Buenas tardes, Cecilio. He terminado de leer tu libro “Mestís”. Libro valiente, sincero, humilde, escrito con cariño y haciendo gala de la Verdad, la Sinceridad, la Honradez...
Admiro tu profusión de fechas, datos y nombres, como si hubieras llevado notas de todos ellos en tu vida. Entiendo que así ha sido, pues sin una agenda o Diario no es posible recordar tantas fechas de tu vida.
En tu infancia en el seminario, la verdad es que todos te veíamos como un niño normal, no podíamos imaginarnos lo que en tu infancia te supuso el ser mestizo. Pero ello te agudizó el ingenio y la busca de tu verdadera identidad en tu entorno.
Admiro la valentía y sinceridad que expresas cuando hablas del amor, asignatura pendiente no solo para los sacerdotes sino para todos los hombres en general, y no solo durante la madurez la juventud.
Tu paso por Burundi, magnífica descripción del país, de los contratiempos, de los problemas que se te plantean. Servirán para los que quieran repetir tu experiencia misionera en África.
Inculturación: predicabais intentando adaptar el Mensaje a los nativos, cuando los sacerdotes nativos hacían gala de "occidentalizados". Ellos veían en vosotros algo así como si intentarais aceptar su atraso en comparación con los progresos de la cultura occidental (incluyendo el latín y el gregoriano). Para vosotros su cultura era vuestra "novedad", para ellos la cultura occidental es su "novedad".
Eterna pregunta del misionero: ¿Hasta dónde llega la verdadera razón de la conversión del africano al cristianismo? Observa que en países adelantados como Japón el cristianismo cuesta captar catecúmenos, como si no necesitaran “occidentalizarse”.
Los PP. Blancos de la parroquia de Gitwenge, en Cendajuru, desanimados y desalentados. Premonición de tu decisión de dejar Burundi por las atávicas rivalidades entre hutus y tutsis. A veces hay que aprender a convivir con cosas que no tienen solución.
Perú: te permite abrir los ojos a la opción por los pobres. También en Perú, como en Burundi, hay unos explotadores y otros explotados.
Aunque en Burundi el asunto no es la riqueza sino las razas.
En Perú recibes noticia de los primeros sacerdotes mallorquines secularizados. Juan Riera te deja solo y regresa a Mallorca. Tú le vaticinas que regresará a Perú. Y creo que así fue, pues murió allí.
Uso de la violencia extrema (Pág.141), nov. 1976 en el PJ de San Martín, de Piura. Impresionante. Ahí tuviste que dar el callo y comprometerte de verdad. Mi amigo Azcueta creó en un desierto Villa el Salvador, en Lima, aunque las circunstancias fueran distintas. Hoy en día es Premio Principe de Asturias por la labor realizada en aquel desierto original.
Curioso lo de Suárez, que se seculariza pero sigue colaborando con vosotros.
Coges mes y medio de vacaciones para descansar y retomas el contacto con Lina Company. La mujer es el eterno problema del sacerdote.
Huelga de 1978 contra Siderperú en Chimbote. Gran participación popular y solidaridad del obispo Mons. Carlos Santiago Burke. Impresionantes relatos de entrega a la opción por los pobres.
En julio de 1978 te reclama el obispo Teodoro para ser párroco de la parroquia de la Encarnación, en Palma (1978-1982).
Termina tu actividad misionera, una actividad que te ha cambiado, de modo que a partir de entonces quedas marcado por tu opción por los pobres y necesitados. Toda tu actividad pastoral en Palma se orienta en ese sentido, has quedado “convertido” para siempre. Es necesario un baño por el Tercer Mundo para comprender las diferencias entre el norte y el sur. Los que no lo hemos vivido no podemos comprenderlo a fondo.
De nuevo en Palma, te comprometes a fondo con los Derechos Humanos, con la Justicia Social, la Solidaridad con América Latina, luchas contra la marginación social, participas en organizaciones humanitarias.
Todo ello te lleva a replantearte el papel de la Iglesia en la sociedad, a intentar comprender el compromiso eterno de la Iglesia institucional con los ricos y poderosos. Y a continuación, como una consecuencia, intentas explicarte el tradicional celibato eclesiástico, descubriendo lo entramado que está éste con la riqueza y el poder de la Iglesia.
La verdad es que la mujer nos permite descubrir el verdadero amor del ser humano, es muy difícil amar de verdad desde el celibato, sin embargo, algunos lo consiguen. Es como un milagro.
Siguiendo tu compromiso personal con la sinceridad con la que te has comprometido al escribir este libro, nos cuentas tus primeras relaciones sexuales fracasadas. Nos ha ocurrido a muchos, Cecilio, por una u otra razón y de una u otra forma.
En definitiva, Cecilio, no solo nos narras tu vida a modo de biografía, sino que nos haces replantearnos muchas cosas. Supongo que muchos de los que lo han leído se habrán hecho muchas preguntas sobre muchas cosas… aunque no sé si habrán sido tan valientes como tú, porque la verdad compromete. Y tú has estado comprometido toda la vida.
Enhorabuena, Cecilio.
dissabte, 13 de juny del 2026
Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (7): comentari quart - Ángel Sáiz Pérez
dimarts, 2 de juny del 2026
Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (6): comentari tercer - M. Antònia Font Gelabert
Presentació del llibre de Cecili Buele i Ramis «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant», a càrrec de M. Antònia Font Gelabert, a la sala Gran de CineCiutat de Palma.
Introducció: moments compartits amb en Cil
No record quan vaig conèixer en Cil. Em sembla que sempre he sabut que hi era a Palma, actiu i reivindicatiu. La meva parella, en Germà Fernàndez, quan el vaig conèixer, em parlava del seu grup d’amics, de les excursions amb el grup d’escoltes, d’en Cil i la seva guitarra.
Després més endavant, quan jo ja era a l’STEI, el 2011 vaig assistir al Fòrum social mundial de Dakar, al Senegal, que vaig tenir la sort de compartir durant una setmana amb en Paco Mengod, na Paquita, en Guillem Ramis i la seva parella Catalina. En Cil ens feia connexions per internet per poder fer el seguiment i la difusió a Mallorca i treure més partit a l’esforç que fèiem de ser presents al Fòrum del Senegal.
Després vaig esser testimoni del suport incondicional que va fer al Projecte de na Magda Gonzàlez de l’Orquestra de Joves intèrprets dels Països Catalans. Un projecte de 10 anys que en Cil i la seva esposa Isabel seguien arreu dels PPCC. També li varen facilitar un local a Palma com a seu de l’associació Fòrum Musicae (fòrum musique)
El següent encontre amb en Cil va ser durant la legislatura del Govern Bauzá, i la del ministre Wert com a ministres d’educació “Hay que españolizar a los alumnos catalanes”. Era el 2013 i ens va acompanyar al Parlament Europeu, on anàrem a denunciar la vulneració dels drets de la comunitat lingüística catalana. Ell va filmar la compareixença que férem al Parlament i la hi férem en català, ja el 2013. Etc.
I un moment especial que hem compartit, a més del retrobament amb el grup d’escoltes que ell havia conduït, va ser un dinar a Inca dia 27 d’octubre, amb na Magda, tots tres esperant el moment que el 130è president d ela Generalitat catalana proclamava la independència, aquella que va durar uns quants segons i es va quedar congelada ara no analitzarem per què.
