De puntetes per damunt d'una notícia rellevant...

Llegesc amb molt d'interés les dades que publica el Diari de Balears, a finals d'aquest mes de juliol de 2011. Sobre algunes de les conclusions a les quals arriba la gent experta en restes arqueològiques, després d'haver-ne estudiat les poques que s'han pogut salvar del saqueix perdurable...

“Palma es fundà a Son Espases... Els símbols de la fundació de Palma... Els màxims símbols trobats a Son Espases sobre la fundació de la ciutat de Palma per part dels romans en el segle II aC... Restes localitzades en els 62.000 metres quadrats excavats... L'assentament militar s'establí a la zona on avui s'ubica l'hospital de referència... S'hi han localitzat restes d'algunes àmfores que degueren contenir vi...”

Se'm posa la pell de gallina, només de llegir-ho ara! Deu ser una de les troballes més rellevants, sobre el naixement de la ciutat romana de Palma! Com no se n'havia trobat cap altra fins ara, tan valuosa!

I això succeeix al mateix indret on els nostres governants -PP+PSOE- han volgut aixecar l'hospital de Son Espases! El millor hospital d'Europa!

Quina barrabassada, quina salvatjada, quin atemptat terrorífic contra la nostra història tan preuada! És clar que així, esborrant-ne petjades velles amb megaconstruccions modernes, mai no sabrem ni d'on venim, ni on som, ni cap on anam!

Davant d'una notícia com aquesta, apareguda al Diari de Balears els darrers dies del mes de juliol de 2011, tot d'una em vénen al cap les accions realitzades anys enrere, anys 2007 i 2008, en defensa d'un espai rural que, per molts de motius, n'hi havia que consideràvem inadequat per aixoplugar la construcció d'un macrohospital com el de Son Espases.

Entre d'altres, s'hi adduïa l'existència de restes arqueològiques enterrades en un perímetre d'uns 80.000 metres quadrats.

Fins i tot s'hi feien públiques fotografies aconseguides “heroicament” per qui no es cansava mai de denunciar-ne l'espoli, n'Aina Calafat.·

S'ha de valorar molt positivament la tasca realitzada per aquest grup de professionals de l'arqueologia que arriben a les conclusions esmentades més amunt.

Seria bo, també, que ens fessin arribar la valoració que en fan, d'allò que ha estat destruït i destrossat, mentre s'hi ha construït l'hospital de Son Espases.

De què ens pot servir, a la llarga, haver tengut a l'abast “el millor hospital d'Europa”, si ni tan sols hem tengut la capacitat de valorar i gaudir una de “les millors restes romanes” del món!

S'alcen veus força ben preparades, contra polítiques i governs convencionals!

Han torbat sis anys a sorgir, però, a la fi, aquests dies s'estan aixecant moltes i molt diverses veus -majoritàriament joves, però també de gent que s'ho està passant molt malament- que es mostren contràries a continuar construint aquesta democràcia europea, putrefacta, que ja no es pot continuar suportant més.

Els partits polítics i els governs convencionals de la majoria dels estats europeus, amb motiu de l'aprovació barroera d'un fals Tractat per a la Unió Europea, l'any 2005, s'afanyaren a imposar-nos-la de molt mala manera.

Tot i l'oposició d'aquella altra gent que érem capaços de presentar fins a una quinzena de motius a favor del NO a aquella Europa que se'ns proposava.

Tres generacions de gent lluitadora mallorquina
Han hagut de transcórrer sis anys.
Però aquests dies, entre aquells sectors dissidents, gaudim la immensa satisfacció de poder comprovar que ja no som només uns quants de nosaltres, sinó milers i milers de persones d'arreu dels Països Catalans, de l'Estat espanyol -i ja es veurà si això queda així o si s'escampa també arreu d'aquesta Europa tan malmenada i mal manada- les que aixequen les seves veus contra les polítiques i els governs convencionals que ens han portat a aquesta situació política, econòmica i social tan crítica i desastrosa!

Tant de bo que, aprenent del Maig del 68, la gent més ben preparada del Maig del 2011 arribi a tenir la capacitat de fer-hi front, d'una manera bastant més eficaç i eficient.

Alegra veure que ja no és només a Madrid i Barcelona, o a les grans ciutats peninsulars.
També a Mallorca, als peus de l'estàtua del Rei en Jaume, s'hi arrepleguen durant dies seguits una munió de gent delitosa de provocar un canvi de bon de veres!

Una altra vegada, NO a la guerra!

Les institucions mundials i els governs dels principals països del món han estat incapaços d'adoptar cap tipus de mesures prèvies per a evitar la brutal repressió i genocidi del poble libi en demanda de llibertat, respecte dels drets humans i justícia social.

Una vegada més s'ha demostrat que, per als dirigents polítics, no és prioritari evitar el sofriment dels pobles, el sofriment de les i els treballadors, sinó que s’han estimat més jugar a la política, han preferit escenificar els seus protagonismes i personalismes, han optat per pensar primer en els interessos econòmics de les grans multinacionals i en el futur del petroli de Líbia.

Han estat incapaços d'embargar i bloquejar els comptes del tirà Gadafi, la seva família i els seus generals, incapaços de bloquejar la venda d'armes, de bloquejar els seus ports, d'establir zones d'exclusió aèria, incapaces de trencar les relacions comercials, d'identificar i perseguir als responsables de la repressió i aplicar-los la justícia universal, incapaços d'iniciar cap procés de mediació o de negociació per a trobar una solució pacífica al conflicte.

