrescar-nos en el treball per un món millor: el cel nou i la terra nova on impera la Justícia.

Mossèn Gaspar Aguiló Capó, fill il·lustre de Búger

Des de Barcelona estant, un bon dia del mes de maig de 2025 el bon amic bugerró Andreu Obrador Siquier m’informa que l’Ajuntament de Búger vol fer fill il·lustre mossèn Gaspar Aguiló Capó. Em sembla una notícia molt bona. Digna de ser recordada i tenguda en compte en molts d’àmbits, i per molts i molt diversos motius.

A través de l’altre bon amic inquer que resideix a la vila bugerrona, Bernat Forteza, m’assabent que es tracta d’un homenatge que li vol retre el Ple de l’Ajuntament, presidit pel batle socialista Pere Torrens Escalas. El tenen programat per al dia de la festa de Sant Marçal, dilluns dia 30 de juny, després de la missa que celebren a les 20:15h.

M’hi vull fer present aquest dia unes hores abans, amb ganes de deixar-n’hi constància audiovisual fefaent. Em sembla una jornada històrica. No solament per a la vila mallorquina de Búger. També per al conjunt de l’Església diocesana i, si m’ho permeteu, per a tota l’Església catòlica universal: que un capellà de 93 anys rebi un homenatge públic, no seria cap fet extraordinari. N’hi deu haver d’altres. Que aquest capellà, emperò, sempre s’hagi reconegut públicament i s’hagi comportat exemplarment durant dècades seguides com a bon pare de família, ja no resulta cap fet tan normal ni tan corrent.

Efectivament, mossèn Gaspar Aguiló Capó té una filla, de nom Àngela Aguiló Lemoine. En aquesta ocasió, tenc oportunitat de conèixer i saludar sa mare, per primera vegada: la ciutadana francesa Teresa Lemoine Cardellí. No ens coneixíem, fins avui mateix. Els admir tots tres: jo, capellà enviduat dues vegades, i sense cap casta de descendència, sempre he valorat com a molt positiva una situació familiar tan singular com la seva!

M’alegra veure’ls tots tres molt ben acompanyats, entre moltíssima d’altra gent, per dos dels condeixebles preveres mallorquins, el mossèn taujà Gabriel Amengual Coll, canonge de la Seu (padrí de l es Fonts de n’Àngela!), i el mossèn deianenc Guillem Miralles Cardell, amb qui he compartit tantíssimes tasques pastorals com a consiliaris escoltes i missioners al Burundi tots dos. 

Així mateix, hi fan d’acompanyants uns altres dos capellans: el bugerró mossèn Joan Pons i el binissalemer mossèn Pere Gerard Bestard. Quatre bones companyies sacerdotals mallorquines!

El més admirable, emperò, és veure-hi gairebé tot el poble de Búger que hi fa costat. Amb gent que em resulta coneguda i molt ben valorada, com és ara el pare del batle actual, Pere Torrens Siquier (cosí bo d’Andreu Obrador Siquier). I amb tot el Ple de l’Ajuntament al front d’un acte públic d’homenatge institucional civil i eclesiàstic a mossèn Gaspar Aguiló.

No hi manquen els reforços de la Policia local que contribueix al manteniment de l’ordre públic. 

Tot queda ben emmarcat dins la diada festiva que dedica el poble a la gent major de la vila: són més d’una vuitantena de persones, dones i homes que hi participen com poden i a la seva manera: una nicaragüenca molt simpàtica ajuda en Gaspar Aguiló a ser-hi portat en cadira de rodes durant tot el temps.

La plaça de la vila ben empaperinada i endomassada amb imatges de Sant Pere, patró de la localitat, roman buida i desocupada totalment pels vehicles que acostumen a romandre-hi aparcats.

Com és habitual, no hi manca la presència d’una bona colla de xeremies, amb Miquel Perelló fent-la sonar, Maria Cladera al flabiol, i caparrots dansaires que acompanyen tota la comitiva des de les instal·lacions municipals fins a l’interior del temple. 

Queda ple a vessar, mentre tothom roman una bona estona a l’espera de l’arribada del senyor rector (qui, bo com és, sempre s’hi ha de fer esperar!) Fins que l’escolà Jaume Gamundí fa sonar les campanes en senyal clar que s’inicia la missa concelebrada per quatre capellans.

Amb les autoritats que ocupen els primers bancs de l’esquerra, i els familiars de mossèn Gaspar Aguiló que s’asseuen als primers bancs de la dreta, el cor parroquial que dirigeix Bernat Forteza, compost per més d’una dotzena de veus cantaires, acompanyades a l’orgue per les mans prodigioses del músic Donald Santiago, ençaten la celebració cantant «Celebrem la glória dels amics de Déu». I continuen acompanyant-hi amb cants successius: «El Senyor és compassiu i benigne», «Al·leluia», «Goigs de Sant Pere», «Mallorca ditxosa», etc.
 

No hi pot faltar el Ball de l’Oferta, a càrrec d’un grup local proposat per l’Obra Cultural Balear, que rep els aplaudiments de tota la concurrència al final de la seva execució admirable.

Acabada la missa, tothom s’adreça cap a la plaça del poble. Hi ocupa centenars de cadires ben disposades, fent rotlle en torn d’un escenari molt ben preparat per a actuacions musicals posteriors.

Ballades dels caparrots i del grup de ball de bot conviden la gent a participar en el bolero i la jota que executen a la perfecció.

Sol ponent, el batle presenta l’acte d’homenatge. Abans que parli el batle, hi intervé breument el capellà bugerró mossèn Joan Pons qui mostra la seva admiració i el seu suport personal a la tasca desplegada per mossèn Gaspar Aguiló, tot al llarg d'una vida nonagenària dedicada als sectors més desprotegits de la societat mallorquina.

La intervenció del senyor batle resulta molt emotiva, emmarcant l’homenatge a mossèn Gaspar Aguiló dins el context d’un homenatge més ampli a tota la gent major del poble, que representa el conjunt de les arrels d'aquest arbre que duu el nom de Búger, com també la saba que li dóna vida. Fa una exposició molt extensa de la tasca desplegada pel mossèn bugerró, basant-se en les aportacions que hi fa Miquel Perelló durant unes jornades d’Estudis locals. 

 

Resulta tan extensa i detallada, que, també a mi, em causa sorpresa i admiració, més enllà dels coneixements que fins aleshores tenc de qui fou company d'estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca durant una desena d'anys seguits: ell com a "balarasa" de més de 20 anys d'edat, i jo com el més jove de la guarda que s'hi fa present l'any 1955 a l'edat de 10 anys. Acabat el discurs, el batle li imposa la medalla de fill il·lustre de Búger. 

La cloenda definitiva de l’homenatge corre a càrrec de la filla de mossèn Gaspar Aguiló, Àngela Aguiló Lemoine, qui, davant tota la concurrència, agraeix profundament el reconeixement oficial fet públic, alhora que explicita la satisfacció de son pare davant les mostres d’afecte que el poble de Búger sempre li ha fet. Ho valora com un homenatge a tota una vida de compromís amb els membres més marginats de la nostra societat. N'acaba amb un «Moltes gràcies! Visca Búger! Visca Sant Pere!»

Aleshores comença el repartiment d’ensaïmada que desplega el batle a tots els assistents, quan sonen les 10 de la nit al rellotge del campanar de l’església bugerrona... I jo me’n torn cap a Ciutat!

Presentació del llibre del P. Josep Amengual Batle, MSSCC

 En bon dimecres, 18 de desembre, via whatsapp me n’arriba la invitació.

Es tracta de «la presentació del número 3 de LES TRES EMES». Un llibre voluminós (800 pàgines) sobre «La Història de Mallorca i les Religions del Llibre» (2024). Abasta el Regne independent de Mallorca (1229-1349); la implantació del cristianisme, segons el model de cristiandat; els musulmans, esclavitzats i desestructurats; cristians i jueus, els senyors del nou regne.

Imatge de la portada del llibre

És l’obra que publica recentment el bon amic i P. Josep Amengual i Batle, M.SS.CC., a cura del doctor en Història Antoni Mas, professor titular de la UIB. La presenten a la sala Capitular del Monestir de la Real, divendres 20 de desembre a les 19:30.

Em limit a respondre-hi: «Gràcies, miraré d’acudir-hi»...

I ho faig. M’hi present una mica abans d’hora. Això em permet de participar en la celebració eucarística que concelebra el superior general dels Missioners dels Sagrats Cors, el P. Antonio Fernández Cano, a l’interior de l’església de Sant Bernat.

Amb la Sala Capitular plena de gent que s’hi fa present, inicien la presentació d’un llibre que, sens dubte, ha de marcar un abans i un després de la seva publicació. Sobretot pel contengut exhaustiu i crític, relatiu a la historiografia mallorquina, amb no pocs aspectes fins suara mateix considerats «tan inamovibles com intocables».

Un cop feta la intervenció prèvia per part del Dr. Antoni Mas, parla el P. Josep Amengual, agraint primerament tot quant ha rebut al llarg de la seva vida, des del mateix Santuari de Lluc, fins al conjunt de la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors.

Mir d’atendre acuradament els esments personals que hi fa inicialment. D’entre tots aquests, hi destrio alguns noms tan coneguts per mi com Plàcid Pérez, Àlex Volney, Toni Mas, Ramon Rosselló, etc.

Diu el P. Amengual que aquesta obra pretén recollir els nombrosíssims treballs que ell ha fet, des que els inicia amb els seus estudis universitaris a Roma, fins que duu a terme la feina feta a favor de l'església i del poble de Mallorca en àmbits diversos...

Em crida poderosament l’atenció un fet que arriba a esmentar: quan, en els seus viatges com a superior general de la Congregació, visita els missioners que treballen a Rwanda, tot i les grans mancances materials en què es troba, no deixa de prendre notes «a la llum d’una espelma», quan la jornada es fa fosca i no compta amb la llum solar... (M’hi veig ben reflectit, esplèndidament, quan escric les meves cartes des de Burundi, destinades a la família i les amistats de Mallorca, a la dècada dels anys 70 del segle passat, a la llum d'un quinqué...)

Continua explicant que mira d’acostar-se als documents que tracten sobre la nostra història. Pretén fer una història de Mallorca, no una història mallorquina. Una història de l’Església, no una història eclesiàstica. Remarca que el terme «mallorquí» és àrab...

Explica sense embuts que, amb la venguda del rei En Jaume, Mallorca viu una conquesta sagnant, que porta a constituir-la en dos sectors, el dels esclaus (musulmans) i el dels sers lliures (cristians i jueus).

L'editorial en portada

Amb la conquesta del rei En Jaume, els exclosos són els musulmans que ja no compten per a res. Mentre que jueus i cristians en reben les preferències, en oficis i en beneficis.

La conquesta comporta l’anul.lació total de l'Islam, i converteix Mallorca en un dels més importants mercats d'esclaus de la Mediterrània occidental.

Amb el títol del llibre vol recordar que el regne de Mallorca és un regne independent. Que així perdura quasi cinc-cents anys, fins al 1715, quan els reis Borbons hi exerceixen i practiquen el dret de conquesta.

El nou poble de Mallorca és fill de la Bíblia, hi manté jueus, cristians i musulmans. De cultura catalana, com els andalusos ho són de la castellana. Es regeix per unes normes molts singulars,  per les franqueses.

Se’n riu de qui pretén enlairar-se genèticament fins a l’època talaiòtica, o a la població fenícia, o al món mozàrab... O són tots morts, o són fugitius totalment. De manera que no en queda cap rastre ni un.

En apuntar que la societat mallorquina ha d’esdevenir dialogant, remarca que és clar que s’ha de fer això, però sempre a partir del que som: amb el cristianisme i la llengua catalana, no l’anglès, com elements definitoris de la nostra història.

Es mostra contrari a imposicions acadèmiques que pretenen passar per damunt del parlar popular més genuí. Creu que, en lloc d’ajudar, hi fan més complex l’ús lingüístic.

Repassant els períodes de la història de Mallorca, recorda que les lluites dels Agermanats pagesos no van directament contra el rei,  sinó més tost contra el mal govern que el rei no mira d’evitar.

Insisteix en el fet que les parròquies són en l’origen de tots els pobles i viles de Mallorca. Diferenciant-hi d’alguna manera els cristians, més dedicats prioritàriament al cultiu de cereals (Petra), i els musulmans més abocats a la producció de verdures (sa Pobla).

Destaca el paper dels canonges com a administradors dels béns de tota l’illa de Mallorca.

Basant-se en els nombrosos testaments que consulta, és de l’opinió que les obres de la seu catedral de Mallorca ja s’inicien a començaments del segle XIII.

Qúestiona el tractament històric de Ramon de Torroella (1213-1266) com el primer bisbe efectiu de Mallorca (1238). Considera que amb l’arribada del rei a Mallorca l’any 1229, ja s’hi constitueixen comunitats cristianes «oficialment» reconegudes com a catòliques. 

Si no fos així, l’autor es demana: Ramon Llull (1232) hauria nascut «cismàtic»?

Si alguna cosa veig clara, en la presentació d’aquest llibre del P. Josep Amengual Batle MSSCC, és el gran paper que exerceixen els ARXIUS en la recopilació de les dades que ell utilitza. Com també la citació dels nombrosíssims investigadors que els posen al nostre abast (Pere Xamena, Ramon Rosselló, Joan Rosselló, Llorenç Pérez, Antoni Mut, Gabriel Llompart, etc.) (p98)

Una segona observació primerenca que se m’acut: amb la conquesta catalana s'inicia socialment i políticament, la conformació d'una societat nova: un nou poble català en una illa! Fet insòlit en el món hispànic. (p100)

(CONTINUARÀ)

Don Jeroni Albertí, el meu primer contacte polític institucional

Amb motiu de la mort d’aquest polític tan rellevant en la decada dels anys 70 del segle passat, el vell nonagenari banyalbuferí Jeroni Albertí i Picornell, em vénen al cap alguns moments en què ens trobam tots dos, per un motiu o un altre, compartint projectes de caire polític institucional.

L’any 1978, de retorn a Mallorca i nomenat pel bisbe de la diòcesi rector de la parròquia de l'Encarnació, avesat a mantenir contactes directes i intensos amb formacions polítiques peruanes de l'esquerra més radical d'Amèrica Llatina - guevaristes, marxistes-leninistes, maoistes, troskistes, exguerrillers, de Pàtria Roja, de Sendero Luminoso, de l'esquerra parlamentària, etc. -, entre d'altres activitats pastorals, vull optar per passar-hi els meus primers moments observant fil per randa el ventall de les formacions polítiques que es mostren més actives dins la Mallorca d’aleshores.

Amb quina societat mallorquina em trob l'any 1978, quan hi retorn des del Perú, després d'haver romàs allunyat de la Roqueta durant més de 7 anys seguits? Veig que certament s'hi han produït canvis considerables, tant en l’àmbit eclesiàstic, com en el polític i social.

Claríssimament detect el canvi produït a l’estat espanyol amb la mort del dictador Francisco Franco.

Abans de partir cap a terres llunyanes, a Mallorca no se'n pot parlar mai, de política, enlloc. Un cop retornat a l’illa, en canvi, m’adon que tot bull i que arreu arreu es nota una gran efervescència política. Tot i que no arrib a destriar-hi mai enlloc res de semblant al conegut i tractat de prop, al Perú. 

Un bon dia, des de la Parròquia de l'Encarnació estant, em fix en un escrit publicat als mitjans de comunicació local. M’atur a llegir detingudament aquest article que consider força interessant. El signa Jeroni Albertí i Picornell, aleshores  president del Consell General Interinsular, òrgan pre-autonòmic que s’arribaria a convertir en el Govern Balear. 

M'agrada molt el contengut d’aquest escrit que defensa nítidament i clara moltes més quotes d'autogovern per a Mallorca. 

Li escric una nota, a l’autor. El president em crida. Me n’hi vaig, a parlar amb ell, al palau de l'antiga Diputació provincial, aleshores seu del Consell de Mallorca. 

Durant la conversa, llarga i extensa, li oferesc la meva col·laboració personal en allò que consideri que hi pugui esser més útil. M'assenyala l'àrea de Cultura com a àmbit possible de treball. Això sí, m’indica que «una joveneta» ja se n'encarrega. Parlam de Benestar Social, i quedam que ens tornarem a veure... 

Aquí s'acaba tota la conversa i tots els tractes mantenguts aleshores, en aquesta que consider la meva primera actuació personal, de caire polític institucional, que recordi. És el meu primer contacte personal i directe amb un alt càrrec de la política illenca, mentre m’estic exercint com a rector de la parròquia de l’Encarnació, a Ciutat. 

De fet, tot acaba en no res, com no pot ser de cap altra manera. D’una banda, es tracta del representant polític d'una formació de centre-dreta; mentre que jo vénc d’exercitar-me en la tasca política de les esquerres més radicals en escenaris d’Amèrica Llatina...

Sempre he admirat, emperò, i m'he mostrat molt agraït a aquest home, mallorquí de socarrel, dedicat a la política, crec jo, com a fruit d’una vocació profunda davant la necessitat imperiosa de posar-se a prestar un servei personal i col·lectiu a Mallorca. 

Una altra cosa, amb el pas del temps, arriba a ser la deriva que pren la formació política que funda, batiada amb el nom d'Unió Mallorquina...

Jeroni Albertí, com a primer president del Consell General Interinsular (CGI), malauradament, no arriba a aconseguir-hi tampoc la seva equiparació total amb el Gran i General Consell, el màxim òrgan políticoadministratiu i de representació de l'antic Regne de Mallorca. 

Fundat l’any 1249 i suprimit pel rei Felip V l’any 1718, emparant-se en el Decret de Nova Planta de Govern de Mallorca i Eivissa (28 de novembre de 1715), juntament amb tot el dret públic mallorquí, el Gran i General Consell se’ns presenta encara avui com  un model inigualable del que «hagués pogut esser i no fou» un òrgan polític d’administració i de representació democràtica molt més adient amb els nostres temps.

Així i tot, crec que Mallorca, les Illes Balears i Pitiüses, i el conjunt dels Països Catalans, romanem en deute perpetu més que evident amb un personatge de característiques tan singulars com Jeroni Albertí i Picornell: tot i comptar aleshores amb mitjans personals i materials tan minsos, amb una gran gosadia fora límits, avui dia del tot exemplar, és un d’aquells polítics que s’engresca en la tasca dificilíssima d’aconseguir majors quotes d’autopoder per a aquestes illes nostre. Ben convençut que un dia o un altre han d’aconseguir no dependre tant de Madrid com és habitual des de fa segles...

Que descansi en pau aquest vell polític lluitador, nascut a Banyalbufar l'any 1927! 

Amb agraïment públic a la seva gran tasca política desplegada.

A Francina Armengol, presidenta del Congrés espanyol dels Diputats

A la fi! 

En bon dia 17 d’agost de l’any 2023, sent a dir, amb tots els ets i uts, a l'interior de l'hemicicle del Congrés espanyol dels Diputats, allò que la mateixa Constitució espanyola ja manifesta quaranta-cinc anys abans i que ningú no s’atreveix a reiterar i refermar tan clarament com fins ara.

Me n’alegr ben molt, de sentir-ho a dir, a la nova presidenta del Congrés, la mallorquina Francina Armengol, fent-hi al·lusió directa: 

«La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció» (art. 3.3).

Per a un com jo, a qui no resulta gaire fàcil arribar a dir quatre paraules en català, des de la tribuna del Congrés dels Diputats el 4 de març de 2003, presidit per la senyora Margarita Mariscal de Gante y Mirón (PP), escoltar-hi vint anys després el discurs inaugural de la XV Legislatura en boca de la mallorquina Francina Armengol i Socias (PSIB-PSOE), representa qualque cosa més que una glopada d’aire fresc que neteja indrets tan contaminats com putrefactes, si més no en matèria lingüística.

Són paraules pronunciades per la presidenta Armengol, en el seu discurs, breu i concís, qui gosa de remarcar alguns aspectes que, per a mi, han de resultar rellevants, sobretot per a qui es considera, vol comportar-se i esser reconegut genuïnament com espanyol/a, amant de la Constitució espanyola: 

Literalment, afirma:

«España siempre avanza cuando se reconocen su pluralidad y diversidad», 

«La riqueza de este país reside en su carácter plural», 

«La pluralidad de nuestro país es nuestra gran riqueza», 

«La convivencia de culturas, tradiciones y lenguas distintas nos hacen mejores», 

«Aceptar sin reparos la pluralidad de pensamientos e identidades que conviven en nuestro país nos enriquece», 

«Esta pluralidad está obligada a reflejar esta cámara, para acercarse mucho más a la España real, que es diversa, que está llena de colores y cargada de matices», 

«Mi compromiso con el castellano, el catalán, el euskera y el gallego, y la riqueza lingüística que suponen... esta Presidencia permitirá la utilización de todos estos idiomas en el Congreso desde esta sesión constitutiva», 

«Defender la democracia parlamentaria, y esto es lo que nos corresponde a todos nosotros y nosotras, es preservar y respetar la diversidad que convive en nuestro país y que las urnas han llevado hasta aquí».

Tant de bo que aquest discurs de Francina Armengol, sobre «la diversitat i la pluralitat» en seu parlamentària espanyola, es traduesqui i convertesqui de fet en pràctiques molt més respectuoses que les sostengudes fins ara per l’estat espanyol, a l’interior de les institucions públiques i a cada racó de les nostres societats. 

Per a gent com jo, que ja en duu tantes, de vistes, de patides i d'escoltades en defensa de la llengua catalana, el més important no són les paraules belles, sinó, sobretot, els fets concrets que se’n deriven. 

Tant de bo que molts d’aquests fets esdevenguin constatables més aviat que de pressa. 

I, sobretot, que siguin perdurables en el temps i els territoris.

En defensa de la diversitat lingüística (1): "Ää: Manifiestos sobre la diversidad lingüística", de la mexicana Yásnaya Elena Aguilar Gil

Quan el bon amic navarrès Nicolás Ibarra, establert a Mallorca des de fa dècades, em proposa de presentar aquest llibre sobre «la diversitat lingüística», no m’hi puc negar de cap de les maneres. Tot i que, de cop sec, em sorprèn bastant una proposta com aquesta, en tractar-se d’un llibre i d’una autora mexicana que no han estat mai al meu abast. N'hi desconec les dades per complet.

El fet és, emperò, que avui dia, a través d’internet, ens podem informar més o manco detalladament sobre gairebé tot.

Així que m’hi pos tot d’una, a preparar-ho. En contacte amb amistats meves mexicanes de temps enrere, m’assabent que es tracta d’un llibre singularment rellevant dins l’àmbit de la defensa de les llengües indígenes d’arreu del món.

Entrant axarxes socials, m’és possible accedir a comentaris mexicans sobre aquest llibre de Yásnaya Elena Aguilar Gil. Prov de cercar fòrums de lectura, llibreries en línia o xarxes de la intercomunicació diverses que mantenen actives comunitats de gent lectora. Mir de cercar en blogs o pàgines  web sobre literatura mexicana o sobre temes de diversitat lingüística. Arrib a llegir opinions i comentaris d’altra gent, que coneixen molt més i molt millor que jo, com ha estat rebuda aquesta publicació en aquell país d’Amèrica Central, i també a la resta d’aquest món nostre.

Com a mallorquí que té la gran sort d'haver compartit la vida, durant alguns anys seguits, enmig de poblacions africanes residents a territoris amb llengua pròpia, com és ara el kirundi: una llengua arraconada i ofegada pel francès (que s'hi esdevé la llengua oficial de Burundi); o amb poblacions andines en territoris que també compten amb llengües pròpies, com són ara el quítxua o l'aimara, arraconades i ofegades igualment pel castellà (que s'hi esdevé la llengua oficial de Perú)...

Quant i més, com aquí a Mallorca i arreu dels Països Catalans, que comptam amb una única llengua pròpia, com és ara la catalana, arraconada i ofegada cada cop més intensament des de fa segles, també, per la llengua castellana (que s'hi esdevé la llengua oficial d'Espanya), em sent molt orgullós, content i satisfet de rebre l’encàrrec de presentar aquí, a Ciutat, una dona mexicana com aquesta, gran defensora de les llengües indígenes minoritzades arreu del món, llengües que, malauradament, es troben en perill lamentable d'extinció.

«Les nostres llengües continuen discriminades dins el sistema educatiu, dins el sistema judicial i dins el sistema de salut. Les nostres llengües no moren soles; a les nostres llengües, les maten!», acostuma a dir pertot arreu allà on va.

Si ho sabré jo, que a la dècada dels anys 90 del segle passat intervenc en ocasions diverses, com a diputat autonòmic, davant del Congrés dels Diputats a Madrid, i al mateix Parlament Europeu, defensant-hi l’ús de la llengua catalana com a «requisit» a l’Administració de Justícia espanyola!, Un assumpte que encara ara duu coa, més de vint anys després!

He d’agrair ben molt al Centre Basc Arteà -  Euskal Etxea Artea - que m'hi ha convidat. Eskerrik asko gonbidatzeagatik! Com també a la Llibreria Lluna que me n'ha facilitat l'exemplar del llibre i aquest espai encisador on gaudir-ne presències i converses. 

Per tot quant he pogut arreplegar, per ací i per allà, arrib a destriar que la desaparició de la diversitat lingüística és una de les preocupacions majors d’Aguilar Gil, un fenomen que, segons Yásnaya,  té molt a veure amb la conformació dels Estats. M’agrada la distinció que estableix entre «les llengües dels Estats i les llengües (a pesar) dels Estats».

Massa sovint passam per alt que l'Estat espanyol és un estat europeu que compta amb una gran diversitat lingüística. Per poc esment que hi parem, veurem que el conjunt de les llengües que s’hi parlen actualment, una desena, constitueixen un patrimoni etnolingüístic i cultural de valor immens: amazic (Melilla), àrab (dariya, a Ceuta), aragonès, astur-lleonès, castellà, català, èuscar, gallec, occità i portuguès. Tot i la manca de reconeixement i de respecte que es mereixen totes, i que mai no arriben a rebre enlloc com cal.

Sabem prou bé que la llengua oficial i majoritària a l'Estat espanyol és el castellà. Sovint oblidam, emperò, que unes altres quatre llengües (català/valencià, gallec, èuscar i occità) són oficials juntament amb el castellà a 6 comunitats autònomes i que, a més a més, continuen parlades en 10 de les 17 comunitats autònomes d’Espanya: Catalunya, Illes Balears, Franja d’Aragó, Múrcia (El Carxe) i País Valencià, cinc comunitats autònomes on, a més del castellà, parlen català; Galícia, Castella-Lleó (El Bierzo) i Astúries, tres comunitats autònomes on, a més del castellà també parlen gallec; País Basc i Navarra, dues comunitats autònomes on, a més del castellà, també parlen èuscar; Catalunya, una comunitat autònoma on, a més del castellà i del català, també parlen occità. En unes altres tres comunitats autònomes, dues altres llengües queden protegides d'alguna manera, tot i que no són oficials: l’asturlleonès i l’aragonès. 

Amb això, podem dir que molt més de la meitat de les 17 comunitats autònomes espanyoles NO són monolingües! NO parlen castellà només! Quasi res! 

Quines són les comunitats autònomes monolingües, on només parlen castellà? Aquestes 6: Andalusia, Cantàbria, Castella-La Manxa, Illes Canàries, La Rioja i Madrid. Són les sis comunitats autònomes monolingües castellanes, enfront de les altres 11 que posseeixen i empren alguna altra llengua a més del castellà.

Convidada a la presentació d'aquest llibre a la LLIBRERIA LLUNA

M’agrada el contengut d'aquest llibre de Yásnaya E. Aguilar "Manifiestos sobre la diversidad lingüística". Veig que és una obra que encoratja la reflexió crítica i convida a la societat a prendre consciència del valor de la diversitat lingüística, és a dir, la varietat de llengües que existeixen al món.

Veig que l'autora és una activista mexicana que defensa la importància de preservar i protegir les llengües minoritzades, especialment les indígenes, que s'estan perdent a un ritme alarmant.

En aquest llibre, Aguilar presenta diverses reflexions i manifestos sobre la diversitat lingüística i la seva defensa, i proposa diferents estratègies per a promoure la seva conservació i revitalització.

Es tracta d’una escriptora i activista mexicana que escriu en castellà: és la seva llengua materna i la llengua oficial de Mèxic. No obstant, Aguilar esdevé defensora aferrissada dels drets de les llengües indígenes del país, i sovint participa en campanyes per a la seva protecció i promoció.

>

Si no m’he errat de comptes, Aguilar pertany a la comunitat indígena nahuatlaca, una de les nombroses ètnies que habiten Mèxic i que tenen la seva pròpia llengua i cultura. Concretament la variant de Mixe de Coatlán, parlada per la comunitat mixe a l'estat d'Oaxaca, Mèxic.

M’ha interessat ben molt aconseguir de traduir a la llengua MIXE, la que em sembla que deu ser la seva, aquesta expressió catalana, molt breu, de salutació: «Benvinguda sies a l'illa de Mallorca, amb el català com única llengua pròpia, tu qui ets una gran defensora de les llengües indígenes mexicanes!»

"Wāyi ep badun tööwà' ka'mo lē jta̱' Mal Naluka̱, kēja̱ gān-ké̱n yēē mēēni̱' ne le k'akiə̱ nä' näwütjə̱̱̱ ku ca̱'a̱na̱ ta̱j jaa lu'una̱ jën bia".

Que sia benvenguda a La Roqueta! 

Lourdes Huanca, lideressa indígena peruana (4): conferència a Palma

A l’acte programat pel Col·lectiu de Peruans Residents a Mallorca, personificat en Pedro i Sarinova, amb la intenció de presentar-hi la lideressa peruana indígena aimara LOURDES HUANCA, durant més de dues hores seguides es fan presents a la sala auditori del sindicat de Comissions Obreres de les Illes (CC.OO.) una setantena de persones que l’escolten amb atenció i que, en finalitzar, li fan preguntes molt interessants.

La mesa organitzadora de l'acte a la sala auditori de CC.OO. de Palma (Mallorca)

Com a convidat a la mesa, juntament amb Joan Carrero, Susana Volosín, la lideressa indígena Lourdes Huanca i la moderadora peruana Sarinova, mri de dir-hi quatre paraules, amb més ganes d’escoltar allò que ens pugui dir, a tots els assistents, la lideressa peruana arribada aquell mateix dia a Mallorca des de l’aeroport de Frankfurt.

Començ la meva intervenció breu, passant pel micro unes poques paraules de salutació en quítxua i en aimara, tot desitjant que Lourdes Huanca s’hi trobi bé a Mallorca, durant els quatre dies que fa comptes de ser-hi present.

Agraint la presència de tots els assistents, gent interessada a seguir de prop la xerrada-conferència de Lourdes, n’hi destriï  de procedències diveses: partits polítics d’esquerres, funcionàries de l’administració pública, companys capellans mallorquins que han treballat a l’anomenat tercer món, mestres i professores de col·legis de Ciutat, membres de congregacions religioses que compten amb missioneres al Perú, alguns diputats o ex diputats autonòmics, mallorquines o mallorquins que mantenen contacte directe amb gent del Perú o d’Amèrica Llatina, representants de mitjans de comunicació, individus del col·lectiu peruà resident a l'illa, etc.

Agraesc a CC.OO. que n'hagi cedit gratuïtament i de molt bon grat el local i les instal•lacions, i a les Fundacions Darder Mascaró que n'hi auspicien l'acte.

Em limit a dir-hi unes poques paraules, com a mallorquí que sempre s’ha mantengut amb moltes ganes de romandre en contacte intens i directe amb gent i amb organitzacions del Perú.

Convençut que, aquí a Mallorca, tenim molt a aprendre: de les lluites populars que duu a terme la població peruana, de les organitzacions populars actives, dels moviments populars indígenes, de la FENMUCARINAP (Federació Nacional de Dones Camperoles Artesanes Indígenes Natives i Assalariades del Perú), creada i mantenguda activa per la dona peruana que, sortosament, podem tenir entre nosaltres, Lourdes Huanca, qui n'és la fundadora i animadora, i que ja es va fer present en aquestes illes nostres, l'any 2012 a Menorca, convidada pel Fons Menorquí de Solidaritat, el GOB-Menorca i l’entitat Entrepobles.

Avui dia, onze anys deprés, ve a Mallorca, a exposar-nos la visió que té ella i la seva organització sobre la situació peruana actual: en el seu llenguatge i amb el seu estil característics.

Sens cap dubte ni un, n’arribam a sortir amb més informació al nostre abast, que ens ajuda a entendre millor allò que passa avui dia al Perú, i a destriar allò que hi podem fer, des de Mallorca estant, a favor dels sectors de la població més desfavorits.

oooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo

Em faig meu el proverbi incaic, escrit en quítxua que diu: "el hatum  ama sua ama llula ama quella". L'importsant és que no robis, que no diguis mentides i que no siguis gandul.

Visca el Perú, en democràcia plena!
Amb gran respecte pels drets humans de les nacions originàries!

Al bon amic menorquí, Joan F. López Casasnovas

El mateix any que jo entrava a treballar com auxiliar administratiu a la Secretaria general tècnica del primer Govern de les Illes Balears, presidit per Gabriel Cañellas, l’any 1983, dos bons amics menorquins entraven al Parlament com a diputats: Ramon Orfila Pons i Joan F. López Casasnovas, 7 anys i vuit mesos més jove que jo, escriptor, filòleg, professor, poeta i polític compromès en la transformació radical de les nostres societats capitalistes.

Els meus primers records d’aquell duo parlamentari inseparable es belluguen entre dos recintes diferents: d’una banda el Celler Pagès, on acostumàvem a anar a dinar... i la cambra parlamentària, instal·lada al "Círculo Mallorquín" on tots dos intervenien de manera magistral.

Més de dues vegades, vaig interrompre la meva tasca com a transcriptor d’aquelles primeres sessions parlamentàries que havien de quedar ben reflectides al BOPIB, per anar a escoltar, des de la balconada del primer pis, les intervencions oratòries de Joan F. López Casasnovas (per a mi, el diputat més brillant de tots quants han passat pel Parlament de les Illes Balears, que he tengut ocasió d’escoltar, sense cap dubte).

S’hi va desplegar durant més de dues legislatures...

Adesiara ens hem anat comunicant. La seva mort m’ha arribat molt endins: 7 anys i 8 mesos més jove que jo, i amb tantes dèries de tants àmbits tan diversos: l’escriptura, la docència, la investigació filològica, la praxi política, la solidaritat internacional, la cultura en general, la lluita per una societat igualitària, etc.

Guard un record molt emotiu de quan aquest bon amic menorquí i company de lluites esquerranes republicanes, Joan Francesc López Casasnovas, amb motiu de la festa de Nadal de l’any 2009, m’envià una glosa nadalenca que, provinent de tan bon agnòstic, ja llavors i sobretot ara, em sembla, senzillament, sensacional.

No me’n puc estar de difondre-la, a tots vuit vents del món i de la bolla.

Deia així:

«Deis que ve i que ja és aquí.
Tornem-hi, idò, que hem fet bo!
Som Nadal i el que és a jo
no m’entusiasma ni

ignor que ha estat sempre així:
que tothom fa açò i allò
per demostrar el seu bon cor
(però ningú es pot pair!)

Duis l’aigua al vostre molí
i encara d’ell són les rodes
amb què, crèduls, combregau.

Món sense-seny i mesquí:
premiau el rei Herodes
amb el Nobel de la Pau!

(Glosa nadalenca, 2009)

Dos anys després, compartírem la defensa de la Pau i la Democràcia al País Basc, quan un bon grapat de persones de sensibilitats distintes es reuniren i debateren al voltant dels escenaris nous que s'estaven vivint al País Basc. Ens aplegava la voluntat de contribuir a la consolidació d'un procés que es vivia amb esperança.

Per aquest motiu redactaren una Declaració per la Pau i la Democràcia, mantenint la voluntat d'aconseguir el suport més ampli possible.

Dins el grup promotor d'aquella iniciativa social i política, apareixien noms i llinatges ben coneguts arreu dels Països Catalans: Antoni Batista, August Gil Matamala, Gemma Calvet, Jordi Porta, Roser Ràfols, Arcadi Oliveres, Gabriela Serra, Jordi Muñoz, Josep-Lluís Carod-Rovira...

En bon dimecres, 30 de març de 2011, es presentava a Barcelona, al Col·legi de Periodistes, el manifest “Per la pau i la democràcia al País Basc”, reclamant la legalització de l'esquerra abertzale.

Entre les 172 adhesions primeres d'arreu dels Països Catalans, hi apareixien una dotzena de persones de les Illes Balears i Pitiüses: Antoni Ramis Caldentey, psicòleg social; Bernat Joan, escriptor; Cecili Buele, promotor cultural; Climent Garau, promotor cultural; Esperança Marí, diputada al Parlament Balear; Francesca Tur, historiadora; Jaume Mateu i Martí, escriptor; Joan Carrero, moviment pacifista; M. Antònia Font, professora; Magdalena González, pedagoga musical; Sebastià Alzamora, periodista i escriptor...

Lògicament,  no hi podia faltar la signatura i el suport de JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS, filòleg.

Als dies següents s’hi varen sumar moltes d'altres adhesions que feien veure i sentir el crit equànime de la gent demòcrata dels Països Catalans. Exigint i reclamant del Govern espanyol el màxim respecte a la llibertat d'expressió, de manifestació i de participació política sense cap casta de restricció, per tal que es restablís d'una vegada per totes la normalitat democràtica al País Basc.

I encara mantenc viu el record d'un tercer episodi dels nostres encontres. Es dóna el mes d’abril de 2011, quan Forum Musicae, l’entitat mallorquina que presidia Magda González i Crespí, impulsà i promogué la reestrena de l’Himne de la Pau, de Pau Casals, a la seu de l’ONU.

Havia de ser-hi interpretat per l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, el Cor Jove dels Països Catalans, el Cor de Noies i el Cor Jove de l’Orfeó Català, dirigits pel mestre Salvador Brotons, a la mateixa seu de l’ONU, el 24 d’octubre de 2011, amb la finalitat de commemorar-ne el 40è aniversari...

L’entitat mallorquina dugué a terme una campanya de captació de suports, tan institucionals com individuals, que permetessin fer realitat aquell somni.

Més d'una cinquantena d'entitats i més de tres-centes cinquanta persones, a títol individual, hi van fer suport arreu dels Països Catalans. Entre aquestes, hi apareixia la participació entusiasta de JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS.

Com a creient que som en l'altra dimensió desconeguda, (digau-li Déu, cel, eternitat, paradís, vida eterna, etc.), desig de bon de veres que descansi en pau aquest bon amic menorquí, gran lluitador en defensa de les causes més nobles per les quals s’ho paga engrescar-se: la llibertat, la igualtat i la solidaritat entre persones, pobles i nacions.

A la bona amiga Margalida Vaquer: política i música

M’he quedat de pedra, quan el bon amic d’Esquerra Republicana, de cop sec, m’ha interromput la comunicació per whatsapp, i em feia a saber «m’acaben de confirmar que la nostra companya Margalida Vaquer va finar, ahir, a Mèxic».

No m’ho podia creure! Ni sabia jo que ella estigués per terres mexicanes. Tot d’una hi he oferit la meva col·laboració personal, per si feia falta haver de recórrer a algun dels contactes que hi mantenc, per aquell territori centreamericà.

Tot d’una m’ha vengut al cap que la meva relació amb Margalida Vaquer es remunta al mes d’octubre de l’any 2015, que jo recordi. Té a veure amb la nostra militància política dins Esquerra Republicana. 

Jo la recordava com una de les militants amb una de les intervencions més valuoses, durant aquell Congrés que Esquerra Republicana celebrava, sis anys enrere.

Més o manco quan m’havia passat pel cap la idea de «seguir poc engrescat en la tasca política militant activa, limitant-m’hi a pagar-ne la quota...», com li vaig fer a saber.

Davant del meu relatiu escepticisme pel rumb que jo creia que aniria prenent la nostra formació política, la vaig veure molt esperançada en un futur millor. Tot i que ella lamentava determinades formes d’actuar i d’organitzar activitats que no s’aguantaven de cap de les maneres, creia que calia arribar més lluny. 

Em volia transmetre la seva confiança que ben aviat aquella situació canviaria, perquè tenia la convicció que els dies de «glòria postissa s’havien acabat»... «La situació ja veuràs que ben aviat canviarà», em deia convençuda.

Em parlava de les excel·lències d’una gestora nova, constituïda per persones vàlides. «Esper que amb aquesta gestora la situació canviï. Hi ha gent que hi està que des del meu criteri és  molt vàlida...», em tornava a dir.

Una setmana després, tots dos tractàvem altres assumptes. Més que amb la política, tenien a veure amb la música.

Per messenger em feia a saber que havia publicat a la plana del Facebook una nova composició musical "Arutneva".

«Em permet la confiança de convidar-te que l'escoltis. És un tema de 6m però que rere porta més de dos mesos de feina. Ja em diràs què et sembla. Gràcies!»

Era la seva primera convidada... aventurA a l’inrevés!

01 Arutneva – Inside (6’ 7’’)

Del viatge més màgic,
de la ruta més espectacular,
de l'aventura més fantàstica,   
detonant  la creativitat
rumb a la musicalitat
neix "Arutneva"

Jo:
«No en sabia res, d'aquesta faceta de la teva vida, Margalida! Ja m'imagín el que deus haver gaudit, fent-ho. Salut i coratge per continuar fent-ne...»

Margalida:
Sóc músic de sempre,  el que passa és que és una mica difícil viure de la creació. Vaig gaudir del viatge i he gaudit component. Gràcies 

Cil:
Moltes gràcies a tu i bon Nadal!!

Es tractava de VUIT peces seves, que me les va anar presentant i oferint per aquest mateix ordre que les he volgut recollir en aquest blog meu, remarcant-me sempre que li agradaria que jo no m’oblidàs mai de marcar «m’agrada» a l’enregistrament de youtube. 

Ella considerava que aquell gest representava la millor publicitat que li podíem fer.

Margalida:
Aquest és el darrer tema que he publicat, si tens un moment i el vols escoltar, encantada.

02 Full of Thousands sounds (INSIDE) (3’ 30’’)

Let people look inside yourself
Don't close the doors of the universe
The world is open for you
Everything is full
Full of thousands sounds.

Margalida:
Vaig publicar un tema Frau Berlín, és un poc antic, data de l'any 1989.  Composició inspirada amb la caiguda del Mur i la conseqüent unificació d'Alemanya. Et deix l'enllaç. Ja em diràs què hi trobes. Gràcies!

03 Frau Berlin (D’Arezzo) (6’ 48’’)

Cil:
«Vols dir que n'ets l'autora, Margalida, tant de les imatges, com de la música com del muntatge? Excel·lent!»

Margalida:
Sí, vaig compondre el tema inspirada per la desaparició del mur i com que en aquella època, internet encara no havia nascut i tampoc els Cds, la publicitat la fèiem a base d'enviar per correu el disc de vinil a  emissores de per tot el territori.

Ara amb les noves tecnologies, em feia ganes publicar-la per la xarxa i aprofitant que vaig anar a Berlín he combinat el passat i el present. El recitatiu és d'un fragment de Bertolt Brecht

Et puc demanar un «m’agrada» a la cançó al youtube?» La publicitat és fonamental i jo faig tota la que puc.

Cil:
Això està fet, Margalida!

Margalida:
Moltes gràcies Cecili! Tinc en ment publicar dos temes més del disc que vaig enregistrar al 89 i algun tema actual. T'avisaré. Que passis un bon dia! Et deix enllaç del nou tema que he publicat al facebook:

04 Encís - (INSIDE) Everything you need (2’ 18’’)

Simplement ENCÍS, tot el que necessites.
No calen més expressions

Margalida:
Si tens un moment per escoltar-lo. Com sempre dic, aquesta és la millor publicitat. Vist que t'ha agradat, et demanaré el que sol demanar: 👍al facebook i sobretot a la plana del youtube, si tens un moment, són 30s. Hola te deix enllaç del nou tema EL CAMÍ 

05 El camí / Inside (3'48'')

El camí de cada dia,
el camí per arribar als somnis,
el camí que ens fa més forts.
El camí de la vida, a pesar de les tanques que sempre hi ha al voltant.

Cil:
Gràcies, Margalida!

Margalida:
Ja em diràs si t'ha agradat o no, sense cap compromís

Cil:
Ja te n'he fet un breu comentari, Margalida!

Margalida:
Gràcies pel comentari. I si em poses un 👍«m’agrada» seria genial

Cil:
Fet!

Margalida:
Gràcies. Ara te'n recomanaré una altra, és antiga 1986, jo era una joveneta que em volia menjar el món musical. Et deix enllaç i també la pots veure al meu mur, penúltima publicació.

06 Imágenes (Atrium 1986) (3’13’’)

Tema que data de l'any 1986, una època inoblidable on tot estava per fer i tot era possible.
El vídeo és d'una actuació a TVE i amb els anys és visible el deteriorament. Una retrobada amb el passat, la primera d'un grapat més que s'aniran publicant. Te deix la darrera publicació, està al meu mur, és la darrera, així i tot et deix l’enllaç 

07 Un caso entre mil/D’Arezzo ()

Forma part del primer disc de D'Arezzo. Un tema on la guitarra i el saxo van dialogant íntimament, entremesclant desitjos amagats en un àmbit clandestí ple de tendresa. Resumint una història d'amor.

Col·laboració especial de Vicenç Borràs dels millors saxofonistes de la terra. Crec que t'agradarà, però me dius coses quan l'hagis escoltada

Margalida:
He publicat un nou vídeo del projecte Música des de casa. És la Bourrée en Mim de Bach. Si tens un moment m’agradaria que ho valoris i si trobes que val la pena, s’agrairan uns comentaris. Són alumnes meus i ho han treballat molt. Gràcies.

08 BOURRÉE in Em (J S Bach) COVER (1’ 43’’)

Alumnes de 9 i 12 anys de l'Escola de música de Campanet i d'Obrador de Músics de Marratxí, en confinament, fan versió  de la Bourrée en Mim de  Johann Sebastian Bach. Experiència engrescadora i per ells a la vegada complicada (3/6/20).

Va ser la darrera comunicació que m’envià Margalida Vaquer. Era el 3 de juny de l’any 2020, en ple confinament per la pandèmia... que se n'ha duit per davant tantíssimes vides humanes...

Un any i tres mesos després, m’arribava la notícia esfereïdora de la seva mort, mentre ella havia viatjat a Mèxic... qui sap si amb ganes d'inspirar-se per compondre més peces artístiques com les precedents!

Li desig, de bon de veres, que descansi en pau!

I que siguin molts els «m’agrada» que li arribin, allà on sigui que es trobi vivint suara mateix...

El meu viatge al Perú (2 de gener a 13 de març de 2020)

Aquesta sèrie de 32 vídeos domèstics, relacionats amb la meva darrera visita al Perú (del 2 de febrer al 13 de març de 2020), s’inicia amb els enregistrats a la COSTA peruana de l’oceà Pacífic (Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Piura i Punta Sal), recorrent la carretera Panamericana Nord, cap a la frontera amb Equador. 

Segueix amb els gravats a la SERRA andina peruana (Cascas, Contumazá i Cajamarca). 

I acaba amb els enregistrats a la SELVA amazònica peruana nord-oriental (Jaén, Moyobamba, Tarapoto i Yurimaguas). 

Són les tres regions característiques i singulars que conformen el Perú.

Mir de fer-hi aparèixer en NEGRETA els noms i llinatges d’amistats o familiars que hi surten o s’hi refereixen.

Cada vídeo domèstic porta un número d’apartat, amb un enllaç d’accés directe a youtube perquè pugui ser visionat. 

Dins cada apartat, a més a més, hi he posat els noms de les peces musicals que acompanyen el vídeo, els enllaços als escrits meus al blog sobre l’assumpte i als àlbums de les fotos fetes.

1. COSTA PERUANA DEL PACÍFIC

En aquest apartat primer, dedicat a la costa peruana, començ per la ciutat de LIMA, la capital del Perú. Continuo enregistrant vídeos, pujant per la carretera Panamericana Nord cap a HUACHO, CHIMBOTE, TRUJILLO, PIURA i fins a PUNTA SAL, a la regió de TUMBES fronterera amb Equador.

01 DISTRICTES: SAN ISIDRO – MAGDALENA DEL MAR

Em vull moure sobretot en dos districtes de la ciutat de Lima: Magdalena del Mar i San Isidro, els indrets urbans més coneguts per mi. S’hi troba la parròquia de Sant Joan Maria Vianney, el domicili familiar del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, l’hotel on estic allotjat i rep les visites de l’artanenc Mariano Moragues Ribas de Pina i de membres de la família piurana Moreno Romero. La primera jornada acaba amb un dinar al restaurant Puro Perú, assaborint buffet cultural peruà. 

- L’acompanyament musical és d’Eva Ayllon, amb la marinera «Que viva el Perú, Señores!». 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

02 DISTRICTE DE PUENTE PIEDRA

Allotjat i molt ben acollit a ca les monges, religioses terciàries trinitàries, entre les quals la bunyolina sor Maria Quetglas, la menorquina sor Margalida Juanico i altres germanes d’orígens diversos. Celebram aniversaris a la seva casa d’Ancón. Coincidint amb jornada electoral, em trob amb na Doris, antiga treballadora domèstica a la casa rectoral. Visitam la «Casa de Niños Sagrada Familia» que dirigeix l'abnegat Miguel Rodríguez Candía. Particip en celebració eucarística modesta i senzilla, presidida i dirigida per dones, a la capella «Virgen de Guadalupe». 

- L’acompanyament musical: «Parranda número 3 El Cevichelero», amb Roberto Moreno de Voces de Oro; i càntics religiosos en directe.

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

03 DISTRICTE DE LOS OLIVOS – VILLASOL

Amb les famílies peruanes Tullume López, i Pisfil Zarpán, compartesc taula i conversa, alhora que allotjament agradós al seu domicili. Visit la casa de la família López Sirlopu a la barriada, «Asentamiento Humano» Manuel Cox-Ancón. Recorr el balneari d’Ancón, on vaig treballar-hi com a rector de la parròquia a la dècada dels anys 70 del segle passat... Acab aquest vídeo amb el darrer sopar a la ciutat de Lima, abans d’emprendre el vol de retorn a Mallorca. 

- L'acompanyament musical: «Valsecito del ayer», d’Erasmo Díaz Yuijá, amb Pablo Rosales Zamora al piano. I «Alma Mia», amb Ramon Avilés i Oscar Avilés. 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

04 CENTRE DE LIMA

En ocasions diverses tenc oportunitat d’accedir al centre de Lima, la capital del Perú. Hi prenc imatges, mentre m’acompanyen fins a la plaça d’Armes membres de la família piurana Moreno Romero. Altra volta hi torn, presencio la desfilada festiva dominical entorn de la mateixa plaça i visit els llocs sagrats dedicats a santa Rosa de Lima i a sant Martí de Porres, conduït pel bon amic mallorquí, mossèn Eugeni García Julià, gran coneixedor del Perú. 

- L’acompanyament musical és «Limeña», interpretada per Elenita Vargas; peces originals, gravades en directe, de les distintes bandes que hi desfilen; i «Zaña» interpretada per  Los Hermanos Zañartu.

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

05 DISTRICTE VILLA MARÍA DEL TRIUNFO

Pas tres dies molt ben allotjat a la casa de la família peruana Urrutia Naveros, al districte de Villa Maria del Triunfo. Tota la família m’acompanya a recórrer en cotxe alguns altres indrets de Lima: el cementeri de Villa María, on reposen les restes de Feli Naveros, la bona amiga, treballadora domèstica de la parròquia, a la dècada dels anys 70 del segle passat; el cementeri «Nueva Esperanza», considerat el segon més gran del món;  el parc zonal Huáscar, a Villa El Salvador; el «Morro Solar» de Chorrillos; «El Salto del Fraile», espectacle individual a la costa; «El Parque de las Aguas», al districte de Lince amb «El Circuito Mágico del Agua»; la paradeta de menjars casolans preparats per la Mili-Mili; la granja de bous «Sumac Pacha» de Lurín; «La Punta Callao», en viatge amb llanxa inclòs; l’hospital María Auxiliadora, on treballa pare i mare de família. 

- En trec algunes imatges, amb aquest acompanyament musical: Dos cántics religiosos: «Tengo hambre de Ti», de Jaime Ospino, i «Señor, me falta la fe»; Vals peruans «Limeña» i «La Flor de la Canela»; Música peruana andina instrumental; «Que Linda Mi Vaca», de Principe Acollino; i «Fina Estampa» de Chabuca Granda. 

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

06 DISTRICTE D’ATE – SALAMANCA

Som molt ben acollit a la casa que els pares franciscans del T.O.R. mantenen oberta al barri limeny de Salamanca, districte d'Ate, on regenten la parròquia «Nuestra Señora de la Esperanza». Amb el superior de la comunitat, el bon amic llubiner P. Miquel Llompart Frontera visit el centre d’espiritualitat de Huachipa; particip a la trobada de Mallorca Missionera; recorrem amb el seu cotxe tot el terme parroquial, retem visita a capelles i indrets diversos; anam fins a l’hospital Sant Joan de Déu... Amb les dues germanes piuranes Moreno Romero, que passen a recollir-m’hi, anam a veure la família del fill de na Zully i nebot de n’Esther, n’Iván, que viuen al barri «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón»... Amb mossèn Eugeni García Julià arribam fins a Jicamarca, l’indret on reposen les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets i Serra.

- L’acompanyament musical: 

«Somos Un Pueblo Que Camina», càntic catòlic; «Vienes y te vas», de William Luna; «Indirimbo z’Abarundi», cançó religiosa del Burundi en la llengua del país centre-africà.

- Escrit al meu blog

- Àlbum 1 de fotos - Àlbum 2 de fotos

07 AEROPORTS PERUANS

Durant el viatge de l’any 2020 al Perú, tenc oportunitat de viatjar per terra, mar i aire. No ho puc fer pels rius, perquè n’és mala època, van molt remoguts. Per aire, a més de Palma i Madrid, toc pista en altres tres aeroports peruans: Lima, Piura i Tarapoto, sempre acompanyat per les dues germanes piuranes Moreno Romero. N’hi trec algunes imatges, recollides en aquest setè i darrer vídeo domèstic dedicat a la capital del Perú, Lima. 

- L’acompanyament musical que hi afegesc: «Evocando la Patria Vieja», de Los Morochucos; «Valsecito piurano: Piura Primera»

08 HUACHO: ALBÚFERA MEDIO MUNDO

Acabat el recull de tots els vídeos domèstics meus sobre la ciutat de Lima, la capital del Perú, continuo enregistrant-ne d’altres imatges i sons, carretera Panamericana Nord amunt. Faig aturada a la ciutat de Huacho. Més concretament, a l’Albúfera Medio Mundo, on ens acull el bon amic peruà Kiko Caravedo, espòs de la  bona amiga macianera, Bel Duran Fons. M’ofereixen la seva casa per allotjar-nos-hi, «Casa Sofía». Tenc oportunitat de recórrer aquest paratge protegit, amb quantitat diversa d’ocells i de vegetació característica d’una de les zones humides més famoses del Perú. A pocs quilòmetres, visitam dues mostres representatives de la civilització Caral, una de les més antigues del món: Áspero i la ciutat sagrada de Caral, amb gran quantitat de restes arqueològiques interessantíssimes. Membres de la família Tullume López també s’hi fan presents, acompanyant Esther i Zully Moreno Romero.

- L’acompanyament musical: «Puerto Supe», de Óscar Aguilés; «Tondero del Agua», Grupo CEMDUC; «Huacho querido», de Zambo Cavero; 

- Escrit al meu blog   

- Àlbums de fotos: - 1 Huacho, a Casa Sofía - 2 Caral, una civilització mil·lenària - 3 Medio Mundo, albúfera

09 CHIMBOTE: Recorregut per la ciutat i el port

Seguint itinerari cap al nord del Perú, per la Panamericana Nord, m’atur uns quants dies a la ciutat de Chimbote. Recorr les poblacions de Santa i de Coishco, on vaig treballar a la parròquia del Señor Crucificado, a la dècada dels anys 70 del segle passat. Acompanyats per Clara Apaza i pel seu espòs Jorge Torres, Koki, visit les instal·lacions pesqueres del port, arrib en llanxa fins a Playa Conchitas, a la Isla Blanca, visit el parc del Viver Forestal, vaig a veure la bona amiga Vicky Salgado a ca seva.  Aprofit l’oportunitat de retrobar-me amb el bon amic alcudienc mossèn Miquel Company Bisbal, participant en la celebració del cinquantè aniversari de la creació de la seva parròquia de sant Pau, al barri del Carme. Assistesc convidat al sopar parroquial de gala i confraternitat. Recorr de nit la ciutat de Nuevo Chimbote, on s’erigeix a l’actualitat la catedral de la diòcesi. Visit la família Ramírez Ávila a la seva tenda comercial, a la casa de na Belma, la germana de la bona amiga piurana Malena Garcés. (Almanco dues de les persones que apareixen al vídeo, pocs mesos després han estat enduites pel covid19: el dominic P. Héctor Herrera i el bon amic Jorge Torres Koki. Que descansin en pau!)

- Acompanyament musical: «El clamor de los humildes», de Jorge Noriega Cardozo; «Virgencita», de Grupo Mestizo; «La nueva sensación» de Banda Orquesta; «Chimbote De Mis Amores», orquestra Son Del Puerto; càntics religiosos en directe.

Escrit al meu blog   

Àlbum de fotos

10 CHIMBOTE: Ballada parroquial commemorativa

Particip en la ballada parroquial, amb motiu de la commemoració del 50è aniversari de la creació de la parròquia de sant Pau, al barri del Carme, per mossèn Miquel Company Bisbal.

11 TRUJILLO

Des de la ciutat de Chimbote, seguint per la carretera Panamericana Nord, m’endins en el departament de La Libertad. Tenc oportunitat d’allotjar-me a la ciutat de Trujillo, a ca les monges franciscanes. En visit el centre urbà. Aprofit per tallar-m’hi els cabells i recórrer el port i platja de Huanchaco. En una segona oportunitat, ajudat per Iván López Moreno, m’instal a la casa que el grup musical «Voces de Oro» hi té molt ben muntada -en conec un dels membres i visit també la seva casa familiar- Roberto Moreno Romero i Rosana Huertas Torres. Acudesc al centre educatiu «El Milagro», situat a l’entorn del gran femer de la ciutat de Trujillo, on les religioses franciscanes atenen infants desprotegits. M’hi duu la inquera sor Catalina Vallespir Llompart, l’encarregada de l’entitat solidària MISOL.