Qui diria que té 81 anys?
Vitalitat i alegria. Als 24 anys sacerdot. Dels 24 als 34 a Burundi i a Perú. Als 35 rector de l’Encarnació (1978-1982). Al dia de Sant Sebastià de 1982 celebra la darrera missa. Als 38 anys es casa amb Lina Company.
Després fa de delegat sindical de CCOO. Dirigent veïnal del Camp Rodó. Milita al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, més tard al PSM-Entesa Naionalistes de Mallorca i després a ERC. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Palma, conseller de Cultura i Joventut de Mallorca, diputat al Parlament de les Illes Balears.
L’autopròleg del llibre
Amb molt d’orgull es considera el 1r. mulat nascut a l’illa, de pare guineà i mare mallorquina, d’Ariany. Tots recordam Guillem d’Efak que va néixer a Guinea, de pare mallorquí i mare guineana. Guillem Fullana Hada d’Efak. Dos agermanats mallorquins afrodescendents.
Orgullós de totes totes de ser el primer negret mallorquí ordenat sacerdot de l’església catòlica, apostòlica i romana. Sempre es veu com un ciuró negre, aquell qui no és del tot igual amb la resta. Identificat amb l’angelet negre col·locat als peus de la imatge de la Verge del Seminari, on hi visqué durant 13 anys seguits.
Se sent negret de pell i d’ànima, mallorquí privilegiat, persona transhumant, de vida errant, que no erràtica. Ha trepitjat 3 continents: Europa, Àfrica i Amèrica, com diu el seu Blog “SOC UN RODAMÓN” on trobareu una mala fi de vídeos i articles que deixen constància d’aquest compromís sempre actiu, social i polític, per la terra, les persones i el medi ambient.
També tota una pràctica constant de posar damunt paper idees, pensaments, cròniques... voluntat de deixar constància de fets i actes rellevants per la justícia social, la solidaritat i la voluntat de millorar la societat
Ell és tot bonhomia. I tots els sinònims d’aquesta paraula que el defineix li escauen: amabilitat, bona persona, bon caràcter, cordialitat, generositat, honestedat, humanitat, noblesa, sinceritat, sociabilitat, tolerància. Simplicitat de cor, inclinació natural a fer el bé, a tractar els altres amb benevolència.
Alguns comentaris generals a l’obra
Un llibre molt ben escrit, amè, encoratjador, interessant. Una lectura clara i diàfana. Amb títols dels apartats que faciliten la lectura.
Vos agradarà perquè tots tenim homes i dones conegudes i coneguts que han anat a missions. Ara entenem més què hi feien, vivències, dubtes, enfocaments reflexions
Vos sorprendrà, o no, perquè ja coneixeu el grau de Bonhomia que passeja aquest personatge. Vaig cercar ben bé el significat i em va sortir una mala fi de paraules que el defineixen: amabilitat, bona persona, bon caràcter, cordialitat, generositat, honestedat, humanitat, noblesa, sinceritat, sociabilitat, tolerància. i Simplicitat de cor, inclinació natural a fer el bé, a tractar els altres amb benevolència.
Hi ha emocions garantides, com l’ús de la violència extrema. No puc fer spoiler, però és un dels capítols més llargs que us recordarà una de les pel·lícules més bones que s’han vist enguany, precisament en aquesta mateixa sala de CineCiutat que tenim la sort de gaudir avui: va projectar El 47, el bus que el conductor va fer arribar a l’enfilat i costerut barri de Torre Baró de BCN.
Hi trobareu confidencialitat, sinceritat, naturalitat fins al punt de compartir amb els lectors la seva primera relació afectiva sexual. Que tampoc no us faré spoiler. A mi em va sorprendre aquesta confessió. Però no deixa de ser un exemple més de la naturalitat i netedat en què veu ell les relacions afectives i sexuals entre les persones: naturals, netes, profundes, plenes de significat, passió, desig i amor.
A Burundi aprèn el Kirundi
«Kure y'amaso si kure y'umutima!» «Lluny de la vista no vol dir lluny del cor!» El record i l'estimació cap a aquest país centreafricà i la gent que hi viu, continua i continuarà pervivint dins ell fins a la fi dels seus dies damunt d'aquest Planeta
A Mallorca practica i ensenya el catelà
Hi trobarem també moltes expressions mallorquines: “de cop sec, ben ferit i tocat d’ala” «Hi ha molt de trui» «Si les coses venen ben dades» (del verb «dar», un verb poc usat en participi, «color d’ala de mosca», «dormir a ple / dormir a plaer», «més brut que un porc i tenc més set que una esponja», «parar esment», etc.
Gènere literari
Tria la biografia. Podria enfocar-ho en tres part:
1. La teoria: La biografia és un gènere literari i històric que narra la vida d'una persona, normalment real, des del naixement fins a l'actualitat. Pertany a la prosa narrativa i combina la investigació rigorosa amb tècniques literàries per oferir una visió subjectiva però documentada. El llibre d’en Cil compleix els paràmetres.
2. A l’Autopròleg ens explicita la seva intenció: que aquestes pàgines serveixin perquè “la memòria viva d’un negret mallorquí, rodamon, errant i transhumant puguin contribuir a engrescar més gent en la tasca de construir -des de Mallorca estant- unes societats cada cop més cultes i solidàries. Tot plegat, amb un discurs que vol anar carregat de veritat i absent de mentida, esdevenint la memòria d’una persona lliurada a viure cívicament i laica”. La seva activitat ho certifica.
Em sorprèn i no deix d’admirar com manté la seva actitud positiva davant la vida i les persones de forma continuada. Ha aconseguit no deixar-se corsecar per relacions tòxiques o contactes amb persones egoistes. Esquivar el mal i estar bé no és fàcil. Du més feina que estar malament.
És molt important que quedi constància de com una persona sobreviu a les adversitats del món i del contacte amb algunes persones que ens poden enfosquir. El fet que ho escrigui ens permet aprofundir en com podem dur endavant una vida de compromís social i no desenganar-nos de la humanitat.
Tasca difícil en el moment actual: genocidi de Gaza, guerres arreu, desplaçaments de població per conflictes bèl·lics, desastres naturals, canvi climàtic provocat en part també pels humans, poc respecte per la terra, etc.
3. Personalitat calidoscòpica. Intervé no només amb la seva activitat i activisme diari, sinó en com es percep ell mateix com a persona. Ho veureu al llibre. Veureu que percep el seu cap, el cor, la pell, les mans, els pensaments i les emocions en una barreja que conforma la totalitat de l’esser humà fet de cos, ment, esperit-ànima i emoció.
No sembla que s’hagi sentit mai desenganat de la condició humana.
En conclusió
Aquesta és una història que mereix de ser contada, perquè esdevé un homenatge i reconeixement merescut a la seva família, que transcorre en una època, té uns orígens, manté una singularitat i li ofereix uns aprenentages que l’acompanyen durant tota la seva vida.
És una biografia que no parla només d’ell, sinó de totes les persones que l’enrevolten, germans, germana, missioners, companys, amics, deixebles, superiors jeràrquics, companyes i parelles de vida, i la seva mare una heroïna d’aquell temps i d’ara.
