Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Novel·la. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Novel·la. Mostrar tots els missatges

dimarts, 27 d’agost del 2019

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 4 ): algunes frases eloqüents

A més de nombroses, són també punyents i molt agosarades les metàfores, reflexions i observacions, de caire psicosocial i teològicopastoral que s'esmenten al llarg d'aquesta novel·la santandreuïna, de més de 200 pàgines.

Com a petita mostra, servesqui aquest botó... Se'n poden esmentar moltes més. Amb una lectura pausada i tranquil·la, el lector pot ampliar-ne la llista:

- «Per treure un jerarca de la seva cadira, la millor manera és pujar-lo de categoria».

- «Quan algú plora en el funeral d'un extern, no plora pel mort present, sinó pels seus morts absents»

- «De les històries, tant privades com públiques, mai no s'arriba a abastar tota la realitat»

- «Amb mitges veritats es construeixen les grans mentides; així s'inventaren les sagrades escriptures»

- «Ser home d'una sola cara, no priva de tenir dues galtes»

- «Qui surt del seu armari és talment com el caragol que abandona la seva necessària i protectora closca»

- «No s'ha de fiar de ningú, ni de la pinta que li fa la clenxa»

- «Cap ressuscitat no pot aparèixer sense les nafres obertes»

- «Al cap i a la fi, la mort és l'absoluta i definitiva cura»

- «Com passa sempre a l'hora d'estrènyer, tot és veritat, però al revés»

- «Només un que és gai pot ensumar de forma infal·lible els altres congèneres. Basta un gest, una mirada furtiva. La intuïció, tan menyspreada pels intel·lectuals, és el millor mode de conèixer el germà proïsme.»

- «L'esca es posa a l'ham perquè te l'empassis.»

- «Cada pic que mir el cel, trepitj una merda!»

- «Qui no és bisexual, es perd d'entrada mitja humanitat!»

- «Si l'orgasme duràs mitja hora, sabria explicar-te allò que pot ser l'eternitat»

- «Si poguéssim matar de pensament, ningú no estaria viu»

- «Amb els Llucifers del Vaticà no hi ha exorcismes que hi valguin»

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 3 ): protagonistes secundaris

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i mare, en realitat és fill de Remigia Cavero Miranda i d'un gai ric i poderós. Tothom ho sap, però tothom calla, per conservar el lloc de feina. Inicialment fa de jardiner al convent de les monges riques, fins que n'és acomiadat quan deixa embarassada una de les missioneres espanyoles voluntàries que s'hi ha fet present. Aleshores, es posa a treballar com a conductor d'un col·lectiu que fa trajectes per la Panamericana Nord.
És el pare del capellà zambo Arturo Cavero Miranda. D'aquesta manera, fill i nét de Remígia Cavero Miranda comparteixen nom i llinatges, responen al mateix document d'identitat. 

Final: l'ex jardiner mor als 33 anys. Un accident de trànsit li lleva la vida al quilòmetre 3 de la carretera de Chiclayo a Piura, quan, de matinada, retorna tot sol d'un viatge amb el seu col·lectiu.

- MARE del capellà zambo Arturo Cavero Miranda (anònima),  és una bona dona, espanyola, missionera voluntària que viu al convent de les monges que dirigeixen el col·legi per a les nines riques de la contrada, al barri dels blanquinosos. Queda embarassada del jardiner. Han de mantenir les relacions d'amagat. Ningú no en sap res, d'aquella bona al·lota que sacrifica la seva joventut per un ideal missioner que la duu al nord del Perú més de trenta-tres anys enrere. Ni es recorda del nom de la congregació catalana que l'acull, amb casa central a Barcelona.

Final: queda reclosa a una cel·la del convent...? Retorna a ca seva, acompanyada a l'avió pel pare Ramon...? Mor durant el part del seu fill, el capellà zambo Cavero...? 

- SENYOR DEL CHIRA (anònim), gai, caçador d'efebus negres, semental de la selva, terratinent escocès, el rei del Chira, amant i amo mariconasso de Remígia, la qual, desfressada de mascle, a l'edat de 18 anys, se n'hi queda embarassada, i el converteix així en pare accidental i furtiu del pare del capellà zambo... És l'avi furtiu que mai no vol reconèixer la paternitat del seu fill. Tot i que li'n procura sempre els mitjans per a sobreviure. El trau de la feina de jardiner al convent de les monges riques i blanques, on l'havia col·locat el pare Ramon que, com a superior dels jesuïtes, és també el capellà d'aquella escola. Per tapar-hi la boca, li regala el cotxe i li paga el permís per fer viatges amb el col·lectiu. Tanca amb pany i clau l'embarassada a una cel·la del convent. Cerca una família rica d'Espanya perquè s'emporti l'infantó tan aviat com hagi nascut...

- AMIC DE L'AVI (anònim) del capellà zambo Cavero, un dels majors accionistes de la companyia marítima Creuers del Sud, confrare de l'amistança de l'àvia amb l'avi, amic del pare Ramon pels Cursets de Cristiandat, li ofereix que ocupi la plaça del capellà del vaixell que surt de Santiago de Xile i ha de recalar una setmana a Roma.

- ESPÒS DE LA MAJORDOMA (anònim), pare putatiu del pare Nicanor Chaves.

Final: mor d'un accident fatal, la nit de la Vigília de Tots Sants, quan rodola les escales del campanar, a les tres de la matinada.

- RECTOR DE CATACAOS (anònim), pare del capellà cholo de Catacaos, amistançat amb la seva majordoma, la dona de l'escolà.

Final: mor d'un llarg càncer.

- FERRAN, missioner mallorquí, director espiritual dels seminaristes de Trujillo, un dels iniciadors dels Cursets de Cristiandat a la diòcesi trujillana.

Final: se suposa que se'n torna cap a Mallorca...

- JOAN BAMBARENE, el pare de Ramon Bambarene Landazur, és romà de naixença i historiador de mena, que recala a l'alta, culta i aristocràtica ciutat peruana d'Arequipa, com una espècie de confrare seglar de la Companyia de Jesús. La seva bohèmia i la seva anarquia de pensament l'aturen a les portes del noviciat. Condeixeble d'universitat amb el pare superior del convent jesuític d'Arequipa, aquest li demana i proposa de fer uns estudis sobre el famós convent arequipeny de Santa Caterina. Fadrí vell, s'hi planta als seus 50 anys, ocupant una part de la casa pairal de la venerable cunyada de l'històric cardenal de Lima, l'eminentíssim senyor Landazur. En quedar vídua del seu marit, mestre d'escola, es trasllada amb la seva única filla a viure al palau arquebisbal de Lima.

Final: deixa vídua i filla única

- MARTA LANDAZUR, neboda del cardenal Landazur de Lima, filla de la cunyada viuda del cardenal, que es casa amb l'historiador italià Joan Bambarene, dels quals neix el pare Ramon Bambarene Landazur. Les noces d'aquelles dues persones madures, ell cinquanta i ella trenta-tres anys, se celebren en la màxima discreció a l'antiga capella del convent de Santa Caterin

Final: mor d'unes febres malignes pocs dies després del part.

- JOSEP SARVIDE, jove jesuïta basc, una mena d'onso gegant amb cara de polissó. Just arribat al Perú, demana al bisbe que el nomeni rector de la parròquia del barri de Castella, on es converteix en l'àngel de la guarda del capellà zambo, Artur Cavero. S'exerceix alhora com a prior del convent dels jesuïtes de Piura. És el successor de qui n'ha estat rector durant vint anys.

Final: empedreït femellut, estira la pota al prostíbul de luxe de la carretera de Talara.

- GERMÀ LLEC (anònim) del convent dels jesuïtes de Piura

- FREDERIC SOPENA, vell pare català, autèntic heroi de la resistència i de la lliurança més caparruda i exemplar a l'exercici de les obres de misericòrdia a l'Índia, de qui el jove pare Ramon rep l'ensenyament de com són de diferents i misterioses les distintes cultures del món.

- XOFER (anònim), l'àngel de la guarda del cardenal de Lima i del seu cholo secretari. Esvelt, callat, servicial, respectuós, gentil bergantell, missatge, uixer, àdhuc de secretari.

- MARCEL MACIEL, fundador de la Legió de Crist que salva de la perdició el mafiós Àngel Sedani, i li confia la delicadíssima missió de la custòdia de l'ortodòxia catòlica, tot col·locant-lo en el punt estratègic del quarter de Déu.

- LLUÍS GIRÓN, amic íntim, condeixeble a la Universitat Gregoriana de Roma, conseller i confessor del pare Ramon Bambarene. Venerable ancià jesuïta espanyol, molt comprensiu i amatent que va tots els diumenges, dies de festa i dijous a vespre a celebrar la missa a la parròquia del capellà zambo Cavero, que coneix a fons, mentre aquest és de viatge a Roma. 

Final: s'exerceix com a pare provincial dels jesuïtes, a Piura.

- CARDENAL SPELLMAN
Cardenal de Nova Iork que, en un moment de turbulències aèries, quan se li diu que faci alguna cosa, es trau el solideu i comença a passar-lo com a bacina de fila en fila.

- PARE SALESIÀ (anònim)
Capellà amb sotana blanca, alt, madur d'edat, més aviat magre però corpulent. El capellà zambo Cavero s'hi vol confessar, en haver entrat dins l'església, a Cartagena d'Índies. S'acusa que li agraden els capellans com ell i com el papa... El pare confessor li assenyala de penitència que la primera missa que celebri l'oferesqui pel nou papa...

dilluns, 26 d’agost del 2019

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (5): presentació a can Alcover

Intervenció de Cil Buele (Jaume Mateu, Mariano Moragues, Jaume Santandreu, Lleonard Muntaner):

1. Agraesc la presència de tots quants heu vengut a aquest acte de presentació del llibre «Operació Tiara», la darrera novel·la d'en Jaume Santandreu.

2. En Jaume em va demanar que, en aquest acte públic, jo fes de «padrí jove» d'aquesta darrera criatura que ell ha duit al món. Agraesc la confiança que han depositat en mi, tant l'autor com l'editor d'aquesta novel·la.

3. Amb en Jaume hem compartit moltes i molt diverses situacions al llarg de les nostres dues vides, des de fa moltes dècades: a) estudis eclesiàstics (Humanitats, Filosofia, Teologia); b) lluites socials (Gaviotas, Patronat, Sapiència, Can Gazà...); i, sobretot, c) presència al Perú (punt de referència inicial i final de la novel·la santandreuïna).

4. Vull començar els meus comentaris dient que «Operació Tiara» és una novel·la que m'ha captivat tant, que me l'he llegida tres vegades seguides, des que en Jaume em va fer arribar l'esborrany i, posteriorment, el llibre editat.


5. Vull continuar dient que allò que més m'ha captivat n'és el llenguatge, els mots, les frases, les paraules, les expressions emprades per l'autor: la consider una veritable obra literària d'alt nivell.
Compartesc l'opinió d'aquells lectors que m'han dit que consideren que «Operació Tiara» és la novel·la millor d'en Jaume. No tant perquè en sigui la darrera; sinó sobretot, perquè n'és la que conté una força expressiva més bella i sorprenent: en les metàfores emprades, en les descripcions fetes, en les observacions psico-socials que s'hi apunten, en les reflexions de caire religiós o teològic que s'hi barregen...

6. Per als que hem estat al Perú, a mi particularment, em fa molt de goig recórrer amb l'autor els indrets que esmenta: des de la sudenca Arequipa -la república independent-, fins a la nordenca i fronterera ciutat de Tumbes (a uns 2.285 quilòmetres i mig de distància); passant lògicament per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura-Castella-Catacaos o Talara: són indrets que em diuen moltíssim, sobre moltíssims aspectes...

7. També em colpegen fortament els més de trenta personatges que surten a la novel·la. Sobretot la mitja dotzena de protagonistes principals que s'hi belluguen falaguers: l'àvia Remígia, una madona negra molt singular; el seu fill Cremat; el seu nét Artur, capellà zambo; el capellà cholo competidor, Nicanor; o el protector jesuïta que arriba a bisbe, arquebisbe, cardenal i papa, el pare Ramon...
Fins a superar la trentena, n'hi ha de tota casta, amb noms i llinatges, o de forma anònima: terratinents, accionistes, dones, jesuïtes, legionaris de Crist, mares, salesians, rectors, missioners, historiadors, capellans diocesans, nadius o estrangers, monges, catalans o italians, etc.

8. Vull parar una mica d'esment a allò que hi compareix com a «Evangeli apòcrif del papa Martí VI». Per a mi, a més d'una veritable peça literària de valor incalculable, recull de manera molt resumida, clara, senzilla, comprensible i, si se'm permet dir-ho, molt moderada, d'allò que l'autor demana hores d'ara a la més alta instància de la jerarquia de catòlica, el papa i bisbe de Roma.

9. Per acabar, vull parar esment al fet que l'edició d'«Operació Tiara», original de Jaume Santandreu i que edita Lleonard Muntaner, surt casualment dia 13 d'abril de 2016, festivitat de Sant Martí I, papa i màrtir, alhora que 85 anys després de la implantació de la República Catalana...

10. M'agrada veure que en Jaume, sota la imatge d'un triple viatge -per terra, mar i aire, com si es tractàs d'una acció militar en línia de combat- descriu magistralment les peripècies d'un jesuïta peruà que arriba a ser el successor del papa argentí a la seu pontifícia vaticana: del papa Francesc, al papa Martí VI.

Per terra, s'hi recorren sobretot indrets del Perú. Des de la sudenca Arequipa, fins a la nordenca ciutat de Tumbes, passant per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura, Castella, Catacaos, etc. Però també, s'hi recorren paratges d'Europa, d'Àsia, d'Àfrica i d'altres contrades d'Amèrica Llatina.

Per mar, s'hi descriu de manera molt expressiva el trajecte marítim que recorre en vaixell, per l'oceà Pacífic, l'Atlàntic i la Mediterrània, el zambo que es desplaça com a capellà de creuer des de Lima fins a Civitavecchia, passant pel canal de Panamà, Cartagena d'Índies (Colòmbia), Aruba (Antilles), Funchal (Madeira), Barcelona (Catalunya), Messina, Civitavechia i Roma (Itàlia).

Per aire... Tot i que no record haver vist protagonistes que viatgin en avió, sí que em sembla que romanen enlaire certs fets que es van succeint a la ciutat de Roma, sobretot a les instàncies i estances vaticanes, on els personatges pertanyents a la Legió de Crist en fan de les seves, com qui es prova a veure qui la fa més grossa...

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (2): protagonistes principals

Per copsar ràpidament de què va aquesta novel·la de Jaume Santandreu, basta parar una mica d'esment als personatges que s'hi esmenten i al paper que hi despleguen al llarg de l'obra. Tots són, majoritàriament, mascles. Clergues. Gais. Peruans o estrangers.

El relat s'inicia el dia que es difon a través d'una emissora de ràdio la notícia segons la qual, a la seva cambra de la casa de Santa Marta, a Roma, han trobat mort el papa argentí Francesc, el primer pontífex romà d'origen sud-americà. 

Continua amb la visió que té un capellanet peruà zambo (negre) sobre l'elecció del nou papa: «No cal llegir-ne el futur en el mapa que traci la sang del pollastre degollat per saber endevinar que el meu cardenal serà el futur papa... Les similituds entre el pontífex difunt i el meu pare Ramon són gairebé absolutes. Ambdós són sud-americans, jesuïtes, senzills, beats, tradicionals en doctrina i moral...»

La clonació del papa difunt ha de ser aquest altre sud-americà, amic seu, del Perú: el pare Ramon. No es pot destriar, en la llista d'electors del futur papa, cap altre col·lega que reuneixi més similituds  per la clamorosa clonació del sant pare Francesc.

S'hi endinsa durant unes mesades seguides, fent avinent certes situacions anteriors dels protagonistes:

- REMIGIA CAVERO MIRANDA, òrfena de pare i de mare, té un fill, Arturo Cavero Miranda, el pare del capellà zambo Cavero. N'és l'àvia paterna, d'aquest, que és rebut en adopció gràcies a les gestions fetes pel pare Ramon.
Se n'hi concentren el pare, la mare, els germans i tota la família. S'hi sintetitzen els tres gèneres de la humanitat i de la gramàtica: mascle, femella, gai: Santa Martina del Chira. Diaconessa de la parròquia de Castella.  Catequista desconfiada, núbia, diaconessa casolana, deessa negra, àvia bruixa, batlessa de barri. Catequista de tots els al·lots de la barriada de Castella. Autora refranyera de la «Summa teològica del poble». Encisadora rapsode, ama i senyora d'una memòria prodigiosa i d'una facilitat especial per contar històries. Matriarca de la barriada. Servidora plenipotenciària de la parròquia. Doctora en psicologia general, però sobretot en els exàmens i diagnòstics dels estats d'ànim del seu nét, coneix tots els secrets i l'entrellat de les enveges del fill del rector de Catacaos.

Final: fa arribar al seu nét, el capellà zambo Cavero, el número secret del telèfon mòbil del papa...

- CREMAT (anònim), és un negre transvestit,  el «germà major» alhora que el ca fidel del capellà zambo Cavero. Li calen foc uns criminals homòfobs  i el deixen com un monstre a l'altra vorera del riu. És acollit a ca la Remi, l'àvia del capellà zambo Cavero, de Piura, que l'adopta com a germà.
Ve a ser-ne l'oncle marieta del capellà, a qui, de ben petit, li besa el cos, amb els seus llavis gruixuts d'esclau africà; li ensenya les arts amatòries per la conquesta subreptícia del seu amic, amat i amant; li inculca el subtil mestratge en l'engany dels amanyacs, cosa que li fa molt més fàcil retre'n la fortalesa virginal del jesuïta; i li confecciona, a la mida exacta del seu entrecruix, una collonera ben enllestida per protegir la seva descomunal virilitat, on amagar-hi els originals del document sagrat...

Final: acaba mort davant del forn del corral de ca seva, després que li pegui un atac fulminant d'una embòlia que el fa caure cap endavant, quedant-ne el cap encaixat a la boca del forn que esclata la seva flamarada cap a fora...

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i de mare, en realitat neix a Castella (Piura), sent fill d'Arturo Cavero Miranda i de la missionera espanyola voluntària que mor durant el part... Com a nét de la Remi, és «el zambo més sortat del món».
Deixa de creure en els Reis Mags a partir dels 3 anys. Rep la Primera Comunió de mans del pare Ramon a l'edat de 6 anys, en comptes dels 9, com és obligatori aleshores per a la resta d'alumnes del col·legi dels senyors. A l'edat de 8 anys, arriba a saber qui és son pare i qui és sa mare, per tres fonts diferents: l'àvia Remígia, l'àngel Cremat i el pare Ramon.
Als 10 anys és un bandarra, fa campana, els vespres salta el mur per perdre's pel barri amb males companyies. És triat en el menjar i mal contesta. Es mostra prepotent amb el negre (cholo?).
L'àvia i el pare Ramon determinen enclaustrar-lo. Deixa l'escola pública amb tots els brètols del barri i passa a formar part de l'elit dels rics i blanquinosos del prestigiós col·legi privat dels jesuïtes.
A l'edat de 13 anys, l'orfe de la barriada de Castella es troba al col·legi de Sant Ignasi, de Piura, com a alumne intern. El pare Ramon, que compta amb una cinquantena d'anys, és el superior de la comunitat i el director de l'escola. El pare Nicanor Chaves, d'una quarantena d'anys, n'és el prefecte d'estudis. 
És un negret, petit i magre, amb hàbits i instints de salvatge. Ocupa el llit de la cambra del prefecte, destinat a casos molt singulars de pubills enyoradissos o de malalts necessitats d'esments especials. És aquí on es congria tot el procés de la profunda amistança entre el pare Ramon i Arturo. Quan porta una setmana en l'internat, la picor del pare Ramon s'ajunta a les ganes de gratar d'Arturo... que a ca seva té un catedràtic que cada vespre li dóna lliçons de gratades perfectes, fent-hi massatges com Déu mana... amb l'exigència d'infant capriciós que vol jeure al seu costat...
Vet ací com un nin de 10 anys engatussa el pare Prior, un jesuïta, i el duu a mantenir relacions de «bestioles calentes» durant tres anys seguits, compartint el mateix llit.
Nét de la bruixa cotonera, negre, espuri, fill del pecat, sodomita recalcitrant, i, per afegitó, pobre de llums i sopes, arriba al sacerdoci, com a capellà, no com a jesuïta, per conveniència. 
Amb motiu del nomenament del pare Ramon com a bisbe de Chimbote, es pren la decisió que Arturo entri al seminari de Trujillo, promogut i dirigit per missioners mallorquins, impulsors al Perú dels Cursets de Cristiandat, -aquells encontres impactants, de tres dies de durada-, als quals assisteix com a ajudant en nombroses ocasions. 
Hi basteix una sòlida armadura mental, gràcies a la mentalitat oberta i segura d'aquells pares sincers i savis, amb una gamma molt àmplia de personatges. Dels prop d'un centenar de bergantells que hi comencen, només ell i dos més de la seva formada s'ordenen de capellà.
A l'edat de 18 anys, s'acara al seu amic i amat pare Ramon, bisbe de Chimbote, obligant-lo a signar un document dissuasori, redactat i signat en un foli timbrat amb el segell de la diòcesi. El zambo Cavero guarda a la seva pitera, que es mantendria mut, callat com un mort, mentre no s'assabentàs que el seu amic i amat bisbe havia cedit altra volta, amb qui fos, a la seva necessitat d'estimar amb el cos.
Després de la traumàtica signatura de les mútues sentències de cadena perpètua, el darrer acte públic que fa el bisbe de Chimbote abans de prendre possessió de la central de Lima, és desplaçar-se a la parròquia de Castella per ordenar de prevere el zambo Cavero, abans d'acabar els estudis preceptuats, tant de Teologia com de Sagrada Escriptura. Viu sempre dominat per una maleïda claustrofòbia que li provoca sensació d'ofec, és incapaç de pujar a un avió.
Un zambo convertit en insaciable golafre, sonat, que estima i calla, arriba a exercir-se com a rector d'una parròquia a les foranies d'un suburbi de Lima. Una parròquia nova, al barri més extrem i extremós de la capital peruana, amb una esglesiola dedicada a sant Martí de Porres, és beneïda pel cardenal Bambarene, la parròquia que havia creat i que era per a ell la més estimada. 
Es tracta d'un temple humil, a imitació dignificada de les barraques de llaunes i estores on viu la gent, alçat per tot el poble nou: dirigida en cada detall pel capellà zambo Artur Cavero,  palesa un aire de capella africana. Reconeix que voldria ser negre amb els negres, però que no passa de ser un zambo mig destenyit.
El capellà zambo Cavero, puta negre, maricó de merda, és qui redacta l'«Evangeli apòcrif segons el papa Martí VI», sobre la transformació del pacífic pare Ramon en el revolucionari, suïcida i tot, papa de Roma... L'instint de la seva doble nissaga de negre i d'homosexual el manté clavat a la desconfiança i a la prevenció. 

Final: mor escorxat pels legionaris de Crist: volen arrabassar-li el tresor de documents originals que porta dins la collonera negra  prodigiosa arranjada per l'enginyós selleter, en Cremat, i no els basta despullar-lo ni matar-lo, amb aquell protector de la pell de Satanàs, l'han d'escorxar...

- NICANOR CHAVES, CAPELLÀ CHOLO DE CATACAOS, fill del rector de Catacaos i de la seva majordoma, la dona de l'escolà, la chola més resistent de tot Catacaos i comarca, que ho resisteix tot per tal d'aconseguir que el seu fill alci el vol cap a les altures de l'Església i del món. Aquest és, des del moment de la seva furtiva i sacrílega concepció, el destí del fill de l'omnipotent rector de Catacaos: ser sempre el criat fidel i gelós del pare Ramon Bambarene. Ja orfe de pare i de mare, s'exerceix com a prefecte de l'internat del col·legi jesuïta de Piura. Es considera descendent dels inques. Malvada, envejosa i venjatívola Nica, com li diuen tots els alumnes apropiant-se el malnom que li atorga el capellà zambo Cavero. Vetlador de l'ordre i de la disciplina de l'internat jesuític, el trepa més gran que s'hagi pogut conèixer i imaginar, manté sentiments que es mouen entre l'amor i l'odi, entre el perdó i la venjança, envers el dimonió que li roba la primacia absoluta de l'afecte del pare Ramon, el capellà zambo Cavero.
Arriba a exercir-se com a omnipotent rector de Catacaos. Gran coneixedor del pare Ramon, s'arriba a convertir en el seu criat fidel i gelós, com a secretari particular sempre: a Piura, a Chimbote, a Lima, a Roma.
Cosidera que el capellà zambo Cavero és una espècie de fill adoptat del pare Ramon, que ha arribat a ser rector d'una parròquia del més baix suburbi de Lima.
Manté obert el seu blog de notes, durant tot el temps que dura la novel·la.

Final: després d'exercir-se com a desconfiat secretari pontifici a despatxos vaticans, membre de la Secretaria del papa Martí VI, una mena de cambrera llepaculs, d'eminència vaticana ostentosa, un decret papal el nomena bisbe de Cajamarca.

- RAMON BAMBARENE LANDAZUR, fill de l'italià Joan Bambarei de la peruana Marta Landazur, als 18 anys entra al noviciat de Loiola. L'exemplar novici, després d'aconseguir la llicenciatura en teologia fonamental a la Universitat de Comilles, passa a completar el doctorat a la Gregoriana de Roma, tot defensant, amb nota cum laude, la seva tesi sobre Pierre Teilhard de Chardin. ne jesuïta arequipeny d'uns 70 anys, amb el carisme d'exorcista. Antic director del col·legi jesuític de Piura i vicari cooperador a la parròquia de Castella, arxidiòcesi de Piura-Tumbes.
Quan el fan bisbe de Chimbote, es tanca radicalment dins si mateix. S'encadena solidàriament a les barreres de la fàbrica de farina de peix, en contra de la societat nord-americana, esdevenint un signe de la valenta postura de l'Església al costat dels que pateixen l'esclavitud del capitalisme sense barreres. I, quan el sant pare difunt, Francesc I, l'anomena arquebisbe i cardenal primat de Lima, roda clau.
No només coneix i recorre Perú. També Europa (Comillas, Roma), 
Àsia: en la seva curta experiència de missioner a Bombai -tres anys de missioner a l'Índia, on un grapat de pares espanyols es dediquen de ple a fer incursions en els indrets més pobres- a més de possessionar-se de l'anglès, s'afanya per aprendre el maratí i l'hindi, fins el punt de celebrar la missa i llegir l'homilia en eixes estranyes parles. Es fa por d'ell mateix, en despertar-se-li una necessitat d'afecte que mai no ha experimentat abans amb aquella força abassegadora. De cop li explota l'instint de la paternitat... cap a la carícia d'al·lotells que l'abracen amb una innocent però intensa sensualitat...
Àfrica: amb la seva curolla obsessiva de ser missioner, manté una exòtic relació amb el kirundi, en una enfollida eixida seva per Burundi i Rwanda, a la recerca d'un indret propici per a una fundació jesuítica a la regió dels Grans Llacs africans, on la Companyia de Jesús no hi té cap presència. 
Parla 10 idiomes, fins al punt que sap mantenir una conversa, de forma correcta, gairebé perfecta, en qualsevol de les 10 llengües que és requerit: espanyol, italià, francès, anglès, alemany, quítxua, maratí, hindi, kirundi, llatí... 
Dibuixa el perfil exacte per a la ineludible clonació del difunt papa Francesc. No hi consta cap inclinació per la Teologia de l'Alliberament; ben al contrari, està classificat com un sòlid conservador i defensor de la teologia i de la moral tradicionals. Rèplica perfecta del malaguanyat papa Francesc!
Ramon Bambarene Landazur pot ser un bon Sant Pare. Té totes les virtuts, qualitats i preparacions per ser un papa respectat, estimat, fins i tot adorat per tot el món.

Final: s'acompleix la profecia i triomfa la clonació pontifícia: esdevé el segon papa blanc de la Companyia de Jesús: «El papa que l'Església necessita: un papa excepcional, un revolucionari escandalós, un màrtir de la transformació d'una Església de l'Edat Mitjana a una comunitat cristiana del segle XXI...?».

- ÀNGEL SEDANI, bruixot sicilià d'arrels camperoles, vell, llest i entabanador curial, legionari de Crist, teòleg de la santa màfia, seguidor pur i dur de l'escolàstica, canceller general, comandant suprem de la Legió de Crist, es converteix en maquiavèl·lic estrateg de la defensa de la fortalesa vaticana. Comença la compromesa tasca amb el papa Joan Pau II, segueix en el pontificat de Benet XVI, de Francesc I i de Martí VI, com a assistent directe del sant Pare. Porta a les venes la sang de la màfia siciliana i és un dels primers seguidors del fundador de la legió de Crist, el pare Marcel Maciel. Sàdic aregador de mulats tendres, com el cholo Chaves de Catacaos. Sergent de la santa màfia, cap i responsable de la xarxa de protecció del cor de l'Església. Sagrada i vella geneta curial del Vaticà. Omnipotent, omnipresent, alhora que invisible rata de sagristia renaixentista. El cap, part essencial, de la guarda pretoriana i secreta que defensa el Vaticà contra tot i contra tots. El secretari dels secretaris. L'inquisidor major. Cap dels adjunts de la Secretaria d'Estat. Com a cap de les secretes milícies vaticanes, domina els sabers i les tàctiques del conqueridor. Coneix pam per pam tots els moviments dels protagonistes de la novel·la. Amb la seva autoritat de policia secreta, és a les seves mans l'arxiu secret del Vaticà on consten les fitxes del cardenal de Lima, del seu secretari cholo i del seu preferit zambo. Bruixot de les tafaneries vaticanes. Negociador de la vida i la mort dels ninots del seu món. Eminència del maneig, vell catedràtic en negociats difícils, àdhuc sospitosos i obscurs. Eminència gris que esdevé l'omnipotent ídol del maneig de les persones i de la història, que posa en marxa la maquinària de les informacions i de les influències. Bon mestre de l'alta i hipòcrita diplomàcia vaticana. Mafiós catedràtic de les tàctiques, vell estrateg amb anys infinits de pràctiques curials.  el monsenyor responsable de l'estratègia per espantar la salvatgina entorn del soli pontifici. 

Final: continua remenant les cireres per les estances vaticanes.

divendres, 7 de juny del 2019

El santuari de Lluc, marc incomparable d'una novel·la encisadora


«Un hivern a Lluc», la novel·la de l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em torna a transportar a aquell indret mític i místic que envolta el santuari marià de Lluc, al terme d'Escorca, en plena serra de Tramuntana mallorquina.


Guard amb molt de respecte emotiu, o d'emoció respectuosa, la fotografia de la meva primera pujada al santuari de Lluc a la dècada dels anys 50 del segle passat, quan jo tenia 8 anys...


Aleshores jo feia part d’una excursió comandada per l’alaroner mossèn Gabriel Reynés, capellà de les Germanetes dels Pobres, a Ciutat, i del col·legi de Can Domenge que regentaven les Germanes de la Caritat, amb el qual col·laborava també i hi anà mumpare.


Amb posterioritat m'hi he fet present en ocasions diverses i incomptables: com estudiant, com ajudant del jesuïta Pare Ventura -amb qui fèiem estades estiuenques amb infants del Patronat Obrer-, com a capellà, com a escolta, com a pelegrí, com a hoste, etc.


Inoblidable em resulta l'estada perllongada durant una mesada seguida, l'any passat, el 2018, quan vaig voler iniciar-hi «mon any sabàtic» i m'hi vaig passar quatre setmanes ocupant una de les cel·les del recinte sagrat, compartint amb els frares les seves pregàries i recorrent camins i viaranys de la contrada lucana.


Amb idèntic respecte emotiu en guard la darrera que m’hi he fet enguany, de fotografia, el proppassat mes de juny de 2019.


En aquesta ocasió més recent, hi acompany l’escriptor pobler Miquel López Crespí que hi porta la seva darrera novel·la “Un hivern a Lluc”.

Aquesta novel·la fa referència a la seva primera pujada al santuari, amb la seva padrina materna “Ximbona”, l’any 1963.


Li agraesc el detall d'haver-me lliurat i signat un dels primers exemplars, recent sortit del forn, que faig comptes de llegir-me en un tres i no res...


Com també les manifestacions que fa públiques a través de les xarxes de la intercomunicació més extensa, i de youtube.
  • 0. Tràiler
  • 1. De Palma a Lluc
  • 2. Una experimentació literària
  • 3. Una bona combinació de materials diversos
  • 4. Un petit tast de la novel·la: els exvots
  • 5. A Lluc, amb la dèria d'escriure

dilluns, 12 de novembre del 2018

Novel·la "Joc d'escacs" de Miquel López Crespí, a Manacor

PRESENTACIÓ A MANACOR DE LA NOVEL·LA «JOC D'ESCACS»  DE L'ESCRIPTOR POBLER MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ (Bar Xarop, 12 de novembre de 2018)

M'encanta venir a Manacor. Hi tenc familiars i amistats.
M'encanta venir a presentar, a Manacor, aquesta novel·la de l'escriptor pobler Miquel López Crespí.

Amb MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ ens coneixem des de fa dècades. El meu primer contacte amb un escrit seu fa cinquanta anys: Fannon! Quan encara no comptava amb els més de cent llibres que ja té publicats avui dia.

JOC D'ESCACS n'és el títol. El joc dels escacs és un dels jocs que consider més enriquidors. Tant que, si depenia de mi, el posaria com a assignatura obligatòria a tots els centres educatius públics.

Cada peça hi té la seva funció, el seu moviment característic, la seva figura singular... tot per aconseguir fer «escacs i mat» al rei. Tombar el rei n'és l'objectiu primer. Com la República, vaja!

Molt encertat trob el títol d'aquesta novel·la seva: presenta moltes peces del panorama cultural, social i polític de la Mallorca de la dècada dels anys setanta del segle passat: amb les seves funcions, els seus moviments, les seves figures, el seus noms i llinatges (una mica camuflats, però fàcilment identificables!).

Tot plegat presenta els dos bàndols de fitxes blanques i negres: les unes vénen a representar les esquerres espanyoles partidàries de mantenir el rei borbònic imposat pel dictador Franco; les altres, representen les esquerres més radicals partidàries de caminar directament i obertament cap a la república.

L'autor, no només se situa clarament dins aquesta segona opció, sinó que qualifica molt durament aquelles altres esquerres que s'emmotllen dins el fang de les dretes més reaccionàries i ràncies d'Europa.


Un panorama cultural, social i polític que perdura fins al dia d'avui, a Mallorca i arreu dels Països Catalans.

diumenge, 27 de maig del 2018

Miquel López Crespí presenta a ca s'Artiller, Muro, dues novel·les seves

PRESENTACIÓ DE «JOC D'ESCACS» I «ALLÒ QUE EL VENT NO S'ENDUGUÉ», LES DUES DARRERES NOVEL·LES DE L'ESCRIPTOR POBLER MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, A L'ESPAI DE DIÀLEG CA S'ARTILLER, DE MURO (27 DE MAIG DE 2018)


Diu el cartell anunciador d'aquest acte a Muro, que diumenge, 27 de maig de 2018, a les 19:30 hores, a ca s'Artiller, l'escriptor pobler MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ explicarà les seves dues darreres novel·les: Joc d'escacs i Allò que el vent NO s'endugué.



Primerament, això vol dir que n'ha fet més de dues, de novel·les, no? Si aquestes són les dues darreres, segur que n'hi ha moltes d'altres més, fetes abans. Si les comptàssim totes, en podríem fer un bon enfilall, d'un bon grapat de desenes...

En segon lloc,això també vol dir que és ell, l'autor qui n'ha d'explicar l'obra feta per ell. Amb la nostra intervenció, la d'en Jaume i la meva, hem de mirar d'aconseguir que les expliqui ell mateix. Estam procurant fer-ho.

Finalment, m'he preparat unes quantes preguntes que tenen a veure amb totes dues novel·les, la que duu per títol JOC D'ESCACS, i la que porta un nom tan expressiu com aquest: ALLÒ QUE EL VENT NO S'ENDUGUÉ. Unes preguntes que intentaré aconseguir que en Miquel les vagi responent de la manera millor possible.

També hem volgut que quedassin enregistrades les imatges, els sons i les veus d'aquesta trobada en aquest espai de diàleg, que tan ben muntat manté el bon amic JORDI CLOQUELL NOCERAS. I, per això mateix, comptam amb un tècnic tan ben qualificat com n'AGUSTÍ BARÓ. Així, els qui no hagin pogut venir i vulguin saber-ne dades, disposaran d'un mitjà audiovisual.



Totes dues novel·les fan al·lusió explícita i directa, o implícita i indirectament, a les quatre darreres dècades que hem viscut, i expliquen certs aspectes d'allò que estam vivint suara mateix a l'interior d'un estat europeu com l'espanyol, constituït en monarquia borbònica. És en aquest àmbit on l'escriptor pobler, no només escriu el llibre, sinó que també situa clarament aquestes dues novel·les seves que, més que novel·les històriques, vénen a ser «novel·les-testimoni», que contenen un contingut testimonial molt fort.

Amb una paraula, vull començar demanant-li, amb una sola paraula:




1) IMPRESSIÓ. Ens pots dir quina ha estat la teva primera impressió, en veure aquest espai de diàleg de CA S'ARTILLER, a Muro?

2) VENGUDA. No hi havies estat mai, aquí? Vols dir que és la primera vegada que hi véns? Fas comptes de tornar-hi, perquè t'hi puguem veure altres vegades?

3) ESCRIPTOR. Abans d'entrar en el fons de la qüestió, que no estaria bé que fessis una breu presentació d'aquest escriptor pobler, que va nàixer, com aquell qui diu, a quatre passes d'assuquinetes mateixes, i que avui és present a aquesta vila tan propera, la de Muro: LA BREU PRESENTACIÓ A MURO D'UN ESCRIPTOR POBLER QUE NOM MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ.

4) MATÈRIA. Aquest escriptor pobler escriu molts de llibres, sobre moltes i molt diverses matèries. Però n'hi ha una, de matèria, que podríem dir que apareix a tots els teus llibres, al principi o al final o a la meitat, però sempre hi surt: PER QUÈ T'HI HAS DEDICAT TAN INTENSAMENT, A TRACTAR EN PROFUNDITAT CERTS ASPECTES I EFECTES DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA a Mallorca?

5) RUPTURA. A l'origen de la teva dedicació a l'ofici d'escriptor, a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, mirant de trobar un nou codi narratiu subversiu contra el feixisme, també mires de manifestar la teva ruptura personal contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Què ens arribes a detallar, a les teves dues obres, sobre La teva militància ACTIVA en organitzacions anti-feixistes i anti-capitalistes?

6) POLÍTICA. Amb la teva experiència pràctica com a escriptor, què ens pots dir sobre la relació que has arribat a destriar entre literatura i política? Es tracta d'un binomi inseparable? Sembla més clar que l'aigua cristal·lina de la platja des Trenc, que es pot fer política sense saber fer literatura. La pregunta que em ve al cap és aquesta altra: es pot saber fer literatura sense fer política?

7) ARISTÒTIL. Torn a rellegir-lo aquestes dies. Què et sembla aquesta idea que propugna el filòsof grec del segle IV abans de Crist, quan afirma que «l'ésser humà, com a animal polític que és, no ha d'assumir passivament que un altre ésser humà li'n prengui la tasca, de ser-ho».
8) CORRUPCIÓ. Ets d'aquells escriptors que consideres que la corrupció és inherent a l'exercici d'un càrrec públic institucional, de manera que consideris, com diu aquell, que ENS GOVERNEN DELINQÜENTS?




9) CRÍTICA. La crítica social a la teva literatura novel·lística: quan et poses a escriure una novel·la, i, sobretot, quan l'has acabada d'enllestir, podem pensar i creure que tens present dins del teu cap la crítica ferotge cap a determinats elements de la nostra societat autoqualificada de democràtica: sindicats, partits polítics, moviments socials, comportaments i costums religiosos, etc.?

10) DEMOCRÀCIA. Com a autor d'aquestes dues novel·les, ets dels qui creuen i pensen que hores d'ara vivim en democràcia, o més tost t'inclines a pensar i creure que tenen més raó que un sant aquells que manifesten clarament que «LI DIUEN DEMOCRÀCIA I NO HO ÉS»?

11) MEMÒRIA. Qualcú podria veure en aquestes dues obres teves l'intent de mantenir viva la memòria, sobre determinats fets que es van diluint i fonent al discórrer inexorable dels anys. Pretens, amb amb aquestes dues novel·les teves, contribuir al fet que no s'oblidi mai la traïció de les formacions polítiques d'esquerres, a aquesta Mallorca nostra?




CLOENDA. En agrair-te tot quant ens has dit avui, què més hi vols afegir?

divendres, 3 de novembre del 2017

Allò que el vent NO s'endugué, de Miquel López Crespí


En homenatge senzill, vull dedicar la presentació d'aquest llibre "Allò que el vent NO s'endugué", tot desitjant per molts d'anys a Lluc, el fill de l'Oriol Junqueres que avui fa 4 anys. 
Vull fer-li arribar l'escalf de la família catalana resident a Mallorca, que treballem per aquest país i nou. Que sàpiga que, malgrat l'absència del seu pare, ficat a la presó per una causa injusta, nosaltres també estam al seu costat i de tota la família.

Quan em pos a llegir aquesta novel·la-testimoni teva, bon amic Miquel, t'he de dir que m'adon que els records ben vius d'una infància, viscuda a sa Pobla, amb la companyia de les persones més estimades de la família, i de les amistats infantils més intenses, et porten a assenyalar, des del començament mateix, els inicis personals d'una vida intensament dedicada a esbrinar què passa amb allò que se'n diu «la guerra civil espanyola», quin és el paper de les figures més rellevants de líders d'esquerres d'aquella època i quines són algunes de les conseqüències més nefastes de la capbuidada general que en caracteritzen certes faccions.

El diàleg que mantens amb tu mateix, quan mires de fer unarepassada ràpida, amb ullada fugissera, sobre alguns dels aspectes que esmentes d'aquella etapa ja llunyana de la teva infància, no pot refusar els efectes de l'empenta que et provoca, com gairebé sempre que et poses a escriure, un acostament personal intens al que constitueix, amb posterioritat perllongada, el bassó d'aquest món teu literari, el més característic: és a dir, les lluites humanes, tot al llarg de segles i d'espais territorials diversos, encaminades a bastir, visiblement i tangible, un món més lliure, més igualitari i més solidari, on els éssers humans s'hi sentin plenament feliços.

Veig que, ja d'adult, mires d'analitzar amb més profunditat certs fets que consideres que, des dels mateixos inicis de la novel·la, s'hi fan presents, de manera ben gràfica, com a mostra evident de la permanència de la rebel·lió i la lluita sense defallença al llarg de la història de la humanitat.

Si més no, pel que fa a l'indret del planeta que mal anomenam món occidental.

Em sembla que pretens establir una relació directa de continuïtat entre aquelles revoltes que fan els esclaus de l'imperi romà, liderats per Espàrtac, passant per tots aquells rebels que s'enfronten a les fogueres inquisitorials, per les sectes cristianes que s'enfronten a la burocràcia eclesiàstica, pels comuners de Castella o pels agermanats de València i les Illes, fins que arribes a tocar més de prop la lluita resistent que determinades formacions polítiques aixequen, enardides, davant l'intent de reforma del règim franquista i davant d'uns pactes signats per una esquerra que claudica en els seus principis més genuïns.

Amb la lectura pausada i atenta que vaig fent-ne, m'adon que consideres aquests fets darrers com la «tancada d'una trampa veritable» que serveix per iniciar una etapa nova, diferent, planificada conjuntament pels homes més desperts del franquisme i pels sectors més oportunistes de les esquerres espanyoles. 
 
Una cosa que comporta i que duu com a conseqüència lamentable haver de silenciar aquells altres partits polítics que rebutgen pactes amb franquistes, i que són enviats a les catacumbes de l'extraparlamentarisme més rigorós, neutralitzant i paralitzador.

T'he de dir que aqueixa novel·la teva m'impressiona tant per la força de l'argument com per la seva estructura. Al meu mode de veure, hi combines a la perfecció l'acció de tota una sèrie de personatges que ens ajuden a aprofundir en el món cultural i polític dels anys 70 del segle passat.

M'arriba molt endins, jo que en faig part a l'hora d'enllestir els meus estudis superiors, el teu quadre excel·lent que reflecteix com era la generació alletada en les idees del Maig del 68...

És a partir d'aquest moment, que em ve al cap fer-te una sèrie de preguntes, que m'agradaria que ens poguessis contestar, ara que presentam aqueixa novel·la teva aquí, davant d'aquest públic que s'ha volgut fer-hi present...


dimecres, 20 d’abril del 2016

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 1 ): primers comentaris meus

La «tiara papal», -per a la gent poc avesada al llenguatge ostentós de l'Església catòlica-, és una espècie de capell-mitra alta que, fins fa poques dècades, porta el bisbe de Roma damunt del cap, formant tres corones que representen el papat. 

La novel·la de Jaume Santandreu i Sureda, titulada «Operació Tiara» s'inicia amb certs  antecedents de qui ha de ser el successor clonat de l'argentí papa Francesc, un altre jesuïta, també sud-americà, del Perú, cridat a ser «el papa que l'Església necessita: un papa excepcional, un revolucionari escandalós, un màrtir de la transformació d'una Església de l'Edat Mitjana a una comunitat cristiana del segle XXI»

Segons la novel·la santandreuïna, tot ve gràcies a les pressions exercides pel «lobby gall», guardià veritable de la tradició i de la fe, l'únic que sap i que pot salvar l'Església, l'únic que pot tenir a les seves mans, en exclusiva, la tiara pontifícia...

Al costat d'aquesta clonació papal que s'hi propugna, hom pot imaginar-se, també, la clonació d'un Jaume Santandreu en un «cholo de merda» nord-peruà, secretari particular d'un alt jerarca eclesiàstic, alhora que en un «puta negre» capellanet piurà... 

Serien aleshores uns religiosos que, cadascun a la seva manera, es relacionarien amb un jesuïta arequipeny, de nom i llinatges no desconeguts -el pare Ramon Bambarene Landazur, qui, després de dirigir un convent i un centre escolar a la ciutat nord-peruana de Piura, arriba a ser bisbe de Chimbote, arquebisbe i cardenal de Lima, i, finalment, papa de Roma, amb el nom de Martí VI, -en memòria del negre peruà pujat als altars de la santedat catòlica, sant Martí de Porres, canonitzat pel Papa sant Joan XXIII-.


Amb la lectura d'aquestes més de dues-centes pàgines, arrib a percebre i  valorar l'intent de clonació d'un papa de Roma, argentí, en un altre papa de Roma, peruà, -sud-americans tots dos-. Però, també, la clonació admirable d'un capellà gai mallorquí en una parella de capellans peruans, un «zambo» i un «cholo».

En un moment donat, em copsa poderosament l'atenció una de les observacions que s'hi vénen a fer i que apareix com la cosa més injustificable. S'hi diu que el capellà zambo, com a esclau africà importat, i el capellà cholo, com a incaic colonitzat, són d'una nissaga diferent i oposada. Els descendents dels antics esclaus negres, fills d'una raça invasora al Perú, diu l'autor, se senten i es mostren superiors als autèntics fills d'aquestes terres. En definitiva, que els zambos menyspreen els cholos... 

Però bé, això només seria un apunt tangencial meu... de part d'un mulato mallorquí, fill de pare africà, un guineà negre, i de mare europea, una arianyera blanca... que n'ha après moltíssim, tant de cholos com de zambos... gais o no gais... 

Qui arriba a exercir-se com a papa, amb el nom de Martí VI, és un pare jesuïta que ha nascut a Arequipa. Quan Roma elegeix l'exemplar superior dels jesuïtes de Piura com a bisbe de la bel·ligerant diòcesi de Chimbote, aquest nomenament comporta canvis radicals en les vides dels dos amics, amats i amants: la separació, pel moment traumàtic de la desmamada, queda endolcida amb el regal més gran que comporta quedar tota la nit al mateix llit... com a pare i fill, com amics corals, com amants secrets...

Mentre s'exerceix com a arquebisbe i cardenal primat de Lima, al Perú, després d'haver estat bisbe de Chimbote, i d'haver ocupat altres càrrecs eclesiàstics diversos a Huacho, Chiclayo, Trujillo, Piura... carretera Panamericana Nord amunt... continua mantenint certes relacions «amistoses» amb dos clergues, un negre i un criollo, «zambo i cholo»...

La novel·la està escrita per un capellà mallorquí, gai confés i secularitzat, gran coneixedor del Perú i de la jerarquia eclesiàstica catòlica arreu del món, incloses les més altes instàncies vaticanes, qui demostra la seva gran capacitat de ficar-se dins la pell de tots tres individus, i de clonar-los-hi alhora.

Certament, i això es pot comprovar al llarg del relat, hi surten molt poques femelles. Per damunt de totes, la diaconessa de la parròquia de Castella (al nord del Perú), mare d'Arturo Cavero Miranda, el pare del capellà zambo que porta el mateix nom i llinatges paterns, per exemple. Catequista desconfiada, núbia, diaconessa casolana, deessa negra, àvia bruixa, batlessa de barri... S'anomena Remígia Cavero Miranda.

També n'hi compareixen algunes altres, encara que d'una manera anònima, esmentades, com aquell qui diu, de passada: la mare del pare Nicanor, la mare del capellà zambo Arturo, la neboda del cardenal Landazur de Lima, l'historiador italià Joan Bambarene...


Per als mallorquins, que hem estat al Perú, ens resulten molt familiars certs detalls que s'hi apunten, com són ara els relacionats amb indrets situats entre Lima i la frontera peruana amb Equador, els llocs on es desenvolupa majoritàriament l'acció d'aquesta novel·la santandreuïna, que combina la dècada dels anys 60 del segle passat amb temps venidors del segle XXI, posteriors al papat romà de l'argentí Francesc: plaça d'Armes, balcó de la Llibertat i parròquia de Huacho... Chimbote... Trujillo... Chiclayo... Piura... Talara... Tumbes...  

La seva lectura em duu a mantenir sempre ben viva l'atenció; de manera que, crec, si hagués disposat de temps suficient, em fa la impressió que m'hauria llegit tot el llibre, d'una sola tongada seguida.

Adesiara hi apareixen personatges eclesiàstics mallorquins, presents al Perú, com també personatges eclesiàstics peruans, que no resulta gaire difícil d'identificar, bé sigui pel seu comportament, bé sigui per les seves manifestacions verbals.

Una altra de les obvietats que s'hi presenten és la inexistència total del celibat clerical arreu dels territoris peruans. L'exemple del capellà cholo, que és fill del rector de Catacaos i de la seva majordoma; o la recordança de com un infant de 10 anys engatussa el pare prior, jesuïta, i el porta a mantenir relacions de «bestioles calentes» durant tres anys seguits, compartint el mateix llit... en poden ser dues petites mostres.


Per damunt tot, emperò, el text, molt ben elaborat, de l'«Evangeli apòcrif segons el papa Martí VI», esdevé per a mi el bassó del missatge d'aquesta novel·la -si és que es pot dir que en conté algun-, sobre la transformació que necessita la més alta instància de la jerarquia catòlica i romana. 

No solament pel seu contengut, excel·lent, sinó, sobretot, pel qui n'és l'agosarat redactor, inspirador, missatger: el clergue zambo peruà, que es deixa emportar per l'instint de la seva doble nissaga, de negre i d'homosexual.

Em ve al cap, com a conclusió possible, aquella cita evangèlica que diu: 
«Us dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos i les heu revelades als senzills. Sí, Pare, perquè així us ha plagut a vós» (Lc 10,21).