PRESENTACIÓ DE “MESTÍS!
MEMÒRIA VIVA D’UN NEGRET MALLORQUÍ TRANSHUMANT”
Bones tardes. Primer de tot, moltes de gràcies, Cil, per convidar-me a la presentació del teu “Mestís! Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”.
Vaig tenir ocasió de conèixer-lo quan s’estava gestant o, si més no, en el moment en què prenia la forma definitiva. Va ser a Can Gazà i a través de Jaume Santandreu que, aleshores, estava enderiat en afavorir l’edició d’obres que considerava importants per ajudar a conèixer i a entendre els efectes dels darrers setanta anys de Mallorca, sobretot en els camps de l’Església i de l’exclusió social.
Quan em va donar a llegir l’original, després d’elogiar-ne l’expressió i les dades i les dates que aportava, em va dir entre sorprès i admirat que al llarg de la narració no hi havia trobat cap greuge ni episodi de rebuig o de menyspreu que hagués patit pel fet de ser mestís. Ben segur que li ho degué dir a en Cil que, a la fi, deixarà dit en aquest text que: “El fet de ser jo el primer mulat que neix a Mallorca, d’una forma o altra, marca la meva existència damunt del planeta, des del primer dia fins avui mateix. La negritud fa part del meu codi d’informació genètica característic, del meu ADN. Per descomptat. Indubtablement”.
I afegirà més endavant que: “D’infant menut, la meva condició de mulat mallorquí, d’una manera o d’una altra, em fa sentir diferent, alhora que millor” [...] “Del meu pas pel Seminari diocesà, durant tretze anys, tenc la impressió que crid l’atenció de certa gent, per ser-hi el més moreno d’entre tots els alumnes”.
tan avesat està al panorama i als horitzons humans blancs i mallorquins, que en el primer viatge que farà a Àfrica, dins l’avió que el deixarà a Uganda, diu: “Ens topam amb hostesses i altre personal de cabina, tots de raça negra. Això m’impacta fort!”.
Tanmateix, més enllà d’aquestes precisions, no es donen -ni en el text hi apareixeran- episodis agressius o violents pel fet de ser mestís. A Burundi, sent ell fill de guineà bubi, passarà per “umuarabu”, és a dir, genèricament moro; i al Perú el tractaran de “sambito”, apel·latiu afectuós que prové de l’adjectiu castellà “zambo” -fill de pare o mare blancs i de pare o mare indígenes- que els peruans donen als afrodescendents. Emperò no se sentirà mai assenyalat, rebutjat, marginat o agredit per ser-ho.
Per això, per tot on vagi Cil Buele, al llarg de tota la seva transhumància, farà lluir el seu mestissatge que s’ha fet ben seva aquesta terra illenca. Quant a això diu: “intensament i immensament immers fins més amunt del coll i de la closca, dins les entranyes més fondes d’aquesta mare terra que es diu i nom Mallorca”.
De fet, és tan mallorquí que en una topada amb la “policia armada” -l’actual policia nacional-, als pocs anys d’haver mort Franco el sanguinari, el 1981, havent estat retingut per un afer molt menor relacionat amb la política, un agent dirà a un altre: “Éste es demasiado moreno para ser mallorquín”.
Les memòries individuals, com aquestes que presentam de Buele, acaben sent, també, memòries col·lectives perquè ens fan fer memòria. Als que som contemporanis seus, ens enfronten a la nostra pròpia història i a la que compartírem; per als que no són contemporanis, esdevenen testimonis d’un temps, d’uns espais i d’unes realitats que han modelat i, per tant, expliquen el nostre present com a poble, qüestió no gens negligible.
En aquest “Mestís!” hi trobarem un esbós de la ciutat de Palma dels anys cinquanta i seixanta, i les vivències esforçades del matrimoni format per Andrés Buele Siesa, nascut a Bioko, a Guinea Equatorial, el 1911, i Maria del Carme Ramis Ribot, nascuda a Ariany el 1914.
Quin valor, el de na Maria “Pou”, de malnom, de casar-se amb un negre! Aleshores, l’únic negre de Mallorca. Significativament, el dia que es casaren Andrés i Maria del Carme, el 12 de setembre de 1943, no hi assistí cap membre de la família de na Maria.
I si va a dir ver, la transhumància que es reflecteix en el títol del llibre que presentam s’inicia ben d’hora perquè en el decurs dels primers vuit anys de la vida de Cil, la família Buele-Ramis viurà a vuit llars ciutadanes diferents.
Aquest llibre també és un retrat fidelíssim de l’Església de Mallorca que surt del Concili de Trento per emparar el Concili Vaticà Segon.
Passarem pel Seminari Diocesà de l’illa, el centre de formació de capellans i també viver d’activistes polítics, culturals o socials que tindran molt de pes durant la falsa “transició” que s’obrí amb la mort de Franco.
Del Seminari se’n sortia molt ben instruït intel·lectualment, però desastrosament format en educació emocional. De fet, el celibat que s’imposa a l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, lligat a aquest dèficit, provocarà en Cil una crisi gairebé constant i mantinguda i al final l’abocarà a la renúncia de l’exercici sacerdotal.
Per culpa d’aquesta nul·la instrucció quant als sentiments i la conseqüent invisibilitat de la dona, quan la primera d’elles li dirà lliurement i clara “t’estim”, el nostre autor no sabrà reaccionar; no sabrà com respondre-hi.
De fet, l’absència de contacte amb les dones durant els tretze anys de carrera eclesiàstica marcarà profundament no sols en Cil, sinó tots els que varen passar la pubertat, l’adolescència i la primera joventut interns en espais exclusivament masculins i dedicats a la formació religiosa.
En aquest sentit, és molt significatiu que en aquest relat que presentam només siguin dues les dones que s’hi esmenten amb nom i llinatges i que no siguin religioses o es relacionin amb l’estament eclesiàstic: na Lina Company Vidal i n’Eugenie Mukantagara, una mestre tutsi rwandesa refugiada a Burundi amb qui Cil, després de tractar-la personalment, hi mantindrà una dilatada correspondència.
Lligat a l’Església de Mallorca, ens endinsarem en les seves missions de Burundi i Perú, que també sacsaran fortament la consciència d’en Cil.
A Burundi viurà la pitjor massacre de la història d’aquest país centreafricà, la que s’inicià el 29 d’abril de 1972 i en què la resposta dels governants de l’ètnia tutsi, la minoritària, als aldarulls provocats al sud del país per grups d’hutus, l’ètnia majoritària, provocaran una mortaldat que molts qualifiquen de genocidi; uns 300.000 morts, s’aventura que hi hagué.
I a Perú, entrant en contacte amb la Teologia de l’Alliberament, s’endinsarà en els moviments de base i veïnals, i s’acararà amb la violència policial i militar que l’enfrontarà amb les autoritats.
I tant a Burundi com a Perú, en Cil es plantejarà seriosament el paper que juguen els missioners mallorquins en aquests indrets tan allunyats de la nostra realitat.
Retornat a Mallorca el 1978, completament transformat per les vivències burundeses i peruanes s’implica en tota mena de moviments socials, des del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, passant pel Grup Cristià de Drets Humans, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i Amnistia Internacional, per precisar-ne uns quants.
L’efervescència social d’aquells anys també apropen en Cil a l’incipient Moviment Marginal de Mallorca i a d’altres organitzacions humanitàries. Tots ells, moviments, organitzacions i entitats que deixaran sentir amb fermesa la seva petjada en els darrers anys mallorquins del segle vint. I, naturalment, també entra en política.
D’aquesta “Memòria viva d’un negret mallorquí transhumant”, que acaba el dia que en Cil celebra la darrera missa a la Parròquia de L ’Encarnació de Palma el 20 de gener de 1982, se n’han de destacar, a parer meu, tres característiques.
La primera, la profusió de noms de persones i de lloc, i de dates, la qual cosa situa permanentment el lector perquè se’n pugui fer sense esforç la corresponent composició de lloc.
La segona, l’expressió tranquil·la amb què es desplega el relat tant davant els conflictes, els dubtes i les crisi, com davant les manifestacions de signe contrari.
I la tercera, l’honestedat. Dit en pla, no repassa els altres, com sol ser corrent en les memòries que es publiquen, sinó que passa comptes exclusivament amb ell.
Honestedat, insistesc, que es pot condensar en la declaració que va fer a la seva primera esposa: “Jo som, jo em sé i em sent capellà”. I podríem afegir que amb totes les conseqüències.
Per acabar, vull donar les gràcies a en Cil per ser un molt bon amic de Can Gazà, per tenir-nos ben presents sempre en les seves obres i per voler que així consti, incorporant a la contracoberta del llibre el logotip que ens identifica.
I també i sobretot per ser un molt bon amic de Jaume Santandreu.
En nom de tots els que feim Can Gazà, moltes de gràcies, Cil.
I a tots vosaltres, gràcies per haver vingut.
Us recoman sincerament que llegiu aquest llibre perquè aprendreu moltes de coses.
Moltes gràcies.
JAUME MATEU I MARTÍ, Bunyola, 18 de maig de 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada