Paraules introductòries al funeral del missioner mallorquí, mossèn Miquel Parets


La lectura que fa mossèn Rafel Mas i Tous, sobre la vida i l'activitat missionera del bon amic santamarier, mossèn Miquel Parets i Serra, m'arriben tan endins i em porten tants records, que no em puc estar de reproduir-la aquí mateix.


Permeteu-me aquestes breus paraules introductòries de la vida del nostre amic Miquel Parets Serra. 

En Miquel, adesiara ens repetia als preveres més joves que ja de ben petit la seva mare li feia resar "Bonjesuset, dau-me un fillet, missioneret". I així ha estat. La vida d’en Miquel ha estat una vida entregada a les Missions fins la seva mort als 84 anys a Lima el dilluns passat.

Ordenat prevere el 21 de desembre de l’any 1957, el mateix any que el Papa Pius XIIè  publicà l’encíclica Fidei Donum: sobre les missions, especialment a Àfrica. El seu primer nomenament és el d’Auxiliar del Secretariat Diocesà de Missions.

L’any 1960 és nomenat Vicari “in capite” del Port d'Alcúdia.

Aquell mateix any a Manresa practica el mes d’Exercicis Espirituals amb el Pare Calveras, sj. Decideix posar-se en situació de màxima llibertat interior: “De forma que ninguna cosa creada pueda determinar nuestras decisiones sino sólo Dios y nuestro deseo de servirle a él”. Pren la “determina determinación” que la seva vida és la missió “Ad gentes” i l’any 1961 s’instal.la a Burundi on ja hi treballa el Pare blanc mallorquí Jaume Moragues i els pares teatins a  la parròquia de Nyabikere.


A la Diòcesi de Gitega treballà amb entusiasme amb els altres preveres mallorquins fins que el 1973 fou expulsat de la província i s’instal·la  a Bujumbura, on prepara un Catecisme i unes homilies per tot l’any litúrgic en kirundi, idioma que arriba a dominà.

L’any 1978 el trobam treballant a la Diòcesi de Muyinga, com a Delegat Diocesà per a la Catequesi. I el 1979 fou expulsat juntament amb 60 missioners més.

De l’any 1979 fins el 1982 la seva tasca sacerdotal es desenvolupa a Cajamarca (Perú) on estudia kechua i treballa amb les comunitats rurals.

L’any 1983 és nomenat Rector del Molinar fins l’any 1985 que torna a Perú durant cinc anys més fins que l’any 1990, després de la petició del bisbe de Muyinga, torna a Burundi per treballar a la parròquia de Gitaramuka (Muyinga).

El mes d'octubre de 1993 esclata una guerra civil entre 'hutus' i 'tutsis' i entre partits polítics que durarà prop de 15 anys. El Bisbe de Mallorca ordena els missioners que deixin el país. En Miquel s’instal·la al camp de refugiats de Rwanda on pateix un atac de cor.

De l’any 1997 fins 1999 és Rector de Lloret.

Mallorca li queda petita. I malgrat ja tenir 63 anys torna a Perú.
La seva tasca és la Pastoral Penitenciària a Lima  en els penals de Lurigancho i de Castro Castro. A més col·labora amb la Parròquia de San Cristóbal (Diòcesis de Chosica).

En la seva senzillesa, alegria i entrega en Miquel ha estat una persona que alleugerit el dolor de molts, ha obert camins d’esperança i superació per a molta gent, ha fet un poc més feliç el seu entorn. Ha intentant fer més humana la vida i la convivència, especialment dels més desfavorits i desvalguts. I tot això viscut amb la major senzillesa.

Se n’ha anat com va viure: lleuger d’equipatge i lliure de tot fermall, enterrat devora els desvalguts a un “cerro” de la seva barriada.

Per la família, els companys preveres i amics, que l’hem conegut a la curta distància, ha estat un testimoni que ha irradiat aquest hàlit de l’amor gratuït i gojós.

En el final d’un article recent, d’un prevere mallorquí que relata la seva experiència de tornar a Burundi 50 després de la seva primera visita, parla d’un proverbi que va trobar a la recol·lecció de proverbis del P. Rodegem que diu: “Nta kera ka gusa: Cap passat, cap 'en altre temps', és en va”.

Certament la vida d’en Miquel no ho ha estat una vida en va ni per la nostra església diocesana ni per les esglésies germanes de Burundi i Perú.

Al cel sia.