L’endemà de la Festa de l’Àngel a Mallorca (ajornada per l’Ajuntament de Palma a causa d’una previsió del mal temps), llegesc que el president Trump declara la guerra al papa Lleó:
"És feble amb el crim i terrible en política exterior... No vull un papa que pensa que està bé que Iran tengui un arma nuclear, no vull un papa que considera terrible que Estats Units hagi atacat Veneçuela, no vull un papa que critica el president de Estats Units quan estic fent exactament allò pel qual vaig esser elegit".
No vols brou? Tassa i mitja! Més disconformitat nord-americana amb un papa nord-americà sembla del tot impossible!
El mateix dia que cau en dilluns també llegesc que el papa Lleó XIV s’ha animat a respondre Trump, precisament des de l’interior de l’avió que el porta a Algèria, en visita programada a diversos països d’Àfrica.
Davant dels professionals del periodisme manifesta que no té por de l’administració Trump, que l’Evangeli és clar i que l’Església té l’obligació moral d’anar contra la guerra.
El polític, aparentment en procés mental d’acceleració indeturable. El religiós, amb mostres de mantenir intacte el seny asserenat i la serenor assenyada. El polític, exigint al religiós que no es fiqui en política. El religiós, afanyant-se a aclarir-li que l’Evangeli de Jesús va contra la guerra. El polític, 47è president dels Estats Units de Nord-Amèrica. El religiós, 267è papa de l’Església Catòlica, primer papa nascut als Estats Units de Nord-Amèrica en tota la història de l’Església.
Tot plegat m’augmenta l’interès per endinsar-me una mica més profundament en la vida i obres d’aquests dos insignes personatges, tan famosos en l’actualitat.
Donald John Trump neix el 14 de juny de 1946 en un barri acomodat de la ciutat de Nova York. Membre d’una família amb arrels europees marcades pel somni americà i molts d’èxits empresarials, és fill de pare immigrant alemany i de mare immigrant escocesa. I germà d’uns altres quatre. Creix i es confirma a l’Església Presbiteriana, tot i que l’any 2020 es declara «cristià no denominacional» i continua mantenint relacions molt estretes amb els cristians evangèlics.
Robert Francis Prevost Martínez neix a Chicago, Illinois, 9 anys i tres mesos després, el 14 de setembre de 1955. Membre d’una família amb diverses ascendències europees que combinen orígens francesos, italians i espanyols, es cria a l’interior d’una família catòlica, estudia al Seminari Menor dels Agustins a Tolentine, Illinois, i manté una trajectòria eminentment marcada pel seu servei a l’Església Catòlica.
No sé ben bé per què, però la notícia relacionada amb aquests dos personatges nord-americans em duu a recordar una de les vivències mes fondes que experiment l’any passat a Perú.
Seguint les petjades que anys enrere hi deixa el papa actual durant dues dècades, tenc oportunitat d'arribar fins a Chulucanas, el primer indret on s'exerceix com a missioner.
Duc la gran sort d'arribar a mantenir una trobada distesa i molt personal amb el bisbe peruà de la diòcesi, monsenyor Cristóbal Mejía Corral. Amb la senzillesa enorme que el caracteritza, em fa obrir els ulls i les orelles quan vol ampliar-me enormement la visió que li manifest tenir sobre aquell jove missioner nord-americà que s’hi fa present l’any 1985, el P. Robert Francis Prevost Martínez.
Li deman, al bisbe actual de la diòcesi de Chulucanas, si em vol dir com veu la figura d’aquest papa que s’inicia com a missioner agustí aquí mateix on som ara.
No dubta gens ni mica a presentar-me’l com un líder interessat per damunt tot a escampar llavors de pau i de justícia arreu del planeta.
Mentre conversam sobre el personatge, me n’assenyala un aspecte que em crida poderosíssimament l’atenció, quan li esment que som un gran fan i seguidor entusiasta del missioner agustí, nascut al Nord i criat al Sud on ha mamat la llet d’una espiritualitat intensa, capaç de transformar la realitat eclesial i social:
«Sí, efectivament és així, però no només per dur marques del Nord i del Sud, - em diu el bisbe peruà - també per tenir ascendències familiars d’ètnies marginalitzades!»
Què? Com? De què em parla el bisbe? Que deu voler dir quan esmenta «ascendències familiars d’ètnies marginalitzades»?
M’interessa moltíssim aprofundir en aquest aspecte de la vida del P. Robert Francis Prevost Martínez. Mir de trobar-hi explicacions que m’il·lustrin sobre aquest detall que m'assenyala el bisbe de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral.
Trescant trescant, arrib a trobar referències que em semblen summament interessants.
Veig que té una ascendència familiar que inclou llinatges historiogràficament associats a comunitats racialitzades i marginades.
Pel que llegesc, la mare del papa, Mildred Agnes Martínez (1911-1990), és una bibliotecària i educadora que neix a Chicago a l’interior d’una família amb profundes arrels «criolles» de Nova Orleans. L’ascendència maternal inclou una barreja de tradicions africanes, franceses, espanyoles i nadiues americanes.
Els avis materns del papa, Joseph Martínez i Louise Baquié, són figures clau per entendre aquest llegat. Joseph Martínez neix a l'illa de La Española el 1864 (a l’actual República Dominicana). Els documents del cens el descriuen com a negre o mulat. Mentre que Louise Baquié neix a Nova Orleans el 1868 i és una dona criolla de color negre. La seva família pertany a la comunitat de "persones lliures de color negre" de Louisiana.
Com moltes famílies amb aquestes arrels, els avis materns del papa, quan es traslladen a Chicago a principis del segle XX, “passen per blancs”. Fenomen comú entre famílies amb herència mixta, que cerquen evitar la discriminació sota lleis racials tan segregacionistes en aquella època.
Com més m’hi endins, més m’adon que la família materna de Leó XIV posseeix un arbre genealògic d'una diversitat remarcable, amb avantpassats nascuts a Espanya, França, Cuba, Haití i els Estats Units, entre d'altres.
Som dels qui pensen i creuen que l’està marcant moltíssim, el papa actual, el fet de ser descendent, per via materna, de famílies amb pell marronenca.
Amb això, descobresc que a principis del segle XX els «criolls de Louisiana» són majoritàriament catòlics (a diferència del protestantisme dominant als EUA), tenen escoles, confraries, són músics, artesans o petits propietaris, esdevenint fonamentals en la cultura de Nova Orleans (música, llengua, gastronomia).
El papa Lleó XIV és un crioll de Louisiana. Jo no n’havia sentit a parlar mai, d’aquest col·lectiu humà, amb el qual manté relació directa la família del P. Robert Francis Prevost Martínez, per via d’ascendència materna.
Vull pensar i creure que és precisament aquest fet el que m’assenyala el bisbe de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral, i que em deixa mig corprès, quan li sent esmentar lletra per lletra les «ascendències familiars d’ètnies marginalitzades» que recauen damunt del papa Lleó XIV.
Un cop vist més de prop i repassat detengudament allò que trob publicat sobre els criolls de Louisiana, entenc una mica millor certs comportaments, decisions o actuacions duites a terme altre temps per aquest missioner nord-americà al Perú, avui papa Lleó XIV, al Vaticà.
Em sembla un tema del tot apassionant per a mi. Entre d’altres motius, perquè també em duu a pensar moltíssim en la meva ascendència familiar africana, més concretament la guineana, de Guinea Equatorial.
En aquest cas, per via paterna.
Entre els criolls de Louisiana, n’hi ha de blancs, d’origen europeu (sobretot francès i espanyol). També n’hi ha de color negre, descendents d’europeus o d’africans esclavitzats. I sovint també de pobles indígenes. Tots ells comparteixen llengua, religió i cultura, encara que no sempre ocupin el mateix estatus dins la societat.
Em resulta il·lustratiu saber i recordar que Louisiana ha estat colònia francesa (1682–1763), colònia espanyola (1763–1800), i altre cop francesa breument abans de passar als EUA (1803).
Això explicaria l’ús del francès i del crioll louisianès. Explicaria el catolicisme com a fet excepcional als EUA. Explicaria un dret civil d’arrel romano-francesa, no anglosaxona. I explicaria l’existència d’una societat nord-americana tan diferent dins el Sud.
De la mateixa manera que, com més va, més m’adon que els nord-americans no tenen ni idea del que és Europa, ni d’on està situada cada nació europea, també veig que alguns europeus – com jo mateix – no tenim ni idea del que són els EUA, ni de la seva història, encara que sia la més recent.
Tot i la marginació patida per aquest col·lectiu humà, tothom reconeix que el llegat crioll de Louisina esdevé cabdal als EUA.
Per exemple en l’àmbit de la música sacra i profana: els famosíssims «espirituals negres» en són una bona mostra. O el Jazz que neix literalment al si de comunitats criolles de color negre, amb un estil format per la barreja de música europea i ritmes africans.
El mateix Louis Armstrong, negre famosìssim dins l'àmbit de la música nord-americana és un exemple planer de crioll de Louisiana.
Qualcú afirma que, sense els criolls, Louisiana no seria Louisiana, ni els EUA no tendrien el mateix jazz ni la mateixa Nova Orleans, capital criolla de color negre.
Els criolls de color negre desmunten la idea que la història dels EUA és només de blancs i negres. Mostren un altre model, truncat per l’hegemonia anglosaxona i són una clau essencial per entendre el que és i representa Louisiana, Nova Orleans i el jazz, dins el conjunt dels Estats Units de Nordamèrica.
Com antic estudiant de Teologia escolàstica al Seminari diocesà de Mallorca, vaig descobrint comentaris que em duen a pensar que, des del punt de vista teològic, es pot fer una lectura dels criolls de color negre especialment fecunda.
Teològicament, els criolls de color negre als Estats Units de Nord-amèrica viuen a la frontera entre Europa i Àfrica, entre la llibertat i l’esclavatge, entre el reconeixement i l’exclusió, entre llengües, ritus i mons simbòlics totalment diferents.
El cristianisme crioll és profundament catòlic, sacramental, comunitari, marcat per confraries, processons, música. No és una fe de saló. És memòria col·lectiva. És resistència davant l’esborrament. Les confraries criolles de color negre funcionen com espais de dignitat, com a veritables xarxes de suport fent una Església construïda “des de baix”.
Quan mir de trobar alguna casta de connexió entre els criolls de color negre de Louisiana i la teologia de l'alliberament més profunda, veig que alguns comentaris apunten al fet que, malgrat històricament no s‘ha formulat en termes acadèmics, es tracta d’una teologia viscuda abans de ser escrita.
Intentar posar els criolls de color negre de Louisiana en diàleg amb el teòleg peruà Gustavo Gutiérrez, per exemple, podria resultar una mica arriscat. Però no deixa de ser en certa manera molt natural.
Tothom sap que Gutiérrez defineix la teologia com una reflexió crítica sobre la praxi històrica a la llum de la fe. Els criolls de color negre viuen una praxi d’afirmació humana, educació, organització comunitària, defensa de drets, sense cap discurs teològic sistemàtic.
De fet, la teologia de l'alliberament neix d’una convicció clau: la fe cristiana es nodreix i es llegeix des de la vida concreta dels oprimits. Els criolls de color negre viuen la fe, la dignitat i la resistència abans que existesqui el llenguatge teològic que ho expressi de forma acadèmica.
La fe criolla de color negre viu una opció preferencial des de baix. De manera que Déu hi és percebut com a proper, fidel, justicier, company de camí.
Em deman com poden arribar mai a avenir-se aquests dos personatges nord-americans tan distints i tan distants, Donald J. Trump i Robert F. Prevost?
Com pot arribar a veure mai amb bons ulls el membre d’una família presbiteriana amb arrels europees marcades pel somni americà i molts d’èxits empresarials, cap a l’altre, membre d’una família catòlica amb arrels europees, africanes i nadiues americanes?
Com podria dedicar-li les seves preferències el fill de pare immigrant alemany i de mare immigrant escocesa al fill d’una família «crioll» de Louisiana?
No sembla que pugui resultar factible aital miracle nord-americà.
Temps al temps. I a veure què arriba a passar.