Si la qualitat literària ve definida pel contingut d’allò que vol transmetre i el llenguatge i el ritme que imprimeix a la narració, idees, paraules, frases, expressions, hi ha un paràgraf que em crida molt l’atenció:
«En aquestes planes, intent mantenir com a fil conductor una sèrie d’elements substantius, tots “del gènere gramatical femení”, que pretenen amarar cada pàgina: la Transhumància, la Raça, la Negritud, la Missió, la Mallorquinitat, la Jerarquia, la Fe, la Família, la Dona, la Divinitat, la Companyonia, la Catalanitat, la Sexualitat, la Igualtat, la Llibertat, la Solidaritat».
Mallorquinitat i Catalanitat que transpua la influència d’estades seves al monestir de Montserrat que qualifica d'increïble, insòlita i inimaginable... les tres «I». Com també de sorprenent i admirable.
Hi trobareu fets viscuts. Persones, espais de la ciutat que alguns de nosaltres recordarem, fets històrics que ens situaran a l’època i als valors que imperaven. Al llarg de tot un paràgraf inspirat que explica records de persones, ambient de ciutat, que aconsegueix transmetre plens de vida, de llum i de color. No de color sèpia, tal com ho sabia fer un poeta vital, compromès socialment com en Cil. Em referesc a Joan Salvat-Papasseit amb el seu «Tot l’enyor de demà”.
En Cil relata la quotidianitat, amb la descripció dels espais per on transcorre la seva vida. A vegades fins i tot gosant de glosar la seva admiració profunda per la dona africana:
“¡Admirables dones de Burundi!
Dones negres, africanes,
Dones fortes, ben plantades,
Dones nobles, abnegades,
Dones fetes a l’estil
De qui dansa i balla amb força,
De qui canta, plora i prega,
De qui és la més feinera,
De qui ho porta sempre tot
Al damunt de les espatlles,
A les mans, al cap i al ventre,
Al moment que tot rebenta,
O als moments de sembrar pau.
No n’hi ha d’altres com elles,
No abunden dins el món,
Nasqueren tal com nasqueren,
Només cerquen llur racó”
Processos evangelitzadors a Burundi i a Perú
Burundi viu un procés evangelitzador que s'inicia fa poc, una mica més de 100 anys enrere. A Perú en canvi comença més de 5 segles abans!
D’aquí provenen maneres diferents d’entendre i dur a la pràctica la presència evangelitzadora de l’Església catòlica.
Resulta interessant veure com planteja la missió que tenen allà. Com en Cil aprèn el kirundi, la llengua pròpia de la gent que habita aquelles terres africanes. Com s'hi mostra sempre al costat dels pobres per construir una societat més justa i solidària. Com fa una feina d’educació popular que desvetlla, enforteix i engresca l'organització pròpia de les capes més pobres.
Manté ben clara la relació que hi ha d’haver entre JESÚS-EL POBLE-L’ESGLESIA.
Vol aprofundir en què representa Jesús, què ens ensenya, quin és el seu missatge, què és el que ens vol transmetre. Sempre lluny de qualsevol manipulació històrica o actual, net de tota possible contaminació
El poble, els pobres, els rics, l’organització social, l’explotació d’uns sobre els altres, la recerca de les causes que fan que les coses siguin així, que siguin com són i la manera com es poden canviar per aconseguir un món més just i solidari. Ve a ser el leitmotiv, fil conductor o motor constant a la vida d’en Cil.
L’Església fa referència a la jerarquia eclesiàstica, com es mou, quina és la seva història, les seves motivacions i objectius. Amb una mirada crítica respecte de celebracions santes presidides per bisbes a les catedrals, que tenen poc a veure amb la vida real de la gent i que contribueixen a mantenir-ne la docilitat davant les adversitats que la vida presenta.
Per això mateix, s’endinsa en la Teologia de l’Alliberament. L’anàlisi marxista de la realitat és l’eina preferida als ambients més polititzats de Perú. Els sectors d’església més compromesos la consideren una eina imprescindible.
Alguns temes interessants del fil conductor
Dona, justícia i reparació: resulta molt interessant la presentació de les primeres dones dins la seva vida, sa mare, sa germana, la monja que l’ensenya a llegir i a escriure...
Ell: resulta admirable la manera com mira, analitza i reflexiona sobre persones, fets, idees, creences. En coherència amb la seva manera de fer les coses, parteix de la bondat de totes les persones o si més no fora prejudicis... per si tu ets, negre o ets blanc, ets mallorquí o foraster, ets immigrant del nord o immigrant del sud, ets home o ets dona... En Cil es relaciona amb totes les persones amb la mateixa consideració i respecte. Amb el mateix punt de partida. Amb la mateixa pàgina en blanc. Fora prejudicis de cap casta. Amb la mirada acollidora des del primer moment: puix parla català vejam què diu puix que és un esser humà, vejam què diu, com és, què necessita, amb una obertura cap a l’altre, sigui qui sigui, sigui home o dona. La gent percep com és mirada. Els migrants, venedors ambulants, valoren que els mirin als ulls.
Història sagrada
En Cil posa en quarantena la idea “La dona origen de tots els mals és la temptació que et durà a la perdició”. La nostra generació ha estudiat la història sagrada. Ell com a seminarista encara ho ha fet més a fons. Però en Cil no s’ha deixat arrastrar per històries bíbliques recollides al llibre del Gènesis com la creació d’Adam i Eva: l’home fet de terra, aigua i un buf de Déu i la dona feta d’una costella de l'home per fer-li companyia. A més n’Eva és la qui escolta la serp, cull la poma de l’arbre del bé i del mal, cau en pecat i fa caure n’Adam.
Sembla que en Cil posa en marxa la Pedagogia de la Pregunta -De veres? A mem... mirem-ho de prop.
Final
Amb la lectura d’aquest llibre, d’aquesta autobiografia, per la seva anàlisi profunda he après a mirar, a posar en quarantena com vivim, a treballar l’espiritualitat que tots tenim, a viure la vida amb alegria – en Cil és una mostra, quan posa un peu al carrer -.
He après a tenir sentit crític per contribuir a la lluita per un món millor, més solidari, més just on dones i homes treballin junts per aconseguir la pau i el respecte a la vida i al planeta.
Llegiu aquest llibre. Vos agradarà. Moltes gràcies.!
divendres, 22 de maig del 2026
Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (5): comentari segon - Jaume Mateu i Martí
PRESENTACIÓ DE “MESTÍS!
MEMÒRIA VIVA D’UN NEGRET MALLORQUÍ TRANSHUMANT”
Bones tardes. Primer de tot, moltes de gràcies, Cil, per convidar-me a la presentació del teu “Mestís! Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”.
Vaig tenir ocasió de conèixer-lo quan s’estava gestant o, si més no, en el moment en què prenia la forma definitiva. Va ser a Can Gazà i a través de Jaume Santandreu que, aleshores, estava enderiat en afavorir l’edició d’obres que considerava importants per ajudar a conèixer i a entendre els efectes dels darrers setanta anys de Mallorca, sobretot en els camps de l’Església i de l’exclusió social.
Quan em va donar a llegir l’original, després d’elogiar-ne l’expressió i les dades i les dates que aportava, em va dir entre sorprès i admirat que al llarg de la narració no hi havia trobat cap greuge ni episodi de rebuig o de menyspreu que hagués patit pel fet de ser mestís. Ben segur que li ho degué dir a en Cil que, a la fi, deixarà dit en aquest text que: “El fet de ser jo el primer mulat que neix a Mallorca, d’una forma o altra, marca la meva existència damunt del planeta, des del primer dia fins avui mateix. La negritud fa part del meu codi d’informació genètica característic, del meu ADN. Per descomptat. Indubtablement”.
I afegirà més endavant que: “D’infant menut, la meva condició de mulat mallorquí, d’una manera o d’una altra, em fa sentir diferent, alhora que millor” [...] “Del meu pas pel Seminari diocesà, durant tretze anys, tenc la impressió que crid l’atenció de certa gent, per ser-hi el més moreno d’entre tots els alumnes”.
tan avesat està al panorama i als horitzons humans blancs i mallorquins, que en el primer viatge que farà a Àfrica, dins l’avió que el deixarà a Uganda, diu: “Ens topam amb hostesses i altre personal de cabina, tots de raça negra. Això m’impacta fort!”.
Tanmateix, més enllà d’aquestes precisions, no es donen -ni en el text hi apareixeran- episodis agressius o violents pel fet de ser mestís. A Burundi, sent ell fill de guineà bubi, passarà per “umuarabu”, és a dir, genèricament moro; i al Perú el tractaran de “sambito”, apel·latiu afectuós que prové de l’adjectiu castellà “zambo” -fill de pare o mare blancs i de pare o mare indígenes- que els peruans donen als afrodescendents. Emperò no se sentirà mai assenyalat, rebutjat, marginat o agredit per ser-ho.
Per això, per tot on vagi Cil Buele, al llarg de tota la seva transhumància, farà lluir el seu mestissatge que s’ha fet ben seva aquesta terra illenca. Quant a això diu: “intensament i immensament immers fins més amunt del coll i de la closca, dins les entranyes més fondes d’aquesta mare terra que es diu i nom Mallorca”.
De fet, és tan mallorquí que en una topada amb la “policia armada” -l’actual policia nacional-, als pocs anys d’haver mort Franco el sanguinari, el 1981, havent estat retingut per un afer molt menor relacionat amb la política, un agent dirà a un altre: “Éste es demasiado moreno para ser mallorquín”.
Les memòries individuals, com aquestes que presentam de Buele, acaben sent, també, memòries col·lectives perquè ens fan fer memòria. Als que som contemporanis seus, ens enfronten a la nostra pròpia història i a la que compartírem; per als que no són contemporanis, esdevenen testimonis d’un temps, d’uns espais i d’unes realitats que han modelat i, per tant, expliquen el nostre present com a poble, qüestió no gens negligible.
En aquest “Mestís!” hi trobarem un esbós de la ciutat de Palma dels anys cinquanta i seixanta, i les vivències esforçades del matrimoni format per Andrés Buele Siesa, nascut a Bioko, a Guinea Equatorial, el 1911, i Maria del Carme Ramis Ribot, nascuda a Ariany el 1914.
Quin valor, el de na Maria “Pou”, de malnom, de casar-se amb un negre! Aleshores, l’únic negre de Mallorca. Significativament, el dia que es casaren Andrés i Maria del Carme, el 12 de setembre de 1943, no hi assistí cap membre de la família de na Maria.
I si va a dir ver, la transhumància que es reflecteix en el títol del llibre que presentam s’inicia ben d’hora perquè en el decurs dels primers vuit anys de la vida de Cil, la família Buele-Ramis viurà a vuit llars ciutadanes diferents.
Aquest llibre també és un retrat fidelíssim de l’Església de Mallorca que surt del Concili de Trento per emparar el Concili Vaticà Segon.
Passarem pel Seminari Diocesà de l’illa, el centre de formació de capellans i també viver d’activistes polítics, culturals o socials que tindran molt de pes durant la falsa “transició” que s’obrí amb la mort de Franco.
Del Seminari se’n sortia molt ben instruït intel·lectualment, però desastrosament format en educació emocional. De fet, el celibat que s’imposa a l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, lligat a aquest dèficit, provocarà en Cil una crisi gairebé constant i mantinguda i al final l’abocarà a la renúncia de l’exercici sacerdotal.
Per culpa d’aquesta nul·la instrucció quant als sentiments i la conseqüent invisibilitat de la dona, quan la primera d’elles li dirà lliurement i clara “t’estim”, el nostre autor no sabrà reaccionar; no sabrà com respondre-hi.
De fet, l’absència de contacte amb les dones durant els tretze anys de carrera eclesiàstica marcarà profundament no sols en Cil, sinó tots els que varen passar la pubertat, l’adolescència i la primera joventut interns en espais exclusivament masculins i dedicats a la formació religiosa.
En aquest sentit, és molt significatiu que en aquest relat que presentam només siguin dues les dones que s’hi esmenten amb nom i llinatges i que no siguin religioses o es relacionin amb l’estament eclesiàstic: na Lina Company Vidal i n’Eugenie Mukantagara, una mestre tutsi rwandesa refugiada a Burundi amb qui Cil, després de tractar-la personalment, hi mantindrà una dilatada correspondència.
Lligat a l’Església de Mallorca, ens endinsarem en les seves missions de Burundi i Perú, que també sacsaran fortament la consciència d’en Cil.
A Burundi viurà la pitjor massacre de la història d’aquest país centreafricà, la que s’inicià el 29 d’abril de 1972 i en què la resposta dels governants de l’ètnia tutsi, la minoritària, als aldarulls provocats al sud del país per grups d’hutus, l’ètnia majoritària, provocaran una mortaldat que molts qualifiquen de genocidi; uns 300.000 morts, s’aventura que hi hagué.
I a Perú, entrant en contacte amb la Teologia de l’Alliberament, s’endinsarà en els moviments de base i veïnals, i s’acararà amb la violència policial i militar que l’enfrontarà amb les autoritats.
I tant a Burundi com a Perú, en Cil es plantejarà seriosament el paper que juguen els missioners mallorquins en aquests indrets tan allunyats de la nostra realitat.
Retornat a Mallorca el 1978, completament transformat per les vivències burundeses i peruanes s’implica en tota mena de moviments socials, des del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, passant pel Grup Cristià de Drets Humans, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i Amnistia Internacional, per precisar-ne uns quants.
L’efervescència social d’aquells anys també apropen en Cil a l’incipient Moviment Marginal de Mallorca i a d’altres organitzacions humanitàries. Tots ells, moviments, organitzacions i entitats que deixaran sentir amb fermesa la seva petjada en els darrers anys mallorquins del segle vint. I, naturalment, també entra en política.
D’aquesta “Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”, que acaba el dia que en Cil celebra la darrera missa a la Parròquia de L ’Encarnació de Palma el 20 de gener de 1982, se n’han de destacar, a parer meu, tres característiques.
La primera, la profusió de noms de persones i de lloc, i de dates, la qual cosa situa permanentment el lector perquè se’n pugui fer sense esforç la corresponent composició de lloc.
La segona, l’expressió tranquil·la amb què es desplega el relat tant davant els conflictes, els dubtes i les crisi, com davant les manifestacions de signe contrari.
I la tercera, l’honestedat. Dit en pla, no repassa els altres, com sol ser corrent en les memòries que es publiquen, sinó que passa comptes exclusivament amb ell.
Honestedat, insistesc, que es pot condensar en la declaració que va fer a la seva primera esposa: “Jo som, jo em sé i em sent capellà”. I podríem afegir que amb totes les conseqüències.
Per acabar, vull donar les gràcies a en Cil per ser un molt bon amic de Can Gazà, per tenir-nos ben presents sempre en les seves obres i per voler que així consti, incorporant a la contracoberta del llibre el logotip que ens identifica.
I també i sobretot per ser un molt bon amic de Jaume Santandreu.
En nom de tots els que feim Can Gazà, moltes de gràcies, Cil.
I a tots vosaltres, gràcies per haver vingut.
Us recoman sincerament que llegiu aquest llibre perquè aprendreu moltes de coses.
Moltes gràcies.
JAUME MATEU I MARTÍ, Bunyola, 18 de maig de 2026
Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele (4): comentari primer - Teresa Gené Ramis
A la fi he acabat el llibre! És la segona vegada que llegesc aquest escrit. La primera fa dos estius quan l’acabares d’escriure i la segona quan està a punt de ser presentat com el nombre dos de la Col·lecció Marginàlia i donar-li la difusió que es mereix.
Aquesta segona vegada l’he trobat molt més àgil, hi ha poques reiteracions, està ben estructurat, segueix els fets cronològicament, cosa que m’agrada molt, ja que s’ajusta a la realitat del temps, de l’espai i de la situació que envolta aquests fets.
Amb la idea inicial és la síntesi del que aniràs desenvolupant en el transcurs de les pàgines d’aquest llibre.
La situació del país i de la família, et marquen i et fan més fort. No oblides mai els problemes de la gent i sempre et solidaritzes amb els què ho han de menester. És una constant de ta vida!
L’estada a Burundi reflecteix la descoberta del país amb tots els seus paratges, aprenentatge de la llengua, situació de pobresa de la gent que l’habita, el valor de la germanor i l’amistat. L’enfrontament amb una situació adversa que xoca frontalment amb l’evangeli, el respecte humà, el valor de la vida.
L’estada al Perú, segurament per què coneixes la llengua, hi ha fragments que són filosòfics, d’altres teològics. Aprofundeixes en la Teologia de l’Alliberament.
Hi ha fragments molt sentits com els de:
*L’ocupació de terrenys buits, per fer un assentament amb habitatges per a famílies que no en tenen. I el desengany posterior.
*La manca de paraula de l’arquebisbe de Piura.
*La vaga iniciada per Siderperú que es transforma en vaga provincial indefinida i que es manté gràcies a la solidaritat de tota la població.
La decisió presa a principis dels 80 fou molt valenta!!!
No cal repetir que això de transhumant no m’agrada gens ni mica. Queda una mica forçat i fuig del teu lèxic habitual. És el ciuró negre de l’escrit.
El llibre m’ha agradat, crec que els lectors els interessarà i gaudiran imaginant paisatges, paratges i fets mai vists. Es corprendran amb les matances de Burundi de 29 d’abril de 1972, amb les situacions al Perú contra els drets humans, alhora que se sorprendran de la capacitat de lluita pels seus drets. Teresa Gené Ramis.
dijous, 21 de maig del 2026
Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (3)
N’he quedat molt content, de la primera presentació pública d’aquest darrer llibre meu titulat «Mestís. Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant».
Imprès a Impremta Muro, gràcies a la maquetació i edició del bon amic Agustí Baró, el presentam públicament a la sala gran de Cine Ciutat, al recinte cultural de s’Escorxador de Palma en bon dia 18 de maig de 2026.
M’hi ajuden en la tasca dos bons amics de fa molt de temps: Jaume Mateu i Martí, president de l’ICES (Institut Contra l’Esclusió Social, Can Gazà) i M. Antònia Font Gelabert, presidenta del Col·lectiu Dones dels Països Catalans.
No m’hi esperava tanta de gent. Ni de bon tros. Prèviament havia fet 480 convidades personals, en la perspectiva d’obtenir-ne la mitjana habitual del 10%, és a dir uns 48 assistents a l’acte.
S’hi superà amb escreix aquesta xifra, comptabilitzant-n’hi més de 70.
També em sorprengué la procedència local tan diversa. Pel cap baix una dotzena i mitja de pobles, i de Ciutat, hi eren representats per gent d’Alaró, Artà, Banyalbufar, Binissalem, Bunyola, Campanet, Costitx, Esporles, Inca, Manacor, Maria de la Salut, Palma, Peguera, Porreres, Pòrtol, Sant Jordi, Selva, Sencelles, etc.
Feia goig de veure que, a més de gent resident a Palma, n’hi havia que provenia d’altres contrades mallorquines, arribant a ocupar més de la meitat dels seients d’una sala tan espaiosa.
Em venia al cap una altra presentació que hi havíem fet allà mateix 12 anys (2 mesos i 4 dies) enrere. Es tractava del llibre «Gloses meves». L’havia dedicat a la gent d’AFAM (Associació de Familiars amb la Malaltia d’Alzheimer) que aleshores atenia admirablement la meva dona Isabel Rosselló Girart (QEPD).
Casualment, aquest mateix dia 18 de maig es complien els primers 10 anys de la seva mort l’any 2016.
En aquesta ocasió continuo sentint-me molt agraït als joves que segueixen amb entusiasme la tasca de mantenir obertes les instal·lacions magnífiques de Cine Ciutat al recinte cultural de s’Escorxador, a Palma.
També em sent molt agraït a tota la gent que ha volgut acudir a la presentació d’aquest llibre; a la que ho volia fer però que, per un motiu o un altre, no s’hi ha pogut fer present; i a tota quanta gent s'animi a adquirir-lo, llegir-lo i comentar-me'l.
M'ha alegrat ben molt veure-hi gent d’església i gent de la societat mallorquina més activa i dinàmica des de la perspectiva social i cultural.
A dir ver, quant a les formacions polítiques en què he militat, n’han excusat l’absència per motius de feina, cosa que els agraesc de bon de veres.
Faig comptes, si Déu ho vol, fer altres presentacions públiques d’aquest llibre en altres indrets. Mir de reflectir-hi així com em veig a mi mateix al llarg dels 37 primers anys de la meva vida.
Conduït sempre pels consells i recomanacions de bon amic manacorí Jaume Santandreu i Sureda (QEPD) qui en sap molt més que jo, d’això de publicar llibres.
Esper poder col·laborar en la tasca que continua desplegant una iniciativa social tan valuosa com és ara l’Institut Contra l’Exclusió Social (ICES), més conegut amb el nom de Can Gazà.
Cap enllà faig arribar tots els beneficis que se’n derivin, de la seva adquisició.
dissabte, 16 de maig del 2026
Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (2)
1 Llibre de 224 pàgines (objecte físic regal enriquidor per als cinc sentits corporals convencionals, i també per a l'interior personal i col•lectiu més profundament humà), en aquest cas conté lletres i paraules, dibuixos gràfics, espais en blanc, colors en les portades, superfícies i olors característics del paper. Com qualsevol altre llibre.
2 Llibre de la memòria viva que conserv sobre els primers 37 anys de la meva vida octogenària: des del dia que arrib a aquest món al carrer 31 de Desembre de Ciutat (4-12-1944) fins al dia que dic la darrera missa a la parròquia de l'Encarnació (20-01-1982).
Són més de tres dècades i mitja dedicades a preparar-me i a fer de capellà "convencional", adscrit a la diòcesi de Mallorca on treball durant 4 anys, i que m'envia com a missioner a Burundi durant 4 anys i a Perú durant uns altres 4 anys.
Si tot plegat ho afegiu als 11 anys que complesc quan entr al Seminari, els 13 cursos acadèmics que hi faig i els 13 anys que dedic a fer de capellà, en veureu completats els 37 viscuts intensament a tres continents : Europa, Àfrica i Amèrica Llatina o Ameríndia com alguns anomenen.
Més transhumant, gairebé impossible: "anant d'un indret a un altre, però retornant sempre cap a cases". Com un llibre d'aventures.
3 No el veig com el fruit d'un escriptor - tot i que pas molt de gust d’escriure quan m’hi pos. Més tost el valor com una criatura parida per un qui passa molt de gust de contar coses.
4 Un infant i jove cridat, format, educat i preparat per esdevenir "mantenidor de l'ordre preestablert", no solament dins l'església sinó també dins una societat civil on els clergues d'aleshores mantenen un paper predominant (tot just immediatament després dels militars), pas a voler ser-ne servidor i a continuar fent-hi aquesta tasca dins la mateixa església i dins les societats diverses i variades on la vida em duu a desenvolupar-ho amb molta d'intensitat.
5 M’encantarà rebre opinions, suggeriments i/o crítiques de qui ho llegesqui, si més no per fer-ne les correccions oportunes en la segona part que hauria d'abastar des de l’any 1982 fins al dia d’avui.
Cosa que encara ni tan sols he començat a fer.
diumenge, 10 de maig del 2026
Presentació del llibre "MESTÍS" d'en Cil Buele, a CineCiutat (1)
Hi oferesc "la memoria viva d'un negret mallorquí transhumant", des d'una perspectiva molt personal.
L'he elaborada a bracet del bon amic manacorí Jaume Santandreu i Sureda els darrers mesos que va viure a Can Gazà. Jo hi anava sovint i ell m'hi feia les observacions que considerava pertinents, ben annotades que tenia en uns fulls escrits a mà.
No són les memòries de tota la meva vida. Només faig referència als 37 primers anys de ma vida octogenària (1944-1982) exclusivament, tots ben gaudits a l'interior de l'àmbit estrictament eclesiàstic, tant a Mallorca (Europa) com a Burundi (Àfrica) i Perú (Amèrica Llatina).
A més de Jaume Santandreu, he rebut l'ajut inestimable de Jaume Mateu i Martí (president de Can Gazà, ICES) en la tasca de corregir-ne el text de manera minuciosa i detallada; i també la col·laboració valuosa de la bona amiga M. Antònia Font Gelabert (presidenta del Col·lectiu Dones dels Països Catalans).
Tenim previst que tots dos me'n facin la presentació pública a CineCiutat.
Compt també amb l'aportació valuosíssima del bon amic Agustí Baró i Bauló, gran professional en el disseny gràfic i que s'ha encarregat de la maquetació del llibre.
Així mateix amb la bona acollida dispensada per Miquel Campaner Fornés a la Imprenta Muro encarregada de l'edició d'aquest llibre que fa part de la Col·lecció Marginàlia (encapçalada pel llibre de Jaume Santandreu "Mon cor aflama estels. ApoElegies" - 2024).
Com també l'oferta generosa i esplèndida de Xavier Pachón amb tot l'equip professional de CineCiutat que han posat a la nostra disposició la sala més adient per a fer-hi la presentació.
M'encantarà veure-hi gent amiga DILLUNS, 18 DE MAIG DE 2026 A LES 17H A LA SALA GRAN DE CINE CIUTAT (S'Escorxador, carrer de l'Emperadriu Eugènia 6 - Palma).
L'acompanyament musical d'aquest vídeo és un fragment a l'orgue de Toccatina de Bernat Julià (Arxiu d' Units com brins - Felanitx).
Vull fer NOTAR que, en demanar un donatiu de 18 euros per cada exemplar, s'hi destinen 5€ cap a CAN GAZÀ. Contribuint d'alguna manera a fer suport a aquesta iniciativa santandreuïna tan emblemàtica adreçada a lluitar contra l'exclusió social a l'illa de Mallorca des de fa dècades.
dijous, 12 de juny del 2025
Missa funeral per Jaume Santandreu, al monestir de La Real
Tot d’una que es fa pública la notícia de la mort de Jaume Santandreu i Sureda, a un grup d’Amics del Seminari de Mallorca ens passa pel cap la idea de celebrar per ell una missa funeral a l’interior de l’església de la Real.
A més de ser el terme parroquial on roman situada la finca de Can Gazà, allà mateix on ja reposen les seves restes mortals, també es tracta de l’indret on s’afanya intensament a treballar-hi durant tant de temps a favor de la gent més marginada del nostre entorn illenc mallorquí; alhora que hi enllesteix, acuradament i laboriosa, la seva gran obra literària en llengua catalana, reflectida claríssimament en munió de llibres i articles.
Des que queda constituïda l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, mantenim molt bona relació i contactes freqüents amb Jaume Santandreu, amic de seminari de tots nosaltres. Fins al punt que arribam a participar directament en iniciatives seves solidàries, com és el cas de les nostres actuacions musicals en el Taller de Marginàlia l’any 2019 i l’any 2021 amb «El darrer vermut dels Primers dissabtes».
Dimecres 4 de juny de 2025 assistim amb emoció a la missa funeral que presideix el bisbe de la diòcesi, Sebastià Taltavull i Anglada, a l’església parroquial manacorina de Crist Rei, pocs dies després de la mort santandreuïna. Hi rep el suport i les mostres de condol cap a la seva famíla, per part de tota la gent que vol i pot fer-s’hi present.
En aquest altre cas, primordialment ens agradaria facilitar-hi l’assistència a la gent de Ciutat o d'altres indrets de les nostres illes, la que, per un motiu o un altre, té més dificultats a l’hora de desplaçar-se aquell dia fins a Manacor i assistir-hi.
Després de parlar-ne amb els Missioners dels Sagrats Cors, que regenten la parròquia; i amb la família d’en Jaume i els responsables de la finca de Can Gazà, hem trobat que el dia millor per celebrar-hi la missa funeral és DIJOUS, 19 DE JUNY, A LES 20 H.
Esperam tenir l’oportunitat de retre-li un modest i senzill homenatge d’agraïment.
Volem parar esment a la gran tasca que en Jaume Santandreu ha desplegat tot al llarg de la seva vida, durant més de vuit dècades seguides, en tants àmbits de la seva existència octogenària en aquest món nostre: clerical, cultural, eclesiàstica, literària, lluitadora, missionera, narrativa, novel·lística, poètica, política, reivindicativa, religiosa, social, solidària, viatgera, plenament abocada a la realització efectiva d’aquell «siau qui sou» costailloberenc, que convida a desplegar lliurement i intensa la identitat pròpia més característica.
Jaume Santandreu, per sempre més!
dissabte, 7 de juny del 2025
Per amunt s'ha dit, Jaume Santandreu i Sureda
Amunt, ànima forta...
Domina les muntanyes i aguaita l'infinit...
