Després d'haver-m'hi passat tres dies, en ambient exclusivament castellà, tenc la gran sort de rebre-hi la visita d'amics mallorquins que vénen de passar-s'ho d'allò més bé per la regió de l'Alcàrria.
Aprofitam la retrobada a Segontia per passejar i recórrer a peu els carrers estrets, de caràcter medieval, que conformen el casc urbà antic, amb dades evidents d'anteriors presències jueves, musulmanes i cristianes.
Em tornen a agradar ben molt les explicacions que ens fa na Marga -la guia turística local-, sobre la història de la ciutat de Sigüenza, els personatges més famosos, els llinatges més cèlebres, els detalls petris que apareixen a les façanes dels edificis, l'estil de vida «intra muros» de la població i l'ampliació forçosa cap a l'«extra muros», d'ordre dels Reis Catòlics, per a jueus i musulmans...
Els carrers empinadíssims de Sigüenza no són cap obstacle insalvable, perquè arribem fins a dalt de tot del castell, convertit en parador nacional de turisme, des d'on s'entenen millor certs aspectes de la vila «seguntina»: la marca intensa del feudalisme, fins i tot avui dia es palpa amb els ulls clucs!
Si, com se'ns explica, només en quatre segles, més d'un centenar de bisbes arriben a ocupar-hi la plaça, amb tot el poder religiós, civil i polític que hi comporta aleshores la mitra episcopal, això ja vol dir qualque cosa!
No em resulta estrany, per això mateix, que l'amo d'un dels restaurants on vaig a dinar em digui que ell hi ha vist més de 800 estudiants al seminari diocesà, a la vila de Sigüenza; ni que jo mateix hi arribi a veure fins a tres bisbes en un sol dia; ni que s'hi facin processons a l'estil medieval, com la que vaig presenciar el primer vespre; ni que la majoria de les explicacions que se'ns donen a les visites guiades, el paper de la jerarquia eclesiàstica catòlica surti sempre a relluir; ni que la seu catedral de Sigüenza sobresurti per damunt tot, i no únicament per l'alçada física i material de l'edific; ni que escuts de cardenals, bisbes i canonges llueixin per damunt de tants portals; ni que hi hagi tantes esglésies -romàniques, gòtiques, renaixentistes, barroques- i tants convents de monges tancades (alguns oberts encara i d'altres tancats)...
Me'n torn en tren, des de Sigüenza cap a Munera, avui, amb la idea d'haver visitat una ciutat castellana amarada d'aquella religiositat castissa que jo creia que ja no existia damunt la faç de la terra, i que sembla que pot perdurar, malgrat tot, «in saecula saeculorum».
Me'n vaig, així mateix, amb la idea que s'hi menja i s'hi beu molt, i molt bé, i molt bo.
I també me'n vaig amb la bona imatge d'haver comprovat que la gent «seguntina» que he conegut i tractat se m'ha mostrat molt amable i atenta.
Quart i darrer dia d'estada a Sigüenza: pens que s'ho paga haver-hi anat a romandre, a prop d'una població castellano-manxega (des del punt de vista administratiu oficial), que em fa la impressió de ser, sentir-se i mostrar-se molt més castellana que no manxega...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada