A la memòria de Na Chon, bona amiga meva religiosa, de Sisante

Ascensión Laserna Pérez, el nom complet d'aquesta bona amiga meva, nascuda a la localitat de Sisante, província de Conca. S’instal·la a Mallorca i ingressa en la Congregació de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Exerceix com a infermera titulada excel·lent a l’hospital de Son Dureta, en la dècada dels anys 60 del segle passat.

La conec i tract per primera vegada l’any 1973, quan em trob treballant de missioner a l’Àfrica Central. La seva mort, ocorreguda aquest mes de juliol de 2023 a la residència de la seva contrada natal on roman allotjada, em duu a fer-ne record i memòria. 

Descansa en pau, Chon estimada!

Es tracta d’una gran amiga, molt bona persona, professional excel·lent, missionera infatigable, religiosa fins a les darreres conseqüències, crítica amb el tarannà retrògad d’una església massa aferrada a la lletra de la norma, lliurada en cos i ànima a fer sempre el bé allà on es troba, de la manera que sigui...

Na Chon, per a mi, és una d’aquelles persones que, tractada de prop, no pots deixar de recordar-la amb simpatia gran i estimació profunda.

Quan em trob de vacances a Mallorca, per passar-hi uns mesos de descans, després de viure a Burundi uns mesos inoblidables a causa de les morts i assassinats massius de tantíssima de gent coneguda i amiga, m’assabent que a la propera remesa mallorquina de gent voluntària, disposada a anar a treballar al Burundi, hi figura el primer grup de religioses de Mallorca Missionera.

Aleshores, des de fa alguns anys, ja hi és present, en aquell país centreafricà, una altra religiosa mallorquina, al convent de les monges tancades de la Visitació, a la ciutat de Gitega. Pertany a la Congregació de les Religioses Saleses.

Aquell any 1973 es tracta del primer grup de religioses que, des de Mallorca estant, se n’hi va com a tal, a col·laborar directament amb els capellans mallorquins que hi treballen.

En un primer moment, són tres i pertanyen a la Congregació de les Germanes de la Caritat: Joana Santandreu Sureda, Josefina Bujosa Sanchis i Rosa Escudero Sevilla. Posteriorment s’hi afegeix també Ascensión Laserna Pérez, per a les amistats més properes NA CHON.

Es tracta d’una mestra d’escola, dues infermeres i una mestressa de casa. Dos companys capellans més, Antoni Mas Colom i Julià Cifre Vanrell també tenen preparades les maletes per prendre el vol cap a l’Àfrica Central, juntament amb les religioses mallorquines.

En relació amb n’Ascensión Laserna Pérez, na Chon, amb motiu de la seva mort a l’edat de 81 anys, m’interessa esbrinar-ne detalls de la seva trajectòria com a dona, religiosa, infermera, missionera i activista social.

Repassant els arxius de la Congregació mallorquina de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, m’adon que, amb el núm. 1350, figura Ascensión Laserna Pérez. És filla de Fausto i de Juliana. Neix a Sisante (Conca) el 23 d’octubre de 1942, on una dotzena de dies després rep les aigües del baptisme, i el 19 de novembre de 1950 el sagrament de la confirmació.

El seu ingrés a la Congregació es produeix de ben joveneta, el 24 de setembre de 1954, quan compta amb 11 anys d’edat. El noviciat, l’inicia l’1 d’abril de 1965, als 22 anys d’edat. La professió temporal, la fa el 24 de setembre de 1966. Mentre que l’emissió dels seus vots perpetus, es produeix el 27 de setembre de 1969, tres mesos després d’haver obtengut el Batxillerat elemental.

Mentre rep la formació del Juniorat i dels estudis de Batxiller, resideix a la Casa general de Palma. Passa a Llucmajor impartint ensenyament (1968). Completa els estudis d’ATS a la residència sanitària de Son Dureta (1972). Obté el títol d’Infermera titulada ATS. Dos anys després, el de Diplomada en Medicina Tropical, i el 18 de juny de 1976 el de Diplomada en Puericultura.

Entre el 1973 i 1979 treballa com infermera i treballadora social a Burundi, primordialment a la diòcesi de Gitega, al dispensari de Mutaho, a les parròquies de Gitongo, Nyabikere i Rabiro.

Veig que pel mes de desembre de 1979, residint a la Casa d’Espiritualitat de Son Roca, fa d’infermera a Son Dureta i al dispensari de la barriada. Una tasca que desplega també des de les vivendes, i posteriorment des del centre assistencial de Manacor. Sempre com infermera.

Pel mes de juny de 1980 se’n torna a treballar al Burundi, Nyabikere, Rabiro, província de Gitega, com a infermera, atenent el dispensari i l’obra social. 

L’any 1983, fent d’ATS a Son Dureta, ho compagina amb la tasca d’atendre les germanes més majors que resideixen a la casa d’Establiments. Seguint com a ATS a Son Dureta, desplega tasca d’atenció a germanes més majors que resideixen a Sencelles (2007). L’any 2009, reforça la comunitat de Villa del Prado (municipi de Madrid). El mateix any fa la mateixa labor amb la comunitat de Vilafranca de Bonany, encarregant-se de les germanes més majors i malaltes, esdevenint-hi l’administradora local.

M’arriba la notícia que deixa la comunitat, pendent de rebre de Roma la confirmació de deixar la Congregació. Em consta que signa la sortida definitiva de la Congregació mallorquina de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül l’1 de desembre de 2015.

Pel que sembla, vol romandre més a prop de familiars seus de Sisante, en considerar que no els pot negar la seva ajuda personal, quan l’han de mester allà on viuen i pateixen. Deu considerar una trava haver de romandre subjecta a una normativa tan estricta com la d’una congregació religiosa que, tot i haver-li prestat més de seixanta anys de la seva vida, l’obliga a mantenir usos i costums de caire profundament comunitari.

Quan ella i la resta de companyes i companys són a punt d’anar-hi, al Burundi, l'any 1973, tothom té molt d’interès a conèixer fil per randa més detalls de la situació dramàtica que s’està donant aleshores al Burundi. Ningú millor per informar-los que qui n’acaba d’arribar més recentment. Jo mateix.

N’han rebut les primeres notícies directes, a través d’informacions trameses per altres companys que han aterrat darrerament a Mallorca: Guillem Miralles Cardell, just acabats de començar els cruels ‘esdeveniments’, ha pogut informar del que és el primer moment de matances humanes.

Posteriorment, amb una mica més de coneixement dels fets, Jaume Ribes Molines i Sebastià Salom Mas els poden donar fites més clares encara.

Igualment Antoni Perelló Nebot, que retorna definitivament a Mallorca, després d’haver-ne acabat el compromís de treballar-hi durant els cinc anys prefixats, també hi pot dir la seva.

Ara em pertoca, a mi, de donar les darreres informacions, les més calentes. Això, en circumstàncies tan doloroses com aquelles, em col·loca entre l’espasa i la paret.

D’una banda, crec que val la pena, i s’ho paga, esgotar tots els recursos disponibles per ajudar el Burundi. Som de l’opinió aleshres que no s’ha de trencar aquella cadena que representa l’aportació diocesana de Mallorca a l’església del Burundi, un element que consider molt valuós per a totes dues esglésies i totes dues societats, l'europea i l'africana.

D’altra banda, no acab de veure clar que la presència estrangera en aquell país centreafricà pugui durar gaire més temps. Hi besllumen com a imminent l’ordre governativa d’expulsió de tots els missioners estrangers. Sembla que no queda lluny el moment en què s’haurà de prendre la decisió d’abandonar el país, ateses les greus dificultats de tota casta que comporta aquella situació tan violenta.

Veig aleshores massa interrogants davant la presència mallorquina en aquell país, perquè es pugui dir que s’hi continuarà fent feina durant molts més anys.

A dir ver, ni veig del tot clara la remesa de més personal de Mallorca cap al Burundi, ni veig del tot clar que se n’hagi d’interrompre la ajuda tan valuosa. Tampoc no vull mantenir enganyada la gent que s’ha ofert voluntàriament a anar a treballar-hi, ni desanimar-la amb la meva visió personal de la situació.

Record sempre molt vivament aquella primera trobada amb les Germanes de la Caritat, a les dependències del Secretariat diocesà de Missions, quan em demanen noves sobre la situació concreta del Burundi!  Em resulta dolorosíssima! 

Tots plegats sofrim molt, en aquella ocasió...

Elles, pel fet d’haver pres la decisió de partir cap al Burundi, després d’haver hagut de sortejar tota casta d’entrebancs i dificultats, tant de caràcter intern com extern. Es topen, de cop sec, amb unes altres dificultats que provenen del mateix país que les ha d’acollir.

Jo, pel fet de no saber ben bé cap on orientar-les amb tota claredat...

Malgrat tot, aquell grapat de valentes dones de Mallorca decideixen, en un gest de solidaritat més que manifesta i admirable, tirar pel cap dret i continuar endavant amb aquella aventura. 

Des d’aquell mateix moment, començ a admirar de debò aquell grup d’amigues religioses que se’n van de Mallorca cap a Burundi, disposades a passar per allà on sigui. Prenen el risc d’una aventura, que desconeixen per complet on els ha de portar. Se’n van, amb el cor estret, al mateix cor geogràfic de l’Àfrica negra, força encalentit per unes circumstàncies tan singularment explosives que poden esclatar en  qualsevol moment.

Amb gran alegria m'arriben les primeres notícies relatives a l’estada d’aquella remesa de missioneres i missioners de Mallorca a Burundi. Em diuen que tothom hi ha arribat bé. M’alegra, alhora que em tranquil·litza molt, el fet que aquelles missioneres manifestin que donen per ben pagats tots els mals moments passats, pel simple fet d’haver tengut l’oportunitat de veure de prop aquell tros de món que no sospitaven mai que pogués existir enlloc.

En arribar al Burundi, poden constatar, amb els seus propis ulls, les condicions de vida de la gent del país. S’adonen que es tracta d’una realitat totalment distinta a la de Mallorca. 

No es cansen de repetir-me que val la pena tot quant han passat abans. Els permet de romandre – encara que només sigui per uns instants – a prop d’una gent tan senzilla, d’un poble tan humil i que pateix tant...

Poques setmanes després, des de la secció de vols internacionals de l'aeroport de Son Sant Joan, torn a sortir de Palma, altre cop en direcció cap a Brussel·les. És dia 16 de setembre de l’any 1973. Arrib a l'aeroport internacional de Bujumbura, la capital de la República del Burundi, dia 20 de setembre. Hi tramit tota la documentació que m’és requerida pel departament d'Immigració burundès.

Torn a ser de bell nou al Burundi, després d’haver passat uns mesos de vacances i descans, reprenent forces, a Mallorca. Em retrob amb els companys mallorquins: els que hi deix quan me’n vaig, i d’altres nous, presents posteriorment. Amb la novetat d’un grapat de religioses mallorquines, les primeres que hi van a treballar i que donen una empenta nova i un estil nou de fer feina en aquell país centreafricà.

Cada quinze dies, més o manco, ens reunim els dos grups de gent mallorquina: a vegades la gent de Gitongo va a Nyabiraba, i d’altres vegades ho feim a la inversa, la de Nyabiraba va a Gitongo.

Aprofitam la jornada per fer una mica d’esport, anar de passeig o d’excursió per aquelles contrades, i per descansar... Són trobades molt agradoses que permeten fer d’aquells dos grups de gent mallorquina un bon grapat de companyes i companys, molt il·lusionats en la tasca que feim al Burundi, necessitats també de l’esplai i la diversió que ens posi més a punt els cossos i els esperits.

La presència d’aquelles quatre dones mallorquines dins el grup dóna uns aires nous a les trobades periòdiques que mantenim. No hi manca mai la delicadesa d’un menjar exquisidament preparat, ni les atencions femenines per part d’unes religioses que consideram germanes de debò.

Les dues infermeres, Rosa i Chon han de passar alguns mesos a l’Hospital de Gitega, on, com hi és preceptiu, els correspon de fer un curs intensiu de pràctiques d'atenció sanitària a les malalties tropicals. Fet que les duuu a passar els caps de setmana a la missió de Nyabiraba, una mica més apropada de Gitega que la de Gitongo. És quan tenc l'oportunitat de tractar molt de prop NA CHON.

Amb l’anada freqüent de les dues infermeres, la missió de Nyabiraba millora moltíssim en molts d'aspectes. Cada dissabte la deixen feta un mirall. Als meus ulls, aquelles dues dones de Sisante, molt feineres, es fixen moltíssim en detalls que, a mi, em passen totalment desapercebuts. Mantenen la capacitat de posar contínuament les mans amb molta d’il·lusió en la tasca de deixar sempre la casa molt més confortable i agradosa.

La presència d’aquelles dues religioses, a més d’agradosa, resulta molt acompanyant, per a un grup integrat sempre i només per homes. Ens enriqueix. Molts aspectes de la nostra vida personal i comunitària queden enriquits amb la presència freqüent d’aquelles dues dones a la missió catòlica de Nyabiraba, que, de mica en mica, es van convertint de mica en amigues veritables. Una amistat que perdurarà al llarg de les nostres vides, fins i tot mig segle després...

Quan hi pens una mica, m’adon que el contacte i la convivència que hi arribam a mantenir, dins la més gran de les naturalitats, resulten un element força enriquidor. Si més no, a mi, em serveix per llevar-me del cap la idea prèvia que tenc sobre les religioses en general.

Aquell sentiment tendenciosament despectiu cap a qualsevol dona que pertanyi a alguna congregació religiosa, se’m va esfumant i superant de mica en mica, a mida que tract i conec més de prop i més intensament aquelles dones.

Al fons de cadascuna d’elles, hi descobresc el tresor humà d’uns cors que estimen de bon de veres i amb gran intensitat, on coven sentiments bellíssims, generositats fora mida i un esperit de servei difícils d'igualar.

Vaig veient, cada cop més clarament, la riquesa humana que porten aquelles dones, lliurades en cos i ànima al poble murundi; i això ens ajuda a sentir-nos plenament identificats en l’objectiu comú que ens duu a tots a treballar en aquell país.

Aquella comunitat de Germanes de la Caritat, que s’hi atansen amb il·lusió gran, s’han  d’enfrontar a uns inicis poc encoratjadors. La situació del país no té l’encant de cap aventura romàntica. Hi han anat amb moltes ganes de treballar-hi, i constaten que el temps va passant, mentre molt poqueta cosa poden fer-hi...

Com succeeix als inicis de qualsevol estada d'una persona estrangera que hi posa els peus, les mans i el cor, en aquell país. Joana i Josefina, juntament amb Toni i Julià, la darrera fornada de gent mallorquina que arriba al Burundi, se'n van a fer el curs de kirundi al Centre d’Estudis de Muyange, a fi d’aprendre la llengua que parla la gent del país.

Rosa i Chon, totes dues naturals de la vila de Sisante, província de Conca, han de passar més d’un any a l’espera de rebre el permís oficial que els permeti de treballar com a infermeres al Dispensari governamental de la comuna de Mutaho. Estan obligades a haver de matar el temps, assistint com a alumnes a uns cursets de medecina general que els donen a l’Hospital de Gitega, com si es tractàs dels de medecina tropical que se’ls ha dit que han de fer... Ni tan sols els és permès de posar una injecció a cap persona malalta, quan veuen ben a les clares que aquesta no rep cap casta d’atenció eficaç per part de ningú... Molt trist i lamentable...

I això que totes dues tenen molta d’experiència com a infermeres a l’Hospital de Son Dureta, a Mallorca. Però els serveix de ben poc aquella experiència, ja que, com si fossin aprenents, han d’assistir a rebre unes classes que elles mateixes podrien donar amb molta més competència i professionalitat...

Arriba el moment en què les dues infermeres, Chon i Rosa es responsabilitzen del dispensari de la comuna de Mutaho, a una mitja dotzena de quilòmetres de la missió catòlica de Gitongo.

Des del primer dia que comencen a treballar-hi, el nombre de persones que hi assisteixen augmenta espectacularment. D’una dotzena i mitja que hi anaven, en poc temps passen a ser-hi ateses més de tres-centes diàriament.

Dediquen els matins a atendre la gent, i els capvespres a fer les analítiques i a preparar la jornada següent, així com la neteja d’unes dependències que, amb la seva presència, en canvien de cap a peus la fesomia.

Així pot constatar-ho directament el mateix bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda Gramaje, durant la visita que el mes de novembre de l'any 1973 efectua a Burundi, per conèixer de prop la realitat del país on treballam aquell grapat de missioneres i missioners mallorquins. És la primera visita que ens fa. A la missió catòlica de Nyabiraba hi és molt ben acollit.

La mort recent d’Ascensión Laserna Pérez, Germana de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, em duu a recordar i mantenir viva la memòria d’una feina feta conjuntament en un indret que ens acull a tots dos, al mateix centre de l’Àfrica negra, a la dècada dels anys 70 del segle passat.

El fet d’haver-nos hagut de separar físicament, amb la meva partida sobtada d’aquell país, la meva anada al Perú durant alguns anys i el transcurs de més de mig segle de les nostres vides damunt d’aquest planeta, no fan minvar el més mínim la meva estimació cap a una de les persones que conec, més atentes, més servicials, més disponibles, més solidàries, més amables...

Gràcies, bona amiga Chon! Des d’allà on ets, continua vetlant per tots nosaltres!

Imana igwakire mu bwami bwayo! 
(Que Déu et doni la benvenguda al seu Regne!)

Dos Nadals, ben diferents, en cinquanta anys

En bon dia de Nadal de l’any 2021 no puc passar per alt allò que record tan vivament del mateix dia, cinquanta anys enrere, l’any 1971. 

Cinc dècades enrere, el  meu Nadal va tenir molt poc a veure amb el Nadal d’enguany. Ni era a Palma, ni a Mallorca, ni a Europa: era al mateix cor de l’Àfrica negra, a la regió africana dels Grans Llacs, a l’interior d’un petit i bell país anomenat Burundi, en una missió catòlica anomenada Gitongo, dins la diòcesi de Gitega.

El món ha canviat tant aquests darrers cinquanta anys, que ja no sembla el mateix d’abans. Pentura ja no n’és, el mateix. No s’hi assembla, en moltíssims d’aspectes, si més no.

Avui fa exactament CINQUANTA ANYS I UN DIA que, empès per l’Esperit de Jesús, el palestí galileu de Natzaret, vaig arribar al Burundi, al mateix cor de l’Àfrica negra, amb moltes ganes d’escampar-n’hi la llavor de l’Evangeli... 

Que Déu Pare i Mare sigui beneït per a sempre, i tant allà com a qualsevol altre racó d’aquest Planeta nostre tan malmenat, hi escampi llavors de pau, d’amor i de felicitat perennes i perdurables en el temps i els espais!

Mentre a Palma anava fent sonar l’orgue, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebrant les Matines de Nadal 2021, (no a les 12 de la nit com fèiem d’infants, sinó a les 7 de l’horabaixa), em venia al cap que, cinquanta anys enrere, havia celebrat la meva primera vigília de Nadal que no comptava amb el cant de la Sibil·la, ni amb el Sermó de la Calenda, ni amb el Cant dels Pastors... coses que em sorprengueren moltíssim, a la meva edat de 27 anys.

Havia arribat per primer cop a l'Àfrica negra dia 23 de desembre de l'any 1971. Em trobava a l'Àfrica Central, l'Àfrica del Llac Tanganika, l'Àfrica del Burundi, el País de les Mil i Una Muntanyetes, on convivien tres ètnies diferents  - tutsi, hutu i twa - barrejades amb moltes d'altres que s'hi havien instal·lat més tardanament - àrabs, hindús, xineses, pakistaneses, europees, nord-americanes, canadenques, etc -.

A primer cop d'ull, m'havia sorprès molt aquella petita ciutat, capital del país, que es deia Bujumbura. Em semblava trobar-me en una de tantes viles europees. Hi havia destriat comerços i restaurants; anuncis publicitaris; circulació de camions, cotxes, motos, bicicletes; jardins, edificis sòlidament construïts, llargues avingudes. 

Tot allò s'assemblava ben poc a la idea prèvia que m'havia fet d'Àfrica, mentre era a Europa.

Poques hores després de l'arribada, emperò, ja vaig tenir l'oportunitat de topar-me cara a cara amb la presència colpidora de la misèria més crua i esgarrifosa. La tenia ben davant, emergent de per tots els costats d'aquella gran cotxada conduïda per un dels missioners mallorquins. 

Enfilant-se per amunt, cap al coll del Bugarama, una de les muntanyes més altes del país que, tan sols en una vintena de quilòmetres, passava dels 800 metres d'altura a més dels 2.000 per damunt del nivell de la mar, ens anàvem endinsant en tot un altre món, totalment distint al món urbà que havia descobert a la capital. 

Efectivament, l'interior del país, el món rural d'aquell país centre-africà, era tota una altra realitat humana: gent que anava mig nua, descalça i bruta... Vestits espelleringats, amb trossos de tela mig podrida... Vivendes que no eren cap altra cosa que senzilles barraques de fang... Dones carregades amb grans feixos de llenya o violes de plàtan damunt del cap... Minusvàlids arrossegant-se per la pols dels camins... Leprosos que anaven deixant, a cada passa esmorteïda, algun d'aquells bocins de carn podrida, mesells de llargues llagues supurant...

Tenia davant dels meus ulls la misèria més crua i esborronadora que mai no havia vist enlloc! I, el que em resultava més dolorós encara, el sentiment rosegador de no poder-hi fer res més que passar-hi pel costat ben de puntetes. 

Mentrestant, la camioneta Peugeot-404 seguia impassible el seu camí, a pas de tortuga, cap al capcurucull del cim del Bugarama.

Ens calia fer una aturada, perquè pogués descansar una estoneta aquell motor tan encalentit. I per refrescar-hi també els ànims, tan cuits per aquella pujada, físicament i moralment tan empinada. 

Érem a punt d'arribar a la fi de l'única carretera del país que havia estat coberta amb una capa molt fina d'asfalt enquitranat. Totes les altres eren autèntics camins de carro, plens de pols o de fang, segons la temporada, i farcits de clots o bonys a cada passa, segons em deien els companys.

Com en molts altres indrets del país, la gent hi havia aixecat allò que en deien un mercadet. Hi venien fruites i verdures, i algunes flors i plantes mig pansides. A aquelles hores del capvespre, molt poca cosa més hi podien trobar. 

Fou precisament allà, al capcurucull del cim del Bugarama, on vaig poder escoltar per primer cop la veu dels meus companys parlant la llengua pròpia del país amb gent nativa. No n’hi vaig entendre cap ni una, de paraula. En aquell instant precís, tampoc no em veia capaç d'arribar a parlar-la qualque dia. 

Usaven el kirundi, una llengua emprada per més de 3 milions de persones en aquell rodol del món anomenat Burundi.

Avesat com estava al fred intens de l'època nadalenca mallorquina, vaig romandre sorprès i astorat en comprovar que al Burundi, per aquelles mateixes calendes, hi feia una calor primaveral. Em trobava en un país bastant més a prop de la línia equatorial de la bolla del món.

En aquelles festes de Nadal de 1971, la població nativa que envoltava la missió catòlica de Gitongo havia estat ben assabentada de l'arribada d'aquells tres nous missioners mallorquins. Ens estaven esperant des de feia temps amb una il·lusió molt gran. 

Gent senzilla i molt amable, el matí d'aquell primer dia s'hi havien acostat amb actitud d'agraïment profund; sobretot, en percebre el gran esforç que comportava per als recentment arribats el fet d'intentar saludar-los amb les poques paraules en kirundi que havíem aconseguit de memoritzar: "Bwakeye" o "Mwiriwe" - bon dia, bones tardes -. 

En sentir-se saludats en la seva pròpia llengua, s'hi amollaven en llargues i extenses paragrafades que, lògicament, resultaven del tot incomprensibles per aquells tres mallorquins que hi acabàvem d'arribar. En correspondència, nosaltres no podíem ni sabíem fer cap altra cosa que oferir-los-en el somriure permanentment present a cada rostre nostre.

Aquell primer dia d'estada meva al Burundi havia coincidit amb la vigília de Nadal 1971. 

De sorpresa en sorpresa, vaig anar-me assabentant que, en aquell país, no hi havia el costum de fer la Missa del Gall ni les Matines. Que el Nadal se celebrava només durant el dia... Que a la missió s'evitava sempre qualsevol casta de reunió nocturna... Que durant la nit era del tot necessari que tothom romangués a casa seva... Que sempre hi havia de quedar qualcú, a guardar la casa, i que allò no ho podien fer ni els vells ni els infants... Que n'hi havia que vivien a 5, 10, 15 o 20 quilòmetres de distància, i que sempre hi acudien caminant a peu i amb els peus descalços, fossin infants, dones i homes, o persones ja majors... Que era sobretot durant la nit quan els lladres i bandolers aprofitaven per fer-ne de les seves…

La nit, al Burundi, esdevenia com una casta de misteri. Ho deia un antic adagi, memoritzat per la gent més vella de la contrada: "si no ets capaç de respectar la nit, no t'ha de sorprendre que la nit mai no et respecti". Per això mateix, tothom romania a casa seva, des que es ponia el sol fins que tornava a clarejar.

Les primeres Matines celebrades al Burundi em resultaren d'allò més singular i inoblidable. 

En una capelleta il·luminada amb llumets de petroli, sense cap cant de la Sibil·la ni villancets ni nadales, sense el fred ni la frescor del nadal mallorquí, sense cap casta d'il·luminació elèctrica, ni sonades d'orgue... 

D'una manera molt senzilla i pobra, jo feia part d'aquella colla de capellans mallorquins que, encapçalats pel veterà santamarier mossèn Miquel Parets, ens reuníem amb mitja dotzena de monges africanes, per a celebrar religiosament el Nadal. I en kirundi, la llengua del país. Una llengua que, en aquells moments, jo desconeixia per complet ni n’entenia res de res.

Foren dues hores tan llargues com intenses, plenes d'una emoció molt gran, que em feren recórrer pel cervell els records de tanta gent amiga deixada feia tan poc temps a l'illa de Mallorca. Alhora que esguardava aquell grapat de nova gent amiga, d'ànima africana, de pell ben negra i que parlava una llengua que em resultava totalment estranya a la meva oïda.

Cinquanta anys després, he de reconèixer diferències notables en la manera de celebrar Nadal, tant a Mallorca com al Burundi. 

Em qued amb totes dues, com a dues experiències molt valuoses...

Tot i que no puc deixar de lamentar profundament que, en el cas de Palma, com ha dit qualcú a les xarxes de la inter-comunicació, resulti molt més mal de trobar que una agulla dins d’un paller, una sola celebració nadalenca de Matines íntegrament en català, l’única llengua pròpia de Mallorca!

Bones festes de Nadal i de Cap d’Any per a tothom!

Sobre el doctor Fernando Simón Soria

D'ençà que me n'arriba la notícia, mir aquest home amb uns altres ulls. Em referesc al director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat des de 2012, el doctor Fernando Simón Soria (Saragossa, 1963).

D'ençà que em diuen que va fer-se càrrec de l'hospital d'Ntita, al Burundi, a la dècada dels anys 90, l'escolt amb unes altres orelles.

D'ençà que en parlen dos antics companys asturians, capellans i missioners com jo mateix al Burundi, frec a frec dins la mateixa regió -en ambdues parròquies veïnes: ells a Ntita, jo a Nyabiraba-, no me'n puc avenir.

Fris de contactar-hi!

Tant amb en "Yayo", Ángel Eladio González Quintana, com amb en Fernando Fueyo, els iniciadors de la presència diocesana missionera d’Astúries al Burundi. Són els primers capellans asturians que s’ofereixen voluntàriament per treballar a la diòcesi de Gitegga, Burundi, a la dècada dels anys 70 del segle passat.

Encara dec tenir per qualque racó de ca nostra un munt d'imatges del viatge que férem plegats a Tanzània i Kènia, amb en Yayo i en Fernando, recorrent el Serengueti Park, l'Ngorongoro o pujant el cim del Kilimanjaro o nedant per primera vegada a les aigües de l'oceà Pacífic, a les platges de Mombasa...

M'entren ganes de tornar a empatar la xerrada amb en Yayo i en Fernando Fueyo (tenc entès que aquest continua sent el capellà de l'Sporting de Gijón!)

L'hospital d'Ntita, me'l conec una mica. Hi dúiem malalts de Nyabiraba. Anàvem a veure i saludar els "abbés" i les monges d'Astúries. Ens aveníem molt. Cadascun amb el seu estil propi de treballar: església central i sucursals,  hospital o dispensari, escoles i catecumenats, cooperativa de cafè, etc. 

En compartíem vivències i experiències, sovint dures i cruels. Visquérem de prop les conseqüències nefastes dels fets luctuosos de 1972: "N'ivyabaye" (Allò que passà...) Un veritable genocidi! Que encara ara em marca l'existència... Quaranta-vuit anys després, em resulta inoblidable!

Em diuen que el metge epidemiòleg aragonès, el Doctor Fernando Simón, a la dècada dels anys 90 del segle passat, s'encarregà d'un projecte de formació sobre malalties de transmissió fecal - oral, paral•lelament a la construcció de conduccions d'aigua i d'excusats domèstics als poblats. Una tasca que compaginava amb l'atenció mèdica que hi dispensava i la formació del personal sanitari.

D'experiència, doncs, a l'àmbit de les epidèmies, segur que no n'hi falta!

Tant de bo que l'encerti ara en la lluita insòlita contra aquest bitxeu tan insignificant com invisible que denominen coronavirus/covid19.

Li ho desig de tot cor.

Mossèn Miquel Parets, paraules de Jaume Obrador Soler

Jaume Obrador-VSF4 de juny de 2016.

Gràcies a Miquel Parets vaig poder ser introduït a un grup nomenat “Oficina d’Evangelització” que es reunia periòdicament amb la finalitat d'introduir novetats dins la pastoral en la línia de Recerca dels Valors Indígenes. 

En formaven part, entre altres, l’abbé Adrien Ntabona, l’arquebisbe de Bujumbura Evariste Ngoyagoye, el bisbe de Bururi Bernard Bududira, la superiora general de les Bene-Mariya Soeur Denise, en Miquel Parets i jo mateix. Hi havia també dos sacerdots estrangers de reforç per garantir en totes les noves experiències la línia del Concili Vaticà II.

La parròquia de Bugenyuzi pertanyia a la diòcesi de Muyinga, de la qual era bisbe Nestor Bihonda i el seu vicari general era el cèlebre poeta Michel Kayoya. Recordo les nombroses vegades que m’encoratjava a fer experiències noves en el camp de la pastoral, dient-me: “No vos acovardeu, seguiu innovant, l’únic que vos pot passar és que us enviïn al vostre país, mentre que jo no puc, perquè estic dins el meu”.

A L'ATTENTION DE MGR. JOACHIM NTAHONDEREYE ET DE MGR. EVARISTE NGOYAGOYE

Chers Monseigneurs,

C’est seulement pour vous communiquer la mort à Lima (Pérou) de l’abbé Michel Parets, que vous avez connu au Burundi. Suivant sa volonté, il a été enterré à Lima même, près des prisonniers qu’il aimé beaucoup, parce qu’il a travaillé avec eux pendant les dernières années de sa vie. Une vie dédiée tout à fait aux autres, aux personnes les plus vulnérables de notre planète. C’est lui, avec Mgr. Nestor Bihonda, qui est venu depuis le Burundi pour nous engager, comme abbés Fidei Donum, au service du Burundi. Je suis très content d’avoir eu cette expérience si enrichissante et de pouvoir continuer, même maintenant, à aider votre beau pays, qui est le Burundi, connu comme le pays «c’amata n’ubuki». Mon engagement avec le Burundi je le dois, surtout, à l’abbé Michel Parets.

Par ailleurs, nous sommes très préoccupés pour la situation qui vit maintenant votre pays. Nous suivons de tout près et chaque jour les différentes nouvelles qui nous parviennent via internet. Nous craignons le pire et nous vous félicitons pour le courage que vous avez eu comme Conférence Épiscopale.

Si vous voulez envoyer un message à sa famille, vous pouvez le faire, si vous voulez, à travers moi et je vais le faire parvenir bien sûr à sa famille. Vous pouvez aussi me rencontrer sur facebook au nom de Jaume Obrador Soler, où j’ai mis ce message.

Je vous envois aussi le link d’un vidéo qu’un ami, qui a travaillé aussi au Burundi, Cecili Buele, a enregistré hier pendant l’Eucharistie célébrée comme funérailles pour ledit abbé à la paroisse du village natal de Michel, Santa Maria (Îles Baléares-Majorque).

Voici le link du vidéo: https://www.youtube.com/watch?v=rOtrMhJwlK0

Veuillez agréer, chers Monseigneurs, l’expression d’amitié et d’engagement envers votre pays,

Jaume Obrador Soler

Del monestir de la Real, pel missioner mallorquí mossèn Miquel Parets

Monestir de La Real, 3 juny 2016, festa del Cor de Jesús

Als col·laboradors i col·laboradores de la Fundació Concòrdia, i a totes les persones amigues

Estimats germans i germanes, amigues i amics

Bon dia, i una cordial salutació en aquest dia en què celebram la festa del Cor de Jesús. El nom de la nostra Fundació deriva de l'amor de Jesús i de Maria, i volem que arribi a tota la humanitat, començant per unir els nostres cors de persones humanes, per a engendrar, dia a dia, la humanitat que visqui en justícia i igualtat.

L'ocasió per escriure aquestes lletres l'ha donat la mort del missioner de la diòcesi de Mallorca, Miquel Parets Serra, que va ser ordenat prevere l'any 1957, poc després de la publicació de l'encíclica Fidei donum, per part del papa Pius XII (21 -04-1957).

Aquest document va obrir moltes fronteres i va satisfer moltes esperances, especialment per a l'Àfrica. Llavors, a Espanya, cada any les diòcesis i instituts religiosos, podien oferir moltes persones a la missió. Sobretot les diòcesis van començar a programar l'enviament de preveres a Àfrica i a Iberoamèrica. Eren els missioners Fidei donum.

Miquel Parets va veure oberta la porta de la missió, i aviat va sortir per al Burundi, on estava l'Orde Teatina, amb missioners de Mallorca, a més del P. J. Moragues, Pare Blanc. I vull notar alguna cosa que queda indegudament en segon pla. Aviat es van unir a la missió de l'Burundi les Gnes. de la Caritat, fundades a Mallorca. La seva tasca és inapreciable.

Només vull ressaltar tres punts més. Parets, jove prevere, va venir diverses vegades a l'escolasticat de Lluc, i vam poder compartir la crida a la vocació missionera. Ell, va ser una de les persones que va estar en les consultes prèvies a la fundació a Rwanda.

Miquel Parets, després d'un problema greu del cor, va estar mesos convalescent en aquest Monestir de La Real, i els que el van acompanyar guarden molt bon record.

I una altra cosa, també oblidada, és que va demanar empara jurídica i comunitària a la nostra Congregació, quan va voler tornar a l'Àfrica, i les diòcesis no li acollien, per dificultats polítiques. Llavors el vam acollir, i el P. Santos Ganuza el va tenir per company en els camps de refugiats de Kyabarisa (Tanzània). En aquests mesos, Miquel Parets va cercar l'oportunitat per a trobar burundesos fugits del seu país, que caminaven perduts a la selva, molts amb el seu cos destrossat, nafrats, famolencs, etc. O sigui, que es va enginyar per treure de la situació inhumana a tants «traspassats», dit amb un terme que ens evoca la mostra d'amor de Jesús, “amb el cor traspassat”, que es fa present en la humanitat adolorida.

I, també, cal reconèixer que va ser un dels que van entendre la inculturació en primera persona. Ahir es va recordar: es va lliurar de cor a aprendre el kirundi, llengua del Burundi, i altres idiomes minoritaris. Els seus escrits, a més, ho demostren. La missió comença per les persones, en aquell ambient en el qual no entren les formalitats dels grans esdeveniments, ni importen els idiomes oficials.

En els adjunts que vos enviï hi van una nota d'un diari, que està en castellà, una carta del P. Joan Arbona, que ahir va ser llegida al final de la missa exequial. Dic amb molt de gust que va emocionar a moltes persones. Algun prevere em va dir que no coneixia la vena poètica d’en "Joan". També els familiars d’en Miquel van pronunciar unes paraules de record i afecte. Al començament de l'Eucaristia, presidida pel bisbe Xavier Salinas, el nostre amic D. Rafel Mas va llegir una ressenya biogràfica.

Amb aquest record agraït, des de la Fundació Concòrdia demanem una oració per aquest missioner, i supliquem a Jesús i Maria que, en aquestes festes dels Sdos. Cors, s'encengui en el nostre cor la passió per la missió de Jesús. I a totes i a tots, que s’obri a la solidaritat, a la justícia, com el nostre amic i col·laborador, Miquel.

En nom de la Fundació Concòrdia,

Josep Amengual i Batle, Josep Riera, Sílvia Nicolau

A mossèn Miquel Parets: del P. Joan Arbona, msscc, des de l'Argentina

Del missioner solleric que treballa a l'Argentina, el P. Joan Arbona i Colom, msscc, s'ha rebut aquest escrit, amb motiu de la mort del prevere santamarier mossèn Miquel Parets i Serra:

“Germans i germanes de Mallorca Missionera, Al·leluia!!!

Avui mateix he sabut que el nostre germà missioner Miquel Parets, en aquest Any de la Misericòrdia, ha volgut entrar per la Porta Santa de l´Eternitat, a un "Cel Nou i una Terra nova". En aquest Regne que ha anunciat de Paraula i amb una vida de entrega generosa.

Jo, personalment, vaig conèixer en Miquel de seminarista, que venia per Sóller, per anunciar-nos amb el seu testimoni i il·lusió el seu gran desig  missioner.

Qualque llavoreta del Regne va sembrar al meu cor de jovenet. Sempre he recordat un escrit que va publicar, segurament al setmanari Sóller, uns mesos després d´haver partit al Burundi. I ens deia: "que ja havia regalat per les missions uns raigs de quilos de la seva persona". Expressió que me va marcar, un missioner que se dóna totalment.

Avui ens ha deixat un amic i missioner mallorquí pel Burundi i pel Perú. Crec que el seu TESTIMONI és ben valid per tot Batiat mallorquí i, sobretot, per tots els preveres i religiosos. No crec que hagi intentat fer carrera; sí que ha intentat ser "profeta" anunciant i denunciant i aquesta actitud evangèlica li ha comportat persecució i sofriment. Però sempre envant sense mirar enrere, se li ha tancat una  porta i ha cercat una finestra, no ha tingut aturall la seva vocació missionera. I sempre ben aprop de tots els que necessitaven.

Miquel, prega al Pare Misericordiós per aquesta "barqueta" nostra del Regne al mig de la mar Mediterrània. Aigües que serviren de "Camí" per Pau i Siles, Bernabé i tans d´altres. Per Ramon Llull i Fra Ginebró. I pels Missioners dels SS.CC. que fa 75 anys que trepitjàrem terres argentines.

Que l´Esperit Missioner no s´apagui dins els cristians d´AVUI. Són molts els qui de Sa Roqueta han partit a Terres Llunyanes per anunciar la Bona Nova, rebuda dins les nostres famílies i Comunitats cristianes. Religiosos, religioses, preveres i laics que han donat un SÍ al seguiment de Jesús entregant part de les seves vides o tota la vida per amor, sembrant llavors del Regne, perquè la justícia, el perdó, la reconciliació, la pau, la bellesa, la fraternitat, la felicitat no siguin paraules buides.

Miquel, que el teu Esperit Missioner sigui bufant des del cel perquè la nostra societat no faci el sord a la Paraula de Déu i obri els ulls, el cor i allargui les mans com a "bons samaritans" a tots els que trobem ferits o caiguts al camí de cada dia.

Gràcies, Miquel, pel teu testimoni de vida i que el teu ànim ens seguesqui acompanyant.

Segur que el Pare Déu t´haurà rebut amb una forta abraçada de pau.

Germà i amic

Joan Arbona Colom, msscc de Sóller

i missioner al sud del món, Argentina.”

Paraules introductòries al funeral del missioner mallorquí, mossèn Miquel Parets

La lectura que fa mossèn Rafel Mas i Tous, sobre la vida i l'activitat missionera del bon amic santamarier, mossèn Miquel Parets i Serra, m'arriben tan endins i em porten tants records, que no em puc estar de reproduir-la aquí mateix.

Permeteu-me aquestes breus paraules introductòries de la vida del nostre amic Miquel Parets Serra. 

En Miquel, adesiara ens repetia als preveres més joves que ja de ben petit la seva mare li feia resar "Bonjesuset, dau-me un fillet, missioneret". I així ha estat. La vida d’en Miquel ha estat una vida entregada a les Missions fins la seva mort als 84 anys a Lima el dilluns passat.

Ordenat prevere el 21 de desembre de l’any 1957, el mateix any que el Papa Pius XIIè  publicà l’encíclica Fidei Donum: sobre les missions, especialment a Àfrica. El seu primer nomenament és el d’Auxiliar del Secretariat Diocesà de Missions.

L’any 1960 és nomenat Vicari “in capite” del Port d'Alcúdia.

Aquell mateix any a Manresa practica el mes d’Exercicis Espirituals amb el Pare Calveras, sj. Decideix posar-se en situació de màxima llibertat interior: “De forma que ninguna cosa creada pueda determinar nuestras decisiones sino sólo Dios y nuestro deseo de servirle a él”. Pren la “determina determinación” que la seva vida és la missió “Ad gentes” i l’any 1961 s’instal.la a Burundi on ja hi treballa el Pare blanc mallorquí Jaume Moragues i els pares teatins a  la parròquia de Nyabikere.

A la Diòcesi de Gitega treballà amb entusiasme amb els altres preveres mallorquins fins que el 1973 fou expulsat de la província i s’instal·la  a Bujumbura, on prepara un Catecisme i unes homilies per tot l’any litúrgic en kirundi, idioma que arriba a dominà.

L’any 1978 el trobam treballant a la Diòcesi de Muyinga, com a Delegat Diocesà per a la Catequesi. I el 1979 fou expulsat juntament amb 60 missioners més.

De l’any 1979 fins el 1982 la seva tasca sacerdotal es desenvolupa a Cajamarca (Perú) on estudia kechua i treballa amb les comunitats rurals.

L’any 1983 és nomenat Rector del Molinar fins l’any 1985 que torna a Perú durant cinc anys més fins que l’any 1990, després de la petició del bisbe de Muyinga, torna a Burundi per treballar a la parròquia de Gitaramuka (Muyinga).

El mes d'octubre de 1993 esclata una guerra civil entre 'hutus' i 'tutsis' i entre partits polítics que durarà prop de 15 anys. El Bisbe de Mallorca ordena els missioners que deixin el país. En Miquel s’instal·la al camp de refugiats de Rwanda on pateix un atac de cor.

De l’any 1997 fins 1999 és Rector de Lloret.

Mallorca li queda petita. I malgrat ja tenir 63 anys torna a Perú.

La seva tasca és la Pastoral Penitenciària a Lima  en els penals de Lurigancho i de Castro Castro. A més col·labora amb la Parròquia de San Cristóbal (Diòcesis de Chosica).

En la seva senzillesa, alegria i entrega en Miquel ha estat una persona que alleugerit el dolor de molts, ha obert camins d’esperança i superació per a molta gent, ha fet un poc més feliç el seu entorn. Ha intentant fer més humana la vida i la convivència, especialment dels més desfavorits i desvalguts. I tot això viscut amb la major senzillesa.

Se n’ha anat com va viure: lleuger d’equipatge i lliure de tot fermall, enterrat devora els desvalguts a un “cerro” de la seva barriada.

Per la família, els companys preveres i amics, que l’hem conegut a la curta distància, ha estat un testimoni que ha irradiat aquest hàlit de l’amor gratuït i gojós.

En el final d’un article recent, d’un prevere mallorquí que relata la seva experiència de tornar a Burundi 50 després de la seva primera visita, parla d’un proverbi que va trobar a la recol·lecció de proverbis del P. Rodegem que diu: “Nta kera ka gusa: Cap passat, cap 'en altre temps', és en va”.

Certament la vida d’en Miquel no ho ha estat una vida en va ni per la nostra església diocesana ni per les esglésies germanes de Burundi i Perú.

Al cel sia.

A la mort del bon amic, mossèn Miquel Parets i Serra

Quin mes de maig tan florit... i tan entristit!

A través de FB, m'assabent que el bon amic i company de lluites pastorals i polítiques, el capellà santamarier mossèn Miquel Parets i Serra, ens ha deixat, s'ha mort al Perú i ha iniciat el camí de retorn cap a la casa nostra definitiva.

Que descansi en pau, per a sempre, ell i la resta de companyes i companys que enguany han fet el mateix itinerari! D'entre els quals, la meva dona, na Isabel Rosselló i Girart, gran companya de mossèn Miquel en tasques pastorals a Amèrica Llatina.

Amb el bon amic Miquel Parets, ens coneguérem al Seminari diocesà de Mallorca, a la dècada dels anys cinquanta del segle passat. Compartírem la dèria «d'anar a missions». Ho férem, primerament, al Burundi. Ell molt abans que jo, que ho vaig fer a la dècada dels anys 70, durant quatre anys seguits, participant en les mateixes feines a llocs diversos: Nyabiraba, Gitongo, Mugera, etc.

Finalment, ens retrobàrem al Perú: jo al nord de la carretera Panamericana, ell a la ciutat capital, a Lima. En ambients ben diversos, però sempre dedicant-nos a romandre al costat de la gent més desfavorida! Compartírem la mateixa il·lusió de treballar per un món més just i agermanat, per la fe en Jesús de Natzarets, l'alliberador de la humanitat... com remarca la Teologia de l'Alliberament que mamàrem tots dos plegats...

Amb la seva mort, he perdut un gran amic, a la Terra... Hem guanyat un  altre protector en el Cel... No puc estar de demanar-li que ens ajudi a seguir caminant per aquest món de misèries, amb el sarró ben ple del nostre pa de cada dia... aixecant un món nou que s'assembli cada vegada més al cel nou on ha d'arribar a comandar la Justícia...

A la mort de mossèn Jaume Amengual i Pizà, capellà de Son Dureta...

M'acaben d'informar sobre la mort, avui matí, de mossèn Jaume Amengual i Pizà, amb qui compartesc l'experiència missionera d'haver treballat al Burundi: ell és un dels tres primers missioners mallorquins que hi són enviats per l'Institut Juníper Serra el mes de febrer de 1966, amb la finalitat de treballar-hi durant cinc anys; jo, 7 anys després, hi vaig el 21 de desembre de 1971.

Mossèn Bartomeu Suau i Mayol, mossèn Jaume Vives i Cañellas, mossèn Jaume Amengual i Pizà, juntament amb mossèn Miquel Parets i Serra -el més veterà de tots- s'encarreguen aleshores de les parròquies de Gitongo i de Bugenyuzi, a la regió interior del Kirimiro.

Mossèn Jaume Amengual torna a Burundi l’any 1975  i roman dos anys més a la parròquia de Gitongo, convertit en el capellà mallorquí que més paraulotes -“tacos”- sap i coneix en kirundi, la llengua del país.

M'agrada molt, i per això la reproduesc avui aquí mateix, aquesta foto de portada del llibre «D'un quadern retrobat: mallorquins al Burundi» (desembre 2009), del bon amic, company d'estudis eclesiàstics i col·lega missioner a l'Àfrica central, el manacorí mossèn Joan Perelló i Sansó, on apareixen mitja dotzena d'"escopeters" mallorquins...

Qui porta a les mans l'escopeta de caça que s'hi empra per aquelles contrades i per aquelles calendes, és precisament mossèn Jaume Amengual i Pizà, en expressió característica i genuïna, en companyia d'altres cinc missioners mallorquins al cor mateix de l'Àfrica negra...

Per qualque cosa l'anomenam «El capità»...

Serveixi tot això d'homenatge senzill a qui, a més de missioner al Burundi, treballa també com a capellà de l'hospital universitari de Son Dureta, o vicari de la parròquia de la Immaculada Concepció, a l'església de Sant Magí, de Palma...

Que descansi en pau!

A la mort de n'Eduard Jordà, traumatòleg mallorquí a Burundi

Llegint avui matí la darrera pàgina del Diario de Mallorca, m'assabent, per l'escrit que hi reprodueix el seu fill Eduardo, que divendres passat, el 5 de febrer, el Dr. Eduard Jordà i López se n'ha anat d'aquest món cap a l'altre...

Una notícia que no em deixa gens indiferent!

A més de la seva gran tasca professional, com un dels més prestigiosos traumatòlegs mallorquins que passen per Son Dureta..., me'n ve al cap la gran labor humanitària que desplega durant molts d'anys, a favor d'un país de l'Àfrica Central tan conegut i estimat com és Burundi.

La seva presència i les seves actuacions quirúrgiques amb gent d'aquelles contrades, a la dècada dels anys 60-70 del segle passat -quan encara no se sap ben bé què vol dir ni què comporta una ONG...- de manera totalment desinteressada i gratuïta, arriba a salvar moltes vides humanes i a enfortir relacions cíviques entre Mallorca i Burundi de forma admirable.

Que descansi en pau qui ha treballat tan àrduament a favor d'unes societats més cultes, més crítiques i més solidàries!

Suara mateix, em ve a la memòria una notícia del mes de desembre de 1971..., quan m'estic preparant les maletes per anar a treballar com a missioner a l'Àfrica Central. Record perfectament que em sorprèn moltíssim una notícia publicada aleshores i que es relaciona amb un recital que es proposa de fer a l'Auditòrium de Ciutat el guitarrista mallorquí Gabriel Estarellas, a favor de la construcció d'un hospital al Burundi...

Efectivament, el jove i reconegut guitarrista mallorquí vol aportar desinteressadament el seu granet d'arena a l'atenció de preocupants problemes que afecten aquell país de l'Àfrica Central on es troben treballant alguns missioners mallorquins des de fa alguns anys.

A l'Auditòrium de Palma, organitzat per "Medicus Mundi", dia 8 de desembre de l'any 1971, Festa de la Immaculada, Estarellas duu a terme un recital, amb la finalitat de recaptar recursos econòmics per atendre infants malalts que precisen de ser hospitalitzats en aquell país centreafricà... És un recital benèfic a favor d’infants invàlids del Burundi...

Es tracta d'un acte organitzat per un grapat de metges mallorquins, que volen donar suport a la labor que desplega a Burundi l'organització no governamental Medicus Mundi.

Un metge, natural d'aquell país, que ha vengut a Mallorca a mantenir contactes amb el doctor Eduard Jordà - metge mallorquí molt atansat al Burundi, gran amic de mossèn Miquel Parets, el primer capellà diocesà que se n'hi va com a missioner - hi explica succintament la situació peculiar en què es troba el país centreafricà, i la manca d'hospitals que s'hi dóna, cosa que dificulta moltíssim l'atenció adequada a la població malalta que en precisa.

L'esdeveniment musical, programat per a les 22 hores, a l'Auditòrium de Ciutat, manté dos pols d’atracció: l’humanitari i l’artístic.

L’excepcional intèrpret i jove mestre, Gabriel Estarellas, amb la música que desgrana amb sa guitarra, fa assaborir als assistents les delícies d'aquella vetlada d'excepcional qualitat artística.

Camilo José Cela dedica unes línies del programa d'aquell acte al concertista mallorquí. Gabriel Estarellas hi interpreta obres de J. Dowland, J.S. Bach, F. Sor, M. Giuliani, I. Berkelei, T. Eastwood, H. Villalobos, M. Torroba i Isaac Albèniz...

Valguin aquests breus records meus de quaranta-cinc anys enrere, com a senzill i modest homenatge personal a aquest metge mostatxut que, darrere d'uns bigotis tan considerables, amaga una gran personalitat, que, segons crec, no sempre ha estat prou valorada com es mereix...

Gràcies a la Vida, que tant m'ha donat!

45 aniversari d'una ordenació sacerdotal inoblidable

Avui es compleixen 45 anys, d'aquella fita assolida el 16 de juny de 1968, quan una quinzena d'estudiants joves érem ordenats sacerdots a la capella del Seminari Diocesà, a mans de monsenyor Rafael Álvarez Lara, bisbe de Mallorca.
Érem i som la generació del 68, de capellans joves mallorquins!
Són quaranta-cinc anys farcits, per a mi, de vivències i experiències inoblidables, des d'aquella fita assolida després d'haver romàs estudiant, en règim acadèmic intern i intens, les humanitats, la filosofia i la teologia que s'ensenyava aleshores en aquell centre d'estudis eclesiàstics a més de tres-cents alumnes. Mascles tots ells.
Els darrers vint-i-cinc anys, que els he viscut juntament amb la meva esposa Isabel Rosselló, fins allà on hem pogut i sabut, ens hem dedicat a tasques cíviques i polítiques relacionades amb l'esforç, personal i col·lectiu, amb ganes de contribuir a millorar les condicions de vida de la ciutadania. Primordialment al barri del Camp Rodó, a Ciutat...
Des que fa cinc anys se li va detectar la malaltia d'alzhèimer, les coses han canviat molt per a nosaltres. Ens hem hagut d'avesar a un altre ritme de vida, totalment diferent!
Anteriorment, havia viscut amb na Lina Company, l'esposa que va morir als 42 anys d'edat, víctima d'un “limfosarcoma maligne” detectat tres anys abans. Ens havíem dedicat primordialment a l'Escoltisme i als Clubs d'Esplai...
Tot això, després d'haver-me exercit com a “missioner” durant quatre anys a terres del Perú, a Amèrica Llatina, i uns altres quatre anys a terres del Burundi, a l'Àfrica Central. I d'haver prestat els meus serveis pastorals a tres parròquies de Ciutat: Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs i l'Encarnació, com a vicari a les dues primeres i com a rector a la darrera.
Transcorreguts aquests quaranta-cinc anys tan intensament com ràpidament, m'adon que la vida m'ha portat per uns viaranys que jo no m'havia imaginat mai. Són camins que no sempre han coincidit amb aquells que m'havia marcat de bon principi, però que han estat els recorreguts efectivament amb gent tan diversa, en àmbits tan diversos, amb feines tan diverses.
Mai no m'havia imaginat d'arribar a exercir-me com a funcionari de carrera a la CAIB, o com a regidor a l'Ajuntament de Palma, o com a conseller de Cultura al Govern de Mallorca, o com a diputat al Parlament de les Illes Balears, per exemple. I així ha estat, amb tot quant això pugui comportar.
Precisament aquests dies m'arriba la gran bona notícia de la publicació del meu primer llibre, “Gloses meves”. Editat a Mèxic, en català de Mallorca, gràcies al bon amic i company d'estudis eclesiàstics, el manacorí Joan Riera Mossegat.
D'ell sorgí la idea de dedicar-ne tot quant puguem arreplegar amb la seva difusió a la lluita contra la malaltia d'alzhèimer. I així pens fer-ho, quan se'n faci la presentació pública un cop passat l'estiu:

Gloses meves publicades (per a AFAM)
(13 €, o més...

)
Amb aquesta donació
que tu fas per aquest llibre,
has tocat endins la fibra
d'una bona associació
dedicada a gent malalta
que pateix qualque demència,
per la qual ara a la ciència,
tan mancada, li fa falta
obtenir molts de recursos
per atendre tanta gent
tal com cal, parant-hi esment,
lluny d'estèrils grans discursos.
Agraint aquesta ajuda
que anirà íntegrament
a enfortir-ne el tractament:
a l'AFAM molt ben rebuda!
Per tot plegat, no puc deixar de sentir-me profundament agraït a aquesta vida que tant m'ha donat! Fins i tot els mals moments passats, que n'hi ha hagut molts i variats, crec que m'han servit per a valorar-la més encara.
GRÀCIES A LA VIDA, QUE TANT M'HA DONAT!

En kirundi: Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya

El bon amic i company de lluites pastorals i cíviques, el campaner Sebastià Salom i Mas, ha accedit a atendre la petició que li vaig fer l'altre diassa, i me n'ha tramès la feina feta que queda reproduïda tot seguit.

Es tracta, ni més ni pus, que de la traducció al KIRUNDI del text de la Declaració de Sobirania que el Parlament de Catalunya aprovà i difongué en català el 23 de gener de 2013, i que ja ha estat traduït a un bon nombre de llengües arreu del Planeta.

Li n'agraesc profundament l'esforç. Sé que no resulta gens fàcil. Que, al Burundi, fins i tot podria arribar a passar desapercebuda... Peró, no en tenc cap casta de dubte, es tracta d'un gest cívic, cultural i patriòtic de valor incalculable per als Països Catalans.

Moltes gràcies, Sebastià. "Urakoze kuber'ivyo vyose wagize neza cane!"

Ukumenyekana kw’icipfuzo c’ukwikukira kw’igihugu citwa Kataloniya

Nk’uko abanyagihugu benshi baba mu Ntara ya Kataloniya (ikukira muri Espagne) babisavye, Inama Nshingwamateka ya Kataloniya imaze gushinga ingingo yo gutangura inzira w’ukwikukira rwose, kugira ngo abantu baho bashobore gutwara igihugu cabo ukwabo, bakurikiye ivyiyumviro nshimikiro ngenderwako uku bikurikirana:

• - Ukwigenga mu mwidegemvyo.
  Igihugu ca Kataloniya, gikurikiye iciyumviro c’abaho, coshaka kwikukira no kwigenga.
• - Ukwitorera amategeko avuye mu matora.
  Inzira y’ukwikukira izokwubaha ivyiyumviro y’abenshi. Abazorongora ibiganiro bazogerageza kuganira no kwumvikana n’iyindi migambwe itoba isangiye ivyiyumviro vyabo rwose, kugira ngo abanyagihugu bose bashobore kubana mu butungane, mu mutekano, mu mwumvikano no mu mwidevemvyo.
• - Ukwerekana ata guhishanya.
  Abazorongora inzira y’ukwikukira bazomenyesha icese ivyipfuzo vyabo n’intambuko bazotambuka kugira ngo abanyagihugu bose bashobore kubashikiriza ivyiyumviro vyabo.
• - Ugusangira ikiganiro c’ukwumvikana.
  Bazoganira n’abatwara igihugu co muri Espagne, bazoganira n’abatwara ibihugu vyi Bulaya, bakazoganira n’amashirahamwe yo mu bihugu vyo kw’isi yose.
• - Ugufashanya kw’abanyagihugu bose.
  Bazorondera uburyo bw’ukwunga ubumwe bw’abari mu gihugu bose, kugira ngo bumve bakunde ico gihugu gishasha kizobabera umuvyeyi kikabatunga.
• - Ugushirahamwe n’ibindi bihugu vyi Bulaya.
  Bazokurikira uburyo bwo gutwara ibihugu mw’ishirahamwe ryi Bulaya, na cane cane bazosonera itegeko ry’amatora, uburyo bwo gushirahamwe n’ibindi bihugu vyi Bulaya, ngo batere imbere hamwe muri vyose.
• - Ugukurikira amategeko ngenderwako.
  Bazokoresha mu buryo bwose amategeko azobafasha kwumvikana no kwishira bakizana.
• - Igikorwa nshimikiro c’Inama-Nshingwamateka.
  Iyo nama, ku kubera ko ari yo iserukira igihugu ca Kataloniya, izoba ifise uruhara ruhambaye muri iyo nzira y’ukwikukira. Ni naco gituma ari yo izotora uburyo n’intambuko bizokurikizwa kugira ngo Ukwikukira kuzobe ukw’ukuri.
• - Ugukorana kwa bose.
  Inama-Nshingwamateka hamwe n’Abakuru b’Igihugu ca Kataloniya, izotuma abanyagihugu bose, abakuze n’abato, abatunzi n’aboro, amashule, amashirahamwe, imigambwe, eka abantu bose umwe umwe ukwiwe be n’imirwi yose ukwayo ngo bemere gukomeza iyo nzira y’ukwikukira.

Inama Nkuru Nshingwamateka izotera inguvu abanyagihu bose ngo bakure amaboko mu mpuzu, batore amasuka, bagende kurima muri iyo ndimiro y’ukwironderera ukwikukira mu bizotunga ico gihugu ca Kataloniya.

Kur'abantu b'igihugu citwa Kataloniya

“INZIRA YO KWIGENGA N’UGUSHINGA INGINGO
MU BANTU B’IGIHUGU CITWA KATALONIYA”

Abantu benshi cane b’igihugu citwa Kataloniya baravuze, babikuye ku mutima no ku gushaka kwabo, ko bakeneye bakipfuza kwikukira, kandi Inama Nkuru y’Abashingamateka b’ico gihugu, ari yo yitwa Parlement (Inama Nshingwamateka) yashinze ingingo y’ugutangura inzira nziza y’umwidegemvyo kugira ngo ico gihugu cikukire rwose, abantu baho nabo bashobore kwitorera uburyo bwo kwigenga no kwikukira mu mwumvikano, ata ntambara:

• - Ni Kwikukira
• - N'Amategeko y'ukwikukira bose bumvikanyeko
• - Ni Kwerekana muri vyose itunga ry’igihugu
• - N'Ikiganiro
• - Ni Kwumvikana mu gusabikanya itunga ry’igihugu
• - Ni Kwishimiza intwaro z’abanyabulaya
• - Ni Kunganisha
• - N'Igikorwa ngenderwako c’abashingamateka
• - Ni Kugabangana

Inama Nshingwamateka yo muri Kataloniya itera umwete abanyagihugu bose ngo baje muri iyo nzira izobashikana ku kwikukira kw’igihugu cabo ca Kataloniya.

Presentació d'un llibre sobre Burundi, a Manacor

He passat un guster de presentar aquest llibre d'un bon company de lluites africanes per devers el Burundi, com és ara mossèn Joan Perelló i Sansó. Ur'umushinga, pe, muvyeyi!
Més de 150 persones han omplit a vessar el recinte que el Consell de Mallorca manté obert al carrer de Pius XII de Manacor. Jerarquies eclesiàstiques, antics companys missioners al Burundi, representants editorials i de l'Institut d'Estudis Baleàrics, personal del Consell de Mallorca han fet pinya amb la resta d'assistents a l'acte, que ha estat seguit amb molta d'atenció i cura per part de tothom.



Amb el títol “D'un quadern retrobat. Mallorquins a Burundi”, editat per Lleonard Muntaner amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics, mossèn Joan Perelló Sansó narra les vivències i experiències personals que li comporta el fet d'haver treballat durant vuit anys en aquell país africà, com a missioner mallorquí.

Aquestes imatges, que fan referència l'acte de presentació del llibre de mossèn Joan Perelló Sansó a Manacor (22-01-2010) fan veure l'interès que desperta el Burundi entre la població mallorquina.

Trenta anys després d'haver-hi estat, aquestes
altres, més personals, continuen colpint-me la ment i el cor...
Se m'ha acudit de fer-hi una aportació, més espontània que literal, seguint més o manco aquestes línies preparades (que he volgut lliurar impreses a l'autor):

D'un quadern retrobat. Mallorquins a Burundi
Joan Perelló Sansó
Lleonard Muntaner, editor
Maregassa – 15

"Amb la presentació d'aquest llibre teu, Joan, vull començar dient que no només l'has feta grossa, sinó que també l'has feta bona! Veure escrit en un llibre allò que has vist, que has sentit, que has viscut al Burundi, s'ha de reconèixer, com a mínim, que comporta molta més sort que la que d'altres hem pogut tenir fins ara!
Enhorabona! Has arribat a veure'l publicat... I no creguis que resulta fàcil en aquesta terra nostra. Puc dir-te que duc més de cinc anys esperant que s'arribi a enllestir completament la publicació del meu primer...
T'he de manifestar que, per a mi, el que més val d'aquest llibre teu, a banda de l'edició mateixa, és allò que hi fiques, allò que s'hi conté. Estic segur que pot ajudar a fer veure, de manera clara i nítida, entre d'altres elements, quines són les gran riqueses, i alhora també quines són les moltes misèries, que envolten la vida de la gent que viu en un país africà com el Burundi. Grans riqueses i moltes misèries, també, que afecten els missioners que hi treballen.
La lectura detenguda i atenta d'aquest llibre teu m'ha refrescat el record de tantes coses viscudes, experimentades, patides, gaudides o simplement succeïdes: feines fetes; activitats realitzades; refranys kirundi apresos; persones tractades, conegudes i estimades per mi, durant els quatre anys que vaig romandre treballant-hi a les totes: del 1971 al 1974.
No puc passar per alt, per exemple, les figures de Silvester Ntibatunganya, que arribà a ser president hutu de la República del Burundi; o de Venerando Bakevyumusaya, qui arribà a exercir-se com a ministre i ambaixador hutu del Burundi... Tots dos, de més jovenets, havien estat catequistes meus a la parròquia de Nyabiraba... O de Jeanne de la Croix, que esmentes, i que n'era la superiora tutsi a la comunitat de monges negres amb la qual col·laboràvem nosaltres. O d'en Yayo, missioner asturià a la parròquia de Ntita. O d'en J. Haffner, l'austríac de les cooperatives... Barambona... Kayoya... Ruhuna...Makarakiza... La llista es faria interminable...
A través del teu llibre, ens recordes que som nombrosos els mallorquins que ens hem fet presents al Burundi per dur-hi a terme tasques missioneres: si no vaig errat de comptes, més d'una trentena, des que per primera vegada hi arribà el palmesà Jaume Moragues (aleshores Pare Blanc, i, després, capellà secular incardinat a les diòcesis de Gitega i de Mallorca); o el teatí vilafranquer Pare Guillem Estrany.
Els segueix el santamarier Miquel Parets l'any 1960. S'hi presenten Tomeu Suau, Jaume Vives i Jaume Amengual; i una mica més endavant Jaume Obrador S., Biel Amengual i Jaume Canyelles, l'any 1966. A l'any següent, Pep Toni Fuster i Toni Perelló. Tres anys més tard Jaume Ribes i Sebastià Salom, l'any 69. Miquel Gual i Joan Servera, l'any 70. Guillem Miralles, Alfred Miralles i jo mateix l'any 1971. Toni Mas i Julià Cifre l'any 73. Tomeu Barceló i Joan Perelló, l'any 74. Jaume Mas, el 76. Miquel Monroig i Llorenç Riera, el 78. Francesc Munar, el 79. Jaume Obrador A., el 81. Pere Barceló, el 84. Pere Mascaró, el 2001.
Dins aquesta extensa llista mallorquina, els companys manacorins, o de prop de per aquí, constituïu un nombre considerable: manacorins com en Toni Perelló Nebot, en Francesc Munar o tu mateix, Joan Perelló Sansó; artanencs com en Joan Servera; felanitxers com Jaume Obrador Soler, Jaume Obrador “Xemarrí” o Tomeu Barceló; campaners com Sebastià Salom i Jaume Mas; el petrer Miquel Monroig; el vilafranquer Pare Guillem Estrany... I qualcun altre que em puc haver deixat dins del tinter....
També m'omple de satisfacció veure que, en els esments que hi fas, no me n'has deixat al marge ni en som del tot absent. M'hi cites unes quantes vegades. Bé sigui aquell mateix dia que, de manera sorprenent i inesperada per a nosaltres, arribau al Burundi abans del dia previst per nosaltres; bé sia en l'organització d'una trobada de gent espanyola resident al Burundi on romania treballant; bé sia en alguna de les fotografies que exposes.
T'he d'agrair tot quant expliques en aquest llibre, i que n'hagis fet arribar fins a la Roqueta el contengut.
Però, per damunt tot, t'he d'agrair que hi hagis reflectit allò que per a mi esdevé fonamental per a explicar-nos una mica, a Europa, la situació que travessen i pateixen països africans com el Burundi: tant pel que fa a les pressions externes que s'hi exerceixen a les totes, com pel que comporta la pressió ètnica patida i compartida a l'interior del país: un murundi tutsi no és ben bé el mateix que un murundi hutu ni, molt manco, que un murundi twa.
Per molt que aquesta realitat racial es vulgui disfressar i dissimular des d'àmbits diversos. (Com massa sovint també passa a Mallorca!)
La concepció ètnica de l'existència humana, a l'Àfrica central i també a l'Europa nostra, no ho explica tot, certament, ni n'és l'única explicació possible per a qualsevol conflicte. Però, indubtablement, en marca algunes fites que resulten inconfusibles. Només inexistents per a visions interessades, crec jo.
Veig que has volgut fer un llibre dedicat a tots els companys de Burundi. Amb una fotografia esplèndida de l'església de Gitongo, inicies el contengut d'aquest llibre, la presentació del qual corre a càrrec de Lluís F. Ladaria.
Crida l'atenció que, a la portada, hagis col·locat una fotografia “cridanera” que presenta el grup de capellans mallorquins que són a Burundi l'any 1977... com a bons “escopeters”! Llibre que reflecteix vivències i experiències personals viscudes a Àfrica
Pel que dius, n'Antònia i na Bàrbara Perelló Sansó te n'havien guardat el quadern...
Un “llibre de records dels anys passats com a missioner a Burundi”. Ho indica un Lluís F. Ladaria que reconeix la seva “incompetència”, en no haver estat més d'una setmana seguida a Àfrica i no haver vist quasi res d'aquest immens continent que coneix com si l'hagués observat per una mica de foradí...
Els europeus que ens hi hem passat uns anys, crec jo, tampoc no estam en condicions d'assumir la realitat africana dins la qual hem intentat de penetrar i d'endinsar-nos-hi. Per un motiu molt simple: perquè no podem deixar de fer-ho d'acord amb les nostres categories septentrionals preestablertes...
Com diu el nostre bon amic Pere Sunyer i Bonet, al seu llibre “Contemplatius als carrers” (Ed. Documenta Balear, 2008): “El coneixement amaga un camp tan gran d'ignorància que ens fa més virtuals que autèntics”.
Difícilment, ens podem desferrar d'aquests “aires de superioritat mallorquina” que, vulguem o no vulguem, anam difonent i escampant enfrontant nos a la “ignorància supina kirundi” o “la curtor kirundi” o “la misèria mental africana”!
També ens resulta molt difícil desprendre'ns de certs “aires masclistes” que ens presenten com a sers no ja diferents a la resta, sinó sobretot com a sers superiors a les dones...
I, sobretot, ens resulta gairebé impossible arribar a ”entrar dins l'ànima kirundi” i comportar-nos i veure la feta i actuar i viure com ho fa un murundi. Tenim unes altres categories mentals; i també unes altres capacitats físiques i psíquiques; unes altres maneres de reaccionar. Unes altres maneres d'entendre la vida...

CONCLUSIONS

1. “Tanmateix no som com noltros”, l'expressió que molt sovint empraven les nostres mares, quan volien referir-se als “forasters” arribats a Mallorca, esdevé una manera molt sàvia, molt popular, clara i llampant, de marcar diferències entre grups de persones diversos i distints.
El mateix es pot afirmar, respecte dels barundi i dels missioners mallorquins que ens hi hem acostat. “Tanmateix no som com noltros”, pot fer referència certament al fet que “no xerren” com nosaltres, però també que no “pensen” com nosaltres, ni “actuen” com nosaltres, ni “es comporten” com nosaltres, ni tenen els nostres mateixos costums i hàbits...

2. L'experiència personal de ser un dels altres, un de l'altra ètnia
Qui vos diu tot això ha tengut l'oportunitat de viure en carn pròpia allò que representa ser dels altres, de l'altra ”ètnia”!
El mes de gener de 2003, fill de “bubi” com som, no vaig poder viatjar a Guinea Equatorial, perquè no vaig rebre l'autorització oficial, administrativa i diplomàtica per a traslladar-m'hi: l'ambaixador “fang” d'un Govern constituït per “fangs” em negà el visat, a mi, que som fill de “bubi” guineà.
L'excusa oficial, barroera, si voleu; però la negativa governamental, impertorbable, inamovible! “El llinatge “Buele” no és 'espanyol'” (com jo havia assenyalat a la sol·licitud), sinó 'guineà' (com no figurava enlloc). Tot i que les meves dues nebodes, que també porten el mateix llinatge “Buele”, no havien tengut cap casta de dificultat a l'hora d'aconseguir-ne el visat corresponent... N'és l'excusa!
A les condicions de pertànyer a una ètnia distinta, s'hi ha d'afegir també tot allò que comporta la diferència de classe, de posició social, de prestigi institucional, de pertinença política...

3. Un mulato mallorquí en institucions públiques
La presència de Sebastià Serra en aquest acte em serveix per fer-li públic agraïment d'allò que ell va contribuir a fer l'any 1995: que un mulato mallorquí entràs a formar part d'un consistori mallorquí, el de Palma, com a regidor.
Posteriorment, vaig ser el primer conseller de Cultura del Consell de Mallorca, mulato. I el primer mulato que ocupà un escó de diputat al Parlament de les Illes Balears.
M'hagués agradat ben molt arribar a ser el primer mulato assegut al Congrés dels Diputats o al Senat espanyol de l'etapa democràtica. Fins i tot el primer mulato que ocupàs un escó al Parlament Europeu.
Vaig estar-ne a punt. En vaig ser candidat en ocasions diverses, a totes tres institucions. Però no vaig obtenir el suport electoral necessari per arribar-hi. I ara sembla que ja no hi som a temps....
Però sí que vos puc dir que aquella sensació que et produïa -ara ja no- veure't envoltat, per totes bandes i durant la major part de la teva existència, únicament per gent amb la pell blanca, i que tu fossis com una espècie de taqueta més fosca destriada allà enmig sense voler i tot, és molt mala d'explicar... Barreja d'interrogants i d'arrogàncies!

4. Capellans mallorquins al Burundi, obrint portes al món més empobrit del Planeta
Sense cap casta de dubte, l'anada de capellans mallorquins al Burundi, si més no durant les darreres quatre dècades del segle passat, contribuí a obrir de pint en ample les portes de la solidaritat mallorquina cap als pobles més empobrits del Planeta.
El contacte directe amb la misèria més dura i més crua, entre d'altres aspectes, a més de servir per fer veure més clarament certes diferències entre els països del Nord i els del Sud, també serví per ajudar a endinsar-nos en algunes causes d'aquestes diferències: el model de societat capitalista que s'impulsa arreu del Planeta Terra, que no respecta la Natura, ni els territoris, ni els països, ni els pobles, ni les persones... sinó que únicament vol romandre al servei del capital i del negoci lucratiu creixent per a una minoria, cosa que aboca la gran majoria de la població mundial cap a la misèria més dura i més crua.

5. Mallorca Missionera, una bona eina per a la transformació social de Mallorca
Si d'alguna cosa podem estar contents i satisfets, els qui hem anat a tocar mare per devers Burundi, segons el meu modest mode de veure, és que qui hi ha posat peus en alguna ocasió mira, estima i toca Mallorca i la resta del Planeta, d'una altra manera, molt distinta.
Em sembla que només cal que facem la passa d'atansar-nos, cada cop més, a aquells moviments socials que, des de Mallorca estant, continuen pensant, dient i lluitant amb la mateixa dèria: Un altre món és possible! Una altra Europa també! I una altra Mallorca esdevé del tot necessària!

Si amb aquest llibre contribueixes, d'alguna manera, a fer front a algun d'aquests cinc reptes que t'acab d'assenyalar, Joan, crec que n'haurà valgut la pena publicar-lo i haver-ne fet aquesta presentació pública aquí, a Manacor, el teu poble.

Cecili Buele i Ramis
Ex-missioner mallorquí a Burundi i Perú
Manacor, 22 de gener de 2010