Tu, vencedor, espolsa damunt les nuvolades ta cabellera real!
(Mn. Miquel Costa i Llobera)
Fins aquí on ets suara mateix, bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda, vull fer-te arribar les meves paraules amigues: no deixis mai de continuar fent allò que has sabut fer tan bé entre nosaltres durant més de vuit dècades seguides: fent-nos llum i encoratjant-nos a seguir tes petjades, solidàries i literàries, imaginatives i instructives, lluitadores i amadores, resseguidores de Jesús, el de Natzaret.
 |
| Davant les cendres de Jaume Santandreu, a Can Gazà |
Ja veus que, després de mort, continuam estimant-te, com sempre. L’església parroquial de Crist Rei, on començares i has volgut acabar la teva ruta per aquest món nostre, s’omple de gom a gom, a l’hora de celebrar-hi el funeral pocs dies després de la teva partida.
El teu amic menorquí, el bisbe de Mallorca, en presideix la concelebració. Hi pots veure que damunt del presbiteri, al voltant de l’altar i acompanyant Sebastià Taltavull, també hi són presents companys capellans mallorquins que t’aprecien, com Guillem Miralles, Jaume Alemany, Jaume Reynés, Marià Gastalver, Miquel Mascaró, Pep Toni Guardiola, Pere Fons, Pere Orpí, Toni Amorós, Toni Garau, i el diaca servidor de la comunitat.
Saps i veus que algun altre company capellà, secularitzat o en actiu, també hi és present, assegut als bancs entre els fidels. Pel cap baix, n'hi pots comptabilitzar fins a una vuitena: Barceló, Buele, Gual, Mateu, Monroig, Pol, Ribas, Vilanova...
No te pots queixar! També pots destriar-hi munió de religioses!
Pots comprovar així mateix que, al Cor parroquial de Crist Rei, ben dirigit i ben acompanyat a l’orgue, s’hi afegeix la veu encantadora de la teva bona amiga manacorina, Maria Antònia Gomila, qui tantes vegades t’ha fet costat en les teves celebracions singulars, que acostumes a realitzar, amb permís oficial o sense, fora de temples i de recintes tancats, en plena natura i enmig dels camps sembrats d’aquesta terra nostra mallorquina.
Esper i desig que vulguis escoltar-me i atendre’m, com has sabut fer sempre, fins ara.
diumenge, 1 de juny del 2025
Les primeres reaccions davant la mort de Jaume Santandreu
Vet ací les primeres reaccions que puc recollir en aquest blog, davant la mort del bon amic i ben amat manacorí Jaume Santandreu i Sureda:
00 En JAUME MATEU comunica:
«Vetlla d'en Jaume Santandreu, Son Valentí, dimarts dia 3, de 16 a 20 hores.
Funeral, dimecres 4, a les 19 hores, a l'església de Crist Rei de Manacor.»
01 S’ha mort Jaume Santandreu.
02 S’ha mort Jaume Santandreu, el lluitador dels exclosos i marginats; recuperam una entrevista que li va fer DíNGOLA.
03 Jaume Santandreu hi serà per sempre més.
04 Muere Jaume Santandreu, el excura rebelde que consagró su vida a los más pobres.
05 Sant Andreu.
06 Muere Jaume Santandreu, el cura que dedicó su vida a los pobres.
07 Conmoción por la muerte de Jaume Santandreu.
08 Mor Jaume Santandreu als 87 anys.
09 Fallece Jaume Santandreu, el excura obrero de Palma y fundador de Can Gazá.
10 Al bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda.
Al bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda
En bon dia de l'Ascensió del Senyor cap al cel, el bon amic i ben amat manacorí Jaume Santandreu i Sureda, se n'hi ha anat amb Ell. A qui no ho hagi fet encara, li suggeresc que, amb motiu de la seva mort, entri dins del seu blog. O dins el seu mur de Facebook, on penja gairebé diàriament unes sentències que superen el centenar.
Només que vulgui pegar-hi una ullada, pot quedar-s’hi engatussat de per vida. Són més de 500 escrits que en Jaume hi ha anat penjant en aquest blog seu els darrers tretze anys (2012-2025) de la seva vida ja finida, com a «Cor i síndic general de Can Gazà».
Un cop fet això, - que pot trigar dies, setmanes, mesos o anys (!), també pot entretenir-se una estona, mirant de ficar-se en algunes de les publicacions que he fet jo mateix, sobre Jaume Santandreu, el bon amic i ben amat manacorí, a través dels meus blogs diversos.
1. Glosa plural de vida singular
Fart d'estar entre els humans,
t'estimares més partir.
No volgueres fer patir
als qui t'estimàvem tant.
Has viscut com has volgut,
I has volgut morir en pau;
Gens amic de fer cap frau,
T’has dormit com has pogut.
Amic Jaume, tu que acabes
De deixar aquest món nostre
Avui tan farcit de monstres!
Sabem tots que mai no pares
I que seguiràs vetlant,
Amb la cura de qui estima,
Perquè tenguem millor vida
Els qui ara aquí quedam.
T'has trobat ja cara a cara
Amb el Déu nostre Senyor.
Li pregam faci el favor
D'atorgar-te ja des d'ara
Eixa vida que no acaba
Ni comença mai enlloc...
I que et dugui poc a poc
Cap a la feliç estada
Que sols queda reservada
A la gent que n'ha sabut,
De fer tant com ha pogut,
Per la terra agermanada.
Ets dels qui deixen petjada,
I que criden l'atenció
De tothom que amb emoció,
Gira els ulls i la mirada
Cap a tants i tants fets teus
Que resulten innombrables:
Tant si són els més notables,
Com els que només sap Déu.
Puja amunt, cap als estels!
No t'aturis pel camí!
Deixa't veure't tu, a mi,
Sense boires ni cap vel.
I que un dia ens retrobem
Amb els que ens han precedit.
Jaume, estarà molt ben dit:
«En el cel tots ens vegem!»
2. Alguns esments de Jaume Santandreu als meus blogs, aquests darrers 12 anys
05-03-2006
Rua Fosca, cantata dedicada als milions d'infants que malviuen al carrer
(text de Jaume Santandreu)
22-05-2006
El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (I)
(presentat per Jaume Santandreu)
23-05-2006
El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (III)
(presentat per Jaume Santandreu)
22-12-2006
Reverendíssim caragol de banya enfonyada
20-01-2007
Jaume Santandreu amb Sebastià Mesquida
27-07-2008
Jaume Santandreu amb Bernat Vicens, profeta de la presó
24-08-2008
Segons Jaume Santandreu, el Vaticà se'ls abaixa
(davant del president paraguaià Fernando Lugo)
28-04-2010
Llobacarda. Confessions d’un capellà terrol, libre d'en Jaume Santandreu
04-08-2010
Cecili Buele, fa sonar el contrabaix en un disc de vinil...
(presentació de Jaume Santandreu)
01-02-2013
Jaume Santandreu i el papa Benet XVI
04-02-2013
Pep L. Garcia Mallada: Deixa parlar el cor, de Jaume Santandreu
15-02-2015
Per la dignitat de la gent més marginada
18-02-2015
Comentaris a l’encadenament de Jaume Santandreu, per la dignitat de la gent més marginada
20-04-2016
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (1): primers comentaris meus
22-04-2016
Operació Tiara, novel·la de Jaume Santandreu
(vídeo)
22-04-2016
Operació Tiara, novel·la de Jaume Santandreu
(vídeo 2)
20-11-2016
La última novela de Jaume Santandreu en Amazon
06-01-2017
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc
06-01-2017
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc
06-01-2017
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu
(vídeo 3)
07-04-2017
Una jornada activa i intensa de Krzysztof Charamsa a Palma (1)
10-04-2017
Krzysztof Charamsa, a Mallorca (2): Paraules d'en Jaume Santandreu
17-09-2017
Jaume Santandreu publica la novel·la "Operació Tiara"
17-09-2017
Entrevista de J.L. García Mallada a Jaume Santandreu
06-08-2018
El cantautor campaneter Biel Vilanova i el poeta manacorí Jaume Santandreu
21-02-2019
Intervencions de Jaume Santandreu a programa d'IB3
23-02-2019
Cil Buele, zelador major del santuari de Lluc!
(segons Jaume Santandreu)
23-02-2019
Cil Buele, zelador major del santuari de Lluc!
31-03-2019
«Déu meu», lamentació d’un escorxat
31-03-2019
«Déu meu», obra poètica alhora que prosaica, de Jaume Santandreu
31-03-2019
Recital de "Déu meu", de Jaume Santandreu, al Taller Marginàlia (
vídeo)
01-04-2019
Lamentació d'un escorxat, de Jaume Santandreu
26-08-2019
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (5): presentació a can Alcover
27-08-2019
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (4): algunes frases eloqüents
29-08-2019
Primera trobada de «Caminants Amics del Seminari», al Taller de Marginàlia
04-10-2019
Primer contacte d'Els Caminants-Amics de Seminari, amb Marginàlia
16-02-2020
Joan Riera Fullana «Mossegat» i Jaume Santandreu Sureda
06-06-2020
Virusades d'en Jaume Santandreu
06-06-2020
Virusades d'en Jaume Santandreu
06-11-2021
Darrer Vermut del Primer Dissabte a Marginàlia
02-06-2022
Jaume Santandreu i Joan Riera Fullana «Mossegat»
10-10-2023
Jaume Santandreu i el P. Ramon Ballester, MSSCC
3. Presbiterologi del Bisbat de Mallorca
Jaume Santandreu i Sureda
Manacor, 09/06/1938
Prev. 17/12/1960
Def. 00/00/0000
Havent fet els estudis primaris a La Salle, entrà al Seminari perquè volia ser capellà. Aconseguí (1954) una beca al Col·legi de La Sapiència i així alleugerí l’economia de la família. Participà en el certamen presentant múltiples poesies, números: 989, 990, 991, 992, 993, 994, 995 i 996. Dia 17.12.1960 fou ordenat prevere, començant a exercir el ministeri com Vicari de la parròquia de Sa Pobla, el 1963 passà a Piura (Perú) per treballar en les missions mallorquines, on hi restà fins l’any 1968. Retornat a Mallorca fou nomenat Vicari de la parròquia de Jesucrist Rei (Manacor), començant també un trreball civil en el ram de l’Hoteleria tan vitenc en aquella comarca del Llevant mallorquí. Tira-tira anà deixant el treball parroquial per dedicar-se més a la problemàtica de la marginació social anant creant diferents centres d’acollida per a marginats: 1978 La Sapiència, 1981 Hospital de nit, 1992 El Refugi, 1996 Can Gazà, Can Pere Antoni, es Puig des bous, Sa placeta, Ca l’Ardiaca, Cas Carrilano.... Ha militat en diferents partits i organitzacions polítiques: Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja; Partit Socialista de Mallorca, Esquerra Republicana de Catalunya. L’Ajuntament de Manacor li concedí l’A de S’Agrícola. Degut a diferents actuacions i manifestacions dia 11.01.2001 el Bisbat publicà un Comunicat desautoritzant la manera que mostrava en l’exercici del seu ministeri. Ha donat a la impremta: 1964 El Denario del profeta (hi ha traducció catalana de 1988); 1971 Dos pams d’home (Premi Ciutat de Manacor 1970); 1972 Nu; 1975 Coratge d’un mot; 1977 Els negres ajuden a fer fosca; 1980 Camí de coix (Premi Ciutat de Palma 1979); 1982 Camada (recull de sentències publicades al Setmanari Manacor entre 1979-1980); 1983 En nom del Pare; 1984 Mamil·la encara (Premi Andrògina); 1985 Nissaga de sèn; 1988 Descalç en el carreró de les serps; 1989 El cos de l’estimera; 1992 Inventari d’oratges (Antologia de l’obra poètica); 1996 Tristesa amant; 1997 Encís de minyonia; 2000 Joan Pla i García. Vist per a sentència (biografia); 2001 Contes malignes; 2002 Mortuus Dei; 2004 Catedral amb armaris; 2006 Negrada; 2010 Llobacarda. 2019 Déu meu. GEM XV, 234; XXIII, 410; XXIV, 329. Fuster 484-486. Fiol 1015. Darder S0221.
Sortosament, en Jaume Santandreu se'n va d'aquest món cap a la "dimensió desconeguda" per tots nosaltres, amb l'acompanyament i el suport personal de companys i amics de Seminari que, tot d'una que se n'assabenten, hi diuen la seva i li desitgen que tengui molt bon viatge.
Són clergues i eclesiàstics mallorquins que, amb el bisbe Sebastià Taltavull al capdavant, volen acompanyar-lo en els seus darrers instants a Can Gazà, la seva darrera casa pairal des de fa dècades.
Manifesten que els sap greu. Que li han telefonat, mirant de contactar-hi. Que li han deixat missatges al seu contestador automàtic. Que no s'imaginaven que fos tan greu la situació. Que preguen ben molt per ell. Que estan disposats a ajudar-lo en allò que calgui.
Pocs dies abans de la seva partida definitiva, rep a Can Gazà la visita del bisbe Taltavull en persona. S'hi passa una estona llarga amb en Jaume. Preguen tots dos plegats i s'emocionen tots dos junts. S'hi queda tranquil, després que el bisbe li diu que se'n va a Lluc i que l'encomanarà a la Mare de Déu.
En aquells instants, en Jaume ho segueix tot amb emoció profunda. Li explica, al bisbe, la importància de la seva devoció mariana. Tot recordant-li la seva mare manacorina, Sureda, com li parlava de la Verge Maria...
Es fonen tots dos en una abraçada entranyable!
Com a bon antic estudiant "sapientí" i com a bon amic dels "moros marroquins", en Jaume Santandreu i Sureda desitja portar dins el baül la "beca vermella" d'antic estudiant de La Sapiència, i la "gel·laba marroquina", túnica tradicional del Marroc folgada amb caputxa.
A l'encontre del Senyor!
dijous, 29 d’agost del 2019
Primera trobada de «Caminants Amics del Seminari», al Taller de Marginàlia
Un cop acabada l'actuació musical, pel procediment de "taquilla inversa", s'aniran recollint les aportacions voluntàries que cadascú hi vulgui fer, íntegrament destinades al Taller Marginàlia de Can Gazà.
Tot apunta que tothom s'hi mostrarà favorable i totalment disposat, seguint objectius que marquen els estatuts de l'entitat cultural:
