Conca, una de les ciutats castellanes més encantadores (1)

Després d'haver-hi fet una visita ràpida el mes de juliol, em propòs de tornar-hi el mes de setembre amb una mica més de temps disponible. 

Així ho faig. En principi, per quatre dies. Però, m'hi sent tan a gust, que me n'hi perllong l'estada quatre dies més: 8 nits seguides a l'hotel «Doña Leonor de Aquitania»! Ni més ni pus que la mare del rei famós d'Anglaterra, Ricard Cor de Lleó... 

Tot i amb això, veig i m'adon que he fet curt. Hi ha tant per veure i visitar, que ni una mesada continuada no em resultaria suficient! 

La ciutat -i la província- de Conca em resulta força captivadora, per la seva fesomia natural i pel seu comportament cívic. Farcida de camins, rutes, senders, viaranys, t'hi pots dedicar tota la jornada, a caminar, i mai no acabes. El temps se'm fa curt.

Avui mateix, quart dia, em faig el recorregut a peu fins a dalt del «Cerro Socorro», des d'on es domina la panoràmica d'una ciutat edificada ben arran del precipici... Allà on els rètols indicadors -que n'hi ha moltíssims- m'assenyalen 30', n'he d'emprar una hora i mitja!

Ahir, dissabte, tercer dia, aprofit per recórrer els carrers de la ciutat, «callejeando», com se'm recomana de bon principi, tant de dia com de nit... I visit algunes exposicions força interessants, que n'hi ha a balquena. 

És el cas de la dedicada a Cervantes i a «La llibertat d'expressió», dins el mateix recinte de la seu catedral. Pens que, si el bisbe conquense monsenyor José Guerra Campos aixecava el cap, des d'allà on és...! Un d'aquells gallecs que fan honor al conservadorisme més ranci, contrari al concili Vaticà II, enemic declarat del cardenal Tarancón, franquista fins al moll dels ossos, que té un carrer dedicat ben a prop de la catedral... 

Abans d'ahir, segon dia, amb una d'aquestes excursions que s'hi organitzen, arribam fins a la «Ciutat Encantada», al naixement del riu «Cuervo» i al «Ventano del Diablo», tres paratges encisadors que em mantenen els ulls ben oberts i els ànims ben deixondits... 

Ara, quan ja som a la meitat del trajecte, veig que encara em queden tantes visites a fer, tants racons a visitar i tants paratges a recórrer, que em vull aprofitar al màxim aquesta estada relaxant a la ciutat de Conca...

Sigüenza (i 4), amb amistats mallorquines, una jornada sencera

No podia tenir un final més feliç, aquesta estada meva temporal a la vila castellano-manxega de Sigüenza! 

Després d'haver-m'hi passat tres dies, en ambient exclusivament castellà, tenc la gran sort de rebre-hi la visita d'amics mallorquins que vénen de passar-s'ho d'allò més bé per la regió de l'Alcàrria.

Aprofitam la retrobada a Segontia per passejar i recórrer a peu els carrers estrets, de caràcter medieval, que conformen el casc urbà antic, amb dades evidents d'anteriors presències jueves, musulmanes i cristianes. 

Em tornen a agradar ben molt les explicacions que ens fa na Marga -la guia turística local-, sobre la història de la ciutat de Sigüenza, els personatges més famosos, els llinatges més cèlebres, els detalls petris que apareixen a les façanes dels edificis, l'estil de vida «intra muros» de la població i l'ampliació forçosa cap a l'«extra muros», d'ordre dels Reis Catòlics, per a jueus i musulmans...

Els carrers empinadíssims de Sigüenza no són cap obstacle insalvable, perquè arribem fins a dalt de tot del castell, convertit en parador nacional de turisme, des d'on s'entenen millor certs aspectes de la vila «seguntina»: la marca intensa del feudalisme, fins i tot avui dia es palpa amb els ulls clucs! 

Si, com se'ns explica, només en quatre segles, més d'un centenar de bisbes arriben a ocupar-hi la plaça, amb tot el poder religiós, civil i polític que hi comporta aleshores la mitra episcopal, això ja vol dir qualque cosa!

No em resulta estrany, per això mateix, que l'amo d'un dels restaurants on vaig a dinar em digui que ell hi ha vist més de 800 estudiants al seminari diocesà, a la vila de Sigüenza; ni que jo mateix hi arribi a veure fins a tres bisbes en un sol dia; ni que s'hi facin processons a l'estil medieval, com la que vaig presenciar el primer vespre; ni que la majoria de les explicacions que se'ns donen a les visites guiades, el paper de la jerarquia eclesiàstica catòlica surti sempre a relluir; ni que la seu catedral de Sigüenza sobresurti per damunt tot, i no únicament per l'alçada física i material de l'edific; ni que escuts de cardenals, bisbes i canonges llueixin per damunt de tants portals; ni que hi hagi tantes esglésies -romàniques, gòtiques, renaixentistes, barroques- i tants convents de monges tancades (alguns oberts encara i d'altres tancats)...

Me'n torn en tren, des de Sigüenza cap a Munera, avui, amb la idea d'haver visitat una ciutat castellana amarada d'aquella religiositat castissa que jo creia que ja no existia damunt la faç de la terra, i que sembla que pot perdurar, malgrat tot, «in saecula saeculorum».

Me'n vaig, així mateix, amb la idea que s'hi menja i s'hi beu molt, i molt bé, i molt bo.

I també me'n vaig amb la bona imatge d'haver comprovat que la gent «seguntina» que he conegut i tractat se m'ha mostrat molt amable i atenta.

Quart i darrer dia d'estada a Sigüenza: pens que s'ho paga haver-hi anat a romandre, a prop d'una població castellano-manxega (des del punt de vista administratiu oficial), que em fa la impressió de ser, sentir-se i mostrar-se molt més castellana que no manxega...

Sigüenza (3), als restaurants, la carn molt ben rostida

Quan duc tres dies d'estada tranquil·la a la vila guadalajarena de Sigüenza, on vaig arribar diumenge passat, tenc la satisfacció immensa d'anar-me'n a trobar amb amistats mallorquines que hi arriben, des de l'Alcàrria estant... 

L'endemà d'haver posat peu fiter a la vila seguntina, a l'hora d'anar a dinar, em vaig topar que quasi tots els restaurants romanien tancats, per descans del personal. Era dilluns i me n'hi vaig haver de desfer així com vaig poder...

El segon dia, ja vaig destriar-hi d'altres nombrosos indrets on anar a tastar tapes i assaborir els plats més exquisits de la ciutat «seguntina»:

* «Perdigacho», pa torrat, amb tomàtiga, all-oli i anxova

* «Fino seguntino», vermut barrejat amb cervesa

* «Migas castellanas» amb ou frit

* «Torrezno», trosset de xulla amb carn

* Croquetes casolanes amb pernil

* Cabrit rostit a l'estil medieval, i a l'estil tradicional

* Filet de vedella al caliu

* Porcelleta confitada

* Xot rostit

* Costelles de mè

Etc.

Em qued amb els noms d'aquests restaurants on he entrat a tastar-hi alguna cosa (o només hi he passat per davant):

«Xiringtuitos» oberts al passeig de La Alameda, on prendre-hi tapes i refrescs quan fa més calor...

«Hostal Rural El Mesón», amb l'especialitat de «migas» i de cabrit rostit en forn de llenya

«Los Soportales», arcades cèntriques on les taules s'omplen de comensals...

«Restaurante Medieval Segontia», amb aperitius, carn, peix i plats combinats

«Restaurante Taberna Seguntina», amb carn rostida a forn de llenya

«Restaurant Calle Mayor», que figura a la guia Michelin i a la guia Repsol, amb preus més o manco assequibles, i amb menú de degustació (27€ +IVA)

«Parador de Turismo» al recinte del castell, amb preus prohibitius... Menú de la Terra (49€), rostits tradicionals (30€), peix i carn (24€), aperitius (18€), begudes i vins a gust dels consumidors...

Quan vaig arribar a Castella-la Manxa, ara farà una mesada, em vaig adonar que s'hi menja moltíssim i que s'hi menja molt bé; vull dir, cosa molt bona. I que també s'hi beu molt: vi i cervesa, sobretot.

Hi vaig anar amb la idea de perdre-hi vuit quilos... La meva neboda Carme, que en sap molt de tot això, ja em va advertir que, a la Manxa, això és impossible! Efectivament, en un mes n'he pujat tres, de quilos... Què hi farem!

Tercer dia a Segontia: pens que s'ho paga haver-hi anat a tastar els plats exquisits que s'hi preparen.

Sigüenza (2), exposició aTempora, dedicada a Cervantes i Shakespeare

Tenc l'oportunitat de visitar l'exposició aTEMPORA, que roman oberta a la seu catedral de Sigüenza, i que, destinada a commemorar el 400 aniversari cervantí, exposa les figures de Cervantes i de Shakespeare, com també bona part del tresor artístic catedralici «seguntí». 

Com molt bé defineix el periodista, capellà i degà de la seu Catedral de Sigüenza, Jesús de las Heras, es tracta de mostrar un recorregut per la societat, la cultura i l'art sagrat del Segle d'Or castellà, amb motiu del quart centenari de la mort d'aquests dos grans escriptors en la història de la literatura universal, Miguel de Cervantes Saavedra y William Shapespeare.

L'entrada (cadascú pel seu compte, 5 €, i, amb visita guiada 8€) es ven a l'entrada del temple, on apareix un gran mur vermell indicador de l'exposició. Som una dotzena de visitants que feim grup en torn del guia, anomenat Marcos.

Ens ho explica tot fil per randa, encara que, de bon començament, no arriba a manifestar el mateix entusiasme de la guia Marta d'ahir... Com si ja estigués avorrit de fer-ne la tasca, vaja... Amb algunes puntetes que pretenen de ser humorístiques... I poqueta cosa més.

Sí que em queden ben aclarides les dues parts diferenciades de l'exposició: la civil i la religiosa. Durant dues hores seguides tenim l'oportunitat de delitar-nos amb allò que hi veim exposat, i que, una vegada més, remarca el tarannà castellà de la gent que n'és protagonista, la seva visió del món i de la bolla, la perspectiva seva des de la qual observa la resta del planeta, l'orgull de pertànyer a «la més gran» nació que hi ha sota la capa del sol...

Quant a la secció civil, se'ns mostren vuit sales que porten la seva lletra i nom característics (en castellà):

A. El poder i la seva imatge

B. Negre damunt blanc

C. La botiga de Sant Mateu

D. Tapisseries

E. Doménikos

F. Cervantes, soldat del rei d'Espanya

G. La vida quotidiana a l'Espanya de Cervantes

H. El gabinet de l'escriptor

Per a la part religiosa, s'hi destinen també vuit indrets, encapçalats per aquests noms (en castellà):

I. Al principi Déu va crear el cel i la terra (en llatí)

J. Fidels a Sant Eloi

K. En olor de santedat

L. Intercessors

M. Recorda (en llatí)

N. Glòria

O. Capella del Jovençà de Sigüenza (Doncel, en castellà) 

P. Altar major

Segon dia: pens que s'ho paga haver-hi anat, a l'exposició cervantino-shakespeariana, a Sigüenza. Si més no, per entendre encara una mica més l'obra cervantina que estic llegint aquest dies, sobre «el ingenioso hidalgo don Quijote de La Mancha»...

Sigüenza (1): impressions «seguntines» primeres

He vengut a passar quatre dies a una ciutat de la Castella profunda -província de Guadalajara- que no he visitat mai fins ara i que tenia moltes ganes de veure, des de fa molt de temps enrere. 

Les primeres vint-i-quatre hores transcorregudes ja m'han bastat per considerar-ho més que recomanable, sobretot per a aquella gent illenca que manté el delit d'esbrinar i destriar diferències abismals entre catalans i castellans... S'hi fan més que evidents, a primer cop d'ull! I no únicament per la parla...

No transcorren ni dues hores, entre l'estació de tren Madrid-Chamartin i la de Sigüenza -Segontia, com l'anomena Cervantes, al Quixot; com s'anomenava un temps, segons se'ns explica a la visita guiada que organitza l'Oficina Municipal de Turisme (7€ per cap); i com m'agrada més anomenar-la, a mi també-.

Això sí, el tren, que surt a les 15:45 en punt, fa parada a Alcalá de Henares, Guadalajara, Yunquera de Henares, Humanes de Mohernando, Espinosa de Henares, Carrascosa de Henares, Jadraque, Matillas, Baides i Sigüenza, on arriba a les 17:40 h. Amb puntualitat germànica!

Un taxista, de nom Jesús, em porta fins a l'hostal Doña Blanca (de Borbón o de Castilla!) situat ben al costat del parador nacional de Sigüenza, antiga ciutat romana, antiga ciutadella visigòtica, antic alcàsser musulmà, antiga fortalesa de bisbes medievals,  antiga caserna napoleònica, presó franquista, etc. Des de 1976, Parador Nacional de Turisme.

L'hostal Doña Blanca, senzill i Pilar, en Javier, na Cristina i na Carolina, tots quatre ben amables.

modest, acollidor, net i endreçat, és a cura d'una família integrada per na

«El Castillo», com se l'anomena, domina el capcurucull de la muntanya on s'ha anat aixecant la vila «seguntina» (d'uns 3.000 habitants, a l'actualitat). Des de l'estació del tren, fins a dalt de tot, hi ha més de 100 metres de desnivell en menys de 800 metres de distància... A peu, s'hi arriba fent els alens ben espesos...

Allò que em crida més l'atenció, des del primer moment, és l'abundància de capellans -amb clergyman- que s'hi belluguen. Em fa la impressió que la presència i el poder de les jerarquies eclesiàstiques catòliques encara pinten molt en una societat com aquesta. Segurament que avui no deu ser res, comparat amb temps passats. Però encara s'hi respiren aires d'espiritualitat hispano-tridentina: clergues pertot arreu, bisbes (dos, pel cap baix, n'he vist), campanades, processons, misses a la plaça, banderes «rojigualdas» a punta pala, estendards, verges, sant-cristos, esglésies, capelletes, etc.

Mir de fer una visita guiada, organitzada per l'Oficina Municipal de Turisme, que ens explica na Marga, amb tota profusió de detalls històrics, durant dues hores seguides. N'aprenc ben molt: d'allò que s'hi ha anat construint, i, també d'allò que s'hi ha anat destruint. Incloent-hi els efectes nefasts de la guerra franquista... Sobre la catedral (romànic s XII, gòtic tardà, renaixentista, barroc), la plaça Major, la porta del Sol, l'església de Sant Jaume (romànic, s XII), la de Sant Vicent (romànic, s XII), la Casa del «Doncel» (gòtic, mudèjar), la plaça de la «Cárcel», l'ermita del «Humilladero», l'Alameda...

Vaig a dinar d'un menú casolà (10€), a un dels pocs restaurants que, en dilluns, es mantenen oberts: «Don Rodrigo»: pastís de verdures, magre amb pastanagó i patates, arròs amb llet, pa, vi i cafè. Molt bon gust.

A la nit, un dels espectacles increïblement actuals a la vila «seguntina»: la processó de «Nuestra Señora de la Mayor»... Amb repicada de campanes, com jo no havia sentit mai en ma vida...

Primer dia: s'ho paga haver-hi arribat, a SEGONTIA - Sigüenza!

Munera, tierra de toros y toreros

(Especialmente dedicado a amistades peruanas... amantes de los toros...)

Desde hace unos días, me lo estoy pasando muy bien en casa de mi hermana Mariana, mi cuñado Eugenio y mi sobrina Berni, en un pueblito castellano situado en la provincia de Albacete, que se denomina Munera. Un lugar mesetario encantador.

Espero, con ello, ayudarme a mí mismo a sobrellevar con mayor entereza la situación personal por la que estoy atravesando, después de la muerte de mi queridísima esposa, Isabel Rosselló Girart, ocurrida en Manacor el pasado día 18 de mayo. Que en paz descanse!

Entre otros muchos detalles, sobresale la noticia de estar residiendo actualmente en tierra de toros y toreros. Nunca en mi vida había acudido a una corrida en plaza de toros, como hice ayer mismo en la de Munera, llena a rebosar «en la zona sombra».

Lo hice después de haber tomado unos vinos donde el buen amigo Angel Galera Cañizares atiende a las mil maravillas cualquier información relacionada con el toreo, no sólo de España sino también del Perú.

Según me cuenta, próximamente se hará presente en Perú uno de los toreros jóvenes munereños, quien tiene su actuación en Palca (Tarma – Junín) el próximo domingo 7 de Agosto de 2016. Su nombre es JOSÉ MARÍA ARENAS: revelación del toreo en España quien alternó el pasado año 2015 en Carhua (Canta) dejando buena impresión en Perú y con ganas de abrirse paso en este difícil y arriesgado mundo de los toros...

Se pueden ver imágenes del ambiente taurino que reina en Munera, Albacete, con motivo de las Fiestas populares de la Juventud que se han organizado este año en el pueblo, donde he tenido la suerte de poder compartirlo en vivo y en directo.

Saludos a todos mis amigos peruanos, desde esta tierra de toros y de toreros que se llama Munera.