- Acompanyament musical: «Yo soy trujillano», de Lucho Barrios; «Parrandas» de Voces de Oro, amb Roberto Moreno; «Marinera trujillana».

- Escrit al meu blog   

- Àlbum de fotos

12 PIURA: «Virgen Guadalupana», a l’orgue

Abans d’iniciar la sèrie de vídeos domèstics enregistrats a Piura, ciutat costanera del Nord del Perú, en vull gravar un prèviament que serveixi per enllaçar gràficament l’indret meu originari, l’illa de Mallorca, amb l’indret andí que visit en ocasions nombroses. Em sembla adient, tot i les deficiències tècniques notòries, acompanyar-ne les imatges seleccionades amb la interpretació, a l’orgue de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, d’una peça musical sud-americana dedicada a la Verge, que vaig aprendre a cantar amb la guitarra durant la meva etapa d’estudiant al Seminari diocesà de Mallorca. La dedic, amb tot el meu afecte, a totes les meves amistats d’Amèrica Llatina.

13 PIURA: Al barri de Santa Rosa

Durant el meu viatge al Perú l’any 2020, començ la gravació del meu pas per Piura, enregistrant la casa on m’hi pas allotjat més temps. Situada a l’avinguda Chulucanas 431 del barri piurà de Santa Rosa, a la dècada dels anys 70 del segle passat, hi viu «la señora Rosa Romero Rivera». És la dona que s’encarrega cada dia d’anar a ca nostra, juntament amb la seva filla Zully, per fer-hi la neteja, preparar-nos el menjar, netejar-nos la roba, etc. tant a Joan Riera Fullana com a mi mateix, els dos capellans mallorquins del barri de Sant Martí. Avui m’hi trob amb les seves filles, els seus fills, néts i nétes que m’hi acullen la mar de bé. Com si fos ca meva.

- L’acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10, 

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

14 PIURA: Pel barri de Sant Martí

Faig recorregut pel barri de sant Marí, visitant les instal·lacions parroquials d’on vaig ser rector i director de l’escola parroquial mixta «Nuestra Señora del Rosario» a la dècada dels anys 70 del segle passat. Me’n vaig a saludar persones veïnes de la casa on vaig viure. Amics i col·laboradors parroquials, com Juan Mondragón, molt amic de Malena Garcés i Paco Suárez, com també de Manfred Wevers i Socorro Zapata que viuen a Alemanya; li entreg una de les moltes pagesetes artesanals que em regalà l’alcudienca Carme García, perquè les distribuís entre les meves amistats peruanes. Al vespre celebram, a l’església parroquial nova, una missa d’agraïment per la tasca que hi han desplegat les Germanes de la Caritat i els capellans de Mallorca. Tenc oportunitat de saludar famílies conegudes com la del «señor Tocto», o d’antigues professores com Luz María Bruno, o de membres de la família Moreno Romero que s’hi han fet presents.

- Acompanyament musical: «Mis algarrobos», del Cholo Berrocal; càntics religiosos, en directe «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

15 PIURA: Al Saló Comunal, amb Joan Riera Fullana «Mossegat»

Faig imatges d’una trobada molt emotiva amb el bon amic manacorí Joan Riera Fullana i la seva esposa mexicana Nina, a la ciutat de Piura. Quaranta-cinc anys després d'haver-nos-hi trobat per primera vegada, treballant junts al barri de San Martín, de rectors a la parròquia «Nuestra Señora del Rosario», i de directors a la seva escola parroquial. Ens hi retrobam amb antigues professores i personal treballador del centre educatiu, com Magda A. Zapata, Socorro Barreto, Luz María Bruno, Teresa Guerrero, Pancho Vega, Esther Moreno, Zully Moreno, etc., en un acte organitzat per les Juntes Veïnals Comunals de la contrada piurana.

- Acompanyament musical: «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal; càntics religiosos, en directe. 

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

16 PIURA: De Santa Rosa a San Martín

Edit aquest vídeo on es fusionen els tres primers que faig sobre Piura: 1) Al barri de Santa Rosa; 2) Pel barri de Sant Martí; i 3) Al "Saló Comunal", amb Joan Riera Fullana «Mossegat».

- L’acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», amb la veu de Roberto Moreno Romero, cantant del grup Harmonia 10; càntics religiosos, en directe; «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

- Acompanyament musical: «Mis Algarrobos», del Cholo Berrocal. 

17 PIURA: Cementeri i Magisteri

Vaig a visitar el cementeri de Piura on reposen les restes de persones ja difuntes, molt amigues, conegudes i estimades, acompanyat com sempre per n’Esther i na Zully Moreno Romero. A les imatges preses en aquell recinte, hi adjunt les que faig a l’antiga Escola de Magisteri on puc veure de prop els detalls d’una jornada electoral "congressal"que coincideix amb la meva estada a Piura.

- Acompanyament musical: «Alma Mia», amb Ramon Avilés i Oscar Avilés

- Escrit al meu blog

- Álbum de fotos

18 PIURA: Festa familiar piurana

El 23 de febrer de 2020, a diferència de 1981 quan en trob a Nicaragua..., particip enguany en una festa familiar piurana, amb motiu de l'aniversari d'un membre emparentat amb la família Moreno Romero que m'ha acollit a casa seva durant el viatge perllongat al Perú. Hi acudeixen les cinc germanes de la família: Esther, Elizabeth, Elba, Zully i Yliana.

- Acompanyament musical: peces ballables enregistrades en directe

19 PIURA: Amb la família Mendoza Guerrero

Imatges de l'arribada a Piura, des de Tarapoto passant per Lima, i de l'estada a la ciutat nordenca de Piura. Visit en dues ocasions la família Mendoza Guerrero. Vaig a rebre Joan Riera i Nina a l'aeroport, on també trob l’antiga professora, bona amiga piurana, Lucha Eggart. Passejam per Castilla. Visitam esglésies de la ciutat de Piura.

- Amb l’acompanyament musical  d'una "marinera norteña"

- Àlbums de fotos

20 PIURA: Amb el doctor Jorge Saldaña

Imatges d’una trobada molt emotiva al domicili familiar del doctor Jorge Saldaña, antic col·laborador entusiasta de la parròquia del PJ San Martín. Un vidu vellet de 90 anys que hores d’ara continua amb les mateixes dèries solidàries de sempre, amb qui compartesc conversa i records. Li entreg un exemplar del llibre «Confesiones de un confesor» de l’amic comú Joan Riera Fullana. Intentam trobar el domicili d’Hugo Linares, gran amic del binissalemer Miquel Bestard Cantó... 

- L’acompanyament musical d’un Tondero.

- Àlbum de fotos

21 PIURA: Visites domiciliàries: Moreno Romero, Eggart Maguiña,  Guerrero Niño

Imatges d'algunes de les visites i trobades domiciliàries que faig a la ciutat de Piura, amb amistats antigues: antigues professores de l’Escola Parroquial Mixta «Ntra. Señora del Rosario» (Magda A. Zapata, Socorro Barreto, Lidia Belupú, Teresa Guerrero, Paco Vega «El Ruso»); membres de les famílies Moreno Romero (vaig a dinar a ca n’Elizabet); amb n’Esther i na Zully, vaig a visitar na Lucha Eggart Maguiña a casa seva, qui des d’allà mateix dirigeix unes paraules, gravades, al bon amic Paco Suárez, sobre gestions fetes amb el llibre de Jaume Santandreu «Operación Tiara»); mantenc dues trobades a la casa familiar de les professores Teresa i Josefina Guerrero Niño, que inclouen paraules incorporades al brindis que queden gravades i enregistrades al vídeo. En una segona visita, ens hi trobam a més a més amb  Joan Riera i Nina, Ana Zapata, etc.

- Acompanyament musical: «Sólo pienso en tu amor», d’Harmonia 10, amb Roberto Moreno, veu cantant

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

22 PUNTA SAL: balneari i platja a prop de Màncora

Primera vegada en ma vida que tenc oportunitat d’anar a passar uns dies a aquest balneari nordenc del Perú, un dels més famosos i freqüentats, tant pel turisme local com per l'estranger. Situat a prop de la frontera amb Equador, al departament de Tumbes, hi vaig convidat pels bons amics Carmen Tocón i Roberto López, que vaig conèixer a Chimbote a la dècada dels anys 70 del segle passat. Volen que m’allotgi a ca seva. Hi vaig, com pertot arreu en aquesta ocasió, amb les dues bones amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero que s’allotjgen a un hotel proper a la platja. Recorrem la immensitat de l’arenal de Punta Sal, i ens hi banyam (hi deix perdudes les ulleres i la gorra, per una onada inesperada del Pacífic!). Arribam fins a Màncora, visitam tant de dia com de nit, la localitat turística famosa pels temps dels hippies. Tenc oportunitat d’oferir al matrimoni chimbotà exemplars del llibre d’en Jaume Santandreu «Operación Tiara» que en Paco Suárez ha traduït al castellà d’Amèrica Llatina. Com també el llibre d’aquest, «Al pairo y con poco trapo». Gaudeixen de rebre’ls.

- Música en aquest vídeo: «Tondero piurano» de Así Se Goza; «A qué volviste, mujer», d’Harmonia 10; «Amor querido», de Voces de Oro, amb Roberto Moreno, cantant; El Encanto de Corazón, de Así Se Goza; «Mis algarrobos», de Trovadores del Norte; «Rosal Viviente», de Miguel Ciccia.

- Escrit al meu blog  

- Àlbum de fotos

2. SERRA ANDINA PERUANA

23 DE TRUJILLO A CASCAS, CONTUMAZÁ I CAJAMARCA

Durant el meu viatge al Perú d’aquest any 2020, enregistr imatges de la serra andina peruana que tenc ocasió de visitar, des de Trujillo fins a Cascas, Contumazá i Cajamarca, juntament amb les dues amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero, i el bon amic meu mossèn Manuel Álvarez Zerpa, que vaig conèixer a Cascas a la dècada dels anys 70 del segle passat i que vol que m’hi passi uns dies amb ell. 

- Acompanyament musical: «Himno a Cascas», de Segundo Castillo; «Yaraví Promesa de Cóndor», de Jorge Plasencia Castillo; «Tinkari», música de Cajamarca

- Escrit al meu blog

- Àlbums  de fotos: 1 Àlbum, 2 Àlbum i 3 Àlbum

24 CASCAS

Convidat per la família peruana Álvarez Zerpa i acompanyat per les piuranes Esther i Zully Moreno Romero, torn a trepitjar l'estimada serra "liberteña" de Cascas, on rebem molt bona acollida. La família de mossèn Manuel Álvarez, en aquesta ocasió, sor Carlota i na Chabuca Álvarez, ens acullen molt amablement a casa seva. També altres amistats casquenyes, com Armando Plasencia, ens hi agombolen. Visitam vinyes, bodegues i restaurants d’una contrada on vaig treballar-hi durant un temps a la dècada dels anys 70 del segle passat, quan hi havia de rector l’eivissenc mossèn Vicent Tur, i les religioses agustines de l’Empara, sor Esperança, sor Francisca, sor Puri i sor Maria.

- Acompanyament musical: «Himno a Cascas», de Segundo Castillo.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

25 CONTUMAZÁ

Des de Cascas, ens enfilam cap a Contumazà, conduïts per mossèn Manuel Álvarez que ens hi duu amb el seu cotxe. Juntament amb n’Esther i na Zully Moreno Romero, ens allotjam a la rectoria de la parròquia dedicada a sant Mateu durant dues nits. Recorrem el poble. Visitam indrets. En sortim en direcció a Cajamarca.

- Acompanyament musical: «Yaraví Promesa de Cóndor», de Jorge Plasencia Castillo.

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

26 CAJAMARCA 

A Cajamarca, n’Esther i na Zully Moreno Romero, i jo mateix, ens instal·lam al Gran Hotel Guisama, a prop de la plaça d’Armes de la ciutat, al Jr. Amazonas. Mentre mossèn Manuel Álvarez manté reunions amb el clergat de la diòcesi, nosaltres tres visitam les instal·lacions turístiques de Los Baños del Inca. Passejam pel centre de la ciutat. Visitam centre artesanal «Artesanos Don Bosco». Dinam al restaurant «El Rescate». I partim cap a Trujillo, on feim comptes de viatjar fins a Huacho.

- Acompanyament musical: «Música de Cajamarca», de Tinkari

- Escrit al blog

- Àlbum de fotos

3. SELVA AMAZÒNICA PERUANA

27 JAÉN DE BRACAMOROS

Imatges de la visita familiar que faig a la ciutat de Jaén de Bracamoros, situada a la regió anomenada «ceja de selva» amazònica nord-peruana. Hi vaig amb un bon grapat de membres de la família piurana Moreno Romero que hi tenen el tío Salomón Romero Rivera, germà de la señora Rosa Romero Rivera (per a la qual encarregam una missa a la seu catedral de Jaén, en ser la mare ja difunta d’Esther, Elizabet, Elba, Zully, Yliana,  Pepe... Roberto, Norberto, Moisés Moreno Romero). A la dècada dels anys 70 del segle passat, quaranta-cinc anys enrere, arribant-hi en cotxe per primera vegada (1977), tenc la sort de contribuir directament que es retrobin els dos germans després d’haver passat totalment incomunicats durant dècades... 

Amb aquest segon viatge meu a la ciutat amazònica de Jaén, a més de recórrer indrets cèntrics de la ciutat de Jaén, travessada pel riu Marañón, afluent de l’Amazones, també ens feim presents al cementeri on retem visita a les tombes on reposen les restes de familiars.

A més de conèixer i saludar per primera vegada el tio Salomón Romero Rivera, també puc fer el mateix amb els seus fills Edelmira, Alícia i Walter Romero Rojas, els seus nebots Pompeyo i Liliana Villanueva Romero, el seu nét Michel Paredes Romero, sense deixar d’esmentar-ne els nebots piurans que m’acompanyen en el viatge.

- Acompanyament musical: «La flor de café», de Daniel Altamirano; «Carnavales cajamarquinos», d’Strinc Karma; «Jaén, esperanza del Perú», de Daniel Altamirano.

- Escrit al meu blog

- Álbum de fotos

28 JAÉN DE BRACAMOROS

Vet ací el bon record que té, de la meva difunta esposa Isabel Rosselló Girart, una de les seves antigues alumnes a l’Escola Parroquial Mixta «Ntra. Sra. del Rosario» de Piura, la bona amiga Elizabet Moreno Romero, qui, des de Jaén de Bracamoros estant on m’acompanya en el viatge, a la mateixa casa del tio Salomón fa aquestes declaracions personals que queden reproduïdes en aquest vídeo domèstic meu. 

29 MOYOBAMBA 

Amb n'Esther Júlia i na Zully Socorro Moreno Romero, travessant el pont situat damunt del riu Mayo, viatjam des de Yurimaguas fins a Moyobamba,  on les dues germanes piuranes tenen familiars que hi viuen i treballen. Com ja vaig fer 10 anys enrere amb la meva esposa difunta, na Bel Rosselló, en aquesta ocasió de l’any 2020 també vull anar a saludar "la tía María Romero Rivera", germana de l'entranyable senyora Rosa, de Piura, que en pau descansi. Allotjats al districte La Calzada, hostal «La Emboscada», propietat de familiars que ens hi acullen molt amablement, hi conec Salomón Romero Rojas «Lalo», Maria Infante Tarrillo, els seus dos fills Sheiro i Mario, Afranio Romero Rojas, Juan Castillo Romero, Nélida Bravo Romero, i altra gent emparentada

- Acompanyament musical: Pandilla Moyobambina, Sonido Verde, Record Guinnes Moyo

- Escrit al meu blog 

- Àlbum de fotos

30 TARAPOTO 

Vet ací el tràiler de la visita que faig a la Cooperativa AllimaCacao de Tarapoto, finançada amb recursos econòmics del Govern de les Illes Balears, amb la col·laboració de FODESBA i el seu president Antoni Colomar Marí.

- Acompanyament musical: MAC

31 TARAPOTO 

Imatges i sons enregistrats el mes de febrer de 2020 a la ciutat de Tarapoto i voltants del districte de Chazuta, al departament nord-oriental de San Martín, al Perú, on, juntament amb n’Esther i na Zully Moreno Romero, visit diverses parcel·les demostratives de la producció de cacau, contactant amb els seus titulars: Marcelino Zumba Cenepo, Julio Sandoval Ishuiza, Norma Sangama Tenazoa, George Flores Garazatua, Ivonne Panduro Vázquez,  Edwin Tananta. Conduïts pertot arreu, en cotxe que mena Johny Vilchez, pel president executiu d’IDSA, Roberto Acuña Marín; Carlos Angulo González, gerent de la Cooperativa; Marcial Cenepo Meléndez, tècnic de camp, visitam el mòdul de recol·lecció Pasiquihui de la Cooperativa, on s’asseca el bassó del cacau. A la localitat de Chazuta, recorrem les instal·lacions centrals de la Cooperativa i mantenim contacte directe amb l’assemblea de cooperativistes, representants d’uns 379 associats. De retorn a la ciutat de Tarapoto, passam pel districte proper Juan Guerra, on hi ha el projecte de construir-hi un gran centre d’apilament general per a tota la regió. Feim visita turística a la localitat de Lamas.

- Acompanyament musical: «La anaconda», «Solo por el chiquito», de Grupo Pacha; «Parranda Selvática», de Juaneco Y Su Combo; «Danza Shipibo», Inti Luna

- Escrit al meu blog 

- Àlbum de fotos

32 YURIMAGUAS

De Tarapoto, al departament de San Martín, fins a Yurimaguas, al departament de Loreto, viatj amb les dues amigues meves piuranes, les germanes Esther i Zully Moreno Romero. Acompanyant Manuel Yumbato Angulo, amic coneixedor de la realitat indígena de Yurimaguas, ens acostam i podem entrar en contacte amb una líder del moviment indigenista, a la seva mateixa casa on viu tota sola enmig de la jungla, Semira Ramírez Huansi, dins la plantació rural de la selva amazònica peruana denominada Apangurayacu, situada a prop de la riba del riu Huallaga i del seu port Nueva Reforma, no gaire lluny del pont sobre el riu Paranapura.

- Acompanyament musical: Música emblemàtica, Huayno i tropical

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

NOTA FINAL:

Amb el desig que aquest escrit meu serveixi qualcú per atansar-se una mica més a prop de la realitat actualitzada d'un país d'Amèrica Llatina que es diu Perú, visitant-ne la costa, la serra i la selva, acab la tasca que em vaig marcar gairebé mig any enrere quan, de manera precipitada i inesperada, vaig haver-hi de trencar la meva estada, prevista més llarga, per mor de les amenaces de tancament d'aeroports espanyols a causa del coronavirus, aquesta maleïda pesta del segle XXI que denominam covid19.

Si se'm permet, a més de dedicar-lo a tota la gent que hi surt reflectida amb noms i llinatges, en un vídeo domèstic meu o un altre, m'agradaria fer-hi menció especial dels dos bons amics alcudiencs que hi varen haver de quedar confinats durant més temps, a la selva amazònica peruana, concretament a Nauta, "la localitat més arcaica de l'Amazonia pertanyent al departament peruà de Loreto".

Va per vosaltres dos, Diego Huertas i Sadith