Per contra, l'única mesura adoptada ha estat la intervenció militar.

Per a CGT, aquesta mesura no solucionarà el conflicte sinó que provocarà més morts, incentivarà un clima de guerra civil i perllongarà el conflicte d'una forma indeterminada, de conseqüències incalculables, com succeeix en els països en els quals s'ha intervingut recentment, l'Iraq o Afganistan.

CGT denuncia que novament governs dels països més rics trien l'ús de la força militar com l'única forma de “ajuda” als pobles i especialment als pobles que consideren del tercer món.

CGT condemna l'ús de la força militar com forma de resoldre els conflictes socials i populars que s'estan produint en els països àrabs, i en concret a Líbia, l'origen del qual està en la falta absoluta de llibertat i justícia social.

Per a CGT, el president Zapatero torna a sorprendre'ns amb la seva aposta entusiasta per la intervenció militar oblidant l'actitud clarament pacifista del nostre poble.

El govern espanyol no ha de prestar-se a la militarització dels conflictes, ni ha d'autoritzar l'ús de les bases militars, ni enviar tropes, sinó que ha de mantenir una permanent defensa d'una solució pacífica als conflictes.

CONCENTRACIÓ demà divendres, dia 25 de març de 2011, a les 19:00 hores, a la Plaça d'Espanya, de Palma.

Confederació General del Treball de les Illes Balears
(CGT-BALEARS) Secretariat Permanent, 24 de març de 2011

Ni Gadafi ni l'imperi. No a la Guerra!

Escrit interessantíssim del bon company de lluites cíviques, sindicals i polítiques, Josep Juárez, sobre la situació que pateix la regió Mediterrània -ben allunyada de les costes nordamericanes, per variar- amb presència militar insòlita, bomdardejant, destrossant i matant a Líbia en nom d'allò que no es diu mai: el "petrolibi".

"Ens han ficat una altra vegada en una guerra “humanitària”. Curiosament, també un 19 de març, com fa vuit anys. Tot i que al ca li han col·locat aquesta vegada el collaret d'una resolució de l'ONU, el de Líbia és de la mateixa ventrada que el de l'Iraq o el d'Afganistan: Un règim tirànic com el de Gadafi, fins a ahir amic de les potències occidentals, on venia a plantar la seva jaima, amb els seus camells i verges, i que ara també serveix d'excusa per a un atac bèl·lic que, sens dubte, igualment té uns objectius aliens als de promoure la democràcia i els drets humans.

En el seu moment també van ser els talibans, a Afganistan, o Sadam Hussein, a L'Iraq, tots ells criatures made in usa, les excuses per a iniciar unes guerres que només van servir als interessos de la indústria armamentística, al robatori dels immensos recursos energètics i al control geo-estratègic de la zona, per part d'Estats Units i Israel.

Que ningú no tingui el menor dubte que les potències occidentals, a les quals s'ha unit de manera tan entusiasta el govern espanyol del en altre temps pacifista Zapatero, no donen puntada sense fil. D'una banda, està en joc el futur control dels recursos energètics de Líbia i, per una altra, el control de les incipients revoltes democràtiques en els països àrabs, que ja estan provocant mals de cap, entre d’altres, a l'estat sionista.

Han deixat podrir la situació, sense intentar ni de bon tros una solució pacífica el menys cruenta possible. Qualifiquen com necessari l'atac “per a evitar mals majors”, i han convençut a l'opinió pública que no havia altra alternativa. Pot ser que, també aquesta vegada, a les veus crítiques amb l'atac sobre Líbia se'ns apunti com partidaris de Gadafi, com en el seu moment se'ns va acusar de fer-li el joc a Sadam Hussein. Però tenc per mi que ara, molts d'aquells actors i intel·lectuals de el “no a la guerra”, com també els principals dirigents polítics i sindicals d'aquesta esquerra de cartró-pedra aferrada a les institucions, faran de claque de les decisions de Zapatero.

Mentre, a Bahrain i a Iemen s'assassina a desenes de manifestants, sense que la “coalició” mogui una pestanya. El mateix val per als sàtrapes i petro-monarques que composen mitja Lliga Àrab, encoratjadora de la “zona d'exclusió aèria” per a Líbia. L'exèrcit d’Aràbia Saudita, per cert, veritable “exemple” d'estat democràtic, ha entrat a Bahrain per a sostenir el règim tirànic amenaçat per les revoltes populars, sense que els vaixells de la “coalició” hagin posat proa al mar d'Aràbia. La hipocresia occidental no coneix límits. O millor dit, els límits els marquen els interessos econòmics i geopolítics purs i durs, important-los un pebre els drets humans i altres cançons.

Bloquegin els règims dictatorials, suprimeixin els paradisos fiscals que els donen cabuda, i donin-li veu al poble. Aturin aquesta guerra, deixin de matar víctimes innocents, forcin una solució pacífica i democràtica del conflicte. Aquesta nova guerra, com la qual va començar fa exactament vuit anys, ni es fa en el nostre nom, ni contarà amb el nostre silenci."

Pep Juárez,
Març de 2011