Allò que el vent NO s'endugué, de Miquel López Crespí


En homenatge senzill, vull dedicar la presentació d'aquest llibre "Allò que el vent NO s'endugué", tot desitjant per molts d'anys a Lluc, el fill de l'Oriol Junqueres que avui fa 4 anys. 
Vull fer-li arribar l'escalf de la família catalana resident a Mallorca, que treballem per aquest país i nou. Que sàpiga que, malgrat l'absència del seu pare, ficat a la presó per una causa injusta, nosaltres també estam al seu costat i de tota la família.

Quan em pos a llegir aquesta novel·la-testimoni teva, bon amic Miquel, t'he de dir que m'adon que els records ben vius d'una infància, viscuda a sa Pobla, amb la companyia de les persones més estimades de la família, i de les amistats infantils més intenses, et porten a assenyalar, des del començament mateix, els inicis personals d'una vida intensament dedicada a esbrinar què passa amb allò que se'n diu «la guerra civil espanyola», quin és el paper de les figures més rellevants de líders d'esquerres d'aquella època i quines són algunes de les conseqüències més nefastes de la capbuidada general que en caracteritzen certes faccions.

El diàleg que mantens amb tu mateix, quan mires de fer unarepassada ràpida, amb ullada fugissera, sobre alguns dels aspectes que esmentes d'aquella etapa ja llunyana de la teva infància, no pot refusar els efectes de l'empenta que et provoca, com gairebé sempre que et poses a escriure, un acostament personal intens al que constitueix, amb posterioritat perllongada, el bassó d'aquest món teu literari, el més característic: és a dir, les lluites humanes, tot al llarg de segles i d'espais territorials diversos, encaminades a bastir, visiblement i tangible, un món més lliure, més igualitari i més solidari, on els éssers humans s'hi sentin plenament feliços.

Veig que, ja d'adult, mires d'analitzar amb més profunditat certs fets que consideres que, des dels mateixos inicis de la novel·la, s'hi fan presents, de manera ben gràfica, com a mostra evident de la permanència de la rebel·lió i la lluita sense defallença al llarg de la història de la humanitat.

Si més no, pel que fa a l'indret del planeta que mal anomenam món occidental.

Em sembla que pretens establir una relació directa de continuïtat entre aquelles revoltes que fan els esclaus de l'imperi romà, liderats per Espàrtac, passant per tots aquells rebels que s'enfronten a les fogueres inquisitorials, per les sectes cristianes que s'enfronten a la burocràcia eclesiàstica, pels comuners de Castella o pels agermanats de València i les Illes, fins que arribes a tocar més de prop la lluita resistent que determinades formacions polítiques aixequen, enardides, davant l'intent de reforma del règim franquista i davant d'uns pactes signats per una esquerra que claudica en els seus principis més genuïns.

Amb la lectura pausada i atenta que vaig fent-ne, m'adon que consideres aquests fets darrers com la «tancada d'una trampa veritable» que serveix per iniciar una etapa nova, diferent, planificada conjuntament pels homes més desperts del franquisme i pels sectors més oportunistes de les esquerres espanyoles. 
 
Una cosa que comporta i que duu com a conseqüència lamentable haver de silenciar aquells altres partits polítics que rebutgen pactes amb franquistes, i que són enviats a les catacumbes de l'extraparlamentarisme més rigorós, neutralitzant i paralitzador.

T'he de dir que aqueixa novel·la teva m'impressiona tant per la força de l'argument com per la seva estructura. Al meu mode de veure, hi combines a la perfecció l'acció de tota una sèrie de personatges que ens ajuden a aprofundir en el món cultural i polític dels anys 70 del segle passat.

M'arriba molt endins, jo que en faig part a l'hora d'enllestir els meus estudis superiors, el teu quadre excel·lent que reflecteix com era la generació alletada en les idees del Maig del 68...

És a partir d'aquest moment, que em ve al cap fer-te una sèrie de preguntes, que m'agradaria que ens poguessis contestar, ara que presentam aqueixa novel·la teva aquí, davant d'aquest públic que s'ha volgut fer-hi present...